Categoria: Sense Categoria

Troba les 7 diferències:

 

Impossible.

 

 

 

 

 

Dediquem el Set per Set d’aquesta setmana exclusivament al nou Pla de Museus del Departament de Cultura i encara limitant-nos al període pressupostat, és a dir, el Pla d’Actuacions fins a l’exercici de 2021. Les senyals són bones, començant pel diagnòstic: reconeix que “els museus públics han perdut autonomia, sobretot pels processos de recentralització endegats en els darrers anys”, que encara queda un llarg recorregut per documentar les col·leccions (només 36,7% dels béns dels museus estan registrats i un 24,1% tenen fitxa d’inventari), que només el 41% dels museus va desenvolupar projectes de recerca durant el 2015, que el nivell de digitalització és “molt bàsic” i que el sector pateix precarietat laboral.

A l’hora de pressupostar els 61,159M€ previstos per al període 2018-2021, ens trobem amb uns benvinguts 20,36M€ per a “Donar suport tècnic i econòmic als museus per replantejar i innovar la seva missió museística, i per renovar les seves infraestructures i museografies” que sona bastant a carta blanca – una manera indirecta de reforçar l’autonomia dels museus, mentre no es preveu cap canvi legislatiu en aquest sentit. Aquesta quantitat és la partida més important de totes les accions més generals per a implementar el nou pla proposat, que aposta per un sistema que sembla més lleuger, territorialitzat i autònom.

Entre aquestes partides més generals, s’hi inclouen les promeses estrella del pla, ja destacades en premsa: 1,8M€ per a un nou Museu Nacional de Ciències Naturals, 2,55M€ per al nou Museu Nacional d’Història de Catalunya (que incorporarà el Museu d’Arqueologia de Catalunya), 3,69 M€ per a l’ampliació del MNAC al pavelló de Victòria Eugènia (el mateix que l’Ajuntament reservava per l’ICUB, encara que no tenim notícia que el conveni s’hagi firmat encara) i 2,336M€ a l’ampliació del MACBA.

Les accions generals es complementen amb partides destinades al desplegament de les xarxes de museus territorials i dels museus de suport,  estudis, suport a la internacionalització i similars, amb uns altres 17,456M€.

El capítol estricte de col·leccions rep 12,045M€, amb dues partides destacades. La primera és la compra d’obres, amb 4,4M€: la bona notícia d’un pressupost específic es compensa amb la limitació dels fons, tot i que els ingressos de noves peces també poden venir per altres vies no oneroses per als museus, com donacions i dacions. La segona, gens vistosa però necessària, són els 4,45M€ per al sistema de reserves i centres de col·leccions que, segons ens comenten, actualment es troben al límit. Per la seva part, la digitalització dels museus rebrà 1,25M €, mentre que la recerca no surt tan ben parada: es pressuposten 280.000 € i no es preveu en canvi cap acció concreta, com ara el foment de convenis individuals amb universitats.

La resta de les quantitats pressupostades es reparteixen en les accions relatives a l’impacte social i educatiu (escoles), amb 1,608M€, comunicació  amb 1,388M€ i estudis sobre la situació laboral i acords de col·laboració amb tercers 347.000 € (cap augment de sous a la vista, per tant).

En general per tant ens trobem amb un pla que ha fet un diagnòstic clar de la situació i sap a on ha de destinar els diners. La distribució del pressupost en canvi, podria ser diferent i haver dedicat més esforços als aspectes més clàssics de la gestió de museus, com ara la documentació i digitalització de les col·leccions, la recerca, i el creixement i la retribució directa de les plantilles.

 

Aquesta setmana m’ha sortit una nota llarga. Va sobre la posada en marxa de la Fundació del Museu Picasso.

Com és conegut, unes de les reivindicacions més reiterades del director anterior del Museu Picasso de Barcelona, Pepe Serra, era l’obtenció de personalitat jurídica.  A pesar d’un nombre de visites notable, el Museu, des del punt de vista jurídic, no era més que una marca de l’ICUB (Institut de Cultura de Barcelona, organisme depenent de l’Ajuntament), de manera que, no només més d’entregar tots els ingressos, sinó que no tenia capacitat ni per firmar un trist contracte.

Per això que es constitueixi una Fundació del Museu Picasso, amb la participació de l’Ajuntament i la Fundació Barcelona Cultura, en principi és una excel·lent notícia. Per fi el Museu tindrà la independència financera i funcional que necessita per seguir el seu propi programa i fer-se responsable tan dels seus èxits com dels seu fracassos.

Però no tothom n’ha quedat content i ja hi hagut  crítiques contra la “privatització” del Museu i contra el sotmetiment de la seva política als interessos de les grans empreses que  es presenten com a patrocinadors. Després de mirar-me els Estatuts (aquí),  haig de dir que no crec que sigui aquest el gran problema del nova Fundació. No hi ha d’haver necessàriament privatització de recursos. Ja entenc que el fet que la col·lecció i edifici continuïn sent titularitat de l’Ajuntament no és garantia suficient com per a evitar que s’utilitzin com a mers instruments de màrketing empresarial. Però també és cert que qualsevol estratègia de màrketing intel·ligent entén que si s’està patrocinant un museu, és bàsic que el museu continuï fent de museu. Està clar que els patrocinadors pressionaran per a aconseguir projectes amb un gran impacte social, però també seran conscients (o se’ls haurà de fer veure) que si es limiten a l’impacte, sense tenir en compte l’interès científic, acabaran matant la gallina dels ous d’or. Sigui com sigui, els Estatuts no entren a regular les relacions entre la direcció del museu i els patrocinadors, de manera que dependran en bona mesura del talent i la intel·ligència d’uns i altres – i cadascun tindrà les seves armes, si és que ens hem de posar en termes bèl·lics.

El que crec que és greu, en canvi, és que els Estatuts consagren un dels pitjors defectes d’altres èpoques: la partidització política.  Per això estic convençut que aquests Estatuts no pequen de maquiavel·lisme, com creuen els crítics de la privatització, sinó de lampedusianisme.

El punt clau està a l’art. 10, que estableix que tots els patrons de la Fundació seran nomenats per l’Ajuntament. I punt. No preveu ni tan sols l’exercici en terminis més llargs que els quatre anys de legislatura, ni tampoc la caducitat del càrrec. Això és tant com posar el patronat en mans del partit o partits polítics que guanyin la partida a cada moment. No és que cregui que els polítics adscrits a un partit busquin desesperadament el propi interès. El que passa és que, un cop més, no s’ha previst ni la més mínima de les cauteles per fer-los una miqueta difícil de caure en la temptació.

Aquest Patronat necessita que els seu Estatuts estableixin un mínim contrapès a l’Ajuntament, perquè mai no és bo que  una sola entitat acapari tot el poder. S’hauria d’haver previst una composició més oberta, que donés cabuda a d’altres entitats que, igual que l’Ajuntament, busquin l’interès públic i estiguin compromesos amb el bon funcionament del museu.  Estic pensant en el món acadèmic del país i de l’estranger, els col·leccionistes, els treballadors, els altres museus Picasso o d’altres institucions rellevants. Ja és de preveure que el Regidor de Cultura no s’ oblidarà de nomenar un o altre catedràtic o professor, però crec que seria més higiènic si els Estatuts establissin, expressament, que cal fer aquest nomenament o fins i tot, que cal que la proposta vingui de les pròpies universitats. No ha de ser tan difícil cedir una mínima quota de poder.

Igualment s’haurien de revisar els arts 24 i 25. El 24, sobre la Comissió Executiva del Patronat, estableix que el Patronat la nomena i li pot encomanar totes les funcions que cregui oportunes: no hi ha el perill que aquesta Comissió acabi buidant de contingut el Patronat? El 25, per la seva part, preveu la possibilitat de nomenar uns Col·laboradors retribuïts. No em sembla mala idea, però crec que tots ens sentiríem més confortables si s’hagués limitat el nombre de col·laboradors, el temps de servei (almenys s’haurien de renovar de tant en tant) i la retribució (o almenys el percentatge de pressupost que s’hi pot dedicar).

D’altra banda, s’entén que s’hagi escollit la Fundació Barcelona Cultura com a co-fundadora – actua com a punt de contacte amb l’Ajuntament d’un grup d’empreses locals que aporten un cert mecenatge cultural. Però també veig que seria un error quedar-se aquí. Justament perquè Barcelona Cultura barreja empreses molt diferents, amb interessos molt variats, pot portar a que el seu compromís sigui molt variable. El que cal és implicar patrons compromesos, que a les reunions demanin comptes clars, idees ambicioses i resultats contrastats. Recordem que durant massa temps en Millet es va torejar, entre altres, un Patronat massa difús.

I per acabar una nota d’avís. Donat que aquest és el primer museu municipal que assaja el model i que aquest ha estat aprovat per unanimitat del Ple de l’Ajuntament, no ens estranyem que li acabin trobant el gust i l’estenguin a la resta de centres. Personalment, tan greu em semblaria la Convergització com la Socialització, l’Esquerranització, la Icevització, la Pepetització, la Ciutadanització o la Cupització dels museus barcelonins, no us sembla?

1. Primavera florentina

 

Coll & Cortés va saber aprofitar l’exposció de 2009 a la National Gallery i, durant els mateixos dies, va presentar a la mateixa ciutat “The Mystery of Faith. Spanish Sculpture 1550 – 1750”, en col·laboració amb la Matthiesen Gallery. Va ser un pas important cap a assolir una presència internacional, que han aconseguit plenament al 2012. Al març, es van estrenar a TEFAF Maastricht amb un bon stand a la planta baixa; després, van ser una de les galeries que va inaugurar Frieze Masters a Londres; van continuar amb l’obertura d’una sucursal realment elegant al barri de Mayfair de la mateixa ciutat, (27 Albemarle Street, W1S 4HZ), durant la Old Master Weeks de juny i, per tancar l’any, van aconseguir vendre l’olide Josep de Ribera “Sant Pere Penitent” (1612-1613) al Metropolitan Museum. El 2013 també els pinta prou bé: de moment ja s’ha conegut la seva venda d’un magnífic “San Diego de Alcalá” (fusta policromada, 65 cm) de Pedro de Mena (1628-1688) al San Diego Museum.

3. Várez-Fisa, un nom a recordar

 

L’any ha començat amb l’extraodirnària notícia de la donació de dotze obres joies medievals per part del financer Várez-Fisa al Museo del Prado (aquí en teniu la presentació a la seva web). Les penjaran a finals d’any en una sala amb el nom del mecenes, en la qual ja hi ha instal·lat l’enteixinat de Santa Maria de Valencia de San Juan (s. XIV, 11 x 6 m), també cedit per Várez-Fisa. Com a part de l’acord, l’any passat el Prado va adquirir al col·leccionista una obra de Lluis Borrassà, “Sant Andreu rebutjant els ídols”  – una obra important, però no tan excepcional com algunes de les que ara ha donat, com ara el “Lavatori” del Mestre de Sant Esteve d’Andorra, fotografiat a dalt (pintura mural transferida a tela, 241,5 x 201,5 x 87 cm, 1216-1220). La col·lecció de Várez Fisa és però molt més rica i inclou obres de  by Zurbarán, Velázquez, Goya (i El Greco), tal i com  Karina Sainz Borgo recorda aquí. D’altra banda, donat que Várez-Fisa va nèixer a Barcelona, més d’un s’ha preguntat perquè la donació no ha estat a favor del MNAC, les grans col·leccions del qual haurien proporcionat un context molt més adequat. La resposta és la més senzilla i trista: en efecte, Várez-Fisa va tantejar el MNAC anys enrera, però no hi va trobar la rebuda que esperava.

4.Què en dirà Andorra?

 

Serà interessant veure quina és la reacció del Govern d’Andorra sobre l’adquisició per part del Prado del mural de Sant Esteve. Com és sabut, les col·leccions del MNAC conserven els fragments  provinents de l’absis de la mateixa església (fotografia de dalt), a més d’altres exemples provinents de diverses esglésies romàniques andorranes. El 2008, les autoritats del Principat pirinenc van incorporar-se al Consell d’Administració del museu, en un gest de bona voluntat. Però només s’hi van quedar fins al 2011, quan el van abandonar per, segons van explicar, estar en una posició més clara cara a reclamar el retorn de les pintures – gràcies a Déu, no s’han acabat de decidir mai. Però ara, que faran?

 

5. Està bé quan acaba bé

   

Com és conegut, la Generalitat gaudeix del dret de tanteig i retracte quan una obra del patrimoni cultural es subhasta. Però quan La Mare de Deú del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes (pedra policromada, 108 x 43 x 26 cm) de Bartomeu Robió (doc. 1360-1379) va sortir en el catàleg de Balclis per a la venda del maig 2010, els reponsables del govern van intentar imposar una interpretació abusiva del seu dret. Segons aquesta, els 120.000 € que s’havien establert com preu de sortida imprès al catàleg ,s’havien de considerar una oferta ferma i definitiva de venda, de manera que van intentar obligar a vendre-la, abans de la celebració de la subhasta per aquest preu manifestament baix. Naturalment no ho van aconseguir, però si que se’n van sortir de fer retirar l’obra de la venda, ja que per la seva part, la casa de subhastes no els havia avisat en els terminis previstos per la llei. L’obra, per tant es va tornar a ofeir a la subhasta del març de 2011. Però tothom era conscient de la intervenció agressiva per part de les autoritats, de manera que només va haver-hi una puja simbòlica i, finalment, la Generalitat va aocnseguir la peça per només 130.000 €. El cas va deixar alguna ferida oberta. Però ara ja deu estar tancada, sobretot després que el passat 12 de desembre, van presentar l’obra restaurada al Museu de Lleida. El Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, un ens públic que treballa amb restauradors privats, va fer un molt bon treball – molt més fi que el que la fotografia sembla mostrar. El més feliç de la festa era el conservardor Albert Velasco, que va ser qui va donar la primera pista de la venda. Encara que ell, segons ens va dir, preferia encara més la Mare de Deu de Saidí, del mateix autor, cedida per la parròquia de Sant Llorenç of Lleida per a l’ocasió i que, com es podia apreciar, necessitava una bona neteja. Per a que el final de la història sigui encara més rodó, s’acaba d’anunciar que la parròquia ha accedit a deixar que el CRMBC restauri l’obra – aquí teniu el  vídeo amb Velasco, Àngels Solé (Directora del CRBMC),  Montserrat Macià (Directora del Museu de Lleida), i l’escultura.

6. Llibres: per anar a dormir

Tracta dels artistes amb “obres que parlen de passió i mort;  amb temes com el misteri, l’inesperat, l’irracional i el fantàstic, el grotesc i el mal – retratant els marginats socials: els orats, els criminals, els captairies”. Així és com l’editorial  Gerd Hatje Cantz promociona “Dark Romanticism. From Goya to Max Ernst”, el catàleg que Felix Krämer, cap del Departament d’Art Modern del Städel Museum, ha dirigit per a “No Day Without Night”. L’exposició, que va tancar amb èxit a Frankfurt el 20 de gener, es tornarà a obrir amb el títol “The Angel of the Odd” al Musée d’Orsay el 5 de març (fins al 9 de juny) – podeu aquirir la publicació per  45 € aquí.

7. L’altra banda de les coses

Segons el tòpic, els alemanys gasten moltes energies discutint tots els temes des de tots els punts de vista possibles, fins a les més profundes de les profunditats. El Städel Museum no ho podrà negar, donat que la seva propera exposició temporar, comissiarada per la Dr. Eva Mongi-Vollmer (que té el càrrec fascinant de Conservadora per a Projectes Especials al Städel Museum) i la Dr. Maraike Bückling (Cap del Departament de Renaixament a Neoclassicisme, Liebieghaus Skulpture Sammlung), s’ocuparà d’artistes com Mengs, Canova or David, que van voler torbar un ideal estètic i moral en l’antiguitat en el mateix moment que el romanticisme, tractat en l’exposició anterior, començava a posar-lo en dubte (“Beauty and Revolution”, del 20 de febrer al 26 de maig, Städel Museum Frankfurt, entrades per 12€, catàleg a detallar).

Per aquesta setmana, havia preparat un post amb només bones notícies del món de l’art – crec que una mica d’optimisme ens aniria bé, no? Però en realitat és la política la que ens fa somriure aquests dies. Que el partit de centre-dreta, guanayador de les eleccions, i el partit de centre-esquerra, líder de l’oposició, s’hagin posat d’acord per constituir un govern estable, enmig d’aquests temps díficils, i per donar-nos a tots plegats veu i vot en un referèndum d’independència, em sembla a la vegada natural i extraordinari. A França, estarien parlant de “Union Sacrée”; al Regne Unit, de “Great Alliance”; a Alemanya, de “Grosse Koalition”. I vist com s’ho estan prenent per Madrid, tot apunta que ens hem embarcat en una altra d’aquestes revolucions, tranquiles i democràtiques, que s’han vist a Europa des de 1989. Per mi és important subratllar-ho: la causa catalana va directe al cor de la idea europea. Si ho aconseguim, aquesta idea serà més forta i més gran – de fet, tal i com mostra Jaume I a les Corts, al s. XIII també teníem bones intuïcions per on havien o haurien d’haver anat les coses. La setmana que ve, més art!

Il.lustració: Les Corts de Jaume I (1208-1276), il·lustració de l’incunable de “Les Constitucions i altres drets de Catalunya” (1495) conservades a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, Barcelona.

Tot ha començat amb la lectura d’una tesi de màster prou interessant, presentada per Laura M. Cales, una investigadora jove, a la  University of Colorado – dins d’un programa en què combinava “19th Century Spanish and Catalan Arts” com a “major”, i “Postcolonial Theory and Criticism” com a “minor”, segons la seva pàgina al Linkedin. El seu tema d’investigació és la relació entre l’obra de Ramon Casas (1866-1932) i Santiago Rusiñol (1861-1931) amb les fonts parisines del seu estil. D’una manera pràcticament unànime, explica Cales, aquesta relació s’ha qualificat de mera dependència, de manera que Casas i Rusiñol no passarien de ser un seguidors, amb talent però tardans, de les fromes menys compromeses del Realisme i el primer Impressionisme francesos.  Cales creu que aquesta visió es incorrecta i respon a un marc conceptual erroni. En paraules seves:

Si deixem de confiar en les dicotomies ideològiques de centre i perifèria / província, de modernitat i retraso, i semblants, i si rebutjem la idea d’Espanya com la tocadardana de la modernitat Europea a l’hora definir el marc conceptual que ens ha de permetre avaluar part de la seva producció artística, podrem considerar la relació de Casas i Rusiñol amb l’art de París com una activitat intercultural, plena de significat, que va donar lloc a una certa distància i a un procés d’aprenentatge, apropiació i traducció de diferents maneres de crear i promocionar l’art.

(Laura M. Cales, The Barcelona – Paris Connection: A Response to the Critical Framings of Ramon Casas and Santiago Rusiñol’s Engagement with French Art and Culture, Thesis for the degree of Master’s of Arts, University of Colorado, Boulder, Colorado, 2012; p. 106, consultada a ProQuest, at http://www.proquest.com; traducció pròpia).

Personalment, jo sí que crec que tan Espanya com Catalunya van arribar amb retard a la modernitat europea i que París va actual, durant les dècades del canvi de segle, com un centre que atreia i alimentava bona part del talent artístic marginal europeu i americà. Però aquesta crítica no desvirtua l’aportació clau de Cales: reintegrar el centre i la perifèria en una visió més àmplia i entendre que en les dinàmiques que van establir, també hi havia lloc per a la creativitat i el diàleg, en un grau sorprenement interessant.

Aquestes idees d’ “apropiació crítica i creativa” i d’ “intercanvi intercultural” també ajuden a entendre altres moments de la història de l’art català. Per posar un exemple ràpid, en aquest mateix blog hem vist com l’estudi del Dr. Castiñeiras sobre el Tapís de la Creació romànic (llana sobre llana, 358 x 450 cm, finals del s. XI – principis del s. XII, Museu de la Catedral de Girona) end of the 11th century – beginning of the 12th century, Museum of the Cathedral of Girona), ha revelat que es tracta d’un speculum principis (“mirall per al príncep”)que s’havia dissenyat per al jove comte de Barcelona Ramon Berenguer III, count of Barcelona, i que portava una mica més enllà el programa iconogràfic establert pel Mantell dels Estels, ofert unes dècades abans pel duc de Bari al kàiser germano-saxò Enric II (Manuel Castiñeiras, El tapís de la creació,  Catedral de Girona, Girona, 2011; pp. 32, 93-94 i 114).

D’altra banda, resulta quasi tòpic afirmar que el concepte de transferència també funciona per a altres llocs i temps d’Europa. Per continauar amb coses que s’han vist per aquí, en un post del mes d’agost es podia comparar, una al costat de l’altra, la Madonna de Roudnice txeca (Mestre del retaule de Trebon, c. 1385 -1390, Convent de Santa Agnès de Bohèmia, Galeria Nacional d’Art a Praga) amb la Mare de Déu dels Àngels (c. 1385, MNAC, Barcelona) de  Pere Serra (actiu a Barcelona entre 1357 -1408) i, així, veure-les com a “traduccions” del Gòtic Internacional nascut a les corts franceses i nord-italianes.

Anant una mica més a fons, potser podríem emprar aquests exemples per pensar sobre una determinada manera de comprendre el que és una cultura nacional. Diguem-ne una “comprensió agraïda”, per tal de poder subratllar, com a idea important, que les obres d’art mestres d’una determinada cultura nacional sempre deuen alguna cosa a les realitzacions d’una altra cultura nacional, propera o llunyana. En un món ideal, que de vegades coincideix amb el real, aquest tipus de comprensió guia els projectes de les corresponents institucions culturals nacionals, com ara el  MNAC . Però sempre hi podem fer més.

En resum, gràcies a gent com Laura Cales, ara podem usar amb tota confiança termes com “intercanvi intercultural” i “apropiació creativa” quan parlem de l’art català del fin de siècle. Crec que és una bona notícia, perquè ajuden a, ni més ni menys, construir un discurs modern per tal d’explicar una història molt antiga.

1. Què fa una obra com tu en una subhasta com aquesta?

Ho admeto: no puc reprimir un flibada d’enveja verda en veure aquestes dues grans obres del nostre XIX a subhasta – com m’agradaria ser jo qui les tingués! Com és conegut, Isidre Nonell (1872-1911), i Joaquim Mir (1873-1940) són els nosm destacats d’quell grup d’artistes joves que, agrupats informalment a la Colla del Safrà, van intentar superar el post-impressionisme finisecular, mitjançant una aptroximació més idrecta a la realitat. Els seus camins però, van ser molt diferents. Mentre Nonell va concentrar-se en explorar els ambients socials més humils, especialment el món de les gitanes, i va trobar un estil particularment profund (del qual Picasso en va prednre alguna lliçó mentre estava a Barcelona); mir es va entregar a un celebració exaltada dels paisatges naturals. Tan una aproximació com l’altra s’endevinen a l’oli de Nonell, Soledad, vella gitana (oli sobre tela, 1908, 100 x 81 cm, signat) i en el de Mir, La bassa a Can Pau Segimon (oli sobre tela, 1905-06, 133 x 202.5 cm, signat) – potser no en seu punt màxim, però sía un gran nivell.  En qualsevol cas, Setdart, la casa de subhastes on line que ara les ofereix, no té cap mena de dubte ni sobre el seu valor, ni sobre la fortalesa del mercat: els estima en 600.000 € cadascun i els ofereix en dues dates consecutives (27 i 28 de novembre). A aquest preu, es covertirien, respectivament, en el segon Nonell més car mai venut en subhasta i en el Mir que hauria anorreat el rècord anterior, per la via de pràcticament doblar-lo. Aquesta tàctica agressiva, tindrà èxit? Serà difícil de saber, donat que Setdart no publica ni els presu finals ni tan sols el fet si l’obra ha estat venuda o no.

2. Des de les revolucions americana i francesa fins a l’inici de la Primera Guerra Mundial.

Aquest és el període que cobreix Nineteenth Century Art Worldwide, una publicació acadèmica, amb revisió d’articles i periodicitat semestral, que des de 2002 publica l’AHNCA (Association of Historians of Nineteenth Century Art) – una associació universitària americana afiliada a la CAA (College Art Association). La seva de afirma que “durant massa tems, els estudis sobre l’art del segle XIX s’han centrat en França i, en menor grau, Gran Bretanya, els Estats Units i Alemanya. Els editors d’aquesta revista fan un esforç específic a demanar articles que s’ocupin de l’art d’altres llocs del món, també”. Pel que fa a l’art català i espanyol, malgrat tot, només han publicat dues ressenyes d’exposicions, si bé magnífiques. Per tant, si us animeu a escriure una ressenya de nivell acadèmic sobre la retrospectiva de Martín Rico ara al Prado, o teniu un article al qual volgueu donar ressón internacional (per què no sobre Gaudí?), aquí teniu les Guidelines per a la publicació.

3.Llibres: Col·leccionar art d’Espanya (pel costat amable)

La Frick Collection acaba de publicar les actes del seu simposi de 2008 sobre la formació del gust i l’extraordinària popularitat de l’art espanyol entre els col·leccionistes americans més importants de principis de segles. Tots els escrits són dels bons especialistes americans i espanyols en la matèria i entre els col·leccionistes estudiats hi ha Isabella Stewart Gardner, Henry Clay Frick, Charles Deering, Archer Huntington, Algur Meadows i, també, William Randolph Hearst  (Jose Luis Colomer and Inge Reist, ed., Colleting Spanish Art: Spain’s Golden Age and America’s Gilded Age, New York, 2012; 376 p., 90$ a la botiga online de la Frick).

3.Llibres: Col·leccionar art d’Espanya (el costat fosc)

Aquest llibre, publicat el setembre passat, recorre l’agressiva campanya d’adquisicions que va portar a William Randolph Hearst’s (1863-1951) a comprar autèntiques joies del patrimoni artístic, sobretot d’arquitectura – per exemple, nou claustres complets (Maria José Martínez Ruíz and José Miguel Merino Cáceres, La destrucción del patrimonio español. W. R. Hearst, el gran acaparador, Madrid, 2012;  704 p., 32€ a la web de l’editorial). Els mètodes no van ser sempre honestos, i s’expliquen casos prou sucosos de pressió directa sobre els responsables d’aquest patrimoni. D’altra banda, per a una imatge general sobre l’expoli artístic, es pot consultar també la magna obra de referència de Francisco Fernández Pardo: El Museo desaparecido. Dispersión y destrucción del patrimonio artístico español (Madrid, 2007; 5 volums, esgotat, si bé es pot consultar en algunes biblioteques universitàries).

5. Col·leccionar per a la nació

L’Arts Council del Regne Unit acaba de publicar el seu 2010 -2012 Report on the Acceptance in Lieu Scheme, un instrument legal que administra. És equivalent a la nostra “dació en pagament” i consisteix igualment en pagar deutes tributaris amb obres d’art. Pel que es llegeix en el document, allà ha funcionat molt bé: ha servit per primer, identificar obres interessants; segon, avaluar-les adequadament (amb participació de l’opinió del mercat, apujant en alguns casos la valoració proposada per l’oferent i fent pública la valoració final sempre) i, tercer, distribuint-les en diferents museus del país (vegeu els Apèndix de l’informe). L’exercici de 2011-2012 va ser extraordinari. L’obra estrella va ser el bocet en grisalla de Rubens (155-1640) El triomf de Venus (oli sobre taula, 34,5 x 48,5 cm, ara al Fitzwilliam Museum de la Universitat de Cambridge), i el resultat final va ser l’adquisió de 24 obres (i el rebuig de 9), per un valor de 31,3 milions de lliures, que van pagar 20 milions de lliures en impostos. La diferència de xifres s’explica perquè en més d’un cas, el deutor fiscal ofereix una obra amb un valor superior al seu deute – quan això passa, la institució que finalment va rebre l’obra, havia de pagar la diferència, sovint amb el suport d’altres institucions públiques o privades. De manera que el sistema no ha servit per aprofitar la situació del deutor per a aconseguir una ganga, si no que ha funcionat com un mitjà per a adquirir obres importants a un preu just. L’any que ve estrenaran un nou instrument, el Cultural Gift Scheme, mitjançant el qual, el deutor cedirà en vida l’obra a per a satisfer impostos com l’IRPF o l’IS.

6. Ampliem vocabulari: “Expoplosió” (o “Mostrificio” en italià). 

Adkronos informa que la fundació público – privada que promou Florens, la Biennale Internazionale dei Beni Culturali e Ambientali (a Florència del 3 a l’11 de novembre), hi va presentar fa uns dies un informe sobre les exposicions d’art a Itàlia entre 2009 i 2011 (Le mostre al tempo della crisi. Il sistema espositivo italiano negli anni 2009-2011, aquí la  nota de premsa i l’ informe). Els resultats són interessants: cada any s’hi han celebrat unes 11.000 exposicions (30 de noves al dia), en 4.500 centres expositius (dels quals només un terç eren museus), distribuits en 1.500 poblacions diferents. D’aquestes exposicions, el 65% es van dedicar a l’art contemporani i un 10% a la fotografia (l’art antic no arriba al 3%). La bona notícia era que el 90% eren d’entrada lliure – potser el nivell no podia demanar més? Guido Guerzoni, director de la recerca, va advocar per “menys equipaments efímers i més museus, menys quantitat i més qualitat, menys passat i més futur [per què], i una planificació cultural més intel·ligent”.

7. Màgia eyckiana

Si el que realment us interessa a la vida és el dibuix subjacent, aquestes obres mestres  secretes, amagades darrera la superíficie pintada d’un retaule medieval o d’una tela del Renaixament, aquí teniu una web que us tornarà addictes: closertovaneyck. Impulsada per la Reial Institució Belga per al Patrimoni Cultural i la Getty Foundation, es va obrir fa alguns mesos per tal de seguir el procés de restauració del retaule de Gent de Jan i Hubert van Eyck. Entre altres sorpreses, permet comparar, costat a costat, macroreflectografies infrarojes i macrofotografies de cadascuna de les taules, de manera que queda al descobert la màgia dels germans Van Eyck, capaç de transformar un gran esboç en blanc i negre en una obra de colors insuperables. Meravelles de l’edat digital!

1. L’Albert treballa.

La nova exposició a Palau Antiguitats (Pau Roig, gravats, i els mestres del paisatge del segle XVII al XIX, fins al 18 de gener de 2013, c. Gran de Gràcia 1, Barcelona; entrada lliure), porta clarament la marca del propietari i director de la galeria, Albert Martí Palau. Ha escollit un artista pràcticament oblidat, Pau Roig i Cisa (1879-1955), s’ha fixat en la seva faceta més desconeguda, la de gravador i finalment s’ha centrat en un període concret de la seva producció, els paisatges d’entre 1923-1931. Després ha complementat la mostra amb exemples de grans gravadors de paisatges, dels dels antics mestres holandesos en els quals Roig es va inspirar, fins als seus predecessors inmediats, Carlos de Haes i Enric Galwey. El resultat és una exposició ben travada que, esperem-ho, treurà de l’obscuritat aquest artista, interessant i intel·ligent.

2. Un dels nostres.

El 17 d’octubre, el Dr. Bonaventura Bassegoda (Barcelona, 1954) va ser nomenat nou acadèmic de la venerable Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, en reconeixement de la seva trajectòria com a historiador de l’art. Els seu discurs d’acceptació, però, va deixar clar que estàvem davant d’una incorporació activa. Va dedicar-lo a Josep Puiggarí i Llobet (1821-193), un col·lecciosnita encara poc conegut que, a més, pot considerar-se un dels primers historiadors de l’art d’aquest país. Com a prova del seu potencial, va revelar l’existència de fins a 5 àlbums d’il·lustracions,  pensades per a una magna obra sobre la història del vestit que Puiggarí, però, no va arribar a publicar mai. Malgrat tot, com que copiava molts des dels seus exemples de les obres d’escutura i retaules medievals que tenia a l’abast, aquests volums, conservats a la biblioteca de la Reial Academaia de Bellas Artes de San Fernando (Madrid), s’han convertit ara en una font important d’informació sobre peces d’art que actualment estan disperses o desaparegudes – un autèntic tresor per als investigadors actuals.

3. Rafael, d’arrel.

Räphael. Zeichnungen. , l’exposició que l’Städel Museum de Frankfurt inaugurarà el proper 7 de novembre (fins al 3 de febrer de 2013, entrades de 10.- a14.- €, catàleg per 34,90€, comunicat de premsa aquí), promet molt més del que el seu títol, més aviat sec, deixa entreveure. La mostra compta amb nou dibuixos del mestre provinent de la col·lecció del propi Städel, més 37 préstecs internacionals (de les col·leccions d’Elizabet II, del Louvre, dels Uffizi i d’altres llocs), i es dividirà en quatre àrees temàtiques que reflecteixen l’ús del dibuix per part de Rafael, com l’instrument bàsic per a desenvolupar el seu pensament artístic: “Representacions de la Mare de Déu i el Nen”, “Idees abstractes”, “Narracions històriques” i els dibuixos per a la decoració de la Capella Chigi a Santa Maria della Pace a Roma (culminació dels anteriors). Amb aquest muntatge, els comissaris Dr. Joachim Jacoby i Dr. Martin Sonnabend (del mateix Städel) volen oferir les claus de les solucions narratives que Rafael va crear, i que van marcar l’art europeu occidental per sempre més. Paral·lelament a l’exposició se celebrarà un simposi internacional, els dies 18 i 20 de gener de 2013.

4. El retorn a la casa d’adopció.

Aquest excel·lent oli preparatori de Bartolomé Esteban Murillo (La visió de Sant Antoni de Pàdua, oli sobre tela, 61 x 39,7 cm) va formar part, juntament amb l’obra final (165 x 200 cm), del botí que el Mariscal Soult va endur-se d’Andalusia cap a París, als voltants de 1810- durant la invasió napoleònica. La versió final va acabar al Kaiser Freiderich Museum de Berlín, on un bombardeig la va destruir al 1945. Però l’estudi preparatori va conèixer una altra història, passant de col·lecció privada en col·lecció privada, fins que al desembre de 2010 es va subhastar a Christie’s, Londres (en teniu tots els detalls a artdaily). El pas del temps, però, havia rebaixat l’atribució a un mer “taller de Murillo”. Amb tot, els especialistes de Caylus, un dels antiquaris més importants de Madrid, van ser prou intel·ligents com per jugar-se-la i adquirir el lot per nome´s 10.000 €. Ara, amb tota la història de la peça coenguda i amb l’atribució correcta, la presentaran a la propera fira de pintura antiga Paris Tableau (Palais de la Bourse, del 7 al 12 de novembre, entrades a 15€).

5.  Les publicacions del Metropolitan de franc, per sempre i desde tot arreu.

Pot ser que us vingui de gust The Treasure of San Marco’s, Venice, el catàleg de l’exposició de 1984 sobre les riqueses que amaga la catedral veneciana, molt difícils de veure? El Metropolitan us el deixa gratis total, per via de  MetMuseum, el seu nou servei online. En un acte de generositat sense precedents, el gran museu està penjant online totes les seves publicacions ja exhaurides, amb la possibilitat de descarregar-les sense cost. Pel que fa a les obres en catàleg, n’ofereix una vista prèvia i la seva venda amb enviament a domicili. Cada una de les fitxes, a més, conté el link cap a la fitxa corresponent a  WorldCat per a qui prefereixi consultar-la en una biblioteca- una altra bona raó per a que les biblioteques universitàries catalanes i espanyoles s’animin a incorporar-se a aquests catàleg de catàlegs internacional.

6. Propietari, i satisfet, d’aquesta obra.

D’acord, admeto que quan vaig ensenyar aquesta fotografia per primer cop, la recció va ser: “Quin cromo!”. Però deixem de banda els prejudicis sobre religiositat popular;  fixem-nos en la qualitat d’aquest oli (Jules Garipuy,L’aplec a l’ermita del Divino Amore, , 74 x 112 cm) i considerem com combina un nom desconegut, Jules Garipuy (Touluse, 1817 – 1893), amb una coincidència perfecta d’estil, lloc i data – la signatura diu “Rome, 1846”. En efecte, en aquest moment, el grup d’artistes internacionals que la ciutat eterna estava intentnat d’innovar el seu estil amb una aproximació a un cert realisme, si bé molt suau – que és exactament el que veiem aquí. Tot plegat, són els primers passos d’una recerca que pot ser prometedora.

7. Melancolia de tardor?

Pot ser és culpa de les sensacions pròpies de l’estació, però aquest és el segon projecte sobre art i mort de què m’han parlat aquest mes. A través del blog de l’Apahau, ens arriba la notícia que els organitzadors de la LUCAS Graduate Conference  de 2013, han llençat una convocatòria de ponents per al seu proper congrés, titulat Death: The Cultural Meaning of the End of Life. La veritat és que defineixen la pregunta clau que els ocuparà d’una manera molt general (“How have different cultures imagined the end of life?”), potser perquè entenen que encara queda molt per investigar sobre aquest tema. El congrés tindrà lloc al Leiden University Centre for the Arts in Society, el 24 i 25 de gener de 2013 i les propostes de ponència es poden presentar fins al 5 de novembre.