9 August 2012

 1. Resurfacing Goya.

 

I learn via Artdaily, via The Telegraph and finally stopping at Koller Auktionshaus’s website, that this Zürich auction house will include the painting shown above in its sale on September 21, 2012 (lot 3034, Francisco de Goya, Lot and his daughters, oil on canvas, 91 x 125 cm). It was presented as a “new” Goya by the press reports, but for some reason they did not mention the logic behind this attribution. Not a problem, it has taken me just two emails (to Silvana Ghidoli, Koller’s Media Relations person, and to Karoline Wesser, Koller’s Old Masters’ specialist) to receive back a prompt, kind reply with the pre-catalogue schedule for the painting. It records a literature that goes from August L. Mayer Goya of 1924 (and a letter by him to the owner dated in November 12, 1923) to Jose Camón Aznar Francisco José de Goya of 1982, and includes Sanchez Cantón, Gudiol Ricart, Pierre Gassier with Juliet Wilson and Rita De Angelis.  In other words, the resurfaced work seems to come with blessings by the old specialists – but the nod from the current ones is always needed. Regarding to provenance, the work is listed as in a Linker collection in Bilbao in 1930, and later in a Swiss Collection – so further clarification for the 1933 – 1945 period would be useful. The estimate is CHF 600,000 – 800,000 (€ 500,000 – 666,000), which could prove attractive, since a much smaller contemporary The Appearance of the Virgen del Pilar to Saint James (oil on canvas, 47 x 33.3 cm, c. 1780) was sold by Christie’s London for GBP 453,250 on July 9, 2003.

2. August Liebmann Mayer (1885 – 1944).

 

Who was this man writing letters of authentication to the first known owner of the Goya featured above? August L. Mayer was one of the foremost specialists in Spanish Old Masters during the golden interwar years, when discoveries of works by the great masters abounded. He combined his unpaid job as curator in Alte Pinakothek in Munich from 1909 to 1931; with his teachings in the University; his wide, ground-breaking publishing in the field; and his writing of expert paid reports for private collectors. The practice, then accepted, was however used from 1930 on as the excuse for a personal hunt aimed as his Jewish birth – fellow art historians falsely accused him of giving sporious attributions for bigger gains; Nazi authorities fined him savagely for not declaring these gains. After a penniless escape to France in 1936, Mayer’s destiny was sealed by a 1941 order of arrest. It was made effective in Nice in February 1944, 13,  followed by immediate deportation to Auschwitz. Mayer was killed there on March 12, 1944, few days after his arrival. However, it is only recently he found his name reinstated, thanks to the works of Christian Fuhrmeister and Susanne Kienlechner in Germany (2008), and Teresa Posada Kubissa in Spain (2010). Also quite recently, some paintings from his private collection have been returned to his heir in California (see an Alte Pinakothek note in this respect, and also the Wikipedia corresponding article). Last, but not least, we can also reveal a Catalan connection: Mayer was the expert behind the many attributions (including a Velázquez, and a Tintoretto) in the Gil Collection, loaned in 1916, and purchased in 1944 by the MNAC in Barcelona.

Further reading:

-Fuhermeister, Christian and Kienlechner, Susanne: “Tatort Nizza: Kunstgeschichte zwischen Kunsthandel, Kunstraub und Verfolgung. Zur Vita von August Liebmann Mayer, mit einem Exkurs zu Bernhard Degenhart und Bemerkungen zu Erhard Göpel und Bruno Lohse.” in, Heftrig, Ruth, Peters, Olaf, and Schellewald, Barbara, eds. Kunstgeschichte im “Dritten Reich”:. Theorien, Methoden, Praktiken; Berlin: Akademie Verlag 2008 pp. 405-429.

-Posada Kubissa, Teresa: August L. Mayer y la pintura española – Ribera, Goya, El Greco, Velázquez, Madrid: CEEH, Centro de Estudios Europa Hispánica, 2010.

3. The adventure of an independent mind.

 

Last week I received an email from Dr. Francesc Ruiz Quesada, a respected independent scholar on Late Medieval Catalan painting, inviting me to spread the word about his blog, called Retrotabulum. Do not expect the usual casual stuff, but a series of long articles on Bartolomé Bermejo (active between 1468 and 1501), one of the key painters in 15th century Spain. I went through the first two essays. If I understood Ruiz properly, his thesis is that Bermejo was not a mere follower of models imported from the then innovative and dominant Early Netherlandish masters, but a genius artist that, like his Northern forerunners Jan van Eyck (1390/1400 – 1441) and Roger van der Weyden (1399/1400 – 1464), succeed in shaping an iconography – conveying a certain iconology – of his own.  He puts his case forcefully in Retrotabulum n.2, entirely devoted to the masterpiece pictured above (Bartolomé Bermejo, Pietà of Canon Desplà, oil on canvas, 175 x 189 cm, signed and dated 1490), now conserved in a compromised  condition in Barcelona’s Cathedral Museum. The other aspect making Ruiz’s endeavour special is that he carries it independently, through self-publishing. This is especially remarkable, since his proposal has the potential to add a new dimension of our understanding of Northern Renaissance’s reception in Spain. For the same reason, it could open the door to fruitful connections with the investigations on similar issues in Bermejo’s Northern predecessors, and contemporaries.

4. We are all connected.

Ruiz Quesada’s Retrotabulum is also featured in a blog called Publicaciones sobre Arte Medieval, written by Dr. Joan Valero Molina, a specialist in Catalan Gothic sculpture. He delivers exactly what its title promises – news about many books and some articles on Medieval Art, with an interesting international approach. Another very readable blog on Medieval matters is the fortnightly Medieval Histories, by Dr. Karen Schousboe, a Danish Ethnologist. She devotes every issue to a particular place, and April’s second half issue dealt with Crisis in Catalonia, and further subjects regarding this corner of Europe – among them, the Creation Tapestry in Girona, so cited in this blog.

 

5. Raphael in Polish fashion.

 

Polish is a challenging language, and the claim by Wojciech Kowalski, Poland’s Foreign Office representative for the restitution of cultural goods, that he has been misinterpreted is not perhaps just a worn-out excuse. No, he did not announce the recovery of Portrait as a young man (1514-1515), a presumed self-portrait by Raphael, and one the most famous missing art works since the end of WWII, after being looted for Hitler’s projected Führermuseum in Linz in 1939, from Czartoryski’s family collection in Crackow  – in whose museum you can see, among some exquisite Rembrandts, Leonardo’s Portrait of Cecilia Galerani or Lady with an Ermine (oil on panel, 54 x 39 cm, c. 1489 -90). But what Kowalski really meant is even more intriguing: that he knows the work still exists; that he has been informed that it is hidden away in a bank vault; and that the affected bank is placed in a country whose laws are in favour of a restitution of the painting to its former owners (see reports here, and here). A summer flop or the canniest of tactics by an international expert in the field? While we wait to find out, let’s have a look at Poland’s continued efforts for the restitution of its national art treasures from both Nazi and Soviet plunderings – in this official website.

Addition: Not exactly a Nazi looting victim, but Lucas Cranach’s wonderful early work Madonna Under the Fir Tree, (1510) has been restituted to the Wrocalw Cathedral last July 27, The Art Newspaper reports. 

6. More on Berlin’s road to stardom.

 

The other summer talk is Berlin’s Museums administrators’ plans to relocate its Old Masters painting collections, now at the Gemäldegarie in the Kulturforum, into the Bode Museum in the Museumsinsel. They want to make room for his 20th century art collections (recently enriched by the great Pietzch donation), and give every museum area a special focus, in which all kinds of art forms are included. This logical, apparently inoffensive move comes, however, with a cost, since space is limited at the already filled up Bode (house of the notable Byzantine and Sculpture collections), and therefore asks for the downsizing of the exhibits. Giving their extraordinary quality, an international uproar, now reaching the German conservators themselves (reports The Art Newspaper), followed the official notice. Pr. Michael Eissenhauer, director of the Staatliche Museen zu Berlin – Preussischer Kulturbesitz, tried to calm everyone down with this letter (via Codart’s website), in which he announces the planning of a new building for the displaced collection. But he also reveals the reason behind the controversial decision, that is, the surprising approval by Germany’s Ministry of Culture of a €10 million grant for the refurbishment of the Gemäldegalerie, which, “although hoped for, was made much sooner than anticipated, and caught us off guard”. Let us praise him for his candid admission – but Berlin really needs better planning, since at stake are its chances to join London and Paris as Europe’s third art capital (see here the 1999 – 2015 Masterplan for the Museumsinsel; pictured above).

7. A place under Picasso’s sun.

 

The Art Newspaper reports a huge pre-booking success for Picasso’s retrospective in Milan (Pablo Picasso: Masterpieces from the Musée National Picasso in Paris, curated by Director Anne Baldassari, September 20th, 2012 – January 6th, 2013; Palazzo Reale, admissions from € 4.50 to € 9.-). It is another stop of the four-year-long international tour set up by the French museum, as a tool for self-promotion and revenue towards its current renovation and extension works, scheduled for summer 2013. Barcelona’s Museu Picasso has therefore one year to establish itself in Picasso’s changing constellation. Its current exhibition programme could help, since it underlines the museum’s characteristic origins as a donation by the artist and his related ones (Picasso Ceramics: a present from Jacqueline to Barcelona, curated by Marilyn McCully and Michael Raeburn, from October 26th, 2012, to April 1st, 2013); and its potential as a centre for alternative research – with a very promising exhibition on self-portraits, titled I, Picasso and curated by Dr. Eduard Vallès (from May, 28 2013 to September 1, 2013), who has already delighted us with his Picasso versus Rusiñol (May 28th – September 5th, 2010). They will be side-supported by some short, document-based exhibitions around the Museum’s 50 anniversary. That all makes more striking the absence of a clear research plan in the new guidelines (in Catalan), presented on June 12th –especially when a brand new Centre for Knowledge and Research was added last year, complete with a purpose-renovated annex. We hope City Council’s promise of administrative independence for the Museu does not go overlooked too.

9 Agost 2012

 1. Goya resorgit.

 

A través d’Artdaily, The Telegraph i finalment Koller Auktionshaus, ens ha arribat la notícia que aquesta casa de subhastes de Zuric inclourà, a la seva propera venda del 21 de setembre, l’oli de la fotografia (lot 3034, Francisco de Goya, Lot i les seves filles, oli sobre tela, 91 x 125 cm). La premsa l’ha presetnat com un “nou” Goya, sense explicar però les araons de l’atribució. Res greu, ja que només ha calgut enviar dos emails (a Silvana Ghidoli, la responsable de premsa de Koller, i Karoline Wesser, Koller’s, la seva especialista en pintura antiga) per rebre ràpidament la fitxa de pre-catalogació de l’obra. El document recull que la bibliografia de l’obra es remunta a August L. Mayer i el  seu Goya de 1924 (precedit per una carta privada al propeitari de la pintura de 12 de novembre de 1923) i acaba amb Jose Camón Aznar i el seu Francisco José de Goya de 1982, passant perSanchez Cantón, Gudiol Ricart, Pierre Gassier i Juliet Wilson, i Rita De Angelis.  És a dir, que compta amb totes les benediccions dels especialistes de generacions anteriors – però l’acceptació dels actuals és igualment necessària. Pel que fa a la procedència, s’esmenta una col·lecció Linker de Bilbao (fins a 1930) i, més tard, una “col·lecció privada suïssa”, de manera que el període de 1933 – 1945 necessitaria un aclariment. L’estimació és de 600.000 – 800.000 CHF ( 500.000 – 666.000 €), que pot resultar atractiva, ja queL’aparició de la Mare de Déu del Pilar a Sant Jaume (oli sobre tela, 47 x 33,3 cm, c. 1780), contemporània però més petita,  es va vendre a Christie’s Londres per 453.250 GBP, fa nou anys, el 9 de juliol de 2003.

2. August Liebmann Mayer (1885 – 1944).

 

Qui era aquest especialista que va assessorar el primer propietari conegut del Goya d’abans, i  que el va publicar per primer cop? August L. Mayer era un grans entesos en pintura antiga espanyola de període d’entreguerres, l’època daurada en què abundaven les descobertes de noves obres dels grans mestres. Mayer combinava el seu càrrec (gratuït) com a conservador de l’Alte Pinakothek de Munich(1909 to 1931), amb la docència a la Universitat de la mateixa ciutat, una activitat d’investigació i publicació extensíssima (destacant els seus treballs sobre Ribera, Goya, Velázquez i el Greco) i l’assessorament a col·leccionistes i galeristes, per als quals escrivia informes pagats. Aquesta pràctica, aleshores acceptada, va ser però utilitzada com a excusa per llançar una campanya en contra seva, de 1930 en endavant, que en realitat tenia com a objectiu la satisfacció d’envejes professionals i d’odis per l’orgien jueu de Mayer: els col·legues historiadors l’acusaven falsament de donar atribucions exagerades per tal de tenir més guanys, les autoritats nazis el van multar salvatjament per no haver declarat aquests guanys. Després d’una fugida amb pocs recursos cap a França, el destí de Mayer va quedar segellat amb una ordre d’arrest, al 1941. Es va fer efectiva el 13 de febrer de 1944 a Niça, seguida per la deportació inmediata a Auschwitz. Allà el van assassinar el 12 de març de 1944, pocs dies desrpés de la seva arribada. Malgrat tot,  no ha estat fins fa pocs anys que s’ha rehabilitat el seu nom, gràcies als treballs de  Christian Fuhrmeister i Susanne Kienlechner a Alemanya (2008), i Teresa Posada Kubissa a Espanya (2010). També recentment, els seus hereus a Califòrnia han pogut recuperar algunes de les obres de la seva col·lecció personal (vegeu la nota de l’see an Alte Pinakothek al respecte, així com l’article, prou bo, de la Wikipedia). D’altra banda, podem descobrir una connexió catalana: Mayer va ser l’expert darrera les diverses atribucions (inclosos un Velázquez, i un Tintoretto) de la col·lecció Gil, dipositada al 19916 i comprada al 1944 pel MNAC de Barcelona.

Bibliografia:

-Fuhermeister, Christian i Kienlechner, Susanne: “Tatort Nizza: Kunstgeschichte zwischen Kunsthandel, Kunstraub und Verfolgung. Zur Vita von August Liebmann Mayer, mit einem Exkurs zu Bernhard Degenhart und Bemerkungen zu Erhard Göpel und Bruno Lohse.”; a Heftrig, Ruth, Peters, Olaf, i Schellewald, Barbara, eds. Kunstgeschichte im “Dritten Reich”:. Theorien, Methoden, Praktiken; Berlín: Akademie Verlag 2008; pp. 405-429.

-Posada Kubissa, Teresa: August L. Mayer y la pintura española – Ribera, Goya, El Greco, Velázquez, Madrid: CEEH, Centro de Estudios Europa Hispánica, 2010.

3. L’aventura d’un esperit independent.

 

La setmana passada, el Dr. Francesc Ruiz Quesada, un bon especialista en pintura catalana del darrer gòtic, em va enviar un email per animar-me a parlar del seu blog,  Retrotabulum. No hi trobareu el contingut lleuger de costum, sinó una sèrie de llargs articles sobre Bartolomé Bermejo (actiu entre 1468 i 1501), un dels gran noms de la pintura espanyola del segle XV. M’he pogut llegir els dos primers assajos. Si he entés bé la seva tesi, el que defensa Ruiz és que Bermejo no va ser un mer adaptador de les formes dels primitius flamencs, aleshores dominants a Europa, sinó que, igual que els seus predecessors nòridcs Jan van Eyck (1390/1400 – 1441) i Roger van der Weyden (1399/1400 – 1464), va aconseguir donar lloc a una iconografia pròpia, expressió d’una certa iconologia igualment idiosincràtica  – és a dir, que en les seves obres va adaptar els models existents no pas per pur automatisme, sinó per donar una visió pròpia dels temes que s’hi tractaven (majoritàriament religiosos i socials). Ruiz defensa la seva posició amb un vigor especial al Retrotabulum n.2, dedicat enterament a l’obra mestra de la fotografia, la Pietat Desplà (oli sobre tela, 175 x 189 cm, signada i datada al 1490), conservada, en un estat bastant compromès, al Museu de la Catedral de Barcelona. L’altre aspecte que fa especial la iniciativa de Ruiz és que l’està duent a terme de manera totalment independent, optant per l’autopublicació. Resulta remarcable, perquè la seva proposta té el potencial de donar una nova dimensió a la manera com s’estudia la recepció dels models flamencs als regnes hispans del tardogòtic. En aquest sentit, obre la porta a connexions múltiples amb les investigacions, sobre les mateixes qüestions, que s’ocupen del precedessors i contemporanis nòrdics de Bermejo.

4. Estem tots connectats.

El Retrotabulum de Ruiz Quesada també es segueix en el blog Publicaciones sobre Arte Medieval, publicat pel Dr. Joan Valero Molina, especialista en escultura gòtica catalana. Ofereix exactament el que els seu títol promet, és a dir, les notícies sobre els nous llibres (i alguns artícles) sobre art medieval, amb una visió internacional molt interessant. Un altre blog de divulgació, molt recomanable, és el quinzenal Medieval Histories, de la Dra. Karen Schousboe, una etnòloga danesa. Dedica cada número a una lloc en particular, i el segon de l’abril s’ocupava de la Crisis in Catalonia, i altres temes d’aquest còrner d’Europa – entre ells, el Tapís de la Creació de la Catedral de Girona, tan recurrent entre nosaltres.

 

5. Rafael a la polonesa.

 

El polonès no és una llengua fàcil, i per això quan  Wojciech Kowalski, el representant del Ministeri d’Exteriors de Polònia per a la restitució de béns culturals, afirma que ha estat malinterpretat, potser no estem davant d’una excusa conegudíssima. No, no va anunciar la recuperació del Retrat d’un home jove (1514-1515), un possible autorretrat de Rafael, i una de les obres perdudes després de la Segona Guerra Mundial més famoses del món. L’obra, incautada al 1939 amb destí al Führermuseum de Hitler a Linz, provenia de la col·lecció de la familia Czartoryski’s, nobles de Cracòvia  – els quals, en el museu que hi tenen obert, conserven, entre uns quants Rembrandts de primer ordre, la coneguda Dama amb una mostela o Retrat de  Cecília Galerani (oli sobre taula, 54 x 39 cm., c. 1489 -90). Però el qeu Kowalski volia dir en realitat és encara més interessant. Diu que sap que l’obra encara existeix; que l’han informat que està amagada en una caixa forta en un banc i que aquest banc està en un país les lleis del qual són favorables al retorn de l’obra als seu propietar (vegeu articles  aquí, i aquí). Un bluff d’estiu o la gran jugada d’un expert internacional en la matèria? Mentre esperem a descobrir-ho, podem tenir una primera impressió dels esforços polonesos per aconseguir la restitució dels seus tresors artístics nacionals, expoliats tant per nazis com per soviètics, en aquesta web oficial.

6. Més sobre el camí de Berlín cap a les estrelles.

 

L’atre tema de l’estiu són els plans dels administradors dels museus de Berlin, que volen traslladar les seves col·leccions de pintura antiga, de la Gemäldegalerie al Kulturforum al Bode Museum a la Museumsinsel. La seva intenció és fer espai per les col·leccions del segle XX (recentment enriquides amb la gran donació Pietzch), i dedicar cadascuna de les dues gran àrees museístiques a una epòca concreta, reunint totes les disciplines (pintura, escultura, arts gràfiques, dibuix, etc). Aquesta decisió aparentment lògica i inofensiva té un cost però. L’espai al Bode Museum és limitat, perquè ja exposa les grans col·leccions d’art bizantí i escultura i per tant la incorporació de més obres significaria que algunes de les que ara es poden veure, haurien d’anar en canvi cap als magatzems. La seva extraordinària qualitat és el que ha provocat una protesta internacional, que ara ja arribat als propis conservadors de museus alemanys (ho explica The Art Newspaper). Per la seva part, el Dr. Michael Eissenhauer, director dels Staatliche Museen zu Berlin – Preussischer Kulturbesitz, ha intentat calmar les coses amb aquesta carta (via la web de  Codart), en què anuncia la planificació d’un nou edific per a la col·lecció desplaçada. Però també hi revela la raó de fons de la decisió polèmica. Es tracta de l’aprovació per sorpresa, per part del Ministeri de Cultura alemany, d’una subvenció de 10 milions d’euros per a la renovació de la Gemäldegalerie, que “encara que desitjada, ens va arribar molt més aviat del que esperàvem, agafant-nos totalment per sorpresa”. No sempre es troba aquesta mena de franquesa, però en tot cas, Berlín necessitat planificar les coses amb més encert: el premi és convertir-se, juntament amb Londres i París, en la tercera capital europea de l’art (aquí teniu el pla general de 1999 – 2015 per a la Museuminsel; il·lustrat a dalt).

7. Un lloc sota el sol Picasso.

 

The Art Newspaper comenta el gran èxit en la venda anticipada d’entrades per a la retrospectiva de Picasso a Milà (Pablo Picasso. Capolavori dal Museo Nazionale Picasso di Parigi, comissiarada per la directora Anne Baldassari, del 20 de setembre de 2012 al 6 de gener de 2013; Palazzo Reale, entrades des de 4,50 € a 9.- €). Es tracta d’una nova parada en el tour internacional, de quatre anys de durada, que ha organitzat el  museu francès, per aconseguir auto-promoció i fons per a la renovació que està duent a terme. Està previst enllestir-la a l’estiu del 2013. El Museu Picasso  de Barcelona disposa, per tant, d’un any més per trobar el seu lloc en la constel·lació canviant de Picasso. De fet, el seu programa d’exposicions per la temporada vinent hi pot ajudar, donat que subratlla les característiques singulars de la institució – tan el fet d’haver nascut com una donació de Picasso i el seu cercle (amb Ceràmiques de Picasso: un obsequi de Jacqueline a Barcelona, comissiariada per Marilyn McCully i Michael Raeburn, del 26 d’octubre 2012 a l’1 d’abril 2013), com el fet de proposar noves línies de recerca (amb una exposició d’autoretrats molt prometedoraYo Picasso, del 28 de maig a l’1 de setembre de 2013, comissiarada pel mateix Dr. Eduard Vallès que ens va sorprendre al 2010 amb  Picasso versus Rusiñol. Estaran recolzades per un seguit de petites exposicions documentals sobre diferents aspectes del 5oè aniversari del museu. Malgrat tot, aquestes bones perspectives són les que fan més estranya l’absència d’un pla de recerca específic al document de  línies generals, presentat el 12 de juny – sobretot si pensem que el nou Centre de Coneixement i Recerca va ser inaugurat l’any passat, amb edifici propi. Esperem que la promesa d’independència administrativa per al museu, feta per l’Ajuntament, tingui més èxit.

19 July 2012

1. Shaken, not stirred.

It is already half a year that the new director of the Museu Nacional d’Art de Catalunya, Josep “Pepe” Serra, has been sitting in his new chair. Not exactly sitting, since the dynamic forty-something has been actively seeking public awareness and consent with his ideas and plans. If I grasped them during an open, candid speech last week, then his goal is to uncover the talent hiding in the Museum’s vaults, and open its doors to all kind of interesting proposals. It is difficult to say if he is following a very detailed plan for it. In his own words, he is still “shaking the house”, and identifying who among the personnel is open to embrace the challenge. His boost goes well beyond simple rehanging, but a fittingly sense of trial already pervades some of the new rooms – from the exquisite, yet diminutive Isidre Nonell (1872-1911) / Lluís Claramunt (1951 – 2000) drawings confrontation, to the exaggerated, stand-alone homage to Antoni Tàpies (1923-2012). Anyway, the time for inking the details in black and white is not that far off: Mr Serra announced that he will deliver an executive plan in October for 2013-2018.

2. A Phoenix on your wall.

Bought by the Museum in 1952 without a clear attribution, deposited in an office of Barcelona’s City Council, smoke-damaged there by a fire in April 1985, stored in the MNAC reserves, and finally rediscovered two years ago, The Conversion of Saint Paul (oil on canvas, 243 x 257 cm, c. 1614) by Juan Bautista Maíno (1581-1649) shines again with some of its past glory, after a thorough restoration. The man behind the move, conservator Francesc Quílez, suspected Maíno’s hand when he first spotted the work in 1996 – but he did not find the time to pursue his guesswork. It was only in 2009, when he chanced upon the 44.5 x 32.2 “modellino” for the work in Maino’s great retrospective catalogue in the Prado, that he had no doubt that a real masterpiece was hiding behind the darkened canvas. Now they are showing both the sketch and the final work, complete with some introductory texts, videos, and radiographies, in one of the MNAC’s upper rooms. Except for final ones, you can forget about the rest, and go directly to Mr Quilez’s essay on the website (only in Catalan, sorry), in which he convincingly argues this work confirms Maíno as something more than just the brilliant pioneer of  “caravaggism” in Spain. He was in fact an inquisitive spirit, ready to absorb many contrasting influences, even if that could lead to mixed (but really interesting) results, as shown in this “new” work – the bulk of his output is held in the Prado.

3. The Italian holidays of two British Tizianos.

If your chosen destination for the summer hiatus is Veneto’s jewel called Padova, you could complete Giotto’s must-see Capella dei Scrovegni (on-line bookings here) with a visit to the Musei Civici agli Erimitani next door. There you will be among the first to enjoy two recently rediscovered works by Tiziano, confirmed by specialists Andrea Donati and Lionello Puppi, which travel from two different British collections for the current exhibition Tiziano e Paolo III. Il pittore e il suo modello (from 7 July to 30 September 2012, admissions €10.-, no sign of a catalogue, but at least a fine review in La Repubblica). The smallest of them is a fresh self-portrait painted during his advanced years (oil on cardboard, 40 x 27.7 cm), the other a portrait of Pope Paul III (oil on canvas, 128 x 98 cm) that, according to this press note by the Italian Culture Department, should show him humble enough to win Emperor’s Charles V support. In other words, both works bear out Tiziano’s powers in giving elegant, but subtly incisive renderings of powerful, yet human, beings – for more about this point, have a look at the three portraits of Paul III at Capodimonte Museum in Naples.

4. Lessons from the art market.

In my annual trip to the centre of the world (that is London, for us Old Master freaks), I attended the first hour of Sotheby’s Old Master Evening auction, devoted to Dutch and other Northern European artists. Oud Holland art is not really my field, but even for the newcomer it was clear that dealers and collectors were not taking Sotheby’s name-based catalogue very seriously. They were focused solely on the works, and the quality they showed. Therefore, some of the star lots sporting resounding names only just reached the low estimate or even failed to sell; while other low-key artists with attractive works had their day – my preferred one was Hendrik van Steenwijck the Younger (1580-1649) Saint Jerome in his study (lot 17, oil on oak panel, 40 x 56.2 cm, estimate GBP 100,000 – 150,000, final price without premium GBP 280,000), in which, if I am not too presumptive, the painter had revisited an old ecclesiastical subject and set it in the clean-cut, unpretentious atmosphere fostered by the Reformation. A final reconciliation, however, was reached with the last lot in the section, The surrender of the Royal Prince during The Four Day’s Battle, 1st-4th June 1666 (lot 24, oil on canvas, 75.5 x 106 cm), a true masterpiece by the renowned sea-battle painter Willem van de Velde the Younger (1633 – 1707). The GBP 1,500,000 – 2,500,000 estimate was dwarfed when a new bidder, attended to on the phone by a young dealer standing next to me, joined the fight at 2 million, duelled against a sole opponent for several electric minutes, and eventually won it for a nearly record-setting GBP 4,700,000 (GBP 5,305,250 with premium) – the ultimate record was achieved by rival house Christie’s last 6th December, when it sold Dutch men-o-war and other shipping in a calm, (oil on canvas, 86.3 cm x 119.3 cm, sold) for GBP 5,921,250 (including premium).

5. The Prussian teenager is growing up.

Berlin is growing up to become the next international hotspot for art from all ages. Already nurturing an extremely live contemporary scene (which you can follow at the excellent berlinartjournal blog and its spin-off sugarhigh), the city has seen very long queues in the final months of 2011 for the Renaissance Faces exhibition. True that since 1990 the city has lived under the never-ending resettling of its pre-1945 fabulous collections, but you can read the latest quarrel on the matter as a kind of adolescent turmoil. Following the very generous donation of some 150 important Surrealist and Expressionist works (Miró, Dalí, Pollock and all the rest involved) by Ulla and Heiner Pietzch (a czar of the plastic trade), the city planers have decided to clean out the Gemäldegalerie of its collection of Old Masters (including the famous 18 Rembrandts), and, while waiting for a new building, show them in a shorter version in the Bode Museum, already house of the Byzantine and Medieval collections – the world largest in sculpture from this period. The petition against the move (which I signed) cannot mask the fact that, as Isabelle Spicer writes in this report for the French Journal of Arts, with better planning, this could be the last step before the Museuminsel turns up as the new Louvre.

6. Setting the day.

Summertime is a hard time to fill the newspapers’ cultural pages with real news, and that is one reason why they are not ashamed to make good use of old stories. Irene Hernández Velasco writes in the Spanish El Mundo this interesting piece on paying a visit to the origins of the Gregorian calendar. If you ever wonder why the Russians, following the old and unstable Julian calendar, celebrate Christmas 15 days after you, here you will find the definitive proof that made Pope Gregory XIII (1502 – 1585) proclaim the bull “Inter Gravissimas”, by which 4th October 1582 became 15th October that year. It consisted of drawing a meridian on the floor of the “Torre dei Venti” (“Tower of Winds”, where the Vatican Archives are now kept), and opening a little hole in one of Il Pomarancio’s (Nicolò Circignani, c.1517 – after 1596) frescos on the wall – matching the open mouth of an angel blowing. On 21st March 1581 the Pope was shown how the sunbeam that, entering through the hole, should have touched the meridian at the point marked by springtime equinox, in fact deflected some 60 cm beyond – because the equinox had taken place ten days before. The changes introduced by the new calendar of counting leap years (once every fourth year, except in the years ending in 00) explain the additional days of discrepancy within Old Caesar’s calendar.

7. She keeps her smile…

… despinte huge cuts in public funding for culture.

19 juliol 2012

1. Sacsejat, no agitat.

Han passat sis mesos i mig des que el nou director del Museu d’Art de Catalunya, Pepe Serra, va assumir el càrrec. Durant aquest temps, no ha parat ni un minut per tal de d’explicar les seves idees i generar el consens necessari. De fet, si les vaig les vaig saber captar durant una xerrada, oberta i franca, que va fer la setmana passada, el seu objectiu és alliberar tot el talent que s’amaga dins del museu, a més d’obrir les seves portes a tota proposta interessant que se li presenti. No es pot dir que per aconseguir-ho estigui seguint un pla detallat. En paraules seves, encara està “sacsejant la casa” i identificant qui, entre e personal, està disposat a assumir el repte. Està clar que el seu imuls va més enllà de la reordenació de  les sales, però en algunes d’elles ja s’hi nota un cert aire d’experimentació – des de l’exquisita, si bé reduïda, confrontació entre els dibuixos d’Isidre Nonell (1872-1911) i Lluís Claramunt (1951 – 2000), fins a l’homenatge en solitari, a Antoni Tàpies (1923-2012). En qualsevol temps, el moment de passar les idees en net, ja està arribant: Serra va anunciar per aquest octubre un pla executiu per 2013-2018.

 

2. Un fènix a la paret.

El va comprar el museu al 1952, sense una atribució clara, després es va dispositar en una oficina de l’Ajuntament de Barcelona, allà el va ennegir i deformar un incendi a l’abril de 1985, seguidament va ingressar a les reserves del MNAC, finalment es va redescobrir fa dos anys i ara, La conversió de Sant Pau (oli sobre tela, 243 x 257 cm, c. 1614) de Juan Bautista Maíno (1581-1649) torna a mostrar bona part de la seva glòria passada, gràcies a una restauració a fons finançada per BNP Paribas i la seva fundació amb una subvenció de 30.000 €. Darrere aquest canvi hi ha el conservador Francesc Quílez, que ja va endevinar la mà de Maíno quan va veure l’obra per primera vegada, al 1996 – però aleshores no va trobar el temps per seguir les seves investigacions. No va ser fins al 2009, quan va caure davant l’esbós (44,5 x 32,2 cm) de l’obra al catàleg de la gran retrospectiva del Prado, que quedar convençut que darrera aquella tela fosca hi havia una obra important. Ara l’exposen amb l’esbós, acompanyats per alguns textos introductoris, vídeos i radiografies, en una de les sales al pis superior del MNAC. Però si voleu conèixer-la a fons, us recomano l’assaig del propi Quílez a la web del museu, en qual defensa Maíno com alguna cosa més que l’introductor brillant del caravaggisme a Espanya. De fet, es tractava d’una ment oberta, preparada per assumir influències constrastades, fins i tot si el resultat resultava tan variat i interessant com ho demostra aquesta obra – la col·lecció més important està al Prado.

 

3. Les vacances italianes de dos Tizianos britànics.

Si heu escollit Pàdua com a part de les vostres vacances, no seria mala idea completar la visita obligada a la Capella dei Scrovegni (reserves online aquí) de Giotto amb el Musei Civici agli Erimitani del qual forma part. Sereu dels primers a veure-hi dues noves obres, recentment atribuïdes a Tiziano pels especialistes Andrea Donati i Lionello Puppi, provinents de col·leccions britàniques per a l’exposició Tiziano e Paolo III. Il pittore e il suo modello (del 7 de juliol al 30 de setembre de 2012, entrades a 10 €, sembla que no hi catàleg, però almenys es pot llegir una bona ressenya a La Repubblica). El més petit és un autoretrat, de factura fresca, a una edat avançada (oli sobre cartró, 40 x 27,7 cm); l’altre és un retrat oficial del Papa Pau III (oli sobre tela, 128 x 98 cm) que, segons les declaracions en aquesta nota de premsa del Ministeri de Cultura italà, havia de mostrar el retratat suficientment humil com per guanyar-se el recolzament de l’emperador Carles V. Axí, tan una obra com l’altra, mostren el geni de Tiziano en donar una imatge elegant, però també subtilment incisiva de persones certament poderoses, però també humanes – per confirmar-ho, hi ha els tres retrats de Pau III al Museu de Capodimonte a Nàpols.

 

4. Lessons from the art market.

Durant la meva escapada anual al centre del món (és a dir Londres, per als bojos de la pintura antiga), vaig poder quedar-me a la primera hora de la subhasta a Sotehby’s d’Old Masters, dedicada a la pintura holandesa i del nord d’Europa. L’art de  l’Oud Holland no és realment el meu camp, però fins i tot per als nouvinguts va ser ben clar que els antiquaris i col·leccionistes no estaven disposats a seguir la ruta que havia marcat la casa de subhastes, basada més en les firmes que en les obres mateixes. Estaven concentrats en la qualitat de les obres. Per això, alguns dels lots estrella van aconseguir a penes l’estimació més baixa, i alguns fins i tot van quedar sense vendre. En canvi, altres artites menys coneguts, però amb obres atractives, van tenir el seu dia – la meva preferida va ser la de Hendrik van Steenwijck el Jove (1580-1649), un Sant Jeroni en el seu estudi (lot 17, oli sobre taula de roure,  40 x 56.2 cm, amb una estimació de 100.000 – 150.000 lliures i un preu final, sense comissions, de 280.000 lliures), en la qual, si no sóc massa especulatiu, diria que l’artista reprèn un tema tradicional per enquadrar-lo en l’ atmosfera austera i neta propiciada per la Reforma. En tot cas, va haver-hi un acte de reconciliació amb l’últim lot de la secció, La rendició del Royal Prince durant la Batalla dels Quatre Dies, 1 -4 juny 1666 (lot 24, oli sobre tela, 75,5 x 106 cm), una autèntica obra mestre  de Willem van de Velde el Jove (1633 – 1707). L’estimació de 1.500.000 – 2.500.000 lliures va ser àmpliament superada quan un nou comprador, que intervenia a través del telèfon d’un intermediari, va entrar a la batalla pel lot quan aquesta estava en els 2 milions, fins que, després d’uns minuts elèctrics, va guanyar l’obra per un preu, quasi rècord, de  4.700.000 lliures (5.305.250 lliures amb les comissions) – el màxim per al pintor el va aconseguir Christie’s el 6 de desembre passat, quan va vendre Gent de de la marina holandesa navegant durant la calma, (oli sobre tela, 86,3 cm x 119,3 cm) per  5.921.250 (comissions incloses).

 

5. L’adolescent prussià es fa gran.

Berlin està creixent i pot convertir-se en un centre internacional de l’art de totes les èpoques de primer ordre. Actualment ja alimenta una escena contemporània vivíssima (la podeu seguir a través de dos bons blogs: berlinartjournal i sugarhigh), i da’ltra banda, durant els darrers mesos de 2011, s’hi van veure llargues cues per a l’exposició Retrats del Renaixament. És cert que des de 1990, la ciutat ha viscut els trasllat continu de les seves col·leccions d’art anteriors a 1945, però la última polèmica en aquesta matèria es pot veure com una crisi d’adolescència. Després de la generosa donació d’unes 150 obres surrealistes i expressionistes importants (Miró, Dalí, Pollock i d’altres) per Ulla i Heiner Pietzch (aquest era un dels reis del plàstic), les autoritats locals van decidir que el millor era buidar la Gemäldegalerie de la seva col·lecció d’antics mestres (que incloïa els seus famosos 18 Rembrandts), i, mentre esperessin un nou museus, presentar-ne una versió reduïda al  Bode Museum, on ja s’hi exposen les col·leccions bizantines i medievals (amb la secció d’escultura més rica dle món). El manifest contra aquest canvi (que he signat) no pot amagar el fet que, tal i com  Isabelle Spicer escriu en aquest article per al Journal des Arts francès, amb una millor planificació, aquest pot ser l’últim pas abans de convertir la Museuminsel en un nou Louvre.

 

6. Marcant la data.

A l’estiu no és fàcil trobar novetats per omplir les pàgines culturals i es per axiò que alguns diaris recuperen velles històries. Irene Hernández Velasco escriu a El Mundo aquesta nota sobre la seva visita als orígens del calendari gregorià. Si mai us heu preguntat perquè els ortodoxos, seguint l’antic i inestable calendari julià, celebren el dia de Nadal uns 15 després, aquí torbareu explicada la prova definitiva que va portar Gregori XIII (1502 – 1585) a proclamar la Butlla “Inter Gravissimas”, per la qual el 4 d’octubre de 1582 va passar a ser el 15 d’octubre del mateix any. Va consistir en dibuixar un meridià al terra d’una de les estances de la Torre dei Venti (on ara es guarden els Arxiu Vaticans) i obrir un petit forat en un dels frescos de la paret, obra del Pomarancio (Nicolò Circignani, c.1517 – after 1596) f – que casaulament coincidia amb la boca oberta d’un dels àngels bufadors. El 21 de març de 1581, el Papa va ser conduit a la sal i va poder veure com el raig que entrava pel forat, enlloc d’incidir en el punt corresponent a l’equinnoci de primavera, es desviava uns 60 cms. – perquè de fet l’equinocci s’havia donat deu dies abans.  On 21st March 1581 the Pope was shown how the sunbeam that, entering through the hole, should have touched the meridian at the point marked by springtime equinox, in fact deflected some 60 cm beyond – because the equinox had taken place ten days before. The changes introduced by the new calendar of counting leap years (once every fourth year, except in the years ending in 00) explain the additional days of discrepancy within Old Caesar’s calendar.

 

7. Però ella continua somrient.