Etiqueta: Museu Nacional d’Art de Catalunya

30 agost 2012

Publicat a

Aquí no hi sobra res.

Luis Egidio Meléndez 1716 – 1780), Natura morta amb pomes, raïm, melons, pa, gerra i ampolla, oli sobre tela, 52,5 x 75 cm, c. 1771; MNAC.

Sembla  que l’anterior post amb algunes idees sobre el MNAC no ha desagradat, de manera que tancarem aquests notes llargues d’agost (enlloc de les habituals 7 notícies curtes) amb una altra, dedicada també al museu estrella d’aquest blog. Per qui vulgui el missatge ràpid, el resumeixo una frase: el MNAC no ha de renunciar a cap dels moments de l’art català.

La setmana passada proposàvem que el MNAC participés en un “diàleg internacional” d’arrel europea. Romànic, Gòtic i Modernisme són els tres primers moviments que ens vénen al cap a l’hora de pensar com podria ser l’aportació del MNAC en aquest diàleg. Tots sabem que aquestes són considerades les millors col·leccions del Museu – entre elles, l’estrella del museu.

Malgrat tot, crec que ens quedaríem curts si ens restringíssim a aquestes tres èpoques. És veritat que el Renaixement hi és pràcticament absent, i que en el Barroc i primer Neoclassicisme tenen molta més importància les obres d’origen castellà i italià. Respecte aquestes peces, el MNAC, ha tendit a  actuar com un simple custodi mut, amb la única tasca de conservar les peces i prestar-les a iniciatives d’altres amb més col·leccions més importants sobre el moment.

Ni que es continués limitant a aquest paper, el Museu tindria a més una altra feina: intentar captar aquests projectes en que hi participaria lateralment, de manera que també es poguessin veure a Barcelona. Però en realitat hauria d’anar més enllà, en dos sentits.

En un primer sentit, el de promoure una recerca aprofundida dels seus fons. Per començar, sobre les peces en si mateixes – els quatre bodegons de Luís Meléndez (1716 – 1780) no són gens menyspreables. Entre elles, també hi ha algunes obres catalanes (entre elles les de l’inevitable Antoni Viladomat, 1678-1755) que ens pot donar algunes claus per entendre el moment. D’altra banda, un altre tema que es podria estudiar la història d’aquestes col·leccions en concret i la seva relació amb el museu. Donat que no tenen una relació directa amb l’art català, per què van entrar a les col·leccions? Quan? D’on venien? Com van encaixar en el discurs general del museu?

Però, potser més interessant encara, es podrien fer servir per un altre tipus d’investigació. En efecte, donada la impossibilitat de presentar obres catalanes de primer nivell, per inexistents, el MNAC podria impulsar reflexions alternatives. Per exemple, l’absència de grans mestres barrocs catalans té una explicació merament econòmica o és més complexa? Si els artistes catalans no havien de servir a una cort cada cop més centralitzada, quins altres clients i quines altres funcions van acomplir? Per què les seves obres seguien uns determinats models i no pas uns altres? A partir de quin moment es va decidir seguir un camí propi i per quins motius? Hi ha altres paral·lelismes a Europa?

Segur que una exposició sobre aquests temes no provocarà cues quilomètriques a l’entrada del museu. Però en tot cas, és una aportació que podem fer i que pot donar la pista per definir uns models més amplis, d’abast europeu. Això pot interessar a algú altre de fora, ja que no vam ser els únics europeus que, encara no vam arribar a perdre el tren de l’època moderna, tampoc hi hem viatjat en primera.

30 August 2012

Publicat a

Nothing to be spared.

Luis E. Meléndez (1716 – 1780), Still life (apples, grapes, melon, bread, a jar and a bottle), oil on canvas , 52,5 x 75 cm, c. 1771; MNAC, Barcelona.

Apparently my last post with some ideas about the MNAC was well received, so I am closing these longer summer pieces (instead of the customary seven short news items) with some lines about the star museum of this blog. For those who want it in one sentence: the point I am making today is that MNAC must deal with all aspects of Catalan art, including the less brilliant ones.

Last week we said MNAC may profit from engaging itself in a cultural dialogue with a European accent. Romanesque, Gothic and fin de siècle Art Nouveau (know here as “Modernism”) were the times when this corner of the Mediterranean produced its best art. Therefore, the corresponding collections at the MNAC would provide it with the works most suited for the international layout we advance.

However, something would be lost were the museum not moving beyond these three movements. It is true that the Renaissance collections are near to non-existent, and that the best pieces in the Baroque and Neoclassicism sections are Spanish and Italian. That’s why the museum has tended to manage these collections as a mute custodian, just keeping them, and lending them to third parties only when asked. Even when this was its only role, the Museum could be more active in attracting the outside projects, and making them also be shown in Barcelona.

But it can do more. First, it can foster a more thorough research of its own collections – which include these four wonderful still-lifes by the misfortunate Madrid court painter Luís Meléndez (1716 – 1780). They also feature some Catalan works – among them, the paintings of Antoni Viladomat (1678-1755), which can deepen our understanding of the moment. Another suitable subject could be the history of these collections, and its relation with the MNAC as a museum. Since they were not seen as obviously Catalan, why were they incorporated? When? How well did they fit into the general discourse of the museum?

But perhaps more interesting, they could be used for a kind of broader research. Given the lack of outstanding works, the MNAC could focus itself on some other questions, e.g.: can the absence of great masters from Catalonia be explained just on economic grounds? Since the Catalan artists were not serving a growing, self-centred Madrid court, what other clients did they cater to, and what roles did their art play? Why did their works follow certain models, and why did they ignore others? In which moment was the decision made, to start something of their own? Which parallels can we find in Europe?

Sure, an exhibition on these subjects will not become the season’s continental blockbuster. But dealing with them is a job the MNAC can do, and can give the lead to more general patterns across Europe. And that could be welcomed by someone else – at the end of the day, we did not lose the the train of post Medieval Europe, but like some other Europeans we were not travelling in first class.

 

23 agost 2012

Publicat a

Quan el nom és un repte – o perquè encara és aviat per canviar el nom del MNAC.

Mestre del retaule de Trebon, Mare de Déu de Roudnice (detall), Praga, c. 1385-1390, Convent de Sta. Agnès de Bohèmia, Galeries Nacionals a Praga.
Pere Serra (actiu a Barcelona entre 1357 -1408), Mare de Déu dels Àngels (detall), c. 1385, MNAC, Barcelona.

Aquest post estiuenc (una mica més llarg que els habituals set notes amb set notícies diferents), està dedicat a noms de museus. Igual que els noms de persones, són un lligam amb la seva història i també un indici sobre el seu lloc al món. Un dels meus preferits és “British Museum”. El trobo més aviat sorprenent, donat que només una part molt petita de les seves col·leccions té un origen britànic. De fet, la majoria són una herència de l’imperi, com a resultat del pillatge i l’apropiació indeguda, segons els seus cr´tics. Però també com el resultat d’un esforç de salvament, en més d’una ocasió. En tot cas, ara proporcionen les eines per a un diàleg internacional: de fet, anomenar “British” una col·leccion tan marcadament internacional, exigeix un esforç continu d’obertura i de recerca aprofundida per part d’aquesta institució tan britànica –  i si hi renunciéssin, més valdria que retornéssin les peces, encara que quedéssin abandonades a un destí incert. No crec que això hagi de passar de moment, ja que exposicions com les recents Treasures of Heaven. Saints, relics, and devotion in Medieval Europe (23 juny – 9 d’octubre de 2011), Hajj: Journey to the heart of Islam (26 de gener – 15 d’abril de 2012) i també Shakespeare: Staging the World, (19 de juliol – 25 de novembre de 2012) demostren que els seu equip està fent el seu treball.

L’esforç, però, no sempre es duu a terme. Sense deixar Londres i el nostre camp d’interès, l’art català i espanyol (bastant) antic, podem veure el cas  Martí de Sas i Miquel Alcanyís i el seu Retaule de Sant Jordi  (660 cm x 550 cm, tremps i or sobre taula de pi, primer quart del s. XV) al Victoria and Albert Museum. L’obra havia quedat en l’oblit des del llibre de Judith Berg–Sobré sobre la història dels retaules a Espanya del 1989; fins que Matilde Miquel Juan, de la Universidad Autónoma de Madrid, va publicar un article extens a  Goya, vint-i-dos anys després (“El Gótico Internacional en la ciudad de Valencia. El retablo de san Jorge del Centenar de la Ploma”, Goya, 336, 2011, pp. 191-213). Entretant el V&A no ha inclós aquesta obra major del Gòtic Internacional ni en cap exposició ni en cap línia de recerca pròpia.

El cas del  MNAC es pot entendre d’una manera similar. Per un estranger o per algú que no hi estigui familiaritzat, segurament li és difícil endevinar que darrera les sigles hi ha el Museu Nacional d’Art de Catalunya. D’aquí la proposta del seu director de canviar-ne el nom, que, després de la previsible tempesta d’estiu que va provocar, ha quedat en una voluntat d'”estudiar” una modificació de l’acrònim, (no de la denominació oficial), amb la possibilitat d’incorporar el terme “Barcelona” en alguns casos, com a imant per a nous visitants.

Crec que ens hem de preguntar si no és massa aviat per aquest canvi, perquè podem arguir que el MNAC encara no està treballant com el museu nacional d’art de Catalunya. Té les eines per fer-ho: una bona col·lecció i gent amb talent entre el seu equip. Però només alguns dels seus projectes han tingut aquella visió internacional que el poden portar a funcionar com un autèntic representant nacional – algunes de les excepcions han estat, entre altres,  les exposicions “El Romànic i la Mediterrània. Catalunya, Tolosa i Pisa (1120 – 1180)” (29 de febrer – 18 de maig de 2008), i “Praga, París, Barcelona. Modernitat fotogràfica entre 1918 i 1948” (18 de maig – 12 de setembre de 2010).

Com podria definir-se aquest missatge internacional? El que proposo no és massa original i de fet, en vaig tenir una primera idea visitant el Convent de Sta. Agnès of Bohèmia, una de les seus de les Galeries Nacionals txeques a Praga. La seva magnífica col·lecció (sense turistes) mostra com els artistes bohemis medievals van assimilar les influències franceses, italianes, alemanyes i fins bizantines, per donar lloc a un art únic. De la mateixa manera, no hi ha cap obra d’art al MNAC sense una connexió internacional. Al capdavall, els txecs, els catalans i molts altres pobles del continent hem estat practicant l’intercanvi incessant, aquest exercici tan europeu. Aquest fet pot donar una certa base al paper del MNAC en l’escena internacional: el de mostrar com, igual que d’altres cultures tingudes per “menors” en el context europeu, la catalana ha estat capaç d’absorbir les propostes dels seus veïns, propers i llunyans, al mateix temps que oferia contribucions puntuals importants.

En altres paraules, la part difícil del nom del MNAC és “Catalunya”. És un realitat que encara pot semblar enigmàtica per als forasters. Però si utilitzem el Museu com un instrument per un diàleg internacional en profunditat, potser podrem salvar la dificultat, al mateix temps que acomplirem part de la missió que té encomanada la institució. Una vegada assolit, ja tindrem temps per pensar en un bon nom.

 

23 August 2012

Publicat a

The name as a challenge – or why it is a bit too early to change MNAC’s name.

Master of the Trebon Altarpiece, Madonna from Roudnice (detail), Prague, c. 1385 -1390, Convent of Saint Agnes of Bohemia, National Galleries in Prague.
Pere Serra (active in Barcelona between 1357 -1408), Our Lady of the Angels (detail), c. 1385, MNAC, Barcelona.

This summer’s longer piece (instead of the usual seven shots post) is about museum names. Just like people’s names, they are a link to its history, and a lead to its current place in the world. One of my preferred ones is “British Museum”, which I find rather odd, since there is little in its collections coming from Albion. In fact, most of them are inherited from Empire, as a result of sheer looting, and ruthless appropriation for some. But in some cases they were brought in in an act of rescue, and most importantly, they can work now as a tool for international dialogue. In fact, calling such a worldwide collection “British” asks for an continuous effort of openness, and wide-ranging research from that very British institution – otherwise, it would be better they just return the works, even it that means abandoning them to an uncertain fate. Not something that will happen any time soon, since the recent BM exhibitions, Treasures of Heaven. Saints, relics, and devotion in Medieval Europe (June 23th – October 9th, 2011), Hajj: Journey to the heart of Islam (January 26th – April 15th, 2012) or even Shakespeare: Staging the World, (July 19th – November 25th, 2012) show its people are doing their job.

However, this effort is not always made. Without leaving London, and our field of interest, Catalan and Spanish (quite) old art, we can point to Martí de Sas and Miquel Alcanyís Saint George Altarpiece  (660 cm x 550 cm, tempera and gold on pine panel, first quarter of the 15th century) in the V&A. It was a work left in oblivion since Judith Berg–Sobré’s investigations on the history of the Spanish altarpiece in 1989, until Matilde Miquel Juan, from the Universidad Autónoma de Madrid, came forward with an extensive article in the Spanish review Goya (“El Gótico Internacional en la ciudad de Valencia. El retablo de san Jorge del Centenar de la Ploma”, Goya, 336, 2011, pp. 191-213). In between, the V&A had not featured this major Gothic International work in any exhibition or research project.

The case with MNAC in Barcelona is similar. I hope regular readers of this blog already know what these four letters stand for, but in case your have forgotten, can you make a guess? Its current director is aware this is a tricky question, and that “Museu Nacional d’Art de Catalunya” might be not the first thing to come to mind. That’s why he proposed to change its name in order to make it attractive to the non-insiders. After a summer storm followed, he modulated his words, by saying that he was refereeing to the acronym MNAC, not the whole denomination, and by suggesting inserting the international magnet word “Barcelona” just in certain cases.

In my opinion, it is too early for this move. The MNAC should not to change its name, because it is not yet working as the national museum of art of Catalonia. It has all the resources to do it: a good collection, especially strong in the Romanesque, and a talented team working within its walls. But very few of their projects have had this international approach that the museum needs to work as national representative – some of the notable exceptions were “Romanesque Art and the Mediterranean. Catalonia, Toulouse and Pisa (1120 – 1180)” (February 29th to May 18th, 2008), and “Prague, Paris, Barcelona. Photographic Modernity from 1918 to 1948” (May 18th – September 12th, 2010).

How could this international message be defined? I got a first idea about it while visiting the Convent of St. Agnes of Bohemia, home of one of the Czech National Galleries in Prague. Its wonderful (and tourist-free) collection shows Bohemian medieval painting negotiating the French, Italian, German and Byzantine influences, to eventually give birth to something unique. In the same way, there is not a single work in the MNAC without a foreign connection. In the end, Czechs, Catalans, and many other peoples in the continent follow the same European pattern of incessant exchange. And this fact could give the basis for the MNAC’s place in the international stage: a case study of how one of these “minor” European cultures has been able to connect with its peers, both receiving huge influences and making some significant contributions.

In other words, the challenging bit of MNAC’s name is “Catalonia”, which might sound somehow enigmatic for foreigners. Using the museum collections as a tool for international dialogue could help filling the gap, while fulfilling part of MNAC’s mission. Once we all have achieved it, we could start thinking about exciting names.

 

2 August 2012

Publicat a

1. Hilda comes back home. 

Thanks to trustee Andrew de Mille, I discovered, in early July, Sir Stanley Spencer RA’s (1891-1959) fascinating art and Gallery in Cookham, Berkshire, which this year celebrates its 50th anniversary and is still entirely run by volunteers – entertaining a special relationship with the V&A, and some other important institutions. The Art Fund now spreads good news for them. The magnetic Hilda with the Hair Down (59.4 cm x 43.5 cm, pencil on five pieces of paper, joined, 1931), picturing Spencer’s first wife, is again hanging on the Gallery’s walls, after being bought in the Christie’s sale on May 23th this year. The acquisition is the common effort of Francis Carline (nephew of the sitter, who spotted the work on sale), the Stanley Spencer Gallery (40%) the Art Fund and the V&A Purchase Fund (sharing an about 50% slice) and the Friends of the  Gallery (GBP 10,000, nearly all their available founds). The work is the fourth most expensive drawing by Spencer bought at auction. As a matter of fact, the market is very selective with Spencer’s drawings. The vast majority of his generous outpost (artnet lists more than 640 drawings sold at auction) hovers at the £1,000 –  £3,000 level, but works of exceptional quality drive buyers wild. In the top five, estimates between £12,000 and £60,000 lead to final prices ranging from £87,650 to £142,500 (including commissions). The exception? This new drawing, with which the auction house tried to build on previous achievements – but its overestimate of £100,000 – £150,000 was eventually defied by the intelligent purchaser, who got it for £97,250 (including commissions). Still a brave and confident purchase, since it is the only portrait among the top fliers.  

Update August 16, 2012: Andrew de Mille emailed me the correct figures for the funding of the purchase.

2. And Courbet’s oak is on its way, too.

 

Gustave Courbet’s (1819 – 1877) virtuoso masterpiece The Oak at Flagey (also known as The Oak of Vercingetorix, oil on canvas, 89 cm x 100 cm, 1864) left his native Franche-Comté not long after the artist’s death, when his sister Juliette sold it to Philadelphian businessman and philanthropist Henry C. Gibson (1830-1891). Following his will, the oil was gifted to the Pennsylvania Academy of Art in 1896. It remained there until its auctioning at Sotheby’s New York in 1987, where it was bought for reportedly $450,000 by Japanese furniture emperor Michimasa Murauchi, and headed to his museum in Hachioji, near Tokyo, that opened just in 1982. Following his announcement this March that he is selling the entire collection (made up of French Barbizon and Impressionist works), Claude Jeannerot, the energetic president of the regional council of the Franche-Comté, raced to Japan and won an exclusive right of purchase for the painting for the Musée Courbet of Ornans. Mr Murauchi is asking €4,000,000 for it, of which Le Journal des Arts now reports nearly €2,000,000 is already secured, thanks to an ongoing appeal that has won over both significant official support, and no fewer than 350 private donators. Jeanneret, which was key in the acclaimed renovation and reopening of Courbet’s house museum in July 2011, is now pushing the French authorities into declaring the work an “œuvre d’intérêt patrimonial majeur”, so donors will become entitled to a tax cut worth 90% of their gift.

3. From great drawing to great painting.  

More on drawings. This blog’s star museum, the MNAC in Barcelona, has announced the acquisition of an important drawing by Joaquim Mir (1873-1940) named Sketch for “The Beggars Cathedral” (charcoal, pencil and white gouache on paper, 48 x 62 cm, 1898) – which refers to the building you see in the background, Antoni Gaudí’s Sagrada Família in 1898, at an early stage of its construction (see a contemporary photograph here). The Museum website’s title for the drawing links it to Mir’s painting below, also in the MNAC collections (The Beggars Cathedral, oil on canvas, 209 cm x 253 cm 1898): both works share the same composition and approach to the subject – at that moment Barcelona trembled with the achievements and conflicts of late 19th century industrialisation. But on close examination, one can see the differences between the two works. In fact the 25 year-old Mir did not keep the drawing’s everyday scene in the painting, but summed it up in a statement on hard times brought by infirmity and advanced age – in contrast with the healthy, young man at work, who stares from the right corner. The announcement came out just a week after the new trophy had actually crossed its threshold – a sign of the fast, very welcomed pace of the new manager’s drive.  

4. Books: Honouring Xavier Barral Altet.

 

I learn from La Tribune de l’Art some good news for the noted Catalan Medievalist Xavier Barral i Altet (Barcelona, 1947), Emeritus Professor of the University of Rennes, director of the MNAC between 1991 and 1994, and known by a wider public thanks to co-authoring  (with George Duby) La Sculpture: le grand art du Moyen Âge (Skira, 1989). On the occasion of his 65th birthday, no fewer than 129 of his Medievalist colleagues from around the globe had put up a weighty Festschrift titled Le plaisir de l’art du Moyen Âge. Commande, production et reception de l’oeuvre d’art. Mélanges en homage à Xavier Barral i Altet (Éditions Picards,2012; 1208 pages, €120 on the publisher’s website). Some of the Catalan contributors deal with some brisk subjects in the field – Manuel Castiñeiras and the Tapestry of the Creation from Girona; Gerardo Boto and the hotly debated newly-found cloister in Palamós, both in North Catalonia.    

5. Grassroots art history or the case for local, well rooted museums.    

It all started with an email from the Museu Diocesà de Lleida (170 km east of Barcelona), inviting me to their current exhibition, Fragments of a past. Pere Garcia Benavarri and the altarpiece of Saint John’s curch in Lleida. It did not look that exciting at first glance, since the artwork on display, that is the six panels by Pere Garcia Benavarri (doc. 1445 – 1485) — the only ones, with the seventh at the Isabella Gardner Museum in Boston, of which we know the whereabouts — all belong to the MNAC in Barcelona, next door home. But I was wrong – as already pointed by the fact that the invitation by  the Museum’s Head of Communications, Marga del Campo Andión came along with her well-written press clip, and the cell phone exhibition’s curator: conservator Albert Velasco. I therefore felt this could be an occasion to prove three things about the current state of our museums: first, that a new generation of well prepared and engaged young art historians has stepped in; second, that their talent is somehow tapped because museums have been nurtured mainly by public funding, and managed accordingly; third, that they have yet to win private support and civic praise. And I got the evidence. Albert’s talent is evident from the first exchange of words, and this little, well-crafted exhibition could only be his brainchild, as the result of his long years of research in the field, and his sharp sense of opportunity – the works came in exchange for the Museum’s loans towards MNAC’s just closed exhibition Catalunya 1400: The International Gothic. Although two private sponsors are listed in the credits (La Caixa, a bank, and an unheard of local foundation appropriately called Res Non Verba (“Deeds not Words”), the exhibition is not raising significant interest among the local press. Which is a shame, because we are dealing with the central altarpiece of the most important church in Late Medieval Lleida (after the Cathedral) –  this is what Albert himself explains in the book published for the occasion  (Fragments d’un passat. Pere Garcia Benavarri i el retaule de l’església de Sant Joan de Lleida, Lleida, 2012, 156 p., €20 at the museum’s desk), in which he also makes the important discovery of Flemish source for the Saint Jerome pictured above. Moreover, the show wants to be the first of a series called Dispersed works, which aim to return home the lost heritage of the city, even if it is for a short time. Our talking took us long and wide, so I asked him to explain more things about the Museum, especially about acquisitions. He promised me, and delivered, the list you can read in the following note.  

6. Consistent, well-paced, and publicly-founded.

These are the three common features of Museu de Lleida 2003 – 2011 acquisitions, as listed below. They are the result of a well-designed policy of buying Lleida’s local school works, with a preference for stone sculpture. In one case an item bought as “anonymous” could then be attributed thanks to the good eye of the Museum’s curatorial staff. One can only hope this good job will attract an increasing private support in the future. The list:

– Master of Albesa (14th century), Our Lady and the Child (painted limestone, 113 cm x 28 cm x 36 cm). Coming from the collection of Gaspar Homar it was bought by the museum from dealer Olga de Sandoval, Barcelona, in 2004 for an undisclosed sum – see a picture of it at p. 191 of the article by Albert Velasco and Joan Yeguas, “Noves aportacions sobre l’escola de Lleida d’escultura del segle XIV”, Urtx. Revista d’Humanitats d’Urgell, 2010, pp. 175 – 205).

– Master of Albesa, Saint Anthony Abbot (limestone, 115 cm x 38 cm x 22 cm). Coming from the collection of George Grey Barnard it was bought by the museum from the Metropolitan Museum of Art (deaccession), New York, in 2007 for an undisclosed sum – see a picture of it at p. 192 of same article by Albert Velasco and Joan Yeguas.

– Bartomeu de Robió (doc. between 1360-1379), Saint Thomas and Saint James (painted limestone, no measurements given, ca. 1375), a fragment of the predella of a dismantled altarpiece (see a picture of it at p. 181 of the same article by Albert Velasco and Joan Yeguas); other fragments in Museu Marés, Barcelona and a private collection.  It came form collection Hartman’s in Canet de Mar (Castell de Santa Florentina), and it was bought by the museum in 2007 from dealers Galeria Bernat, Barcelona, for an undisclosed sum.

– Bartomeu de Robió (doc. between 1360-1379), Imprisonment of Saint Andrew (limestone, 47 cm x 57 cm x 9 cm), bought by the Province of Lleida for €85,000 in February 11, 2009 from dealer Manuel Barbié – see the official note, with a video where you can see the piece and the matching fragment already in the museum. It came from a dismantled altarpiece devoted to Saint Andrew in the Church of Santa Maria de Castelló de Farfanya (another fragment in the MNAC); on permanent loan to the museum.

– Pere Garcia de Benavarri (doc. 1445 – 1485), Resurrection (upper panel of a lost altarpiece, tempera on pine wood, 112 x 97 cm, c.1450) from the parish church of Benavarri, bought by the Province of Lleida for €22,000 in March 25, 2009 at Balcli’s (an auction house in Barcelona); on permanent loan to the museum. – Pere Espallargues (active in the late 15th century), Saint Roch (fragment of a larger altarpiece, tempera on panel, 46 x 18 cm; ca 1490-1500), bought by the Province of Lleida for €4,000 in December 21, 2010 at Balcli’s, Barcelona; on permanent loan to the museum.

– Bartomeu de Robio (doc. between 1360-1379), Our Lady and Child from the Monastery of Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes (painted limestone, 108 x 43 x 26 cm), bought by the Generalitat for €130,000 in March 16, 2011 at Balcli’s, Barcelona; on permanent loan to the museum (pictured above).

–  Joan Pau Guardiola, aka Joanot de Pau (active 1500-1530), Miracle of Our Lady of the Rosary and the Cologne Knight (fragment, oil and pastiglia on panel, 88.3 cm x 66.1 cm), bought by the Generalitat for £7,500 at Christie’s London in October 26, 2011, as an anonymous master of the “Spanish School”, on permanent loan to the museum – the fragment with Our Lady of the Rosary is kept at the Museu Cau Ferrat, Sitges (see a reconstruction here).

Updating August 2, 2012: Albert Velasco noted us a ninth acquisition:

–  Master of Anglesola (first half of the 14th century), Crist in Majesty (alabaster, 24 cm. high, c.1320), a fragment of the upper half of the body that, after its acquisition and Albert’s visit to the Monastery of Poblet (South Catalonia), could be associated with lower part of the body still attached, as part of the ornamentation, to Count Ramon Folc VI of Cardona sepulchre, buried there. Bought by the Generalitat at Balcli’s in March 2008. See an image in p. 242 of Albert’s article “Els Apòstols de la desapareguda portalada de Santa Maria de Tàrrega”, Urtx. Revista d’Humanitats d’Urgell, 2009, pp. 229 – 247. He published a second artcle:  Albert Velasco, “Un nou fragment del sepulcre de Ramon Folc VI de Cardona del monestir de Poblet”, Aplec de Treballs, 29, 2011, p. 209-219.

7. Olympic art.

 

It has nothing to do with Old Masters, but the only bit of the opening ceremony I really enjoyed, the firing of the Olympic cauldron, proved as good as fine ageing painting in delivering a powerful message – in this case one of uniting the 204 participating states in peaceful competition, which goes directly to the roots of the Games in Ancient Greece. Cauldron designer Thomas Heatherwick explains it in this article on Phaidon’s website (Thomas Heatherwick ‘huge relief’ at Olympic opening, www.pahidon.com, retrieved on July 29th, 2012).

2 d’agost de 2012

Publicat a

1. D’un gran dibuix a una gran pintura

 

El MNAC, museu estrella d’aquest blog, ha anunciat l’adquisició d’un dibuix fantàstic de Joaquim Mir (1873-1940), que titula Esbós per a la “Catedral dels pobres” (carbonet, llapis i gouache sobre paper, 48 x 62 cm, 1898). Com és sabut, fa referència a la pintura del mateix títol de 1898 (oli sobre tela, 209,3 x 253, també al MNAC) i, indirectament, a la Sagrada Família de Barcleona (aquí en teniu una fotografia contemporània). Però en observar les dues obres, es comencen a veure les diferències. De fet, es pot defensar que Mir, aleshores amb 25 anys, va transformar l’escena quotidiana del dibuix en una denúncia de la duresa de la vida dels obrers, pels efectes de la malaltia i l’edat avançada – en contrast amb l’home jove que treballa a la dreta i que s’ha aturat un moment, per donar una ullada a aquests desafortunats, que també podrien ser el seu futur. El museu ha donat l’anunci només una setmana després que el dibuix ingressés a les seves col·leccions, senyal del ritme àgil que impulsa la nova direcció – i que tots agraïm.

2. Hilda torna a casa.  

Més sobre dibuixos. Gràcies a un membre del seu patronat, Andrew de Mille, vaig descobrir a principis de juliol a Sir Stanley Spencer RA (1891-1959), el seu art fascinant i el seu museu (Stanley Spencer Gallery) a Cookham, Berkshire – el qual celebra enguany el seu 50è, funcionant com sempre només amb voluntaris i mantenint una bona relació amb el Victoria & Albert Museum i altres institucions importants. L’Art Fund (de participació pública i privada), ara en dóna una bona notícia: Hilda amb el cabell deixat anar (59,4 cm x 43,5 cm, llapis sobre cinc fulls de paper units 1931), un dibuix magnètic que retrata la primera dona de l’artista, torna a estar penjada a les parets del museu. L’adquisició, en una subhasta a Christie’s el pssat 23 de Març, va ser el resultat dels esforços de Francis Carline (neboda de la retratada, que va identificar la peça), la pròpia Gallery (40%), l’Art Fund i el V&A Purchase Fund (entre els dos, una mica més del 50%) i els Friends of the Stanley Spencer Gallery (10.000 lliures, pràcticament tot el que havien anat recollint en els darrers anys). Es tracta del quart dibuix més car de Spencer comprat en subhasta. De fet, els seus dibuixos segueixen un efecte de selecció molt acusat. La majoria d’ells (segons la base de dades artnet, se n’ha subhastat 640) es venen entre 1.000 £ i 3.000 £, però els realment importants fan anar bojos als compradors: els top five van partir d’unes estimacions de 12.000 £ – 60.000 £ i van arribar a uns preus de venda de 87.650 £ fins a 142.500 £. L’excepció? Aquest nou dibuix, per al qual la casa de subhastes va proposar una estimació de 100.000 £ – 150.000 £ que no va impressionar als compradors: se’l van quedar per 97.250 £. Malgrat tot una compra valenta, ja que és l’únic retrat entre les obres més cotitzades.  

Actualització 16 d’agost 2012: Andrew de Mille ens ha donat les xifres correctes de les diferents aportacions.

3. I el roure de Courbet va fent camí.

 

L’extraordinari El roure de Flagey (també conegut com El roure de Vercingetòrix, oli sobre tela, 89 cm x 100 cm, 1864), de Gustave Courbet (1819 – 1877), va abandonar el seu Franc-Comtat natal pocs anys després de la mort de l’artista, quan la seva germana Juliette el va vendre a l’empresari i filantrop de Filadèlfia Henry C. Gibson (1830-1891). Seguint el seu testament, l’oli va ser donat a la Pennsylvania Accademy el 1896. Va romandre-hi fins que al 1987 el museu va decidir subhastar-lo Sotheby’s de Nova York, on el va comprar, segons sembla per 450.000 $, el magnat japonès del mobiliari Michimsa Murauchi. Aquest va incorporar-lo al seu museu particular, obert poc abans, al 1982, a Hachioji, prop de Tòquio. Ara sembla que finalment ha arribat el moment que aquesta obra mestra torni a casa. El març d’enguany Murauchi va anunciar la intenció de vendre’s tota la col·lecció (escola de Barbizon i impressionistes). Immediatament, Claude Jeannerot, l’energètic president del Conseil Régional de Franche Comté, va volar cap al Japó i va aconseguir un dret de compra exclusiu per al Musée Courbet d’Ornans. Muriachi en vol 4.000.000 € i segons el Le Journal des Arts (on podeu seguir tota la història), ja s’han aconseguit 2.000.000 €, per les aportacions tan de les entitat públiques com de més de 350 donants privats. Jeanneret, que va ser clau en la celebrada renovació i reobertura de la casa-museu de l’artista al juliol de 2011, ara està impulsant la declaració de la pintura com a “œuvre d’intérêt patrimonial majeur”, de manera que els donants puguin disposar d’una deducció fiscal del 90% de la quantitat donada.

4. Llibres: Homenatge a Xavier Barral Altet.

A través de La Tribune de l’Art, ens assabentem que s’ha editat una miscel·lània en homenatge del reconegut medievalista Xavier Barral i Altet (Barcelona, 1947), Catedràtic emèrit de la Universitat de Rennes, director del MNAC entre 1991 i 1995 i conegut entre un públic més ampli per ser l’autor, amb Georges Duby, La Sculpture: le grand art du Moyen Âge (Skira, 1989). Es titular Le plaisir de l’art du Moyen Âge. Commande, production et reception de l’oeuvre d’art. Mélanges en homage à Xavier Barral i Altet (Éditions Picards,2012; 1208 pàgs, 120 € a la web de l’editorial) i reuneix 129 medievalistes d’arreu del món. Entre els catalans,  Manuel Castiñeiras escriu sobre Tapís de la Creació; Gerardo Boto sobre el claustre de Palamós.   

5. Necessitem museus ben arrelats.

Tot va començar amb un correu del departament de difusió del Museu Diocesà de Lleida, convidant-me a visitar la seva exposició actual, Fragments d’un passat. Pere Garcia Benavarri i el retaule de l’esgléisa de Sant Joan de Lleida. En principi, no semblava molt atractiu, donat que totes les peces que s’hi exposen (sis de les set úniques taules del retaule perdut de les quals coneixem la localització actual) pertanyen al MNAC, molt més a prop de casa (la setena pertany a l’ Isabella Stewart Gardner Museum, Boston). Però m’equivocava. Ja m’ho deia el fet que la seva cap de comunicació, Marga del Campo Adión, hagués  enviar  la invitació anés acompanyada del bon dossier de premsa que havia escrit, i del mòbil del seu comissari de l’exposició, Albert Velasco, conservador del Museu.

Vaig veure per tant una ocasió per comprovar tres fets que actualment es donen en els nostres museus. Primer, que s’hi ha incorporat una nova generació d’historiadors de l’art, ben preparada i molt motivada. Segon, que el seu talent ha quedat un mica amagat, perquè els museus s’han nodrit del pressupost públic i no han sentit la necessitat immediata de donar-se a conèixer a un públic general, ni de construir ponts amb la societat local. Tercer, que hi ha una oportunitat per promoure el suport privat i cívic. Vaig poder constatar tots tres punts. El talent de l’Albert és evident des del primer moment i aquesta petita exposició, ben construïda (en què es dóna un bon context sobre l’obra, l’artista, l’encàrrec, l’església de Sant Joan i la restauració), només podia sortir de la seva imaginació, de la seva feina d’investigació de molt anys (amb diversos articles i més d’un llibre al seu càrrec o en col·laboració) i del seu sentit de l’oportunitat, ja que va saber aprofitar l’intercanvi amb les obres del museu prestades pel Museu al MNAC per a l’exposició Catalunya 1400: el Gòtic Internacional. Pel que fa al suport públic, era evident en els crèdits de l’exposició, si bé al costat de les tres administracions i el Bisbat, constava també l’Obra Social de la Caixa i una fundació, per mi desconeguda, de nom Res Non Verba. Finalment, el ressò ciutadà, especialment a la premsa local, ha estat mínim. És una llàstima, primer perquè aquesta exposició vol ser la primera d’una sèrie, Obra Dispersa, dedicada a la recuperació del patrimoni lleidatà perdut. I segon, perquè es tracta de les taules del retaule principal amb què la mateixa ciutat, entre mitjans i finals del s. XV, va voler dotar la seva església principal (després de la Catedral). Ho explica l’Albert en el llibre que s’ha editat per a l’ocasió (Fragments d’un passat. Pere Garcia Benavarri i el retaule de l’església de Sant Joan de Lleida, Lleida, 2012, 156 p., 20 €), del qual em va voler destacar una altra aportació interessant: conté la primera prova directa de la influència dels models flamencs en la pintura catalana de l’últim gòtic (en concret, respecte la taula de Sant Jeroni de la fotografia). La conversa va anar més enllà i entre altres coses, li vaig demanar que m’expliqués les adquisicions del Museu. Em va prometre (i m’ha enviat), la llista que incloem en la nota següent.

6. Coherents, constants i finançades amb fons públics.  

Aquestes són les tres característiques de les adquisicions del Museu de Lleida entre 2003 i 2011, segons la llista que donem a continuació. Són el resultat d’una política ben dissenyada, orientada a l’aduqisició d’obres medievals de l’Escola de Lleida, amb una atenció especial a l’escultura en pedra. Fins i tot s’ha donat el cas d’una troballa (traducció que fem del mot francès trouvaille), és a dir, una obra adquirida com a anònima i que després s’ha pogut atribuir, gràcies al bon ull dels conservadors del Museu. Per tot plegat, esperem que aquesta bona feina trobi més suport privat en un futur. Aquesta és la llista (els imports provenen de fonts publicades alienes al museu):

– Mestre d’Albesa (segle XIV), Mare de Déu amb el Nen (pedra calcària policromada, 113 cm x 28 cm x 36 cm). Provenia de la l’antiga col·lecció de Gaspar Homar i va ser adquirida pel Museu a l’antiquària Olga de Sandoval de Barcelona al 2004, per un import que no s’ha fet públic – podeu trobar una fotografia de l’obra a la p. 191 de l’article d’Albert Velasco i Joan Yeguas, “Noves aportacions sobre l’escola de Lleida d’escultura del segle XIV”, Urtx. Revista d’Humanitats d’Urgell, 2010, pp. 175 – 205).

– Mestre d’Albesa, Sant Antoni Abat, (pedra calcària, 115 cm x 38 cm x 22 cm). Provenia de la col·lecció de George Grey Barnard, i va ser adquirida al Metropolitan Museum of Art de Nova York (per desclassificació), al 2007, per un import que no s’ha fet públic (podeu trobar una fotografia de l’obra a la p. 192 del mateix l’article d’Albert Velasco i Joan Yeguas).

– Bartomeu de Robió (documentat entre 1360-1379), Sant Tomas i Sant Jaume (pedra calcària policromada, mides desconegudes, ca.1375). Es tracta d’un fragment de la predel·la d’un retaule dispersat, per ara sense identificar (hi altres fragments al Museu Marés de Barcelona i en una col·lecció privada). Provenia de la col·lecció Hartman del Castell de Santa Florentina de Canet de Mar i va ser adquirida a la Galeria Bernat de Barcelona el 2007, per un import que no s’ha fet públic (podeu trobar una fotografia de l’obra a la p. 181 del mateix l’article d’Albert Velasco i Joan Yeguas).

– Bartomeu de Robió (documentat entre 1360-1379), Empresonament de Sant Andreu (pedra calcària, 47 cm x 57 cm x 9 cm). És un fragment del retaule dispersat de Sant Andreu de l’església de Santa Maria de Castelló de Farfanya; el Museu ja posseïa el fragment corresponent amb la presó i s’ha pogut completar l’escena (un altre fragment del retaule es conserva al MNAC). Adquirit per la Diputació de Lleida a l’antiquari Manuel Barbié de Barcelona l’11 de febrer de 2009, per 85.000 €; en dipòsit al Museu – aquesta és la nota oficial de premsa, amb un vídeo on podreu veure la peça.

– Pere Garcia de Benavarri (doc. 1445 – 1485), Resurecció (pintura al tremp sobre fusta, 112 x 97 cm, c.1450). Cimal del retaule perdut de l’església parroquial de Benavarri. Aquirida per la Diputació de Lleida a la casa de subhastes Balcli’s de Barcelona, el 25 de març de 2009, per 22.000 €; en dipòsit al Museu. – Pere Espallargues (actiu a finals del segle XV), Sant Roc (tremp sobre fusta, 46 x 18 cm; ca 1490-1500), taula d’un retaule perdut. Aquirida per la Diputació de Lleida a Balcli’s el 21 de desembre de 2010, per 4.000 €; en dipòsit al Museu.

– Bartomeu de Robió (doc. 1360-1379), Mare de Deú del Monestir de Bellpuig de les Avellanes (pedra calcària policromada, 108 x 43 x 26 cm), adquirida per la Generalitat a Balcli’s el 16 de Març de 2011, per 130.000 €; en dipòsit al Museu.

–  Joan Pau Guardiola, també dit Joanot de Pau (actiu 1500-1530), Miracle de la Mare de Deú del Roser i el Cavaller de Colònia (oli i pastilla sobre fusta, 88,3 cm x 66,1 cm),  fragment d’una taula que es complementa amb un altre fragment conservat al Cau Ferrat de sitges (vegeu-ne una reconstrucció). Adquirida per la Generalitat a Christie’s (Londres) el 26 d’octubre de 2011, per 7.500 £ – en el catàleg es presentava com un simple anònim d’escola espanyola.

Actualització 2/8/2012: L’Albert Velasco ens informa  d’una novena adquisició:

–  Mestre d’Anglesola (primera meitat S.XIV), Crist en majestat (alabastre, 24 cm. d’alçada, c.1320), fragment presentant la part superior del cos que, després de la seva adquisició i de la corresponent visita de l’Albert Velasco al Monestir de Poblet, es va poder associar amb la part inferior del cos que encara s’hi conserva, incorporada al sepulcre de Ramon Folc VI de Cardona. Adquirida per la Generalitat a Balcli’s al març de 2008. Vegeu-ne una imatge a la p. 242 de l’article d’Albert Velasco, “Els Apòstols de la desapareguda portalada de Santa Maria de Tàrrega”, Urtx. Revista d’Humanitats d’Urgell, 2009, pp. 229 – 247. Més tard, va publicar un segon article:  Albert Velasco, “Un nou fragment del sepulcre de Ramon Folc VI de Cardona del monestir de Poblet”, Aplec de Treballs, 29, 2011, p. 209-219.

7. Art olímpic.

No té res a veure ni amb pintura ni escultura antigues, però l’únic moment que realment em va agradar de la cerimònia d’obertura dels Jocs, l’encesa del peveter olímpic, va ser  tan eficaç com una bona obra d’art en la tasca de transmetre un missatge potent – a Londres, sobre la reunió dels 204 estats participants per competir pacíficament, tal i com volien els jocs olímpics de la Grècia clàssica. El creador del peveter, Thomas Heatherwick, ho explica en aquest article a la web de Phaidon (Thomas Heatherwick ‘huge relief’ at Olympic opening, www.phaidon.com, conusltada el 29 de juliol de 2012).

26 July 2012

Publicat a

1. Which is by whom?

 

Only until October 7th, the Museo de Bellas Artes in Bilbao exhibits this pair or portraits of Isabella of Valois (1546 – 1568), third wife of the Phillip II of Spain (1527-1598). Both come from the noted Madrid private collection Várez-Fisa. The first of them (oil on canvas, 104,5 x 84 cm, c.1560) by Antonio Moro (1516/1520 – 1575/1576) is a classic example of his restrained, rigorously geometrical and achingly detailed style, by which the Dutch laid the foundations of the Spanish Habsburg portraiture. The second one, a slightly enlarged copy (113 x 94,5 cm) by the Spanish Antonio Sánchez Coello (1531/32 – 1588), less careful in the particulars and a somehow more relaxed – most probably because of his learnings from Titian, as the note by Miguel Falomir in the MBB website argues. Which is by whom? Your guess! On the other hand, the museum has recently published its 6th annual Bulletin, featuring articles by specialists on some of the works in the collection (including a piece by Jordi Camps on their magnificent Catalan Romanesque Majesty).

2. Giving these days (6).

The more I hear rumours about David Balsells’ (Lleida, 1947) retirement, the more I long for him to keep his current position as Chief Curator for Photography at the MNAC – the star museum of this blog. His last coup was winning Joan Colom’s (Barcelona, 1921) complete archive, including the collection of 9,000 author’s prints and corresponding documents. Colom is a key figure in Catalan photography, thanks to his trademark punchy snaps of street life in Barcelona’s hard boroughs (see here some examples from the collections of Fundació Foto Collectania). The President and the Director of the MNAC have given a helping hand in closing the deal, securing Colom a pension in exchange of his generous, unrestricted donation. All in all it is another achievement by Balsells, who in his 16-year tenure has been able to attract other important gifts from authors and collectors alike. Let’s hope he will find the time and the will to train his successor.

 

3. The magic of words.

In a recent piece, Katherine York claims museums are “social enterprises”, and puts the focus and the praise on the many ways they already generate income (“Museums are already social enterprises”, the guardian on facebook, July 23, 2012). But what makes her article noteworthy is her point, that the return expected by museum-goers is not one of financial nature, but of spiritual nature. This is the key paragraph: 

“Museums are places where people find quality and a depth of experience, where they are encouraged, respected and challenged. The museum experience is one of well-being and calm enrichment. It is unique, improving and heart warming. It offers value for money”.

I feel lured by her mixing of management and near-religious language, and also for her visitor-centred approach – in which only the will to “challenge” may offer some very little room for the old “awe for the past” that museums were supposed to foster. But I must agree she brilliantly captures a line of defence museums should marshal in these difficult times. Besides, she provides further evidence of the argument that museums are taking the place of other social-gluing institutions, like churches – they also would like to encourage, respect and challenge, providing some solace in the process.

  

4. The Legend of the Black Romantic.

 How did Dark Romanticism unfold in visual arts? What is the reason behind Romanticism, Surrealism and Expressionism’s key artists being drawn to “the realm of the unfathomable, mysterious and evil”? Was it a proper visual arts movement, or just a deluxe illustration for ideas coming from literature? These are the questions to be answered by Dark Romanticism. From Goya to Max Ernst, a major exhibition just announced by the Städel Musem in Frankfurt for this September – running until January 20, 2013. Featuring more than 200 works by, among others, Goya, Fuseli, Blake, Friederich, Blechen, Géricault, Delacroix, Hugo, Moreau, Redon, Böcklin, Stuck, Klinger, Munch, Magritte, Bellmer, Dalí and Ernst, it will focus on some Western Europe countries. We wonder about its weight in the rest of the continent, including Russia.

 

5. Books: a triumph by Louis Antoine Prat.

All the French names cited above are also featured in Louis Antoine Prat’s relatively new book Le Dessin Français au XIX siècle (Loure Éditions, Musée du Quai d’Orsay, Somogy, 2011; 661 pages, €195 on the publisher’s website). Prat is a noted drawing’s scholar and collector (the Caixaforum in Barcelona showed his collections’ highlights in 2007), and in this very generous review, which follows his teaching as Professor for History of Drawings in the École du Louvre from 2007 to 2010, he offers surprising findings to the non specialist – e.g. the many facets of Delacroix’s genius or the firing imagination of Victor Hugo’s mind.

 

6. Transferring the State’s privileges.

 

Like in France or Italy, pre-emption at auction is one of the privileges bestowed to public bodies by both Catalan and Spanish heritage regulations. Thanks to it, a public representative can purchase a lot for the latest bid, even if he has not entered the bidding, by just giving a proper sign to the auctioneer.  In these times of shrinking public funds, I guess public officials will not fancy this relatively reasonable device, which harms the buyer but not the seller (at least in theory). Instead, they can be tempted to turn to more damaging practices: plainly denying the export license for the artwork, or declaring it a “national treasure”, with no intent of purchasing it, therefore placing the whole transaction in an embittering limbo or leading it to a certain loss.  Perhaps a little change in the law might soothe some cases, if the pre-emption right could be transferred to a buyer (national or foreigner) that agrees to either (a) donate the work of art to a public institution, in exchange for a generous tax-exemption; or (b) to loan the work for a long term, again to a public institution – with a quite decent tax-exemption; or (c) keep it privately, but always within national soil, receiving just a gentle tax cut.

7. Road to Russia.

 

Knowing about my wish to travel to Russia one day, a friend suggested to me by way of introduction Andrei Sokurov’s  (1951) tour de force at the Hermitage, “Russian Ark”  (2002), and Andrei Tarkovsky (1932-1966)  Andrei Rubliev (1966). But it could be that once I got in Moscow, I found myself in the middle of a pharaonic overhaul, in which also Barcelona’s architect Ricardo Bofill wishes to take part, according to a piece in Le Figaro  (Béatrice de Rouchebouet, Le grand pari de Moscou, lefigaro.com, July 22, 2012). Anyway, other tips on Russian films on art welcomed!

26 juliol 2012

Publicat a

1. Quin és de qui?

 

Només fins al proper 7 d’octubre, el Museo de Bellas Artes de Bilbao exposarà aquests dos retrats d’Isabel de Valois (1546 – 1568), tercera dona de Felip II  (1527-1598). Tots dos provenen de la coneguda col·lecció madrilenya Várez-Fisa. El primer d’ells (oli sobre tela, 104,5 x 84 cm, c. 1560), d’Antonio Moro (1516/1520 – 1575/1576) és un exemple clàssic del seu estil sobri, rigorosament geomètic i detallat amb què fa assentar els fonaments del retrat de cort dels Habsburgs. El segon, una còpia lleugerament augmentada (113 x 94,5 cm) és d’Antonio Sánchez Coello (1531/32 – 1588),més relaxada i menys curosa en els detalls – probablment per influència de Ticià, tal i com explica Miguel Falomir a la web del museu. Quin és de qui? Endevineu-ho! D’altra banda, el mateix museu ha publicat el seu 6è Boletín anual, amb diversos articles sobre les obres de les seves col·leccions – en Jordi Camps escriu sobre la magnífica Majestat catalana que conserven).

2. Donar en aquests temps (6).

Com més comentaris m’arriben sobre la jubilació de David Balsells (Lleida, 1947), més ganes tinc que continui durant molt de temps com a Conservador en Cap de Fotografia al MNAC. La seva darrera gesta ha estar aconseguir els arxius complets de Joan Colom (Barcelona, 1921), amb més de 9.000 fotografies d’autor i tota la documentació corresponent. Hauria estat impossible sense l’excel·lent relació i la gran dedicació de Balsells a aquesta figura clau de la fotografia de casa nostra, que tots indentifiquem amb les escenes vives dels barris durs de la Barcelona del desarrollismo, però que també té coses més recents a ensenyar (de moment, i pel que fa als seus classics, es pot consultar la web de la Fundació Foto Collectania). El president i el director del museu han donat un cop demà a l’hora de tancar el tracte, pel qual Colom rebra una pensió a canvi de la seva generosa donació, que a més a més ha volgut que fos incondicionada. Tot amb tot, una altra marca per a Balsells que, durants els seus  16 anys al càrrec, ha atret altres donacions i dipòsits importants, tan d’artistes com de col·leccionistes. Esperem que trobi el temps i les ganes d’instruir el seu successor, si arriba el cas.

3. La màgia de les paraules.

En un article recent, Katherine York afirma que els museus són “empreses socials” i així, subratlla i celebrales diferents vies per les quals ja estan generant ingressos, a diferència  d’altres organitzacions no lucratives (“Museums are already social enterprises”, the guardian on facebook, 23 de juliol  de 2012). Però el que ens port a ressaltar la seva nota és la seva afirmació que el visitant o usuari del museu no espera, a canvi de la seva despesa, un retorn econòmic, sinó de caire espiritual. Aquest és el paràgraf clau:

“Museums are places where people find quality and a depth of experience, where they are encouraged, respected and challenged. The museum experience is one of well-being and calm enrichment. It is unique, improving and heart warming. It offers value for money”.

(Traducció lliure: “Els museus són llocs on la gent obté una experiència profunda i de qualitat, on és encoratjada, respectada i desafiada. L’experiència del museu és una experiència de benestar i d’enriquiment calmat. És una experiència única: millora i alhora dóna escalf. És així com és rentable”).

Resulta irrestible aquesta barreja de llenguatge d’empresa i llenguatge quasi-religiós, combinada amb aquesta visió que situa el visitant al centre del museu –  en la qual només la parauala “desafiament” deixa un petit espai per l'”admiració al passat” que tradicionament s’atribuïa al museu. Però en tot cas, s’ha d’acceptar que resumeix perfectament una línia de defensa que els museus poden adoptar ara, quan s’ha de lluitar per tantes coses. D’altra banda, també reforça la tesi segons la qual el museu està ocupant el lloc d’altres institucions de reforç social, com les eslgésies – les quals també esl agradaria encoratjar, respectar i desafiar, mentre proporcionen un cert grau de confort.

4. La Llegenda del Fosc Romàntic.

Què s’amaga darrera l’atracció d’artistes importants del Romanticisme, el Surrealisme i l’expressionisme cap al “regne de l’infable, del misteriós i del mal”?  Com es va desenvolupar aquest Romanticisme Negre en les arts visuals? es va tratar d’un autèntic moviment, o només seguia els passos de part del romanticisme literari, com a mera il·lustració de les seves idees? Aquestes són les preguntes que respondrà  Schwarze Romantik . Von Goya bis Max Ernst, l’exposició que acaba d’anunciar el Städel Musem de Frankfurt per al setembre– fins al 20 de gener del 2013. Reunirà més de 200 obres de  Goya, Fuseli, Blake, Friederich, Blechen, Géricault, Delacroix, Hugo, Moreau, Redon, Böcklin, Stuck, Klinger, Munch, Magritte, Bellmer, Dalí and Ernst, de manera que es concentrarà en l’art d’alguns països d’Europa occidental – la resta del continent, incloent Rússia, continuarà guardant els seus secrets sobre la matèria.

 

5. Lllibres: un triomf de Louis Antoine Prat.

Tots els artistes francesos que acabem de citar s’examinen, pel que fa al dibuix, a l’obra de Louis Antoine Prat Le Dessin Français au XIX siècle, que acaba d’arribar a la biblioteca del MNAC (Loure Éditions, Musée du Quai d’Orsay, Somogy, 2011; 661 pàgs., 195 € a la web de l’editor). Prat és un especialista i col·leccionista reconegut (al 2007, les seves peces més importants es van exposar al Caixaforum de Barcelona). En aquesta obra panòramica, que segueix les seves lliçons d’entre 2007-2010 com a Catdràtic d’Història del Dibuix a l’École du Louvre, oofereix sorpreses al neòfit – des de les múltiples cares del geni de Delacroix fins a la imaginació incendària de Victor Hugo.

6. Doneu-nos els privilegis de l’Estat.

 

Igual que a França o Itàlia, el dret de tempteig i retracte en subhasta és un dels privilegis que, tan per la legislació catalana com espanyola, s’atorga a l’Administració per a la protecció del patrimoni històric. Gràcies a ella, les entitats públiques poden adjudicar-se una peça interessant sense haver participat a la puja, simplement fent un signe al subhastador i acceptant la puja més alta. Però en aquests temps de pressupostos reduits, ens estranyaria que els represetants oficials fessin gaire ús d’aquest mecanisme que, al capdavall només afecta al comprador fustrat. Més aviat, els veuriem temptats d’utilitzar eines més contundents, com ara la delcaració de bé cultural o la denegació pura i dura del permís d’exportació – sense intenció d’adquiri el lot. Tan l’una com l’altra són molt perjucials: la primera comporta una pèrdua econòmica inesperada (a més d’altres càrregues) i la segona deixa la trasnsacció als llimbs, especialment si el comprador és estranger. Potser es podria salvar la situació, en alguns casos, si l’Administració pogués transferir el seu dret de tanteig i retracte a un particular (nacional o estranger) que s’anvingués a (a) donar l’obra a una institució pública, a canvi d’una generosa deducció fiscal; (b) dipositar l’obra a llarg termini, també en una institució pública i canvi d’una bona deducció; (c) quedar-se l’obra i manternir-la en el seu àmbit privat, però sempre nacional – a canvi d’una deducció merament simbòlica.

7. Camí a Russia.

 

Un amic que sap que un dia vull fer el viatge a Rússia, em proposa com a introducció “L’arca russa” (2002), el tour de force d’ Andrei Sokurov’s  (1951) rodat a l’Hermitage, i l’ Andrei Rubliev (1966) d’Andrei Tarkovsky (1932-1966). Si bé un cop a Moscou em uc torbar enmig d’una reforma urbanística faraònica, en la qual Ricardo Bofill també vol prendre-hi part – segons aquest article a Le Figaro:  Béatrice de Rouchebouet, Le grand pari de Moscou, lefigaro.com, July 22, 2012. En qualsevol cas, qualsevol suggerència de bones pel·lícules russes sobre art, serà benvinguda!

19 July 2012

Publicat a

1. Shaken, not stirred.

It is already half a year that the new director of the Museu Nacional d’Art de Catalunya, Josep “Pepe” Serra, has been sitting in his new chair. Not exactly sitting, since the dynamic forty-something has been actively seeking public awareness and consent with his ideas and plans. If I grasped them during an open, candid speech last week, then his goal is to uncover the talent hiding in the Museum’s vaults, and open its doors to all kind of interesting proposals. It is difficult to say if he is following a very detailed plan for it. In his own words, he is still “shaking the house”, and identifying who among the personnel is open to embrace the challenge. His boost goes well beyond simple rehanging, but a fittingly sense of trial already pervades some of the new rooms – from the exquisite, yet diminutive Isidre Nonell (1872-1911) / Lluís Claramunt (1951 – 2000) drawings confrontation, to the exaggerated, stand-alone homage to Antoni Tàpies (1923-2012). Anyway, the time for inking the details in black and white is not that far off: Mr Serra announced that he will deliver an executive plan in October for 2013-2018.

2. A Phoenix on your wall.

Bought by the Museum in 1952 without a clear attribution, deposited in an office of Barcelona’s City Council, smoke-damaged there by a fire in April 1985, stored in the MNAC reserves, and finally rediscovered two years ago, The Conversion of Saint Paul (oil on canvas, 243 x 257 cm, c. 1614) by Juan Bautista Maíno (1581-1649) shines again with some of its past glory, after a thorough restoration. The man behind the move, conservator Francesc Quílez, suspected Maíno’s hand when he first spotted the work in 1996 – but he did not find the time to pursue his guesswork. It was only in 2009, when he chanced upon the 44.5 x 32.2 “modellino” for the work in Maino’s great retrospective catalogue in the Prado, that he had no doubt that a real masterpiece was hiding behind the darkened canvas. Now they are showing both the sketch and the final work, complete with some introductory texts, videos, and radiographies, in one of the MNAC’s upper rooms. Except for final ones, you can forget about the rest, and go directly to Mr Quilez’s essay on the website (only in Catalan, sorry), in which he convincingly argues this work confirms Maíno as something more than just the brilliant pioneer of  “caravaggism” in Spain. He was in fact an inquisitive spirit, ready to absorb many contrasting influences, even if that could lead to mixed (but really interesting) results, as shown in this “new” work – the bulk of his output is held in the Prado.

3. The Italian holidays of two British Tizianos.

If your chosen destination for the summer hiatus is Veneto’s jewel called Padova, you could complete Giotto’s must-see Capella dei Scrovegni (on-line bookings here) with a visit to the Musei Civici agli Erimitani next door. There you will be among the first to enjoy two recently rediscovered works by Tiziano, confirmed by specialists Andrea Donati and Lionello Puppi, which travel from two different British collections for the current exhibition Tiziano e Paolo III. Il pittore e il suo modello (from 7 July to 30 September 2012, admissions €10.-, no sign of a catalogue, but at least a fine review in La Repubblica). The smallest of them is a fresh self-portrait painted during his advanced years (oil on cardboard, 40 x 27.7 cm), the other a portrait of Pope Paul III (oil on canvas, 128 x 98 cm) that, according to this press note by the Italian Culture Department, should show him humble enough to win Emperor’s Charles V support. In other words, both works bear out Tiziano’s powers in giving elegant, but subtly incisive renderings of powerful, yet human, beings – for more about this point, have a look at the three portraits of Paul III at Capodimonte Museum in Naples.

4. Lessons from the art market.

In my annual trip to the centre of the world (that is London, for us Old Master freaks), I attended the first hour of Sotheby’s Old Master Evening auction, devoted to Dutch and other Northern European artists. Oud Holland art is not really my field, but even for the newcomer it was clear that dealers and collectors were not taking Sotheby’s name-based catalogue very seriously. They were focused solely on the works, and the quality they showed. Therefore, some of the star lots sporting resounding names only just reached the low estimate or even failed to sell; while other low-key artists with attractive works had their day – my preferred one was Hendrik van Steenwijck the Younger (1580-1649) Saint Jerome in his study (lot 17, oil on oak panel, 40 x 56.2 cm, estimate GBP 100,000 – 150,000, final price without premium GBP 280,000), in which, if I am not too presumptive, the painter had revisited an old ecclesiastical subject and set it in the clean-cut, unpretentious atmosphere fostered by the Reformation. A final reconciliation, however, was reached with the last lot in the section, The surrender of the Royal Prince during The Four Day’s Battle, 1st-4th June 1666 (lot 24, oil on canvas, 75.5 x 106 cm), a true masterpiece by the renowned sea-battle painter Willem van de Velde the Younger (1633 – 1707). The GBP 1,500,000 – 2,500,000 estimate was dwarfed when a new bidder, attended to on the phone by a young dealer standing next to me, joined the fight at 2 million, duelled against a sole opponent for several electric minutes, and eventually won it for a nearly record-setting GBP 4,700,000 (GBP 5,305,250 with premium) – the ultimate record was achieved by rival house Christie’s last 6th December, when it sold Dutch men-o-war and other shipping in a calm, (oil on canvas, 86.3 cm x 119.3 cm, sold) for GBP 5,921,250 (including premium).

5. The Prussian teenager is growing up.

Berlin is growing up to become the next international hotspot for art from all ages. Already nurturing an extremely live contemporary scene (which you can follow at the excellent berlinartjournal blog and its spin-off sugarhigh), the city has seen very long queues in the final months of 2011 for the Renaissance Faces exhibition. True that since 1990 the city has lived under the never-ending resettling of its pre-1945 fabulous collections, but you can read the latest quarrel on the matter as a kind of adolescent turmoil. Following the very generous donation of some 150 important Surrealist and Expressionist works (Miró, Dalí, Pollock and all the rest involved) by Ulla and Heiner Pietzch (a czar of the plastic trade), the city planers have decided to clean out the Gemäldegalerie of its collection of Old Masters (including the famous 18 Rembrandts), and, while waiting for a new building, show them in a shorter version in the Bode Museum, already house of the Byzantine and Medieval collections – the world largest in sculpture from this period. The petition against the move (which I signed) cannot mask the fact that, as Isabelle Spicer writes in this report for the French Journal of Arts, with better planning, this could be the last step before the Museuminsel turns up as the new Louvre.

6. Setting the day.

Summertime is a hard time to fill the newspapers’ cultural pages with real news, and that is one reason why they are not ashamed to make good use of old stories. Irene Hernández Velasco writes in the Spanish El Mundo this interesting piece on paying a visit to the origins of the Gregorian calendar. If you ever wonder why the Russians, following the old and unstable Julian calendar, celebrate Christmas 15 days after you, here you will find the definitive proof that made Pope Gregory XIII (1502 – 1585) proclaim the bull “Inter Gravissimas”, by which 4th October 1582 became 15th October that year. It consisted of drawing a meridian on the floor of the “Torre dei Venti” (“Tower of Winds”, where the Vatican Archives are now kept), and opening a little hole in one of Il Pomarancio’s (Nicolò Circignani, c.1517 – after 1596) frescos on the wall – matching the open mouth of an angel blowing. On 21st March 1581 the Pope was shown how the sunbeam that, entering through the hole, should have touched the meridian at the point marked by springtime equinox, in fact deflected some 60 cm beyond – because the equinox had taken place ten days before. The changes introduced by the new calendar of counting leap years (once every fourth year, except in the years ending in 00) explain the additional days of discrepancy within Old Caesar’s calendar.

7. She keeps her smile…

… despinte huge cuts in public funding for culture.

19 juliol 2012

Publicat a

1. Sacsejat, no agitat.

Han passat sis mesos i mig des que el nou director del Museu d’Art de Catalunya, Pepe Serra, va assumir el càrrec. Durant aquest temps, no ha parat ni un minut per tal de d’explicar les seves idees i generar el consens necessari. De fet, si les vaig les vaig saber captar durant una xerrada, oberta i franca, que va fer la setmana passada, el seu objectiu és alliberar tot el talent que s’amaga dins del museu, a més d’obrir les seves portes a tota proposta interessant que se li presenti. No es pot dir que per aconseguir-ho estigui seguint un pla detallat. En paraules seves, encara està “sacsejant la casa” i identificant qui, entre e personal, està disposat a assumir el repte. Està clar que el seu imuls va més enllà de la reordenació de  les sales, però en algunes d’elles ja s’hi nota un cert aire d’experimentació – des de l’exquisita, si bé reduïda, confrontació entre els dibuixos d’Isidre Nonell (1872-1911) i Lluís Claramunt (1951 – 2000), fins a l’homenatge en solitari, a Antoni Tàpies (1923-2012). En qualsevol temps, el moment de passar les idees en net, ja està arribant: Serra va anunciar per aquest octubre un pla executiu per 2013-2018.

 

2. Un fènix a la paret.

El va comprar el museu al 1952, sense una atribució clara, després es va dispositar en una oficina de l’Ajuntament de Barcelona, allà el va ennegir i deformar un incendi a l’abril de 1985, seguidament va ingressar a les reserves del MNAC, finalment es va redescobrir fa dos anys i ara, La conversió de Sant Pau (oli sobre tela, 243 x 257 cm, c. 1614) de Juan Bautista Maíno (1581-1649) torna a mostrar bona part de la seva glòria passada, gràcies a una restauració a fons finançada per BNP Paribas i la seva fundació amb una subvenció de 30.000 €. Darrere aquest canvi hi ha el conservador Francesc Quílez, que ja va endevinar la mà de Maíno quan va veure l’obra per primera vegada, al 1996 – però aleshores no va trobar el temps per seguir les seves investigacions. No va ser fins al 2009, quan va caure davant l’esbós (44,5 x 32,2 cm) de l’obra al catàleg de la gran retrospectiva del Prado, que quedar convençut que darrera aquella tela fosca hi havia una obra important. Ara l’exposen amb l’esbós, acompanyats per alguns textos introductoris, vídeos i radiografies, en una de les sales al pis superior del MNAC. Però si voleu conèixer-la a fons, us recomano l’assaig del propi Quílez a la web del museu, en qual defensa Maíno com alguna cosa més que l’introductor brillant del caravaggisme a Espanya. De fet, es tractava d’una ment oberta, preparada per assumir influències constrastades, fins i tot si el resultat resultava tan variat i interessant com ho demostra aquesta obra – la col·lecció més important està al Prado.

 

3. Les vacances italianes de dos Tizianos britànics.

Si heu escollit Pàdua com a part de les vostres vacances, no seria mala idea completar la visita obligada a la Capella dei Scrovegni (reserves online aquí) de Giotto amb el Musei Civici agli Erimitani del qual forma part. Sereu dels primers a veure-hi dues noves obres, recentment atribuïdes a Tiziano pels especialistes Andrea Donati i Lionello Puppi, provinents de col·leccions britàniques per a l’exposició Tiziano e Paolo III. Il pittore e il suo modello (del 7 de juliol al 30 de setembre de 2012, entrades a 10 €, sembla que no hi catàleg, però almenys es pot llegir una bona ressenya a La Repubblica). El més petit és un autoretrat, de factura fresca, a una edat avançada (oli sobre cartró, 40 x 27,7 cm); l’altre és un retrat oficial del Papa Pau III (oli sobre tela, 128 x 98 cm) que, segons les declaracions en aquesta nota de premsa del Ministeri de Cultura italà, havia de mostrar el retratat suficientment humil com per guanyar-se el recolzament de l’emperador Carles V. Axí, tan una obra com l’altra, mostren el geni de Tiziano en donar una imatge elegant, però també subtilment incisiva de persones certament poderoses, però també humanes – per confirmar-ho, hi ha els tres retrats de Pau III al Museu de Capodimonte a Nàpols.

 

4. Lessons from the art market.

Durant la meva escapada anual al centre del món (és a dir Londres, per als bojos de la pintura antiga), vaig poder quedar-me a la primera hora de la subhasta a Sotehby’s d’Old Masters, dedicada a la pintura holandesa i del nord d’Europa. L’art de  l’Oud Holland no és realment el meu camp, però fins i tot per als nouvinguts va ser ben clar que els antiquaris i col·leccionistes no estaven disposats a seguir la ruta que havia marcat la casa de subhastes, basada més en les firmes que en les obres mateixes. Estaven concentrats en la qualitat de les obres. Per això, alguns dels lots estrella van aconseguir a penes l’estimació més baixa, i alguns fins i tot van quedar sense vendre. En canvi, altres artites menys coneguts, però amb obres atractives, van tenir el seu dia – la meva preferida va ser la de Hendrik van Steenwijck el Jove (1580-1649), un Sant Jeroni en el seu estudi (lot 17, oli sobre taula de roure,  40 x 56.2 cm, amb una estimació de 100.000 – 150.000 lliures i un preu final, sense comissions, de 280.000 lliures), en la qual, si no sóc massa especulatiu, diria que l’artista reprèn un tema tradicional per enquadrar-lo en l’ atmosfera austera i neta propiciada per la Reforma. En tot cas, va haver-hi un acte de reconciliació amb l’últim lot de la secció, La rendició del Royal Prince durant la Batalla dels Quatre Dies, 1 -4 juny 1666 (lot 24, oli sobre tela, 75,5 x 106 cm), una autèntica obra mestre  de Willem van de Velde el Jove (1633 – 1707). L’estimació de 1.500.000 – 2.500.000 lliures va ser àmpliament superada quan un nou comprador, que intervenia a través del telèfon d’un intermediari, va entrar a la batalla pel lot quan aquesta estava en els 2 milions, fins que, després d’uns minuts elèctrics, va guanyar l’obra per un preu, quasi rècord, de  4.700.000 lliures (5.305.250 lliures amb les comissions) – el màxim per al pintor el va aconseguir Christie’s el 6 de desembre passat, quan va vendre Gent de de la marina holandesa navegant durant la calma, (oli sobre tela, 86,3 cm x 119,3 cm) per  5.921.250 (comissions incloses).

 

5. L’adolescent prussià es fa gran.

Berlin està creixent i pot convertir-se en un centre internacional de l’art de totes les èpoques de primer ordre. Actualment ja alimenta una escena contemporània vivíssima (la podeu seguir a través de dos bons blogs: berlinartjournal i sugarhigh), i da’ltra banda, durant els darrers mesos de 2011, s’hi van veure llargues cues per a l’exposició Retrats del Renaixament. És cert que des de 1990, la ciutat ha viscut els trasllat continu de les seves col·leccions d’art anteriors a 1945, però la última polèmica en aquesta matèria es pot veure com una crisi d’adolescència. Després de la generosa donació d’unes 150 obres surrealistes i expressionistes importants (Miró, Dalí, Pollock i d’altres) per Ulla i Heiner Pietzch (aquest era un dels reis del plàstic), les autoritats locals van decidir que el millor era buidar la Gemäldegalerie de la seva col·lecció d’antics mestres (que incloïa els seus famosos 18 Rembrandts), i, mentre esperessin un nou museus, presentar-ne una versió reduïda al  Bode Museum, on ja s’hi exposen les col·leccions bizantines i medievals (amb la secció d’escultura més rica dle món). El manifest contra aquest canvi (que he signat) no pot amagar el fet que, tal i com  Isabelle Spicer escriu en aquest article per al Journal des Arts francès, amb una millor planificació, aquest pot ser l’últim pas abans de convertir la Museuminsel en un nou Louvre.

 

6. Marcant la data.

A l’estiu no és fàcil trobar novetats per omplir les pàgines culturals i es per axiò que alguns diaris recuperen velles històries. Irene Hernández Velasco escriu a El Mundo aquesta nota sobre la seva visita als orígens del calendari gregorià. Si mai us heu preguntat perquè els ortodoxos, seguint l’antic i inestable calendari julià, celebren el dia de Nadal uns 15 després, aquí torbareu explicada la prova definitiva que va portar Gregori XIII (1502 – 1585) a proclamar la Butlla “Inter Gravissimas”, per la qual el 4 d’octubre de 1582 va passar a ser el 15 d’octubre del mateix any. Va consistir en dibuixar un meridià al terra d’una de les estances de la Torre dei Venti (on ara es guarden els Arxiu Vaticans) i obrir un petit forat en un dels frescos de la paret, obra del Pomarancio (Nicolò Circignani, c.1517 – after 1596) f – que casaulament coincidia amb la boca oberta d’un dels àngels bufadors. El 21 de març de 1581, el Papa va ser conduit a la sal i va poder veure com el raig que entrava pel forat, enlloc d’incidir en el punt corresponent a l’equinnoci de primavera, es desviava uns 60 cms. – perquè de fet l’equinocci s’havia donat deu dies abans.  On 21st March 1581 the Pope was shown how the sunbeam that, entering through the hole, should have touched the meridian at the point marked by springtime equinox, in fact deflected some 60 cm beyond – because the equinox had taken place ten days before. The changes introduced by the new calendar of counting leap years (once every fourth year, except in the years ending in 00) explain the additional days of discrepancy within Old Caesar’s calendar.

 

7. Però ella continua somrient.