Categoria: Descobertes

9 August 2012

Publicat a

 1. Resurfacing Goya.

 

I learn via Artdaily, via The Telegraph and finally stopping at Koller Auktionshaus’s website, that this Zürich auction house will include the painting shown above in its sale on September 21, 2012 (lot 3034, Francisco de Goya, Lot and his daughters, oil on canvas, 91 x 125 cm). It was presented as a “new” Goya by the press reports, but for some reason they did not mention the logic behind this attribution. Not a problem, it has taken me just two emails (to Silvana Ghidoli, Koller’s Media Relations person, and to Karoline Wesser, Koller’s Old Masters’ specialist) to receive back a prompt, kind reply with the pre-catalogue schedule for the painting. It records a literature that goes from August L. Mayer Goya of 1924 (and a letter by him to the owner dated in November 12, 1923) to Jose Camón Aznar Francisco José de Goya of 1982, and includes Sanchez Cantón, Gudiol Ricart, Pierre Gassier with Juliet Wilson and Rita De Angelis.  In other words, the resurfaced work seems to come with blessings by the old specialists – but the nod from the current ones is always needed. Regarding to provenance, the work is listed as in a Linker collection in Bilbao in 1930, and later in a Swiss Collection – so further clarification for the 1933 – 1945 period would be useful. The estimate is CHF 600,000 – 800,000 (€ 500,000 – 666,000), which could prove attractive, since a much smaller contemporary The Appearance of the Virgen del Pilar to Saint James (oil on canvas, 47 x 33.3 cm, c. 1780) was sold by Christie’s London for GBP 453,250 on July 9, 2003.

2. August Liebmann Mayer (1885 – 1944).

 

Who was this man writing letters of authentication to the first known owner of the Goya featured above? August L. Mayer was one of the foremost specialists in Spanish Old Masters during the golden interwar years, when discoveries of works by the great masters abounded. He combined his unpaid job as curator in Alte Pinakothek in Munich from 1909 to 1931; with his teachings in the University; his wide, ground-breaking publishing in the field; and his writing of expert paid reports for private collectors. The practice, then accepted, was however used from 1930 on as the excuse for a personal hunt aimed as his Jewish birth – fellow art historians falsely accused him of giving sporious attributions for bigger gains; Nazi authorities fined him savagely for not declaring these gains. After a penniless escape to France in 1936, Mayer’s destiny was sealed by a 1941 order of arrest. It was made effective in Nice in February 1944, 13,  followed by immediate deportation to Auschwitz. Mayer was killed there on March 12, 1944, few days after his arrival. However, it is only recently he found his name reinstated, thanks to the works of Christian Fuhrmeister and Susanne Kienlechner in Germany (2008), and Teresa Posada Kubissa in Spain (2010). Also quite recently, some paintings from his private collection have been returned to his heir in California (see an Alte Pinakothek note in this respect, and also the Wikipedia corresponding article). Last, but not least, we can also reveal a Catalan connection: Mayer was the expert behind the many attributions (including a Velázquez, and a Tintoretto) in the Gil Collection, loaned in 1916, and purchased in 1944 by the MNAC in Barcelona.

Further reading:

-Fuhermeister, Christian and Kienlechner, Susanne: “Tatort Nizza: Kunstgeschichte zwischen Kunsthandel, Kunstraub und Verfolgung. Zur Vita von August Liebmann Mayer, mit einem Exkurs zu Bernhard Degenhart und Bemerkungen zu Erhard Göpel und Bruno Lohse.” in, Heftrig, Ruth, Peters, Olaf, and Schellewald, Barbara, eds. Kunstgeschichte im “Dritten Reich”:. Theorien, Methoden, Praktiken; Berlin: Akademie Verlag 2008 pp. 405-429.

-Posada Kubissa, Teresa: August L. Mayer y la pintura española – Ribera, Goya, El Greco, Velázquez, Madrid: CEEH, Centro de Estudios Europa Hispánica, 2010.

3. The adventure of an independent mind.

 

Last week I received an email from Dr. Francesc Ruiz Quesada, a respected independent scholar on Late Medieval Catalan painting, inviting me to spread the word about his blog, called Retrotabulum. Do not expect the usual casual stuff, but a series of long articles on Bartolomé Bermejo (active between 1468 and 1501), one of the key painters in 15th century Spain. I went through the first two essays. If I understood Ruiz properly, his thesis is that Bermejo was not a mere follower of models imported from the then innovative and dominant Early Netherlandish masters, but a genius artist that, like his Northern forerunners Jan van Eyck (1390/1400 – 1441) and Roger van der Weyden (1399/1400 – 1464), succeed in shaping an iconography – conveying a certain iconology – of his own.  He puts his case forcefully in Retrotabulum n.2, entirely devoted to the masterpiece pictured above (Bartolomé Bermejo, Pietà of Canon Desplà, oil on canvas, 175 x 189 cm, signed and dated 1490), now conserved in a compromised  condition in Barcelona’s Cathedral Museum. The other aspect making Ruiz’s endeavour special is that he carries it independently, through self-publishing. This is especially remarkable, since his proposal has the potential to add a new dimension of our understanding of Northern Renaissance’s reception in Spain. For the same reason, it could open the door to fruitful connections with the investigations on similar issues in Bermejo’s Northern predecessors, and contemporaries.

4. We are all connected.

Ruiz Quesada’s Retrotabulum is also featured in a blog called Publicaciones sobre Arte Medieval, written by Dr. Joan Valero Molina, a specialist in Catalan Gothic sculpture. He delivers exactly what its title promises – news about many books and some articles on Medieval Art, with an interesting international approach. Another very readable blog on Medieval matters is the fortnightly Medieval Histories, by Dr. Karen Schousboe, a Danish Ethnologist. She devotes every issue to a particular place, and April’s second half issue dealt with Crisis in Catalonia, and further subjects regarding this corner of Europe – among them, the Creation Tapestry in Girona, so cited in this blog.

 

5. Raphael in Polish fashion.

 

Polish is a challenging language, and the claim by Wojciech Kowalski, Poland’s Foreign Office representative for the restitution of cultural goods, that he has been misinterpreted is not perhaps just a worn-out excuse. No, he did not announce the recovery of Portrait as a young man (1514-1515), a presumed self-portrait by Raphael, and one the most famous missing art works since the end of WWII, after being looted for Hitler’s projected Führermuseum in Linz in 1939, from Czartoryski’s family collection in Crackow  – in whose museum you can see, among some exquisite Rembrandts, Leonardo’s Portrait of Cecilia Galerani or Lady with an Ermine (oil on panel, 54 x 39 cm, c. 1489 -90). But what Kowalski really meant is even more intriguing: that he knows the work still exists; that he has been informed that it is hidden away in a bank vault; and that the affected bank is placed in a country whose laws are in favour of a restitution of the painting to its former owners (see reports here, and here). A summer flop or the canniest of tactics by an international expert in the field? While we wait to find out, let’s have a look at Poland’s continued efforts for the restitution of its national art treasures from both Nazi and Soviet plunderings – in this official website.

Addition: Not exactly a Nazi looting victim, but Lucas Cranach’s wonderful early work Madonna Under the Fir Tree, (1510) has been restituted to the Wrocalw Cathedral last July 27, The Art Newspaper reports. 

6. More on Berlin’s road to stardom.

 

The other summer talk is Berlin’s Museums administrators’ plans to relocate its Old Masters painting collections, now at the Gemäldegarie in the Kulturforum, into the Bode Museum in the Museumsinsel. They want to make room for his 20th century art collections (recently enriched by the great Pietzch donation), and give every museum area a special focus, in which all kinds of art forms are included. This logical, apparently inoffensive move comes, however, with a cost, since space is limited at the already filled up Bode (house of the notable Byzantine and Sculpture collections), and therefore asks for the downsizing of the exhibits. Giving their extraordinary quality, an international uproar, now reaching the German conservators themselves (reports The Art Newspaper), followed the official notice. Pr. Michael Eissenhauer, director of the Staatliche Museen zu Berlin – Preussischer Kulturbesitz, tried to calm everyone down with this letter (via Codart’s website), in which he announces the planning of a new building for the displaced collection. But he also reveals the reason behind the controversial decision, that is, the surprising approval by Germany’s Ministry of Culture of a €10 million grant for the refurbishment of the Gemäldegalerie, which, “although hoped for, was made much sooner than anticipated, and caught us off guard”. Let us praise him for his candid admission – but Berlin really needs better planning, since at stake are its chances to join London and Paris as Europe’s third art capital (see here the 1999 – 2015 Masterplan for the Museumsinsel; pictured above).

7. A place under Picasso’s sun.

 

The Art Newspaper reports a huge pre-booking success for Picasso’s retrospective in Milan (Pablo Picasso: Masterpieces from the Musée National Picasso in Paris, curated by Director Anne Baldassari, September 20th, 2012 – January 6th, 2013; Palazzo Reale, admissions from € 4.50 to € 9.-). It is another stop of the four-year-long international tour set up by the French museum, as a tool for self-promotion and revenue towards its current renovation and extension works, scheduled for summer 2013. Barcelona’s Museu Picasso has therefore one year to establish itself in Picasso’s changing constellation. Its current exhibition programme could help, since it underlines the museum’s characteristic origins as a donation by the artist and his related ones (Picasso Ceramics: a present from Jacqueline to Barcelona, curated by Marilyn McCully and Michael Raeburn, from October 26th, 2012, to April 1st, 2013); and its potential as a centre for alternative research – with a very promising exhibition on self-portraits, titled I, Picasso and curated by Dr. Eduard Vallès (from May, 28 2013 to September 1, 2013), who has already delighted us with his Picasso versus Rusiñol (May 28th – September 5th, 2010). They will be side-supported by some short, document-based exhibitions around the Museum’s 50 anniversary. That all makes more striking the absence of a clear research plan in the new guidelines (in Catalan), presented on June 12th –especially when a brand new Centre for Knowledge and Research was added last year, complete with a purpose-renovated annex. We hope City Council’s promise of administrative independence for the Museu does not go overlooked too.

9 Agost 2012

Publicat a

 1. Goya resorgit.

 

A través d’Artdaily, The Telegraph i finalment Koller Auktionshaus, ens ha arribat la notícia que aquesta casa de subhastes de Zuric inclourà, a la seva propera venda del 21 de setembre, l’oli de la fotografia (lot 3034, Francisco de Goya, Lot i les seves filles, oli sobre tela, 91 x 125 cm). La premsa l’ha presetnat com un “nou” Goya, sense explicar però les araons de l’atribució. Res greu, ja que només ha calgut enviar dos emails (a Silvana Ghidoli, la responsable de premsa de Koller, i Karoline Wesser, Koller’s, la seva especialista en pintura antiga) per rebre ràpidament la fitxa de pre-catalogació de l’obra. El document recull que la bibliografia de l’obra es remunta a August L. Mayer i el  seu Goya de 1924 (precedit per una carta privada al propeitari de la pintura de 12 de novembre de 1923) i acaba amb Jose Camón Aznar i el seu Francisco José de Goya de 1982, passant perSanchez Cantón, Gudiol Ricart, Pierre Gassier i Juliet Wilson, i Rita De Angelis.  És a dir, que compta amb totes les benediccions dels especialistes de generacions anteriors – però l’acceptació dels actuals és igualment necessària. Pel que fa a la procedència, s’esmenta una col·lecció Linker de Bilbao (fins a 1930) i, més tard, una “col·lecció privada suïssa”, de manera que el període de 1933 – 1945 necessitaria un aclariment. L’estimació és de 600.000 – 800.000 CHF ( 500.000 – 666.000 €), que pot resultar atractiva, ja queL’aparició de la Mare de Déu del Pilar a Sant Jaume (oli sobre tela, 47 x 33,3 cm, c. 1780), contemporània però més petita,  es va vendre a Christie’s Londres per 453.250 GBP, fa nou anys, el 9 de juliol de 2003.

2. August Liebmann Mayer (1885 – 1944).

 

Qui era aquest especialista que va assessorar el primer propietari conegut del Goya d’abans, i  que el va publicar per primer cop? August L. Mayer era un grans entesos en pintura antiga espanyola de període d’entreguerres, l’època daurada en què abundaven les descobertes de noves obres dels grans mestres. Mayer combinava el seu càrrec (gratuït) com a conservador de l’Alte Pinakothek de Munich(1909 to 1931), amb la docència a la Universitat de la mateixa ciutat, una activitat d’investigació i publicació extensíssima (destacant els seus treballs sobre Ribera, Goya, Velázquez i el Greco) i l’assessorament a col·leccionistes i galeristes, per als quals escrivia informes pagats. Aquesta pràctica, aleshores acceptada, va ser però utilitzada com a excusa per llançar una campanya en contra seva, de 1930 en endavant, que en realitat tenia com a objectiu la satisfacció d’envejes professionals i d’odis per l’orgien jueu de Mayer: els col·legues historiadors l’acusaven falsament de donar atribucions exagerades per tal de tenir més guanys, les autoritats nazis el van multar salvatjament per no haver declarat aquests guanys. Després d’una fugida amb pocs recursos cap a França, el destí de Mayer va quedar segellat amb una ordre d’arrest, al 1941. Es va fer efectiva el 13 de febrer de 1944 a Niça, seguida per la deportació inmediata a Auschwitz. Allà el van assassinar el 12 de març de 1944, pocs dies desrpés de la seva arribada. Malgrat tot,  no ha estat fins fa pocs anys que s’ha rehabilitat el seu nom, gràcies als treballs de  Christian Fuhrmeister i Susanne Kienlechner a Alemanya (2008), i Teresa Posada Kubissa a Espanya (2010). També recentment, els seus hereus a Califòrnia han pogut recuperar algunes de les obres de la seva col·lecció personal (vegeu la nota de l’see an Alte Pinakothek al respecte, així com l’article, prou bo, de la Wikipedia). D’altra banda, podem descobrir una connexió catalana: Mayer va ser l’expert darrera les diverses atribucions (inclosos un Velázquez, i un Tintoretto) de la col·lecció Gil, dipositada al 19916 i comprada al 1944 pel MNAC de Barcelona.

Bibliografia:

-Fuhermeister, Christian i Kienlechner, Susanne: “Tatort Nizza: Kunstgeschichte zwischen Kunsthandel, Kunstraub und Verfolgung. Zur Vita von August Liebmann Mayer, mit einem Exkurs zu Bernhard Degenhart und Bemerkungen zu Erhard Göpel und Bruno Lohse.”; a Heftrig, Ruth, Peters, Olaf, i Schellewald, Barbara, eds. Kunstgeschichte im “Dritten Reich”:. Theorien, Methoden, Praktiken; Berlín: Akademie Verlag 2008; pp. 405-429.

-Posada Kubissa, Teresa: August L. Mayer y la pintura española – Ribera, Goya, El Greco, Velázquez, Madrid: CEEH, Centro de Estudios Europa Hispánica, 2010.

3. L’aventura d’un esperit independent.

 

La setmana passada, el Dr. Francesc Ruiz Quesada, un bon especialista en pintura catalana del darrer gòtic, em va enviar un email per animar-me a parlar del seu blog,  Retrotabulum. No hi trobareu el contingut lleuger de costum, sinó una sèrie de llargs articles sobre Bartolomé Bermejo (actiu entre 1468 i 1501), un dels gran noms de la pintura espanyola del segle XV. M’he pogut llegir els dos primers assajos. Si he entés bé la seva tesi, el que defensa Ruiz és que Bermejo no va ser un mer adaptador de les formes dels primitius flamencs, aleshores dominants a Europa, sinó que, igual que els seus predecessors nòridcs Jan van Eyck (1390/1400 – 1441) i Roger van der Weyden (1399/1400 – 1464), va aconseguir donar lloc a una iconografia pròpia, expressió d’una certa iconologia igualment idiosincràtica  – és a dir, que en les seves obres va adaptar els models existents no pas per pur automatisme, sinó per donar una visió pròpia dels temes que s’hi tractaven (majoritàriament religiosos i socials). Ruiz defensa la seva posició amb un vigor especial al Retrotabulum n.2, dedicat enterament a l’obra mestra de la fotografia, la Pietat Desplà (oli sobre tela, 175 x 189 cm, signada i datada al 1490), conservada, en un estat bastant compromès, al Museu de la Catedral de Barcelona. L’altre aspecte que fa especial la iniciativa de Ruiz és que l’està duent a terme de manera totalment independent, optant per l’autopublicació. Resulta remarcable, perquè la seva proposta té el potencial de donar una nova dimensió a la manera com s’estudia la recepció dels models flamencs als regnes hispans del tardogòtic. En aquest sentit, obre la porta a connexions múltiples amb les investigacions, sobre les mateixes qüestions, que s’ocupen del precedessors i contemporanis nòrdics de Bermejo.

4. Estem tots connectats.

El Retrotabulum de Ruiz Quesada també es segueix en el blog Publicaciones sobre Arte Medieval, publicat pel Dr. Joan Valero Molina, especialista en escultura gòtica catalana. Ofereix exactament el que els seu títol promet, és a dir, les notícies sobre els nous llibres (i alguns artícles) sobre art medieval, amb una visió internacional molt interessant. Un altre blog de divulgació, molt recomanable, és el quinzenal Medieval Histories, de la Dra. Karen Schousboe, una etnòloga danesa. Dedica cada número a una lloc en particular, i el segon de l’abril s’ocupava de la Crisis in Catalonia, i altres temes d’aquest còrner d’Europa – entre ells, el Tapís de la Creació de la Catedral de Girona, tan recurrent entre nosaltres.

 

5. Rafael a la polonesa.

 

El polonès no és una llengua fàcil, i per això quan  Wojciech Kowalski, el representant del Ministeri d’Exteriors de Polònia per a la restitució de béns culturals, afirma que ha estat malinterpretat, potser no estem davant d’una excusa conegudíssima. No, no va anunciar la recuperació del Retrat d’un home jove (1514-1515), un possible autorretrat de Rafael, i una de les obres perdudes després de la Segona Guerra Mundial més famoses del món. L’obra, incautada al 1939 amb destí al Führermuseum de Hitler a Linz, provenia de la col·lecció de la familia Czartoryski’s, nobles de Cracòvia  – els quals, en el museu que hi tenen obert, conserven, entre uns quants Rembrandts de primer ordre, la coneguda Dama amb una mostela o Retrat de  Cecília Galerani (oli sobre taula, 54 x 39 cm., c. 1489 -90). Però el qeu Kowalski volia dir en realitat és encara més interessant. Diu que sap que l’obra encara existeix; que l’han informat que està amagada en una caixa forta en un banc i que aquest banc està en un país les lleis del qual són favorables al retorn de l’obra als seu propietar (vegeu articles  aquí, i aquí). Un bluff d’estiu o la gran jugada d’un expert internacional en la matèria? Mentre esperem a descobrir-ho, podem tenir una primera impressió dels esforços polonesos per aconseguir la restitució dels seus tresors artístics nacionals, expoliats tant per nazis com per soviètics, en aquesta web oficial.

6. Més sobre el camí de Berlín cap a les estrelles.

 

L’atre tema de l’estiu són els plans dels administradors dels museus de Berlin, que volen traslladar les seves col·leccions de pintura antiga, de la Gemäldegalerie al Kulturforum al Bode Museum a la Museumsinsel. La seva intenció és fer espai per les col·leccions del segle XX (recentment enriquides amb la gran donació Pietzch), i dedicar cadascuna de les dues gran àrees museístiques a una epòca concreta, reunint totes les disciplines (pintura, escultura, arts gràfiques, dibuix, etc). Aquesta decisió aparentment lògica i inofensiva té un cost però. L’espai al Bode Museum és limitat, perquè ja exposa les grans col·leccions d’art bizantí i escultura i per tant la incorporació de més obres significaria que algunes de les que ara es poden veure, haurien d’anar en canvi cap als magatzems. La seva extraordinària qualitat és el que ha provocat una protesta internacional, que ara ja arribat als propis conservadors de museus alemanys (ho explica The Art Newspaper). Per la seva part, el Dr. Michael Eissenhauer, director dels Staatliche Museen zu Berlin – Preussischer Kulturbesitz, ha intentat calmar les coses amb aquesta carta (via la web de  Codart), en què anuncia la planificació d’un nou edific per a la col·lecció desplaçada. Però també hi revela la raó de fons de la decisió polèmica. Es tracta de l’aprovació per sorpresa, per part del Ministeri de Cultura alemany, d’una subvenció de 10 milions d’euros per a la renovació de la Gemäldegalerie, que “encara que desitjada, ens va arribar molt més aviat del que esperàvem, agafant-nos totalment per sorpresa”. No sempre es troba aquesta mena de franquesa, però en tot cas, Berlín necessitat planificar les coses amb més encert: el premi és convertir-se, juntament amb Londres i París, en la tercera capital europea de l’art (aquí teniu el pla general de 1999 – 2015 per a la Museuminsel; il·lustrat a dalt).

7. Un lloc sota el sol Picasso.

 

The Art Newspaper comenta el gran èxit en la venda anticipada d’entrades per a la retrospectiva de Picasso a Milà (Pablo Picasso. Capolavori dal Museo Nazionale Picasso di Parigi, comissiarada per la directora Anne Baldassari, del 20 de setembre de 2012 al 6 de gener de 2013; Palazzo Reale, entrades des de 4,50 € a 9.- €). Es tracta d’una nova parada en el tour internacional, de quatre anys de durada, que ha organitzat el  museu francès, per aconseguir auto-promoció i fons per a la renovació que està duent a terme. Està previst enllestir-la a l’estiu del 2013. El Museu Picasso  de Barcelona disposa, per tant, d’un any més per trobar el seu lloc en la constel·lació canviant de Picasso. De fet, el seu programa d’exposicions per la temporada vinent hi pot ajudar, donat que subratlla les característiques singulars de la institució – tan el fet d’haver nascut com una donació de Picasso i el seu cercle (amb Ceràmiques de Picasso: un obsequi de Jacqueline a Barcelona, comissiariada per Marilyn McCully i Michael Raeburn, del 26 d’octubre 2012 a l’1 d’abril 2013), com el fet de proposar noves línies de recerca (amb una exposició d’autoretrats molt prometedora, Yo Picasso, del 28 de maig a l’1 de setembre de 2013, comissiarada pel mateix Dr. Eduard Vallès que ens va sorprendre al 2010 amb  Picasso versus Rusiñol. Estaran recolzades per un seguit de petites exposicions documentals sobre diferents aspectes del 5oè aniversari del museu. Malgrat tot, aquestes bones perspectives són les que fan més estranya l’absència d’un pla de recerca específic al document de  línies generals, presentat el 12 de juny – sobretot si pensem que el nou Centre de Coneixement i Recerca va ser inaugurat l’any passat, amb edifici propi. Esperem que la promesa d’independència administrativa per al museu, feta per l’Ajuntament, tingui més èxit.

2 August 2012

Publicat a

1. Hilda comes back home. 

Thanks to trustee Andrew de Mille, I discovered, in early July, Sir Stanley Spencer RA’s (1891-1959) fascinating art and Gallery in Cookham, Berkshire, which this year celebrates its 50th anniversary and is still entirely run by volunteers – entertaining a special relationship with the V&A, and some other important institutions. The Art Fund now spreads good news for them. The magnetic Hilda with the Hair Down (59.4 cm x 43.5 cm, pencil on five pieces of paper, joined, 1931), picturing Spencer’s first wife, is again hanging on the Gallery’s walls, after being bought in the Christie’s sale on May 23th this year. The acquisition is the common effort of Francis Carline (nephew of the sitter, who spotted the work on sale), the Stanley Spencer Gallery (40%) the Art Fund and the V&A Purchase Fund (sharing an about 50% slice) and the Friends of the  Gallery (GBP 10,000, nearly all their available founds). The work is the fourth most expensive drawing by Spencer bought at auction. As a matter of fact, the market is very selective with Spencer’s drawings. The vast majority of his generous outpost (artnet lists more than 640 drawings sold at auction) hovers at the £1,000 –  £3,000 level, but works of exceptional quality drive buyers wild. In the top five, estimates between £12,000 and £60,000 lead to final prices ranging from £87,650 to £142,500 (including commissions). The exception? This new drawing, with which the auction house tried to build on previous achievements – but its overestimate of £100,000 – £150,000 was eventually defied by the intelligent purchaser, who got it for £97,250 (including commissions). Still a brave and confident purchase, since it is the only portrait among the top fliers.  

Update August 16, 2012: Andrew de Mille emailed me the correct figures for the funding of the purchase.

2. And Courbet’s oak is on its way, too.

 

Gustave Courbet’s (1819 – 1877) virtuoso masterpiece The Oak at Flagey (also known as The Oak of Vercingetorix, oil on canvas, 89 cm x 100 cm, 1864) left his native Franche-Comté not long after the artist’s death, when his sister Juliette sold it to Philadelphian businessman and philanthropist Henry C. Gibson (1830-1891). Following his will, the oil was gifted to the Pennsylvania Academy of Art in 1896. It remained there until its auctioning at Sotheby’s New York in 1987, where it was bought for reportedly $450,000 by Japanese furniture emperor Michimasa Murauchi, and headed to his museum in Hachioji, near Tokyo, that opened just in 1982. Following his announcement this March that he is selling the entire collection (made up of French Barbizon and Impressionist works), Claude Jeannerot, the energetic president of the regional council of the Franche-Comté, raced to Japan and won an exclusive right of purchase for the painting for the Musée Courbet of Ornans. Mr Murauchi is asking €4,000,000 for it, of which Le Journal des Arts now reports nearly €2,000,000 is already secured, thanks to an ongoing appeal that has won over both significant official support, and no fewer than 350 private donators. Jeanneret, which was key in the acclaimed renovation and reopening of Courbet’s house museum in July 2011, is now pushing the French authorities into declaring the work an “œuvre d’intérêt patrimonial majeur”, so donors will become entitled to a tax cut worth 90% of their gift.

3. From great drawing to great painting.  

More on drawings. This blog’s star museum, the MNAC in Barcelona, has announced the acquisition of an important drawing by Joaquim Mir (1873-1940) named Sketch for “The Beggars Cathedral” (charcoal, pencil and white gouache on paper, 48 x 62 cm, 1898) – which refers to the building you see in the background, Antoni Gaudí’s Sagrada Família in 1898, at an early stage of its construction (see a contemporary photograph here). The Museum website’s title for the drawing links it to Mir’s painting below, also in the MNAC collections (The Beggars Cathedral, oil on canvas, 209 cm x 253 cm 1898): both works share the same composition and approach to the subject – at that moment Barcelona trembled with the achievements and conflicts of late 19th century industrialisation. But on close examination, one can see the differences between the two works. In fact the 25 year-old Mir did not keep the drawing’s everyday scene in the painting, but summed it up in a statement on hard times brought by infirmity and advanced age – in contrast with the healthy, young man at work, who stares from the right corner. The announcement came out just a week after the new trophy had actually crossed its threshold – a sign of the fast, very welcomed pace of the new manager’s drive.  

4. Books: Honouring Xavier Barral Altet.

 

I learn from La Tribune de l’Art some good news for the noted Catalan Medievalist Xavier Barral i Altet (Barcelona, 1947), Emeritus Professor of the University of Rennes, director of the MNAC between 1991 and 1994, and known by a wider public thanks to co-authoring  (with George Duby) La Sculpture: le grand art du Moyen Âge (Skira, 1989). On the occasion of his 65th birthday, no fewer than 129 of his Medievalist colleagues from around the globe had put up a weighty Festschrift titled Le plaisir de l’art du Moyen Âge. Commande, production et reception de l’oeuvre d’art. Mélanges en homage à Xavier Barral i Altet (Éditions Picards,2012; 1208 pages, €120 on the publisher’s website). Some of the Catalan contributors deal with some brisk subjects in the field – Manuel Castiñeiras and the Tapestry of the Creation from Girona; Gerardo Boto and the hotly debated newly-found cloister in Palamós, both in North Catalonia.    

5. Grassroots art history or the case for local, well rooted museums.    

It all started with an email from the Museu Diocesà de Lleida (170 km east of Barcelona), inviting me to their current exhibition, Fragments of a past. Pere Garcia Benavarri and the altarpiece of Saint John’s curch in Lleida. It did not look that exciting at first glance, since the artwork on display, that is the six panels by Pere Garcia Benavarri (doc. 1445 – 1485) — the only ones, with the seventh at the Isabella Gardner Museum in Boston, of which we know the whereabouts — all belong to the MNAC in Barcelona, next door home. But I was wrong – as already pointed by the fact that the invitation by  the Museum’s Head of Communications, Marga del Campo Andión came along with her well-written press clip, and the cell phone exhibition’s curator: conservator Albert Velasco. I therefore felt this could be an occasion to prove three things about the current state of our museums: first, that a new generation of well prepared and engaged young art historians has stepped in; second, that their talent is somehow tapped because museums have been nurtured mainly by public funding, and managed accordingly; third, that they have yet to win private support and civic praise. And I got the evidence. Albert’s talent is evident from the first exchange of words, and this little, well-crafted exhibition could only be his brainchild, as the result of his long years of research in the field, and his sharp sense of opportunity – the works came in exchange for the Museum’s loans towards MNAC’s just closed exhibition Catalunya 1400: The International Gothic. Although two private sponsors are listed in the credits (La Caixa, a bank, and an unheard of local foundation appropriately called Res Non Verba (“Deeds not Words”), the exhibition is not raising significant interest among the local press. Which is a shame, because we are dealing with the central altarpiece of the most important church in Late Medieval Lleida (after the Cathedral) –  this is what Albert himself explains in the book published for the occasion  (Fragments d’un passat. Pere Garcia Benavarri i el retaule de l’església de Sant Joan de Lleida, Lleida, 2012, 156 p., €20 at the museum’s desk), in which he also makes the important discovery of Flemish source for the Saint Jerome pictured above. Moreover, the show wants to be the first of a series called Dispersed works, which aim to return home the lost heritage of the city, even if it is for a short time. Our talking took us long and wide, so I asked him to explain more things about the Museum, especially about acquisitions. He promised me, and delivered, the list you can read in the following note.  

6. Consistent, well-paced, and publicly-founded.

These are the three common features of Museu de Lleida 2003 – 2011 acquisitions, as listed below. They are the result of a well-designed policy of buying Lleida’s local school works, with a preference for stone sculpture. In one case an item bought as “anonymous” could then be attributed thanks to the good eye of the Museum’s curatorial staff. One can only hope this good job will attract an increasing private support in the future. The list:

– Master of Albesa (14th century), Our Lady and the Child (painted limestone, 113 cm x 28 cm x 36 cm). Coming from the collection of Gaspar Homar it was bought by the museum from dealer Olga de Sandoval, Barcelona, in 2004 for an undisclosed sum – see a picture of it at p. 191 of the article by Albert Velasco and Joan Yeguas, “Noves aportacions sobre l’escola de Lleida d’escultura del segle XIV”, Urtx. Revista d’Humanitats d’Urgell, 2010, pp. 175 – 205).

– Master of Albesa, Saint Anthony Abbot (limestone, 115 cm x 38 cm x 22 cm). Coming from the collection of George Grey Barnard it was bought by the museum from the Metropolitan Museum of Art (deaccession), New York, in 2007 for an undisclosed sum – see a picture of it at p. 192 of same article by Albert Velasco and Joan Yeguas.

– Bartomeu de Robió (doc. between 1360-1379), Saint Thomas and Saint James (painted limestone, no measurements given, ca. 1375), a fragment of the predella of a dismantled altarpiece (see a picture of it at p. 181 of the same article by Albert Velasco and Joan Yeguas); other fragments in Museu Marés, Barcelona and a private collection.  It came form collection Hartman’s in Canet de Mar (Castell de Santa Florentina), and it was bought by the museum in 2007 from dealers Galeria Bernat, Barcelona, for an undisclosed sum.

– Bartomeu de Robió (doc. between 1360-1379), Imprisonment of Saint Andrew (limestone, 47 cm x 57 cm x 9 cm), bought by the Province of Lleida for €85,000 in February 11, 2009 from dealer Manuel Barbié – see the official note, with a video where you can see the piece and the matching fragment already in the museum. It came from a dismantled altarpiece devoted to Saint Andrew in the Church of Santa Maria de Castelló de Farfanya (another fragment in the MNAC); on permanent loan to the museum.

– Pere Garcia de Benavarri (doc. 1445 – 1485), Resurrection (upper panel of a lost altarpiece, tempera on pine wood, 112 x 97 cm, c.1450) from the parish church of Benavarri, bought by the Province of Lleida for €22,000 in March 25, 2009 at Balcli’s (an auction house in Barcelona); on permanent loan to the museum. – Pere Espallargues (active in the late 15th century), Saint Roch (fragment of a larger altarpiece, tempera on panel, 46 x 18 cm; ca 1490-1500), bought by the Province of Lleida for €4,000 in December 21, 2010 at Balcli’s, Barcelona; on permanent loan to the museum.

– Bartomeu de Robio (doc. between 1360-1379), Our Lady and Child from the Monastery of Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes (painted limestone, 108 x 43 x 26 cm), bought by the Generalitat for €130,000 in March 16, 2011 at Balcli’s, Barcelona; on permanent loan to the museum (pictured above).

–  Joan Pau Guardiola, aka Joanot de Pau (active 1500-1530), Miracle of Our Lady of the Rosary and the Cologne Knight (fragment, oil and pastiglia on panel, 88.3 cm x 66.1 cm), bought by the Generalitat for £7,500 at Christie’s London in October 26, 2011, as an anonymous master of the “Spanish School”, on permanent loan to the museum – the fragment with Our Lady of the Rosary is kept at the Museu Cau Ferrat, Sitges (see a reconstruction here).

Updating August 2, 2012: Albert Velasco noted us a ninth acquisition:

–  Master of Anglesola (first half of the 14th century), Crist in Majesty (alabaster, 24 cm. high, c.1320), a fragment of the upper half of the body that, after its acquisition and Albert’s visit to the Monastery of Poblet (South Catalonia), could be associated with lower part of the body still attached, as part of the ornamentation, to Count Ramon Folc VI of Cardona sepulchre, buried there. Bought by the Generalitat at Balcli’s in March 2008. See an image in p. 242 of Albert’s article “Els Apòstols de la desapareguda portalada de Santa Maria de Tàrrega”, Urtx. Revista d’Humanitats d’Urgell, 2009, pp. 229 – 247. He published a second artcle:  Albert Velasco, “Un nou fragment del sepulcre de Ramon Folc VI de Cardona del monestir de Poblet”, Aplec de Treballs, 29, 2011, p. 209-219.

7. Olympic art.

 

It has nothing to do with Old Masters, but the only bit of the opening ceremony I really enjoyed, the firing of the Olympic cauldron, proved as good as fine ageing painting in delivering a powerful message – in this case one of uniting the 204 participating states in peaceful competition, which goes directly to the roots of the Games in Ancient Greece. Cauldron designer Thomas Heatherwick explains it in this article on Phaidon’s website (Thomas Heatherwick ‘huge relief’ at Olympic opening, www.pahidon.com, retrieved on July 29th, 2012).

2 d’agost de 2012

Publicat a

1. D’un gran dibuix a una gran pintura

 

El MNAC, museu estrella d’aquest blog, ha anunciat l’adquisició d’un dibuix fantàstic de Joaquim Mir (1873-1940), que titula Esbós per a la “Catedral dels pobres” (carbonet, llapis i gouache sobre paper, 48 x 62 cm, 1898). Com és sabut, fa referència a la pintura del mateix títol de 1898 (oli sobre tela, 209,3 x 253, també al MNAC) i, indirectament, a la Sagrada Família de Barcleona (aquí en teniu una fotografia contemporània). Però en observar les dues obres, es comencen a veure les diferències. De fet, es pot defensar que Mir, aleshores amb 25 anys, va transformar l’escena quotidiana del dibuix en una denúncia de la duresa de la vida dels obrers, pels efectes de la malaltia i l’edat avançada – en contrast amb l’home jove que treballa a la dreta i que s’ha aturat un moment, per donar una ullada a aquests desafortunats, que també podrien ser el seu futur. El museu ha donat l’anunci només una setmana després que el dibuix ingressés a les seves col·leccions, senyal del ritme àgil que impulsa la nova direcció – i que tots agraïm.

2. Hilda torna a casa.  

Més sobre dibuixos. Gràcies a un membre del seu patronat, Andrew de Mille, vaig descobrir a principis de juliol a Sir Stanley Spencer RA (1891-1959), el seu art fascinant i el seu museu (Stanley Spencer Gallery) a Cookham, Berkshire – el qual celebra enguany el seu 50è, funcionant com sempre només amb voluntaris i mantenint una bona relació amb el Victoria & Albert Museum i altres institucions importants. L’Art Fund (de participació pública i privada), ara en dóna una bona notícia: Hilda amb el cabell deixat anar (59,4 cm x 43,5 cm, llapis sobre cinc fulls de paper units 1931), un dibuix magnètic que retrata la primera dona de l’artista, torna a estar penjada a les parets del museu. L’adquisició, en una subhasta a Christie’s el pssat 23 de Març, va ser el resultat dels esforços de Francis Carline (neboda de la retratada, que va identificar la peça), la pròpia Gallery (40%), l’Art Fund i el V&A Purchase Fund (entre els dos, una mica més del 50%) i els Friends of the Stanley Spencer Gallery (10.000 lliures, pràcticament tot el que havien anat recollint en els darrers anys). Es tracta del quart dibuix més car de Spencer comprat en subhasta. De fet, els seus dibuixos segueixen un efecte de selecció molt acusat. La majoria d’ells (segons la base de dades artnet, se n’ha subhastat 640) es venen entre 1.000 £ i 3.000 £, però els realment importants fan anar bojos als compradors: els top five van partir d’unes estimacions de 12.000 £ – 60.000 £ i van arribar a uns preus de venda de 87.650 £ fins a 142.500 £. L’excepció? Aquest nou dibuix, per al qual la casa de subhastes va proposar una estimació de 100.000 £ – 150.000 £ que no va impressionar als compradors: se’l van quedar per 97.250 £. Malgrat tot una compra valenta, ja que és l’únic retrat entre les obres més cotitzades.  

Actualització 16 d’agost 2012: Andrew de Mille ens ha donat les xifres correctes de les diferents aportacions.

3. I el roure de Courbet va fent camí.

 

L’extraordinari El roure de Flagey (també conegut com El roure de Vercingetòrix, oli sobre tela, 89 cm x 100 cm, 1864), de Gustave Courbet (1819 – 1877), va abandonar el seu Franc-Comtat natal pocs anys després de la mort de l’artista, quan la seva germana Juliette el va vendre a l’empresari i filantrop de Filadèlfia Henry C. Gibson (1830-1891). Seguint el seu testament, l’oli va ser donat a la Pennsylvania Accademy el 1896. Va romandre-hi fins que al 1987 el museu va decidir subhastar-lo Sotheby’s de Nova York, on el va comprar, segons sembla per 450.000 $, el magnat japonès del mobiliari Michimsa Murauchi. Aquest va incorporar-lo al seu museu particular, obert poc abans, al 1982, a Hachioji, prop de Tòquio. Ara sembla que finalment ha arribat el moment que aquesta obra mestra torni a casa. El març d’enguany Murauchi va anunciar la intenció de vendre’s tota la col·lecció (escola de Barbizon i impressionistes). Immediatament, Claude Jeannerot, l’energètic president del Conseil Régional de Franche Comté, va volar cap al Japó i va aconseguir un dret de compra exclusiu per al Musée Courbet d’Ornans. Muriachi en vol 4.000.000 € i segons el Le Journal des Arts (on podeu seguir tota la història), ja s’han aconseguit 2.000.000 €, per les aportacions tan de les entitat públiques com de més de 350 donants privats. Jeanneret, que va ser clau en la celebrada renovació i reobertura de la casa-museu de l’artista al juliol de 2011, ara està impulsant la declaració de la pintura com a “œuvre d’intérêt patrimonial majeur”, de manera que els donants puguin disposar d’una deducció fiscal del 90% de la quantitat donada.

4. Llibres: Homenatge a Xavier Barral Altet.

A través de La Tribune de l’Art, ens assabentem que s’ha editat una miscel·lània en homenatge del reconegut medievalista Xavier Barral i Altet (Barcelona, 1947), Catedràtic emèrit de la Universitat de Rennes, director del MNAC entre 1991 i 1995 i conegut entre un públic més ampli per ser l’autor, amb Georges Duby, La Sculpture: le grand art du Moyen Âge (Skira, 1989). Es titular Le plaisir de l’art du Moyen Âge. Commande, production et reception de l’oeuvre d’art. Mélanges en homage à Xavier Barral i Altet (Éditions Picards,2012; 1208 pàgs, 120 € a la web de l’editorial) i reuneix 129 medievalistes d’arreu del món. Entre els catalans,  Manuel Castiñeiras escriu sobre Tapís de la Creació; Gerardo Boto sobre el claustre de Palamós.   

5. Necessitem museus ben arrelats.

Tot va començar amb un correu del departament de difusió del Museu Diocesà de Lleida, convidant-me a visitar la seva exposició actual, Fragments d’un passat. Pere Garcia Benavarri i el retaule de l’esgléisa de Sant Joan de Lleida. En principi, no semblava molt atractiu, donat que totes les peces que s’hi exposen (sis de les set úniques taules del retaule perdut de les quals coneixem la localització actual) pertanyen al MNAC, molt més a prop de casa (la setena pertany a l’ Isabella Stewart Gardner Museum, Boston). Però m’equivocava. Ja m’ho deia el fet que la seva cap de comunicació, Marga del Campo Adión, hagués  enviar  la invitació anés acompanyada del bon dossier de premsa que havia escrit, i del mòbil del seu comissari de l’exposició, Albert Velasco, conservador del Museu.

Vaig veure per tant una ocasió per comprovar tres fets que actualment es donen en els nostres museus. Primer, que s’hi ha incorporat una nova generació d’historiadors de l’art, ben preparada i molt motivada. Segon, que el seu talent ha quedat un mica amagat, perquè els museus s’han nodrit del pressupost públic i no han sentit la necessitat immediata de donar-se a conèixer a un públic general, ni de construir ponts amb la societat local. Tercer, que hi ha una oportunitat per promoure el suport privat i cívic. Vaig poder constatar tots tres punts. El talent de l’Albert és evident des del primer moment i aquesta petita exposició, ben construïda (en què es dóna un bon context sobre l’obra, l’artista, l’encàrrec, l’església de Sant Joan i la restauració), només podia sortir de la seva imaginació, de la seva feina d’investigació de molt anys (amb diversos articles i més d’un llibre al seu càrrec o en col·laboració) i del seu sentit de l’oportunitat, ja que va saber aprofitar l’intercanvi amb les obres del museu prestades pel Museu al MNAC per a l’exposició Catalunya 1400: el Gòtic Internacional. Pel que fa al suport públic, era evident en els crèdits de l’exposició, si bé al costat de les tres administracions i el Bisbat, constava també l’Obra Social de la Caixa i una fundació, per mi desconeguda, de nom Res Non Verba. Finalment, el ressò ciutadà, especialment a la premsa local, ha estat mínim. És una llàstima, primer perquè aquesta exposició vol ser la primera d’una sèrie, Obra Dispersa, dedicada a la recuperació del patrimoni lleidatà perdut. I segon, perquè es tracta de les taules del retaule principal amb què la mateixa ciutat, entre mitjans i finals del s. XV, va voler dotar la seva església principal (després de la Catedral). Ho explica l’Albert en el llibre que s’ha editat per a l’ocasió (Fragments d’un passat. Pere Garcia Benavarri i el retaule de l’església de Sant Joan de Lleida, Lleida, 2012, 156 p., 20 €), del qual em va voler destacar una altra aportació interessant: conté la primera prova directa de la influència dels models flamencs en la pintura catalana de l’últim gòtic (en concret, respecte la taula de Sant Jeroni de la fotografia). La conversa va anar més enllà i entre altres coses, li vaig demanar que m’expliqués les adquisicions del Museu. Em va prometre (i m’ha enviat), la llista que incloem en la nota següent.

6. Coherents, constants i finançades amb fons públics.  

Aquestes són les tres característiques de les adquisicions del Museu de Lleida entre 2003 i 2011, segons la llista que donem a continuació. Són el resultat d’una política ben dissenyada, orientada a l’aduqisició d’obres medievals de l’Escola de Lleida, amb una atenció especial a l’escultura en pedra. Fins i tot s’ha donat el cas d’una troballa (traducció que fem del mot francès trouvaille), és a dir, una obra adquirida com a anònima i que després s’ha pogut atribuir, gràcies al bon ull dels conservadors del Museu. Per tot plegat, esperem que aquesta bona feina trobi més suport privat en un futur. Aquesta és la llista (els imports provenen de fonts publicades alienes al museu):

– Mestre d’Albesa (segle XIV), Mare de Déu amb el Nen (pedra calcària policromada, 113 cm x 28 cm x 36 cm). Provenia de la l’antiga col·lecció de Gaspar Homar i va ser adquirida pel Museu a l’antiquària Olga de Sandoval de Barcelona al 2004, per un import que no s’ha fet públic – podeu trobar una fotografia de l’obra a la p. 191 de l’article d’Albert Velasco i Joan Yeguas, “Noves aportacions sobre l’escola de Lleida d’escultura del segle XIV”, Urtx. Revista d’Humanitats d’Urgell, 2010, pp. 175 – 205).

– Mestre d’Albesa, Sant Antoni Abat, (pedra calcària, 115 cm x 38 cm x 22 cm). Provenia de la col·lecció de George Grey Barnard, i va ser adquirida al Metropolitan Museum of Art de Nova York (per desclassificació), al 2007, per un import que no s’ha fet públic (podeu trobar una fotografia de l’obra a la p. 192 del mateix l’article d’Albert Velasco i Joan Yeguas).

– Bartomeu de Robió (documentat entre 1360-1379), Sant Tomas i Sant Jaume (pedra calcària policromada, mides desconegudes, ca.1375). Es tracta d’un fragment de la predel·la d’un retaule dispersat, per ara sense identificar (hi altres fragments al Museu Marés de Barcelona i en una col·lecció privada). Provenia de la col·lecció Hartman del Castell de Santa Florentina de Canet de Mar i va ser adquirida a la Galeria Bernat de Barcelona el 2007, per un import que no s’ha fet públic (podeu trobar una fotografia de l’obra a la p. 181 del mateix l’article d’Albert Velasco i Joan Yeguas).

– Bartomeu de Robió (documentat entre 1360-1379), Empresonament de Sant Andreu (pedra calcària, 47 cm x 57 cm x 9 cm). És un fragment del retaule dispersat de Sant Andreu de l’església de Santa Maria de Castelló de Farfanya; el Museu ja posseïa el fragment corresponent amb la presó i s’ha pogut completar l’escena (un altre fragment del retaule es conserva al MNAC). Adquirit per la Diputació de Lleida a l’antiquari Manuel Barbié de Barcelona l’11 de febrer de 2009, per 85.000 €; en dipòsit al Museu – aquesta és la nota oficial de premsa, amb un vídeo on podreu veure la peça.

– Pere Garcia de Benavarri (doc. 1445 – 1485), Resurecció (pintura al tremp sobre fusta, 112 x 97 cm, c.1450). Cimal del retaule perdut de l’església parroquial de Benavarri. Aquirida per la Diputació de Lleida a la casa de subhastes Balcli’s de Barcelona, el 25 de març de 2009, per 22.000 €; en dipòsit al Museu. – Pere Espallargues (actiu a finals del segle XV), Sant Roc (tremp sobre fusta, 46 x 18 cm; ca 1490-1500), taula d’un retaule perdut. Aquirida per la Diputació de Lleida a Balcli’s el 21 de desembre de 2010, per 4.000 €; en dipòsit al Museu.

– Bartomeu de Robió (doc. 1360-1379), Mare de Deú del Monestir de Bellpuig de les Avellanes (pedra calcària policromada, 108 x 43 x 26 cm), adquirida per la Generalitat a Balcli’s el 16 de Març de 2011, per 130.000 €; en dipòsit al Museu.

–  Joan Pau Guardiola, també dit Joanot de Pau (actiu 1500-1530), Miracle de la Mare de Deú del Roser i el Cavaller de Colònia (oli i pastilla sobre fusta, 88,3 cm x 66,1 cm),  fragment d’una taula que es complementa amb un altre fragment conservat al Cau Ferrat de sitges (vegeu-ne una reconstrucció). Adquirida per la Generalitat a Christie’s (Londres) el 26 d’octubre de 2011, per 7.500 £ – en el catàleg es presentava com un simple anònim d’escola espanyola.

Actualització 2/8/2012: L’Albert Velasco ens informa  d’una novena adquisició:

–  Mestre d’Anglesola (primera meitat S.XIV), Crist en majestat (alabastre, 24 cm. d’alçada, c.1320), fragment presentant la part superior del cos que, després de la seva adquisició i de la corresponent visita de l’Albert Velasco al Monestir de Poblet, es va poder associar amb la part inferior del cos que encara s’hi conserva, incorporada al sepulcre de Ramon Folc VI de Cardona. Adquirida per la Generalitat a Balcli’s al març de 2008. Vegeu-ne una imatge a la p. 242 de l’article d’Albert Velasco, “Els Apòstols de la desapareguda portalada de Santa Maria de Tàrrega”, Urtx. Revista d’Humanitats d’Urgell, 2009, pp. 229 – 247. Més tard, va publicar un segon article:  Albert Velasco, “Un nou fragment del sepulcre de Ramon Folc VI de Cardona del monestir de Poblet”, Aplec de Treballs, 29, 2011, p. 209-219.

7. Art olímpic.

No té res a veure ni amb pintura ni escultura antigues, però l’únic moment que realment em va agradar de la cerimònia d’obertura dels Jocs, l’encesa del peveter olímpic, va ser  tan eficaç com una bona obra d’art en la tasca de transmetre un missatge potent – a Londres, sobre la reunió dels 204 estats participants per competir pacíficament, tal i com volien els jocs olímpics de la Grècia clàssica. El creador del peveter, Thomas Heatherwick, ho explica en aquest article a la web de Phaidon (Thomas Heatherwick ‘huge relief’ at Olympic opening, www.phaidon.com, conusltada el 29 de juliol de 2012).

19 July 2012

Publicat a

1. Shaken, not stirred.

It is already half a year that the new director of the Museu Nacional d’Art de Catalunya, Josep “Pepe” Serra, has been sitting in his new chair. Not exactly sitting, since the dynamic forty-something has been actively seeking public awareness and consent with his ideas and plans. If I grasped them during an open, candid speech last week, then his goal is to uncover the talent hiding in the Museum’s vaults, and open its doors to all kind of interesting proposals. It is difficult to say if he is following a very detailed plan for it. In his own words, he is still “shaking the house”, and identifying who among the personnel is open to embrace the challenge. His boost goes well beyond simple rehanging, but a fittingly sense of trial already pervades some of the new rooms – from the exquisite, yet diminutive Isidre Nonell (1872-1911) / Lluís Claramunt (1951 – 2000) drawings confrontation, to the exaggerated, stand-alone homage to Antoni Tàpies (1923-2012). Anyway, the time for inking the details in black and white is not that far off: Mr Serra announced that he will deliver an executive plan in October for 2013-2018.

2. A Phoenix on your wall.

Bought by the Museum in 1952 without a clear attribution, deposited in an office of Barcelona’s City Council, smoke-damaged there by a fire in April 1985, stored in the MNAC reserves, and finally rediscovered two years ago, The Conversion of Saint Paul (oil on canvas, 243 x 257 cm, c. 1614) by Juan Bautista Maíno (1581-1649) shines again with some of its past glory, after a thorough restoration. The man behind the move, conservator Francesc Quílez, suspected Maíno’s hand when he first spotted the work in 1996 – but he did not find the time to pursue his guesswork. It was only in 2009, when he chanced upon the 44.5 x 32.2 “modellino” for the work in Maino’s great retrospective catalogue in the Prado, that he had no doubt that a real masterpiece was hiding behind the darkened canvas. Now they are showing both the sketch and the final work, complete with some introductory texts, videos, and radiographies, in one of the MNAC’s upper rooms. Except for final ones, you can forget about the rest, and go directly to Mr Quilez’s essay on the website (only in Catalan, sorry), in which he convincingly argues this work confirms Maíno as something more than just the brilliant pioneer of  “caravaggism” in Spain. He was in fact an inquisitive spirit, ready to absorb many contrasting influences, even if that could lead to mixed (but really interesting) results, as shown in this “new” work – the bulk of his output is held in the Prado.

3. The Italian holidays of two British Tizianos.

If your chosen destination for the summer hiatus is Veneto’s jewel called Padova, you could complete Giotto’s must-see Capella dei Scrovegni (on-line bookings here) with a visit to the Musei Civici agli Erimitani next door. There you will be among the first to enjoy two recently rediscovered works by Tiziano, confirmed by specialists Andrea Donati and Lionello Puppi, which travel from two different British collections for the current exhibition Tiziano e Paolo III. Il pittore e il suo modello (from 7 July to 30 September 2012, admissions €10.-, no sign of a catalogue, but at least a fine review in La Repubblica). The smallest of them is a fresh self-portrait painted during his advanced years (oil on cardboard, 40 x 27.7 cm), the other a portrait of Pope Paul III (oil on canvas, 128 x 98 cm) that, according to this press note by the Italian Culture Department, should show him humble enough to win Emperor’s Charles V support. In other words, both works bear out Tiziano’s powers in giving elegant, but subtly incisive renderings of powerful, yet human, beings – for more about this point, have a look at the three portraits of Paul III at Capodimonte Museum in Naples.

4. Lessons from the art market.

In my annual trip to the centre of the world (that is London, for us Old Master freaks), I attended the first hour of Sotheby’s Old Master Evening auction, devoted to Dutch and other Northern European artists. Oud Holland art is not really my field, but even for the newcomer it was clear that dealers and collectors were not taking Sotheby’s name-based catalogue very seriously. They were focused solely on the works, and the quality they showed. Therefore, some of the star lots sporting resounding names only just reached the low estimate or even failed to sell; while other low-key artists with attractive works had their day – my preferred one was Hendrik van Steenwijck the Younger (1580-1649) Saint Jerome in his study (lot 17, oil on oak panel, 40 x 56.2 cm, estimate GBP 100,000 – 150,000, final price without premium GBP 280,000), in which, if I am not too presumptive, the painter had revisited an old ecclesiastical subject and set it in the clean-cut, unpretentious atmosphere fostered by the Reformation. A final reconciliation, however, was reached with the last lot in the section, The surrender of the Royal Prince during The Four Day’s Battle, 1st-4th June 1666 (lot 24, oil on canvas, 75.5 x 106 cm), a true masterpiece by the renowned sea-battle painter Willem van de Velde the Younger (1633 – 1707). The GBP 1,500,000 – 2,500,000 estimate was dwarfed when a new bidder, attended to on the phone by a young dealer standing next to me, joined the fight at 2 million, duelled against a sole opponent for several electric minutes, and eventually won it for a nearly record-setting GBP 4,700,000 (GBP 5,305,250 with premium) – the ultimate record was achieved by rival house Christie’s last 6th December, when it sold Dutch men-o-war and other shipping in a calm, (oil on canvas, 86.3 cm x 119.3 cm, sold) for GBP 5,921,250 (including premium).

5. The Prussian teenager is growing up.

Berlin is growing up to become the next international hotspot for art from all ages. Already nurturing an extremely live contemporary scene (which you can follow at the excellent berlinartjournal blog and its spin-off sugarhigh), the city has seen very long queues in the final months of 2011 for the Renaissance Faces exhibition. True that since 1990 the city has lived under the never-ending resettling of its pre-1945 fabulous collections, but you can read the latest quarrel on the matter as a kind of adolescent turmoil. Following the very generous donation of some 150 important Surrealist and Expressionist works (Miró, Dalí, Pollock and all the rest involved) by Ulla and Heiner Pietzch (a czar of the plastic trade), the city planers have decided to clean out the Gemäldegalerie of its collection of Old Masters (including the famous 18 Rembrandts), and, while waiting for a new building, show them in a shorter version in the Bode Museum, already house of the Byzantine and Medieval collections – the world largest in sculpture from this period. The petition against the move (which I signed) cannot mask the fact that, as Isabelle Spicer writes in this report for the French Journal of Arts, with better planning, this could be the last step before the Museuminsel turns up as the new Louvre.

6. Setting the day.

Summertime is a hard time to fill the newspapers’ cultural pages with real news, and that is one reason why they are not ashamed to make good use of old stories. Irene Hernández Velasco writes in the Spanish El Mundo this interesting piece on paying a visit to the origins of the Gregorian calendar. If you ever wonder why the Russians, following the old and unstable Julian calendar, celebrate Christmas 15 days after you, here you will find the definitive proof that made Pope Gregory XIII (1502 – 1585) proclaim the bull “Inter Gravissimas”, by which 4th October 1582 became 15th October that year. It consisted of drawing a meridian on the floor of the “Torre dei Venti” (“Tower of Winds”, where the Vatican Archives are now kept), and opening a little hole in one of Il Pomarancio’s (Nicolò Circignani, c.1517 – after 1596) frescos on the wall – matching the open mouth of an angel blowing. On 21st March 1581 the Pope was shown how the sunbeam that, entering through the hole, should have touched the meridian at the point marked by springtime equinox, in fact deflected some 60 cm beyond – because the equinox had taken place ten days before. The changes introduced by the new calendar of counting leap years (once every fourth year, except in the years ending in 00) explain the additional days of discrepancy within Old Caesar’s calendar.

7. She keeps her smile…

… despinte huge cuts in public funding for culture.

19 juliol 2012

Publicat a

1. Sacsejat, no agitat.

Han passat sis mesos i mig des que el nou director del Museu d’Art de Catalunya, Pepe Serra, va assumir el càrrec. Durant aquest temps, no ha parat ni un minut per tal de d’explicar les seves idees i generar el consens necessari. De fet, si les vaig les vaig saber captar durant una xerrada, oberta i franca, que va fer la setmana passada, el seu objectiu és alliberar tot el talent que s’amaga dins del museu, a més d’obrir les seves portes a tota proposta interessant que se li presenti. No es pot dir que per aconseguir-ho estigui seguint un pla detallat. En paraules seves, encara està “sacsejant la casa” i identificant qui, entre e personal, està disposat a assumir el repte. Està clar que el seu imuls va més enllà de la reordenació de  les sales, però en algunes d’elles ja s’hi nota un cert aire d’experimentació – des de l’exquisita, si bé reduïda, confrontació entre els dibuixos d’Isidre Nonell (1872-1911) i Lluís Claramunt (1951 – 2000), fins a l’homenatge en solitari, a Antoni Tàpies (1923-2012). En qualsevol temps, el moment de passar les idees en net, ja està arribant: Serra va anunciar per aquest octubre un pla executiu per 2013-2018.

 

2. Un fènix a la paret.

El va comprar el museu al 1952, sense una atribució clara, després es va dispositar en una oficina de l’Ajuntament de Barcelona, allà el va ennegir i deformar un incendi a l’abril de 1985, seguidament va ingressar a les reserves del MNAC, finalment es va redescobrir fa dos anys i ara, La conversió de Sant Pau (oli sobre tela, 243 x 257 cm, c. 1614) de Juan Bautista Maíno (1581-1649) torna a mostrar bona part de la seva glòria passada, gràcies a una restauració a fons finançada per BNP Paribas i la seva fundació amb una subvenció de 30.000 €. Darrere aquest canvi hi ha el conservador Francesc Quílez, que ja va endevinar la mà de Maíno quan va veure l’obra per primera vegada, al 1996 – però aleshores no va trobar el temps per seguir les seves investigacions. No va ser fins al 2009, quan va caure davant l’esbós (44,5 x 32,2 cm) de l’obra al catàleg de la gran retrospectiva del Prado, que quedar convençut que darrera aquella tela fosca hi havia una obra important. Ara l’exposen amb l’esbós, acompanyats per alguns textos introductoris, vídeos i radiografies, en una de les sales al pis superior del MNAC. Però si voleu conèixer-la a fons, us recomano l’assaig del propi Quílez a la web del museu, en qual defensa Maíno com alguna cosa més que l’introductor brillant del caravaggisme a Espanya. De fet, es tractava d’una ment oberta, preparada per assumir influències constrastades, fins i tot si el resultat resultava tan variat i interessant com ho demostra aquesta obra – la col·lecció més important està al Prado.

 

3. Les vacances italianes de dos Tizianos britànics.

Si heu escollit Pàdua com a part de les vostres vacances, no seria mala idea completar la visita obligada a la Capella dei Scrovegni (reserves online aquí) de Giotto amb el Musei Civici agli Erimitani del qual forma part. Sereu dels primers a veure-hi dues noves obres, recentment atribuïdes a Tiziano pels especialistes Andrea Donati i Lionello Puppi, provinents de col·leccions britàniques per a l’exposició Tiziano e Paolo III. Il pittore e il suo modello (del 7 de juliol al 30 de setembre de 2012, entrades a 10 €, sembla que no hi catàleg, però almenys es pot llegir una bona ressenya a La Repubblica). El més petit és un autoretrat, de factura fresca, a una edat avançada (oli sobre cartró, 40 x 27,7 cm); l’altre és un retrat oficial del Papa Pau III (oli sobre tela, 128 x 98 cm) que, segons les declaracions en aquesta nota de premsa del Ministeri de Cultura italà, havia de mostrar el retratat suficientment humil com per guanyar-se el recolzament de l’emperador Carles V. Axí, tan una obra com l’altra, mostren el geni de Tiziano en donar una imatge elegant, però també subtilment incisiva de persones certament poderoses, però també humanes – per confirmar-ho, hi ha els tres retrats de Pau III al Museu de Capodimonte a Nàpols.

 

4. Lessons from the art market.

Durant la meva escapada anual al centre del món (és a dir Londres, per als bojos de la pintura antiga), vaig poder quedar-me a la primera hora de la subhasta a Sotehby’s d’Old Masters, dedicada a la pintura holandesa i del nord d’Europa. L’art de  l’Oud Holland no és realment el meu camp, però fins i tot per als nouvinguts va ser ben clar que els antiquaris i col·leccionistes no estaven disposats a seguir la ruta que havia marcat la casa de subhastes, basada més en les firmes que en les obres mateixes. Estaven concentrats en la qualitat de les obres. Per això, alguns dels lots estrella van aconseguir a penes l’estimació més baixa, i alguns fins i tot van quedar sense vendre. En canvi, altres artites menys coneguts, però amb obres atractives, van tenir el seu dia – la meva preferida va ser la de Hendrik van Steenwijck el Jove (1580-1649), un Sant Jeroni en el seu estudi (lot 17, oli sobre taula de roure,  40 x 56.2 cm, amb una estimació de 100.000 – 150.000 lliures i un preu final, sense comissions, de 280.000 lliures), en la qual, si no sóc massa especulatiu, diria que l’artista reprèn un tema tradicional per enquadrar-lo en l’ atmosfera austera i neta propiciada per la Reforma. En tot cas, va haver-hi un acte de reconciliació amb l’últim lot de la secció, La rendició del Royal Prince durant la Batalla dels Quatre Dies, 1 -4 juny 1666 (lot 24, oli sobre tela, 75,5 x 106 cm), una autèntica obra mestre  de Willem van de Velde el Jove (1633 – 1707). L’estimació de 1.500.000 – 2.500.000 lliures va ser àmpliament superada quan un nou comprador, que intervenia a través del telèfon d’un intermediari, va entrar a la batalla pel lot quan aquesta estava en els 2 milions, fins que, després d’uns minuts elèctrics, va guanyar l’obra per un preu, quasi rècord, de  4.700.000 lliures (5.305.250 lliures amb les comissions) – el màxim per al pintor el va aconseguir Christie’s el 6 de desembre passat, quan va vendre Gent de de la marina holandesa navegant durant la calma, (oli sobre tela, 86,3 cm x 119,3 cm) per  5.921.250 (comissions incloses).

 

5. L’adolescent prussià es fa gran.

Berlin està creixent i pot convertir-se en un centre internacional de l’art de totes les èpoques de primer ordre. Actualment ja alimenta una escena contemporània vivíssima (la podeu seguir a través de dos bons blogs: berlinartjournal i sugarhigh), i da’ltra banda, durant els darrers mesos de 2011, s’hi van veure llargues cues per a l’exposició Retrats del Renaixament. És cert que des de 1990, la ciutat ha viscut els trasllat continu de les seves col·leccions d’art anteriors a 1945, però la última polèmica en aquesta matèria es pot veure com una crisi d’adolescència. Després de la generosa donació d’unes 150 obres surrealistes i expressionistes importants (Miró, Dalí, Pollock i d’altres) per Ulla i Heiner Pietzch (aquest era un dels reis del plàstic), les autoritats locals van decidir que el millor era buidar la Gemäldegalerie de la seva col·lecció d’antics mestres (que incloïa els seus famosos 18 Rembrandts), i, mentre esperessin un nou museus, presentar-ne una versió reduïda al  Bode Museum, on ja s’hi exposen les col·leccions bizantines i medievals (amb la secció d’escultura més rica dle món). El manifest contra aquest canvi (que he signat) no pot amagar el fet que, tal i com  Isabelle Spicer escriu en aquest article per al Journal des Arts francès, amb una millor planificació, aquest pot ser l’últim pas abans de convertir la Museuminsel en un nou Louvre.

 

6. Marcant la data.

A l’estiu no és fàcil trobar novetats per omplir les pàgines culturals i es per axiò que alguns diaris recuperen velles històries. Irene Hernández Velasco escriu a El Mundo aquesta nota sobre la seva visita als orígens del calendari gregorià. Si mai us heu preguntat perquè els ortodoxos, seguint l’antic i inestable calendari julià, celebren el dia de Nadal uns 15 després, aquí torbareu explicada la prova definitiva que va portar Gregori XIII (1502 – 1585) a proclamar la Butlla “Inter Gravissimas”, per la qual el 4 d’octubre de 1582 va passar a ser el 15 d’octubre del mateix any. Va consistir en dibuixar un meridià al terra d’una de les estances de la Torre dei Venti (on ara es guarden els Arxiu Vaticans) i obrir un petit forat en un dels frescos de la paret, obra del Pomarancio (Nicolò Circignani, c.1517 – after 1596) f – que casaulament coincidia amb la boca oberta d’un dels àngels bufadors. El 21 de març de 1581, el Papa va ser conduit a la sal i va poder veure com el raig que entrava pel forat, enlloc d’incidir en el punt corresponent a l’equinnoci de primavera, es desviava uns 60 cms. – perquè de fet l’equinocci s’havia donat deu dies abans.  On 21st March 1581 the Pope was shown how the sunbeam that, entering through the hole, should have touched the meridian at the point marked by springtime equinox, in fact deflected some 60 cm beyond – because the equinox had taken place ten days before. The changes introduced by the new calendar of counting leap years (once every fourth year, except in the years ending in 00) explain the additional days of discrepancy within Old Caesar’s calendar.

 

7. Però ella continua somrient.