28.10.2012: From Naples to Rome.

Publicat a

1. Sometimes it is just too late.

Giovanni Battista Lusieri (c. 1755- c. 1821), Bay of Naples, 1791; pen and ink, gouache, and watercolor on six sheets of paper; 102 x 272 cm, The J. Paul Getty Museum.

Sure some of you are familiar with the work of Giovanni Battista Lusieri (c. 1755 – c.1821), but it has taken me about three and a half decades, plus this review in the FAZ about Expanding Horizons, the current retrospective in the Scottish National Gallery, to come across this absolute master of landscape painting. To make things worse, the show is just closing on October 28, and even the catalogues are sold out! The only consolation is to reserve one of the reprints, planned for early December.

 

2. Also late, but still on time.

A recent visit to the Museum of Barcelona’s Cathedral, a small annex in the building’s cloister that also houses its chapterhouse, came with a nice surprise. It seems that since at least July 2009, you can admire here not only the Pietat Desplà, (oil on panel, 175 x 189 cm, signed and dated 1490) the key masterwork of Bartolomé Bermejo (active between 1468-1561), but also the so called Chair of King Martin, a wooden, silver-gilded portable throne that works as a seat for one of the finest monstrances from the International Gothic. The spectacular set (approximately 140 cm high) is probably the high point of the famed early 15th century Barcelona silversmiths.

 

3. Books: The Brueghels at work.

I learn through La Tribune de l’Art about this monumental work on Pieter Bruegel the Elder, his copyists, and his son and close follower Pieter Brueghel the Younger (C. Currie, D. Allart, The Brueg(H)el Phenomenon. Paintings by Pieter Bruegel the Elder and Pieter Brueghel the Younger with a special focus on technique and copying practice,1062 p, Brepols, 2012, €160 from the publisher’s website). It is not a light matter. The most important recent rediscovery and purchase of a work by Bruegel (the Elder) was made by the Spanish Ministry for Culture for the Museo del Prado in 2010. But the museum wanted to acquire The Wine of Saint Martin’s Day (glue-sized tempera on linen, 148 x 270.5 cm, c. 1556 – 1568) then attributed to the son, only if its own research on the painting’s technique revealed that the work was in fact by the father. The owners were brave enough to agree, and their good luck was eventually confirmed not only by the technical aspects, but also by the finding of the signature of the artist itself (see the Prado’s report here).

 

4. Books: Looking for Ottonian manuscripts? Please help yourself.

Medieval Histories, by Karen Schousboe, is one of the most readable, and interesting blogs on art history you can find. In the October issue, she urges us to fly to Munich, and pay our respects to Pracht auf Pergament, the exhibition in the Kunsthalle der Hypo-Kulturstiftung (until January 13th), a “once in a lifetime opportunity” to see the precious, rare and very fragile collection of Caroligean, Ottonian and Staufern manuscripts held in the Bavarian State Library (including the Gospel of Otto III, Reichenau, c. 1000; pictured above.). But in these days of digital access, the real wonders come out of true academic generosity, which is now the norm. On the exhibition’s website, they loaded up the 74 manuscripts, most of them illuminated, dated between 800 – 1175, ready to be downloaded, free and fast, directly to your computer (I tried, and it works). Perhaps steps like this can bring about a new push on teaching Early Medieval Art by starting with illuminated manuscripts?

 

5. Manuel works.

As you have surely noticed, I like to follow the work of those interesting academics I have the good luck to know. This time, it is  Dr. Manuel Castiñeiras, who is participating in the upcoming Fourth Annual Anne d’Harnoncourt Symposium, on The Art of Sculpture 1100 – 1500: Sculptural Reception, and organised by The Philadelphia Museum of Art, Penn University and the Institut National d’Histoire de l’Art, Paris (November 2-4. Penn University Campus). The title of Castiñeira’s paper is quite suggestive: They Are All the Work of Artists (Jer. 10, 9): the Romanesque Portal as liturgical Performance, following his brilliant essays on Saint James in Compostela. You can read the rest of the programme here.

 

6. A wrong approach – and an error in political strategy.

I am sad to note that the electoral manifesto of Convergència i Unió (the Nationalist Catalan party that everyone expects to win the crucial elections on November 25th) is very clear about its proposal for a referendum for independence (more than happy with that), but extremely weak when it comes to cultural matters. You have a bit of illustrated democratic despotism (“The Government will guarantee, and govern the network of basic facilities”, including museums), combined with an inward vision on cultural heritage, which seems to work only as evidence of Catalan culture’s self-sufficiency. Thank God, the professionals at the fore of basic facilities tend to follow a more advanced form of nationalism – an open one, which knows you cannot explain Catalan culture, nor any other European culture, without taking into account some of the rest of European cultures (here is my humble attempt in August to explain that).

 

7. Roma locuta.

The union of The Pontifical Commission for the Cultural Heritage of the Church and The Pontifical Council for Culture, ordered by the Motu Propio Pulchritudinis Fidei signed by Pope Benedict  XVI in July and recently made public, might sound like a very unimportant piece of Vatican bureaucracy. Not so, perhaps. In fact it could be very good news for the endless buildings and artworks under the care of the Catholic Church – because it means the Holy See is willing to make use of them for its renewed purpose of dialogue with non-believers through culture. Hopefully that will lead to joint restoration campaigns and research – and also a wider openness to contemporary art. Just to see how far this can go, read this interview with the mastermind of this policy, Card. Gianfranco Ravasi, in which he discusses the Vatican pavilion in the upcoming Venice Biennale (June 1st – November 24th, 2013), and also the tragic death of Amy Winehouse.

18.10.2012: From Raphael to the end.

Publicat a

1. At the roots of Raphael’s art.

Raffael (Raffaello Santi, 1483–1520) Sketch for the lower left section of the “Disputa”, c. 1508/1509 Black chalk (charcoal?), pen and brown ink, over stylus, outlines pricked for transfer, on beige paper, 282 x 416 mm Department of Prints and Drawings, Städel Museum, Frankfurt am Main

Raphael. Drawings.  The exhibition opening in the Städel Museum in Frankfurt on November 7th (up to February 3rd, 2013, admissions from €10.- to €14.-, catalogue for €34.90, press release here), promises far more than what you might suspect from its dry title. Completing Städel’s nine sheets with thirty-seven international loans (the Queen Elisabeth II, Louvre, Uffizi, et al.), it will present them grouped in four thematic areas that reflects Raphael’s use of drawings as the primary tools to develop his thinking as artist: “Madonna and the Child”, “Abstract Ideas”,  ”Historical Narratives”, and the different drawings for the decoration of Capella Chigi in Santa Maria della Pace in Rome. By doing so, curators Dr. Joachim Jacoby and Dr. Martin Sonnabend (from the museum itself) want to give the clues on how Raphael found the narrative solutions that will mark Western art forever. An international symposium will be held between  January 18-20, 2013.

 

2. Return to the adopted home.

This fine sketch by Bartolomé Esteban Murillo (The Vision of Saint Anthony of Padua, oil on canvas, 61 x 39.7 cm), was looted to Paris, alongside the larger final work (165 x 200 cm) by Maréchal Soult, around 1810 – during the Napoleonic invasion of the Peninsula.  The larger final version ended up at the Kaiser Friedrich Museum in Berlin, but was destroyed by a bombardment in 1945. The smaller preparatory study however passed from private collection to private collection, even crossing the Channel (read the full story in artdaily ). It finally came to auction at Christie’s in December 2010 as “Studio of Bartolomé Murillo”, but the keen eye of the people from Caylus, the Madrid Old Masters gallery, spotted it, and bought it for a mere 10,000 pounds. They will include it in the forthcoming Paris Tableau  fair (Palais de la Bourse, November 7 – 12, admissions €15).

 

3. Met’s books are for free, forever.

Fancy browsing The Treasure of San Marco’s, Venice , the 1984 exhibition catalogue of this hard-to-see trove of riches? This is what the Metropolitan Museum offers you for free, via MetMuseum , its new online service. In an unprecedented act of generosity, and public service, mighty Met is putting online,  and free to download, all of its out-of-print publications (including bulletins), plus previews and links for purchase for the in-print ones. Each of the current 645 records also provides access to the corresponding WorldCat ‘s record – another good reason to push Catalan and Spanish libraries into joining this international library catalogue.

 

4. One of us.

On October 17th, Dr. Bonaventura Bassegoda (Barcelona, 1954) was admitted as a new member of the venerable Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, thanks to his achievements in art history research. His inaugural discourse clearly showed he was accepting the honour with a commitment to further work. He presented Josep Puiggarí i Llobet (1821-1903), still a poorly known collector, who can however be considered one of the first Catalan art historians. As proof of its potential value, Bassegoda revealed the existence of 5 albums of illustrations for a Puiggarí’s gigantic, never completed history of the Spanish dress. By copying the examples he found in Medieval sculpture and paintings, Puiggarí inadvertently left a record of works that are now scattered or presumed lost –information that can prove very useful to today’s researchers.

 

5. Albert works.

The new exhibition at Palau Antiguitats  (Pau Roig, gravats, i els mestres del paisatge del segle XVII al XIX, until January 18, 2013), is certainly the brainchild of owner and director Albert Martí Palau. Picking up an almost forgotten artist, Pau Roig i Cisa (1879-1955), he focuses on his less know facet as engraver, only to go further in the narrowing process by showing only Roig’s 1923-1931 series on landscapes.  He then complements the show with some examples of other European’s master engravers, starting with the Old Dutch from whom Roig found inspiration, and ending with nearly–contemporary, fellow countrymen Carlos de Haes and Enric Galwey. The result is a well framed exhibition, which, I hope, will help to rescue from obscurity this interesting, intelligent artist.

 

6. I am the excited owner of this one.

Ok, I do admit the first time I show a photo of this oil painting (Jules Garipuy, The ascent to the chapel of the Divino Amore, 74 x 112), the comment was “what a nice little cheap picture card”. But forget prejudices about popular religion as subject matter, look at the quality of it – and above all, consider its attractive combination of a rather unknown artist, Jules Garipuy (Touluse, 1817 – 1893), and a perfect match of style, place and date: “Rome, 1846″ says the signature. At that time, the international mix of artists living in the city were trying to move on from the previous, and still strong Nazarene idealistic influence, and turned to a kind of soft realism – which is precisely what this painting shows. And of course, this is only the first step of a long researchingthat looks quite promising.

 

7. Autumn’s spleen.

Blame it on the season, but this is the second project I have heard about this month relating to art and death. Through Apahau’s blog, I learn that the organizers of LUCAS Graduate Conference 2013, have launched an appeal for papers on Death: The Cultural Meaning of the End of Life. The very broad terms they use for establishing the key question of the meeting (“How have different cultures imagined the end of life?”), might betray their feeling that the field remains basically unexplored. The Conference will be held in the Leiden University Centre for the Arts in Society, on January 24th-25th 2013, and the deadline for proposals is November 15th.

18.10.2012: De Gràcia a Leiden

Publicat a

1. L’Albert treballa.

La nova exposició a Palau Antiguitats (Pau Roig, gravats, i els mestres del paisatge del segle XVII al XIX, fins al 18 de gener de 2013, c. Gran de Gràcia 1, Barcelona; entrada lliure), porta clarament la marca del propietari i director de la galeria, Albert Martí Palau. Ha escollit un artista pràcticament oblidat, Pau Roig i Cisa (1879-1955), s’ha fixat en la seva faceta més desconeguda, la de gravador i finalment s’ha centrat en un període concret de la seva producció, els paisatges d’entre 1923-1931. Després ha complementat la mostra amb exemples de grans gravadors de paisatges, dels dels antics mestres holandesos en els quals Roig es va inspirar, fins als seus predecessors inmediats, Carlos de Haes i Enric Galwey. El resultat és una exposició ben travada que, esperem-ho, treurà de l’obscuritat aquest artista, interessant i intel·ligent.

2. Un dels nostres.

El 17 d’octubre, el Dr. Bonaventura Bassegoda (Barcelona, 1954) va ser nomenat nou acadèmic de la venerable Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, en reconeixement de la seva trajectòria com a historiador de l’art. Els seu discurs d’acceptació, però, va deixar clar que estàvem davant d’una incorporació activa. Va dedicar-lo a Josep Puiggarí i Llobet (1821-193), un col·lecciosnita encara poc conegut que, a més, pot considerar-se un dels primers historiadors de l’art d’aquest país. Com a prova del seu potencial, va revelar l’existència de fins a 5 àlbums d’il·lustracions,  pensades per a una magna obra sobre la història del vestit que Puiggarí, però, no va arribar a publicar mai. Malgrat tot, com que copiava molts des dels seus exemples de les obres d’escutura i retaules medievals que tenia a l’abast, aquests volums, conservats a la biblioteca de la Reial Academaia de Bellas Artes de San Fernando (Madrid), s’han convertit ara en una font important d’informació sobre peces d’art que actualment estan disperses o desaparegudes – un autèntic tresor per als investigadors actuals.

3. Rafael, d’arrel.

Rafael (Raffaello Santi, 1483–1520) Esbós per a la secció inferior de la “Disputa”, c. 1508/1509, guix negre (o carbonet), llapis i tinta marró, paper beig, 282 x 416 mm, Städel Museum, Frankfurt am Main.

Räphael. Zeichnungen. , l’exposició que l’Städel Museum de Frankfurt inaugurarà el proper 7 de novembre (fins al 3 de febrer de 2013, entrades de 10.- a14.- €, catàleg per 34,90€, comunicat de premsa aquí), promet molt més del que el seu títol, més aviat sec, deixa entreveure. La mostra compta amb nou dibuixos del mestre provinent de la col·lecció del propi Städel, més 37 préstecs internacionals (de les col·leccions d’Elizabet II, del Louvre, dels Uffizi i d’altres llocs), i es dividirà en quatre àrees temàtiques que reflecteixen l’ús del dibuix per part de Rafael, com l’instrument bàsic per a desenvolupar el seu pensament artístic: “Representacions de la Mare de Déu i el Nen”, “Idees abstractes”, “Narracions històriques” i els dibuixos per a la decoració de la Capella Chigi a Santa Maria della Pace a Roma (culminació dels anteriors). Amb aquest muntatge, els comissaris Dr. Joachim Jacoby i Dr. Martin Sonnabend (del mateix Städel) volen oferir les claus de les solucions narratives que Rafael va crear, i que van marcar l’art europeu occidental per sempre més. Paral·lelament a l’exposició se celebrarà un simposi internacional, els dies 18 i 20 de gener de 2013.

4. El retorn a la casa d’adopció.

Aquest excel·lent oli preparatori de Bartolomé Esteban Murillo (La visió de Sant Antoni de Pàdua, oli sobre tela, 61 x 39,7 cm) va formar part, juntament amb l’obra final (165 x 200 cm), del botí que el Mariscal Soult va endur-se d’Andalusia cap a París, als voltants de 1810- durant la invasió napoleònica. La versió final va acabar al Kaiser Freiderich Museum de Berlín, on un bombardeig la va destruir al 1945. Però l’estudi preparatori va conèixer una altra història, passant de col·lecció privada en col·lecció privada, fins que al desembre de 2010 es va subhastar a Christie’s, Londres (en teniu tots els detalls a artdaily). El pas del temps, però, havia rebaixat l’atribució a un mer “taller de Murillo”. Amb tot, els especialistes de Caylus, un dels antiquaris més importants de Madrid, van ser prou intel·ligents com per jugar-se-la i adquirir el lot per nome´s 10.000 €. Ara, amb tota la història de la peça coenguda i amb l’atribució correcta, la presentaran a la propera fira de pintura antiga Paris Tableau (Palais de la Bourse, del 7 al 12 de novembre, entrades a 15€).

5.  Les publicacions del Metropolitan de franc, per sempre i desde tot arreu.

Pot ser que us vingui de gust The Treasure of San Marco’s, Venice, el catàleg de l’exposició de 1984 sobre les riqueses que amaga la catedral veneciana, molt difícils de veure? El Metropolitan us el deixa gratis total, per via de  MetMuseum, el seu nou servei online. En un acte de generositat sense precedents, el gran museu està penjant online totes les seves publicacions ja exhaurides, amb la possibilitat de descarregar-les sense cost. Pel que fa a les obres en catàleg, n’ofereix una vista prèvia i la seva venda amb enviament a domicili. Cada una de les fitxes, a més, conté el link cap a la fitxa corresponent a  WorldCat per a qui prefereixi consultar-la en una biblioteca- una altra bona raó per a que les biblioteques universitàries catalanes i espanyoles s’animin a incorporar-se a aquests catàleg de catàlegs internacional.

6. Propietari, i satisfet, d’aquesta obra.

D’acord, admeto que quan vaig ensenyar aquesta fotografia per primer cop, la recció va ser: “Quin cromo!”. Però deixem de banda els prejudicis sobre religiositat popular;  fixem-nos en la qualitat d’aquest oli (Jules Garipuy,L’aplec a l’ermita del Divino Amore, , 74 x 112 cm) i considerem com combina un nom desconegut, Jules Garipuy (Touluse, 1817 – 1893), amb una coincidència perfecta d’estil, lloc i data – la signatura diu “Rome, 1846”. En efecte, en aquest moment, el grup d’artistes internacionals que la ciutat eterna estava intentnat d’innovar el seu estil amb una aproximació a un cert realisme, si bé molt suau – que és exactament el que veiem aquí. Tot plegat, són els primers passos d’una recerca que pot ser prometedora.

7. Melancolia de tardor?

Pot ser és culpa de les sensacions pròpies de l’estació, però aquest és el segon projecte sobre art i mort de què m’han parlat aquest mes. A través del blog de l’Apahau, ens arriba la notícia que els organitzadors de la LUCAS Graduate Conference  de 2013, han llençat una convocatòria de ponents per al seu proper congrés, titulat Death: The Cultural Meaning of the End of Life. La veritat és que defineixen la pregunta clau que els ocuparà d’una manera molt general (“How have different cultures imagined the end of life?”), potser perquè entenen que encara queda molt per investigar sobre aquest tema. El congrés tindrà lloc al Leiden University Centre for the Arts in Society, el 24 i 25 de gener de 2013 i les propostes de ponència es poden presentar fins al 5 de novembre.

13.10.2012: Dels Pirineus a Sitges, passant per Roma.

Publicat a

1. Només fa un segle enrera.

 

La notícia estrella de la setmana repeteix en part una història coneguda. Al 1904, Lluís Domènech i Montaner va fer la fotografia de l’esquerra, la primera que documentava la nau de Sant Climent of Taüll. Naturalment, no només va ser l’arquitectura el que li va cridar l’atenció, sinó els murals que s’endevinaven rere el retaule gòtic – és a dir, el cicle Pantocrator del Metre de Taüll, aviat saludat com una peça mestre del Romànic europeu. Aquesta setmana, laDirection Régionale des Affaires Culturelles du Midi – Pyrenées ha revelat una història molt similar i igualment fascinant: un excel·lent conjunt de pintures murals romàniques, excepcionalment ben conservades, ha estat desocbert a l’altra banda dels Pirineus, a la parroquial d’ Ourjout (foto de la dreta), un petit poble de l’Arièja, després que els restauradors van començar a retirar les taules del retaule barroc que les amagava i protegia (notícia i fotografies aquí). Els especialistes ja estan buscan la seva relació amb la resta d’exemples pirinencs – el meu ull d’aficionat hi veu almenys dues mans i una relació més estreta amb Santa María de Boí que no pas Sant Climent.

2. Entre Van Gogh i Dalí.

 

Entre l’holandès i l’empordanès és on el catàleg de Christie’s per a la seva propera subhasta de 19th Century European Art (1 de novembre, Nova York) col·loca aquesta Nit de Cadaqués (lot 60, oli sobre tela, 130 x 151 cm) d’Eliseu Meifrèn (1859 – 1840). Pot ser hi ha un toc d’exageració comercial per tal de justificar l’estimació de 80.000 – 120.000 USD (60.000 – 90.000 €), però encara em sembla un bon intentent de presentar, de manera innovadora, els nostres pintors en un context internacional. Un oli de Meifrèn molt similar, si bé amb un to menys dramàtic, va sortir per 90.000 € a Balclis a l’octubre del 2006, però va quedar sense vendre’s (lot 804, també 130 x 150 cm).

3. Què, estem davant d’un Vermeer?

Bé, vosaltres mateixos podeu respondre si us animeu a d’examinar en directe aquesta Santa Pràxedis (oli sobre tela, 102 x 83 cm, 1655; de la col·lecció de la The Barbara Piasecka Johnson Foundation), els altres set olis del mestre i les quaranta-dues teles dels seus col·legues holandesos que conformen la magnífica exposició ara a la Scuderie del Quirinale a Roma (Vermeer. Il secolo di oro dell’arte olandese, fins al 20 de gener, entrades de 9,50 a 12 €). És clar que si el Ticià l’únic que us pot fer pujar a un avió, , millor que espereu a la següent gran exposició al mateix lloc, entre febrer i juny del 2013 – un complement perfecte seria la visita al Palazzo Doria Pamphilj a la Via del Corso, a deu minuts caminant.

4. Mans privades en espais públics.

 

Mondo Mostre és l’agència privada d’exposicions i actes culturals darrera de l’exposició de Vermeer a les Scuderie. Fundada al 1999, i espcialitzada en els intercanvis entre Rússia i Itàlia, ofereix igualment una llista impressionant de projectes internacionals que, potser, podria ajudar a superar alguns prejudicis contra aquesta mena de col·laboradors per a museus, tan privats com públics.

5. Primers passos.

 

La nova direcció del MNAC ha anuncia el programa d’exposicions per al 2013. Les dificultats provenine de les retallades en el pressupost i de la manca de planificació de la direcció sortint, però han aconseguit presentar unes propostes prou variades i atractives. Es comibinarà dues monogràfiques, una sobre Antoni Tàpies (nascut al 1923 i mort aquest febrer), centrada en l’obra conservada per la família,  i una altra sobre Joan Colom (1921; al juliol va donar tot el seu arxiu i obra al museu); amb algunes presentacions focalitzades en obres concretes de la col·lecció permanent. És tracta sobretot d’un programa factible, en el qual els seus responsables poden brillar – personalment tinc molt d’interés en tot allò de nou que Francesc Quílez i Jordi A. Carbonell ens descobriran sobre la Batalla de Tetuan (oli sobre tela, 300 x 972 cm, Roma, 1862-1864; fotografiada a sobre) de Marià Fortuny (1838-1874), entre el març i el juny. Respecte els aspectes a revisar, però, queda d’una banda, la necessitat d’ampliar el camp de visió més enllà de l’art i els artistes de dins de les fronteres de l’Estat; així com aprofitar els préstecs internacionals per a atreure les exposicions en què participen- Feina per al 2014, per tant!

6. Descobrim el nostre costat barroc!

 

Qui és l’autor d’aquesta atractiva Natura morta amb peixos i marisc (oli sobre tela, 65 x 99 cm), comprada pel Prado al 2009? Un mestre holandès treballant a Itàlia? Un d’italià guanyant-se la vida a Holanda? Potser un pintor de províncies a França o bé un d’espanyol a la cort de Madrid? Ho sento, però cap d’ells. Es tracta del barceloní Antoni Viladomat i Manalt (1678-1755). Però està vist que el barroc català és un camp de la història de l’art reservat als esforçats. El catàleg raonat i complet de l’obra de Viladomat ja està enlestit, però el seu autor,  Dr. Francesc Miralpeix, sap que encara haurà d’esperar per veure’l publicat. Per tant, mecenes del país, aquí teniu un bon llibre i una bona exposició a la vostra disposició.

7. Revelacions sitgetanes. 

Tal i com vam anunciar al setembre, el passat divendres dia 5 es va celebrar, amb llilsta d’inscripció completa, la primera Jornada d’art, mercats i museus al palau de Maricel de Sitges. Els diferents conferenciants ens anaven descobrint un món de relacions continuades i estretes, fins que a primera hora de latarda, va arribar la que, per una debilitat personal, em va cridar més l’atenció. En la seva ràpida visió del món de l’anquariat des de la post-guerra, l’antiquari Artur Ramon va fer resorgir la figura de la parella formada pel Dr. Arnaldo Rosenstigl i la seva dona Rutta, refugiats jueus que van aportar a la ciutat les maneres de l’alt antiquariat. Però també ens va descobrir a un fugitiu alemany, relacionat amb la Gestapo, de nom Ludwig Losbichler-Gutjahr, operant entre ombres des d’una habitació del Majèstic del Pg. de Gràcia. Aquesta descoberta podria tenir conseqüències, ja que si Losbichler es va tacar les mans amb obres provinents de l’expoli nazi, aleshores s’hauria obert una porta a casos de restitució – quan tots pensàvem que Barcelona, com a ciutat neutral, no hi tindria mai un paper destacat. Per fer les coses encara més complicades, la principal font utilitzada per Ramon va ser la correspondència de 1951 a 1969 entre Losbichler i Germain Seligmann, un marxant de Nova York d’origen hebreu.

13.10.2012: From the Pyrenees to Sitges, via Rome.

Publicat a

1. It was just one century ago.

 

The stellar news of the week follow a familiar pattern. In 1904, the architect and art historian Lluís Domènech i Montaner took the picture on the left, the first to show off the nave of the shockingly fine Sant Climent of Taüll church, lost in a remote valley in the Catalan Pyrenees. However it was not only architecture that drove him there, but also these hidden wall paintings sticking out behind the Gothic altarpiece. And for good reason: he had stumbled upon the Master of Taüll’s Pantocrator, a true Romanesque masterpiece, now in the MNAC. Last week, the Direction Régionale des Affaires Culturelles du Midi – Pyrenées reported a similar story of wonder from the other side of the Pyrenees: a new group of exceptionally well preserved Romanesque wall paintings was discovered in the parish church of Ourjout, a small village in Arièja, when restorers removed some panels of the noted Baroque altarpiece placed before it (see report and pictures here).  Specialists are now busy establishing its relationship with the other cycles in the Pyrenean area -my amateurish eye sees at least two hands in the Occitan examples, and a more direct link with wall paintings in Santa Maria de Boí (also in the MNAC), rather than Sant Climent.

2. Between Van Gogh and Dalí.

 

This is where the catalogue for Christie’s 19th Century European Art sale (November 1st, New York) places this powerful  Night in Cadaqués (lot 60, oil on canvas, 130 x 151 cm) by the Eliseu Meifrèn (1859 – 1840). Perhaps there is a gentle touch of spin that justifies the $80,000 – 120,000 (€60,000 – 90,000) estimate, but still a hint about how a fresh, open approach can help present Catalan painting in an international context. A very similar one, yet slightly less dramatic example with a starting price of €90,000, went unsold in October 2006 in Balclis, an auction house in Barcelona (lot 804, also 130 x 150 cm).

3. Is this really a Vermeer?

Well, you can decide for yourself after examining the impressive reunion of eight works by his hand (including this St. Praxedis, 102 x 83 cm, 1655; from The Barbara Piasecka Johnson Foundation), plus forty-two others by contemporary Dutch Masters, currently on show at the Scuderie del Quirinale in Rome (Vermeer. The Gold Century of Dutch Art, up to January 20th, admissions from € 9.50 to 12.-). But perhaps only a Titian would put you on a plane? Then wait for the next grand show of the Venetian master in the same venue, from February to January 2013 – why not pair it with a visit to nearby Palazzo Doria Pamphilj in Via del Corso?

4. Private hands in public venues.

 

Mondo Mostre is the private exhibition’s agency behind Vermeer’s show in the Scuderie.  Founded in 1999, and specialized in Italian – Russian exchanges, it offers a commanding international projects list that can help to brush off some of the prejudices against this kind of alternative partners for museums, both private and public.

 

5. First steps.

 

The new directors of the MNAC have announced its 2013 exhibition plans. Hampered by budget cuts, and the absence of any plans by the previous director, it offers however some degree of variety. It combines a retrospective of recent work by Antoni Tàpies (born in 1923 and deceased last February) and Joan Colom (1921; he donated his entire oeuvre and archive in July) with some in-focus presentations of certain works in the permanent collection. Above all, it is a feasible program, in which their curators have a real chance to shine – I am expecting how far and deep will go Drs. Francesc Quílez and Jordi À. Carbonell on the enormous The Battle of Tetouan (oil on canvas, 300 x 972 cm, Rome, 1862-1864) Marià Fortuny (1838-1874), on show between March and June 2013. Meanwhile, on the list of matters pending, I would put: widening a vision that for the moment does not embrace art from beyond Spain’s borders, and starting using the Museum’s loans for international projects as a way to secure the corresponding exhibition also at home.

6. Time for a Baroque rescue effort.

 

Whose is the hand behind this wonderful Still life with fish and seafruit (oil on canvas, 65 x 99 cm), bought by the Museo del Prado in 2009? A Dutch master in Italy? An Italian ex-pat in the Netherlands? A provincial French, or a Spanish court artist in Madrid? None of them, but the Catalan Antoni Viladomat i Manalt (1678-1755). His catalogue raisonné, already completed by Dr. Francesc Miralpeix but still unpublished, reveals a painter who, thanks to imported engravings, knew how to kept himself aware of what was happening elsewhere, and made his own interpretations of the available models. Which makes for an interesting book and its corresponding exhibition to add onto the waiting list.

7. Revelations in Sitges. 

As trumpeted in this blog in September, on Friday, 5th this month a sold-out 1st Meeting for Art, Markets, and Museums took place in Sitges, near Barcelona. The different speakers made interesting contributions to this world of close relationships, but the most interesting news for me came from dealer Artur Ramon. In his rapid sketch of art dealers in post-war Barcelona, he identified a couple of Jewish émigrés, Dr. Arnaldo and Rutta Rosenstingl setting the tone for high quality dealing, but also a German fugitive, Gestapo related Ludwig Losbichler-Gutjahr working from the shadows of a room in the Majestic Hotel. If Losbichler had had his hands dirtied by Holocaust-tainted property, then a door for restitution cases has been open in a city that, belonging to neutral Spain, at first seemed irrelevant to the matter. To make thinks even more complicated, the principal source of Ramon’s findings is the 1951-1969 correspondence between Losbichler and Germain Seligmann, a dealer in New York of Jewish origin.

From Goya to Beltracchi

Publicat a

1. Sold!

The “new” Goya with a long literature on its back ((lot 3034, Francisco de Goya, Lot and his daughters, oil on canvas, 91 x 125 cm), about which this blog reported in early August, is finally gone. It was expected to surpass its higher estimate of CHF 800,000, but its long ride up to CHF 2,665,000 (€2,204,000, including buyer’s premium) showed that size, and good condition do matter. The auction house’s press release reveals its new owner was bidding from the Netherlands. 

2. How great is Great British art.

 

Rachel Escott, a good friend and keen supporter of this blog, made me aware of the opening in Fundación March, Madrid, of Treasure Island. British art from Holbein to Hockney (up to January 20, 2013; free entry at c. Castelló 77; catalogue available). It is guest curator Richard Humphrey’s 180 piece strong review of the art produced during the last half millennium in the island, traditionally revered as a better collector of other places’ output.  Will the show make a stop in Barcelona? The rooms in Gaudi’s La Pedrera could be a good candidate for housing it, since they showed, as early as 1996, the pioneering From London: Bacon, Freud, Kossoff, Andrews, Auerbach, Kitaj, in collaboration with the British Institute and the Scottish National Gallery of Modern Art (a second-hand catalogue for €85.92 at Amazon).

3. Spanish Old Master drawings are hot among Anglo-Americans museums.

 

The current Renaissance to Goya: Prints and Drawings from Spain in the British Museum (up to January 6th, free entry to room 90; with a 320 p. catalogue for a bargain GBP 25.- paperback or GBP 45.- hardcover) is the result of a research project lead by curator Mark McDonald, and supported by the AHRC, the J. Paul Getty Trust and the little-known, yet very effective Centro de Estudios Europa Hispánica. It also follows a marked trend in New York and London museums. Between October 2010 and January 2011, CEEH’s sister organisation Center for Spain in America funded the catalogue for The Spanish Manner: Drawings from Ribera to Goya in the Frick Collection, the first ever exhibition in the Big Apple in the field (curated by Jonathan Brown and Susan Grace Galassi, catalogue for USD 65.- or USD 40.- in the Frick’s online shop). One year later, between October 2011 and January 2012, the Courtauld Institute presented The Spanish Line: Drawings from Ribera to Picasso, and the accompanying Spanish Drawings at the Courtauld Gallery: A Complete Catalogue by Dr. Zahira Véliz ( GBP 80.- at the publisher’s website).

4. Goya’s surprises.

No wonder that the unchartered waters of Spanish Old Master’s drawings attract researcher attention, for even Goya’s works kept for a long time in the Prado can deliver some surprises. While restoring a group of 17 drawings by the Aragonese master, they discovered a View of the Royal Astronomical Observatory in Madrid on the back of the already known View of a Street (11.6 x 19.4 cm). The temporary installation of all of them in a single room in the Museum will be also remembered for the return to its clean original condition of the so-called “yellow Caprichos”, a group of preparatory drawings which yellowed over time under an overprotective coating of starch.

5. Martínez’ surprise.

 

PradoMedia, the online branch of the Museo del Prado, has recently hanged a presentation (only in Spanish) of very interesting recent purchase, Gregorio Martínez’  (1576 – 1636) Chained Prometeus (oil on canvas, 173 x 233 cm, c. 1590 – 1596). Martinez’s great mythological work, made for a private client in Valladolid, challenges the cliché about 16th century Spanish painting as a religious or courtly Madrid-centered art. It was purchased last year from Coll & Cortés, a rising start in the Spanish capital’s Old Masters dealing community.

 

6. Francesc is working.

 

Francesc Ruiz Quesada has kindly sent me the link to Retrotabulum n.5, the new issue of his online publishing effort of his own investigations into 15th century painting in Catalonia, Aragon and Valencia. This issue deals with Gonçal Peris (1380-1451), giving new documentation that clarifies his Aragonese years and establishes the provenance of his important Altarpiece with Scenes from the Life of the Virgin (1420-1430, tempera and gold leaf on wood panel, 396 x 288 cm), now at The Nelson – Atkins Art Museum, Kansas.

 

7. Expensive charm.

  

One year ago, Wolfgang Beltracchi was sentenced to six years in jail for forgery. He was the head of a family-gang that was proved to have earned €16 million with 14 forgeries – although Beltracchi later admitted up to 50 forgeries. The mild sentence came with reports about Beltracchi’s charm, and general admiration for this cunny dumping of the posh art world. However, someone had to foot the bill. This October, according to Le Journal des Arts, the judges of the Rhineland – North Westphalia Land found the answer: not the seller, nor the buyer, but the middleman. They fined auction house Lempertz in Cologne €2.9 million euros for selling Beltracchi’s fake of a painting by Heinrich Campendock. The sum adds €800,000 to selling price, €100,000 in interest and an impressive €2 million in damages, the last for not having conducted the relevant due diligence – exactly the same blame you can put on the vendor and the purchaser, especially when it turns to be an investment fund.

 

De Goya a Beltracchi

Publicat a

1. Adjudicat!

El “nou” Goya amb unallarga literatura a les espatlles (lot 334, Lot i les seves filles, oli sobre tela, 91 x 125 cm), del qual vam donar  notícia a prinicipis d’agost, finalment es va vendre. Ja s’esperava que superés la seva estimació de 800.000 francs suïssos, però la seva ascenció fins al 2.665.ooo francs (equivalents a 2,204.000 euros, comissions incloses) va demostrat que la mida i el bon estat de conservació són crucials. La nota de premsa de la casa de subhastes informa que el nou propietari estava pujant des d’Holanda.

2. La Gran Bretanya desembarca.

 

Rachel Escott, una bona amiga i supporter d’aquest blog, em recorda que a la Fundación March de Madrid acabn d’inaugurar Treasure Island. British art from Holbein to Hocney (fins al 20 de gener de 2013, entrada lliure, c. Castellón 77; hi ha catàleg). És una sel·lecció de 180 obres amb què el seu comissari convidat, Richard Humphrey, vol reivindicar mig mil·leni de producció artísitca d’una illa més coneguda per ser una excellent col·leccionista d’art d’altres llocs. Podreum veure l’exposició a Barcelona? No ho sabem, encara que a La Pedrera hi tindria tot el sentit. Corria el 1996 quan s’hi va mostrar la pionera From London: Bacon, Freud, Kossoff, Andrews, Auerbach, Kitaj, en col·laboració amb el British Institute i la Scottish National Gallery of Modern Art (podeu torbar un catàleg de segona mà per 85,92 euros a Amazon).

 

3. El dibuix antic espanyol està de moda entre els museus anglo-americans.

 

L’actual Reinassance to Goya: Prints and Drawings from Spain al British Museum (fins al 6 de gener de 2013; entrada lliure a la sala n.90; catàleg per només 25 lliures en tapa tova o 45 lliures en tapa dura) és el resultat d’un projecte de recerca liderat pel comissari Mark McDonald i finançat per l’AHRC, la J. Paul Getty Trust i el més desconegut, si bé prou efectiu Centro de Estudios Europa Hispánica. Segueix una tendència clara entre diferents museus de Nova York i Londres. Entre octubre de 2012 i gener de 2011, l’organització germana del CEEH anomenada Center for Spain in America va cobrir les despeses del catàleg per a l’exposició The Spanish Manner: Drawings from Ribera to Goya a la Frick Collection, la primera exposició a Nova York sobre aquest tema (comissiarada per Jonathan Brown i Susan Grace Galassi; catàleg 65 dòlars o 40 dòlars a la botiga online de la Frick). Un any després, entre octubre de 2011 i gener de 2012, el Courtauld Insitute va presentar The Spanish Line: Drawings from Ribera to Picasso, la qual acompanyava el seu  Spanish Drawings at the Courtauld Gallery: A Complete Catalogue, de la Dra. Zahira Véliz (80 lliures a la web de l’editorial).

4. Sorpreses de Goya.

No sorprèn que el terreny encara força desonegut del dibuix antic espanyol inciti l’atenció dels investigadors foranis. Fins i tot entre les col·leccions llargament guardades al Prado, hi ha encara sorpreses. Mentre restauraven un grup de 17 dibuixos de Goya, van descobrir una Vista del Reial Observatori Astronòmic de Madrid al revers de la ja coneguda Vista d’un carrer (11,6 x 19,4 cm). La instal·lació temporal de les obres restaurades, malgrat tot, serà recordada per haver tornat al seu estat original els  “Caprichos amarillos”,  uns dibuixos preparatoris per a la sèrie de gravats que es van guanyar aquest nom per culpa d’una capa d’almidó que, a més de protegir-los, els havia acabat groguejant.

 

5. Sorpreses de Martínez.

 

A PradoMedia,la pagina per a videos i audio online del Museo del Prado, acaben de penjar una molt bona presentació d’una de les adquisicions recents més interessants, l’oli de Gregorio Martínez (1576 – 1636) Prometeu encadenat (173 x 233 cm, c. 1590 – 1596). Aquesta gran composició mitològica de Martinez, fruit d’un encàrrec privat a Valladolid, és una alternativa important a la visió de la pintura del XVI espanyol com a religiosa i en qualsevol cas, centrada en la cort o l’Església de la capital. Va ser adquirida l’any passat a Coll & Cortés, l’estrella ascendent de l’antiquariat espanyol.

 

6. En Francesc treballa.

 

Francesc Ruiz Quesada ens ha enviat el link cap al seu nou Retrotabulum. Aquesta cinquena entrega s’ocupa de  Gonçal Peris (1380-1451) i aporta una nova documentació que ajuda a esclarir els seus anys aragonensos, a més de donar la procedència exacta del gran  Retaule amb escenes de la vida de la Mare de Déu (1420-1430, tremp i or sobre fusta, 396 x 288 cm), conservat al The Nelson – Atkins Art Museum, Kansas.

 

7. Tu riu, que paguen els altres.

  

Fa un any, Wolfgang Beltracchi va ser condemnat a sis any de presó per falsificació. Era el cap d’una banda familiar que, segons s’havia pogut provar, havia guanyat 16 milions d’euros amb només 14 falsos – encara que més endavant Beltracchi va admetre haver executat un total de 50 falisificacions. La sentència, relativament suau (podien caure-li fins a 10 anys), va arribar entre notícies de l’encant del personatge i un cert aire d’admiració per la seva habilitat d’enganyar el món de l’art, pretesament sofisticat.  Malgrat tot, algú havia de pagar la factura. Aquest octubre, ens explica  Le Journal des Arts, els jutges del Land de Renània – Westfàlia del Nord, han trobat qui ho havia de fer: no pas el venedor, ni el comprador, sinó l’intermediari. Així doncs, han sentenciat a la casa de subhastes Lempertz de Colònia a pagar 2,9 milions d’euros al comprador d’una falsificació de Beltracchi d’una obra de Heinrich Campendock. La quantitat és el resultat de sumar els 800.000 euros del preu, els 100.000 euros d’interessos i uns altíssims 2 milions d’euros per danys i perjudicis justificats per la manca de diligència professional (els jutges entenen que amb unes investigacions prèvies relativament asequibles, s’hagués pogut descobrir l’engany). Però la mateixa falta es pot imputar tan al venedor com al comprador, sobretot tenint en compte que aquest últim era un fons que no invertia en art per primera vegada.

 

Del Bosco al Courtauld

Publicat a

29 de setembre de 2012

1. Llibres: Dibuixos del Bosco.

 

Brepols acaba d’enviar un email recordant que, el diumenge 30, expira la seva oferta de llençament per a  Bosch. Die Zeichnungen, el catàleg de F. Koreny de tots els dibuixos complets del mestre (456 pàgs, 451 il. col). 100 euros enlloc de 125: irrestible? El podeu comprar ara aquí.

 

2. Piero, per parts.

 

La llista d’obres per a l’exposició que Frick Collection acaba d’anunciar, portava a fer-se una pregunta natural. Titulada Piero della Francesca in America (del 12 de febrer al 19 de maig de 2013, amb catàleg de James Banker, Machtelt Israels, Elena Squillantini i Giacommo Guazzini), presentarà la  Mare de Deú amb Àngels del Sterling and Francine Clark Art Institute, així com les diferents taules del retaule de Sant Agustí, (executat pel Della Francesca per al seu Borgo de San Sepolcro natal), que es conserven als Estats Units. Però hi afegirà una altra taula d’ultramar: la de Sant Agustí del Museu Nacional de Arte Antiga de Lisboa. “Per què?” vaig preguntar a Heidi Rosenau , la cap de comunicació de la Frick. Amb menys de 24h, em contestava amb la resposta del comissari convidat Nathaniel Silver (traducció de la casa):

“El títol de l’exposició, ‘Piero della Francesca in America’, expressa el fet que aquesta és la primera exposició de la seva obra als Estats Units. Significativament, l’artista va executar totes les pintures per a la seva ciutat natal, de manera que l’exposició tracta de Piero treballant a la seva ciutat. Encara que la gran majoria de les obres a l’exposició estan en col·leccions americanes i que aquest tema obre el catàleg de l’exposició, no n’és el seu tema primari. La magnífíca taula de Lisboa, en qualsevol cas, va ser descoberta en part gràcies a l’adquisició per Miss Frick de la taula de St. Joan Evangelista. El 1947 Kenneth Clarkc va atribuir el St. Agustí de Lisboa a Della Francesca per primer cop, una descoberta catalitzada per l’adquisició de Frick, alsehores acabada de fer pública”.

Així doncs, tot pot ser que aquest sigui el primer pas per veure, un dia, totes les taules del políptic reunides en un mateix lloc – aquesta vegada, el Sant Miquel Arcàngel de la National Gallery, i el Sant Nicolau Tolentino del Museo Poldi Pezzoli, Milà, s’han quedat a casa.

3. El vostre home a Paris.

Va valer la pena per la Biennale des Antiquaires al Grand Palais, per la monogràfica de Richter al Pompidou i per les noves sales d’Art Islàmic al Louvre. Però el que més recordaré seran les sales, no pas noves, n. 18 i n.1 de l’enorme museu – és a dir, el cicle que Rubens va pintar entre 1621 i 1622 per la sala que Maria de Medici es va dedicar a si mateixa, al seu Palais du Luxembourg, i els extraordinaris marfils bizantins (Marfil Barberini, primera meitat del s. VI) i carolingis (El Paradís Terrenal, c. 870-875), que us trobeu de camí al festí barroc. El que fa grans aquests grans museus són aquestes lliçons permanents, de vegades inesparades.

4. Quan va començar tot plegat? (2).

Francesc Lacoma i Fontanet (1784-1812), Autoretrat, oli sobre tela, 68,5 x 57 cm, 1805, MNAC, Barcelona.

La nota de la setmana passada sobre la relació pionera entre Pelegrí Calvé i els natzarens alemanys a Roma, cap a 1845, va donar lloc a un comentari interessant per part del Dr. Francesc Miralpeix, de la Universitat de Girona:

“La proposta de la connexió dels artistes catalans del XIX amb els seus col·legues europeus encara podria recular-se uns anys més. Jo l’aproximaria als pioners, a la generació dels Solà i Campeny, i en especial a un de molt interessant i poc treballat: Francesc Lacoma. Em sembla que són el fil conductor que porten als romàntics i als natzarens.”

Tema de tesi, per tant. Per part meva, el que em sorprèn de Clavé és la seva voluntat d’aporpiar-se i superar el model natzarè, en el seu propi terrny, així com la decisió d’emprendre una carrera internacional (a Mèxic) després dels seus anys romans. En aquest sentit, potser el prodríem considerar un precursor de la gran estrella de la generació posterior,  Marià Fortuny (1838-1974) – un autèntic fenomen europeu.

5. Una bona tria.

 

Els processos de selecció dels directors dels museus de Barcelona continuen amb un nou encert. L’elecció de la Dra. Pilar Vélez (Barcelona 1957) per al DHUB ja va ser ben acollida, i proveir  ara la seva vacant de directora del Museu Marès amb Josep Maria Trullén (Barcelona 1954), torna a ser una bona notícia. Recordem el seu bon treball en la transformació del Museu de Solsona i del Museu de Vic en centres de referència, en els quals s’hi reuneixen fins a tres administracions, més l’Església. Els seus darrers anys al Museu d’Art de Girona no han tingut el mateix èxit, però ara es demostrarà que no va ser pas per responsabilitat seva – al contrari. Qui serà el nou director a Girona? Seguiu el bloc!

6. Si la muntanya no ve a Mahoma, aneu a Itàlia.

Per si us havia passat pel cap un any sabàtic a Itàlia, aquí teniu una altra raó de pes. Aquest brillant bocetto (Sants en glòria, oli sobre tela, 92 x 136 cm) de Corrado Guiaquinto (1703-1766) no ha aconseguit el permís d’exportació, i per això el proper 22 d’octubre serà subhastat, per Antonina Roma, amb una estimació ridícula: 12.000 – 15.000 euros. Sempre es pot comprar, i així es gaudeix encara més d’una pausa llarga en aquell país de les meravelles.

7. Com treballar en un palau, al centre de Londres.

La meva alma mater busca un director de màrketing, amb despatx a Somerset House, per vendre les seves exposicions i els seus cursos d’història de l’art, de renom internacional. No us acaba d’atreure? Penseu que amb un sou de 59.715 – 66.923 lliures a l’any estareu cobrant més que el propi Rajoy, el qual, a més de girar-se-li cada cop més feina, s’haurà de conformar amb 78.000 euros anuals – d’acord amb els nous pressupostos. Els detalls de l’oferta a The Art Newspaper.

From Bosch to the Courtauld

Publicat a

September 29nd, 2012

1. Books: Rush for Bosch!

 

I just received an email from the publisher Brepols reminding me next September, 30, their introductory offer expires for F. Koreny Bosch. Die Zeichnungen, the 456 pages (451 colour ill.) complete catalogue of the master’s drawings. 100 Euros, instead of 125 Euros: irresistible? Then buy it here now.

 

2. Putting together Peter’s puzzles.

 

The lists of works for the exhibition the Frick Collection in New York has just announced, lead to a natural question. Named  Piero della Francesca in America (February 12th to May 19th, 2013, catalogue by James Banker, Machtelt Israels, Elena Squillantini and Giacommo Guazzini) it will present Madonna and Child attended by Angels from the Sterling and Francine Clark Art Institute, alongside with the different panels of  his Sant Agostino’ altarpiece now in New York and Washington. But it will also show an additional panel from the other side of the Atlantic: Saint Augustine from  the Museu Nacional de Arte Antiga, Lisbon. “Why?” – I asked in my email to Heidi Rosenau , Frick’s Head of Media Relations. She promptly provided me with the answer from guest curator Nathaniel Silver:

“The title of the exhibition, Piero della Francesca in America, signifies the fact that this is the first exhibition of his work in the United States. Significantly, all of the paintings were made for the artist’s native city so the exhibition is about Piero working in his hometown. While the vast majority of paintings in the exhibition are in American collections and this theme introduces the exhibition catalogue, it is not the show’s primary theme. The magnificent painting from Lisbon was, however, discovered partly as a result of Miss Frick’s acquisition of St. John the Evangelist. In 1947, Kenneth Clark attributed the Lisbon St. Augustine to Piero for the first time, a discovery catalyzed by the recently published Frick acquisition.”

Then, the exhibition will perhaps be the first step to see, one day, all the surviving panels from the altarpiece at one place – this time, the Saint Michael in the National Gallery, and Saint Nicholas Tolentino in Museo Poldi Pezzoli, Milan, stayed home.

 

3. Your man in Paris.

And there attending last night of the Biennale des Antiquaires at Grand Palais, last day of Richter’s exhibition in the Pompidou, and second public day in the new Islamic Arts wing in the Louvre.  I could write a long post on all of that, but what really caught my attention this time were the not so new salles n .18 and n. 1 of the infinite museum – that is Ruben’s 1621 – 1622 clever cycle for Maria de Medici’s self-celebratory hall in Palais du Luxembourg, and the extraordinary Byzantine (Barberini Ivory, first half of the 6th century) and Caroligian ivories (The Earthy Paradise, c. 870-875.) you find on your way to the Baroque feast. What make a great museum grand are these permanent, sometimes unexpected lessons.

 

4. When did it all start? (2).

Francesc Lacoma i Fontanet (1784-1812), Self-portrait, oil on canvas, 68.5 x 57 cm, 1805, MNAC, Barcelona.

Last week’s note dealing with the pioneering relationship between Pelegrí Clavé and German Nazarenes in Rome around 1845, prompted an interesting comment from Dr. Francesc Miralpeix, from the University of Girona. This is it:

“The connection of 19th century Catalan artists with their European colleagues can be pushed some years back. I will propose the generation of Solà, Campeny, and especially the little known, yet very interesting Francesc Lacome. I suspect they were the link with the Romantics and the Nazarenes”.

Here you have a nice subject for your thesis. Anyway, what strikes me from Pelegrí Calvé is his willingness to surpass the Nazarene model in its own field, and his decision to embark on an international career (in Mexico) after his Roman years. In this sense, I would say he was a forerunner of the great star of the following generation, Marià Fortuny (1838-1974) – a truly European phenomenon.

5. A bold choice.

 

The “guess-who’s-coming-to-dinner” way, by which top posts in Barcelona’s museums are provided, has struck gold over these last months. If Dr. Pilar Vélez (Barcelona 1957) was an excellent choice as director of DHUB (which will hold the city collections of decorative arts, dress, industrial design and graphic arts) in May, now filling her previous post as director of  Museu Marès with Josep Maria Trullén (Barcelona 1954), deliver good news again.  Mr Trullén is a good friend of mine, which is totally irrelevant, especially when taking into consideration his brilliant job of first transforming the Museu of Solsona, then the Museu of Vic into regional powerhouses that involved up to three  different public bodies, plus the Church. His years as director of the Museu d’Art de Girona was not that successful, but we can be sure he will now show this was not his fault, by no means. But who will take the crown in Girona? Stay tuned!

 

6. Another good reason for transferring to Italy.

Just in case you wonder about spending a long time in Italy, let me give you another good reason for the move. This upscale  bocetto (Glory of Saints, oil on canvas, 92 x 136 cm) by Corrado Guiaquinto (1703-1766) has been denied an export licence, so it cannot travel outside the country. It will be auctioned, therefore, by Antonina in the Italian capital on October 2nd, with the ridiculous estimate of 12,000 / 15,000 Euros. Why not buy it, and doubly enjoy your stay in the land that produces such kind of wonders?

 

7. Work in a Royal Palace, Central London.

My alma mater is looking for a marketing “s/he” – political correctness can be so creative! Working in Somerset House selling world-class exhibitions and art-history courses, might perhaps lure you? At £59,715-£66,923 pa you will better paid than the President of Spain (the increasingly busy man gets only €78,000, according to the new budget). Details in The Art Newspaper.

20 setembre 2012

Publicat a

1. Planning per a Van Dyck.

 

La properagran exposició del Prado, El Joven Van Dyck obre el proper 20 de novembre (finsa al 3 de març). Així és com està plantejat de penjar-la, segons els Plec de Condicions del contracte d’instal·lació, publicat al juliol – el podeu consultar aquí. Com és habitaul, la Fundación Amgios del Prado organitza una sèrie de conferències (4) del seu comissari, Alejandro Vergara, i la restauradora principal, Maria Antonia López de Asiain (cada dilluns des de l’1 d’octubre, inscripció 145 €).

 

2. Llibres: Matías Díaz Padrón, Van Dyck en España.

Els grossos volums de Dr. Matías Diaz Padrón (1935) deVan Dyck en España (2 vols, Madrid: Editorial Prensa Ibérica, setembre 2012; 928 p., 250€.- a la web de l’editorial) són l’obra de la seva vida, i l’arxiu de les seves múltiples desocbertes en diferents col·leccions espanyoles. El van presentar la setmana passada a l’audirotri del Prado, en el qual va treballar entre 1970 i 2007, primer al Departament de Restauració i després com a conservador al Departament de Pintura Flamenca i Holandesa. Igualment, en un article al l’últim número del Archivo Español de Arte, defensa que la verió del Sant Sebastià de Van Dyck a l’Ajuntament de Palma és de fet l’orginal perdut de la col·lecció del Conde de Monterrey.

 

3. L’Albert treballa.

Els lectors d’aquest blg, i en concret, del post del 2 d’agost, potser els sona aquest fragment d’un Crist en Majestat (alabastre, 24 cm., c.1320) del Mestre d’Anglesola (primera meitat del s. XIV). Va ser una descoberta personal d’Albert Velasco, conservador al Museu de Lleida, que ara en publica un estudi complet (“Un nou fragment del sepulcre de Ramon Folc VI de Cardona, del Monestir de Poblet”, Aplec de treballs. Centre d’Estudis de la Conca de Barberà, n. 29, 2011, p. 209-219) – a l’espera del seu retorn defintiu al Museu del Monestir.
4. Paisatges femenins.

 

Fa un parell de setmanes, vaig poder visitar les dues exposicions de paisatges catalans i internacionals del XIX i ppis. del XX de la col·lecció Carment Thyssen, una a Girona (El paisatge a la col·lecció de Carmen Thyssen, Caixafòrum, entrada lliure, fins al 6 de gener, catàleg per 30 € a l’entrada) i l’altra a Sant Feliu de Guíxols (Paisatges de llum, paisatges de somni, Monestir de la Porta Ferrada, fins al 8 d’octubre, entrada per 6€ i catàleg per 25 €). Com és normal en una col·lecció privada, hi havia alts i baixos. Algunes de les sales, però, eren realment suggestives. La número 6 del Monestir de la Porta Ferrada, etiquetada com a “Paisatges interiors” (referint-se a interiors domèstics) podia llegir-se, en canvi, com una visió reduïda del paper de la dona fin de siècle en l’art – i per tant en la societat. Comença amb la muller benestant, confortablement instal·lada al seu reialme privat  (Ramon Casas, Terrassa, oli sobre tela, 160,5 x 121 cm, 1898; fotografiat a dalt); continuava amb la parisina extrovertida independent, àvida de mostrar-se als parcs públics de la ciutat durant al dia i als cafès sobrepoblats de la nit, en una barreja ambigua de llibertat i d’oferiment  (Hermen Anglada Camarasa, Le Paon Blanc, oli sobre tela, 78,5 x 99,5 cm, 1904); i acabava amb la gitana embarassada i marginada d’Isidre Nonell (Gitana embarassada, oli sobre tela, 95 x 80 cm, 1904), amb el seu desplaçament clarament subratllat per l’artista en esborrar totes les referències d’espai – com si estigués posant en un buit. En definitiva, les llavors per a un projecte més gran i internacional estaven allà. D’altra banda, l’exposició era un tast del futur museum a la vila, que ha d’incorporar diferents préstecs de la Sra. Thyseen. Com és sabut, també ha anunciat la intenció de fer un gran préstec al MNAC- totes dues accions poden afectar l’expsoció actual de la col·lecció en un annex al Museo Thysen Bornemizsa de Madrid.

 

5. Com va començar tot plegat?

Pelegrí Clavé (1811-1880), Jacob rep la túnica ensagonada de Josep, oli sobre tela, 99 x 136 cm, 1842.
Un dels missatges implícits a la col·lecció Thyssen, per tant, és la connexió dels artistes del XIX català amb els seus col·legues europeus. A les exposicions, ho feien començar amb l’adopció, per part de Ramon Martí Alsina (1826-1894), del realisme de Gustave Courbet’s (1819- 1877) – un tema explorat a l’exposició Realismes. La marca de Courbet, abril – juny de 2011, MNAC). Però potser hem d’anar una mica més enrera, i considerar la implicació dels natzarens catalans amb el grup natzaré alemany original a Roma cap a mitjans de segle. El tema va estat estudiat per la Dra. Matilde González en la seva tesi doctoral, inèdita, i en alguns articles publicats recentment (“La contribució dels puristes catalans al Romanticisme històric”, Revista de Catalunya, n. 275-276, 2011, pp. 81 – 122; i “Una mirada al retrato romántico purista: de los nazarenos alemanes a los nazarenos catalanes”, Butlletí de la Reial Acadèmia de Sant Jordi, n. 25, 2011; pp. 57-78). D’altra banda, es pot il·lustrat perfectament amb el paral·lel que existeix entre els  frescos dels alemanys a Casa Barthóldy (ara traslladats a Berlin) i l’oli dePelegrí Clavé de la fotografia, adquirit al 2010 pel Museu d’Art de Girona (trobareu les fotografies a la Wikipedia). La mateixa relació, però entre els Pre-rafaelistes anglesos i els nazarens alemanys, s’exposa, aquests dies a la Tate Britain (Pre-Raphaellites Victorian Avant-Garde,  fins al 13 de gener, entrades per 4 £. Al capdavall, els nazarens plantegen sempre la mateixa paradoxa: aquest moviment, que mirava tan enrera, va ser de fet el primer moviment modern en l’art europeu, amb característiques tan pròpies de l’avantguarda com el reformisme social a través de l’art, les preocupacions pseudo- o quasi-místiques i el lideratge de l’artista enlloc del lideratge del client personal? Així, en quin grau s’apropaven o s’allunyaven dels seus precedents romàntics? Necessitem una resposta europea a aquestes qüestions – i hi hem d’aportar els artistes de casa nostra.

6. Goya, Goethe.

 

TanFrancisco de Goya (1746-1828) com Johan Wolfgang Goethe (1749 – 1832) ens poden ajudar a respondre la preugnta anterior, està clar. Mentrestant, hi ha notícies sobre ells. D’una banda, la propera exposició La cara fosca del Romanticisme. De Goya a Mx Ernst  a l’Städel de Frankfurt (del 26 de setembre al 30 de gener de 2013, entrades per 10 €, catàleg per 34,90 €) ve precedida per un article al FAZ, apuntant que hi ha discussions per convertir la casa-museu de Goethe de la mateixa ciutat, que ara acull una col·lecció interessant dels contemporanis del poeta i intel·lectual, en el primer gran museu del Romanticisme a Alemanya. De l’altra, els amants del geni aragonès els agradarà saber que el Prado a llençat Goya en el Prado, una web amb tots els document i obres conservades de l’artista – i també intel·lectual.

7. Hirst, Adrià.

 

Ferran Adrià (L’Hospitalet del Llobregat, 1962), i Damien Hirst (Bristol, 1965) comparteixen en aquestes fotografies alguna cosa més que els seu estatus de genir contemporanis. I les diferències? Bé, el cuiner va ser convidat a la documenta Kassel (12) de 2007; l’artista està trencant rècords de públic amb la seva actual retrospectiva a la Tate – la vagi poder veure ii el més interessant va ser precisament la gent que vaig trobar-hi.