Mes: març 2012

1. Donar en aquests temps 1: Prato.

El Museo Civico de Prato, a la Toscana, ha rebut tres olis importants de l’últim manierisme (o del primer barroc); un d’Alessandro Allori (1535-1607), El Miracle del gra de Sant Giovanni Gualberto’s amb una vista de l’abadia de Vallomborsa i el Miracle de l’aigua de San Filippo Benizzi’s, tots dos datats al 1603 i tots dos amb en clau eucarística; i un altre de Santi di Tito (1536-1603), La multiplicació dels pans i els peixos (oli sobre tela, 300 x 200 cm) també de 1603. Els dibuixos preparatoris de les obres es troben al Louvre i als Ufizzi, i segurament formaran part de la propera exposició per a donar la benvinguda a la donació (podeu veure la nota de premsa oficial de l’ajuntament de Prato). Totes tres obres provenen del llegat testamentari de la Contessa Angela France Riblet Bargagli Petrucci, la qual mantenia una amistat de més de vint anys amb la directora del museu Dra. Maria Pia Manini. Com ella mateixa explica en aquest vídeo, es tracta d’unes incorporacions significatives, dels dos artistes que van dominar l’àmbit florentí i la cort dels Medicis en els anys posteriors a Vasari i que, per això, ajudaran a completar el buit d’obres del segle XVI que hi ha a les col·leccions del Museu. Les seves col·leccions són més conegudes per les obres renaixentistes – especialment de Filippo Lippi (1406-1469) i el seu fill Filippino Lippi (1456/57 – 1504), del qual el Museu va adquirir un elegant Crist a la Creu (oli i or sobre taula, 31,2 x 23,5 cm.) al 27 de gener de 2010, a Christie’s New York, per 122.500 USD. En resum, un museu local que gràcies a una direcció intel·ligent, serà una autèntica sorpresa quan reobri les seves portes, probablement al 2013 – de moment, ens hem d’acontentar amb aquesta i aquesta webs.

 

2. Donar en aquests temps 2: Viena.

 

Fins i tot després d’entregar 12 dels seus Klimts (1862-1918) a diferents demandants de restitució, el Museu del Belvedere al palau del mateix nom a Viena encara manté la col·lecció més important d’obres del mestre vienès. El 9 de març passat va presentar les dues  darreres incorporacions, sensacionals, a l’exclusiu club, que compta així amb 24 membres. La primera és el majestuós i exuberant Gira-sol (oli sobre tela, 110 x 110 cm., 1907). La segona és la gran, però també íntima, Família (oli sobre tela, 110 x 110 cm., 1909-1910) – podeu consultar la nota de premsa oficial amb fotografies, i l’article a Die Presse). Formen part del llegat de més de 50 obres de clàssics austríacs (sobretot Gerhart Frankl, 1901-1965), que l’empresari vienès Peter Parzer (1937-2010) va incorporar al seu testament. Com en el cas de Prato, la implicació i el suport del col·leccionista amb el Belvedere ha durat dècades, i la directora del museu, Dra. Agnès Husslein-Arco hi ha jugat un paper imprescindible. Totes dues obres seran incloses a la propera gran exposició que, per celebrar el 150è aniversari del naixement de Klimt, s’instalarà al Belvedere aquests estiu i hivern, del 12 de juliol al 6 de gener de 2013. Seria fantàstic si aquesta fos una ocasió de tancar totalment totes les ferides, de manera que també s’hi pogués veure el retrat d’Adele Bloch-Bauer I (oli sobre tela, 138 x 138 cm, 1907), el qual, després de ser retornat pel Belvedere als hereus del seu antic propietari, expropiat pels nazis, va fer un preu rècord en ser adquirit al 2006 per 135 milions de dòlars, per Robert Lauder per a la seva  Neue Galerie a Nova York (podeu consultar l’article del NYT). La seva contraposició amb el Gira-sol, amb el qual comparteix data i composició, seria simplement perfecta.

 

3. Donar en aquests temps 3: Frankfurt.

 

La renovació del Städel Museum de Frankfurt dóna exemple en diversos aspectes. La seva nova ala d’art contemporani se celebra com una extensió audaç, elegant i gens obstructiva – unes característiques raríssimes en qualsevol obra de l’arquitectura actual per a museus. La manera com el seu director, Max Hollein, i el seu equip, han trobat els fons per pagar la factura, també està cridant l’atenció. La suma total era important, si bé no extravagant: 18 milions d’euros per la renovació de l’edifici antic, més 34 milions d’euros per la nova ala, total 52 milions d’euros. La meitat d’aquests els ha proporcionat una constel·lació de donants privats, provinents de tot l’espectre ciutadà que podria imaginar-se: els Amics del museu (3 milions d’euros), fundacions locals (prop d’11 milions d’euros, amb la Hertie-Stifttung i el banc privat B. Metzler al capdavant), companyies internacionals amb la seu europea a la ciutat (KPMG, PwC, Royal Bank of Scotland), conciutadans sense problemes de liquiditat (amb donacions de 250.000 a 500.000 euros) i el públic en general, que es va mobilitzar amb activitats tan originals com subhastar obres d’estudiants de Belles Arts o, simplement, posar-se les botes de pluja, d’un groc cridaner, dissenyades per l’ocasió. L’altra meitat dels fons va provenir de les institucions públiques. La llista també és interessant, perquè a més dels obvis, l’Ajuntament de Frankfurt (16,4 milions d’euros) i el govern de l’estat de Hesse (6 milions d’euros), en el qual es troba la ciutat, també va comptar amb l’aportació de l’ajuntament de Eschborn (4 milions d’euros), una vila rica adjacent (pràcticament un barri de la ciutat) que té la seu de diferents multinacionals i que va entendre, intel·ligentment, que el nou Städel també beneficiaria els seus habitants. Cal assenyalar que ni el govern alemany ni la Unió Europea hi han participat. Està clar que no ha de ser tan difícil trobar diners a Frankfurt i els seus voltants, però sí que és veritat que cal un toc de màgia especial per ser capaç de reunir el recolzament d’un ventall tan ampli de benefactors.

 

4. Donar en aquests temps 4: El nostre torn, potser?

El proper 31 de març és la data límit de la British Library per aconseguir els 9 milions de lliures que necessita per comprar el llibre intacte més antic d’Europa: l’Evangeli de Sant Cuhtbert. Conté l’Evangeli segons Sant Joan, data del segle VII i la seva història és fascinant. Va ser trobat dins el taüt de Sant Cuthbert (635-687, canonitzat al 698) quan al 1104 el van obrir, en ocasió del seu trasllat a la catedral de Durham. Va romandre a la seva biblioteca fins al 1540, quan es va abolir la canònica de la catedral. Després va passar per diferents col·leccions britàniques, però al 1769 va ser donada als jesuïtes anglesos en el seu exili a Lieja, Bèlgica. Els jesuïtes van tornar a les illes i van conservar el llibre al Stonyhurst College, Lancashire, fins al 1979, quan el van dipositat a la British Library. Quaranta anys més tard, al 2009, van proposar a la BL que el comprés. Aquesta va acceptar l’oferta i, després d’assegurar-se la meitat del preu (4,5 milions de lliures) gràcies a una promesa de donació del National Heritage Memorial Fund, el 14 de juliol de 2011 va llençar una campanya pública de recollida de fons que ja ha aconseguit compromisos del The Art Fund i la Garfield Weston Foundation (250.000 lliures cadascun), els trusts de la pròpia BL (1,5 milions de lliures) i altres benefactors privats. Segons una consulta recent, la campanya continua, ja que encara manquen uns altres 1,5 milions de lliures (podeu consultar la web especial de la BL). Un cop s’hagi adquirit, el llibre serà digitalitzat i incorporat a la web de la BL. Serà exposat, a temps igual, a la BL i a la catedral i la universitat de Durham – un acord que busca l’equilibri entre el valor científic de l’obra i la seva condició de relíquia.

(Les fonts per aquesta nota són aquestes webs: British Library, The Art Newspaper, The Economist, i, també, un bon article a la Wikipedia).

 

5. Donar en aquests 5: Legitimació, segons James Cuno.

El fet que els museus rebin donacions de fons i d’obres d’art, com les que hem comentat, és el resultat natural del seu èxit a l’hora de generar la implicació del públic. Aquesta implicació prové del que s’ha anomenat legitimació del museu, que no és res menys que la seva justificació per estar complint amb la seva missió. James Cuno, l’actual president i CEO del J. Paul Getty Trust de Califòrnia, ho explica, amb l’estil polit que el caracteritza, tot introduint la noció que els museus tenen un “contracte amb el públic”, el qual consisteix en oferir-los una experiència de descobriment, reptadora, a través de la contemplació de les obres d’art. En paraules seves (segons les va escriure al seu assaig a “The Object of Art Museums”, a James Cuno, ed.: Whose Muse? Art Museum and the Public Trust, Princeton University Press and Harvard University Press, 2004; 22,95 USD a la web de l’editorial; la traducció és nostra):

“En proveir i preservar exemples de bellesa, els museus impulsen un sentit més fort de bellesa en el món, i animen als seus visitants a enfrontar-se a una descentralització radical enfront de l’obra d’art (…). Experimentar la bellesa és experimentar una pèrdua del propi egocentrisme”. [Per tant] “adquirir, conservar i oferir accés a les obres d’art és la base del contracte que el museu manté amb el seu públic i, també, el fonament de la confiança que fa possible aquest contracte” (Whose Muse, p. 50 and 52).

Aquesta visió, malgrat tot, ha estat criticada com a massa parcial, ja que no té en compte la veu del públic – se’l considera un mer receptor d’allò que els museus tracten d’explicar-li. Aquí potser rau un dels reptes dels museus actuals: com arrodonir la seva legitimació, convertint-se en institucions més transparents (per exemple en la seva gestió, especialment quan es sustenten amb una combinació de fons públics i privats) i més obertes a les demandes del seu públic. Fins i tot Cuno, escrivint un altre bon llibre set anys més tard, accepta que el museu pot ser un lloc de diàleg (traducció nostra, també):

“El museu (…) i especialment el museu enciclopèdic, aspira a una condició desinteressada, com a lloc secular dedicat a l’exploració individual i a la discussió pública sobre les diferències en aquest món” (James Cuno: Museums Matter. In Praise of the Encyclopaedic Museum, The University of Chicago Press, Chicago i Londres, 2011; p. 119; 22.- USD a la web de l’editorial).

 

6. Llibres: Pintura espanyola a Dresde.

 

 

El Dr. Matthias Weniger, conservador del Bayerisches Nationalmuseum a Munic, és un promotor dedicat de la pintura antiga espanyola a Alemanya. Set anys enrere, va organitzar la pionera exposició que, entre maig del 2005 i març del 2006, va reunir la millor pintura espanyola de diferents col·leccions públiques i privades alemanyes. L’exposició va itinerar per diferents institucions participants a Hamburg, Dresde i Budapest, i el Dr. Weniger va ser el director i màxim contribuent al seu catàleg (Greco, Velázquez, Goya. Spanische Malerei auf deutschen Sammlungen, Bucerius-Kunst-Forum, Hamburg, 2005; 255 pp.; 9,90 Euros, usat, a Amazon). Ara publica el nou catàleg de pintura espanyola a la Gemäldegalerie Alte Meister de Dresde (Matthias Weniger, Spanische Malerei. Staatliche Kunstsammlungen Dresden. Gemäldegalerie Alte Meister, Prestel, Munich, 2012; 220 pp., 212 il. col. i 38 b/n; 64.- Euros a la web del SKD). Encara que consta de només 34 pintures, compta amb obres tant importants com el retrat de Don Juan Mateos, de Velázquez (oli sobre tela, 109 x 90.5 cm, c. 1634); la  Pregària de St. Bonaventura per a l’elecció del nou Papa (oli sobre tela, 239 x 222 cm., 1628/1629) o Mort de Sta. Clara (oli sobre tela, 190 x 446 cm, c. 1645/1646) i la Mare de Déu amb el Nen de la coberta, de Murillo (116 x 115 cm, c. 1670/1680). La col·lecció més gran de pintura espanyola antiga a Alemanya es troba a l’Alte Pinakothek de Munic. L’últim catàleg de les obres en exposició és de Helge Siefert i es va publicar al 2009 (Französiche und Spanische Malerei, Hatje Cantz Verlag, Ostfildern, 2009; 204 pp. 103 il. col., 29,30 Euros a lehmans.de o a la botiga del museu), però el catàleg de totes les obres, incloses les que es troben en reserva, data del 1963 (Haldor Soehner, Bayerische Staatsgemäldesammlung. Gemäldekatalogue, Band I: Spanischer Meister. Vollständiger Katalog, Munic, 1963; 30.- Euros, usat, a Amazon o en dos volums a buchfreund.de, per un total de 9,80 Euros).

 

7. Més libres: Massimo Cacciari en plena forma.

 

L’últim assaig de Massimo Cacciari (Doppio ritratto. San Francesco in Dante e Giotto, Adelphi, Milà 2012; 86 pp., per només 5,95 Euros a la web de l’editorial) pot semblar lleuger pel seu pes, però en realitat es tracta d’una obra de profunditat. Tracta primerament d’un dels temes clàssics de la història de l’art: la influència de Sant Francesc (1181/82 – 1226) en els frescos de la bottega de Giotto (1267-1337) a la basílica superior d’Assís (1288-1292). Cacciari explica com el realisme de Giotto (entès com a proximitat al món físic de l’espectador) va trobar les seves arrels en la celebració, per Sant Francesc, de tota criatura – en raó de la seva capacitat de lloar Déu. D’altra banda, el narrativisme de Giotto (entès com el fet d’introduir una història en la imatge), vindria de la visió franciscana de l’experiència de la fe com una experiència personal i històrica de transformació interna. Cacciari també tracta l’impacte de Sant Francesc en la Divina Comèdia (1304-1321) de Dant (1265-1321). Però encara més interessant, planteja la idea que tan Giotto com Dant de fet no van aconseguir donar forma a la innovació, crucial i paradoxal, que va introduir Sant Francesc: la predicació de la pobresa com la perfecta alegria (perfecta letizia). Segons Cacciari, a l’art de Giotto li va mancar la duresa i el despreniment que comportaven – i apunta al fresc de l’Anunciació del convent de San Marco a Florència (c. 1436) com una aproximació molt més fidedigna. En tot cas, Cacciari defensa que va ser precisament aquesta falla la que va marcar el desenvolupament de la pintura occidental posterior.  Amb una plantejament com aquest, el llibre es mereix que se’l tradueixi ben aviat.

Trobeu a faltar res? Alguna notícia que us agradaria donar a conèixer? Envieu-me les vostres propostes com a comentari, aquí sota, o bé per email a la meva adreça: jordi@jordidenadal.com.

 

1. És temps de dibuix.

Un cop TEFAF, la gran fira d’art i antiguitats, líder mundial en el sector, tanqui les seves portes a Maastricht (del 16 al 25 març, www.tefaf.com, entrades per 55 euros), serà el torn del Salon du Dessin a París, igualment interessant pels entusiastes del dibuix (del 28 de març al 2 d’abril, www.salondudessin.com, entrades per 15 euros), ja que reuneix els galeristes més destacats de l’especialitat. A més a més, l’organització ofereix un atractiu programa de visites privades i entrada gratuïta amb diferents institucions col·laboradores, sense cost addicional, però segons un estricte sistema de prereserva (en trobareu els detalls aquí). Per la nostra banda, aprofitem per donar algunes notícies relacionades amb el dibuix. A Munic, hi ha una exposició sobre el dibuix a la Roma barroca (Zeichner in Rom 1550-1700, Pinakothek der Moderne, fins al 13 de maig, entrades per 10 euros i catàleg per 36 euros); una altra, amb obres de Dürer, Holbein i altres alemanys de la col·lecció del Getty Museum està a punt d’obrir a la seva seu a Los Angeles, (Renaissance Drawings from Germany and Switzerland, 1470-1600, del 27 de març al 17 de juny, entrada lliure) i, mostrant gravats de Goltzius i altres artistes nòrdics, una altra obre demà al Wallraf-Richartz-Museum de Cologne (Artists of the Line. Henrich Goltzius and the Graphic Arts c. 1600. The Christoph Müller Collection in Cologne, del 16 de març al 10 de juny, entrades a 8,50 euros). Per a la vostra biblioteca, ja teniu el catàleg complet de dibuixos italians i espanyols de la col·lecció del Fitzwilliam Museum (David Scrase, Italian Drawings at the Fitzwilliam Museum, Cambridge, Cambridge University Press, Cambridge, 2012; 878 pàgs. i 1390 il. color, per 180 lliures a la web de l’editorial); mentre que està a punt d’aparèixer el catàleg raonat de dibuixos de Hieronymous Bosch i el seu taller, per Fritz Koreny i els seus col·laboradors (Fritz Koreny, Hieronymous Bosch. Die Zeichnungen. Werkstatt und Nachfolge bis zum Ende des 16. Jahrhunderts, Brepols, Turnhout, 2012; 456 pàgs., 419 il. color, encàrrecs per 100 euros a la web de l’editorial).

 

2. Emoció a la subhasta, part II.

Per continuar amb un aspecte que vam tocar al post de la setmana passada, a Iris, el blog de la Getty, trobareu una nota interessant, escrita per Julian Brooks, Associate Curator of Drawings del museu, sobre com de l’electritzant va ser per ell entrar en la guerra de puges per al Retrat d’un home jove, bust (ploma i tinta marró sobre guix blanc, 36,2 x 22,9 cm.) atribuït a Piero del Pollaiuolo (1443-1496), inclòs com a lot 27 a la subhasta de Sotheby’s a Nova York del 25 de gener, dedicada als Old Master Drawings. L’estimació se situava entre els 300.000 i els 400.000 dòlars. A la nota, Brooks també tracta l’ansietat que envolta el tema de l’atribució i tot el treball previ que s’ha de fer al respecte. Encara que no ho detalli, la Getty finalment es va quedar amb l’elegant dibuix, per uns magnífics 1.398.500 dòlars. D’altra banda, Julian Brooks és l’autor de l’agradable Master Drawings Close-Up (108 pàgs., Getty Museum, Los Angeles, 2010; 21,83 dòlars a Amazon), així com l’editor de Taddeo and Federico Zuccaro (144 pàgs. Getty Museum, Los Angeles, 2007; 50 dòlars a botiga online de la Getty), i de Guercino: Mind to Paper (112 pàgs., Oxford University Press USA, Nova York, 2006; 53 dòlars a Amazon) – tots dos acompanyaven les corresponents exposicions a la Getty i al Courtauld Institute of Art de Londres.

 

3. Llibres: nova biografia de Miquel Àngel i reedició d’una de Leonardo.

 

El primer volum, llargament esperat, de la biografia de Michelangelo Buonarroti (1475-1564), pel reconegut especialista Michael Hirst, professor emèrit del Courtauld Institute, finalment ja ha sortit (Michelangelo vol. 1. The Achievement of Fame 1475-1534, Yale University Press, New Haven, 2012, 416 pàgs i 70 il. b/n; per 30 lliures a la web de l’editorial). Les primeres crítiques, aparegudes a la premsa anglesa, coincideixen a valorar l’obra per la seva immensa aportació en nous documents, però, d’altra banda, també opinen que l’aproximació al geni terrible potser és massa seca (per totes elles, podeu veure la de James Hall’s al web del Wall Street Journal). Aquest no és el cas de la crítica, clarament laudatòria, de Noah Charney al blog BlouinArtinfo, en què celebra la reedició, revisada i augmentada, de la biografia de Leonardo de Martin Kemp,  apareguda per primer cop al 2004 (Martin Kemp’s, Leonardo, Oxford University Press, Oxford, 2011; 312 pàgs., 20 il. color i 23 il. b/n; per 10,99 lliures a la web de l’editorial). El Dr. Kemp també és professor emèrit, de la Universitat d’Oxford, i tal i com havíem recollit en aquest blog, l’any passat va donar suport a l’atribució de dues obres noves a Leonardo, el Salvator Mundi i La Bella Principessa, la qual va ser l’objecte del seu llibre més recent (Martin Kemp i Pascal Cotte, La Bella Principessa – The Story of the New Masterpiece by Leonardo da Vinci, Hodder & Stoughton, Londres, 2011; 208 pàgs., per 8,99 lliures a la web de l’editorial).

 

4. Com arribar a Leonardo da Vinci.

La recerca de Maurizio Seracini, que suma ja 40 anys, del fresc de Leonardo da Vinci de La Batalla d’Anghiari darrera del fresc de Vasari La Batalla de Marciano al mur est del Salone dei Cinquecento al Palazzo Vecchio de Florència, sembla que finalment està oferint pistes prometedores. D’acord amb la nota de premsa difosa el 12 de març per National Geographic, la qual està finançant l’estudi amb 250.000 dòlars, a canvi dels drets exclusius de difusió, la hipòtesis de Seracini comença a trobar algun suport. Segons aquesta, les restes de l’obra mestra de Leonardo (celebrada pels seus contemporanis, encara que va restar inacabada a causa de problemes amb la tècnica emprada i a causa de la crida que l’artista va rebre de Roma) van ser protegides per Vasari amb un mur frontal de maons. Aquesta setmana, Seracini i el seu equip han descobert una matèria negra darrera del mur, la composició química de la qual coincideix amb la composició de la pàtina fosca de la Gioconda (oli sobre fusta, 73 x 53 cm, Louvre) i el Sant Joan Baptista (oli sobre fusta, 69 x 57 cm, Louvre). D’altres proves de la seva teoria inclouen una capa beige que, per la seva traça, només es podria haver aplicat amb pinzell. Tota aquesta informació s’ha obtingut practicant una endoscòpia, tècnica que comporta practicar les obertures al fresc de Vasari que van aixecar les protestes de diversos especialistes italians – Seracini ja va respondre a aquestes crítiques, en declaracions com les d’aquesta entrevista a l’ABC, afirmant que només havien fet 6 forats, en zones amb restauracions posteriors o bé sense matèria pictòrica i sempre sota la supervisió del Opificio delle Pietre Dure, l’institut florentí de conservació de referència mundial. Malgrat tot, sembla que el projecte va haver d’abandonar una tècnica no invasiva que s’havia considerat mesos enrere. Tal i com s’explica en un article del New York Times i una nota a la web d’Argone, un dels laboratoris nacionals dels EUA, aquesta tècnica, desenvolupada per l’investigador Dr. Robert Smither, consistia en radiar el fresc de Vasari amb raigs de neutrons, amb l’esperança que alguns d’ells travessessin el mur de maons i arribessin a reaccionar amb la capa pictòrica del fresc de Leonardo, emetent una radiació gamma que faria el camí invers, per tal de ser recollida per una càmera innovadora que, enlloc de les lents de vidre usuals, utilitzaria cristalls de coure. Però aquesta era una màquina cara de construir. De fet, una campanya per recollir els 266.500 dòlars necessaris va fracassar, arribant només a 25.391 dòlars – la campanya es va llençar a través de Kickstarter.com, una plataforma molt interessant per a la recollida de fons. D’altra banda, el National Geographic Channel ha anunciat un programa especial sobre el projecte per aquest diumenge, 18 de març – esperem que tingui un enfocament menys espectacular que aquest vídeo promocional.

 

5. Infanteses a l’Europa de finals del dinou.

Gràcies a un email d’una seguidora fidel d’aquest blog, Georgina Tremayne, escriptora, ens va arribar la notícia del primer d’aquests dos olis, l’obra de l’irlandès Walter Frederick Osborne’s  (1859-1903) titulada Feeding the chickens (oli sobre tela, sense mesures conegudes, c. 1884-1885), que Bonham’s, una casa de subhastes anglesa, posarà a la venda el dimecres 11 de juliol d’enguany, amb una estimació d’entre 500.000 i 700.000 lliures. De seguida ens va sobtar el paral·lelisme i, al mateix temps, el contrast d’aquesta obra amb una de les més famoses de la pintura catalana d’aquells mateixos anys, l’oli de Joan Planella (1850-1910) La teixidora (oli sobre tela, 182 x 142 cm, 1882), la qual mostra el costat dur del treball infantil a la Catalunya del moment, en plena industrialització – tot i que sembla la intenció de Planella no era crear una icona de l’explotació de la classe obrera, sinó simplement registrar una imatge prou quotidiana. Les coincidències acaben aquí, però. Osborne mostra una tècnica més avançada i depurada i la seva carrera va ser més consistent;  en el cas de Planella, aquesta tela va ser un cas únic i la resta de la seva obra té menys interès. Per tant, és probable que l’obra de Planella es vengués a tot un altre preu. Això si s’arribés a posar a la venda, perquè els seus actuals propietaris, que atenen totes les peticions de préstec serioses que reben, mai no han manifestat la seva intenció de desprendre-se’n. Està clar que tot pot canviar, però: tal i com recull aquest article al irishtimes.com (seguint la nota de prems de Bonham’s), serà la primera vegada des de 1913 que el treball d’Osborne estarà en venda pública.

 

6. Un objecte extraordinari i una història massa coneguda.

Un dels objectes més curiosos en subhasta a Barcelona dels últims temps és aquesta coberta de ferro (112 cm diàm. x 50 cm alçada), dissenyada per Antoni Gaudí (1852-1926) per a un pou de la Sagrada Familia, i salvada durant els primers dies de la Guerra Civil per un mestre forjador, segons aquest article a El País (J.A. Montañés Bermúdez, “Cultura prohíbe la salida de España del forjado de Guadí de la Sagrada Familia”, 3 març 2012). Certificada per  l’especialista Dr. Joan Bassegoda Nonell, era el lot estrella de la venda de l’1 de març a Balclis, amb un preu de sortida de 120.000 euros. Tal i com explica l’article, la peça va atraure l’interès de diversos compradors, sobretot japonesos. Però al final, no es va rebre ni una sola puja. La raó? La casa de subhastes havia anunciat, pocs dies abans del dia de la venda, que la Junta de Calificación, Valoración y Exportación, encarregada d’atorgar els permisos d’exportació per a obres d’art, no estava disposada a donar-lo en aquest cas – la Junta pot negar el permís, sense haver d’adquirir l’obra, i sense haver de recomanar-ne la seva adquisició. El venedor, per tant, es troba ara en una situació difícil: li han eliminat els compradors internacionals i queda en mans dels nacionals, que no dubtaran a especular amb aquesta debilitat (la culpa de la casa de subhastes és discutible: per tal de sol·licitar la llicència d’exportació, la llei exigeix una “intenció seriosa de venda” i això sembla comportar que el catàleg ja hagi estat imprès). En qualsevol cas, personalment diria que el resultat de tot plegat és un clar incentiu per a tractes secrets i per al contraban il·lícit. Està clar que aquí hi hagut una llarga tradició de sortida il·lícita d’obres d’art i està igualment clar que no tenim la base de col·leccionistes i institucions que, per exemple, permeten al Regne Unit seguir un sistema segons el qual la llicència no es denega mai, sinó que se suspèn per un cert temps a l’espera que surti un comprador nacional que iguali l’oferta de l’estranger – però que finalment atorga la llicència, si aquest campió nacional no apareix. Amb tot, entre aquest magnífic sistema i la intervenció pública, agressiva i a l’últim minut que vivim aquí, hi ha d’haver un terme mig. De moment, es podria proposar combinar el sistema de llicència amb una de les mesures fiscals de foment del mecenatge. Segons la legislació vigent, s’aplica una deducció d’entre el 25% i el 35% (dependent si es tracta d’una persona jurídica física o jurídica) del valor d’una obra d’art que s’entregui en donació, sempre que l’obra formi part del patrimoni històric i sempre que el beneficiari sigui una institució pública. En aquest sentit, després de denegar la llicència, la Junta podria oferir al venedor frustrat la possibilitat d’incloure l’obra al catàleg del patrimoni, amb el compromís de llençar una campanya per trobar un comprador interessat en la deducció indicada.

 

7. Barcelona col·lecciona i la Fundació Godia en dóna alguna lliçó.

Fent una excepció a la dedicació exclusiva d’aquest blog a l’art antic, aquesta nota s’ocupa de “Barcelona col·lecciona” , l’exposició amb què la Fundació Godia vol cridar l’atenció sobre el col·leccionisme actual d’art contemporani (fins al 25 de març, a la seu de la fundació al c. Diputació 250, Barcelona, t. 932723180, www.fundacionfgodia.org; entrades per 6,50 euros, catàleg per 11 euros). Hi ha una bona raó. Aquestes exposicions de mides mitjanes, muntades fora dels grans centres internacionals i compostes per un grup d’obres ben escollides i prou establertes (enlloc d’obres d’actualitat absoluta), ofereixen una molt bona introducció per aquells de nosaltres que som nous en aquest camp. En aquesta ocasió, la lliçó fonamental venia d’obres com les de Christian Boltanski (París, 1944) “Reliquiari”, i Jannis Kounellis (Piraeus, 1936) “Sense títol”, 2002, que, segons els text de Julià Guillamon (Barcelona, 1962), han de ser enteses com “les restes de la història, vestigis del fracàs de la cultura europea, monuments sense grandesa que parlen de mort i dolor”. Suposo que això deu ser la base ideològica d’aquest tipus d’obres i de fet, bona part de la resta de les obres exposades es podia veure’s com una aproximació fragmentària i pessimista als diferents temes de l’exposició: dona, guerra i dolor, solitud, espai, erotisme, arquitectura, minimalisme (la tria de temes deuria semblar massa fàcil pels entesos, però per al qui comencem resultava encertada). En tot cas, hi havia un gran contrast amb els altars i les escultures medievals de la col·lecció permanent, exposats a les mateixes sales, els quals mostraven la seva sòlida xarxa de referències compartides.

(Nota: mantinc una relació professional amb la Fundació Godia).

Trobeu a faltar res? Alguna notícia que us agradaria donar a conèixer? Envieu-me les vostres propostes com a comentari, aquí sota, o bé per email a la meva adreça: jordi@jordidenadal.com.

 

1. It’s drawing time.

Following the majestic, world-leading art and antiques TEFAF Fair in Maastricht (from 16 to 25 March, www.tefaf.com, admission from 55 euros), the Salon du Dessin, equally interesting for drawing enthusiasts, will open its doors in Paris (from 28 March to 2 April, www.salondudessin.com, admission  €15.-). The organization offers an attractive program of private visits and free entry to the collaborating institutions, with no extra charge but under tight advanced booking conditions (see the details here). For those away from the city, there is an exhibition in Munich of Roman Baroque drawings (Zeichner in Rom 1550-1700, Pinakothek der Moderne, until 13 May, admission €10.-, and catalogue for €36.-); another about to be open in Los Angeles, featuring Dürer’s, Holbein’s and other German works from the Getty collection (Renaissance Drawings from Germany and Switzerland, 1470-1600, from 27 March to 17 June, free admission), and, dealing with Northern prints, a show in the Wallraf-Richartz-Museum in Cologne (Artists of the Line. Henrich Goltzius and the Graphic Arts c. 1600. The Christoph Müller Collection in Cologne, from 16 March to 10 June, admission €8.50). For the personal library, you can go now for the complete catalogue of Italian drawings in the Fitzwilliam collection, which also includes the Spanish ones (David Scrase, Italian Drawings at the Fitzwilliam Museum, Cambridge, Cambridge University Press, Cambridge, 2012; 878 pages and 1390 colour illus., for GBP 180 at the publisher’s website); while waiting for the catalogue raisonné of Hieronymous Bosch and workshop, by Fritz Koreny and assistants, is about to appear (Fritz Koreny, Hieronymous Bosch. Die Zeichnungen. Werkstatt und Nachfolge bis zum Ende des 16. Jahrhunderts, Brepols, Turnhout, 2012; 456 pages, 419 col. ill., order for €100  from the publisher’s website).

 

2. Heart-pounding at auction, part II.

Just following a topic raised in last week’s post, you will find in Getty’s Iris blog a candid report by Julian Brooks, Associate Curator of Drawings at the J. Paul Getty Museum in Los Angeles, about how electrifying it was entering the bidding war for the Portrait of a Young Man, Head  and Shoulders. The pen pen and brown ink over black chalk work (36.2 x 22.9 cm) was attributed to Piero del Pollaiuolo (1443-1496) and put up for auction as lot 27 in Sotheby’s New York Old Master Drawings Sale on 25 January 2012, with an estimate of USD 300,000 – 400,000. He also discusses the anxiety surrounding the attribution, and the extensive homework that had to be done beforehand in this respect. The Getty eventually won the elegant drawing, for a handsome USD 1,398,500. Julian Brooks is the author of the enjoyable Master Drawings Close-Up (108 pages, Getty Museum, Los Angeles, 2010; USD 21.83 at Amazon), and the editor and main contributor to Taddeo and Federico Zuccaro (144 pages, Getty Museum, Los Angeles, 2007; USD 50.00 at Getty’s online shop), and to Guercino: Mind to Paper (112 pages, Oxford University Press USA, New York, 2006; USD 53.00 at Amazon), both companions of the corresponding exhibitions in the Getty Museum and the Courtauld Institute of Art, London.

 

3. Books: New biography for Michelangelo and new reprint for Leonardo’s.

 

The long anticipated first volume of Michelangelo Buonarroti (1475-1564), by the great specialist and Courtauld Institute Emeritus Professor Michael Hirst, is already available (Michelangelo vol. 1. The Achievement of Fame 1475-1534, Yale University Press, New Haven, 2012, 416 pages and 70 b/w ill.; for GBP 30.00 at the publisher’s website). Its first reviewers agree in praising the book for its wealth of new documentary information, but are less enthusiastic about its rigorous, perhaps too dry, approach to the terrible genius (see for all of them James Hall’s review at the Wall Street Journal website). This is not the case of the laudatory review by Noah Charney in the BlouinArtinfo blog, which celebrates the revised (with additions) edition of Martin Kemp’s 2004 Leonardo (Oxford University Press, Oxford, 2011, 312 pages, 20 colour plates plus 23 b/w ill.; for GBP 10.99 at the publisher’s website). As noted in this blog some months ago, Dr. Kemp is also an Emeritus Professor of Art history at Oxford University, and he is backing the attribution to Leonardo of the two most recent works in discussion; the Salvator Mundi and La Bella Principessa, which was the subject of his most recent book (Martin Kemp and Pascal Cotte, La Bella Principessa – The Story of the New Masterpiece by Leonardo da Vinci, Hodder & Stoughton, London, 2011; 208 pages, for GBP 8.99 at the publisher’s website).

 

4. Hitting Leonardo through a hole.

Maurizio Seracini’s nearly 40-year-long quest for Leonardo’s The Battle of Anghiari fresco behind Vasari’s The Battle of Marciano, on the east wall of the Salone dei Cinquecento in the Palazzo Vecchio, Florence, seems to be finally yielding some promising hints. According to the press note issued on 12 March by National Geographic, which is funding the research with a USD 250,000 grant in exchange for broadcasting exclusivity, Seracini’s was that the remnants of Leonardo’s masterpiece (hailed by contemporaries, even though it went unfinished because of technical problems and a pressing call for work in Rome), were protected by Vasari by shielding them with a brick wall.  The theory has begun to find support after this week’s discovery, behind the wall, of a black material  whose chemical composition matches the composition of the brown patina in Leonardo’s Gioconda (oil on panel, 73 x 53 cm, Louvre) and Saint John the Baptist (oil on panel, 69 x 57 cm, Louvre). Further evidence includes, among other things, the remains of a beige layer that could have been applied with a brush. All of them have been found using an endoscope, which required  drilling of into Vasari’s work – which sparked protests among some Italian specialists. Mr Seracini replied to his critics, as shown in this interview in the Spanish newspaper ABC, by stressing that he and his team made only 6 holes, in areas where breaks were already present or where there was no painting at all, and always under the supervision of the Opificio delle Pietre Dure, Firenze’s world-renowned conservation institute. However, it seems that the project had to eventually abandon a non-invasive technique that had been discussed in earlier stages of the process. As explained in this article from last August in the New York Times and in this note on the website of Argonne, a U.S. national laboratory, the technique was designed by in-house researcher Dr. Robert Smither, and consisted of shooting beams of neutrons at Vasari’s fresco, hoping that some of them would cross the brick wall behind it and react with the metals in Leonardo’s painted layer, therefore emitting some gamma radiation back, which would then be collected by an innovative camera using copper crystals instead of the usual glass lens. But this was an expensive toy to build, and a fundraising campaign looking for the USD 266,500 needed fell very short at USD 25,391. The campaign was launched through Kickstarter.com, a very attractive platform for online fundraising.  On the other hand, National Geographic Channel will run a special feature on the matter on 18 March, 2012 at 9 PM EST –using a less dramatic approach than this promo video, hopefully.

 

5. Childhood in late 19th-Century Europe.

It is thanks to an email from a keen supporter of this blog, writer Georgina Tremayne, that I came across the first of these two oils, Walter Frederick Osborne’s  (1859-1903) Feeding the chickens (oil on canvas, measurements not given, c. 1884-1885), which the London auction house Bonham’s announced will sell in its next 19th Century Paintings sale on Wednesday 11 July 2012, with an estimate of GBP 500,000 – 700,000. The contrasting parallel of this Irish impression with one of the most famous Catalan paintings from the same years instantly came to mind: Joan Planella’s (1850-1910) contemporary The young weaver (oil on canvas, 182 x 142 cm, 1882) shows a harder side of child life, set in late 19th Century fast-industrialising Catalonia – although it seems that the artist’s intention was not to put forward an iconic image of working-class exploitation, but just to reflect an everyday, matter-of-fact reality. The coincidences stop here. Osborne shows a more advanced and better-handled technique, and his background career was more consistent -in Planella’s case, this oil was a kind of single shot, the rest of his oeuvre being of lesser interest. Planella’s work would therefore perform more discreetly at auction, but we will probably never know. The current owners of the Planella’s, who routinely agree to every serious loan request, never express an intention to sell it – in fact, it has never been sold, as far as I know. But things can change: as this article in the irishtimes.com notes (following Bonham’s press note), it will be the first time since 1913 that Osborne’s work will be publicly offered.

 

6. An uncommon object following too familiar a path.

One of the strangest art works to recently come to auction in Barcelona is this iron cover (112 cm diam. x 50 cm high), designed by Antoni Gaudí  (1852-1926) for a well in the Sagrada Familia basilica in Barcelona. It was salvaged in the early days of the Spanish Civil War (1936-1939) by a local ironmaster, according to this article in El País newspaper (J.A. Montañés Bermúdez, “Cultura prohíbe la salida de España del forjado de Guadí de la Sagrada Familia”, 3 March 2012). Certified by specialist Dr. Joan Bassegoda Nonell, it was the star lot of the 1 March sale in Balclis, a local auction house, with a starting price of €120,000. As the article explained, the piece attracted the interest of many bidders, most of them from Japan. But in the end, not a single bid came, leaving the lot unsold, in the most humiliating way. The reason? The auction house announced, a few days before the sale, that the Junta de Calificación, Valoración y Exportación, the public body granting export licences for artworks, would not issue one in this case. This needs some clarification: the Junta may simply deny a license, without having to buy nor to release a recommendation for buying the object. The seller therefore finds himself cut off from many potential international buyers, and left in the hands of the national ones who are ready to speculate on his weak position,  the bottom price having revealed. In this the auction house in only slightly to blame, as to apply for an export license the Spanish Law requires a “serious intention to sell” – which many interpret as the need to see the sale listed in the catalogue. However, I can only see this outcome resulting in incentives for secretive dealings and foggy smuggling. Of course Spain has a long story of illegal cross-boundary trade, by both foreign and national individuals. It is also clear that it lacks the funds and the museums and collector base needed to follow the British way, under which a license is not denied but deferred until a national matching bid comes forward – but granted anyway, if such a white knight does not show up. But between this wonderful scheme, and the aggressive, last–minute public intervention witnessed here, there must be a middle ground. Maybe it can come from a combination with another piece of legislation. Under current Spanish tax regulations, the taxpayer can claim a 25% or 35 % deduction (depending on whether the benefactor is an individual or a company) of the value of an artwork he donates, provided it is included in the public catalogue of National Heritage Objects of Art, and provided that the receiver is a public institution. So the frustrated seller in the auction could find some relief if, after denying him the licence, the Junta offered to include the art work in the list, subsequently launching a campaign that searched for individuals or companies interested in the tax deal.

 

7. Barcelona collects, and Fundación Godia delivers some basic lessons.

Breaking one fundamental rule of this blog – only old masters, this note deals with “Barcelona collects”, an exhibition that champions the growth of local collecting of contemporary works, until 26 March at the Fundación Francisco Godia (c. Diputació 250, Barcelona, t. 932723180, www.fundacionfgodia.org; admissions €6.50, catalogue for €11). But there is a good reason for this. These mid-sized exhibitions, hidden away from the international hotspots and displaying a carefully curated, somehow established contemporary art (instead of the furiously cutting-edge), offer an excellent introduction for those among us who are new to the field. On this occasion, the useful lesson was delivered by works such as Christian Boltanski (Paris, 1944) “Reliquaire”, and Jannis Kounellis (Piraeus, 1936) “Untitled”, 2002, which, according to the text written by critic Julià Guillamon (Barcelona, 1962), should be read as “left-overs of history, vestiges of the rout of European culture, monuments without grandeur that speak of death and pain”. I guess this is nothing less that the bottom line of the matter, and in fact, most of the rest of the works in the exhibition could be seen as fragmentary approaches to the different issues involved: women, war and pain, loneliness, space, eroticism, architecture, minimalism (the choice of subjects might seem obvious for insiders, but worked nicely for a beginner). There was a telling contrast with the medieval altarpieces and sculptures from the permanent collection, mixed in the same rooms, and their substantial web of common references.

(Disclosure: I do maintain a professional relationship with Fundación Francisco Godia)

Miss anything? Send me your good ideas either as a comment below or by email to jordi@jordidenadal.com.

1. Feina feta. Brillantment.

Segons la definició de 2007 de l’ICOM, una de les tasques del museu és adquirir obres d’art que millorin la seva col·lecció i serveixin la seva missió “d’estudi, educació i gaudi”. Això és el que acaben de fer la National Gallery de Londres i la National Gallery of Scotland, un dia d’aquests primers de març (curiosament, la nota de premsa oficial no dóna la data exacta), en comprar conjuntament l’obra mestra de Ticià (1489-1576) Diana i Callisto (oli sobre tela, 187 x 204,5 cm) per 45 milions de lliures, després que el seu propietari, el Duc de Sutherland, acceptés una rebaixa de 5 milions, i després que es reunissin els fons necessaris, combinant donacions del Heritage Lottery Fund (3 milions), The Art Fund (2 millions), The Monument Trust i una sèrie de benefactors privats (15 milions), juntament amb les reserves de llegats de la pròpia NG (25 milions). Una autèntica obra mestra per a la qual qualsevol gran col·leccionista i tots els grans museus donarien el que fos; la parella de la Diana i Acteon, adquirida al 2009; un preu que fins i tot en termes nominals és inferior al que es va pagar deu anys enrere per al primera versió de Rubens de La massacre dels innocents (oli sobre tela, 142 x 182 cm, venuda a Sotheby’s el 10 de juliol de 2002 per 49.506.648 lliures i després donada pel comprador a l’Art Gallery of Ontario, Toronto); cap mena de fons provinent d’impostos; dos museus col·laborant per fer la feina que se’ls ha encomanat; i, com a efecte col·lateral, la resta de la col·lecció Bridgewater compromesa a romandre a la NGS sense càrrec: aquestes són les característiques d’aquest cop brillant. I si, com aquest article de Catherine Bernett al Guardian defensa, el fet comporta que als museus britànics s’haurà de suspendre l’accés gratuït, potser ens haurem de començar a plantejar si les entrades al museu no s’haurien de tractar igual que qualsevol altre preu per a un servei públic: que no pagui qui no pugui pagar i que pagui qui pugui i vulgui pagar.

 

2. Feina a fer. Estimulant.

El nou director del Museu Nacional d’Art de Catalunya (una institució que sovinteja en aquest blog i en aquest mateix post, com veureu), Josep Serra, nomenat el desembre passat, finalment ha donat algunes pistes dels seus plans per al futur del Museu. Va ser en una entrevista de 25 minuts a ComRàdio el passat 1 de maig, la qual ha adquirit un estatus oficial en ser incorporada a la secció de premsa de la web del MNAC. Serra va prometre un pla estratègic per aquest estiu, però la idea general ja està clara: especialitzar el Museu, és a dir, focalitzar-se en les col·leccions de Romànic i Modernisme, ja que són les que poden assolir un nivell internacional. A més a més, es va comprometre a impulsar el Museu a acomplir el seu paper social (orientat al públic), científic (orientat a la recerca), nacional (orientat al territori) i internacional (obert al món); va reclamar més espai, a través de la incorporació de dos pavellons de la Fira de Barcelona propers al Museu i, finalment, va fer una crida a reforçar la legitimació social del Museu i a ser examinat, juntament amb el seu equip, per allò que hagués aconseguit. Pel que fa als diners, va revelar que ja estava parlant amb espònsors privats. Només podem desitjar-li tot l’èxit!

 

3. La Medusa torna a atacar.

Sembla que ens haurem d’acostumar a veure com es descobreixen noves obres de grans mestres amb certa assiduïtat. Després dels “nous” Leonardo, Rembrandt, i un possible Velázquez de l’any passat, ara li ha arribat el torn a Michelangelo Merisi, Caravaggio (1571-1610). Saltant d’una web francesa (Le Journal des Arts) a la del Corriere della Sera i d’aquí, a la de l’agència de notícies (adnkronos.com) que sembla la font de tota la resta, veureu que en un roda de premsa a Roma el 24 de febrer passat, l’eminent especialista Mina Gregori finalment va poder oferir les proves tècniques, obtingudes per Mauricio Seracini (de la University of San Diego), necessàries per a confirmar que un Cap de Medusa, conservat en una col·lecció privada italiana (la del finat Ermano Zofilli) és no només de la mà del mestre, sinó també la seva primera versió del tema, plena de pentimenti – anterior per tant a l’exemplar conservat a la  Galleria dei Ufizzi (el podeu veure al Art Project de Google). La conferència també va servir per presentar el llibre publicat per a l’ocasió (Gregori, Mina; Marini, Maurizio; Seracini, Maurizio: The First Medusa. Caravaggio, Five Continents Editions, Milà, 2011; 160 pàgs: i 299 il., 39,75 lliures a la web de l’editor, però només 39,38 euros a  Amazon).

 

4. Cerezo surt a la llum.

Encara que la fotografia de sobre la presenta amb uns tons més aviat obscurs, aquesta obra de Mateo Cerezo (1637-1666), La nativitat o Presagi de la Passió (oli sobre tela, 140 x 120 cm, signat) és un exercici magistral d’il·luminació, sorprenent quan es veu en directe (no puc resistir de dir que aquest va ser el meu cas fa uns dos anys). De fet, cada cop estic més convençut que el valor de Cerezo rau en la seva capacitat d’assimilar les lliçons d’una gran varietat de grans mestres (a les obres dels quals va poder accedir gràcies a les col·leccions internacionals i a les enormes comissions que creixien en el Madrid de la seva època) i, després, fer un pas més enllà. En aquest cas en particular, podem anar lluny fins a Rubens, tal i com Eduardo Lamas-Delgado defensa en aquest article en el RIHA Journal. El seu estudi és important perquè marca l’ingrés d’aquesta obra en el catàleg oficial de Cerezo i també perquè ofereix una discussió interessant del tema, el Presagi de la Passió, en què el Crist nen es vincula amb el Crist mort a través de la presència de la Creu i altres instruments de la passió en l’escena. És precisament la temàtica la que permet a Lamas identificar aquest oli amb el que, per la seva novetat, Antonio Palomino (1655-1726) va destacar en el seu Museo Pictórico y Escala Óptica (1715-24), un dels tractats de pintura espanyola més antics i importants (vid. Eduardo Lamas-Delgado: Quelques considérations sur le thème du présage de la Passion en Espagne. À propos d’une image “très mystérieuse de la Nativité, tableau retrouvé de Mateo Cerezo, 1637-1666, RIHA Journal, 9 de gener de 2012, online).

 

5. Fortuny online, Fortuny offline.

Per celebrar la digitalització dels seus 2.281 dibuixos i 177 gravats de Marià Fortuny (1838-1874), l’artista més ben dotat del dinou català, el MNAC ha dedicat la seva sala de gravat a 50 gravats seus, en una exposició ben seleccionada i molt instructiva que, en més d’un cas, ofereix diferents estats d’una mateixa imatge. A través de la web del museu ja es pot accedir a 169 gravats i a 1.055 dibuixos, a més d’un llarg article del director de l’operació, Francesc Quílez, Cap del Departmanet de Dibuix i Gravat del Museu. L’article cobreix no només el procés de digitalització, sinó també la formació de la col·lecció i la fortuna expositiva dels gravats de l’artista. D’altra banda, per completar la visió de Fortuny, podeu veure 797 dels seus dibuixos i gravats a la web de l’Inventarie du Département des Arts Graphiques del Louvre, i 67 d’ells a l’arxiu online del British Museum.

 

6. Trobat a la llibreria virtual: Steven Ozment, The Serpent and the Lamb. Cranach, Luther and the Making of the Reformation (més una nova web sobre el gran artista).

 

Si el llibre del post de la setmana passada s’ocupava de Carles V (1500-1558) i Ticià (1489-1576), el d’aquesta setmana se centra en els que, en alguns aspectes, es poden considerar les seves contraparts, Martin Luther (1483-1546) i Lucas Cranach (1472-1553). Escrit pel reconegut catedràtic d’història del protestantisme Steve Ozment (Yale University Press, New Haven, novembre 2011; 344 pàgines, 35 USD a la  web de l’editorial), l’obra ressegueix el treball en comú de les dues personalitats a la cort de Frederic el Savi (1463-1525) a Wittemberg, i explica com les pintures de Cranach no només van conformar la imatge del reformador, sinó de tota la Reforma mateixa – una ajuda que l’artista va estendre als seus bons oficis com a expert cortesà i també, com a propietari de la premsa oficial de les publicacions de Luter. Podeu trobar més informació sobre Ozment a la seva web a la Faculty of Arts and Sciences, Harvard University. I podeu trobar més material sobre Cranach en la impressionant web que el Cranach Digital Archive, fundat el 2009 per un grup d’institucions i investigadors alemanys i internacionals, ha obert per a oferir online “la informació historico-artística, tècnica i de conservació” de més de 400 pintures del mestre i del seu taller, amb prop de 5.000 imatges i documents (en els quals s’inclou, està clar, diversos dels retrats de Luter). He descobert la web del CDA gràcies a aquest post en el blog de la ApAhAu (Association des Professeurs d’Archéologie et d’Historie de l’Art des Universités).

 

7. Transformar ivori en or.

 

La fascinant història sobre l’escultura de la fotografia es va publicar per primer cop el 22 de gener passat, en un dels millors blogs que consulto (Real Clear Arts, escrit per la periodista especialitzada en art Judith H. Dobrzynski, en aquest cas complementat pel seu article al Wall Street Journal del dia anterior). El cas posava de relleu dos dels processos que es donen a l’hora d’establir el valor d’una obra d’art: l’autentificació i la validació. També demostrava com és de necessari una bona dosi d’audàcia per ser un gran galerista d’art, un aspecte que no sempre es té en compte. No explicarem tots els detalls, ja que ja han estat aclarits, però sí voldríem subratllar que quan els galeristes que van comprar l’escultura a Sotheby’s (Nova York) van gastar-se 1.202.500 USD, quan l’estimació era de 120.000 – 150.000 USD, estaven pagant un preu que anava més enllà del què diversos dels seus col·legues, igualment ben proveïts, creien que era raonable. I això només era el començament. Després de restaurar-la i netejar-la (més costos), van enviar-la als especialistes en aquest tipus d’obra, reunits a Munic per a un congrés (costos un altre cop, més contactes que s’havien fet temps abans), tot buscant-ne l’autentificació, és a dir, la confirmació que l’obra era realment de qui creien que era. Una opinió en contra, i tot l’assumpte corria un perill real de volar com un castell de cartes. Amb tot, van aconseguir llum verda. Però encara quedava un altre pas: la validació, és a dir, fer pública l’obra en un entorn adequat – en aquest cas, una exposició amb el seu corresponent catàleg. Tot sumat, és només un any després que poden posar l’obra en venda (i això és considerat ràpid en els estàndards del sector), per uns respectables 3,8 milions USD, és cert, però qui els assegura que trobaran el client disposats a desembossar-los?

 

Trobeu a faltar res? Alguna notícia que us agradaria donar a conèixer? Envieu-me les vostres propostes com a comentari, aquí sota, o bé per email a la meva adreça: jordi@jordidenadal.com.

 

 

1. Job done. Brilliantly.

One of the missions of any museum is to acquire the works of art that enhance its collection and serve its “purposes of education, study, and enjoyment”, in the terms of the 2007 definition of “museum” by the ICOM. This is exactly what the National Gallery, London, and the National Gallery of Scotland have done in these early days of March (curiously enough, the official press note does not give the exact date), when they jointly purchased Titian’s (1489-1576) masterpiece Diana and Callisto (oil on canvas, 187 x 204.5 cm) for GBP 45 million, after the owner, the Duke of Sutherland, agreed to a 5 million reduction upon early payment, and  after the money had been found by combining grants from the Heritage Lottery Fund (3 million), The Art Fund (2 million), The Monument Trust and an array of private donors (15 million) with the NG’s own charitable reserves (25 million). A true masterpiece any serious collector and every major museum would cry out for; the match for this, Diana and Acteon, was purchased in 2009; the price is, even in nominal terms, below the amount paid 10 years ago for Ruben’s first version of The Massacre of the Innocents (oil on canvas, 142 x 182 cm, sold at Sotheby’s on July 10th 2002, for GBP 49,506,648 and subsequently presented by the purchaser to the Art Gallery of Ontario, Toronto); no tax money involved; two museums doing the job they are asked to; and as a side effect, the rest of the Bridgewater collection agreed to remain in the NGS for free: these are the features of this brilliant coup. On the other hand, as this article by Catherine Bernett in the Guardian advocates, that might leads to suspending free entry to the NG and the NGS for the sake of recovering some financing breath. Let us therefore discuss whether museums’ entry fees should not be addressed in the same way as the fees for any other public service: get it free for those who need it for free; and charge those who can and want to pay for it.

 

2. Job to be done. Exciting.

The new director of the Museu Nacional d’Art de Catalunya (a recurring institution in this blog, and in this very post, as you will see), Josep Serra, who was appointed last December, finally gave some hints about his plans for the Museu, in a 25-minute interview to a local radio station last March 1st, – which gained the status of an official statement through its encrustation in the press office section of the MNAC’S website. He promised a strategic plan by this summer, but the general idea is already clear: specializing the Museu, meaning that from the 1,000-year span (clearly uneven) collection, he is ready to put the focus on the two sections in which they reach an international level: the Romanesque paintings and sculptures and the arts of the 1900 Catalan Modernism (the bursting, fruitful local version of Art Noveau, to put it in very broad terms). Moreover, he pledged himself to push the museum to fulfil its role as a social (public-orientated), scientific (research-orientated), national (locally-orientated) and international (world-open) institution; he asked for more exhibition floor space through the acquisition of two buildings close by, and finally he made a candid plea to foster the museum’s public legitimation, and to be judged for what he and his team will achieve. On the money front, he revealed he is already talking to private sponsors. One can only wish him every success for these sensible plans.

 

3. The Meduse strikes again.

It seems we must get used to having a new work by a major artist discovered or confirmed quite often. After the “new” Leonardo, Rembrandt, and possible Velázquez of last year, we can now add a rediscovered Michelangelo Merisi, Caravaggio (1571-1610). By jumping from a French website (Le Journal des Arts), via Corriere della Sera, to the news agency  (adnkronos.com) that seems to be the original source for the previous two reports, you will find that in a press conference held in Rome last February 24th, the eminent specialist Mina Gregori could finally offer the technical evidence, provided by Mauricio Seracini (from the University of San Diego), she needed to confirm that a Meduse, kept in an Italian collection (that of the late Ermano Zofilli) is in fact not only by the hand of the notorious master, but actually his first version of this particular topic, rich in pentimenti and foregoing the example in the Galleria dei Ufizzi (see it at Google’s Art Project). The press conference also presented the accompanying book (Gregori, Mina; Marini, Maurizio; Seracini, Maurizio: The First Medusa. Caravaggio, Five Continents Editions, Milan, 2011; 160 pages and 299 ill., GBP 39.75 on the publisher’s website, but Euros 39.38 on Amazon).

 

4. Cerezo’s coming to light.

Although pictured above in rather obscure tones, Mateo Cerezo’s (1637-1666) The Nativity or Presage of the Passion (oil on canvas, 140 x 120 cm, signed) is a masterful exercise in lighting, which will amaze you when looking at it in flesh (I cannot resist revealing I was fortunate enough to do that some 2 years ago). On the other hand, I am more and more convinced that Cerezo’s worth lies in his ability to absorb the achievements of a variety of previous masters (whose works he could access thanks to the growing international collections and the enormous commissions entering Madrid’s palaces and churches of his days), and push them onto new paths. In this particular case, we can go as far as Rubens, as Eduardo Lamas-Delgado argues in his article in the RIHA Journal. His study is important because it marks the work’s official entry into Cerezo’s catalogue, and also because it offers an interesting discussion of the subject-matter, the Presage of the Passion in which the new-born Christ is linked to the forthcoming death Christ by means of the presence of the Cross, and other instruments of the passion, at the spot. It is precisely the subject matter that allows Lamas to identify this work with the work remarked on, for its novelty, in Antonio Palomino’s (1655-1726) Museo Pictórico y Escala Óptica (1715-24), one of the earliest and most important treatises on Spanish painting (see Eduardo Lamas-Delgado: Quelques considérations sur le thème du présage de la Passion en Espagne. À propos d’une image “très mystérieuse de la Nativité”, tableau retrouvé de Mateo Cerezo, 1637-1666, RIHA Journal, January 9th, 2012, online).

 

5. Fortuny online, Fortuny offline.

To celebrate the digitization of its 2,281 drawings and 177 engravings by Marià Fortuny (1838-1874), the most gifted Catalan artist of the 19th century, the Museu d’Art de Catalunya has devoted its Engravings room to 50 of his works, in a well-selected, highly-instructive exhibition that in more that one case offers different states of the same image. The Museu’s website already gives access to 169 engravings and 1,055 drawings, alongside a long article by the operation’s mastermind, Francesc Quílez, Head of the Drawings and Engravings Department. He covers not only the digitization process, but also the formation of the collection, and the exhibition’s history of Fortuny’s engravings – in Catalan, which is easy to read when you have a working knowledge of any other Latin tongue. To round off your Fortuny experience, you can have a look at the 797 drawings and engravings of his in the Louvre’s Inventaire du Département des Arts Graphiques website, and at 67 of them in the British Museum’s online archive.

 

6. Found in the virtual bookshelf: Steven Ozment, The Serpent and the Lamb. Cranach, Luther and the Making of the Reformation (plus a new website on the great artist).

 If the book in last week’s post dealt with Charles V (1500-1558) and Titian (1489-1576), today’s one is devoted to those that could be considered, to some extent, their counterparts, Martin Luther (1483-1546) and Lucas Cranach (1472-1553). Acclaimed Protestant History Professor Steve Ozment’s recent book (Yale University Press, New Haven, Nov. 2011; 344 p., USD 35 on the publisher’s website) traces their common work in Frederick the Wise’s (1463-1525) court in Wittenberg, and explains how Cranach’s paintings not only shaped the image of the reformer, but also of the Reformation itself – a helping hand that the artist extended to his good offices as court insider, and also as owner of the official press for Luther’s works. More on Ozment on his website at the Faculty of Arts and Sciences, Harvard University. And more on Cranach on this impressive website, in which the Cranach Digital Archive, founded in 2009 by a range of German and international institutions and researchers, brings online “the art historical, technical and conservation information” of more  than 400 paintings by the master and his workshop, with nearly 5,000 images and documents (including a good deal of Luther’s portraits, needless to say). I came across it thanks to this post in the blog of the ApAhAu (Association des Professeurs d’Archéologie et d’Historie de l’Art des Universités).

 

7. Turning ivory into gold.

 

The fascinating story about the work pictured above was first broadcast last January 22^nd in one of the finest art blogs I regularly check (Real Clear Arts, by art journalist Judith H. Dobrzynski, in this case complemented by this article by herself in the Wall Street Journal from the previous day). It showcased two of the processes involved in establishing the value of an artwork: authentication and validation.  It was also an instance of what a good deal of stamina a great dealer needs, a side of the business too often overlooked. You will find the story nicely reported in the article noted above, but just allow me to underline that when the dealers spent USD 1,202,500 at Sotheby’s New York on a lot that climbed from a pre-auction estimate of USD 120,000 – 150,000, they were doing it against the feelings of many other colleagues in the trade, about what the reasonable amount was in this case. And the job had only just started. After restoring and cleaning it (more costs), they sent it to some specialists in the field, gathering in Munich for a congress (costs again, and contacts you had to have forged well in advance). They were seeking authentication, that is, the specialists’ opinion about whether the work was really by the artist they suspected. A word against it, and the whole matter had a good chance of collapsing like a house of cards. They got the green light. But a further step was needed: validation, that is having the work made public in the right art history related environment – in this case, an exhibition. All in all, it is only one year later that they can put the work for sale (which is fast by trade standards), asking yes, a respectable USD 3.8 million, but who can assure them that they will find the client ready to pay for it?

 

Miss anything? Send me your good ideas either as a comment below or by email to jordi@jordidenadal.com.

 

 

 

 

1. Notícies de Frankfurt.

 

Un rere l’altre, i sense massa soroll, els museus alemanys més importants van duent a terme els seus processos de renovació. Si els projectes de Berlín i Dresde us van semblan estimulants, ara us suggerim de mirar cap a l’oest, al Städel de Frankfurt, que acaba de completar la seva reforma amb una nova ala dedicada a l’art dels segles XX i XXI – una incoporació que ara sembla de rigor en aquestes instucions tradicionalment històriques. La gran notícia però es va produir al desembre, al Departament de Pintura Antiga. Coincidint amb la seva reobertura, els seus conservadors van presentar la seva última adquisició, un retrat del Papa Juli II finalment atribuït a Rafael mateix – amb intervenció del taller (oli sobre àlber, 106 x 78, 4 cm, c. 1511-1512). Gràcies als pentimenti que la reflectografia infraroja va revelar, ara es considera que l’obra és un dels primers exemples d’aquest tipus de composició. El museu la va comprar a un particular, de cognom Ellerman que, al 2007, l’havia adquirit a Dorotheum, la casa de subhastes austríaca, com a una mera còpia (per només 9.000 euros). Però fins i tot sense tenir en compte aquesta brillant incorporació,  podreu veure com  els vídeos gravats per a l’ocasió mostren diverses peces mestres, diverses de les quals us seran familiars.

2. Zoffanny, Goya, Mengs.

Haig d’admetre que la primera notícia que he tingut de Johan Zoffany (1733-1810) ha estat prou recent, com a resultat del preu que una parella d’obres seves va aconseguir a la subhasta a Sotheby’s del darrer 7 de Desembre (lot 38 “The Garden at Hampton House” i “The Shakespeare Temple at Hampton House”, cadascun 99,7 x 125 cm, venuts per 6.761.250 GBP). Encara més greu, també haig de dir que no vaig saber veure-hi més que una execució brillant en un plantejament més aviat convencional. És precisament aquesta visió limitada la que pretén corregir l’actual exposició a la Royal Academy of Arts a Londres(“ Johan Zoffany: Society observed”, del 10 de març al 10 de juny de 2012, entrades per  9 GBP), prèviament presentada al Yale Center for British Art a New Haven, Connecticut, la qual defensa a Zoffany com un observador agut i sofisticat de la societat georgiana en el seu camí cap a l’imperi més extens de la història. Darrera les seves esplèndides composicions, sempre elegants, fins i tot s’hi pot endevinar un subtil crítica a “l’estudiada vacuïtat de l’èlit”, segons el l’article del crític Jonathan Jones en el seu blog, sempre interessant, a la web del Guardian (“Johann Zoffany puts 18th-century society under the microscope”, 21 de febrer de 2012). D’altra banda, aquesta concpeció de l’obra de Zoffany coincideix bastant amb la que tradicionalment s’ha aplicat a Goya (1746-1828). També ell ha estat celebrat com a comentarista social punyent, si bé d’una situació ben diferent: la decadent cort i societat espanyoles a les portes de la invasió francesa i del rescat britànic subseqüent. Tots dos artistes tenen una biograifa que coincideix en més d’un punt (algunes informacions al respecte a presentació per a l’exposició a Yale  i a l’Enciclopedia del Museo del Prado). Seria una bona idea plantejar una exposició comparant les obres de Zoffany i Goya’s – per exemple “Jordi III, la reina Charlotte i els seus sis fills grans” (1770, oli sobre tela, 104,9 cm x 127,4 cm, The Royal Collection) i  “La Família de Carles IV” (ca. 1800, oli sobre tela, 280 x 336 cm. al Prado). Hi podríem afegir també  Anton Raphael Mengs (1728-1779). Predecessor de Goya com a artista principal de la cort, va ser un altre alemany que va posar els seus pinzells respledents al servei d’una corona estrangera.

 

3. Aquí a casa.

Barcelona no és pas un centre internacional per al gran col·leccionisme, però això no és obstacle per a que hi hagi galeristes que duen a terme una feina interessant. M’agradaria assenyalar-ne dos – que sí, conec personalment. El primer és Marc Domènech, de la Galeria Oriol.  Situada al centre de la ciutat (c. Provença 264), té l’aire que un suposaria a un Kahnweiler, no només per la seva discreció, sinó també per la seva dedicació, rigorosa, al camp de la seva especialització: les avantguardes del segle XX espanyol. Podeu tenir un tast del seu excel·lent fons a l’apartat d'”Exposicions” de la seva web (www.galeriaoriol.com), o, si correu per la ciutat que mai no dorm, al seu estand a la propera The Armory Show de Nova York (del 8 a l’11 de Març,  www.thearmoryshow.com).  Les institucions ja li presten atenció: a la última fira ARCO va vendre una obra d’Esteban Francés (“Arrangez vous”, 1939, oli sobre tela, 50 x 65 cm) al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia, deixant al seu director, Manuel Borja-Villel, molt feliç per aquesta “autèntica sorpresa”.

 

4. Es celebra una Constitució morta.

El segon galerista que volia destacar és Albert Martí Palau. Amb un currículum en història de l’art i educació als museus, complementa la seva feina diària, com a antiquari generalista de tradició familiar, amb una sèrie d’exposicions, curosament sel·leccionades, sobre dibuix i gravat, les seves autèntiques passions. Té un do per trobar nous temes i el seu darrer projecte és un exemple perfecte d’aquesta pràctica. Per què, d’altra banda, qui s’atreviria a dedicar les seves sales a un tema aparentment tan àrid com “1812. Constitució, conflictes, propaganda”? I malgrat tot, l’exposició que es pot veure a Palau Antiguitats (del 6 de febrer a l’11 de març, al c. Gràcia 1, t. 93 2376158) ens mostra un camp prometedor, en el qual trobem aquí i allà algunes rareses, com per exemple, un diari sobre l’ocupació francesa de la ciutat, escrit contemporàniament per un noble local, o un gravat satíric, inèdit fins ara, en el qual un gras Lluís XVIII tracta sense èxit de calçar-se les botes de Napoleó, mentre un oficial al seu darrera alça els braços per a prendre la corona que li cau del cap – una burla al seu intent de comandar la nova invasió francesa per part dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, els quals finalment dirigiria el Duc d’Angulema, amb el qual es pot identificar l’oficial de la imatge.

 

5. Esperances legals.

El mecenatge privat de la cultura encara es troba, entre nosaltres, en un nivell molt incipient, i la llei corresponent de 2002, que va tractar d’animar-lo, no ha tingut l’èxit que s’esperava. Dilluns passat, 27 de febrer, Convergència va fer una presentació de la seva proposta de reforma, que té alguns punts d’interés. El nucli, com era d’esperar, són les accions sobre els impostos. Centrant-se en l’impost sobre la renda i en l’impost de societats, es proposa el següent esquema: per als primers 150 euros, deducció del 100% en l’IRPF (de manera que es cobriria les típiques quotes de membre a tota mena d’institucions d’interés públic, com ara museus, ateneus, teatres, clubs esportius, etc.); per a la resta de la donacions, un 65% de deducció en l’IRPF (un gran salt des de l’actual 25%) i un 55% per a l’IS (actualment està al 35%). A més a més d’aquests incentius fiscals, la proposició també fa un primer pas per a la introducció de l’endowment anglès, traduït com a “quantitat no disponible”. En la situació actual, la totalitat de la quantitat donada s’havia de gastar (o preveure que es gastaria) en l’objecte que perseguís l’entitat beneficiada. L’endowment en canvi, només permet destinar els rendiments (financers) de la quantitat en qüestió, de manera que el capital sempre queda salvaguardat i, així, s’obté un instrument de control de les despeses i d’estabilitat del patrimoni. D’altra banda, durant el torn de preguntes, Joan Abellà, gerent del MACBA, va fer una suggerència interessant, la de complementar aquestes iniciatives amb una regulació més clara i estricta del govern de les institucions beneficiàries, sobretot pel que fa als seus directors. D’aquesta manera, deia, s’aconseguiria oferir als benefactors uns organigrames i unes pràctiques més obertes, responsables i transparents. Tot pelgat, sonava molt anglès, però el fet és que els ponents insisitien que havien seguit el model de França que, amb la seva llei del 2003, ha aconseguit triplicar les donacions i sextuplicar el nombre de donants.

 

6. Des d’internet: Pouvoirs du portrait sous les Habsbourg d’Espagne, by Diane H. Bodart.

Publicat recentment per l’INHA (Institut National d’Histoire de l’Art, 560 pàgs., 46 euros a la web de l’editor), el llibre de la Dra. Bodart resulta molt prometedor – després d’haver mirat el seu índex i d’haver llegit la seva introducció, accessibles a la mateixa web. L’obra s’embarca en una recerca en profunditat sobre la construcció i l’ús del retrat reial, a partir d’un punt inical escollit amb tota cura: els retrats de Carles V de Ticià. Aquests reunien diverses característiques interessants, entre elles, l’artista cèlebre, que va reeixir a establir el prototip de retrat reial, i el més poderós dels monarques del moment, que resultava també el més lleig, per culpa d’un mentó prominent que, justament per la seva singularitat, ajuda enormement a l’autora a salvar les dificultats a l’hora d’establir les semblances entre el model i l’obra, un tema sempre espinós quan es tracta de la retratística prèvia a l’era de la fotografia. Sobre aquesta base, el llibre emprén un llarg viatge, explorant els retrats dels Habsburgs en relació amb el triomf artístic i la glòria de l’artista (no només de Ticià, sinó també de Velázquez i altres), així com el seu paper com a substituts de la presència reial per a certs actes amb efectes polítics i socials- a més d’altres aspectes vinculats al tema de l’obra.

 

7. Inventaris gegantins.

Com a conseqüència d’un informe oficial del 1996, que va posar de manifest la mala gestió dels préstecs d’obres d’art per part dels museus francescos i d’altres institucions públiques (departaments, ambaixades, etc), es va establir a França una Commission de récolement des dépôts des œuvres d’art appartenant à l’État amb l’encàrrec gargantuesc d’inventariar totes i cadascuna de les peces prestades. El juny passat, la comissió va entregar els seu informe n.13. Se’n va fer una publicació a l’octubre, però no va ser fins al desembre que es va difondre realment, a través d’un article a Artclair.com. En aquest article es destacaven les 919 obres declarades com a “robades”, les 3.712 “pressumiblement destruïdes” i les 52.215 “sense examinar”. Són números impressionants, que es poden explicar en part pel fet que, per a més d’una institució, es tracta del primer inventari des de la seva fundació, la qual, en alguns casos, se situa al temps de la Revolució. Igualment interessants, però, són els números totals de l’empresa, així com el seu desenvolupament en aquests darrers temps. Abans que res, quantes obres en total estan revisant? Pensem que es tracta només dels préstecs, no de les obres en la col·lecció permanent: doncs ni més ni menys que 453.186 obres. D’altra banda, s’ha descobert que entre el 1997 i el 2009, la comissió n’havia revistat només 173.849 (és a dir 14.487 per any), mentre que només entre 2009 i 2010, el nombre es va enfilar fins a 216.001 (42.152 per any). Per què aquesta accelaracó? La resposta probablement rau en l’infome publicat al 2009 sobre el treball, més aviat limitat, que s’havia fet aleshores. Però en tot cas, fins it tot amb aquest nou ritme, es preveuen encara cinc anys més de treballs.

 

Trobeu a faltar res? Alguna notícia que us agradaria donar a conèixer? Envieu-me les vostres propostes com a comentari, aquí sota, o bé per email a la meva adreça: jordi@jordidenadal.com.