1. En quin moment la passió per compartir l’experiència de l’art afecta aquesta mateixa experiència?   Aquesta és la pregunta clau (no gaire ben traduïda!) d’un article interessant al The New Yorker  sobre la massificació als museus (Peter Schjedahl “Art All Over”, 7 d’agost 2014 , online). Sense caure en el mite de l’esteta solitari, diria que potser del que es tracta és que els museus donin una oportunitat raonable de gaudir de les grans obres. De vegades, això voldrà dir restringir l’accés segons un horari d’entrada o qualsevol altres criteri objectiu. Però com que no tot el gran art és art famós, de vegades això voldrà dir intentar atreure més públic. 2. Ecos de Venècia. Aquesta crítica a The New Republic de la darrera Bienal d’Arquitectura de Venècia defensa que, enlloc de la modernitat internacional uniformitzadora,  el que s’ha donat entre els anys 50 i ara és un “situated modernism”  (“modernitat arrelada”?), és a dir, una adaptació local creativa d’un llenguatge nou més o menys compartit. S’hi destaca José A. Coderch i Josep Llinàs. 3. Europa, Europa. Gràcies a Le blog de l’Apahau, sabem que la Universitat d’Artois ha convocat un seminari sobre un grup d’intel·lectuals alemanys que, durant la Primera Guerra Mundial, es van preocupar de protegir els monuments històrics als territoris que l’exèrcit del Reich anava ocupant al Nord de França, Bèlgica, Polònia, els Països Bàltics i Itàlia. 4. Primer la reina, després potser els alemanys. A Your Paintings, promoguda per la BBC i la Public Catalogue Fundation, ja les està imitant la Royal Collection amb el seu Paintings Condition Survey. Ara arthistoricum.net, una “biblioteca virtual d’història de l’art” liderada per la Sächsischen Landesbibliothek, Staats- und Universitätsbibliothek Dresden (SLUB), i la Universitätsbibliothek Heidelberg, es pregunta si no valdria pena fer un esforç similar per a fotografiar, classificar i publicar on-line tots els olis en col·leccions públiques o obertes al públic a Alemanya. 5. Clàssics de la web: Auf Deutsch. Des de 2001, ArtHist.net és un dels grans portals d’informació sobre l’actualitat en història de l’art, i un dels pocs que anuncia oportunitats laborals en museus, universitats i similars. No tè pèrdua. 6. Llarga vida al RKD! Si mai us trobeu amb un oli d’escola holandesa que us fa bona pinta, no ho dubteu: dirigiu-vos al RKD (Rijksbureau van Kunsthistorische Documentatie, www.rkd.nl). A mi m’acaben de soprendre gratament amb una atribució inesperada. 7. És culpa de l’iphone. De tant en tant, aniré penjant fotos de les obres de les noves sales de XIX i XX del MNAC. Avui el bronze d’ Enric Casanova (1882-1948) titulat Voyou (23,4 x 13,5 x 16,5cm).

1. Charles’ summer.

Aachen is waiting us, Eurosceptic sinners,  with three big exhibitions on Charlemagne, who died there a merely 1200 years ago.

2. Domeniko’s last laugh.

Don’t miss the impressive El Greco and Modern Painting (up to October 5th in the Prado, Madrid). At the end of the show, you will feel as it was about El Greco and you, such is the influence of his art in our current visual culture. If you go there in September,  note you will need just a half hour  ride by high-speed train to reach Toledo, and see there El Greco: Arte y Oficio in  the Museo de Santa Cruz (September 9th – December 9th). Its curator is Leticia Ruiz.

4. Francesc’ offers.

My summer readings will include the last issues of the only-online Retrotabulum. Specially n.11, which director and founder Francesc Ruiz Quesada has entrusted to fellow specialist in Medieval art Rosa Maria Manote, for a study on Our Lady of the Spider,  a masterpiece by the Catalan sculptor Pere Johan (1394/1397-1458), which went lost during the Spanish Civil War.

6. Olyvia’s plan.

In this candid interview in London Evening Standard, star private dealer Olyvia Kwok teaches us about using museums and academia to maximize your investments in contemporary art:

“I got the Basquiat for $4 million. It is now insured for $12 million. We are going to place the painting in a museum so it will have a better provenance, because everyone likes things with more academic value. Once placed we will talk to Basquiat experts, find out some more information, someone will write about it, and we will put it back on the market for different collectors.”

It sounds like magical thinking, until you realise Koons will have his great show at Pompidou and  possibly Louvre next January (according to TAN). But as usual, Germans got it first: in summer 2012, fellow Frankfurter Liebieghaus and Schirn Kunsthalle coordinated to celebrate Koon’s output of sculptures and paintings.

7. Albany’s promise.

State New York University at Albany and specialist insurer ARIS have teamed up to “revolutionize the global arts and collectibles industry by developing industry-accepted identification and authenticity standards”. First results in 15 months, they promise in their press release.

Aquesta setmana m’ha sortit una nota llarga. Va sobre la posada en marxa de la Fundació del Museu Picasso.

Com és conegut, unes de les reivindicacions més reiterades del director anterior del Museu Picasso de Barcelona, Pepe Serra, era l’obtenció de personalitat jurídica.  A pesar d’un nombre de visites notable, el Museu, des del punt de vista jurídic, no era més que una marca de l’ICUB (Institut de Cultura de Barcelona, organisme depenent de l’Ajuntament), de manera que, no només més d’entregar tots els ingressos, sinó que no tenia capacitat ni per firmar un trist contracte.

Per això que es constitueixi una Fundació del Museu Picasso, amb la participació de l’Ajuntament i la Fundació Barcelona Cultura, en principi és una excel·lent notícia. Per fi el Museu tindrà la independència financera i funcional que necessita per seguir el seu propi programa i fer-se responsable tan dels seus èxits com dels seu fracassos.

Però no tothom n’ha quedat content i ja hi hagut  crítiques contra la “privatització” del Museu i contra el sotmetiment de la seva política als interessos de les grans empreses que  es presenten com a patrocinadors. Després de mirar-me els Estatuts (aquí),  haig de dir que no crec que sigui aquest el gran problema del nova Fundació. No hi ha d’haver necessàriament privatització de recursos. Ja entenc que el fet que la col·lecció i edifici continuïn sent titularitat de l’Ajuntament no és garantia suficient com per a evitar que s’utilitzin com a mers instruments de màrketing empresarial. Però també és cert que qualsevol estratègia de màrketing intel·ligent entén que si s’està patrocinant un museu, és bàsic que el museu continuï fent de museu. Està clar que els patrocinadors pressionaran per a aconseguir projectes amb un gran impacte social, però també seran conscients (o se’ls haurà de fer veure) que si es limiten a l’impacte, sense tenir en compte l’interès científic, acabaran matant la gallina dels ous d’or. Sigui com sigui, els Estatuts no entren a regular les relacions entre la direcció del museu i els patrocinadors, de manera que dependran en bona mesura del talent i la intel·ligència d’uns i altres – i cadascun tindrà les seves armes, si és que ens hem de posar en termes bèl·lics.

El que crec que és greu, en canvi, és que els Estatuts consagren un dels pitjors defectes d’altres èpoques: la partidització política.  Per això estic convençut que aquests Estatuts no pequen de maquiavel·lisme, com creuen els crítics de la privatització, sinó de lampedusianisme.

El punt clau està a l’art. 10, que estableix que tots els patrons de la Fundació seran nomenats per l’Ajuntament. I punt. No preveu ni tan sols l’exercici en terminis més llargs que els quatre anys de legislatura, ni tampoc la caducitat del càrrec. Això és tant com posar el patronat en mans del partit o partits polítics que guanyin la partida a cada moment. No és que cregui que els polítics adscrits a un partit busquin desesperadament el propi interès. El que passa és que, un cop més, no s’ha previst ni la més mínima de les cauteles per fer-los una miqueta difícil de caure en la temptació.

Aquest Patronat necessita que els seu Estatuts estableixin un mínim contrapès a l’Ajuntament, perquè mai no és bo que  una sola entitat acapari tot el poder. S’hauria d’haver previst una composició més oberta, que donés cabuda a d’altres entitats que, igual que l’Ajuntament, busquin l’interès públic i estiguin compromesos amb el bon funcionament del museu.  Estic pensant en el món acadèmic del país i de l’estranger, els col·leccionistes, els treballadors, els altres museus Picasso o d’altres institucions rellevants. Ja és de preveure que el Regidor de Cultura no s’ oblidarà de nomenar un o altre catedràtic o professor, però crec que seria més higiènic si els Estatuts establissin, expressament, que cal fer aquest nomenament o fins i tot, que cal que la proposta vingui de les pròpies universitats. No ha de ser tan difícil cedir una mínima quota de poder.

Igualment s’haurien de revisar els arts 24 i 25. El 24, sobre la Comissió Executiva del Patronat, estableix que el Patronat la nomena i li pot encomanar totes les funcions que cregui oportunes: no hi ha el perill que aquesta Comissió acabi buidant de contingut el Patronat? El 25, per la seva part, preveu la possibilitat de nomenar uns Col·laboradors retribuïts. No em sembla mala idea, però crec que tots ens sentiríem més confortables si s’hagués limitat el nombre de col·laboradors, el temps de servei (almenys s’haurien de renovar de tant en tant) i la retribució (o almenys el percentatge de pressupost que s’hi pot dedicar).

D’altra banda, s’entén que s’hagi escollit la Fundació Barcelona Cultura com a co-fundadora – actua com a punt de contacte amb l’Ajuntament d’un grup d’empreses locals que aporten un cert mecenatge cultural. Però també veig que seria un error quedar-se aquí. Justament perquè Barcelona Cultura barreja empreses molt diferents, amb interessos molt variats, pot portar a que el seu compromís sigui molt variable. El que cal és implicar patrons compromesos, que a les reunions demanin comptes clars, idees ambicioses i resultats contrastats. Recordem que durant massa temps en Millet es va torejar, entre altres, un Patronat massa difús.

I per acabar una nota d’avís. Donat que aquest és el primer museu municipal que assaja el model i que aquest ha estat aprovat per unanimitat del Ple de l’Ajuntament, no ens estranyem que li acabin trobant el gust i l’estenguin a la resta de centres. Personalment, tan greu em semblaria la Convergització com la Socialització, l’Esquerranització, la Icevització, la Pepetització, la Ciutadanització o la Cupització dels museus barcelonins, no us sembla?

A note to the English readers: this week’s post is about a rather local issue, the legal status of the Museu Picasso de Barcelona. I am not sure it is of the utmost interest for the readers from abroad, so I am not translating it in full. Anyway, the basic facts are the following.

Until recently, the Museu Picasso was not an incorporated body, but just another department of Barcelona’s City Council. That meant, among other things, the Museum had to funnel all the revenue it generated to the City Council, and that their employees were not hired by the Museum itself, but by the City Council. Now the Council has finally decided to change that, and it has established a public Foundation to run the Museum, in partnership with a group of private sponsors.

I think this was the right thing to do. But I would also like to point out that, according to section 10 of the Articles of the Foundation, all the members of the new Foundation’s  Board will be appointed by the City Council – without  any provision regarding from where the Council will pick up the new appointees, nor about their respective qualities, qualifications or terms of service. I argue that this is a door that is open to unrestrained control of the Foundation by the ruling political party controlling of the City Council  – one of the old mistakes that the new Foundation was supposed to avoid. The text in Catalan develops this point, and some others of lesser importance.

1. Primavera florentina

Gràcies a en Joan Yeguas, Conservador al Departament d’Art del Renaixament i el Barroc al MNAC, ens arriba la notícia de l’exposició que s’inaugurarà als Uffizi el proper 5 de març, “Norma e capriccio. Spagnoli in Italia agli esordi della ‘maniera moderna’” (fins al 26 de maig, entrades i catàleg aquí). Explorarà les connexions que va establir un grup extraordinari d’escultors i pintor sespanyols que, seguint les rutes obertes per la influència política, van viatjar cap a Florència, Nàpols i Roma per aborvir l’art de Miquel Àngel i els seus seguidors. L’exposició està comissiarada per Antonio Natali i Tomasso Mozzati, i pot tenir el mateix impacte que, respecte l’art barroc espanyoll, va produir “The Sacred Made Real”, l’exposició que es va veure a la National Gallery de Londres entre l’octubre del 2009 i el gener de 2010. Segur  que els noms d’Alonso Berruguete, Pedro Machuca, Bartolomé Ordóñez i Diego de Siloé esdevindran molt més familiars entre el públic internacional. Però l’exposició també mostra quin ús tan parical es pot arribar a fer de l’adjectiu “espanyol”. Tots els artistes esmentats són originaris o bé van treballar a Castella, Andalusia i Itàlia – i en part, Catalunya. València, l’altre gran focus d’introducció del Renaixament tardà a la península, ha quedat del tot oblidat.

2. Annus Mirabilis per a Coll & Cortés

Coll & Cortés va saber aprofitar l’exposció de 2009 a la National Gallery i, durant els mateixos dies, va presentar a la mateixa ciutat “The Mystery of Faith. Spanish Sculpture 1550 – 1750”, en col·laboració amb la Matthiesen Gallery. Va ser un pas important cap a assolir una presència internacional, que han aconseguit plenament al 2012. Al març, es van estrenar a TEFAF Maastricht amb un bon stand a la planta baixa; després, van ser una de les galeries que va inaugurar Frieze Masters a Londres; van continuar amb l’obertura d’una sucursal realment elegant al barri de Mayfair de la mateixa ciutat, (27 Albemarle Street, W1S 4HZ), durant la Old Master Weeks de juny i, per tancar l’any, van aconseguir vendre l’olide Josep de Ribera “Sant Pere Penitent” (1612-1613) al Metropolitan Museum. El 2013 també els pinta prou bé: de moment ja s’ha conegut la seva venda d’un magnífic “San Diego de Alcalá” (fusta policromada, 65 cm) de Pedro de Mena (1628-1688) al San Diego Museum.

3. Várez-Fisa, un nom a recordar

L’any ha començat amb l’extraodirnària notícia de la donació de dotze obres joies medievals per part del financer Várez-Fisa al Museo del Prado (aquí en teniu la presentació a la seva web). Les penjaran a finals d’any en una sala amb el nom del mecenes, en la qual ja hi ha instal·lat l’enteixinat de Santa Maria de Valencia de San Juan (s. XIV, 11 x 6 m), també cedit per Várez-Fisa. Com a part de l’acord, l’any passat el Prado va adquirir al col·leccionista una obra de Lluis Borrassà, “Sant Andreu rebutjant els ídols”  – una obra important, però no tan excepcional com algunes de les que ara ha donat, com ara el “Lavatori” del Mestre de Sant Esteve d’Andorra, fotografiat a dalt (pintura mural transferida a tela, 241,5 x 201,5 x 87 cm, 1216-1220). La col·lecció de Várez Fisa és però molt més rica i inclou obres de  by Zurbarán, Velázquez, Goya (i El Greco), tal i com  Karina Sainz Borgo recorda aquí. D’altra banda, donat que Várez-Fisa va nèixer a Barcelona, més d’un s’ha preguntat perquè la donació no ha estat a favor del MNAC, les grans col·leccions del qual haurien proporcionat un context molt més adequat. La resposta és la més senzilla i trista: en efecte, Várez-Fisa va tantejar el MNAC anys enrera, però no hi va trobar la rebuda que esperava.

4.Què en dirà Andorra?

Serà interessant veure quina és la reacció del Govern d’Andorra sobre l’adquisició per part del Prado del mural de Sant Esteve. Com és sabut, les col·leccions del MNAC conserven els fragments  provinents de l’absis de la mateixa església (fotografia de dalt), a més d’altres exemples provinents de diverses esglésies romàniques andorranes. El 2008, les autoritats del Principat pirinenc van incorporar-se al Consell d’Administració del museu, en un gest de bona voluntat. Però només s’hi van quedar fins al 2011, quan el van abandonar per, segons van explicar, estar en una posició més clara cara a reclamar el retorn de les pintures – gràcies a Déu, no s’han acabat de decidir mai. Però ara, que faran?

5. Està bé quan acaba bé

Com és conegut, la Generalitat gaudeix del dret de tanteig i retracte quan una obra del patrimoni cultural es subhasta. Però quan La Mare de Deú del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes (pedra policromada, 108 x 43 x 26 cm) de Bartomeu Robió (doc. 1360-1379) va sortir en el catàleg de Balclis per a la venda del maig 2010, els reponsables del govern van intentar imposar una interpretació abusiva del seu dret. Segons aquesta, els 120.000 € que s’havien establert com preu de sortida imprès al catàleg ,s’havien de considerar una oferta ferma i definitiva de venda, de manera que van intentar obligar a vendre-la, abans de la celebració de la subhasta per aquest preu manifestament baix. Naturalment no ho van aconseguir, però si que se’n van sortir de fer retirar l’obra de la venda, ja que per la seva part, la casa de subhastes no els havia avisat en els terminis previstos per la llei. L’obra, per tant es va tornar a ofeir a la subhasta del març de 2011. Però tothom era conscient de la intervenció agressiva per part de les autoritats, de manera que només va haver-hi una puja simbòlica i, finalment, la Generalitat va aocnseguir la peça per només 130.000 €. El cas va deixar alguna ferida oberta. Però ara ja deu estar tancada, sobretot després que el passat 12 de desembre, van presentar l’obra restaurada al Museu de Lleida. El Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, un ens públic que treballa amb restauradors privats, va fer un molt bon treball – molt més fi que el que la fotografia sembla mostrar. El més feliç de la festa era el conservardor Albert Velasco, que va ser qui va donar la primera pista de la venda. Encara que ell, segons ens va dir, preferia encara més la Mare de Deu de Saidí, del mateix autor, cedida per la parròquia de Sant Llorenç of Lleida per a l’ocasió i que, com es podia apreciar, necessitava una bona neteja. Per a que el final de la història sigui encara més rodó, s’acaba d’anunciar que la parròquia ha accedit a deixar que el CRMBC restauri l’obra – aquí teniu el  vídeo amb Velasco, Àngels Solé (Directora del CRBMC),  Montserrat Macià (Directora del Museu de Lleida), i l’escultura.

6. Llibres: per anar a dormir

Tracta dels artistes amb “obres que parlen de passió i mort;  amb temes com el misteri, l’inesperat, l’irracional i el fantàstic, el grotesc i el mal – retratant els marginats socials: els orats, els criminals, els captairies”. Així és com l’editorial  Gerd Hatje Cantz promociona “Dark Romanticism. From Goya to Max Ernst”, el catàleg que Felix Krämer, cap del Departament d’Art Modern del Städel Museum, ha dirigit per a “No Day Without Night”. L’exposició, que va tancar amb èxit a Frankfurt el 20 de gener, es tornarà a obrir amb el títol “The Angel of the Odd” al Musée d’Orsay el 5 de març (fins al 9 de juny) – podeu aquirir la publicació per  45 € aquí.

7. L’altra banda de les coses

Segons el tòpic, els alemanys gasten moltes energies discutint tots els temes des de tots els punts de vista possibles, fins a les més profundes de les profunditats. El Städel Museum no ho podrà negar, donat que la seva propera exposició temporar, comissiarada per la Dr. Eva Mongi-Vollmer (que té el càrrec fascinant de Conservadora per a Projectes Especials al Städel Museum) i la Dr. Maraike Bückling (Cap del Departament de Renaixament a Neoclassicisme, Liebieghaus Skulpture Sammlung), s’ocuparà d’artistes com Mengs, Canova or David, que van voler torbar un ideal estètic i moral en l’antiguitat en el mateix moment que el romanticisme, tractat en l’exposició anterior, començava a posar-lo en dubte (“Beauty and Revolution”, del 20 de febrer al 26 de maig, Städel Museum Frankfurt, entrades per 12€, catàleg a detallar).

I had prepared a post with some good news about the arts this week – I felt that we all need a drop of optimism. But oddly enough, it is politics that puts a smile on my face today. The facts are quite simple: the majority party, centre-right Convergència i Unió (winner of the last general election with 50 seats out of 135), and the leading opposition party, centre-left Esquerra Republicana de Catalunya (21 seats), have reached an agreement. They will, one, make the winner rule over these difficult times; and two, work together to give the people a say about its independence, in a referendum to be held between 2014 and 2016. Since the Spanish central government in Madrid is not that happy with the idea, we are facing one of these calm revolutions we saw in Europe after 1989. So clear, so great, so difficult to achieve. Today is a day of celebration, so next week I shall return to art business as usual.

Picture: The Parliament of King James I (1208-1276), as illustrated in an incunabulum copy of the Constitutions, and other rights of Catalonia, published in 1495 (Arxiu de la Corona d’Aragó, Barcelona).