Mes: febrer 2013

A note to the English readers: this week’s post is about a rather local issue, the legal status of the Museu Picasso de Barcelona. I am not sure it is of the utmost interest for the readers from abroad, so I am not translating it in full. Anyway, the basic facts are the following.

Until recently, the Museu Picasso was not an incorporated body, but just another department of Barcelona’s City Council. That meant, among other things, the Museum had to funnel all the revenue it generated to the City Council, and that their employees were not hired by the Museum itself, but by the City Council. Now the Council has finally decided to change that, and it has established a public Foundation to run the Museum, in partnership with a group of private sponsors.

I think this was the right thing to do. But I would also like to point out that, according to section 10 of the Articles of the Foundation, all the members of the new Foundation’s  Board will be appointed by the City Council – without  any provision regarding from where the Council will pick up the new appointees, nor about their respective qualities, qualifications or terms of service. I argue that this is a door that is open to unrestrained control of the Foundation by the ruling political party controlling of the City Council  – one of the old mistakes that the new Foundation was supposed to avoid. The text in Catalan develops this point, and some others of lesser importance.

 

Aquesta setmana m’ha sortit una nota llarga. Va sobre la posada en marxa de la Fundació del Museu Picasso.

Com és conegut, unes de les reivindicacions més reiterades del director anterior del Museu Picasso de Barcelona, Pepe Serra, era l’obtenció de personalitat jurídica.  A pesar d’un nombre de visites notable, el Museu, des del punt de vista jurídic, no era més que una marca de l’ICUB (Institut de Cultura de Barcelona, organisme depenent de l’Ajuntament), de manera que, no només més d’entregar tots els ingressos, sinó que no tenia capacitat ni per firmar un trist contracte.

Per això que es constitueixi una Fundació del Museu Picasso, amb la participació de l’Ajuntament i la Fundació Barcelona Cultura, en principi és una excel·lent notícia. Per fi el Museu tindrà la independència financera i funcional que necessita per seguir el seu propi programa i fer-se responsable tan dels seus èxits com dels seu fracassos.

Però no tothom n’ha quedat content i ja hi hagut  crítiques contra la “privatització” del Museu i contra el sotmetiment de la seva política als interessos de les grans empreses que  es presenten com a patrocinadors. Després de mirar-me els Estatuts (aquí),  haig de dir que no crec que sigui aquest el gran problema del nova Fundació. No hi ha d’haver necessàriament privatització de recursos. Ja entenc que el fet que la col·lecció i edifici continuïn sent titularitat de l’Ajuntament no és garantia suficient com per a evitar que s’utilitzin com a mers instruments de màrketing empresarial. Però també és cert que qualsevol estratègia de màrketing intel·ligent entén que si s’està patrocinant un museu, és bàsic que el museu continuï fent de museu. Està clar que els patrocinadors pressionaran per a aconseguir projectes amb un gran impacte social, però també seran conscients (o se’ls haurà de fer veure) que si es limiten a l’impacte, sense tenir en compte l’interès científic, acabaran matant la gallina dels ous d’or. Sigui com sigui, els Estatuts no entren a regular les relacions entre la direcció del museu i els patrocinadors, de manera que dependran en bona mesura del talent i la intel·ligència d’uns i altres – i cadascun tindrà les seves armes, si és que ens hem de posar en termes bèl·lics.

El que crec que és greu, en canvi, és que els Estatuts consagren un dels pitjors defectes d’altres èpoques: la partidització política.  Per això estic convençut que aquests Estatuts no pequen de maquiavel·lisme, com creuen els crítics de la privatització, sinó de lampedusianisme.

El punt clau està a l’art. 10, que estableix que tots els patrons de la Fundació seran nomenats per l’Ajuntament. I punt. No preveu ni tan sols l’exercici en terminis més llargs que els quatre anys de legislatura, ni tampoc la caducitat del càrrec. Això és tant com posar el patronat en mans del partit o partits polítics que guanyin la partida a cada moment. No és que cregui que els polítics adscrits a un partit busquin desesperadament el propi interès. El que passa és que, un cop més, no s’ha previst ni la més mínima de les cauteles per fer-los una miqueta difícil de caure en la temptació.

Aquest Patronat necessita que els seu Estatuts estableixin un mínim contrapès a l’Ajuntament, perquè mai no és bo que  una sola entitat acapari tot el poder. S’hauria d’haver previst una composició més oberta, que donés cabuda a d’altres entitats que, igual que l’Ajuntament, busquin l’interès públic i estiguin compromesos amb el bon funcionament del museu.  Estic pensant en el món acadèmic del país i de l’estranger, els col·leccionistes, els treballadors, els altres museus Picasso o d’altres institucions rellevants. Ja és de preveure que el Regidor de Cultura no s’ oblidarà de nomenar un o altre catedràtic o professor, però crec que seria més higiènic si els Estatuts establissin, expressament, que cal fer aquest nomenament o fins i tot, que cal que la proposta vingui de les pròpies universitats. No ha de ser tan difícil cedir una mínima quota de poder.

Igualment s’haurien de revisar els arts 24 i 25. El 24, sobre la Comissió Executiva del Patronat, estableix que el Patronat la nomena i li pot encomanar totes les funcions que cregui oportunes: no hi ha el perill que aquesta Comissió acabi buidant de contingut el Patronat? El 25, per la seva part, preveu la possibilitat de nomenar uns Col·laboradors retribuïts. No em sembla mala idea, però crec que tots ens sentiríem més confortables si s’hagués limitat el nombre de col·laboradors, el temps de servei (almenys s’haurien de renovar de tant en tant) i la retribució (o almenys el percentatge de pressupost que s’hi pot dedicar).

D’altra banda, s’entén que s’hagi escollit la Fundació Barcelona Cultura com a co-fundadora – actua com a punt de contacte amb l’Ajuntament d’un grup d’empreses locals que aporten un cert mecenatge cultural. Però també veig que seria un error quedar-se aquí. Justament perquè Barcelona Cultura barreja empreses molt diferents, amb interessos molt variats, pot portar a que el seu compromís sigui molt variable. El que cal és implicar patrons compromesos, que a les reunions demanin comptes clars, idees ambicioses i resultats contrastats. Recordem que durant massa temps en Millet es va torejar, entre altres, un Patronat massa difús.

I per acabar una nota d’avís. Donat que aquest és el primer museu municipal que assaja el model i que aquest ha estat aprovat per unanimitat del Ple de l’Ajuntament, no ens estranyem que li acabin trobant el gust i l’estenguin a la resta de centres. Personalment, tan greu em semblaria la Convergització com la Socialització, l’Esquerranització, la Icevització, la Pepetització, la Ciutadanització o la Cupització dels museus barcelonins, no us sembla?

1. Primavera florentina

 

Coll & Cortés va saber aprofitar l’exposció de 2009 a la National Gallery i, durant els mateixos dies, va presentar a la mateixa ciutat “The Mystery of Faith. Spanish Sculpture 1550 – 1750”, en col·laboració amb la Matthiesen Gallery. Va ser un pas important cap a assolir una presència internacional, que han aconseguit plenament al 2012. Al març, es van estrenar a TEFAF Maastricht amb un bon stand a la planta baixa; després, van ser una de les galeries que va inaugurar Frieze Masters a Londres; van continuar amb l’obertura d’una sucursal realment elegant al barri de Mayfair de la mateixa ciutat, (27 Albemarle Street, W1S 4HZ), durant la Old Master Weeks de juny i, per tancar l’any, van aconseguir vendre l’olide Josep de Ribera “Sant Pere Penitent” (1612-1613) al Metropolitan Museum. El 2013 també els pinta prou bé: de moment ja s’ha conegut la seva venda d’un magnífic “San Diego de Alcalá” (fusta policromada, 65 cm) de Pedro de Mena (1628-1688) al San Diego Museum.

3. Várez-Fisa, un nom a recordar

 

L’any ha començat amb l’extraodirnària notícia de la donació de dotze obres joies medievals per part del financer Várez-Fisa al Museo del Prado (aquí en teniu la presentació a la seva web). Les penjaran a finals d’any en una sala amb el nom del mecenes, en la qual ja hi ha instal·lat l’enteixinat de Santa Maria de Valencia de San Juan (s. XIV, 11 x 6 m), també cedit per Várez-Fisa. Com a part de l’acord, l’any passat el Prado va adquirir al col·leccionista una obra de Lluis Borrassà, “Sant Andreu rebutjant els ídols”  – una obra important, però no tan excepcional com algunes de les que ara ha donat, com ara el “Lavatori” del Mestre de Sant Esteve d’Andorra, fotografiat a dalt (pintura mural transferida a tela, 241,5 x 201,5 x 87 cm, 1216-1220). La col·lecció de Várez Fisa és però molt més rica i inclou obres de  by Zurbarán, Velázquez, Goya (i El Greco), tal i com  Karina Sainz Borgo recorda aquí. D’altra banda, donat que Várez-Fisa va nèixer a Barcelona, més d’un s’ha preguntat perquè la donació no ha estat a favor del MNAC, les grans col·leccions del qual haurien proporcionat un context molt més adequat. La resposta és la més senzilla i trista: en efecte, Várez-Fisa va tantejar el MNAC anys enrera, però no hi va trobar la rebuda que esperava.

4.Què en dirà Andorra?

 

Serà interessant veure quina és la reacció del Govern d’Andorra sobre l’adquisició per part del Prado del mural de Sant Esteve. Com és sabut, les col·leccions del MNAC conserven els fragments  provinents de l’absis de la mateixa església (fotografia de dalt), a més d’altres exemples provinents de diverses esglésies romàniques andorranes. El 2008, les autoritats del Principat pirinenc van incorporar-se al Consell d’Administració del museu, en un gest de bona voluntat. Però només s’hi van quedar fins al 2011, quan el van abandonar per, segons van explicar, estar en una posició més clara cara a reclamar el retorn de les pintures – gràcies a Déu, no s’han acabat de decidir mai. Però ara, que faran?

 

5. Està bé quan acaba bé

   

Com és conegut, la Generalitat gaudeix del dret de tanteig i retracte quan una obra del patrimoni cultural es subhasta. Però quan La Mare de Deú del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes (pedra policromada, 108 x 43 x 26 cm) de Bartomeu Robió (doc. 1360-1379) va sortir en el catàleg de Balclis per a la venda del maig 2010, els reponsables del govern van intentar imposar una interpretació abusiva del seu dret. Segons aquesta, els 120.000 € que s’havien establert com preu de sortida imprès al catàleg ,s’havien de considerar una oferta ferma i definitiva de venda, de manera que van intentar obligar a vendre-la, abans de la celebració de la subhasta per aquest preu manifestament baix. Naturalment no ho van aconseguir, però si que se’n van sortir de fer retirar l’obra de la venda, ja que per la seva part, la casa de subhastes no els havia avisat en els terminis previstos per la llei. L’obra, per tant es va tornar a ofeir a la subhasta del març de 2011. Però tothom era conscient de la intervenció agressiva per part de les autoritats, de manera que només va haver-hi una puja simbòlica i, finalment, la Generalitat va aocnseguir la peça per només 130.000 €. El cas va deixar alguna ferida oberta. Però ara ja deu estar tancada, sobretot després que el passat 12 de desembre, van presentar l’obra restaurada al Museu de Lleida. El Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, un ens públic que treballa amb restauradors privats, va fer un molt bon treball – molt més fi que el que la fotografia sembla mostrar. El més feliç de la festa era el conservardor Albert Velasco, que va ser qui va donar la primera pista de la venda. Encara que ell, segons ens va dir, preferia encara més la Mare de Deu de Saidí, del mateix autor, cedida per la parròquia de Sant Llorenç of Lleida per a l’ocasió i que, com es podia apreciar, necessitava una bona neteja. Per a que el final de la història sigui encara més rodó, s’acaba d’anunciar que la parròquia ha accedit a deixar que el CRMBC restauri l’obra – aquí teniu el  vídeo amb Velasco, Àngels Solé (Directora del CRBMC),  Montserrat Macià (Directora del Museu de Lleida), i l’escultura.

6. Llibres: per anar a dormir

Tracta dels artistes amb “obres que parlen de passió i mort;  amb temes com el misteri, l’inesperat, l’irracional i el fantàstic, el grotesc i el mal – retratant els marginats socials: els orats, els criminals, els captairies”. Així és com l’editorial  Gerd Hatje Cantz promociona “Dark Romanticism. From Goya to Max Ernst”, el catàleg que Felix Krämer, cap del Departament d’Art Modern del Städel Museum, ha dirigit per a “No Day Without Night”. L’exposició, que va tancar amb èxit a Frankfurt el 20 de gener, es tornarà a obrir amb el títol “The Angel of the Odd” al Musée d’Orsay el 5 de març (fins al 9 de juny) – podeu aquirir la publicació per  45 € aquí.

7. L’altra banda de les coses

Segons el tòpic, els alemanys gasten moltes energies discutint tots els temes des de tots els punts de vista possibles, fins a les més profundes de les profunditats. El Städel Museum no ho podrà negar, donat que la seva propera exposició temporar, comissiarada per la Dr. Eva Mongi-Vollmer (que té el càrrec fascinant de Conservadora per a Projectes Especials al Städel Museum) i la Dr. Maraike Bückling (Cap del Departament de Renaixament a Neoclassicisme, Liebieghaus Skulpture Sammlung), s’ocuparà d’artistes com Mengs, Canova or David, que van voler torbar un ideal estètic i moral en l’antiguitat en el mateix moment que el romanticisme, tractat en l’exposició anterior, començava a posar-lo en dubte (“Beauty and Revolution”, del 20 de febrer al 26 de maig, Städel Museum Frankfurt, entrades per 12€, catàleg a detallar).