Llibres Archives - Page 2 of 3 - Jordi de Nadal

Set per set: De París a Petrella Tifernina.

Publicat a 10 agost, 201714 setembre, 2017

1. Més enllà de les pròpies parets.

La newsletter de juliol del Musée Picasso, París, en el marc del projecte Picasso-Mediterranée, trenca esquemes en informar no només de les activitats del propi museu, sinó també de les d’altres museus implicats en el projecte. D’una certa envergadura i liderat pel museu parisenc, preveu fins a 45 exposicions des d’ara fins al desembre del 2019, amb participació dels tres museus Picasso a París, Barcelona i Màlaga, el Reina Sofia, la Scuderia a Roma, el Capodimonte a Nàpols, el Rigaud a Perpinyà (on ja es pot veure Picasso Perpignan. Le cercle de l’ntime 1953-1955, fins al 5 de novembre), el Fabre a Montpeller i molts d’altres.

2. Michel Hilaire.

A la Tribune de l’Art trobareu una bona entrevista a Michel Hilaire, director del Musée Fabre de Montpellier – un dels més interessants del nostres veïns.

3. Dos-cents, i en plena forma.

El programa de celebracions per al seu bicentenari anunciat pel Prado, per al 2019, afegeix algunes actuacions especfíques de l’aniversari (com dues exposicions sobre la història del museu) a un Plan de Actuación 2017-2020 que, quan es va presentar, ja es revelava ambiciós: tres catàlegs específics sobre les obres a la seva col·lecció de Velázquez, Giordano i Teniers, exposicions amb noms estel·lars (altre cop Velázquez, Rembrandt, Goya, Fra Angelico, Brueghel el Vell), bolcatge de tot el fons documental a la web i altres projectes. Una autèntica operació d’Estat per a la qual ja s’ha constituit la corresponent Comisión Nacional, amb un pressupost de 7 milions d’euros.

4. Les raons de l’advocada.

L’advocada Leila Amineddoleh explica a artnet news oerquè les autoritats dels Estats Units van ser encertades a tractor el cas Hooby Looby, de saqueig arqueològic, com un cas civil i no penal. En tot cas, a la banda israeliana del cas, sí que hi hagut detencions, segons ens explica la npr.

5. Massa barat?

En aquesta nota de Reuters i aquesta altra d’Art Law and More, finalment he trobat la raó perquè un jutge d’apel·lació de Califòrnia ha reobert un cas que semblava del tot tancat: el fet que tan el baró Thyssen primer, com l’Estat espanyol després compressin el Pissarro (Rue Saint-Honoré, Après-midi, Effet de Pluie, 1897) per un preu per sota del preu de mercat permet, ara, dubtar de la seva bona fe. Encara que, potser, caldria diferenciar entre la primera compra, individual, i la de l’Estat, que va ser en bloc de quasi tota la col·lecció, per un preu general? Ho veurem.

6. Deures per setembre.

Harvey Miller publicarà al setembre Cut in Alabaster: a Material of Sculpture (320 pàgs, 125 €), en què de Kim Woods estudia, entre altres obres, el Doncel de Sigüenza i alguns retaules hispànics.

7. No tots són un Ecce Homo.

Foto: AnsaLa serp estiuenca sobre restauracions populars sembla que aquest any està a Itàlia, i és d’una espècie ben diferent al Ecce Homo de Borja del 2012. Al Giornale dell’Arte hi trobareu una bella història sobre un Crist restaurat, gràcies a les aportacions porta a porta del poble que el guarda, Petrella Tifernina (Campobasso, Molise): el que semblava un pastix popular amagava una fina figura del XV-XVI. Més informació a ANSA.

Set per set: De Sixena a Washington.

Publicat a 27 juliol, 201714 setembre, 2017

1. Itàlia, capital Sixena.

Entre les descobertes d’aquesta temporada destaca aquesta Adoració dels Reis Mags (155,5 x 130,5 cm). Va sortir com a “Escola Italiana, s. XVI” a Stuker, Berna, el passat 20 de juny i el seu preu de sortida de 5.000 francs suïssos va disparar-se fins als 130.000 francs suïssos finals. Pot adscriure’s amb prou seguretat al Mestre de Sixena i podria pertànyer al retuale major del monestir que li dóna nom – el seu Naixement per al mateix retaule, ara el Prado, medeix 171,5 x 130,5 cm i els 16 cm de diferència podrien explicar el tall brusc a la part inferior de la taula.

2. Ha arribat el temps per Venusti?

A la darrera Old Masters Day Sale de Christie’s (7 de juliol), aquest fi Davallament atribuït a Marcello Venusti (?1512/1515 – 1579) va superar amb escreix l’estimació de 20.000 lliures, fins a arribar a les 115.000 lliures del preu final (incloses les comissions). És un rècord per l’artista que, com assenyala el títol del catàleg de la seva obra que està preparant Francesca Parrilla, encara ha de sortir de l’ombra allargada del seu amic Miquel Àngel (Marcello Venusti, un pittore all’ombra di Michelangelo, ed. Campisano, Roma). A The Telegraph hi ha un bon resum dels millors resultats de les vendes d’Old Masters.

3. Ja està aquí.

Amb molta antelació respecte el dia de la inauguració, ja s’ha publicat el catàleg de l’exposció Murillo. The Self-portraits, primer a la Frick Colecction (entre el 30 d’octubre I el 2 de febrer de 2018) i després a la National Gallery de Londres (entre el 28 de febrer I el 21 de maig de 2018). El firmen Xavier F. Salomon, Chief Curator a la Frick i Letizia Treves, Curator of Later Italian, Spanish, and French 17th century Paintings a la National Gallery.

4. Rigaud reobert.

Després d’una reforma de 9 milions d’euros, el Musée Rigaud de Perpinyà va tornar a obrir les seves portes el maig passat. Didier Rikner no n’està gens convençut. En tot cas, hi continua exposat el gran Retaule de la Trinitat del Mestre de la Llotja de Mar de Perpinyà i, com a novetat, hi arriben diverses obres d’Aristídes Maillol prestades per la Fundació Dina Vierny.

5. Nonell terrible.

En aquest interessant article a la revista online Nineteenth Century Art Worldwide, la doctorant Maria A. Dorofeeva defensa que la recepció, furiosament negativa, de l’exposició de les Gitanes de Nonell a la Sala Parés de 1903, va ser deguda a dues causes complementàries. La primera seria que Nonell hi trencava el tòpic de les gitanes que les volia andaluses, exòtiques, festives i folklòriques i les presentava, al centre neuràlgic de la vida artística burgesa, com a conciutadanes que patien els rigors de la pobresa extrema i la marginació en una Barcelona i una Catalunya que es volien veure només modernes i triomfants. En aquest sentit, esdevenien molt més intolerables que els Cretins presentats anys abans amb èxit, convenientment isolats en les llunyanes valls pirinenques. La segona causa seria que Nonell assenyalava un grup social que, per causa del seu rebuig a barrejar-se amb altres grups, posava en risc la barreja racial que, segons els teòrics racials hispànics de l’època, era el tret distintiu del vigor de la població espanyola – una visió que anava radicalment en contra de la idea de puresa racial més pròpia del nord d’Europa. No tracta aspectes relacionats amb l’estil, igualment trencador i potser, igualment rebutjable als ulls dels crítics que no li perdonaven el tema. D’altra banda, potser algú s’animi a fer un segon estudi, en què es ressegueixi com aquestes obres, aleshores rebutjades, s’han acabat convertint en un signe de gust artístic i, de fet, en un dels monuments culturals del país – i només del país, per què més enllà de les nostres fronteres, encara no han estat prou reconegudes.

6. És un hospital? És la nova seu de l’OTAN? No, és un museu!

L’edifici del nou Museo de las Colecciones Reales, encara per inaugurar, ha guanyat el premi FAD d’Arquitectura 2017. No m’acaba de convèncer.

7. Alternatives

Artsy publica un article atractiu sobre nous edificis per a col·leccions d’art; entre ells, el National Museum of African American Art a Wahington de David Adjay.

20.06.2015. De Barcelona a Basilea

Publicat a 21 juny, 20157 juliol, 2017

1. Amunt, amunt.

Aquesta Escola Espanyola – Cercle de José de Ribera es va disparar del preu de sortida de 4.000 € fins als 350.000 € de martell. Podrra ser ben bé del mestre, però tampoc s’hauria de descartar a Juan Do (Sant Jeroni, oli sobre tela, 135 x 102 cm, La Suite Subastas, Barcelona 18 de juny de 2015, lot 32).

2. Una Pietat naturalitzada.

El que sortia a Alemanya com l’obra d’un Italinienischer Meister, al final ha resultat ser una de les poques taules atribuïdes al Maestro de la Piedad, que va treballar a Toledo cap a 1400 sota una clara influència napolitana o sud-italiana. Ara pertany a una col·lecció privada.

3. Un viatge amb Mr Wiseman.

El documental National Gallery de Frederick Wiseman sembla més una obra de teatre filmada que s’obre amb una discussió un pèl tòpica sobre els museus i els seus públics i s’acaba amb l’escena sublim de dos ballerins professionals actuant davant els olis de Ticià Diana i Acteon i la seva parella Mort d’Acteon, per tal de celebrar la seva reunió després de segles de separació. És un viatge des del discurs sobre l’art fins a la seva contemplació.

4. La ruta grega.

Fins a principis de juliol, es pot veure la magnífica Defining Beauty al British Museum. Menttrestant, al Museu Marés de Barcelona, Maillol i Grècia explica les lliçons que l’escultor rossellonès va prendre dels kourós i els exemples arcaics grecs, confirmades durant el seu viatge entre abril i maig de 1908. La tesi que defensa el comissari Alex Susanna és que l’estil poc narratiu, restringit en les formes de Maillol (exemplificades pe la seva Mediterrània de 1905) va obrir la porta a l’abstracció en l’escultura moderna.

5. Picasso, després.

Al MOMA, Picasso Sculpture obre el proper 14 de setembre i serà útil per continuar explorant l’evolució de l’escultura moderrna. Segons David Ebony a Art in America, inclourà el Cap de Fernande de 1909 – i esperem que també la Guitarra de 1912.

6. Avís legal.

Rebecca Foden era l’advocada de Mr Thwaytes en el cas contra Sotheby’s sobre un pretès Caravaggio. Van perdre, però aquí dóna alguns bons consells sobre consignar obra a una subhasta.

7. El retorn del fill pròdig.

La notícia més evident de la planta baixa de l’Art Basel d’aquest any va ser el retorn de Helly Nahmad, amb un estand espectacular (articles a Artnet i Artnews). Però no tot eren peces grans de grans noms. A mi també em va cridar l’atenció que, com si fos un museu, fos capaç de reunir aquests tres olis de Miró, tots del mateix any 1944 i tots de la mateixa sèrie. No vaig preguntar preus.

04.11.2012: De la Provença a Suïssa

Publicat a 4 novembre, 20127 juliol, 2017

1. Vides paral·leles: Rico i Cézanne

Martín Rico (1833-1908), La Corniche,1881. Oli sobre tela, 42,9 x 74 cm. Minnesota, Collection of the Tweed Museum of Art, University of Minnesota, Duluth, Gift of Howard Lyon.

Paul Cézanne (1839-1906), Mont Saint-Victoire, 1881. Oli sobre tela, 72,40 x 97 cm, The Barnes Foundation, Merion.

Martín Rico (1833-1908) i Paul Cézanne (1839 – 1906) no només van ser dos contemporanis que van arribar a París, entre 1860 i 1862, com a nouvinguts, sinó dos artistes que van usar el paisatge com a tema principal. Ara, a més, es dóna la coincidència que tots dos són objecte d’una retrospectiva, Rico a Madrid (El paisajista Martín Rico, Museo del Prado, del 30 d’octubre al 10 de febrer 2013; entrades a 12€; catàleg 35€ aquí) i Cézanne a Budapest (Cézanne and the Past, Szépművészeti Múzeum, del 6 d’octubre al 17 de febrer de 2013, entrades 3.200 HUF, hi ha catàleg). Però les similituds acaben aquí, diu la història de l’art. Rico, gràcies sobretot al seu encontre amb Marià Fortuny, (1838-1874) a París al 1871, i el seu viatge plegats a Granada, va aprendre a utilitzar les lliçons que habia rebut de l’escola de Barbizon per crear vistes principalment del sud d’Espanya i de Venècia, brillants tècnicament i properes al tòpic des del punt temàtic. Va obtenir un gran èxit comercial, si bé amb el temps ho va pagar amb un cert menspreu de la crítica. Cézanne, per la seva banda, com és conegut, va conèixer el rebuig de l’estament oficial parisenc i, sense ni tan sols incloure’s entre els impressionsites, es va retirar a la seva Provença natal per iniciar la seva solitària recerca, centrada en l’estructura de la visió, que el va convertir en un pioner de la modernitat. Ara, però, l’excel·lent treball del comissari Javier Barón Thaidigsmann, capde l departament de pintrua del XIX al Prado, revela un Rico més inquisitiu i més matisat, mentre que l’exposició de Budapest busca subratllar el deute de Cézanne amb la pintura antiga. D’altra banda, una nova biografia per Alex Denchev, ressenyada aquí per Waldemar Januszczak, ens mostra un Cézanne mé vital i senzual (Alex Denchev, Cézanne: A Life, Pantheon Books, New York, 2012; 24,50$ a Amazon).

2. Adjudicat!

La 19th Century Art Sale a Christie’s New York (1 de novembre) no va ser un gran èxit – segurament no hi van ajudar ni l’ambient post-Sandy ni els talls constants en les línies de telèfon. Malgrat tot, els tres lots catalans que s’hi oferiren (n. 60 a 62) no van fer un mal paper, i com a mínim van donar el consol al subhastador James Hastie de trobar comprador. El millor d’ells, l’oli d’Eliseu Meifrèn (1859 – 1840), Nit a Cadaqués (oli sobre tela, 130 x 151 cm), que vam comentar en aquest blog el 13 d’octubre passat, va ser presentat per Hastie com un “fabulous painting” i de fet, es va vendre just a la meitat de l’estimació de 80.000 – 120.000$, per 100.000$ (122.250$ amb les comissions) a un licitador a la sala. Està clar que no es trata d’un rècord i que els grans dies de 2003-2008 tardaran a tornar, però d’altra banda també és veritat que la bona pintura catalan, si s’ofereix amb unes estimacions raonables, encara resulta atractiva, fins it tot en l’escena internacional.

3. Un saldo?

Escenes de la Tebaida (tremp sobre fusta, 27,5 x 37,5 cm, 1430 – 1435), una de les taules retallades d’una altra taula més gran de Fra Angelico (c. 1395 – 1455) i el seu estudi,s’ha venut el 27 d’octubre passat a la casa de subhastes Leclere (Marsella) per 552.000€ (comissions incloses), a un col·leccionista francès, informa Le Journal des Arts. Ho veuen com un preu relativament baix, en una subhasta realment fluixa (només el 29% dels lots van canviar de mans). Però, si tenim en compte que l’estat de conservació no era perfete, que l’obra no mostra les millors qualitats de Fra Angelico i que el Louvre ja havia declinat la seva adquisició durant el període de paralització de la llicència d’exportació, potser no ens ha d’estranyar tant. A més a més, voldrà dir que de moment, l’obra es queda a França – personalment, creia que acabaria al Philadelphia Museum of Art, on es conserva un altre fragment de la mateixa taula, amb l’escena de l’ Oferiment del Papat a Gregori el Gran, (tremp sobre fusta 27,9 x 19,7 cm) que encaixa perfectament amb el que s’oferia a Marsella.

4. Fes el teu Rijk

El Rijksmuseum ha decidit obrir les seves portes digitals molt abans que les físiques (la reobertura del museu està oficialment prevista per al 13 d’abril de 2013) i la seva nova web és realment una gran festa per als ulls. El catàleg en línia agrupa fins a 275.556 fitxes, de les quals 132.847 tenen una imatge en gran resolució de les obres- entre les qual, està clar, una de les meves favorites, l’oli de Johannes Vermeer (1632-1675) El carrer o vista de les cases de Delft (oli sobre tela 54,3 x 44 cm, 1656) que, per alguna raó descoenguda fins i tot per mi, prefereixo a la seva La lletera (oli sobre tela, 45,5 x 41 cm, 1660) que, ho admeto, és d’una qualitat superior. En el catàleg, però, encara queden algunes detallas a resoldre (aquí i allà, apareixen textos en holandès a la versió anglesa) i d’altra banda, hauria estat un encert si, a la mateixa fitxa, hi haguéssin inclòs tota la informació sobre l’obra produïda pel museu i accessible per internet – és una llàstima que a la fitxa del Retrat de Ramón Satué (oli sobre tela, 107 x 83,5 cm, 1823) de Francisco de Goya (1746-1828), no hi hagi almenys un link cap a la documentació de la recerca que, fa poc més d’un any, va descobrir que a l’obra cobria un retrat anterior d’un oficial francès del màxim rang (al blog, ho vam comentar en nota al 29 setembre de 2011). En qualsevol cas, han treballat dur per inclure una altra eina, autèntica estrella de la nova web, anomenada Rijkstudio, que anima a “Crear la vostra pròpia obra mestra”, i que permet baixar-se qualsevol imatge gratuïtament (sempre que no hi hagi drets d’autor), i usar-la per donar via lliure a les vostres habilitats creatives.

5. De Carles a Beatriu

La paraula “Rijk” a “Rijksmuseum” no és fàcil de traduir – sembla que en l’holandès actual s’usa per referir-se a la totalitat del regne (inclosos els territoris del Carib), de la mateixa manera que, en alemany, “Reich” s’havia usat per a incloure els territoris més enllà d’Alemanya (semblant potser a l’anglès “Empire”, com en la denomincació “Imperial War Museum”). Per tant, resulta natural que el Rijksmuseum, a més a més d’actuar com a museu d’art, ofereixi una idea de les diferents parts del regne i la seva història – de manera que es converteix també en un museu nacional. La nova web reflecteix aquest aspecte. Sota el títol Timeline of Dutch History, proposa una introducció general a la història dels Països Baixos, que fan començar amb la unificació sota l’emperador Carles V (1500-1558), i continuen fins a l’actual reina Beatriu. Realment dóna un context molt útil a les obres de la col·lecció, i explica una història abosrvent – lelgida des de Barcelona, és fins i tot més interessant, ni que sigui per haver compartit corona espanyola durant unes quantes dècades.

6.Llibres: Vicenç Furió, Arte y reputación. Estudios sobre el reconocimiento artístico

Com de valorats han estat els grans artistes per part de les generacions següents de crítics i especialistes? La fama i la reputació artística, queda gravada d’una vegada i per sempre? Aquestes són algunes de les preguntes que Vicenç Furió tracta de respondre en el seu nou llibre, en què reuneix i revisa sis articles anteriors. Hi he trobat la idea, molt refrescant, que en història de l’art no hi ha descobriments d’artistes, sinó en tot cas redescobriments – fet que hem d’acceptar, si creiem que es tracta d’una història construida sobre restes de memòria, ignorades, tolerades o celebrades pels nostres antecessors (Vicenç Furió, Arte y reputación. Estudios sobre el reconocimiento artístico, Memoria Artium, Barcelona, 2012; 35€ aquí).

7. Dedicats a l’art, no a la guerra.

A través del Huffington Post (ple de notícies curioses), que aquí copia un despatx de Reuters, ens arriba la notícia que el govern suís ha trobat una solució perfectament lògica a dues qüestions nacionals: la sobreocupació dels magatzems d’art del port franc de Ginebra (on es creu que ja s’hi enmagatzem un xifra important, si bé desconeguda, de milers de milions de dòlars en art) i la caiguda en desús de diferents búnquers construits als anys 40,50 i 60, arrel de la Segona Guerra Mundial i la Guerra Freda. Ara els ofereixen a qui estigui disposat a reconvertir-los en grans caixes fortes per a obres d’art – si us interessa, a la llista d’ofertes s’hi acaba d’afegir un dipòsit (buit) de municions del 1955, a prop del llac de Lucerna, per 386.000 francs suïssos.

04.11.2012: From Provence to Switzerland

Publicat a 4 novembre, 2012

1. Parallel lives: Rico and Cézanne

Martín Rico (1833-1908), La Corniche,1881. Oil on canvas, 42.9 x 74 cm. Minnesota, Collection of the Tweed Museum of Art, University of Minnesota, Duluth, Gift of Howard Lyon.

IMAGE1 CEZ — Paul Cézanne (1839-1906), Mont Saint-Victoire, 1881. Oil on canvas, 72.40 x 97 cm, The Barnes Foundation, Merion.

Martín Rico (1833-1908) and Paul Cézanne (1839 – 1906) were not only contemporaries and fellow newcomers to Paris around 1860 and 1862, but also artists that used landscape as their preferred motive. Both are receiving a major retrospective now, Rico in Madrid (Martín Rico as landscaper, Museo del Prado, October 30 to February 10, 2013; admission €12; catalogue €35 here) and Cézanne in Budapest (Cézanne and the Past, Museum of Fine Arts, from October 26, to February 17, 2013, admission 3,200 HUF, catalogue available). But the coincidences stop here, says history of art. Rico, thanks to his encounter with Marià Fortuny (1838-1874) in Paris in 1871, and his joint trip to Granada, learned how to use his natural talent and his teachings from the Barbizon school to produce brilliant, attractive and dexterous renderings of the most topical views usually of Southern Spain and Venice, which brought him huge commercial success in his time, but critical derision today. Cézanne, as we all know, responded to the Parisian establishment snubs by returning home to Aix to start his lonely, stubborn, revolutionary quest on using the paintings’ plane to reveal the structure of the image, which will establish him as the pioneer of modernity. But in the same way that the excellent work of curator Javier Barón Thaidigsmann, Head of 19th Centruy Paintings Department at the Prado, reveals a more nuanced, investigative Rico, the current blockbuster in Budapest wants to emphasize Cézanne’s debt to the Old Masters. On the other hand, a new biography by Alex Denchev, reviewed here by Waldemar Januszczak, shows a more sensual, vital Cézanne at work (Alex Denchev, Cézanne: A Life, Pantheon Books, New York, 2012; $24.50 on Amazon).

2. Sold!

In a weak 19th Century Art Sale at Christie’s New York (1st November), marred by a post-Sandy atmosphere and phone lines recurrently cut-off, the three Catalan lots (n. 60 to 62) in the catalogue gave auctioneer James Hastie the comfort of being sold, at least. The best of them, Eliseu Meifrèn’s (1859 – 1840), Night in Cadaqués (oil on canvas, 130 x 151 cm), featured in this blog on October, 13th, was introduced by Hastie as a “fabulous painting” and did quite well, selling at the middle of the $80,000 – 120,000 estimate for $100,000 ($122,250 with commissions) to a bidder in the room. It has however failed to enter the painter’s top ten. The big days of 2003-2008 are gone, but it seems that Catalan painting, when offered at reasonable estimates, remains attractive even on the international circuit.

3. A bargain?

The Thebaid (tempera on panel, 27.5 x 37.5 cm, 1430 – 1435), a fragment cut from a panel by Fra Angelico (c. 1395 – 1455) and his studio, has been sold on October 27th in Leclere (Marseille) for €552,000 (commissions included), to a French collector, informs Le Journal des Arts. They see it as a relative bargain in another weak sale (only 29% sold). But given that its condition was not pristine; that it does not show Fra Angelico at his best, and that the Louvre, who had already passed on the chance to buy it during the export deferral, I think they should be quite happy to have found a buyer for it, and indeed someone from the same country it was about to leave – my guess was that it would go to the Philadelphia Museum of Art, which holds the fragment, The Papacy offered to Gregory the Great, (tempera on panel, 27.9 x 19.7 cm) that most directly relates to the one on offer.

4. Make your own Rijk

The Rijksmuseum has decided to open its digital doors well ahead of its off-line ones (now officially planned for April 13, 2013), and its new website is certainly a feast for eyes. Its on-line catalogue lists 275,556 files, of which 132,847 come with high-resolution images – including of course one of my absolute favorites, Johannes Vermeers (1632-1675) The Street or a view of houses in Delft (oil on canvas 54.3 x 44 cm, 1656), which for some reason unknown even to me, I prefer to his even greater The Milkmaid (oil on canvas, 45.5 x 41 cm, 1660). However, there are some loose ends (here and there, a text in Dutch pops up in the English version), and it would be great if they could include, in the same file, all the information about the painting available on line, and produced by the museum – it is a bit disappointing that Francisco de Goya (1746-1828) Portrait of Ramon Satué (oil on canvas, 107 x 83.5, 1823) does not include a mere link to the research that, just a year ago, discovered a portrait of a French high-ranking military underneath (see this blog’s note on September, 29, 2011). Anyway, they worked hard to develop the star feature of this digital trove of images, called Rijkstudio, which running with the motto “Create your own Masterpiece”, is designed to allow you to download any picture for free (expect when copyrights apply), and make use of it to give free rein to your creative appropriation instinct.

5. From Charles to Beatrix

The word “Rijk” in the name “Rijksmuseum” is a tricky one – it seems that in current Dutch it is used to refer to the whole of the kingdom (including the Caribbean territories), in the same way that, in German, “Reich” was used to include territories beyond Germany (perhaps near to English “Empire”, as in “Imperial War Museum”). So it’s only natural that the Rijksmuseum, besides its role as art museum, gives some idea of the different parts of the kingdom and their history – becoming in a way both an art and a national museum. You will find some of that on the new website: under the uncompromising label Timeline Dutch History, it offers you a general introduction to the history of the Low Countries, which they like to start with the unification of many of its current territories under emperor Charles V (1500-1558), and end with the current user of the Koninklijk Paleis, Queen Beatrix. It really works as a context to the artworks from the collection, and makes for an absorbing story in its own right – and reading it from Barcelona is a plus, not only because of our shared history under the Spanish crown.

6. Books: Vicenç Furió, Arte y reputación. Estudios sobre el reconocimiento artístico

How great have great artists looked to the following generations of artists, critics, and specialists? Is fame, and artistic reputation granted once and forever more? These are questions that Vicenç Furió tries to answer in six different essays, now revised and expanded in this new book. I found in it the healthy idea that there are no such things as discoveries of unknown artists, but rediscoveries of them – which can only be true if we agree that history of art is built upon pieces of memory, either ignored, tolerated or celebrated by our ancestors (Vicenç Furió, Arte y reputación. Estudios sobre el reconocimiento artístico, Memoria Artium, Barcelona, 2012; €35.- here).

7. Make art, not war

I learned through the Huffington Post (full of curious pieces of news), which clips a Reuters dispatch, that the Swiss government has found an imaginative solution to two different national issues at the same time; namely, the overcrowding of the art-depots in Geneva’s free-port (said to already store a fabulous, yet uncertain number of billions of dollars in art), and the disuse of the bunkers they built in the 40’s, 50’s and 60’s for WWII and the Cold War. They are offering them to buyers willing to revamp them into big safes for art – last in the offerings list is a 1955 ammunition stockpile near lake Lucerne, for just 386,000 Swiss Francs.

28.10.2012: From Naples to Rome.

Publicat a 28 octubre, 2012

1. Sometimes it is just too late.

Giovanni Battista Lusieri (c. 1755- c. 1821), Bay of Naples, 1791; pen and ink, gouache, and watercolor on six sheets of paper; 102 x 272 cm, The J. Paul Getty Museum.

Sure some of you are familiar with the work of Giovanni Battista Lusieri (c. 1755 – c.1821), but it has taken me about three and a half decades, plus this review in the FAZ about Expanding Horizons, the current retrospective in the Scottish National Gallery, to come across this absolute master of landscape painting. To make things worse, the show is just closing on October 28, and even the catalogues are sold out! The only consolation is to reserve one of the reprints, planned for early December.

2. Also late, but still on time.

A recent visit to the Museum of Barcelona’s Cathedral, a small annex in the building’s cloister that also houses its chapterhouse, came with a nice surprise. It seems that since at least July 2009, you can admire here not only the Pietat Desplà, (oil on panel, 175 x 189 cm, signed and dated 1490) the key masterwork of Bartolomé Bermejo (active between 1468-1561), but also the so called Chair of King Martin, a wooden, silver-gilded portable throne that works as a seat for one of the finest monstrances from the International Gothic. The spectacular set (approximately 140 cm high) is probably the high point of the famed early 15th century Barcelona silversmiths.

3. Books: The Brueghels at work.

I learn through La Tribune de l’Art about this monumental work on Pieter Bruegel the Elder, his copyists, and his son and close follower Pieter Brueghel the Younger (C. Currie, D. Allart, The Brueg(H)el Phenomenon. Paintings by Pieter Bruegel the Elder and Pieter Brueghel the Younger with a special focus on technique and copying practice,1062 p, Brepols, 2012, €160 from the publisher’s website). It is not a light matter. The most important recent rediscovery and purchase of a work by Bruegel (the Elder) was made by the Spanish Ministry for Culture for the Museo del Prado in 2010. But the museum wanted to acquire The Wine of Saint Martin’s Day (glue-sized tempera on linen, 148 x 270.5 cm, c. 1556 – 1568) then attributed to the son, only if its own research on the painting’s technique revealed that the work was in fact by the father. The owners were brave enough to agree, and their good luck was eventually confirmed not only by the technical aspects, but also by the finding of the signature of the artist itself (see the Prado’s report here).

4. Books: Looking for Ottonian manuscripts? Please help yourself.

Medieval Histories, by Karen Schousboe, is one of the most readable, and interesting blogs on art history you can find. In the October issue, she urges us to fly to Munich, and pay our respects to Pracht auf Pergament, the exhibition in the Kunsthalle der Hypo-Kulturstiftung (until January 13th), a “once in a lifetime opportunity” to see the precious, rare and very fragile collection of Caroligean, Ottonian and Staufern manuscripts held in the Bavarian State Library (including the Gospel of Otto III, Reichenau, c. 1000; pictured above.). But in these days of digital access, the real wonders come out of true academic generosity, which is now the norm. On the exhibition’s website, they loaded up the 74 manuscripts, most of them illuminated, dated between 800 – 1175, ready to be downloaded, free and fast, directly to your computer (I tried, and it works). Perhaps steps like this can bring about a new push on teaching Early Medieval Art by starting with illuminated manuscripts?

5. Manuel works.

As you have surely noticed, I like to follow the work of those interesting academics I have the good luck to know. This time, it is Dr. Manuel Castiñeiras, who is participating in the upcoming Fourth Annual Anne d’Harnoncourt Symposium, on The Art of Sculpture 1100 – 1500: Sculptural Reception, and organised by The Philadelphia Museum of Art, Penn University and the Institut National d’Histoire de l’Art, Paris (November 2-4. Penn University Campus). The title of Castiñeira’s paper is quite suggestive: They Are All the Work of Artists (Jer. 10, 9): the Romanesque Portal as liturgical Performance, following his brilliant essays on Saint James in Compostela. You can read the rest of the programme here.

6. A wrong approach – and an error in political strategy.

I am sad to note that the electoral manifesto of Convergència i Unió (the Nationalist Catalan party that everyone expects to win the crucial elections on November 25th) is very clear about its proposal for a referendum for independence (more than happy with that), but extremely weak when it comes to cultural matters. You have a bit of illustrated democratic despotism (“The Government will guarantee, and govern the network of basic facilities”, including museums), combined with an inward vision on cultural heritage, which seems to work only as evidence of Catalan culture’s self-sufficiency. Thank God, the professionals at the fore of basic facilities tend to follow a more advanced form of nationalism – an open one, which knows you cannot explain Catalan culture, nor any other European culture, without taking into account some of the rest of European cultures (here is my humble attempt in August to explain that).

7. Roma locuta.

The union of The Pontifical Commission for the Cultural Heritage of the Church and The Pontifical Council for Culture, ordered by the Motu Propio Pulchritudinis Fidei signed by Pope Benedict XVI in July and recently made public, might sound like a very unimportant piece of Vatican bureaucracy. Not so, perhaps. In fact it could be very good news for the endless buildings and artworks under the care of the Catholic Church – because it means the Holy See is willing to make use of them for its renewed purpose of dialogue with non-believers through culture. Hopefully that will lead to joint restoration campaigns and research – and also a wider openness to contemporary art. Just to see how far this can go, read this interview with the mastermind of this policy, Card. Gianfranco Ravasi, in which he discusses the Vatican pavilion in the upcoming Venice Biennale (June 1st – November 24th, 2013), and also the tragic death of Amy Winehouse.

13.10.2012: Dels Pirineus a Sitges, passant per Roma.

Publicat a 13 octubre, 20127 juliol, 2017

1. Només fa un segle enrera.

La notícia estrella de la setmana repeteix en part una història coneguda. Al 1904, Lluís Domènech i Montaner va fer la fotografia de l’esquerra, la primera que documentava la nau de Sant Climent of Taüll. Naturalment, no només va ser l’arquitectura el que li va cridar l’atenció, sinó els murals que s’endevinaven rere el retaule gòtic – és a dir, el cicle Pantocrator del Metre de Taüll, aviat saludat com una peça mestre del Romànic europeu. Aquesta setmana, laDirection Régionale des Affaires Culturelles du Midi – Pyrenées ha revelat una història molt similar i igualment fascinant: un excel·lent conjunt de pintures murals romàniques, excepcionalment ben conservades, ha estat desocbert a l’altra banda dels Pirineus, a la parroquial d’ Ourjout (foto de la dreta), un petit poble de l’Arièja, després que els restauradors van començar a retirar les taules del retaule barroc que les amagava i protegia (notícia i fotografies aquí). Els especialistes ja estan buscan la seva relació amb la resta d’exemples pirinencs – el meu ull d’aficionat hi veu almenys dues mans i una relació més estreta amb Santa María de Boí que no pas Sant Climent.

2. Entre Van Gogh i Dalí.

Entre l’holandès i l’empordanès és on el catàleg de Christie’s per a la seva propera subhasta de 19th Century European Art (1 de novembre, Nova York) col·loca aquesta Nit de Cadaqués (lot 60, oli sobre tela, 130 x 151 cm) d’Eliseu Meifrèn (1859 – 1840). Pot ser hi ha un toc d’exageració comercial per tal de justificar l’estimació de 80.000 – 120.000 USD (60.000 – 90.000 €), però encara em sembla un bon intentent de presentar, de manera innovadora, els nostres pintors en un context internacional. Un oli de Meifrèn molt similar, si bé amb un to menys dramàtic, va sortir per 90.000 € a Balclis a l’octubre del 2006, però va quedar sense vendre’s (lot 804, també 130 x 150 cm).

3. Què, estem davant d’un Vermeer?

Bé, vosaltres mateixos podeu respondre si us animeu a d’examinar en directe aquesta Santa Pràxedis (oli sobre tela, 102 x 83 cm, 1655; de la col·lecció de la The Barbara Piasecka Johnson Foundation), els altres set olis del mestre i les quaranta-dues teles dels seus col·legues holandesos que conformen la magnífica exposició ara a la Scuderie del Quirinale a Roma (Vermeer. Il secolo di oro dell’arte olandese, fins al 20 de gener, entrades de 9,50 a 12 €). És clar que si el Ticià l’únic que us pot fer pujar a un avió, , millor que espereu a la següent gran exposició al mateix lloc, entre febrer i juny del 2013 – un complement perfecte seria la visita al Palazzo Doria Pamphilj a la Via del Corso, a deu minuts caminant.

4. Mans privades en espais públics.

Mondo Mostre és l’agència privada d’exposicions i actes culturals darrera de l’exposició de Vermeer a les Scuderie. Fundada al 1999, i espcialitzada en els intercanvis entre Rússia i Itàlia, ofereix igualment una llista impressionant de projectes internacionals que, potser, podria ajudar a superar alguns prejudicis contra aquesta mena de col·laboradors per a museus, tan privats com públics.

5. Primers passos.

La nova direcció del MNAC ha anuncia el programa d’exposicions per al 2013. Les dificultats provenine de les retallades en el pressupost i de la manca de planificació de la direcció sortint, però han aconseguit presentar unes propostes prou variades i atractives. Es comibinarà dues monogràfiques, una sobre Antoni Tàpies (nascut al 1923 i mort aquest febrer), centrada en l’obra conservada per la família, i una altra sobre Joan Colom (1921; al juliol va donar tot el seu arxiu i obra al museu); amb algunes presentacions focalitzades en obres concretes de la col·lecció permanent. És tracta sobretot d’un programa factible, en el qual els seus responsables poden brillar – personalment tinc molt d’interés en tot allò de nou que Francesc Quílez i Jordi A. Carbonell ens descobriran sobre la Batalla de Tetuan (oli sobre tela, 300 x 972 cm, Roma, 1862-1864; fotografiada a sobre) de Marià Fortuny (1838-1874), entre el març i el juny. Respecte els aspectes a revisar, però, queda d’una banda, la necessitat d’ampliar el camp de visió més enllà de l’art i els artistes de dins de les fronteres de l’Estat; així com aprofitar els préstecs internacionals per a atreure les exposicions en què participen- Feina per al 2014, per tant!

6. Descobrim el nostre costat barroc!

Qui és l’autor d’aquesta atractiva Natura morta amb peixos i marisc (oli sobre tela, 65 x 99 cm), comprada pel Prado al 2009? Un mestre holandès treballant a Itàlia? Un d’italià guanyant-se la vida a Holanda? Potser un pintor de províncies a França o bé un d’espanyol a la cort de Madrid? Ho sento, però cap d’ells. Es tracta del barceloní Antoni Viladomat i Manalt (1678-1755). Però està vist que el barroc català és un camp de la història de l’art reservat als esforçats. El catàleg raonat i complet de l’obra de Viladomat ja està enlestit, però el seu autor, Dr. Francesc Miralpeix, sap que encara haurà d’esperar per veure’l publicat. Per tant, mecenes del país, aquí teniu un bon llibre i una bona exposició a la vostra disposició.

7. Revelacions sitgetanes.

Tal i com vam anunciar al setembre, el passat divendres dia 5 es va celebrar, amb llilsta d’inscripció completa, la primera Jornada d’art, mercats i museus al palau de Maricel de Sitges. Els diferents conferenciants ens anaven descobrint un món de relacions continuades i estretes, fins que a primera hora de latarda, va arribar la que, per una debilitat personal, em va cridar més l’atenció. En la seva ràpida visió del món de l’anquariat des de la post-guerra, l’antiquari Artur Ramon va fer resorgir la figura de la parella formada pel Dr. Arnaldo Rosenstigl i la seva dona Rutta, refugiats jueus que van aportar a la ciutat les maneres de l’alt antiquariat. Però també ens va descobrir a un fugitiu alemany, relacionat amb la Gestapo, de nom Ludwig Losbichler-Gutjahr, operant entre ombres des d’una habitació del Majèstic del Pg. de Gràcia. Aquesta descoberta podria tenir conseqüències, ja que si Losbichler es va tacar les mans amb obres provinents de l’expoli nazi, aleshores s’hauria obert una porta a casos de restitució – quan tots pensàvem que Barcelona, com a ciutat neutral, no hi tindria mai un paper destacat. Per fer les coses encara més complicades, la principal font utilitzada per Ramon va ser la correspondència de 1951 a 1969 entre Losbichler i Germain Seligmann, un marxant de Nova York d’origen hebreu.

13.10.2012: From the Pyrenees to Sitges, via Rome.

Publicat a 13 octubre, 2012

1. It was just one century ago.

The stellar news of the week follow a familiar pattern. In 1904, the architect and art historian Lluís Domènech i Montaner took the picture on the left, the first to show off the nave of the shockingly fine Sant Climent of Taüll church, lost in a remote valley in the Catalan Pyrenees. However it was not only architecture that drove him there, but also these hidden wall paintings sticking out behind the Gothic altarpiece. And for good reason: he had stumbled upon the Master of Taüll’s Pantocrator, a true Romanesque masterpiece, now in the MNAC. Last week, the Direction Régionale des Affaires Culturelles du Midi – Pyrenées reported a similar story of wonder from the other side of the Pyrenees: a new group of exceptionally well preserved Romanesque wall paintings was discovered in the parish church of Ourjout, a small village in Arièja, when restorers removed some panels of the noted Baroque altarpiece placed before it (see report and pictures here). Specialists are now busy establishing its relationship with the other cycles in the Pyrenean area -my amateurish eye sees at least two hands in the Occitan examples, and a more direct link with wall paintings in Santa Maria de Boí (also in the MNAC), rather than Sant Climent.

2. Between Van Gogh and Dalí.

This is where the catalogue for Christie’s 19th Century European Art sale (November 1st, New York) places this powerful Night in Cadaqués (lot 60, oil on canvas, 130 x 151 cm) by the Eliseu Meifrèn (1859 – 1840). Perhaps there is a gentle touch of spin that justifies the $80,000 – 120,000 (€60,000 – 90,000) estimate, but still a hint about how a fresh, open approach can help present Catalan painting in an international context. A very similar one, yet slightly less dramatic example with a starting price of €90,000, went unsold in October 2006 in Balclis, an auction house in Barcelona (lot 804, also 130 x 150 cm).

3. Is this really a Vermeer?

Well, you can decide for yourself after examining the impressive reunion of eight works by his hand (including this St. Praxedis, 102 x 83 cm, 1655; from The Barbara Piasecka Johnson Foundation), plus forty-two others by contemporary Dutch Masters, currently on show at the Scuderie del Quirinale in Rome (Vermeer. The Gold Century of Dutch Art, up to January 20th, admissions from € 9.50 to 12.-). But perhaps only a Titian would put you on a plane? Then wait for the next grand show of the Venetian master in the same venue, from February to January 2013 – why not pair it with a visit to nearby Palazzo Doria Pamphilj in Via del Corso?

4. Private hands in public venues.

Mondo Mostre is the private exhibition’s agency behind Vermeer’s show in the Scuderie. Founded in 1999, and specialized in Italian – Russian exchanges, it offers a commanding international projects list that can help to brush off some of the prejudices against this kind of alternative partners for museums, both private and public.

5. First steps.

The new directors of the MNAC have announced its 2013 exhibition plans. Hampered by budget cuts, and the absence of any plans by the previous director, it offers however some degree of variety. It combines a retrospective of recent work by Antoni Tàpies (born in 1923 and deceased last February) and Joan Colom (1921; he donated his entire oeuvre and archive in July) with some in-focus presentations of certain works in the permanent collection. Above all, it is a feasible program, in which their curators have a real chance to shine – I am expecting how far and deep will go Drs. Francesc Quílez and Jordi À. Carbonell on the enormous The Battle of Tetouan (oil on canvas, 300 x 972 cm, Rome, 1862-1864) Marià Fortuny (1838-1874), on show between March and June 2013. Meanwhile, on the list of matters pending, I would put: widening a vision that for the moment does not embrace art from beyond Spain’s borders, and starting using the Museum’s loans for international projects as a way to secure the corresponding exhibition also at home.

6. Time for a Baroque rescue effort.

Whose is the hand behind this wonderful Still life with fish and seafruit (oil on canvas, 65 x 99 cm), bought by the Museo del Prado in 2009? A Dutch master in Italy? An Italian ex-pat in the Netherlands? A provincial French, or a Spanish court artist in Madrid? None of them, but the Catalan Antoni Viladomat i Manalt (1678-1755). His catalogue raisonné, already completed by Dr. Francesc Miralpeix but still unpublished, reveals a painter who, thanks to imported engravings, knew how to kept himself aware of what was happening elsewhere, and made his own interpretations of the available models. Which makes for an interesting book and its corresponding exhibition to add onto the waiting list.

7. Revelations in Sitges.

As trumpeted in this blog in September, on Friday, 5th this month a sold-out 1st Meeting for Art, Markets, and Museums took place in Sitges, near Barcelona. The different speakers made interesting contributions to this world of close relationships, but the most interesting news for me came from dealer Artur Ramon. In his rapid sketch of art dealers in post-war Barcelona, he identified a couple of Jewish émigrés, Dr. Arnaldo and Rutta Rosenstingl setting the tone for high quality dealing, but also a German fugitive, Gestapo related Ludwig Losbichler-Gutjahr working from the shadows of a room in the Majestic Hotel. If Losbichler had had his hands dirtied by Holocaust-tainted property, then a door for restitution cases has been open in a city that, belonging to neutral Spain, at first seemed irrelevant to the matter. To make thinks even more complicated, the principal source of Ramon’s findings is the 1951-1969 correspondence between Losbichler and Germain Seligmann, a dealer in New York of Jewish origin.

Del Bosco al Courtauld

Publicat a 29 setembre, 20127 juliol, 2017

29 de setembre de 2012

1. Llibres: Dibuixos del Bosco.

Brepols acaba d’enviar un email recordant que, el diumenge 30, expira la seva oferta de llençament per a Bosch. Die Zeichnungen, el catàleg de F. Koreny de tots els dibuixos complets del mestre (456 pàgs, 451 il. col). 100 euros enlloc de 125: irrestible? El podeu comprar ara aquí.

2. Piero, per parts.

La llista d’obres per a l’exposició que Frick Collection acaba d’anunciar, portava a fer-se una pregunta natural. Titulada Piero della Francesca in America (del 12 de febrer al 19 de maig de 2013, amb catàleg de James Banker, Machtelt Israels, Elena Squillantini i Giacommo Guazzini), presentarà la Mare de Deú amb Àngels del Sterling and Francine Clark Art Institute, així com les diferents taules del retaule de Sant Agustí, (executat pel Della Francesca per al seu Borgo de San Sepolcro natal), que es conserven als Estats Units. Però hi afegirà una altra taula d’ultramar: la de Sant Agustí del Museu Nacional de Arte Antiga de Lisboa. “Per què?” vaig preguntar a Heidi Rosenau , la cap de comunicació de la Frick. Amb menys de 24h, em contestava amb la resposta del comissari convidat Nathaniel Silver (traducció de la casa):

“El títol de l’exposició, ‘Piero della Francesca in America’, expressa el fet que aquesta és la primera exposició de la seva obra als Estats Units. Significativament, l’artista va executar totes les pintures per a la seva ciutat natal, de manera que l’exposició tracta de Piero treballant a la seva ciutat. Encara que la gran majoria de les obres a l’exposició estan en col·leccions americanes i que aquest tema obre el catàleg de l’exposició, no n’és el seu tema primari. La magnífíca taula de Lisboa, en qualsevol cas, va ser descoberta en part gràcies a l’adquisició per Miss Frick de la taula de St. Joan Evangelista. El 1947 Kenneth Clarkc va atribuir el St. Agustí de Lisboa a Della Francesca per primer cop, una descoberta catalitzada per l’adquisició de Frick, alsehores acabada de fer pública”.

Així doncs, tot pot ser que aquest sigui el primer pas per veure, un dia, totes les taules del políptic reunides en un mateix lloc – aquesta vegada, el Sant Miquel Arcàngel de la National Gallery, i el Sant Nicolau Tolentino del Museo Poldi Pezzoli, Milà, s’han quedat a casa.

3. El vostre home a Paris.

Va valer la pena per la Biennale des Antiquaires al Grand Palais, per la monogràfica de Richter al Pompidou i per les noves sales d’Art Islàmic al Louvre. Però el que més recordaré seran les sales, no pas noves, n. 18 i n.1 de l’enorme museu – és a dir, el cicle que Rubens va pintar entre 1621 i 1622 per la sala que Maria de Medici es va dedicar a si mateixa, al seu Palais du Luxembourg, i els extraordinaris marfils bizantins (Marfil Barberini, primera meitat del s. VI) i carolingis (El Paradís Terrenal, c. 870-875), que us trobeu de camí al festí barroc. El que fa grans aquests grans museus són aquestes lliçons permanents, de vegades inesparades.

4. Quan va començar tot plegat? (2).

Francesc Lacoma i Fontanet (1784-1812), Autoretrat, oli sobre tela, 68,5 x 57 cm, 1805, MNAC, Barcelona.

La nota de la setmana passada sobre la relació pionera entre Pelegrí Calvé i els natzarens alemanys a Roma, cap a 1845, va donar lloc a un comentari interessant per part del Dr. Francesc Miralpeix, de la Universitat de Girona:

“La proposta de la connexió dels artistes catalans del XIX amb els seus col·legues europeus encara podria recular-se uns anys més. Jo l’aproximaria als pioners, a la generació dels Solà i Campeny, i en especial a un de molt interessant i poc treballat: Francesc Lacoma. Em sembla que són el fil conductor que porten als romàntics i als natzarens.”

Tema de tesi, per tant. Per part meva, el que em sorprèn de Clavé és la seva voluntat d’aporpiar-se i superar el model natzarè, en el seu propi terrny, així com la decisió d’emprendre una carrera internacional (a Mèxic) després dels seus anys romans. En aquest sentit, potser el prodríem considerar un precursor de la gran estrella de la generació posterior, Marià Fortuny (1838-1974) – un autèntic fenomen europeu.

5. Una bona tria.

Els processos de selecció dels directors dels museus de Barcelona continuen amb un nou encert. L’elecció de la Dra. Pilar Vélez (Barcelona 1957) per al DHUB ja va ser ben acollida, i proveir ara la seva vacant de directora del Museu Marès amb Josep Maria Trullén (Barcelona 1954), torna a ser una bona notícia. Recordem el seu bon treball en la transformació del Museu de Solsona i del Museu de Vic en centres de referència, en els quals s’hi reuneixen fins a tres administracions, més l’Església. Els seus darrers anys al Museu d’Art de Girona no han tingut el mateix èxit, però ara es demostrarà que no va ser pas per responsabilitat seva – al contrari. Qui serà el nou director a Girona? Seguiu el bloc!

6. Si la muntanya no ve a Mahoma, aneu a Itàlia.

Per si us havia passat pel cap un any sabàtic a Itàlia, aquí teniu una altra raó de pes. Aquest brillant bocetto (Sants en glòria, oli sobre tela, 92 x 136 cm) de Corrado Guiaquinto (1703-1766) no ha aconseguit el permís d’exportació, i per això el proper 22 d’octubre serà subhastat, per Antonina Roma, amb una estimació ridícula: 12.000 – 15.000 euros. Sempre es pot comprar, i així es gaudeix encara més d’una pausa llarga en aquell país de les meravelles.

7. Com treballar en un palau, al centre de Londres.

La meva alma mater busca un director de màrketing, amb despatx a Somerset House, per vendre les seves exposicions i els seus cursos d’història de l’art, de renom internacional. No us acaba d’atreure? Penseu que amb un sou de 59.715 – 66.923 lliures a l’any estareu cobrant més que el propi Rajoy, el qual, a més de girar-se-li cada cop més feina, s’haurà de conformar amb 78.000 euros anuals – d’acord amb els nous pressupostos. Els detalls de l’oferta a The Art Newspaper.

From Bosch to the Courtauld

Publicat a 29 setembre, 2012

September 29nd, 2012

1. Books: Rush for Bosch!

I just received an email from the publisher Brepols reminding me next September, 30, their introductory offer expires for F. Koreny Bosch. Die Zeichnungen, the 456 pages (451 colour ill.) complete catalogue of the master’s drawings. 100 Euros, instead of 125 Euros: irresistible? Then buy it here now.

2. Putting together Peter’s puzzles.

The lists of works for the exhibition the Frick Collection in New York has just announced, lead to a natural question. Named Piero della Francesca in America (February 12th to May 19th, 2013, catalogue by James Banker, Machtelt Israels, Elena Squillantini and Giacommo Guazzini) it will present Madonna and Child attended by Angels from the Sterling and Francine Clark Art Institute, alongside with the different panels of his Sant Agostino’ altarpiece now in New York and Washington. But it will also show an additional panel from the other side of the Atlantic: Saint Augustine from the Museu Nacional de Arte Antiga, Lisbon. “Why?” – I asked in my email to Heidi Rosenau , Frick’s Head of Media Relations. She promptly provided me with the answer from guest curator Nathaniel Silver:

“The title of the exhibition, Piero della Francesca in America, signifies the fact that this is the first exhibition of his work in the United States. Significantly, all of the paintings were made for the artist’s native city so the exhibition is about Piero working in his hometown. While the vast majority of paintings in the exhibition are in American collections and this theme introduces the exhibition catalogue, it is not the show’s primary theme. The magnificent painting from Lisbon was, however, discovered partly as a result of Miss Frick’s acquisition of St. John the Evangelist. In 1947, Kenneth Clark attributed the Lisbon St. Augustine to Piero for the first time, a discovery catalyzed by the recently published Frick acquisition.”

Then, the exhibition will perhaps be the first step to see, one day, all the surviving panels from the altarpiece at one place – this time, the Saint Michael in the National Gallery, and Saint Nicholas Tolentino in Museo Poldi Pezzoli, Milan, stayed home.

3. Your man in Paris.

And there attending last night of the Biennale des Antiquaires at Grand Palais, last day of Richter’s exhibition in the Pompidou, and second public day in the new Islamic Arts wing in the Louvre. I could write a long post on all of that, but what really caught my attention this time were the not so new salles n .18 and n. 1 of the infinite museum – that is Ruben’s 1621 – 1622 clever cycle for Maria de Medici’s self-celebratory hall in Palais du Luxembourg, and the extraordinary Byzantine (Barberini Ivory, first half of the 6th century) and Caroligian ivories (The Earthy Paradise, c. 870-875.) you find on your way to the Baroque feast. What make a great museum grand are these permanent, sometimes unexpected lessons.

4. When did it all start? (2).

Francesc Lacoma i Fontanet (1784-1812), Self-portrait, oil on canvas, 68.5 x 57 cm, 1805, MNAC, Barcelona.

Last week’s note dealing with the pioneering relationship between Pelegrí Clavé and German Nazarenes in Rome around 1845, prompted an interesting comment from Dr. Francesc Miralpeix, from the University of Girona. This is it:

“The connection of 19th century Catalan artists with their European colleagues can be pushed some years back. I will propose the generation of Solà, Campeny, and especially the little known, yet very interesting Francesc Lacome. I suspect they were the link with the Romantics and the Nazarenes”.

Here you have a nice subject for your thesis. Anyway, what strikes me from Pelegrí Calvé is his willingness to surpass the Nazarene model in its own field, and his decision to embark on an international career (in Mexico) after his Roman years. In this sense, I would say he was a forerunner of the great star of the following generation, Marià Fortuny (1838-1974) – a truly European phenomenon.

5. A bold choice.

The “guess-who’s-coming-to-dinner” way, by which top posts in Barcelona’s museums are provided, has struck gold over these last months. If Dr. Pilar Vélez (Barcelona 1957) was an excellent choice as director of DHUB (which will hold the city collections of decorative arts, dress, industrial design and graphic arts) in May, now filling her previous post as director of Museu Marès with Josep Maria Trullén (Barcelona 1954), deliver good news again. Mr Trullén is a good friend of mine, which is totally irrelevant, especially when taking into consideration his brilliant job of first transforming the Museu of Solsona, then the Museu of Vic into regional powerhouses that involved up to three different public bodies, plus the Church. His years as director of the Museu d’Art de Girona was not that successful, but we can be sure he will now show this was not his fault, by no means. But who will take the crown in Girona? Stay tuned!

6. Another good reason for transferring to Italy.

Just in case you wonder about spending a long time in Italy, let me give you another good reason for the move. This upscale bocetto (Glory of Saints, oil on canvas, 92 x 136 cm) by Corrado Guiaquinto (1703-1766) has been denied an export licence, so it cannot travel outside the country. It will be auctioned, therefore, by Antonina in the Italian capital on October 2nd, with the ridiculous estimate of 12,000 / 15,000 Euros. Why not buy it, and doubly enjoy your stay in the land that produces such kind of wonders?

7. Work in a Royal Palace, Central London.

My alma mater is looking for a marketing “s/he” – political correctness can be so creative! Working in Somerset House selling world-class exhibitions and art-history courses, might perhaps lure you? At £59,715-£66,923 pa you will better paid than the President of Spain (the increasingly busy man gets only €78,000, according to the new budget). Details in The Art Newspaper.