1. D’un gran dibuix a una gran pintura
El MNAC, museu estrella d’aquest blog, ha anunciat l’adquisició d’un dibuix fantàstic de Joaquim Mir (1873-1940), que titula Esbós per a la “Catedral dels pobres” (carbonet, llapis i gouache sobre paper, 48 x 62 cm, 1898). Com és sabut, fa referència a la pintura del mateix títol de 1898 (oli sobre tela, 209,3 x 253, també al MNAC) i, indirectament, a la Sagrada Família de Barcleona (aquí en teniu una fotografia contemporània). Però en observar les dues obres, es comencen a veure les diferències. De fet, es pot defensar que Mir, aleshores amb 25 anys, va transformar l’escena quotidiana del dibuix en una denúncia de la duresa de la vida dels obrers, pels efectes de la malaltia i l’edat avançada – en contrast amb l’home jove que treballa a la dreta i que s’ha aturat un moment, per donar una ullada a aquests desafortunats, que també podrien ser el seu futur. El museu ha donat l’anunci només una setmana després que el dibuix ingressés a les seves col·leccions, senyal del ritme àgil que impulsa la nova direcció – i que tots agraïm.
2. Hilda torna a casa.
Més sobre dibuixos. Gràcies a un membre del seu patronat, Andrew de Mille, vaig descobrir a principis de juliol a Sir Stanley Spencer RA (1891-1959), el seu art fascinant i el seu museu (Stanley Spencer Gallery) a Cookham, Berkshire – el qual celebra enguany el seu 50è, funcionant com sempre només amb voluntaris i mantenint una bona relació amb el Victoria & Albert Museum i altres institucions importants. L’Art Fund (de participació pública i privada), ara en dóna una bona notícia: Hilda amb el cabell deixat anar (59,4 cm x 43,5 cm, llapis sobre cinc fulls de paper units 1931), un dibuix magnètic que retrata la primera dona de l’artista, torna a estar penjada a les parets del museu. L’adquisició, en una subhasta a Christie’s el pssat 23 de Març, va ser el resultat dels esforços de Francis Carline (neboda de la retratada, que va identificar la peça), la pròpia Gallery (40%), l’Art Fund i el V&A Purchase Fund (entre els dos, una mica més del 50%) i els Friends of the Stanley Spencer Gallery (10.000 lliures, pràcticament tot el que havien anat recollint en els darrers anys). Es tracta del quart dibuix més car de Spencer comprat en subhasta. De fet, els seus dibuixos segueixen un efecte de selecció molt acusat. La majoria d’ells (segons la base de dades artnet, se n’ha subhastat 640) es venen entre 1.000 £ i 3.000 £, però els realment importants fan anar bojos als compradors: els top five van partir d’unes estimacions de 12.000 £ – 60.000 £ i van arribar a uns preus de venda de 87.650 £ fins a 142.500 £. L’excepció? Aquest nou dibuix, per al qual la casa de subhastes va proposar una estimació de 100.000 £ – 150.000 £ que no va impressionar als compradors: se’l van quedar per 97.250 £. Malgrat tot una compra valenta, ja que és l’únic retrat entre les obres més cotitzades.
Actualització 16 d’agost 2012: Andrew de Mille ens ha donat les xifres correctes de les diferents aportacions.
3. I el roure de Courbet va fent camí.
L’extraordinari El roure de Flagey (també conegut com El roure de Vercingetòrix, oli sobre tela, 89 cm x 100 cm, 1864), de Gustave Courbet (1819 – 1877), va abandonar el seu Franc-Comtat natal pocs anys després de la mort de l’artista, quan la seva germana Juliette el va vendre a l’empresari i filantrop de Filadèlfia Henry C. Gibson (1830-1891). Seguint el seu testament, l’oli va ser donat a la Pennsylvania Accademy el 1896. Va romandre-hi fins que al 1987 el museu va decidir subhastar-lo Sotheby’s de Nova York, on el va comprar, segons sembla per 450.000 $, el magnat japonès del mobiliari Michimsa Murauchi. Aquest va incorporar-lo al seu museu particular, obert poc abans, al 1982, a Hachioji, prop de Tòquio. Ara sembla que finalment ha arribat el moment que aquesta obra mestra torni a casa. El març d’enguany Murauchi va anunciar la intenció de vendre’s tota la col·lecció (escola de Barbizon i impressionistes). Immediatament, Claude Jeannerot, l’energètic president del Conseil Régional de Franche Comté, va volar cap al Japó i va aconseguir un dret de compra exclusiu per al Musée Courbet d’Ornans. Muriachi en vol 4.000.000 € i segons el Le Journal des Arts (on podeu seguir tota la història), ja s’han aconseguit 2.000.000 €, per les aportacions tan de les entitat públiques com de més de 350 donants privats. Jeanneret, que va ser clau en la celebrada renovació i reobertura de la casa-museu de l’artista al juliol de 2011, ara està impulsant la declaració de la pintura com a “œuvre d’intérêt patrimonial majeur”, de manera que els donants puguin disposar d’una deducció fiscal del 90% de la quantitat donada.
4. Llibres: Homenatge a Xavier Barral Altet.
A través de La Tribune de l’Art, ens assabentem que s’ha editat una miscel·lània en homenatge del reconegut medievalista Xavier Barral i Altet (Barcelona, 1947), Catedràtic emèrit de la Universitat de Rennes, director del MNAC entre 1991 i 1995 i conegut entre un públic més ampli per ser l’autor, amb Georges Duby, La Sculpture: le grand art du Moyen Âge (Skira, 1989). Es titular Le plaisir de l’art du Moyen Âge. Commande, production et reception de l’oeuvre d’art. Mélanges en homage à Xavier Barral i Altet (Éditions Picards,2012; 1208 pàgs, 120 € a la web de l’editorial) i reuneix 129 medievalistes d’arreu del món. Entre els catalans, Manuel Castiñeiras escriu sobre Tapís de la Creació; Gerardo Boto sobre el claustre de Palamós.
5. Necessitem museus ben arrelats.
Tot va començar amb un correu del departament de difusió del Museu Diocesà de Lleida, convidant-me a visitar la seva exposició actual, Fragments d’un passat. Pere Garcia Benavarri i el retaule de l’esgléisa de Sant Joan de Lleida. En principi, no semblava molt atractiu, donat que totes les peces que s’hi exposen (sis de les set úniques taules del retaule perdut de les quals coneixem la localització actual) pertanyen al MNAC, molt més a prop de casa (la setena pertany a l’ Isabella Stewart Gardner Museum, Boston). Però m’equivocava. Ja m’ho deia el fet que la seva cap de comunicació, Marga del Campo Adión, hagués enviar la invitació anés acompanyada del bon dossier de premsa que havia escrit, i del mòbil del seu comissari de l’exposició, Albert Velasco, conservador del Museu.
Vaig veure per tant una ocasió per comprovar tres fets que actualment es donen en els nostres museus. Primer, que s’hi ha incorporat una nova generació d’historiadors de l’art, ben preparada i molt motivada. Segon, que el seu talent ha quedat un mica amagat, perquè els museus s’han nodrit del pressupost públic i no han sentit la necessitat immediata de donar-se a conèixer a un públic general, ni de construir ponts amb la societat local. Tercer, que hi ha una oportunitat per promoure el suport privat i cívic. Vaig poder constatar tots tres punts. El talent de l’Albert és evident des del primer moment i aquesta petita exposició, ben construïda (en què es dóna un bon context sobre l’obra, l’artista, l’encàrrec, l’església de Sant Joan i la restauració), només podia sortir de la seva imaginació, de la seva feina d’investigació de molt anys (amb diversos articles i més d’un llibre al seu càrrec o en col·laboració) i del seu sentit de l’oportunitat, ja que va saber aprofitar l’intercanvi amb les obres del museu prestades pel Museu al MNAC per a l’exposició Catalunya 1400: el Gòtic Internacional. Pel que fa al suport públic, era evident en els crèdits de l’exposició, si bé al costat de les tres administracions i el Bisbat, constava també l’Obra Social de la Caixa i una fundació, per mi desconeguda, de nom Res Non Verba. Finalment, el ressò ciutadà, especialment a la premsa local, ha estat mínim. És una llàstima, primer perquè aquesta exposició vol ser la primera d’una sèrie, Obra Dispersa, dedicada a la recuperació del patrimoni lleidatà perdut. I segon, perquè es tracta de les taules del retaule principal amb què la mateixa ciutat, entre mitjans i finals del s. XV, va voler dotar la seva església principal (després de la Catedral). Ho explica l’Albert en el llibre que s’ha editat per a l’ocasió (Fragments d’un passat. Pere Garcia Benavarri i el retaule de l’església de Sant Joan de Lleida, Lleida, 2012, 156 p., 20 €), del qual em va voler destacar una altra aportació interessant: conté la primera prova directa de la influència dels models flamencs en la pintura catalana de l’últim gòtic (en concret, respecte la taula de Sant Jeroni de la fotografia). La conversa va anar més enllà i entre altres coses, li vaig demanar que m’expliqués les adquisicions del Museu. Em va prometre (i m’ha enviat), la llista que incloem en la nota següent.
6. Coherents, constants i finançades amb fons públics.
Aquestes són les tres característiques de les adquisicions del Museu de Lleida entre 2003 i 2011, segons la llista que donem a continuació. Són el resultat d’una política ben dissenyada, orientada a l’aduqisició d’obres medievals de l’Escola de Lleida, amb una atenció especial a l’escultura en pedra. Fins i tot s’ha donat el cas d’una troballa (traducció que fem del mot francès trouvaille), és a dir, una obra adquirida com a anònima i que després s’ha pogut atribuir, gràcies al bon ull dels conservadors del Museu. Per tot plegat, esperem que aquesta bona feina trobi més suport privat en un futur. Aquesta és la llista (els imports provenen de fonts publicades alienes al museu):
– Mestre d’Albesa (segle XIV), Mare de Déu amb el Nen (pedra calcària policromada, 113 cm x 28 cm x 36 cm). Provenia de la l’antiga col·lecció de Gaspar Homar i va ser adquirida pel Museu a l’antiquària Olga de Sandoval de Barcelona al 2004, per un import que no s’ha fet públic – podeu trobar una fotografia de l’obra a la p. 191 de l’article d’Albert Velasco i Joan Yeguas, “Noves aportacions sobre l’escola de Lleida d’escultura del segle XIV”, Urtx. Revista d’Humanitats d’Urgell, 2010, pp. 175 – 205).
– Mestre d’Albesa, Sant Antoni Abat, (pedra calcària, 115 cm x 38 cm x 22 cm). Provenia de la col·lecció de George Grey Barnard, i va ser adquirida al Metropolitan Museum of Art de Nova York (per desclassificació), al 2007, per un import que no s’ha fet públic (podeu trobar una fotografia de l’obra a la p. 192 del mateix l’article d’Albert Velasco i Joan Yeguas).
– Bartomeu de Robió (documentat entre 1360-1379), Sant Tomas i Sant Jaume (pedra calcària policromada, mides desconegudes, ca.1375). Es tracta d’un fragment de la predel·la d’un retaule dispersat, per ara sense identificar (hi altres fragments al Museu Marés de Barcelona i en una col·lecció privada). Provenia de la col·lecció Hartman del Castell de Santa Florentina de Canet de Mar i va ser adquirida a la Galeria Bernat de Barcelona el 2007, per un import que no s’ha fet públic (podeu trobar una fotografia de l’obra a la p. 181 del mateix l’article d’Albert Velasco i Joan Yeguas).
– Bartomeu de Robió (documentat entre 1360-1379), Empresonament de Sant Andreu (pedra calcària, 47 cm x 57 cm x 9 cm). És un fragment del retaule dispersat de Sant Andreu de l’església de Santa Maria de Castelló de Farfanya; el Museu ja posseïa el fragment corresponent amb la presó i s’ha pogut completar l’escena (un altre fragment del retaule es conserva al MNAC). Adquirit per la Diputació de Lleida a l’antiquari Manuel Barbié de Barcelona l’11 de febrer de 2009, per 85.000 €; en dipòsit al Museu – aquesta és la nota oficial de premsa, amb un vídeo on podreu veure la peça.
– Pere Garcia de Benavarri (doc. 1445 – 1485), Resurecció (pintura al tremp sobre fusta, 112 x 97 cm, c.1450). Cimal del retaule perdut de l’església parroquial de Benavarri. Aquirida per la Diputació de Lleida a la casa de subhastes Balcli’s de Barcelona, el 25 de març de 2009, per 22.000 €; en dipòsit al Museu. – Pere Espallargues (actiu a finals del segle XV), Sant Roc (tremp sobre fusta, 46 x 18 cm; ca 1490-1500), taula d’un retaule perdut. Aquirida per la Diputació de Lleida a Balcli’s el 21 de desembre de 2010, per 4.000 €; en dipòsit al Museu.
– Bartomeu de Robió (doc. 1360-1379), Mare de Deú del Monestir de Bellpuig de les Avellanes (pedra calcària policromada, 108 x 43 x 26 cm), adquirida per la Generalitat a Balcli’s el 16 de Març de 2011, per 130.000 €; en dipòsit al Museu.
– Joan Pau Guardiola, també dit Joanot de Pau (actiu 1500-1530), Miracle de la Mare de Deú del Roser i el Cavaller de Colònia (oli i pastilla sobre fusta, 88,3 cm x 66,1 cm), fragment d’una taula que es complementa amb un altre fragment conservat al Cau Ferrat de sitges (vegeu-ne una reconstrucció). Adquirida per la Generalitat a Christie’s (Londres) el 26 d’octubre de 2011, per 7.500 £ – en el catàleg es presentava com un simple anònim d’escola espanyola.
Actualització 2/8/2012: L’Albert Velasco ens informa d’una novena adquisició:
– Mestre d’Anglesola (primera meitat S.XIV), Crist en majestat (alabastre, 24 cm. d’alçada, c.1320), fragment presentant la part superior del cos que, després de la seva adquisició i de la corresponent visita de l’Albert Velasco al Monestir de Poblet, es va poder associar amb la part inferior del cos que encara s’hi conserva, incorporada al sepulcre de Ramon Folc VI de Cardona. Adquirida per la Generalitat a Balcli’s al març de 2008. Vegeu-ne una imatge a la p. 242 de l’article d’Albert Velasco, “Els Apòstols de la desapareguda portalada de Santa Maria de Tàrrega”, Urtx. Revista d’Humanitats d’Urgell, 2009, pp. 229 – 247. Més tard, va publicar un segon article: Albert Velasco, “Un nou fragment del sepulcre de Ramon Folc VI de Cardona del monestir de Poblet”, Aplec de Treballs, 29, 2011, p. 209-219.
7. Art olímpic.
No té res a veure ni amb pintura ni escultura antigues, però l’únic moment que realment em va agradar de la cerimònia d’obertura dels Jocs, l’encesa del peveter olímpic, va ser tan eficaç com una bona obra d’art en la tasca de transmetre un missatge potent – a Londres, sobre la reunió dels 204 estats participants per competir pacíficament, tal i com volien els jocs olímpics de la Grècia clàssica. El creador del peveter, Thomas Heatherwick, ho explica en aquest article a la web de Phaidon (Thomas Heatherwick ‘huge relief’ at Olympic opening, www.phaidon.com, conusltada el 29 de juliol de 2012).
