Set per set: un nou Rembrandt i dues bones exposicions a Londres.

Publicat a

Jan Six: un segon Rembrandt en 5 mesos.

Rembrandt (?), Deixeu que els infants s’acostin a mi, durant la seva restauració, col·lecció privada. Foto: Codart.

Jan Six, el marxant i expert en Rembrant que al maig passat va presentar la seva descoberta d’un nou Rembrandt – Retrat d’un jove noble, oli sobre tela, 101 x 74,3 cm (notícia aquí) -, ara hi ha tornat. Tal i com informa Codart, Six ha identificat com obra del mestre holandès aquest oli amb el tema evangèlic Deixeu que els infants s’acostin a mi. El va caçar a Lempertz el 2014 (on es va enlairar des de la seva estimació de 15.000 € fins al seu preu final de 1,525 milions d’euros); la notícia la va donar el diari neerlandès De Volkskrant la setmana passada i ara el Museum De Lakenhal de Leiden acaba d’anunciar que l’inclourà en l’exposició sobre Rembrandt jove que presentarà del 3 de novembre de 2019 al 9 de febrer de 2020.

Ribera més enllà del shock.

Jusepe de Ribera, Martiri de Sant Bartomeu, 1644, oli sobre tela, 202 x 153 cm ©Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona, 2018. Foto: Calveras/Mérida/Sagristà.
Jusepe de Ribera,  El Tacte, 1632, oli sobre tela, 125 x 98 cm.©Museo Nacional del Prado

Dimecres 26 la Dulwich Picture Gallery de Londres inaugura Ribera: Art of Violence (fins al 27 de gener). L’exposició tracta un tema rocós: l’ús del sofriment humà com a mitjà per a l’expressió artística, religiosa i cultural per part de Ribera (c. 1591-1652). S’obre amb el Martiri de Sant Bartomeu del MNAC i es tanca amb l’espectacular Càstig d’Apol·lo a Màrsies del Museo de Capodimonte i inclourà 6  grans olis més i dibuixos i gravats fins a 45 obres, presentades en cinc espais temàtics: el martiri dels sants i la violència dels mites, la pell i els cinc sents, crim i càstig i la figura masculina subjectada. El número relativament limitat de peces no ha d’enganyar respecte la profunditat i el rigor de la proposta: Xavier Bray i Edward Payne com a comissaris en són la garantia i el tema és exigent. Un tast del nivell que presenta és la inclusió de El sentit del tacte del Prado, fet que possibilitarà un paral·lelisme amb la tela del MNAC, pintada dotze anys després, que crec fascinant. En efecte, em sembla que el cap d’Apol·lo romà que comparteixen, provinent de la col·lecció Giustiniani de Roma i avui al British Museum (present també a l’exposició) és al mateix temps un punt de connexió i un punt de divergència fonamental: mentre que a la primera tela representa l’acceptació plena, tan sensual com intel·lectual, del món clàssic, en la segona actua com a símbol del rebuig decidit del paganisme que porta el sant al suplici violent.

Mantegna i Bellini.

Aprofitant el viatge a Londres, també podeu veure Mantegna and Bellini a la National Gallery (de l’1 d’octubre al 27 de gener), produïda conjuntament amb els Staatliche Museen zu Berlin i comissariada per Caroline Campbell. Presentarà un enfoc més amable que l’anterior, ja que examina l’admiració i la influència entre aquestes figures centrals del primer Renaixament que, a més, eren cunyats: Giovanni Bellini (c. 1459–1516) i Andrea Mantegna (1430/1–1506). Amb diversos prèstecs d’arreu del món,  estarà dividida en sis sales: Beginnings, sobre els començaments de l’un a Venècia i l’altre a Pàdua; Explorations, sobre els anys de treball en paral·lel a Venècia, amb obres el mateix tema per cadascun d’ells; Pietà, sobre el seu paper en el naixement i desenvolupament d’aquest tema, aleshores innovatiu; Landascape, sobre l’aportació crucial en aquest camp de Bellini; Devotional Paintings and Portraits, centrada en el tema de la “sacra conversazione” i les possibilitats  que les imatges devocionals oferien per al retrat i, finalment, Antiquity, dedicada a l’ús per Mantegna dels models clàssics – amb un prèstec realment espectacular: tres del Triomfs de Cèsar del palau de Hampton Court.

Set per Set: Kulturgutschutzgesetz; Oliba a Vic i micromecenatge al Prado.

Publicat a

El camí del mig dels alemanys.

Segons un article a The Art Newspaper, l’entrada en vigor (a l’agost del 2016) de la nova llei federal de protecció del patrimoni alemanya (Kulturgutschutzgesetz), amb les seves restriccions a la importacions i l’adopció del sistema de permís d’exportació, ha tingut efectes molt negatius. Just abans de l’entrada en vigor de la llei, explica, va haver-hi importants trasllats d’obres fora de les fronteres; les cases de subhastes més importants del país han hagut de traslladar algunes de les seves vendes a l’estranger (a Viena i Brussel·les, sobretot) i tot fa preveure que Alemanya no ocuparà mai el lloc que li correspondria en el mercat de l’art pel volum de la seva economia. Tot i així, personalment penso que es tracta d’una llei que val la pena llegir amb calma, perquè es nota que neix de l’estudi de tots el diferents models de protecció vigents a Europa (el link de sobre condueix a una versió en anglès).  Per exemple, en un punt crucial, els efectes de la denegació del permís d’exportació (art. 10, apartats 6 a 10), la norma alemanya és una mica més oberta que la que tenim aquí. Allà almenys es preveu i regula la possibilitat que qualsevol “institució dedicada a la conservació del  patrimoni” (no necessàriament pública, per tant) pugui optar a fer una oferta per adquirir l’obra amb el permís denegat, sempre que el propietari ho hagi sol·licitat i previ informe de les administracions competents (estatals i federals) – si no s’arriba a cap acord, el propietari pot tornar a sol·licitar el permís d’exportació només al cap de 5 anys des de la denegació.

Oliba a Vic, mil anys després.

El Museu Episcopal de Vic és un dels que últimament només fa que donar bones notícies.  Ara anuncia una nova exposició que promet, centrada en la revisió de la figura de l’abat i bisbe Oliba (971-1046): Oliba episcopus (del 27 d’octubre de 2018 al 10 de febrer de 2019), coincidint amb el mil·lenari del seva investidura com a bisbe d’Osona. Inclourà préstecs internacionals, entre els quals les dues grans Bíblies impulsades per Oliba des de Ripoll: l’anomenada Bíblia de Rodes (Bibliothèque Nationale de France) i la Bíblia de Ripoll (Biblioteca Apostòlica Vaticana). Igualment, hi ha programat un congrés internacional, els dies 8, 9 i 10 de novembre, entre Barcelona i Vic, en que s’exploraran diversos aspectes de l’activitat d’Oliba, amb ponents d’univesitats estrangeres i èmfasi en la projecció d’Oliba en l’àmbit europeu.

Micromecenatge a Espanya: el següent capítol?

Simon Vouet, Retrat de nena amb colom, 1620-22, oli sobre tela, 66,5 x 49,5 cm. Foto: Museo del Prado.

La campanya de micromecenatge Súmate al Prado que el museu acaba de llençar per adquirir el Retrat de nena amb colom de Simon Vouet (provinent d’una col·lecció privada) no és ni molt menys la primera d’una institució pública per a una adquisició: a casa nostra, vam tenir al 2013 el cas del dibuix La pregària de Marià Fortuny per al MNAC. Però per la importància de la institució i de la quantitat demanada de 200.000 €, la seva coincidència amb la celebració del bicentenari del museu i el suport decidit de la seva direcció, intueixo que té el potencial per marcar un abans i un després en aquest tiups de campanyes a Espanya. Hi ha coses per polir, però: per exemple, en el vídeo que el museu acaba de publicar al seu canal de Yotube (per cert, cada cop més interessant), els arguments a favor de la campanya queden molt ben resumits, però hi manca informació bàsica com ara la quantitat que es pretén aconseguir  o la via específica per fer l’aportació (és a través d’aquesta web). També es nota a faltar una versió de la campanya en altres idiomes – anglès i, també, basc i català, ja que el museu es presenta com “de tots”. En tot cas, serà interessant seguir-ne l’evolució: si té èxit, em sembla que no serà la darrera.

Set per set: loteria, Geòrgia i blockchain.

Publicat a

Els francesos es rasquen la butxaca.

Mission Patrimonie, el rasca-rasca de les loteries franceses per a finançar projectes de restauració de patrimoni, ha començat amb molt bon peu: des del seu llençament el 3 de setembre ja s’han venut 2,5  dels 12 milions de cartonets distribuits. A 15 € cadascun suposa una recaptació de 37,5M€, dels quals s’entrega 10% a la recentment creada Fondation du Patrimonie, per a que els destini als projectes prèviament sel·leccionats (ja s’han enviat els primers xecs). Un terç dels cartrons té premi, de fins a 1,5M€ i el joc es mantindrà fins a esgotar les existències. D’altra banda, divendres 14 es va llençar Loto du Patrimonie, el segon joc de l’operació, consistent en un tiratge especial de la loteria a 3€ el bitllet, amb el 25% de la recaptació reservada a la mateixa finalitat i premis de fins a 13M€. França se suma així als casos d’èxit del Regne Unit i Holanda, de manera que no perdem l’esperança que els jocs d’apostes per a finançar projectes culturals (inclosa l’adquisició de patrimoni) creuin els Pirineus  -per si pot inspirar algú, recordem que l’EAJA (Entitat Autònoma de Jocs i Apostes), gràcies a una excel·lent progressió i malgrat la fabulosa competència de Loterías del Estado, va poder entregar a la Generalitat 7,1M€ al 2016 i 10,3M€ al 2017.

Com tractar els convidats.

Parella d’ornaments per a les temples, en forma de cavalls engalanats; or, 13 cm, s. IV a.C., Museu Nacional de Geòrgia.

El país convidat a la fira del llibre de Frankfurt d’enguany és Geòrgia. Però com aprofitar l’ocasió més enllà dels llibres? Les autoritats culturals de la ciutat han trobat una manera elegant: a través de la mitologia clàssica. La Liebieghaus, un dels millors museus d’escultura d’Europa, dedicarà entre el 5 d’octubre i el 10 de febrer de l’any que ve una gran exposició al mite de Medea, filla del rei de la Còlquida,  a l’actual Geòrgia,  i l’amor que la va fer ajudar i unir-se a Jason i els seus Argonautes. Els préstecs per a l’exposió provenen dels grans museus internacionals, i inclouen a més a més de refinades peces d’or i bronze del propi Museu Nacional de Geòrgia.

Blockchain, la paraula màgica?

A The Art Newspaper trobareu un bon article resumint l’estat de la qüestió respecte la tecnologia blockchain i el mercat de l’art. La seva  conclusió és que pot resultar útil pel que fa a registrar la procedència, l’autenticitat i la propietat d’algunes obres d’art, especialment les d’artistes contemporanis. Es mostra més escèptic pel que fa a altres desenvolupament, com ara la propietat fraccionada o les operacions fiannçades amb criptomonedes emeses per la pròpia entitat que registra l’obra d’art en la seva blockchain. Es tanca amb una llista dels principals jugadors en aquest camp.

Set per set: el Príncep, Renzo Piano i un nou llibre.

Publicat a

La ruleta italiana.

François Gérard, Retrat Camillo Borghese (c. 1810); Frick Collection.

Una de les històries d’aquest agost ha estat l’anul·lació  de la llicència de l’exportació del Retrat de Camillo Borghese (c. 1810) de François Gérard, adquirit per la Frick Collection de Nova York a la galeria milanesa i londinenca Robilant + Voena. La noticia ara ha saltat als mitjans anglosaxons (a arnet hi trobareu la millor descripció del cas), però ja l’havia avançada el Corriere della Sera el 7 de juliol. Resumits, els fets publicats són aquests:  al febrer del 2017 el Robilant + Voena sol.licita la llicència da la Soprintendenza de Bolonya (a Itàlia les llicències les atorguen cadascun dels 20 comitès regionals) amb i l’obté el 15 de març (mentrestant l’havia exposat a la fira Modenantiquaria, de l’11 al 19 de febrer de 2017); el 5 desembre la Frick Collection de Nova York n’anuncia l’adquisició; al 14 maig de l’any següent la Direzione Generale di Archeologia Belle Arti e Paesaggio, del Ministeri de Cultura italià, comunica al comitè bolonyès que inicia el procediment per revocar la llicència i al 16 de juny següent el conclou a favor de la revocació – entretant l’obra ja s’havia exportat als Estats Units. La Direzione es va fonamentar en el fet que la petició de llicència era incompleta perquè va descriure l’obra com un simple “Retrat masculí”, sense donar-me la identitat i això va induir a l’error a les autoritats. La galeria no ho nega, però contraargumenta que ha complert amb tots els tràmits, que es tractava d’una obra coneguda i publicada en dos catàlegs, del 1997 i el 2003, i que en tot cas descobrir la identitat era tan fàcil com fixar-se en el revers de la pintura, perquè hi ha una inscripció amb el seu nom. A la web de Robilant + Voena hi ha una entrevista del juny d’enguany, amb fotos de l’obra en qüestió entre altres, en què  el copropietari Edmond di Robilant descriu així el procediment d’exportació italià: “It’s basically a roulette game (…) We have seen no consistency in why things get out or why things don’t get out.”

Renzo Piano, segons Luigi Prestinenza.

A Artribune, el crític d’arquitectura Luigi Prestinenza Puglisi escriu una peça fascinant sobre el rerefons de la proposta de Renzo Piano per a la reconstrucció del pont Morandi a Gènova. Hi analitza tan la seva concepció com la forma de presentar-la. Explica en primer lloc perquè l’arquitecte, genovès, senador vitalici i tan eminent i generós com astut respecte el seu país, va oferir a les ràpidament autoritats no pas un projecte definitiu, sinó el que ell va mateix va denominar “idea de pont” (“non-idea progettuale” segons l’ironia fina del Corriere della Sera). Explica també perquè els múltiples pilons del pont proposat, en forma de proa enorme, i les seves 43 làmpades projectant una pantalla de llum en forma de vela desplegada, en homenatge a les víctimes, són un exemple d’aquella que el crític veu com la lliçó més important del mestre: la forma segueix el concepte – en aquest cas, em permeto especular, es tractaria d’expressar la presència evanescent del record de les víctimes, el sacrifici de les quals s’honora amb un pont decididament robust. És una tesi que permet a Prestinenza anar més enllà de la definició corrent de Piano com l’arquitecte que ha humanitzat la tecnologia. L’havia explicat en un article anterior, també a Artribune, amb l’exemple entre altres del The Shard a Londres, en el qual la idea de l’ambigüitat dels edificis colossals és expressada pel rascacels altíssim i esberlat i és sintetitzada pel nom que li va donar el seu creador (“esberla”). Demostrava també com la forma de presentar-ne el projecte va ser tan estudiada i planificada com l’elegant i potent edifici que en va nèixer. D’altra banda, cal remarcar que no és la primera vegada que Piano regala una creació a la seva ciutat després d’una tragèdia: la torre de control del port genovès es va ensorrar el maig del 2013; al juny del 2015 l’arquitecte presentava el seu projecte, donat gratuïtament, de la nova Torre Pilota, definint-lo com un “sentinella per a la ciutat i per a un port segur”*. Tot plegat és una bona introducció cara a la retrospectiva que la Royal Academy de Londres dedicarà a l’arquitecte del 15 de setembre al 20 de gener del 2019.

* Sí, a Barcelona també tenim la nostra torre de control, de Josep M. Botey. 

Per la vostra biblioteca.

Ja podeu comprar Late Gothic Painting in the Crown of Aragon and the Hispanic Kingdoms, dirigida per l’Alberto Velasco i Francesc Fité i editada per Brill (155 € l’e-book, 171 € en tapa dura, 640 pàgines). Es tracta de les 16 ponències, complementades amb diversos texts introductoris i traduïdes a l’anglès, de la secció d’història de l’art del primer International Meeting Lleida, de 2011, una trobada anual organitzada per la Universitat de Lleida que ja s’ha consolidat plenament (la propera serà del 25 al 28 de juny de 2019).

Set per set: de Tolosa a Figueres.

Publicat a

Tout est bien qui finit bien.

Joan de Joanes (València? c. 1510 – Bocairent, 1579), Sant Blai, c. 1568-1570, oli sobre fusta, 101 x 58 cm.

Vendre a un museu és sempre un repte i aconseguir-ho, una satisfacció. Després d’uns quants mesos de negociacions, procediments i informes, finalment puc confirmar que el Sant Blai de Joan de Joanes, adquirida fa uns quants anys per qui escriu com una taula sense atribució però prometedora, finalment ha ingressat al Musée des Augustins de Toulouse. L’exclusiva, com d’habitud, la llança la Tribune de l’Art, que recalca que és una de les poques obres del mestre del Renaixament valencià en un museu francès – la base de dades Joconde només inclou una Deposició, a dues mans amb el seu pare Vicent Macip al Musée Goya de Castres i una Processó al Mont Gargano al Musée des Beaux Arts de Pau.

Lectura d’estiu.

Encara que amb un cert retard (va sortir el passat mes de març), podeu dedicar alguna tarda d’aquest agost a llegit el segon número del Colnaghi Studies Journal, editat i ofert online per la galeria Colnaghi de Londres. Hi trobareu l’estudi, cridat a ser citat una i altra vegada, de l’Albert Velasco sobre l’anomenat Mestre de Sant Jordi i la Princesa, una de les figures claus del gòtic tardà a la Corona d’Aragó. Fins ara se li havia atribuïa la coneguda taula al MNAC que li dóna el nom i dues obres més (un fragment amb el Profeta Daniel al Prado i una parella de taules, amb St. Joan Baptista i Sant Jaume al monestir de San Pedro de Siresa, Osca). Velasco amplia el seu catàleg amb quatre altres obres, fins ara atribuïdes a d’altres artistes o simplement sense atribució. En el mateix número es presenta igualment una nova atribució: un espectacular Crist crucificat mort d’Alonso Cano, defensada per José Manuel Cruz Valdovinos.

 Miracle recorrent.

Puntual com sempre, la Fundació Gala – Salvador Dalí ha presentat la seva Memòria Anual del 2017, que confirma un any més, el seu particular miracle econòmic: no només presenta beneficis, sinó que aquests pugen a 3.323.991,13 € (inferiors als 3.741.771,36 € del 2016, sobretot a causa dels 378.677,12 € destinats a provisions i sanejament).

Està clar que la Fundació gaudeix d’un privilegi reservat a pocs museus al món: els visitants venen bàsicament a veure la seva col·lecció permanent i els seu número és prou elevat (1.444.853), com per ajudar, juntament amb altres fonts d’ingressos, a que els ingressos per activitat pròpia de la Fundació s’elevin a 15.228.870,25 €. Aquesta és doncs la gallina dels ous d’or. Però el que caracteritza la gestió de la Fundació és com la cuida, amb renúncies i disciplina.

El més cridaner dels sacrificis és en el capítol d’exposicions: enlloc de portar grans exposicions a la Fundació, amb totes les despeses que comporta, la Fundació presenta una exposició anual de petit format i sobretot, participa en projectes en d’altres institucions de prestigi, aportant obra i puntualment coneixement (i potser rebent part recaptació, encara que ho desconec). Aquesta política ajuda a contenir les despeses.

Pel que fa a la disciplina, es nota sobretot en el capítol d’inversions. L’aspecte més conegut és la seva inversió en l’explotació i defensa dels drets de propietat intelectual de l’artista, en que sempre s’ha mostrat molt activa. Però aquí vull destacar una altra inversió de més recent: el Catàleg Raonat de l’obra de Dalí, ja completat pel que fa a les pintures. Gràcies una decisió innovadora en el seu moment és un projecte totalment online, obert als canvis i que, amb un cost comparativament molt més baix que el llibre físíc, situa a la Fundació com l’autoritat de referència en l’autentificació d’obra de l’artista. De fet, el seu servei d’autentificació funciona desde fa temps i és particularment exigent: de les 117 pintures proposades al 2017 (la Fundació no certifica ni escultura ni obra gràfica), només 34 finalment es van arribar a presentar físicament a la Fundació per al seu examen i d’aquestes, 15 finalment es van reconèixer com autèntiques (de la resta, 13 es van rebutjar, sobre 3 es va considerar que no hi havia prou elements per jutjar-les i les altres 3 van quedar pendents d’estudi).

També les adquisicions mereixen una menció especial: la Fundació genera titulars quasi cada any amb les seves compres, però la veritat és que mai no ha comprat l’obra més cara en oferta al mercat i els recursos que hi empra provenen d’una fons de reserves voluntàries (que s’alimenta dels resultat positius de cada exerici) que és sempre molt superior a la quantitat despresa. Al 2017 per exemple va adquirir obres i documentació per valor de 2.859.601,50 €, però el fons va crèixer fins a 74.357.349,91 €.

Set per set: Oslo?

Publicat a

Oslo?

Així, amb un interrogant, és la resposta més normal quan expliques que vas a passar uns dies de turisme només a la capital noruega, sense el clàssic creuer o l’excursió amb tren o cotxe per a la resta del país. I malgrat tot, la resposta després d’haver-ho provat és sí, Oslo, si el que es vol veure una ciutat en transformació – una debilitat personal, des que en el meu primer viatge a l’estranger, encara nen, em van portar una setmana a Berlín i al cap de cinc anys, tiraven el Mur que tan m’havia impressionat a terra.

Sempre que es viatja hi ha la tendència en buscar els paral·lelismes amb el propi bagatge i per a un barceloní, establir-los amb Oslo és molt fàcil. Com a la nostra ciutat abans dels Jocs Olímpics, la porta d’entrada tradicional era el port encara comercial i industrial i bona part dels canvis que està vivint la ciutat nòrdica ve del fet que, com nosaltres, han desplaçat aquesta zona portuària als límits del terme municipal (a Sydhavna, sempre dins del fiord de la ciutat) i, així, han alliberat tot un front marítim per a nous usos.  El que resulta diferent respecte a Barcelona és en primer lloc, el ritme i les dimensions del canvi, més reduïdes, humanes i equilibrades i en segon lloc, el protagonisme evident que els equipaments culturals tenen en la nova planificació.

Ajuntament d’Oslo

Aquest protagonisme segurament és hereu del lloc destacat que ocupaven el Museu Nacional d’Història,  el Museu Nacional d’Art i el Teatre Nacional (amb aquests noms) en la que encara és la via central de la ciutat: l’avinguda arbrada de Karl Johans, un boulevard obert a mitjans del XIX per connectar el Palau Reial amb les grans institucions del país (la Universitat, el teatre, els museus, els hotels, el Parlament, la Catedral i, al final, l’estació central de trens) i per ordenar l’eixample que s’hi extenia a banda i banda. Com que la seva línia era paral·lela a la costa, de fet li passava com al nostre Passeig Colom i més que obrir-se al mar, en marcava la frontera. L’edifici que va trencar aquest bloqueig va ser el conegut Ajuntament, una potent i elegant mola racionalista erigida al 1931, entre el port i l’avinguda Karl Johans, amb un eix perpendicular a ells que li permet obrir-se a tots dos.

Astrup Fearnley Museum

Ara s’està completant aquesta conquesta de l’antic port. En el seu extrem nord-oest, s’han conservat tres grues de l’antiga dàrsena i la resta és tot un sector de nous edificis i carrers rematats per l’edifici del Museu Astrup Fearnley d’art contemporani), una creació del sempre refinat Renzo Piano. Al costat de l’Ajuntament, l’antiga estació de tren del port s’ha derruït i al seu lloc s’hi està construïnt la nova seu del Nasjonalmuseet, que reunirà totes les col·leccions (pintura, escultura, objectes històrics arquitectura i disseny), sense que m’hagi quedat clar que passarà amb les antigues seus. Finalment, l’extrem sud-est, ja sota l’estació central,  és el lloc on s’està aixecant el Barcode (“codi de barres”), una zona de rasca-cels de proporcionals prou raonables i, a primera línia de mar, de la nova i celebrada seu de la Norske Opera & Ballet– un edifici més amable que grandiós, construït a base de rampes que permeten accedir fins i tot al seu sostre i que pel que fa a les seves produccions, segurament serà més conegut per la dansa que no pas pel cant.

Norske Opera & Ballet

A més a més d’aquesta zona de desenvolupament, n’existeix una altra al voltant de l’antic tram industrial de l’Akerselva, el petit riu que recorre l’est del centre de la ciutat i que, després de passar per sota de l’estació central, desemboca, dissimulat per un canal, al costat del nou edifici de l’opera. El nom d’aquesta zona, Vulkan, era el de una fàbrica de maquinària que s’hi havia instal·lat cap a 1870. La zona va caure en desús als anys seixanta del segle vint i, en part, va ser ocupada per un estudis d’artistes (la colònia més antiga de Damstredet estava al costat). Ara l’han convertit en un exemple premiadíssim de desenvolupament sostenible, conservant bona part dels antics edificis i oferint un parc fluvial, pisos amb terrasses, restaurants, bars, mercats, centres universitaris i estudis d’art i cinema que val la pena veure.

La gràcia de tot plegat és que sembla que estiguin aconseguint fer tots aquest canvis sense perdre l’encant i l’equilibri d’una ciutat no pas gran (sis-cents mil habitants) i reforçant el seu caràcter propi – sense aquests edificis nous, Oslo s’assemblaria molt a qualsevol ciutat provincial del Mar del Nord, ordenada i neta. Al carrer, a l’òpera, als museus, als restaurants (caríssims!) i fins als ferris (taxis de mar) que et porten a les diferents illes del fiord, s’està constantment rodejat de noruecs i l’ambient és relaxat i amable.

Parc Vigeland

Però el repte serà mantenir aquest punt dolç. Per defecte professional, tinc molta curiositat pel resultat del nou museu nacional. La museografia de les seus actuals és molt clàssica i explica una història molt lineal – i en alguns punts, estranyament propera. Molt sumàriament, una edat mitjana que presenta un gòtic amb contactes internacionals (més amb les Illes Britàniques que el continent), dóna pas a un renaixement i un barroc molt limitats per la manca de cort pròpia. El moviment romàntic de finals del XIX (tan o més ruralista que la nostra Escola d’Olot!) dóna pas finalment a la independència a principis del segle XX, i aquesta arriba acompanyada d’un moviment d’avantguarda que beu primer de París i després d’Alemanya, amb grans artistes oficials grandiloqüents (Gustav Vigeland, 1869-1943, amb un parc i un museu dissenyats per ell) i un geni absolut estèticament marginal, Edvard Munch, 1863-1944 (que, finalment, també obtingué museu propi, però allunyat del centre històric, si bé ara corregiran aquest aïllament amb una nova seu, a primera línia de mar i al costat del nou teatre d’òpera). En tot cas, el nou museu nacional, mantindrà aquesta narrativa ja un pèl limitada? O els noruecs ens tornaran a sorprendre, amb una solució elegant i senzilla com la que estan aplicant a l’urbanisme de la seva ciutat? Caldrà tornar.

Set per Set: Tothom parla.

Publicat a

1. Diu Ravasi. 

Il Giornale dell’Arte publica un llarg article del Cardenal Gianfranco Ravassi, president del Consell Pontifici de la Cultura. Després de fer un repàs a la teologia de l’art, Ravasi, sempre preocupat per acostar l’Església al món de l’art i especialment el contemporani, desenvolupa el concepte de model transfiguratiu. Aquest es dóna quan, a través de les seves creacions, l’art aconsegueix “rendere visibili risonanze segrete del testo sacro, a ritrascriverlo in tutta la sua purezza, a far germogliare potenzialità che l’esegesi scientifica solo a fatica conquista e talora del tutto ignora“. En posa alguns exemples:

“tutta la storia, la missione, la figura e la grandezza del Battista sono racchiusi in quell’indice poderoso puntato verso il Crocifisso che Matthias Grünewald ha dipinto nell’Altare di Isenheim del museo di Colmar. Tutto il mistero dell’atto creativo descritto nel libro della Genesi è nell’indice «imperativo» del Creatore michelangiolesco che sveglia all’essere l’indice assopito di Adamo. E tutta la redenzione «ri-creatrice» che si crea nella vita del pubblicano Levi è nella citazione che Caravaggio fa di Michelangelo in quell’indice che Cristo punta sul futuro apostolo Matteo, nella celebre tela di San Luigi dei Francesi a Roma (…) non sono soltanto delle illustrazioni estetiche ma dei veri luoghi teologici”.

2. Diu Falomir.

L’entrevista a Miguel Falomir, Director del Museo del Prado, a El País, no és un exemple d’optimisme. D’entrada es queixa que el Prado està “infradotat” en els Pressupostos de l’Estat i que la capacitat d’autofinançar-se en un grau, demostrada per la institució, finalment li està jugant en contra. Però va més enllà i declara finiquitada l’època de les grans exposicions. En paraules seves:

“Estamos asistiendo al final de un modelo de museo. Ahora las exposiciones son peores de lo que eran en los 80 o en los 90. Las temporales están llegando a su fin porque es difícil hacer aportaciones nuevas de investigación y porque los museos son cada vez más reacios a prestar obra. El modelo está en caída libre. Lo importante tiene que ser la colección permanente. Una de las cosas de las que estoy más orgulloso es que hemos reducido la salida de obras de las 900 a las que se había llegado hasta 400. Hay que tener claro que hay cosas que no se pueden prestar de ninguna manera. Sé que si prestara Las hilanderas conseguiría un dineral, pero no pienso hacerlo”.

3. Diu un servidor.

Ser entrevistat per Estudi del Moble, la revista de l’Associació amb el mateix nom,  és tot un gust, però em sap greu perquè no hi ha un enllaç a l’entrevista (sempre podeu fer-vos-en socis o comprar el número i així ajudar-los en la seva tasca). Em veig obligat per tant a un exerici d’autocita que prometo que no es repetirà, perquè, en efecte, quan m’he hagut de fer una consulta sobre una pintura o un objecte, sempre m’he trobat que “els bons especialistes són molt generosos a l’hora de comparitr els seus coneixements”.

Set per Set: De Girona a Itàlia.

Publicat a

Presentacions (1): Girona.

     

El Dia Mundial dels Museus és un estímul per a que presentin les seves darreres adquisicions. El Museu d’Art de Girona n’ha presentat presentat tres (comunicat aquí). La primera és la taula Sant Jaume Apòstol (100 x 69,5 cm) de Ramon Solà II, (c. 1455-1502), actiu a la ciutat sobretot a partir de 1470. Però no en cantaré les excel·lències (encara que espero que siguin prou evidents) donat que un servidor va ser qui els la va proporcionar.  La segona obra és un Retrat de Rafael Santos Torroella (sanguina sobre paper, 63 x 47 cm), per la seva germana Ángeles Santos (1911 – 2013). Aquesta aduqisició està lligada a la compra al 2014, per   part de  l’Ajuntament de Girona (dirigit per un alcalde anomenat Carles Puigdemont), del fons del crític retratat. D’altra banda el Museu de l’Empordà de Figueres havia dedicat, al 2012, una bona retrospectiva a la pintora, de manera que l’adquisició ara del retrat aprofundeix en la línia de recuperació d’aquestes dues figures importants en l’art català de postguerra. La última incorporació és oli de Celso Lagar (1891-1966), Girona. Torre i absis de Sant Pere Galligants (70 x 89 cm), adquirit fa menys de dues setmanes a la casa de subhastes La Suite de Barcelona. És datat al 1915, moment en que l’artista anava provant nous estils a fi de trobar el propi: en aquesta obra, per exemple usa un cubisme tímid (més aviat un cézannisme) que coincideix molt el que emprava Joaquim Sunyer (1874-1956) aquells mateixos anys, per exemple a la seva Cala Forn de 1917. El Museu, en un exercici de transparència que s’ha de destacar, ha volgut fer públics els preus de les adquisicions, que en conjunt sumen uns 48.000 € – sí, amb aquesta quantitat es poden comprar tres obres com aquestes.

Presentacions (2): Tàrrega.

També ha aprofitat l’ocasió el Museu Comarcal de l’Urgell a Tàrrega. En aquest cas es tracta de la taula de Sant Antoni Abat, una de les poques obres atribuïdes al tarragoní Ramon de Mur, nascut a a Tarragona però documentat a la capital urgellenca des del 1412 fins el 1435. Adquirida a la fira FAMA de Barcelona del març de 2017, és la primera pintura gòtica a les col·leccions del museu. La presentació va anar a càrrec d’Albert Velasco, conservador del Museu de Lleida i va ocmptar amb la intervenció, via telemàtica, del conseller Lluís Puig.

No hi ha llei sense reglament.

Semblava que s’obria el cel amb la reforma de la llei italiana dels béns culturals (introduida per la Llei de 4 d’agost de 2017, n. 124, en vigor des del 29 d’agost del 2017), que canviava el règim l’exportació d’obres d’art del patrimoni històric. En concret, el punt més innovador era que s’introduia l’exempció de permís per les obres d’un valor inferior a un determinat límit (13.500 €), com a molts països de la UE (encara que normalment amb límits més alts). Així, tot apuntava a que ja eren cosa del passat el dies de gestions interminables i laberíntiques per a importar obres de valor poc important. A més a més, s’assentava un precedent que podria servir per obrir, ni que fos una mica, altres legislacions de països europeus que encara mantenen l’obligació del permís d’exportació sigui quin sigui el valor de l’objecte, com Espanya. La decepció va arribar-me a l’abril, amb una compra menor en una subhasta a Milà, i l’explicació definitiva, unes setmanes després, en aquest article de Il Giornale dell’ Arte: es veu que encara ara, 9 mesos i unes eleccions després de l’entrada en vigor de la llei, està pendent aprovar el reglament que regularà la manera de determinar i demostrar el valor del bé; per tant, tot continua igual.

Set per Set: De Nova York a Amsterdam.

Publicat a

El toc Rockefeller.

Les subhastes Rockefeller de Christie’s de la setmana passada han fet història, amb el seus més de 1.500 lots totalment venuts, un total de 832,6 milions de dòlars i sessions que van arribar, en alguns casos, a les més de 10 hores seguides per la multiplicació de compradors licitants. La concentració d’obres excepcionals era tal, que fins i tot algun comentarista (com Georgina Adams a The Art Newspaper) defensava que a la sobreoferta a l’inci de la primera subhasta va comportar que els últims lots de la mateixa sessió, també molt interessants, no aconseguissin la seva estimació màxima. Respecte l’art de casa nostra, cap lot va il·lustrar millor el toc Rockefeller La Conferència, un dibuix de premsa de Juan Gris, que amb una estimació de 40.000 USD – 60.000 USD, es va enfilar fins a uns estratosfèrics 336.500 USD. D’altra banda, Bloomberg News ens informa que hi ha encara una altra venda Rockefeller, per aquelles peces que no va voler Christie’s, organitzada per Nadeau.

Canvis per als conservadors.

Codart és la xarxa intenracional de conservadors d’art holandès i flamenc de referència i cada any celebra un congrés per als seus membres. El d’enguany, el 21è, tenia per títol Old Masters – Old Fashioned? i es va proposar oferir arguments, estratègies i experiències per presentar la pintura antiga d’una manera atractiva per al public actual. Aquí podreu veure quasi totes les intervencions, que, en general, van insitir en aprofitar les noves tecnologies per donar el context necessari per a disfrutar d’aquestes obres d’art. Personalment, però, trobo molt interessant la presentació de Jan Van der Stock, de la Universitat de Lovaina. D’una manera un pèl precipitada, va defensar la idea que els museus haurien de fer més ús de la recerca universitària que a més, deia, els resulta gratuïta. Em sembla que aquest plantejament estaria d’acord amb el canvi que està experimentant el paper del conservador, que està passant de ser un investigador pur a un admnistrador i divulgador de nivell.

Un Rembrandt cada dos anys.

Rembrandt Harmensz. van Rijn (1606-1669), Retrat d’un jove noble, oli sobre tela, 101 x 74,3 cm.

La troballa d’aquesta setmana és un més que probable Rembrandt, presentat a l’Hermitage d’Amsterdam 18 mesos després de la seva adquisició per 137.000 lliures (a Christie’s, amb una atribució al “Cercle de Rembrandt” i una estimació de 15.000 – 20.000 lliures) . El millor reportatge que es pot consultar és de Reuters, on s’expliquen detalls com que Jan Six, el comprador, és descedent del mateix Jan Six retratat per Rembrandt al 1654, que ja ha aconseguit l’opinió favorable dels especialistes més rellevants o que per la compra va comptar amb un soci financer.  També s’hi afirma que és la primera descoberta d’un Rembrandt en 44 anys, però la veritat és que fa un parell d’anys, la galeria Talabardon & Gautier de París va presentar la tauleta L’olfacte a la fira TEFAF.

 

Set per Set: Loto Patrimonie i notícies de Londres.

Publicat a

Loto Patrimonie.

La idea, que aquest blog defensa per al nostre país, de destinar una part dels beneficis dels jocs d’apostes públics a finançar projectes culturals, sobretot vinculats al patrimoni, es va estenent a d’altres països europeus. En el cas de França, al març es va anunciar un sorteig de loteria al 14 de setembre i un joc de rascar a partir del 3 de setembre (a l’entorn de les Jornades Europees del Patrimoni) específics per recollir fons per a la restauració de monuments en perill. Preveu recollir entre 15 i 20 milions d’euros, que es destinaran als 250 projectes ja presel·leccionats (entre 2.000). Trobareu la informació a la web de la RTL, amb una entrevista a Stéphane Bern,  l’apassionat promotor de la mesura.

Sleeper i Colnaghi, sinònims.

Al Telegraph trobareu l’exclusiva sobre l’últim possible sleeper caçat per Colnaghi, és a dir, Jorge Coll i Nicolás Cortés. Es tracta d’una tela amb Sant Jaume i Santa Teresa d’Àvila presentant l’escut de Castella i Lleó (145 x 103 cm) – la presència de la santa s’explica perquè principis del XVII  es va intentar promocionar com a copatrona de Castella. L’obra va sortir a Sotheby’s el passat 2 de maig, per 20.000 lliures i com anònim de l’escola de Madrid, però finalment va pujar fins a 193.750 lliures. Segurament no van ser els únics que, tal i com han declarat al diar, creien que estaven davant d’una obra de Juan Bautista Maíno (1581-1649).

Tardor a Londres.

Entre l’octubre i el desembre d’aquests any, hi ha molt bones raons per passar un dies a Londres. D’una banda, la National Gallery inaugurarà una de les exposicions de l’any, Mantegna and Bellini (de l’1 d’octubre al 27 de gener), seguida d’una latre també interessant, Lorenzo Lotto. Portraits (5 de novembre al 10 de febrer). La fira Frieze, juntament amb Frieze Masters obrirà del 4 al 7 d’octubre. A la reformada Royal Academy hi haurà un retrospectiva del gran Renzo Piaano (del 5 de setembre al 20 de gener) i hi arribaran el dibuixos de Klimt i Schiele de l’Arbertina de Viena (4 novembre al 3 de febrer) i el British Museum promet una de les seves grans presentacions: Ashurbanipal. King of Assyria, del 8 de novembre al 24 febrer (títol i dates a confirmar).