29 juny 2012

Publicat a

Erik el Belga té una cita.

 

Falsificacions, robatoris, operacions sospitoses amb guanys fabulosos – el costat fosc del món de l’art resulta irresistible per a bona part del públic. Però en aquest blog més aviat escasseja. La raó és senzilla: la majoria dels casos que ens arriben no ofereixen cap gran interès, més enllà de les firmes i les xifres espectaculars.

Però el cas d’Erik el Belga sembla presentar alguns aspectes atractius. Ni que sigui per la insistència del propi protagonista a exposar-se. En efecte, René Alphonse van den Berghe ja ha arribat als 86 anys i tot fa pensar que vol deixar la seva marca en aquest món, just abans d’abandonar-lo. Després d’algunes aparicions a la televisió, finalment ha publicat les seves memòries.

Unes memòries més aviat selectives. D’entre els 6.000 robatoris que se li atribueixen, no n’explica cap de relacionat amb aquest córner d’Europa anomenat Catalunya, encara que en una entrevista recent reconeixia, amb un cert orgull professional, que havia “treballat” a la Catedral de Tarragona i en alguns museus menors. Tampoc sembla recordar el seu cas més famós, el de la Cadira de San Ramon del Monestir de Roda d’Isàvena a la Franja. Es tracta d’una peça clau de les arts decoratives romàniques, datada al segle IX. Res d’això va commoure l’Erik. El desembre de 1979, en un dels seus darrers atacs, va decidir-se per un estil proper a la Màfia i, després de robar la cadira, va ordenar esquarterar-la i enviar-ne les peces a alguns particulars i a la policia, com a mesura de pressió per aconseguir un bon tracte a canvi de “retirar-se”. El resultat el podeu veure a la fotografia de dalt.

Fet i fet, pot ben ser que la vida de l’Erik sigui ella mateixa una gran falsificació. En el llibre intenta sostenir les seves activitats amb un argument moral. Per això es mereix una resposta que tracti igualment de la moral i de l’honor – i del bon humor, si ens en sortim.

L’Erik es defensa afirmant que les obres d’art amb les quals va “treballar” es trobaven abandonades en museus, esglésies i altres edificis religiosos, víctimes injustes de la falta de cura de les autoritats responsables. L’Erik ens vol convèncer que les va salvar, alguna vegada fins i tot de manera quasi legal – almenys així és com veu ell el fet de pagar una suma a qui tenia la peça sota la seva responsabilitat, encara que aquest fos pobre, ignorant o el seu soci en el Club dels Cínics. L’Erik també afirma que coronava els seus nobles esforços quan finalment deixava la peça en bones mans, normalment les del col·leccionista privat que tan amablement li havia suggerit el “treball”.

El somni secret d’un antiquari es trobar una obra mestra, fins aleshores amagada per la història; adquirir-la per un bon preu, si és possible, encara que sempre a cegues (és a dir, sense poder estar completament segur que es tracta d’una obra autèntica); descobrir que efectivament la seva intuïció no li ha fallat; i vendre-la, amb la consciència neta, a algun bon col·leccionista, obtenint tan el profit com l’esperança que l’obra serà ben cuidada. Hi ha moltes maneres de fer-ho: potser l’antiquari s’animarà a fer una exposició i publicar un catàleg, potser li voldrà moure’s amb més discreció, però en el fons, la història és sempre la mateixa.

Està clar que la dificultat és fer-ho honestament. Naturalment que hi ha més d’una temptació a cada pas del procés. Però igualment hi ha oportunitats per a petits o grans sacrificis, de temps i diners, cara a una bona resolució. La justificació de l’Erik sobre la seva manera d’actuar no és més que una paròdia del somni de l’antiquari. De fet, cau en una de les trampes més velles de la mentida: donar noms prestigiosos a actes dubtosos – en el seu cas “salvament” enlloc de “destrucció”.

Però aquesta no és la única faceta d’Erik el Belga.

Per començar, ja hem vist la seva necessitat de cridar l’atenció repetidament. Després, hi ha aquestes declaracions, a la mateixa entrevista que citàvem:

“Mai no he dormit sol. Dormir sol és horrible, i encara pitjor fer-ho amb algú que no estimes. La vida és un pecat, un vici, un plaer”.

A la primera frase, Erik ensenya el seu ego explosiu. Però a les altres dues, s’hi endevina una cosa totalment diferents: una certa por. Potser és que he llegit Chesterton i Guareschi amb massa optimisme, però per mi el cínic que malgrat tot, encara busca justificació i mostra les restes d’un cert humor barrejat amb un cert temor, no és el mateix que aquell desesperat que voldria destruir-ho tot.

L’Erik al capdavall, pot ser irònic amb ell mateix. L’Erik pot entendre a quina distància està de ser un home presentable.

L’Erik per tant pot ser capaç d’oferir-nos un últim servei: escriure, com a apèndix al seu llibre, la llista completa de les obres d’art que ha robat i ha falsificat, els llocs on les ha trobat, i els llocs on les podem trobar. Pot fins i tot començar a donar noms – si bé ningú no hauria d’estar obligat a demanar la seva pròpia bala de plata. En poques paraules, el sr. Van Den Berghen té una cita: amb el seu honor.

24 maig 2012

Publicat a

1. Brueghel el Vell, de nou.

Pieter Brueghel el Vell, ca. 1558, Museum Mayer van den Bergh © Musea stad Antwerpen

Continuen els descobriments de noves obres de dels grans mestres antics. Aquest mes, s’ha exposat per primer cop un nou dibuix de  Pieter Brueghel el Vell (1525/30 – 1569). Tal i com s’explica en aquest article d’Artdaily, el novembre passat, Manfred Sellink, director dels  Museus de Bruges i especialista en Brueghel, va rebre una fotografia de l’obra: immediatament la va enviar al seu col·lega Martin Royalton-Kisch (ex-conservador de dibuixos flamencs i holandesos al British Museum), i tots dos van confirmar-ne l’autenticitat. L’atribució es basava sobretot en aspectes estilístics, però si la frase en holandès “Onder het ultraviolet licht werden ook sporen van een signatuur in de linkeronderhoek leesbaar” vol dir el que hi interpretem, la nota de premsa oficial afirma que “sota llum ultraviolada,  es poden apreciar les restes d’una signatura a l’extrem inferior esquerra”. També explica que, gràcies al paper italià usat, el dibuix es pot data entre 1552-54, durant els anys de Brueghel a la península. La majoria dels dibuixos de Brueghel, rars i escassos, es troben en col·leccions públiques (entre ells, 5 al Louvre, 2 a la NGA Washington, 4 al British Museum), però aquest serà dels pocs en mans privades. S’inclourà a l’exposició Pieter Brueghel inèdit! al Museum Mayer van den Bergh d’Anvers (Pieter Bruegel ongezien!, del 16 de juny al 14 d’octubre de 2012, entrades €8, no s’ha anunciat catàleg), comissariada per Sellink mateix. D’altra banda, no és el primer Brueghel el Vell de la temporada: el novembre passat, el Prado va presentar la seva darrera adquisició, el gran Festa del vi de Sant Martí (tremp sobre tela, 140 x 270, 5 cm, c. 1565-1568, signat), provinent d’una col·lecció privada (veugeu l’informe aquí).

 

2. La nova erudició: sense costs i sense pols.

 

 

Gràcies al blog de  B. Grosvenor’s Art History News, en assabentem que el proper 31 de maig, el Getty Research Institute llençarà el nou Getty Research Portal  – i aquest link s’activarà. Es tracta d’un porta online que donarà accés, per començar, a 20.000 texts d’història de l’art publicats abans de 1923, oferts per un gurp d’institucions internacionals. Però el seu potencial és enorme, tal i com aquesta afirmació optimista de la nota de premsa del Getty explica: “Donat que el Getty Research Portal només agrega les metadades dels textos digitalitzats i estableix enllaços cap a ells, enlloc de guardar els textos mateixos en un servidor, no hi ha limitacions tècniques sobre la quantitat de material que es pot recollir”. Esperem que un dia incropori també l’enllaç a la Biblioteca Digital d’Història d’Art Hispànic, oberta i mantinguda perl Departament d’Art de la Universitat Autònoma de Barcelona, en col·laboració amb d’altres centres de recerca. Es tracta d’un dipòsit digital, centrat en l’art hispànic, amb 500 documents de 1633 a 1959.

 

3. Recerca i publicació contracorrent.

 

 Memoria Artium, l’aliança editorial per a temes d’història de l’art que mantenen 6 universitats públiques catalanes (UB, UAB, UPC, URV, UdL i UdG), a més a més del MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya), de mica en mica va acumulant un catàleg de temes poc coneguts, majoritàriament d’àmbit català. És el cas, per exemple, de la recent “Pintura Catalana del Barroc. L’auge del col·leccionista i l’ofici del pintor al segle XVII“, de Santi Torras (520 pàgs,; Barcelona, 2012, ISBN: 978-84-490-2681-2; 50 euros, de venda a les llibrerires), que tracta d’un aspecte de la nostra història de l’art normalment menystingut com a “provincià”. D’altres obres, en canvi, tenen una perspectiva més àmplia. El llibre de  Cristina Fontcuberta Famades “Imatges d’Atac. Art i conflicte als segles XVI i XVII” (542 pàgs.; Barcelona, 2011, ISBN: 978-84-490-2671-3; 50 euros, també a les llibreries) es presenta com el primer estudi general sobre art combatiu i de crítica social a Europa abans de l’aparició de William Hogarth (1697-1764).

 

4. Bob Haboldt.

Bob Haboldt, un dels marxants importants en mestres antics holandesos, celbra 30 anys d’ofici amb un llibre i una exposició conjunta a les seves galeries de París, Nova York i Amsterdam – com explica aquesta nota al blog Connaissance des Arts. El llibre, titular  Singular Vision,  presenta 500 de les nombroses obres d’art que han passat per les seves mans, amb assajos d’experts destacats (sembla que l’única manera d’aconseguir-lo és demanant-lo directament a oldmasters@haboldt.com). Per conèixer millor el personatge, hi ha una entrevista interessant, del passat mes de març, penjada a la web de la fira Paris Tableau.

 

5. Màgia negra.

Anunciació per El Greco.

Aquesta és una història llarga. El març passat, una sentència del Tribunal Suprem va reafirmar el dret de l’Ajuntament de Barcelona a rebre el llegat que Julio Muñoz Ramonet (1912-1991) havia disposat en el seu testment. Inclou aquesta Anunciació, vibrant, de Domenicos Theotocopoulos El Greco (1541-1614) així com la resta de la seva col·lecció d’art. Però no es tracta exactament d’un regal. Tal i com explica aquest article al El País (José Ángel Montañés, “Ingeniería Financiera en 1950”, El País, 14 maig 2012), la col·lecció, abans que l’adquirís Muñoz, comptava amb 80 obres. Estaven guardades en dipòsit al Museo de Arte de Barcelona (successor del Museu d’Art de Catalunya de la Mancominitat i predecessor de l’actual MNAC) des d’abans de la Guerra Civil, com a garantia d’un crèdit de la Generalitat a una companyia tèxtil en dificultats. Al 1944 Muñoz, uns del “nous personatges” del franquisme, va comprar la companyia. Immediatament va rebre un avís de deute de la Diputació (successora de la Generalitat), per un total de 6,3 milions de pessetes. Però gràcies a un cop d’efecte característic, va aconseguir reduir el deure en 3,2 milions, al·legant raons tan imaginatives com “ús indegut” de la col·lecció per part del Museu durant la guerra o la suposada desaparició d’obres. Quatre anys més tard, al 1950, Muñoz es va fer vendre per la companyia tota la col·lecció d’art, per un total de 4 milions (automàticament compensats amb l’assumpció del deute de 3,2 milions anys enrere). El primer que va fer aleshores és escriure al director del Museu, avisant-lo amablement que estava disposat a pagar el deute i per tant, retirar les 80 obres. De seguida van arribar a un acord: Muñoz va vendre per 4 milions no pas tota la col·lecció, sinó només 29 obres (a les quals va afegir dos més “de regal”) i se’n va endur les altres 50 cap a casa. De manera que va aconseguir aquesta col·lecció sense pagar res – mentre que l’Ajuntament, tal com explica el periodista, d’alguna manera ja ha pagat per les obres que finalment Muñoz li va llegar. Els hereus però han recorregut al Constitucional. Per tant, Tardarem uns quants anys a veure aquestes obres de nou al MNAC.

 

6. Qui vigila el vigilant?

Les notícies sobre robatoris d’art d’aquest mes començaven amb la història, mig còmica, del comte venecià Cristiano Barozzi i el seu sistema particular d’arrambar, consistent en substituir les obres de mestres menors de les cases dels seus amics amb reproduccions digitals d’alta qualitat (Sol. G. Moreno fa un resum del cas a Ars Magazine). Però les recents notícies sobre el robatoria a la Biblioteca dels Girolamini a Nàpols són més serioses. 240 llibres antics han estat recuperats a Verona, fent més evident el lligant entre el total de 1.500 llibres desapareguts i l’antic director de la biblioteca, Massimo de Caro. Ara sota arrest, abans d’ocupr aquest càrrec havia treballat (possiblement com a propietari) una llibreria d’antic a la ciutat vèneta (més detalla a Tina Lepri, “Biblioteca dei Girolamini: sequestrate a Verona 240 volumi sotratti a Napoli”, Il Giornale de l’Arte, 20 maig 2012, online). La Biblioteca, oficialment sota el grau màxim de protecció pública, es conserva dins del gran convent napolità dels oratonians, el qual també conté una magnífica col·lecció d’art.

 

7. Què en penseu?

 

En el catàleg per a la propera subhasta a Bassenge Berlin, s’inclou aquesta taula. Admetem que el tema no és massa comercial i, també, que les seves mesures de 52 x 42 cm no poden amagar el fet que va ser tallada d’una peça més gran. Però les seves qulitats són prou atractives com perquè els especialistes en art valencià del XV i el XVI s’estiguin preguntat sobre l’atribució. Alguna suggerència?

24 May 2012

Publicat a

1. New Old Brueghel.

Pieter Brueghel The Elder, ca. 1558, Museum Mayer van den Bergh © Musea stad Antwerpen

The research-fuelled, smoothly running wellspring of new works by great old masters keeps flowing as usual. This month has delivered a new drawing to us by Pieter Brueghel The Elder (1525/30 – 1569). As this piece in Artdaily explains, last November, Manfred Sellink, director of the  Museums of Bruges and a specialist in Brueghel, received a photograph of the work: he soon passed it to his colleague Martin Royalton-Kisch (retired curator for Dutch and Flemish Drawings in the British Museum), and both concluded it was the real thing. The attribution to Brueghel has been made on stylistic grounds, but if the Dutch sentence “Onder het ultraviolet licht werden ook sporen van een signatuur in de linkeronderhoek leesbaar” means what I am guessing, the Museum’s official note also states that “traces of a signature could be read under ultraviolet light in the lower left-hand corner”. It further explains that thanks to the Italian paper used, the fine drawing can be dated between 1552-54, during Brueghel’s years in the peninsula. Most of the rare drawings by Brueghel are in public collections (among them, 5 in the Louvre, 2 in the NGA Washington, 4 in the British Museum), but this will be one of the few in private hands. It will be included in the coming exhibition Pieter Brueghel unseen! at the Museum Mayer van den Bergh, Antwerp (Pieter Bruegel ongezien!, from 16 June to 14 October 2012, admissions up to €8, no catalogue announced), curated by Sellink himself. On the other hand, this is not the only work by Brueghel The Elder to come up recently: last November, the Museo del Prado presented its new acquisition, the large The Wine of Saint Martin’s Day  (tempera on line 140 x 270.5 cm, c. 1565 – 1568, signed), found in a private Spanish collection (see its report here).

2. No more expensive, dusty scholarship.

 

Thanks to B. Grosvenor’s Art History News blog, I learn that on 31 May the Getty Research Institute will launch its Getty Research Portal  – and this link will then be active. It is an online gateway that will give access to already 20,000 digitized art history texts, published before 1923 and offered by a number of international institutions. But its potential is huge, as this optimistic statement from Getty’s press release puts it: “Because the Getty Research Portal only aggregates the metadata of the digitized texts and links to them, instead of keeping the texts on a server, there are no technical limitations to how much material can be collected”. I hope one day it will also link to the Biblioteca Digital d’Història d’Art Hispànic (Digital Library for Hispanic Art History), launched and maintained by the Art Department of the Universitat Autònoma de Barcelona, in collaboration with other local research centres. It is a digital depository, focused on Spanish art, with 500 documents dating from 1633 to 1959.

3. Researching, and then publishing against the grain.

 

 

Memoria Artium, the joint venture in art history publishing set up by six Catalan public universities (UB, UAB and UPC in Barcelona, URV in Tarragona, UdL in Lleida and UdG in Girona) plus the MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya), is quietly building a catalogue on little know subjects, mostly of local interest. This is the case with the recent “Pintura Catalana del Barroc. L’auge del col·leccionista i l’ofici del pintor al segle XVII“, by Santi Torras (“Catalan Baroque Painting. The rise of the collector and the painter’s trade in the 17th century”; 520 pages; Barcelona, 2012, ISBN: 978-84-490-2681-2; €50, available at bookshops), which deals with an art normally disregarded as mere provincial. Some authors, however, take a broader perspective: Cristina Fontcuberta Famades “Imatges d’Atac. Art i conflicte als segles XVI i XVII” (“Images of Attack. Art and conflict in the 16th and 17th centuries”, 542 pages; Barcelona, 2011, ISBN: 978-84-490-2671-3; €50, also at your bookshop) is presented as the first overview on combative, social critical art in Europe William Hogarth’s time (1697-1764).

 

4. Bob Haboldt.

Bob Haboldt, one of the important dealers in Northern Old Masters is celebrating his 30 years in the trade with a book and a shared exhibition in his galleries in Paris, New York and Amsterdam, as explained in this note at the Connaissance des Arts blogs. The book, title Singular Vision,  features 500 of the numerous Old Masters paintings and drawings he has dealt with, and include essays by noted scholars (hard to find anywhere, I guess you can order the book directly from Haboldt staff at oldmasters@haboldt.com). To know more about it, have a look at this interview he gave last March. It was part of the series of talks with dealers that Paris Tableau fair’s organization posted on their website.

5. Black wizards never make deeds.

Annuntiation, by El Greco.

A ruling by the Spanish Supreme court last March reaffirmed the right of Barcelona’s City Council to receive the gift from Julio Muñoz Ramonet’s (1912-1991) will, which includes this vibrant painting by el Domenicos Theotocopoulos El Greco (1541-1614) along with the rest of his art collection. But this was not exactly a gift. As this article in El País explains (José Ángel Montañés, “Ingeniería Financiera en 1950”, El País, 14 May 2012), the collection is comprised of some 80 works. They were kept in a deposit in the Museo de Arte de Barcelona (the predecessor of the MNAC) since before the Spanish Civil War broke out (1936-1939), as  collateral for a public loan given to a failing textile company. In 1944 Muñoz, one of the most notorious “new personages” of the Franco regime, purchased the company. He immediately received a notice of debt for the loan plus interest of 6.3 million pesetas (the traditional Spanish currency we are hear spoken about too much these days). But in a characteristic coup d’effet, he managed to downsize it to 3.2 million pesetas, based on such creative grounds as there being damage to the collection by mismanagement and the loss of certain items. Four years later, in 1950, he made the company sell him the collection for 4 million pesetas, and immediately wrote to the Museum’s director, threatening that he had to pay the loan debt and retire the works from the museum. They reached an agreement rapidly: Muñoz was paid by the city Council 4 million pesetas, not for the whole collection, but for just 29 of the paintings (plus 2 “gifts”), allowing him to take home nearly 50 remaining works (including the Greco). He then used the money to repay the loan. In other words, he acquired 50 works for free. And, as the journalist puts it, the City Council “had already paid for the paintings” it is now claiming. Muñoz family heirs are still resisting, and made an appeal to the Constitutional Court – it could therefore take some years before we see the paintings hanging in the MNAC’s rooms again.

6. Who watches the watchmen?

This month art pilfering dispatches started with a half smile on the face of Venetian Count Cristiano Barozzi’s and his imaginative nicking scheme, consisting of replacing his friends low-key master paintings with high quality digital copies (see a recap of the story by Sol. G. Moreno in Ars Magazine). But the recent news about the plundering of the Library of the Girolamini in Naples is less humorous. 240 old books have recently been recovered in Verona, further harnessing the link between the total 1,500 volumes that disappeared over the years and the former director of the library, Massimo de Caro. He is now under arrest, but before tacking up the post, he was working in (and possibly owned) an antiques books shop in the city of Veneto. An international quest for the rest of the missing books has been launched – see this article for full details: Tina Lepri, “Biblioteca dei Girolamini: sequestrate a Verona 240 volumi sotratti a Napoli”, Il Giornale de l’Arte, 20 May 2012, online. The Library, which officially enjoys the highest degree of public heritage protection, is housed in a large convent that also displays a magnificent art collection.

7. Sure you will fancy that one?

 

I came across this interesting panel in the catalogue for the auction on 1 June at Bassenge Berlin. It sports a not very saleable subject, and its measurements of 52 x 42 cm cannot conceal it was cut out from a larger piece. But its attractive qualities (“attractive” being the word used when “exceptional” does not apply to a nice work of art) have prompted the name-guessing game among some specialists in Valencian painting between 15th and 16th centuries. Do you fancy joining in?


17 maig 2012

Publicat a

1. Quin gran treball que han fet.

El revers del Tapís de la Creació, durant el procés de restauració

Fa alguns mesos, vam comentar l’inici de la restauració del Tapís de la Creació (teixit de llana, 358 x 450 cm, finals del s. XI – inicis del XII), així com la publicació de l’estudi del Dr. Manuel Castiñeiras sobre la peça (El Tapís de la Creació, Girona, 2011, 216 pp.; ISBN 978-84-930063-3-4; 20€ en aquesta web). Després d’una visita al Museu de la Catedral de Girona, a on el març passat va tornar aquesta meravella romànica, podem confirmar l’excel·lent treball dut a terme pel Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya. L’han netejat amb cura, i l’han desprès de fins a 265 restauracions antigues. Però, tal i com l’informe oficial sobre el procés explica, el seu valor real estava amagat en el seu revers. Protegit durant segles per una arpillera, ha conservat els colors  pràcticament intactes, així com fragments que l’anvers ja havia perdut. D’aquesta manera s’ha pogut descobrir, entre altres coses, que el color porpra era original de l’hymation (el mantell) de  Crist, així com les restes d’un títol referit a Hèrcules associat a una figura de l’extrem superior dret. Totes dues descobertes apunten a les connexions reials i gregorianes que Castiñeiras avançava en el seu llibre. En aquest àlbum a flickr.com podeu accedir a una selecció de fotografies ampliables del Tapís abans de la restauració, després de la restauració, i al seu magnífic  revers.

2. Michigan Sud, territori medieval.

El Western Michigan University Medieval Institute ha celebrat el seu 50è International Congress on Medieval Studies. Obert del 10 al 13 de maig en el seu campus de Kalamazoo, ha consistit, com és habitual, en una reunió impressionant de més de 3.000 medievalistes d’arreu del món. S’han ofert fins a 574 sessions diferents, esponsoritzades per diferents institucions, cadascuna d’elles amb unes tres conferències, taules rodones o seminaris. També hi ha hagut presència catalana. La North American Catalan Society va ser l’espònsor de dues sessions (n. 39 Against the Grain: The Experience of Subject Religious Communities in the Medieval Iberian and Western Mediterranean World and n. 451, Exercise and Accommodation: Women and Power in the Medieval Iberian and Western Mediterranean World); el professor  Manuel Castiñeiras va parlar sobre Paradise Lost: The Porta Francigena and the Beginning of the Great Portals in Romanesque Art (sessió n. 79), i aquí i allà es van presentar diferents estudis sobre temes catalans, com ara reis, croats, cròniques i un nombre sorprenent sobre menjar. La crida de col·laboracions per al congrés de 2013 ja està oberta.

 

3.Una agenda per a historiadors de l’art.

 

La web ArtHist (www.arthist.net) sembla que s’està convertint en el punt de referència per tot aquell historiador de l’art que vulgui assabentar-se de quina serà la propera reunió acadèmica important (a més a més, ofereix excel·lents recessions sobre publicacions recents). De moment, tendeix a recollir els actes d’Alemanya, Estats Units i el Regne Unit, però cada cop és més activa pel que es refereix a França -una alternativa per a França és el blog de l’Apahau (Association des Professeurs d’Archéologie et d’Historie de l’Art des Universités) a http://blog.apahau.org/. Personalment, m’agradaria conèixer una iniciativa semblant en l’àmbit hispànic i català, o sigui que si en teniu alguna present, us agrairé que m’ho feu saber. I per aquells que pensin que les trobades dels historiadors de l’art han de ser necessàriament avorrides, assenyalem la crida de col·laboracions de The Renaissance Society of America per al seu  59th meeting. Tema: The Violent Lives of Artists in Early Modern Italy; lloc i data: abril de 2013 a  San Diego, California.

4. Copiar, aquesta vella costum.

 

Laura Gilbert ha publicat un article interessant a The Arts Newspaper sobre les anomenades “pràctiques apropiatives” per part d’artistes contemporanis. Subratlla com les grans figures, com ara Andy Warhol, eren més aviat curosos a l’hora d’aconseguir els permisos dels titulars dels drets de propietat intel·lectual, en contra de la imatge general que se’n té (No longer appropriate? TAN, 9 maig 2012, online). Usar obres anteriors com a model és una pràctica antiga, algunes vegades fomentada pels creadors mateixos, tant com a eina didàctica com a via per vendre els propis gravats. D’entre els nombrosos estudis sobre aquest aspecte, en destaquem un de recent, dedicat a Rembrandt, per Fransiska Gottwald, deals with Rembrandt (Das Tronie. Muster-Studien-Masterwerk. Die Genese einer Gattung der Malerei vom 15. Jahrhundert bis zum Rembrandt, Berlin, 2011, 228 pages; ISBN: 978-3-422-06930-5, a partir de 39.90€ a la  web de l’editorial; una recensió aquí). Potser la diferència és que el que ara es dóna és una pura, simple, directa còpia amb pretensions de crítica sofisticada? Gilbert té el seu propi blog a art-unwashed.

5. Un cas de doble restitució?

El cas de restitució Saher vs. Norton Simon Museum presenta alguns aspectes interessants. En aquest  article a Los Angeles Times  (Mike Boehm, “Suit over Norton Simon art work enters a final phase”, Los Angeles Times, 2 maig 2012, online) s’explica que el punt especial del cas és que la parella de taules en discussió, Adam and Eve de Lucas Cranach (1472-1553), segrestades per ordre de Göering al 1940 del fons del galerista d’Amsterdam Jacques Goudstikker, ja van ser objecte d’un acord de restitució als 50, entre l’Estat holandès, que les havia rebut de l’exèrcit americà, i els hereus de Goudstikker. Marei Saher, un dels hereus actuals, ara ataca aquest acord afirmant que va ser el producte d’unes negociacions injustes. El  Norton Simon Museum (Pasadena, CA), propietari de les obres, es defensa amb la doctrina de l’“external restitution”, segons la qual, els Estats Units s’han d’adaptar a les decisions de restitució que els governs estrangers hagin establert sobre obres d’art retornades per l’exèrcit després de la guerra. Però per fer les coses encara una mica més complicades, per al cas també s’ha de tenir en compte a qui va comprar les obres el museu. Cap als anys 60, el govern holandès va vendre la parella a  George Stroganoff-Scherbatoff, que més tard les va revendre al museu. La venda a Stroganoff podria contenir algun element de restitució, ja que ell afirmava que les pintures havien estat expropiades pels bolxevics als seus antecessors a Rússia i, més tard, als 1931, venudes a Goudstikker a través d’una subhasta a Berlin organitzada pels soviets necessitats d’ingressos. Els representats de Saher neguen aquesta part de la història.

6. Sense grans celebracions?

Divine Liberty, Francisco de Goya, c. 1812-14. Album C, 115, Madrid, Museo Nacional del Prado

 

 Sembla que l’atmosfera més aviat pesant que ara domina el moment polític a Espanya, ha arribat al Prado. En una petita exposició, excel·lentment comissariada, oberta per celebrar el bicentenari de la Constitució de Cadis, el museu ha decidit reunir un exemplar contemporani del llibre amb alguns dels extraordinaris dibuixos de Goya (1746-1848), a més d’un dels seus retrats a l’oli del Ferran VIIè (Instalación Temporal: El pensamiento constitucional en la obra de Goya, Sala 38, fins al 12 d’agost, sense entrada a part). Mostren les grans esperances amb què es va rebre el text, però també el potencial de violència i desil·lusió que planava a l’horitzó. Podeu veure les obres exposades, amb molt bons comentaris, a la  web de l’exposició.

 

7. Tranquils, només és un canvi de cicle.

Cap pressa per comprar-los!

 D’acord amb aquest article  al Washington Post (Associated Press, “Maya exhibit at Penn Museum in Philadelphia seeks to dispel apocalypse myth  in December 2012”, The Washington Post, 4 maig 2012), dedicat a l’exposició  Maya. 2012. Lords of Time actualment al  Penn Museum del Universitat de Pennsilvania, Loa Traxler, una de les co-comissàries, té bones notícies per a la humanitat. Segons les seves declaracions, el que de fet s’havia malinterpretat com el calendari maia anunciant la fi del món, per al proper 21 o 23 de desembre, de fet no és res més que la fi del primer cicle del seu “Calendari Llarg”. Un nou cicle està doncs a punt de començar i aquest museu americà sembla que s’ha pres l’optimisme del missatge a ple, tan pel què fa a l’aspecte temporal com al material: l’exposició dura fins a l’1 de desembre de 2013, i les entrades pugen de 18,50 dòlars a 22,50 dòlars.

17 may 2012

Publicat a

1. What an amazing job they have done.

The Tapestry of the Creation during the restoration process, showing the reverse side.

A few months ago, I posted here about the start of the restoration of the Tapestry of the Creation (wool on wool, 358 x 450 cm, end of the 11th century – beginning of the 12th century), and the accompanying publication of Dr. Manuel Castiñeiras’ study on the piece (The Creation Tapestry, Girona, 2011, 216 pp.; ISBN 978-84-930063-3-4; €20 from this website). A recent visit to Girona’s Cathedral Museum, where it was returned last March, confirmed me the excellent outcome achieved by the restorers of the Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (the public Catalan restoring centre), who have cleaned the delicate textile in a meticulous manner, removing up to 265 old repairs. But as the official report on the process explained, the real value of it was hiding on the back. The reverse of the tapestry, protected for centuries by burlap now peeled off, preserved the original colours almost intact, and retained bits that were missing on the face side. This led to the discovery, among others things, of purple as the colour of the Christ’s himation (robe), and the rest of a title referring to Hercules attached to a figure in the top right corner. Both point to the royal and Gregorian connections advanced by Castiñeiras in his book. In this album at fickr.com you can access a nice set of zoomable pictures recording the tapestry before restoration, after restoration, and the glorious reverse side.

2. Medieval South Michigan.

The Western Michigan University Medieval Institute has celebrated its 50th anniversary International Congress on Medieval Studies. Held from 10 to 13 May on its campus in Kalamazoo, it was, as usual, an impressive gathering of more than 3,000 Medievalists from around the globe.  It offered 574 different sessions, sponsored by an array of institutions, each of them comprising some three conferences, roundtables or seminars. A certain Catalan presence was felt. The North American Catalan Society sponsored two sessions (n. 39 Against the Grain: The Experience of Subject Religious Communities in the Medieval Iberian and Western Mediterranean World and n. 451, Exercise and Accommodation: Women and Power in the Medieval Iberian and Western Mediterranean World); Professor Manuel Castiñeiras talked about Paradise Lost: The Porta Francigena and the Beginning of the Great Portals in Romanesque Art (session n. 79), and in different papers on Catalan-related topics sprinkled here and there, subjects included kings, crusaders, chronicles and a surprising amount about food.  The call for papers for the 2013 Congress is open.

 

3. A What’s On for art history academics.

 

The ArtHist website (www.arthist.net) seems to be on the way to becoming the point of reference for art historians who want to know where the next important academia gathering will take place (besides, it also offers excellent reviews on new books). At the moment, it leans towards Germany, US and UK events, but it is more and more active in including the French ones as well – an alternative for France is the Apahau’s blog (Association des Professeurs d’Archéologie et d’Historie de l’Art des Universités) at http://blog.apahau.org/. I would like to hear about a Hispanic-related news service, so please let me know if you are aware of it. And for those who think art-historians meetings are required to be boring, just think about the call for papers by The Renaissance Society of America for their 59th meeting. Subject matter: The Violent Lives of Artists in Early Modern Italy; time and place: April 2013 in sunny San Diego, California.

4. Copying, this old issue.

 

Laura Gilbert penned a very interesting article in The Arts Newspaper on the so-called “appropriation practices” by contemporary artists, and how properly they actually addressed the issues with copyright involved in that kind of exercise – contrary to the general assumption (No longer appropriate? TAN, 9 May 2012, online).  Using previous works as models is an old art practice, sometimes fostered even by the creators themselves, as a teaching tool and also as a way to sell copies of their prints. This has been explained in many studies: one of the most recent, by Fransiska Gottwald, deals with Rembrandt, (Das Tronie. Muster-Studien-Masterwerk. Die Genese einer Gattung der Malerei vom 15. Jahrhundert bis zum Rembrandt, Berlin, 2011, 228 pages; ISBN: 978-3-422-06930-5, from €39.90 at the publisher’s website; a review here). Perhaps the difference is that what we face now is pure, simple, direct copying posing as sophisticated criticism. Gilbert also writes in her blog art-unwashed.

5. A double restitution case?

The restitution case Saher vs. Norton Simon Museum presents some very attractive nuances. As this article in the Los Angeles Times explains (Mike Boehm, “Suit over Norton Simon art work enters a final phase”, Los Angeles Times, 2 May 2012, online), the special feature of this case is that the pair of panels in discussion, Adam and Eve by Lucas Cranach (1472-1553), looted under Goering´s orders in 1940 from the Amsterdam dealer Jacques Goudstikker, was already the object of a restitution deal in the 1950s, between the Dutch State, which had received it from the US Army, and Goudstikker’s heirs. Marei Saher, one of the current heirs, is now attacking the agreement, saying it was the result of “unfair negotiations”. The Norton Simon Museum (Pasadena, CA), which owns the work, is shielded by the “external restitution” doctrine, under which, the US must stand by the restitution decisions made by the foreign governments to which the US Army returned works after the war. But to make things even more complicated, look at whom the Museum acquired the works from. In the 1960s, the Dutch government sold the painting to George Stroganoff-Scherbatoff, who then resold it to the Museum. The sale to Stroganoff might have involved some element of restitution, since he claimed the paintings were expropriated by the Bolshevicks from his ancestors in Russia, and then sold to Goudistikker in an auction staged in Berlin in 1931 to raise funds for the struggling Soviets. Ms Saher’s representatives are dismissing this claim.

6. Not that much to celebrate?

Divine Liberty, Francisco de Goya, c. 1812-14. Album C, 115, Madrid, Museo Nacional del Prado

 It seems that the current darkish mood in Spain has reached the Museo del Prado too. In a small, carefully curated exhibition marking the bi-centennial of the first Spanish Constitution in 1812, the museum has decided to pair a contemporary print of the book with some of the superb drawings by Francisco de Goya (1746-1848), plus one of his oil portraits of King Ferdinand VII (Temporary installation: Constitutional ideas in Goya’s work, Room 38, until 12 August, no separate admission). They portray the great hopes the new text brought in, but also the potential for violence and disillusion that was looming on the horizon. You can have a look at the exhibits, with comments, on the exhibition’s website.

 

7. Don’t panic, it’s just a change of cycle.

But no hurry to buy them!

 According to this article in the Washington Post (Associated Press, “Maya exhibit at Penn Museum in Philadelphia seeks to dispel apocalypse myth  in December 2012”, The Washington Post, 4 may 2012), devoted to the current exhibition Maya. 2012. Lords of Time in the University of Pennsylvania´s Penn Museum, co-curator Loa Traxler can deliver some good news to the world. What has been misunderstood as Mayas predicting the end of the world for this 21 or 23 December, she declared, is nothing more than the end of the first 13-segments-long cycle of their “Long Count” calendar. A new cycle is therefore about to begin, and the Museum has embraced this optimistic message both in time and economic terms: the show runs until 1 December 2013, and admissions are flying high between $18.50 and $22.50.

10 May 2012

Publicat a

1. A very long journey to Albion.

The exhibition at The Ashmolean Museum in Oxford that is about to open “The English Prize: The Capture of the Westmorland, an Episode of the Grand Tour” (17 May – 27 August 2012, admission: £9) springs from some fascinating research started in Madrid. For many years, the connection between the Westmorland, an English armoured merchant ship, and a generous group of paintings and art objects in the Real Academia de San Fernando and the Museo del Prado (among others), was hiding behind the “P.Y.” marks written in some of the drawings and books in the Academia collections. It was only in the 1990’s that ground-breaking research by Professor José Luzán established that they stand for “Presa Ynglesa” (English Prize). They came from the contents of the 54 crates full of artworks the ship was carrying when leaving from Livorno in January 1779, just to see itself capture by the French sent to Malaga. There the art treasure was secretly bought by King Charles III, and then dispersed among different Spanish institutions. The discovery led to a decades-long quest for the lost works, which instigated the identification of the hitherto anonymous sitters for some of the portraits in the lot. They included the likes of Francis Basset (pictured above) and Viscount Lewisham, unlucky British peers that lost all their Grand Tour purchases, including their fashionable renderings by stars like Pompeo Batoni (1708-1787), in the hands of the enemy.

 

2. Giving these days (continued).

 

One of the lesser-known great little museums in this country is the one at the Montserrat Abbey near Barcelona. It opened in 1963 as the merger of the old Biblical Museum and the works hanging there and those inside the monastery – among them, a Saint Jerome attributed to Caravaggio, but bought in the early 20th century as a very fine, yet anonymous portrait of the patron of the biblical studies. The collection received a boost in 1982 and in 1992, when the large gifts from two private collections (Sala Ardiz and Busquets) turned it into a reference point for Catalan art. The current exhibition, named Donations 2002-2012 , celebrates the success of current director Josep Laplana in attracting new donors, including not only local and noted collectors, but also international names like Sean Scully (pictured above) and Bill Viola.

 

3. The Cardinal’s opening.

According to Il Giornale dell’Arte (Alla 55 Bienale, per prima volta, di scena la Santa Sede, 8 May 2012, online), Cardinal Gianfranco Ravasi, President of the Pontifical Council for Culture (the culture department in the Vatican), is pushing for Holy See’s first-ever pavilion in the Venice Biennale, planned for 2013. A selection committee has been appointed, and the eleven first chapters of the book of Genesis have been chosen as the subject matter of the presentation. The move is part of the broad attempt by Pope Benedict XVI to foster in-depth dialogue between believers and non-believers (especially about art, culture and philosophy). Its most permanent feature is the Gentile Court, a new platform named after the court in Jerusalem’s Temple where non-Hebrews engaged in contact with the rabbis. Its first seasons, held last March in Paris, have seen Ravasi in public discussion with noted French intellectuals (videos here). The follow-up was in Palermo, and next stop will be on 17 and 18 May in Barcelona (with on-line streaming).

 

4. From imperial to cultural influence.

 

The Calouste Gulbenkian Foundation in Lisbon has launched the online version of its three-volume plus indexes Portuguese Heritage around the World: architecture and urbanism – available on the publisher’s website from the publisher (no price or other details given). This new Internet venture is called Heritage of Portuguese Influence, and can be found at http://www.hpip.org. Like its off-line counterpart, it deals with architectural heritage in Europe, Africa, South America and Asia. Its criteria for inclusion is based upon a definition of Portuguese origins as “carried by order of Portuguese authorities or designed by Portuguese”, which allows it to exceed the limits of the old empire and deal with modern influences. The project, however, seems to be in an early stage of development.

 

5. An ideal library.

 

The blog of the French art magazine Connaissance des Arts features an excellent series of short films on works of art from the French public collections, launched in partnership with the Institut National du Patrimoine and the Bibliothèque Nationale. In this link you will find everything grouped together that refers to illuminated books, precious objects made for a particular patron, with an specific intention in mind.

 

6. Picturing what a museum is for.

 

As briefed by the French museum’s blog “louvre pour tous” (at www.louvrepourtous.fr), the French Department of Culture has decided to host a series of talks on the old issue of visitors taking photos of artworks in museum’s rooms, and making use of them. This move was prompted by an open letter signed by promoter Bernard Hasquenoph, the man behind the blog, and other people involved in museums and the Internet. Besides addressing a recurring practical problem, the matter fits cutting-edge museology proneness for “creative modes of appropriation and sharing”, and “democratization of culture”.

 

7. The ideal as criticism.

The non-mainstream ArtHS has published the May issue of its online bi-monthly Art History Supplement. It includes an article titled Museum Utopia. A Brief Architectural History of the Ideal Museum, submitted by Pablo von Frankenberg from the University of Tübingen. Its thesis has an unmistakable Parisian flavour (“ideal museums reveal the utopian potential of the inherently conservative museum”), but in 3,400 words it manages to deliver a compact, captivating review (sadly without illustrations) of the different attempts to lay out not actual museums, but judgemental projects set against the existing ones– interestingly, we learn that everything began as early as 1704.

Miss anything? Send me your good ideas either as a comment or by email to jordi@jordidenadal.com.

10 maig 2012

Publicat a

1. Un llargíssim viatge cap a la pèrfida Albió.

L’exposició que l’Ashmolean Museum d’Oxford està a punt d’inaugurar,  “The English Prize: The Capture of the Westmorland, an Episode of the Grand Tour” (17 maig – 27 agost 2012, entrades 9 lliures), prové d’una recerca fascinant iniciada a Madrid. Durant molts anys, la connexió entre el Westmorland, un mercant armat anglès, i un grup important d’obres a la Real Academia de San Fernando i al Museo del Prado (entre altres), va quedar amagada darrera la marca “P. Y.” escrita en alguns dels dibuixos i llibres de la col·lecció de l’Academia. No vaser fins als anys 90 que una investigació pionera del professor José Luzán va establir el seu significat com a “Presa Ynglesa”. Provenien de la càrrega de 54 caixes plenes d’objectes d’art, que el vaixell transportava quan al gener de 1779, quan, després de deixar el port de Livorno en ruta cap a Londres, va ser capturat pels francesos i enviat cap al port de Màlaga. Allà, el seu tresor artístic va ser adquirit, en secret, per Carles III i repartit entre diferents institucions espanyoles. La descoberta va obrir la porta a una investigació de dècades per trobar totes les obres. Gràcies a ella, s’ha pogut establir identificar qui eren retratats en alguns dels olis del lot, fins aleshores personatges anònims. Es tractava de figures com Francis Basset (retratat a dalt) o el Viscount Lewisham, desafortunats nobles britànics que van perdre totes les seves adquisicions, producte del seu Grand Tour particular, en mans de l’enemic.

2. Donar avui en dia (continuació).

 

El Museu de Montserrat cada cop és més potent. Va obrir al 1963, de la fusió entre la col·lecció de l’antic Museu Bíblic i les pintures que penjaven en diferents estances del monestir – entre elles el conegut Sant Jeroni atribuït a Caravaggio, però adquirit a principis del segle XX a Roma com un representació, de bona qualitat però anònima, del patró dels estudis bíblics. El Museu va rebre un impuls important al 1982 i al 1992 quan, gràcies a les donacions de les col·leccions Sala Ardiz i Busquets, es va convertir en un centre de referència per a l’art català. L’exposició actual, titulada Donacions 2002-2012, celebra l’èxit del seu director, Josep Laplana, per a atreure nous donants – no només col·leccionistes de casa nostra, sinó noms internacionals com els dels artistes Sean Scully (a dalt) o Bill Viola.

 

3. L’obertura vaticana.

D’acord amb Il Giornale dell’Arte (Alla 55 Bienale, per prima volta, di scena la Santa Sede, 8 miag2012, online), Gianfranco Ravasi, President del Consell Pontifical per a la Cultura (el ministeri de cultura del Vaticà), ha donat un impuls important en favor del primer pavelló vaticà a la Biennal de Venècia, que obrirà al 2013. Ja s’ha nomenat un comitè de sel·lecció i ja s’ha escollit el tema: els onze primers capítols del Gènesi. L’acció s’emaarca en l’intent, estimulat per Benet XVI, de buscar el diàleg a fons entre creients i no creients, especialment en els terrenys de l’art, la cultura i la filosofia. La iniciativa més permanent és l’Atri dels Gentils, una sèrie de trobades batejades amb el nom del pati del temple de Jerusalem on els qui no eren hebreus podien entrar en contacte amb els rabins. A les primeres sessions, celebrades al març a  París, Ravasi va debatre amb diferents intel·lectuals francesos reconeguts (podeu veure els vídeos aquí). La següent sessió va ser a Palerm;  la propera serà a Barcelona, al 17 i 18 de maig (amb streaming).

 

4. De l’imperi a la cultura.

 

La Fundació Calouste Gulbenkian de Lisboa a obert a internet la versió online de la seva publicació, en tres volums més índexs,  titulada Portuguese Heritage around the World: architecture and urbanism (es pot trobar a la seva  web, si bé no esmenta el preu). La nova web es titula Heritage of Portuguese Influence  (http://www.hpip.org). igual que la versió off-line, s’ocupa del patrimoni portugués arquitectònic a Europa, Àfrica, Amèrica Llatina i Àsia. El criteri d’inclusió es basa en la definió d’ “origen portugués” com a “executat per ordre de les autoritats portugueses o projectat per portuguesos”, de manera que supera els límits de l’antic imperi i tracta també les influències modernes. El projecte, amalgrat tot, sembla que es troba en un estat inicial.

5. Per a la vostra biblioteca ideal.

 

El blog de la revista d’art francesa Connaissance des Arts incorpora una excel·lent sèrie de videos curts sobre obres d’art de les col·leccions públiques franceses, produida en cooperació amb l’Institut National du Patrimoine i la Bibliothèque Nationale. En aquest enllaç trobareu agrupats els que es dediquen al llibres il·luminats, objectes preciosos creats per aun patrocinador particualr, am una intenció particular.

6. Fotografia + museu = discussió.

 

El blog francès dedicat a museus  “louvre pour tous” (at www.louvrepourtous.fr) anuncia que el Ministeri de Cultura francès ha decidit iniciar el debat sobre la qüestió de la fotografia als museus per part dels visitants. Aquesta decisió ha estat provocada per una carta oberta signada per Bernard Hasquenoph, promotor de la iniciativa i director del blog, i altres professionals del món dels museus i d’internet. A més d’ocupar-se d’un problema pràctic força sovintejat, el tema s’adequa a la museologia més avançada i la seva defensa dels “modes creatius d’apropiar i compartir”, i la “democratització de la cultura”.

7. L’ideal com a crítica.

El grup ArtHS ha publicat el número de maig del seu bimensual Art History Supplement.  Ens va cridar l’atenció l’article  Museum Utopia. A Brief Architectural History of the Ideal Museum, presentat per Pablo von Frankenberg, de la universitat de Tubinga. La seva tesi té un sabor parisenc inconfusible (“el museu ideal revela el potencial utòpic del museu, inherentment conservador”), però amb poc més de 3.400 paraules aconsegueix oferir una visió compacta i interessant (malauradament sense il·lustracions) dels diferents intents de proposar no tan museus reals, com projectes crítics amb els que ja existeixen – i aprenem que tot va començar tan aviat com 1704.

Trobeu a faltar res? Envieu-me les vosres bones idees com a comentari o per email a  jordi@jordidenadal.com.

26 abril 2012

Publicat a

1. Embargament d’obres.

 

El Congrés dels Estats Units està estudiant una llei “no-embargament”, la Foreign Cultural Exchange Jurisdictional Immunity Clarification Act, que vol protegir les obres que entrin al país, per a participar en exposicions  o altres activitats culturals, d’aquelles reclamacions sobre la propietat plantejades per propitaris anteriors. Aquest tipus de lleis ja existeixen en d’altres països. Al Regne Unit, per exemple, el Parlment va aprovar al 2007 la normativa al respecte (l’actual part 6 de la Tribunals, Courts and Enforcement Act de 2007). En aquell moment es tractava sobretot d’evitar la reclamació de Pierre Konowaloff, hereu del col·leccionista Ivan Morosov, respecte algunes de les obres incloses a l’expopsició From Russia de la Royal Academy’, les qual havia identificat com a exporpades al seu avant-passat per part dels bolxevics.  La versió americana,però, preveu una expeció: les víctimes dels règims nazis, les quals sí que podrien aconseguir l’embargament de les obres disputades. En una carta d’Orial Soltes, publicada pel blog ARCA, aquest especialista en l’espoli nazi subratlla la incongruència de limitar l’expcepció als règims nazis i no incloure els seus aliats. De fet, proposa reitrar el projecte de llei, ja que considera que l’excepció s’hauria d’extendre a tots aquells que hagin estat víctima d’algun espoli. Però com és sabut, amb aquest plantejament, les grans exposicions no serien possibles. D’altra banda, hi ha una bon argument per defensar que cal una excepció a favor de les víctimes del nazisme, i també dels soviets: en tots dos casos, estem davant d’un règims especialment nefastos, que exigeixen per tan un tractament legal especial. Per a un cas recent de embargament preventiu seguit de restitució, vegeu aquest article sobre un Crist amb la Creu (1542, 81 x 72 cm) de  Girolamo de Romano Il Romanino (c.1485 -1560), retornat a la família Gentili i perdut pel museu de Brera (Itàlia), després d’haver-lo prestat al  Brogan Museum de Florida. L’obra serà subhasta a  Christie’s New York el proper 6 de juny.

2. Massa diners no és bo.

 

Un llibre recentment publicat a Alemanaya ha iniciat una controvèrsia que està començant a estendre’s a d’altres parts del continent. D’acord amb les notícies aparegudes, Kulturinfarkt (“Atac de cor a la cultura”, de Dieter Haselbach i altres, 20,60 euros a la web Knaus, els editors) afirma que massa fons públics per l’art comporta ineficiència i impossibilitat de destriar el talent real. La seva proposta, provocadora, és disminur l’aportació pública de l’actual 90% a un 50%. A la web de l’italià Il Giornale dell’Arte, trobareu una interessant entrevista sobre el tema amb Stephan Frucht, director del Kulturkreis der Deutschen Wirtscahft, el fons instituït per l’Associació de la Indústria Alemanya en suport d’artistes vius.

3. Un nou Rembrandt de Wetering.

Tal i com el Guardian explicava en les seu article del passat 28 de març, la nova atribució del Vell Rabi a Rembrandt  (a la magnífica col·lecció Woburn Abbey) és deguda a Ernst van de Wetering,  cap del Rembrandt Research Project. No és el primer cop que Wetering reatribueix obres a Rembrandt. Al desembre passat, va sostenir l’atribució del Vell home amb barba (18 x 17,5 cm, vegeu el comunicat de premsa) a la Rembrandthuis d’Amsterdam. Al 2007 va autentificar l’autoretrat Rembrant rient (22,2 x 17,1 cm, oli sobre coure, vegeu aquest video de Wetering mateix comentant l’obra i el seu article a la Kroniek van het Rembrandthuis  de juny de 2008), adquirit en una subhasta regional anglesa i ara incorporat a una col·lecció privada. Encara que s’el reconeix com un gran expert en l’obra del mestre holandès, les seves opinions de vegades són discutides. El cas més interessant és el de Tobies i Anna (40,3 x 54 cm, oli sobre fusta). Acceptat per Wetering i el seu equip del Project al 2010, en el cinquè volum del seu catàleg raonat sobre Rembrandt, mai no ha acabat de convèncer, però, al Dr. Jeroen Giltaij, conservador en cap de pintura antiga al Museum Boijmans Van Beuningen de Rotterdam, que és precisament on es conserva l’obra (en préstec de la Foundation Willem van der Vorm). Amb una interessant aposta per la transparència, el museu ha publicat dos vídeos, un per cadascun dels especialistes, explicant els seus arguments (Giltaij aquí, i Wetering aquí), en ocasió de la nova presentació de l’obra.

4. El creixement constant del catàleg digital.

La Getty Foundation acaba de publicar Moving Museum Catalogues Online, el seu primer informe sobre els reptes i les oportunitats que comporten les versions en línia dels catàlegs de les col·leccions. Es pot descarregar. Sorgeix de la Online Scholarly Catalogue Initiative, un projecte que ha involucrat 9 dels museus americans més importants (entre els quals curiosament manquen els novaiorquesos MOMA i Met). Per resumir-ho, és sabut que la diferència entre el text físic (el llibre) i l’hipertext és que el primer té límits, mentre que el segon no: és sempre un punt de partida (en aquest comentari, escrit per l’especialista en eduació Gregorio Luri, s’explica molt millor). Aquesta naturalesa il·limitada del document en línia comporta el repte més important del catàleg digital: mantenir al mateix temps tan la integritt del document, com la seva obertura al nous recursos i canvis accessible a la web, que no deixen d’incrementar-se.

 

5. Vosaltres sou els descobridors.

Un dels bons blogs sobre historia de l’art actualmente a internet és el de Bendor Grosvenor’s, Art History News. Ara acaba de llençar  un nou repte entre el seus seguidors. Es tracta de proposar atribucions per a les obres anònimes incloses a la base de dades Your Paintings, oferta en línia per la BBC a partir del treball desenvolupat per la Public Catalogue Foundation. La iniciativa de Grosvenor és un exemple d’aquelles coses senzilles i interessants que es poden aconseguir, en combinar un ús adequat dels instruments d’internet amb una conducció amable per part d’un expert.

6. Llibres: Didier Martens, Peinture flamande et gout ibérique.

 

En el nostre últim post destacàvem que l’exposició actual al MNAC seguía un enfoc encertat del seu tema, l’aportació catalana al Gòtic Internacional. És també l’aproximació intel·ligent a un moviment artístic pan-europeu allò que Jacques Foucart aplaudeix en el llibre de Didier Martens sobre les obres flamenques a la península (Didier Martens, Peinture flamande et goût ibérique aux XVème et XVIème siècles, Brussel·les, Le Livre Timperman, 2010, 333 pàgs., 60 euros a la web de l’editorial), a la seva llarga recensió, recentment publicada a la La Tribune de l’Art.

7. L’Edat Mitjana a meitat de preu.

L’editorial belga Brepols Publishers està oferint un descompte del 50% per a una sel·lecció del seu fons. És especialment ric en llibres sobre manuscrits medievals i altres temes d’especialització, que nomrmalment tenen un preu. La llista s’ha de demanar per email a info@brepols.net.

 

 

 

 

26 April 2012

Publicat a

1. Seizing the trouble.

 

The Congress of the United States is considering a “non-seizure” act, the Foreign Cultural Exchange Jurisdictional Immunity Clarification Act, aimed to protect artworks entering the country for exhibitions and other cultural activities from legal claims by previous owners. Such kinds of provisions do exist in other countries. In the UK, for instance, Parliament passed special legislation in the matter in 2007 (the current part 6 of the Tribunals, Courts and Enforcement Act of 2007), mostly to fence off some exhibits in the Royal Academy’s From Russia show from claims by Pierre Konowaloff, heir of the Bolshevik-stripped collector Ivan Morozov.  The American version, however, wants to include an exception to immunity: the Nazi-victims, whose claims could overcome the non-seizure protection. A letter by Nazi-plunder researcher Orial Soltes, published on the ARCA blog, points out the absurdity of limiting the exception to “Nazi”, e.g., victims in the Nazi-controlled lands (but not their associates). He even argues that the exception should be extended to all plundered victims, and that therefore the proposed act should not be passed. But, as it is already known, museums will be reluctant to include disputed works without some assurances. On the other hand, there is a good reason to make an exception in favour of Nazi victims, and also in favour of Soviet victims: both were robbed by extraordinarily evil regimes that deserve extraordinary legal treatment – and surely it will be great news if Russia accepts this view as Germany has already done. For a recent successful restitution following seizure in the US, see this report about Christ Carrying the Cross (1542, 81 x 72 cm) by  Girolamo de Romano Il Romanino (c.1485 -1560), returned to the Gentili family and lost by the Museo de Brera (Italy) that lent the work to the Brogan Museum in Florida. The work is headed for auction in Christie’s New York on 6th June.

2. Too much money is bad.

 

A book recently published in Germany is causing a controversy that is beginning to spread to some other parts of the continent. According to reports, Kulturinfarkt (“Culture Heart-Attack”, by Dieter Haselbach and others, €20.60 on publishers web Knaus) claims that too much public founding for arts is inefficient and undermines the chances of sorting out real talent. Its provocative proposal is to cut 90% of current German public founding for art to just 50%. In the website of the Italian Il Giornale dell’Arte, you will find this interesting interview discussing the matter with Stephan Frucht, chairman of the Kulturkreis der Deutschen Wirtscahft, the artists supporting fund set up by the German Industry Association.

3. A New Wetering’s Rembrandt.

As the Guardian explained in its breaking news piece of last 28 March, the Old Rabbi, newly attributed to Rembrandt, housed in the superb collection at Woburn Abbey, was down to Ernst van de Wetering,  head of the Rembrandt Research Project. It is not the first time that Wetering has newly attributed works to Rembrandt. Last December, he upheld the attribution of Old Man with a Beard (18 x 17.5 cm, see a press release) in the Rembrandthuis in Amsterdam, and in 2007, he authenticated Rembrandt Laughing (22.2 x 17.1 cm, oil on copper; see the video of Wetering himself presenting the work, and his article in the Kroniek van het Rembrandthuis  of June 2008), bought in a provincial English auction house and now in a private collection. Although recognized as the most important expert on the Dutch master’s paintings, Wetering’s opinions sometimes find opposition. One of the most interesting cases is Tobias and Anna (40.3 x 54 cm, oil on panel). It was accepted by Wetering and his team at the Project in 2010, in the fifth volume of their Rembrandt’s Catalogue Rainsonné. But it has never been accepted by Dr. Jeroen Giltaij, senior curator of Old Master paintings at the Museum Boijmans Van Beuningen in Rotterdam, which actually houses the painting (on loan from the Foundation Willem van der Vorm). In a rare move on transparency, the Museum has posted two videos of both specialists discussing their arguments (Giltaij here, and Wetering here), on occasion of the painting’s new presentation after cleaning and rehanging.

4. The quiet raise of the digital catalogue.

The Getty Foundation has just issued Moving Museum Catalogues Online, its first and downloadable report on the challenges and opportunities involved in the online versions of artworks catalogues. It comes out from the Online Scholarly Catalogue Initiative, a project formed together with 9 major Americans museums (which curiously do not include the Newyorkers MOMA and Met). Putting the matter in a nutshell, it is known that the main difference between the physical text (the book) and the online hypertext is that the oldest has a beginning and an end, whereas the newest does not: it is just a starting point (see this comment on this point by Gregorio Luri, a brilliant education researcher based in Barcelona). This boundless nature of the online document leads to the biggest challenge for the online catalogue: to simultaneously maintain the integrity of the catalogue, and its openness to the ever-growing resources and changes available on the web.

5. You are the finder.

Another of my preferred art related blogs is Bendor Grosvenor’s Art History News. He has now launched an attribution challenge to its followers. It consists of guessing who the artists are behind the anonymous works included in the BBC’s Your Paintings online database, which features the paintings catalogued by Public Catalogue Foundation. Grosvenor’s initiative is an example of these simple, interesting new things that can be achieved by combining a clever use of the Internet tools with a gentle management by an expert.

6. Books: Didier Martens’ Peinture flamande et gout ibérique.

 

In our last post we praised the current exhibition at the MNAC in Barcelona for following a sensibly balanced approach to the Catalan part in International Gothic, a cross-European artistic movement. This is exactly what Jacques Foucart first applauds about Didier Martens’ book on Flemish Painting in the Iberian Peninsula (Didier Martens, Peinture flamande et gout ibérique aux XVème et XVIème siècles, Brussels, Le Livre Timperman, 2010, 333 pages, €60 at the publisher’s website), in his extensive review at La Tribune de l’Art – one of the best art history news sites on the web.

7. Middle Ages at half-price.

Brepols Publishers is offering a 50% discount on a selection of its catalogue. It is rich in books on Medieval manuscripts, and some other specialist subjects, that normally only come at a price. The list has to be requested online at info@brepols.net.


29 març 2012

Publicat a

Una visió internacional per a un art internacional.

Certes limitacions de temps amenaçaven la publicació del post d’aquesta setmana, però la importància potencial de l’únic esdeveniment que tractarem, ens han empès a donar-ne una breu visió, ni que fos ràpida.

Ahir vam assistir a la inauguració de l’exposició actual al MNAC. El seu títol, senzillament descriptiu, “Catalunya 1400. El Gòtic Internacional” (del 29 de març al 15 de juliol de 2012, entrades per 6 euros i catàleg per 35 euros a la web del museu), dóna immediatament la idea que es tracta d’una mostra sobre la participació catalana en el moviment artístic que es va estendre a l’Europa central i occidental, des de finals del segle XIV fins a l’època de Donatello (1386-1466), Massacio (1401-1428), Jan van Eyck (c. 1390-1441) i Robert Campin (1375-1444). La denominació que el designa, tal i com recorda el catàleg, va ser donada per l’historiador de l’art francès Louis Courajoud (1841-1896) en una conferència de 1887, publicada al 1901 (Courajod, L. Leçons professées à l’École du Louvre 1887-1896. Vol II: Origines de la Renaissance, Paris 1901; en edició original o imprès per encàrrec a abebooks.com, amb preus de 61,01 dòlars a  616,25 dòlars).

Però per què un tema tan específic de la història de l’art, a sobre limitat geogràficament a aquesta cantonada del Mediterrani pot tenir la seva importància? En primer lloc, per la qualitat de les obres d’art a què va donar fruit. I en segon lloc, perquè mostra com funcionava i com s’ha de tractar ara un fenomen cultural que segueix un camí típicament europeu – el camí que comença amb un naixement com a híbrid de dues fonts principals, segueix amb la seva influència en part de la resta del continent, i acaba per donar lloc a un diàleg creuat, el qual, al seu torn, pot arribar a establir nous centres d’irradiació.

En aquest sentit, l’assaig introductori per part del comissari principal, Dr. Rafael Cornudella, és un exemple perfecte de la visió equilibrada que aquesta mena de qüestions demana. Rebutja tant una aproximació limitadament chauvinista, com una altra, massa indeterminada, que celebrés tots els centres europeus per igual. Per contra, estableix clarament que el gòtic internacional va tenir els seus propis focus principals, a París i la seva zona nord-est i al nord d’Itàlia, que van ser els que van influir la resta dels territoris al centre i a l’oest del continent. És en aquesta perifèria que s’han de situar les obres dels catalans (i també dels txecs, per exemple), tan en termes geogràfics com en termes artístics. Però, tal i com recorda el mateix especialista, un cànon europeu sense aquests exemples perifèrics, seria un cànon molt pobre.

És aquesta la visió que veiem a l’exposició i al catàleg? En part sí i en part no. La selecció de les obres és particularment rica – el número de 48 pot portar a confusió, perquè inclou 5 retaules complets. Els préstecs han arribat d’una ventall variat d’institucions, i algunes de les obres es presenten al públic per primer cop. El catàleg, per la seva banda, toca totes les matèries implicades (pintura, miniatura, escultura, arquitectura) i proposa noves atribucions, sobre la base d’una recerca seriosa i una bibliografia internacional.

Però d’altra banda, la limitació a obres catalanes va en contra de l’esperit de la mostra. El seu missatge s’hauria mostrat amb més plenitud si s’haguessin inclòs alguns exemples de la resta de territoris de la Corona Catalano-Aragonesa (especialment valencians i mallorquins de les darreres dècades de la cronologia considerada), a més d’altres de francesos i italians. Fet i fet, els mateixos artistes que s’inclouen a l’exposició van treballar en aquests àmbits geogràfics.

Està clar que una extensió com aquesta hauria comportat un cost i que les restriccions pressupostàries actuals no permeten grans alegries. Però els organitzadors potser haurien pogut trobar algun altre patrocinador a més de la Fundació Abertis. A més, encara és possible una alternativa ben econòmica: donar entrada lliure a la resta del museu a aquell que presenti un tiquet de la temporal, de manera que el visitant pugui ampliar la seva experiència amb els fons de les sales d’exposició permanent – de fet, proposaríem que l’entrada lliure inclogués també totes les altres institucions catalanes que han deixat peces, donat que els seus números de visites encara necessiten créixer.

Altrament, el MNAC no és responsable per la manca d’una de les peces clau del període. La taula central del retaule de  Sant Jordi  (c. 1434-35, tempera sobre fusta, 155,6 cm x 91 cm) de Bernat Martorell (1400-1452), que es pot considerar com el cimal de la pintura gòtica catalana, s’ha quedat a les paret de l’Art Institute de Chicago. Simplement han declarat que l’obra com a fora de préstec permanentment. Pel que ens han pogut explicar des de les negociacions, no es tractava d’una qüestió de conservació o de costos de transport. Més aviat estaria relacionada amb les condicions de la donació rebuda pel museu de Chicago. Però resultaria sorprenent constatar que el dret dels Estats Units no proporciona un via per evitar una disposició tan inconvenient. De fet, l’obra de Martorell no ha estat objecte d’una exposició important des de 1939 – només al 2008 es va incloure en una mostra sobre recerca tècnica a la institució mateixa.

Però aquestes limitacions no amaguen el caràcter inspirador de l’exposició, ni tampoc l’autèntic goig que proporciona visitar-la. Gràcies a la seva vocació europea, ajuda a definir la visió que, esperem-ho, se seguirà per a nous projectes – no només en el camp del gòtic. Els seus primers fruits, ja els podem veure aquests dies al MNAC.