Mes: octubre 2011

1. Els clàssics, aquesta font inesgotable

Comencem aquest post, que dedicarem quasi exclusivament a exposicions, amb un tema ben conegut: la relació entre artistes antics i moderns ha estat objecte de nombroses exposicions i publicacions. Ara una exposició a la Getty Villa, a Malibú, Califòrnia, reprèn el tema, si bé portant-lo més enrere: “Modern Antiquity, Picasso, de Chirico, Léger, Picabia in the Presence of the Antique” (des del 2 de novembre de 2011 al 16 de gener de 2012) examina les “creacions classicitzants” presents en l’obra d’aquests quatre mestres, a la llum dels seus models de l’Antiguitat, per mitjà de la comparació directa amb alguns exemples de la col·lecció de la pròpia Villa. Comissariada per Christopher Green, un dels grans especialistes en l’art modern d’arrel parisenca i Jens M. Daehner, Associate Curator of Antiquites a la  Getty, segurament serà una d’aquelles exposicions que marcaran època. Es pot comprar el catàleg per 45 $ a The Getty Museum Store (Christopher Green i Jens M. Daehner: “Modern Antiquity, Picasso, de Chirico, Léger, Picabia”, 176 pàgs., 82 il., Getty Publications, 2011).

 

2. De mestre a mestre.

En la mateixa línia, però a l’altra costa dels Estats Units, la Frick Collection va obrir el passat 4 d’octubre una exposició sobre el dibuix com a mitjà amb el qual Picasso va comparar-se, imitar, superar i renovar la tradició dels mestres europeus, tan propers com llunyans (“Picasso’s Drawings 1890-1921. Reinventing Tradition”, del 4 d’octubre de 2011 al 8 de gener de 2012). L’exposició, prou atractiva, viatjarà a la National Gallery de Washington al febrer, però de moment no hi ha programada cap estada a Europa. Malgrat tot, els internautes poden gaudir de totes i  cadascuna de les obres exposades, ja que s’han inclòs juntament amb un petit comentari a la  web de la Frick. El catàleg es torba a la botiga online: Susan Grace Galassi i Marilyn McCully: “Picasso’s Drawings 1890-1921. Reinventing Tradition”, The Frick Collection, New York and the National Gallery of Art, Washington, D.C. in association with Yale University Press, New Haven and London, 299 pàgines, 200 il. color.,  60 $ (tapa dura) , 45 $ (tapa normal).

 

3. Nous projectes i nou estatut?

La  presentació del programa del Museu Picasso per l’any vinent va ser interessant en dos aspectes. Primerament, el director, Josep Serra, va anunciar, entre altres, una exposició sobre un tema molt específic i suggestiu: els experiments de Picasso amb les tècniques del collage al 1899, bastant abans de la seves grans sèries de 1912 amb el mateix mitjà (“El Collage abans del Collage. Picasso 1899”, del 6 de març al 3 de juny de 2012). El seu comissari és Fèlix Fanés, catedràtic de la UAB, que ja ha tractat el mateix tema respecte Dalí (“Dalí i la Cultura de Masses”, Barcelona, 2004) i Miró (“Pintura, collage, cultura de masses: Joan Miró 1919-1934”, Madrid 2007). En segon lloc, la convocatòria també va donar a entendre que hi haurien canvis en l’estatut jurídic del Museu. No és molt conegut que el Museu no té personalitat jurídica i que de fet, és un departament més de l’Institut de Cultura de l’Ajuntament. Aquesta situació porta a que els seus gestors no puguin contractar (ni firmar xecs) al seu nom i, encara més greu, tampoc poden gestionar un pressupost propi – així, els beneficis que aconsegueix any rera any s’entreguen a l’Institut i aquest els redistribueix entre altres institucions. El director no ha perdut mai cap oportunitat per  reivindicar una personalitat jurídica pròpia i ara sembla que està més a prop d’aconseguir-ho. Durant la presentació, Jaume Ciurana, Regidor de Cultura, va prometre “potenciar l’autonomia de la gestió” i dotar al Museu “de tots els instruments necessaris per créixer”.

 

4. El discret encant d’una col.lecció personal

El proper 7 de novembre una exposició, petita i atractiva, tancarà les seves portes a Segòvia: “Semblantes. Colección Granados” mostra uns cinquanta quadres i escultures de la col·lecció de Manuel Granados. Començada al 1966 (segons la nota de premsa) i especelitzada en el Barroc espanyol, ha anat creixent durant els darrers 50 anys – fins fa poc, algunes de les seves obres estaven disponibles al mercat madrileny. La selecció és exquisida i alguns dels grans noms es presenten amb obres de gran qualitat – com ara el Murillo de la fotografia. S’ha publicat un catàleg, escrit pels comissaris Gloria Martínez Leiva i Ángel Rodríguez Rebollo (“Semblantes. Colección Granados”, Segovia, 2011, 174 pàgs., 25 €) però no és fàcil de trobar: ho podeu intentar seguint les instruccions a la  web de Caja Segovia, mecenes de l’exposició.

 

5. Busqueu casa a París?

Una exposició sobre l’ “hôtel particulier”, aquest tipus de casa propi de París, està oberta a la Cité de l’Architecture et du Patrimonie, al Palais Chaillot  de la Place du Trocadéro (“L’Hôtel Particulier. Une Ambition Parisienne”, fins al 19 de febrer). Presenta la seva evolució des dels seus orígens medievals fins a la seva desaparició als anys 20 del segle passat. A més més, és un exemple de com exposar arquitectura, tal i com mostra aquest excel.ent video, que hem trobat a la web de Connaissance des Arts. El recorregut de l’exposició s’ha dividit en tres àrees: la primera és una recreació sincrètica de diferents habitacions de diversos hôtels, amb totes les decoracions pertinents; la segona àrea es dedica a maquetes a gran escala, algunes d’edificis desapareguts; la tercera àrea es dedica a la documentació sobre diferents temes. A aquests tres, s’hi pot afegir un quart: la ciutat mateixa, per a la qual es proposen diversos parcours. En aquest sentit, el llibre d’Alexander Gay, “Les hôtels particuliers de Paris. Du Moyen Age à la Belle Epoque”, que s’ha reeditat per a l’ocasió, pot ser usat com una guia per París – o com una llista de possibles cases a considerar (Alexander Gady, “Les hotels particuliers de Paris. Du Moyen Age à la Belle Epoque”, 320 pàgs., 850 ill., 49 €  a la web de l’exposició).

  

6. Two Temple Place

Hi ha un equivalent londinenc per  a l’hôtel particulier? Nosaltres no l’hem sabut trobar i el terme “townhouse” ens sembla massa ampli. Per a habitatges singulars, en el cas de Londres, més aviat donaríem adreces concretes. A la llista, ara hi hem d’afegir Two Temple Place, London WC2R 38 D. D’acord amb aquesta crítica al Guardian, per Rowan Moore, es tracta d’un d’aquells experiments del dinou anglès amb l’ecleticisme i l’historicisme: “a late Victorian building in the style of a miniaturised Tudor mansion”, escriu. La casa ha obert les seves portes amb una exposició escaient: “William Morris. Story, Memory, Myth” (del 28 d’octubre de 2011 al 20 de gener de 2012).

 

7. Una petita joia literària a partir d’un quadre misteriós

Admirem la política de personal de l’ Art Insitute of Chicago, ja que han estat capaços de contractar, com a  Assistant Director of Communications, una persona que sota el nom de “Paul J.” demostra un gran talent literari. Per acompanyar aquests vespres plujosos d’octubre, feu una llegida al seu post al blog de l’AIC: “A Discussion of Divine Transportation in Gallery 170”, relacionat amb “The Home of the Heron”, 1893, un quadre fantasmagòric de l’americà George Iness (1825-1894).

 

 

1. Antiquity, that inexhaustible source

I start this post, devoted almost exclusively to exhibitions, with a well-known subject matter. The relationship between Modern and Old Masters has been the object of several exhibitions and publications.  An exhibition in the Getty Vila, Malibu, is revisiting the subject, but going even further back. “Modern Antiquity, Picasso, de Chirico, Léger, Picabia in the Presence of the Antique” examines the “classicizing creations” that made up part of the output of these four major artists, in the light of their models from Antiquity, by direct comparison with some examples from the Villa’s collections. Co-curated by Christopher Green, one of the foremost specialists in the Paris-based Modern Art, and Jens M. Daehner, the Associate Curator of Antiquites at the Getty, this is meant to be a landmark event. The catalogue can be purchased for $45 at The Getty Museum Store (Christopher Green and Jens M. Daehner: “Modern Antiquity, Picasso, de Chirico, Léger, Picabia”, 176 pages, 82 ill, Getty Publications, 2011).

 

2. Drawing inspiration from Old Masters.

Following the same trend but on the other coast of the United States, the Frick Collection opened an exhibition on 4 October focused on drawing as Picasso’s tool to compare with, imitate, surpass and refresh the tradition of the European masters, both near and distant (“Picasso’s Drawings 1890-1921. Reinventing Tradition”, from 4 October 2011 to 8 January 2012). This attractive show is travelling to the National Gallery in Washington in February, but apparently there is no European venue for it. However, to the web surfers’ enjoyment, every single one of the works in the exhibition has been posted, with short comments, in the Frick’s website . The accompanying catalogue is also available from the online shop (Susan Grace Galassi and Marilyn McCully: “Picasso’s Drawings 1890-1921. Reinventing Tradition”, The Frick Collection, New York and the National Gallery of Art, Washington, D.C. in association with Yale University Press, New Haven and London, 299 pages, 200 colour illus., $60 hardcover, $45 soft cover).

 

3. New projects and new status?

The presentation of the program for next year of the Museu Picasso, was interesting on two counts. First of all, the director of the Museu, Mr Josep Serra, announced an exhibition on a very specific and suggestive subject: Picasso’s experiments with collage techniques in 1899, far before his seminal 1912 series on the media, and its relation to mass media culture (“El Collage abans del Collage. Picasso 1899” or “Collage before Collage. Picasso 1899”, from 6 March to 3 June 2012). Its curator will be Dr. Fèlix Fanés, a professor in the Universitat Autònoma de Barcelona, who has already explored the same field regarding Salvador Dalí (“Dalí i la Cultura de Masses”, “Dalí and the Mass Culture”, Barcelona, 2004) and Joan Miró (“Pintura, collage, cultura de masses: Joan Miró 1919-1934”, “Painting, Collage and Mass Culture”, Madrid 2007). Secondly, the meeting also hinted at some news on the legal status of the Museu. It is little known that the Museu, although operates under the name “Museu Picasso”, is in fact not an incorporated body, but just a department of a public institute set up by Barcelona’s City Council. That is quite impractical for the Museu’s managers, since they cannot sign contracts (nor cheques) on the Museu’s behalf, and most critically, they cannot operate an independent budget. In fact, they must give the institute the benefits the Museu collects year after year – and the money is then used to feed other local institutions. Mr Serra has not lost a single opportunity to insist on the necessity of a proper incorporation, and it seems he is now nearer to make his dream reality. During the presentation, Mr Jaume Ciurana, the local councillor for Culture, promised to “foster the management’s autonomy” of the Museu, and to give it “all the tools needed to grow”.

 

4. The discreet charm of a lifelong collection

This 7 November, a small, titillating exhibition will close in Segovia (90 km north from Madrid): “Semblantes. Colección Granados”  (“Likenesses. The Granados’ Collection”). It shows some fifty paintings and sculptures from the collection of Mr Miguel Granados. Begun in 1966 (according to the press note) and focused on the Spanish Old Masters, it has continued growing during these last five decades, and some of its holding were available from certain Madrid dealers up to quite recently. The selection is exquisite, and some big names are presented with fine examples of their art – like the Murillo pictured above. A catalogue, written by co-curators Gloria Martínez Leiva and Ángel Rodríguez Rebollo, has been published (“Semblantes. Colección Granados”, Segovia, 2011, 174 pages, 25 €) but it is not that easy to obtain: try it following the instructions in the sponsor’s website, Caja Segovia.

 

5. Looking for a new home in Paris?

An exhibition on the “hôtel particulier”, this essential Paris townhouse, is running in the Cité de l’Architecture et du Patrimoine housed at the Palais Chaillot at the Place du Trocadéro (“L’Hôtel Particulier. Une Ambition Parisienne”, up to 19 February). Embracing examples from its Medieval origins up to its death in the ’20s, the exhibition also sets an example on how to show architecture, as this excellent video from Connaissance des Arts’ website reveals. The exhibition’s course has been divided into three different areas: the first one is a syncretic recreation of different rooms, filled with all the decorations needed; the second area is devoted to scale models of particular examples (some of them already disappeared); and the last one deals with documentation on different related issues. A fourth space could be added: the city itself, and in fact, some urban parcours are suggested. In this sense, Gady’s “Les hotels particuliers de Paris. Du Moyen Age à la Belle Epoque”, reissued for the occasion, might be used as an alternative guide to Paris – or as a list of potential new homes, for that matter (Alexander Gady, “Les hotels particuliers de Paris. Du Moyen Age à la Belle Epoque”, 320 pages, 850 ill., 49 € in the exhibition website).

 

6. Two Temple Place

Can you find a London counterpart for the Parisian hôtel particulier? Not me, the term “townhouse” being too wide to point to a particular kind of building. For notable dwellings, I will rather suggest some particular addresses, to which I should now add Two Temple Place, London WC2R 38 D. According to this review in the Guardian, by Rowan Moore, it is one of these 19th-century experiments in eclecticism and historicism: “a late Victorian building in the style of a miniaturised Tudor mansion”, he writes. The house has opened its doors with a suitable exhibition: “William Morris. Story, Memory, Myth” (from 28 October 2011 to 29 January, 2012).

 

7. Writing jewel out from a mysterious painting

I’m in awe of the Art Institute of Chicago’s recruiting policy after discovering they have been able to hire, as Assistant Director of Communications, an individual named “Paul J.” with such an obvious talent for writing. For a perfect match for this rainy late October evening, have a look at his contribution to the Artic blog: “A Discussion of Divine Transportation in Gallery 170”, related to “The Home of the Heron”, 1893, a ghostly painting by the American George Iness (1825-1894).

 

1. Traspassant fronteres.

 

Convençuts de la superioritat dels mestres antics, no vam alegrar-nos de veure, en la darrera fira TEFAF a Maastricht (la catedral de l’art antic), un BMW M3 GT2 repintat per els assistents de Jeff Koons, d’una manera espectacular però més aviat intrascendent. Però la tendència ha agafat froça, fins i tot en sentit contrari. Acabem de conèixer la notícia que els organitzadors de Frieze Londres, una de les fires d’art contemporani més importants d’Europa, planegen, per a l’edició de l’any vinent, incorporar un nou espai: “Frieze Masters”, dedicada a “les obres anteriors a l’any 2000” i beneïda nogensmenys que per Nicholas Penny, director de la National Gallery.

P.S. 11 novembre 2011: Ara hem descobert que fins i tot el mateix Jeff Koons és un col·leccionista de pintura antiga!  Ha prestat alguns dels seus tresons a la fira Paris Tableau, recentment celebrada. Llegiu la nota de premsa oficial i també el post més aviat escèptic d‘Hubert Duchemin’s al seu blog.

 

2. El col·leccionista errant i el firaire global.

Aquesta nova fira es s’encabirà en una de les poques setmanes que encara queden lliures a l’arrencada de la temporada de fires de pintura i escultura antigues. Ara, la sèrie comença amb una biennal, un any a Florència (Biennale Internazionale dell’Antiquariato, 1-9 d’octubre, 2011), l’altre a París (Biennale des Antiquaires, programada pel 2012 del 14 al 23 de setembre); després ve la fira anual a Munic (Highlights Fair, 21 – 30 d’octubre, 2011), que coincideix amb la de Nova York (The International Art Fair & Antiques Dealers Show, 21-27 d’octubre, 2011);  segueix la nova fira a París (Paris Tableau, 4-8 de novembre, 2011);  i tot plegat acaba a Madrid (Feriarte, 19-27 de novembre, 2011) i Amsterdam (PAN Fair, 20-27 novembre, 2011). Continarem investigant el calendari, potser descobrim que es tracta d’un cicle anual continu. Mentrestant, haurem de decidir com l’afrontem: d’avió en avió, en una versió moderna del Grand Tour, o bé amb una gran camió, fent de tot això una gigantesca venda ambulant.

 

3. Més val un que dos.

 

El que al 1995 va incorporar-se a  National Gallery of Art, Washington, com dos retrats separats d’un galió espanyol i un vaixell de guerra holandès, tots dos disparant canondes, ara s’ha tornat a unir en el seu format original, com a un únic quadre de batalla naval, executat per l’especialista Cornelis Veerbeck (1590-1637), de Harlem. En aquest video  de la  NGA, trobareu la sinopsi de tot el procés – una història fascinant de conservació, restauració, investigació i fins i tot emmarcament. Gràcies a la reunificació, les preferències nacionals de Veerbeck han tornat a quedar clares: no només va col·locar la seva signatura al centre de la bandera blava-blanca-roja, sinó que ara veiem que havia situat a l’espanyol en la difícil tesitura d’haver-se de defensar de no només d’un, sinó de dos vaixells enemics – el segon a punt d’incorporar-se després d’haver fet naufragar un altre dels vaixells de l’Armada.

 

4. La belle enchère francesa cada cop s’assembla més a una auction anglesa.

Primer  al 2000 i ara a finals d’aquest juliol, la regulació de les subhastes franceses es va aproximant a les normes  anglosaxones, que d’aquesta manera s’estan convertint en l’estàndar mundial. En efecte, en nom de la liberalització imposada per la UE i amb l’ànim de manetir la posició de París en el circuit internacional de subhastes, la Loi de Libérisation des Ventes Volontaires de Meubles aux Enchères del 20 de juliol introdueix algunes novetats provinents de l’altra banda del Canal de la Mànega: garanties als venedors, subastes de béns encara no comercialitzats, vendes post-subasta sense límit de preu i, més important, l’autorització a les cases de subastes per fer venda directa (privada) – un aspecte que encara no està clar en la nostra legislació. En aquest article de Le Figaro (en francès) trobareu una nota sobre aqeustes novetats.

 

5. S’obre una nova porta.

 

Porticvm. Revista d’Estudis Medievals és una nova revista on-line sobre estudis medievals, i es proposa “oferir una plataforma per a la recerca de joves investigadors de l’art i la història medievals”. Aquest gran objectiu és el que persegueix u consell editorial format per diversos doctorands, quasi tots ells d’universitat del territori català espanyol i francès. També han constituit un comitè científic, en el qual participen altres doctorands de diferents centres europeus. Pel que a les llengües d’ús, segueixen una actitut ben lliure  i ben medieval: al primer número, trobem articles en català, castellà, italià i francès, amb l’anglès servint de nou llatí, utilitzat als abstracts. Els temes, aquesta vegada, es centren en la Península Ibèrica.

 

6. El moment màgic.

Què us sembla Modest Urgell (Barcelona 1839-1919)? És cert que la seva repetició sistemàtica de grans panoràmiques de platges i ambients rurals (normalment cementiris) a l’hora del capvespre, va arribar a un números tant alts que fins i tot cansava els seus contemporanis. Però de tan en quan, es donava aquell moment màgic, en el qual una obra en particular destacava per la seva gran qualitat. És el cas de l’obra de la fotografia  (Tres barques a la platja, oli sobre tela, 63 x 130 cm), embellida amb uns magnífics tocs de llum daurada. A la fotografia amb prou feines els podeu endevinar, però la bona notícia és que el podeu veure en directe: és una de les peces estrella de l’exposició actual a la galeria  Artur Ramon de Barcelona (“L’Edat d’Or de la Pintura Catalana” , fins al 7 de gener de 2012. Veureu que la seva etiqueta ja té el punt vermell de “venut”: l’hi van posar durant les primeres hores de la visita prèvia reservada als grans clients.

 

7. Bellesa, sense fi i sense nom.

El Metropolitan Museum obrirà el proper 2 de novembre les seves noves sales d’art Islàmic (podeu veure

is opening its new Islamic Art galleries next 2nd November (podeu veure l’article de Randy Kennedy al New York Times i la nota oficial de premsa del Met).  No es tracta només de ceràmiques, llibres i taules extraordinàries, sinó fins i tot d’ahabitacions senceres, algunes històriques, d’altres encarrregades expressament. Aquest és el cas de la Paddi Cadby Birch Court, executada per uns artesants vinguts de Fès. Mentre miràvem el video d’aquests mestres donant llum a aquest magnífic teixit de línies i colors, vam pensar que, al capdavall, l’art islàmic es pot veure com una forma contínua de bellesa, sense fi i sense nom – potser perquè vol transmetre els efectes d’una presència absolutament inmediata de Déu.

1. Blurring boundaries.

 

As a firm believer in the superiority of Old Masters I was not particularly excited when I saw, in this years’ TEFAF fair in Maastricht (the Holy Week for us the Old Masters’ worshippers), a BMW M3 GT2 painted over by Jeff Koons’ assistants in a spectacular but dull way. Anyway it seems that the trend has caught fire, even in the reverse sense. I have just come across the announcement by Frieze’s organizers that next year there will be an addition to the mighty all-contemporary art fair in Regent’s Park, London: “Frieze Masters”, devoted to “work made before the year 2000”, and blessed by none else than Nicholas Penny, the Director of the National Gallery.  So, new people joining the old party? Too good to be true!

P.S. November 11th, 2011: An even Mr. Koons itself is an Old Masters collector!  He showed some of his treasures in the recently closed Paris Tableau Fair. Read the official press note about it, and also Hubert Duchemin’s unconvinced post in his blog.

 

2. The Wandering Collector and the Global Peddler.

This new show slips into some of the few free weeks of an already crowed start to the Old Master’s fair season: first a Biennale, one year in Florence (Biennale Internazionale dell’Antiquariato, 1-9 October, 2011), the other in Paris (Biennale des Antiquaires, scheduled next 2012 from 14 to 23 September); then the annual fair in Munich (Highlights Fair, 21 – 30 October, 2011) coinciding with the one in New York (The International Art Fair & Antiques Dealers Show, 21-27 October, 2011); then follows the new fair in Paris (Paris Tableau, 4-8 November, 2011);  and it all ends in Madrid (Feriarte, 19-27 November, 2011) and Amsterdam (PAN Fair, 20-27 November, 2011). I will keep researching further on the calendar -perhaps I will discover it is an all year non-stop round. In the meantime, just decide how you would like to ride the race: either from plane to plane, playing the modern Grand Tourist, or with a big truck, making of all that an exhausting but glorious car boot sale.

 

3. One better than two.

 

What in 1995 entered the National Gallery of Art, Washington, as two separate portraits of a firing Spanish galleon and a blasting Netherlands battleship, has been now united again into their original format, as a single large naval warfare painting by Harlem’s specialist Cornelis Veerbeck (1590-1637). In this video from the NGA, you will find a recap of the process – a fascinating story of conservation, restoration, investigation and even framing. As a side effect, Veerbekc’s national preferences have resurfaced: he not only inscribed his signature in the red-white-blue flag, but also draw the Spaniard in the difficult situation of dealing not only with one, but two enemy vessels – the second one about to arrive after finishing his job with another Armada’s ship.

 

4. The belle enchère is more and more auction-like.

First in 2000, now last July, the regulation of French auctions are bringing them nearer to the Anglo-Saxon, i.e. worldwide standard. In the name of EU-blessed liberalization, and with the obvious aim of holding Paris’ place in the international auction circuit, the Loi de Libérisation des Ventes Volontaires de Meubles aux Enchères of 20th July, 2011, introduces some features already common in the other side of the Channel: sellers’ guaranties, auctions of primary market goods, sales of unsold auction lots without price-limits, and most critically, private sales conducted by auction houses. For a note on all these changes, see this article in Le Figaro (in French).

 

5. Opening a new door.

 

Porticvm. Revista d’Estudis Medievals is a new on-line journal on Medieval studies, bound “to provide a platform for young researchers in Medieval art and history”. This noble goal is pursued by an editorial board made up of PhD students, most of them from the Catalan territories in Spain and France. There is also a scientific committee in place, which includes other students from a wide range of European universities. Regarding languages accepted, they adopt that Medieval, liberal approach: its first issue includes articles in Catalan, Spanish, French and Italian, with English acting as the current Latin and used for the abstracts. This time, the submissions deal with matters related to the Medieval Iberian Peninsula.

 

6. That magical moment.

Never heard about Modest Urgell (Barcelona 1839-1919)? A Catalan painter of the Realist school, he was famous for sticking quite steadfastly to just two subjects, invariably rendered in the same large panorama’s format: derelict rural dwellings (in most cases cemeteries) and beaches, preferably at sunset. He was quite productive, and his insistence in sheer repetition tended to be fastidious, even to contemporaries. But, from time to time, that magical moment happened, in which a particular example stand out for its exceptional quality. This is the case with the painting above  (Three boats at the beach, oil on canvas, 63 x 130 cm), bestowed with glorious touches of gold light. You can only guess at them from this photo, sadly enough. But the good news are you can see it in the flesh: it is one of the star works of the current exhibition in the gallery Artur Ramon Art, Barcelona  –“L’Edat d’Or de la Pintura Catalana”  (“The Golden Age of Catalan Painting”) up to 7th January 2012.  You will find its label sports the red sticker (meaning “sold”): it was posted there during the first hours of the VIP preview.

 

7. Endless, nameless beauty.

The Metropolitan Museum is opening its new Islamic Art galleries next 2nd November (see Randy Kennedy’s article in the New York Times and the Met’s official press release).  They are not only about wonderful ceramics, books, panels and tiles, but also entire rooms, some of them historical, others commissioned for the occasion.  This is the case of the Paddi Cadby Birch Court, built at the Met by artisans coming from Fez, Morocco. While I was seeing the video of these craftsmen giving birth to such a prodigious web of patterns and colours, the thought came to me, that Islamic art is a continuous form of endless, nameless beauty – perhaps because its ultimate goal is to convey an immediate presence of God.

1. Una autèntica exposició Courtauld

La Courtauld Gallery de Londres, part de l’Institut del mateix nom, es coneguda per les seves exquisides exposicions. Com que normalment s’ocupen de temes d’història de l’art poc estudiats, també acostumen a oferir sorpreses. Aquest és el cas de “The Spanish Line: Drawings from Ribera to Picasso” (del 13 d’octubre al 15 de gener de 2012), dedicada a la col·lecció de dibuix espanyol del maeix museu, la qual inclourà algunes obres que mai no s’havien exposat. L’exposició celebra la publicació d’un catàleg de la col·lecció per la Dra. Zahira Véliz (“Spanish Drawings at the Courtauld Gallery: A Complete Catalogue”, 368 pàgs, 80 GBP  a la web de l’editorial).

 

2. Més sobre dibuix.

També relacionat amb dibuixos a  Espanya, acabem de tenir notícia del catàleg de dibuixos sel·leccionats del Museu Belles Arts de València, per la seva conservadora Dr. Adela Espinós (“Líneas Maestras: Dibujos del Museo de Bellas Artes de Valencia”, 211 pages, 20€ a la web de l’editorial). En trobareu una presentació en aquest video.

 

3. La Princesa, el Mestre i l’Acadèmic.

En una entrevista interessantíssima per Andrew M. Goldstein, publicada a la web d’ARTINFO, Martin Kemp, l’especialista en Leonardo da Vinci, exposa tots els seus arguments per atribuir  “La Bella Principessa” al mestre. Es tracta d’una obra sobre vitel·la i Kemp creu que ha identificat el llibre del qual va ser retallada en algun moment – una prova que ha permés establir la identitat de la princesa. D’altra banda, Christie’s va vendre l’obra al 1998 com una recreació vuitcentista d’origen alemany, i per aquest motiu ara té un pleit amb el venedor.

 

4. A Medieval bargain

Al desembre passat, Koller de Zurich va vendre aquesta taula de Sant Andreu (pintura al tremp, fons de pa d’or,  sobre taula, , 125 x 76 cm), atribuïda a Jaume Ferrer (actiu a finals del segle XIV i inicis del  XV) per 25,000 Fr – menys encara que els 35,000 Fr d’estimació mínima, prou atractiva. Si bé que l’estil i l’obra de Ferrer encara s’ha d’establir i, per tant, l’atribució pot canviar, la qualitat de l’obra en fa una excel·lent troballa.

 

5. Esplendor Medieval: Sam Fogg a Richard Feigen.

Acabem de rebre l’email anunciant la inauguració, el proper 4 de novembre, de “Late Medieval Panel Paintings”, una exposició que el galerista londinenc Sam Fogg, especialitzat en obres d’art medieval, obrirà a la galeria de Richard Feigen a Nova York. Encara que les quantitats no seran les mateixes que a la notícia anterior, no perdeu l’oportunitat de veure-la, si podeu: algunes de les obres que ja es poden veure a la web, parlen per una exposició digna d’un museu.

 

6. Entreteixint la història europea.

 

La National Gallery de Washington és la primera parada de la gira americana d’una singular obra d’art de la baixa d’Edat Mitjana: els 4 tapisso de la conquesta d’Assila i Tànger per Alfonso V (1432-1481), rei de Portugal (“The Invention of Glory: Afonso V and the Pastrana Tapestries”, fins al 8 de gener de 2012). Teixits originàriament a Tournai (actualment Bèlgica) cap a finals del segle XV, finalment van acabar a l’ Iglesia Colegiata de Nuestra Señora de la Asunción, a Pastrana, Guadalajara (50 km. a l’est de Madrid). Per als seus treballs de conservació ha calgut refer el camí: s’ha dut a terme als tallers de la Manufactura Reial De Wit a Mechelen (també Bèlgica), amb el suport d’institucions portugueses, espanyoles i holandeses. El projecte va rebre un dels Premis de la Unió Europea pel Patrimoni Cultural / Europa Nostra del 2011, en la categoria de conservació. El catàleg de l’exposició  es pot comprar a la botiga de la NGA (AA.VV., “The Invention of Glory: Alfonso V and the Pastrana Tapestries”, 102 pàgs,, 75$).

 

7. Retallades al pressupost? Prenem-s’ho amb un somriure.

 

Des del 13 de setembre de 2011 fins al 4 de març de 2012, el Metropolitan Museum of Art a Nova York exposa “Infinite Jest: Caricature and Satire from Leonardo to Levine” . Les obres provenen bàsicament de la col·lecció del mateix museu i, donat que el tema és considerat “menor” i per tant, dificílment hauria justificat préstecs internacionals, tota l’exposició queda plenament justificada en aquest temps de pressupostos limitats. A la seva web trobareu un vídeo, més instructiu que divertit.

 

 

 

1. A truly Courtauld exhibition

The Courtauld Gallery in London, part of the Institute of the same name, is renowned for its carefully curated exhibitions. Since they tend to focus in areas of art history relatively unexplored, they normally offer an element of surprise. This is exactly the case for “The Spanish Line: Drawings from Ribera to Picasso” (from 13 October to 15 January 2012), devoted to the Spanish drawings’ collection in the Gallery, which shows some works never exhibited before. The exhibition celebrates the publication of a catalogue of this collection by Dr. Zahira Véliz (“Spanish Drawings at the Courtauld Gallery: A Complete Catalogue”, 368 pages, £80 at the publisher’s website).

 

2. More on Spanish lines.

Also regarding to Spanish drawings, I come across to the catalogue of selected drawings at the Museu Belles Arts de València, by curator Dr. Adela Espinós (“Líneas Maestras: Dibujos del Museo de Bellas Artes de Valencia”, 211 pages, €20 at the publisher’s website). You will find a short presentation of the catalogue in this video.

 

3. The Princess, The Master and The Scholar.

In a fascinating interview by Andrew M. Goldstein, published in the ARTINFO website, Leonardo Da Vinci’s specialist Martin Kemp puts forward his case for attributing the “La Bella Principessa” to the master himself.  The work is painted on vellum, and he claims to have identified the book from which it had been cut out at some in the past – a lead that also revealed the princess true identity. Christie’s sold it in 1998 as a German 19th century revival, and for that reason it is currently sued by the consignor.

 

4. A Medieval bargain

Last September, Koller of Zurich sold this panel featuring Saint Andrew (tempera and gold ground on panel, 125 x 76 cm), attributed to the Catalan Jaume Ferrer (active in late 14th and early 15th centuries), for CHF 25,000 – even less than its CHF 35,000 low estimate, which was already attractive. Although the style and the corpus of Ferrer is not established yet and therefore the attribution can vary, the quality of the work makes it an excellent finding.

 

5. And a Medieval feast: Sam Fogg at Richard Feigen.

I just received the email announcing the opening, next 4 November, of “Late Medieval Panel Paintings”, an exhibition by London- based specialist dealer Sam Fogg at Richard Feigen premises in New York. Although numbers might be somehow higher that those of the previous note, do not miss the opportunity to attend if you have it: the website preview speaks for a museum quality show.

 

6. Reweaving European history.

 

The National Gallery in Washington is the first stop of the American tour of a singular piece of late Medieval art: the four tapestries of the conquest of Asilah and Tangier by Alfonso V (1432-1481), King of Portugal (“The Invention of Glory: Afonso V and the Pastrana Tapestries”, up to January 8th, 2012). Originally woven in Tournai (nowadays Belgium) at the end of the 15th century, they finally find their way to the Collegiate Church of Our Lady of the Assumption in Pastrana, a village 50 miles east from Madrid. Its years long conservation has taken them all the way back, being carried out in the Royal Manufacturers De Wit in Mechlin (also Belgium), with support coming from Portuguese, Spanish and Dutch public and private institutions. The project received one of the European Union Prize for Cultural Heritage/Europa Nostra Awards 2011 in the Conservation category. A catalogue for the exhibition is avalaibe in the National Gallery shop (Various Authors, “The Invention of Glory: Alfonso V and the Pastrana Tapestries”, 102 pages, $75).

 

7. Budget cuts? Put a smile on your face.

From 13 September 2011 to 4 March 2012, “Infinite Jest: Caricature and Satire from Leonardo to Levine” is on show at the Metropolitan Museum of Art, New York. Featuring works mainly from the Met’s collections, and dealing with a subject seen as “minor” and for which it will be difficult to justify international loans, it makes perfect sense in these times of budget limitations. The exhibition’s website features a video presentation – more instructive than amusing, one can say.

 

 

1. Més enllà de Picasso, Miró, Dalí.

Els noms de Zuloaga, Anglada-Camarasa, Mir, Pinazo, Rusiñol, Echevarría, Sunyer o Solana no són gens coneguts a l’estranger, si bé consitueixen, amb d’altres, el nucli de les escoles catalana i espanyola de finals del XIX i principis del XX. Ara una exposició al Musée de l’Orangerie a París (“L’Espagne entre deux siècles. De Zuloaga à Picasso, 1890 – 1920”,  del 7 d’octubre de 2011 al 9 de gener de 2012) busca rescatar-los d’aquest oblit internacional.

2. La restitució no és per a tothom.

El sr. Pierre Konowaloff ha perdut el seu cas. Reclamava el “Retrat Madame Cézanne” de Paul Cézanne (1891, Metropolitan Museum of Art), expropiat pels sòviets al seu avi Ivan Morozov i més tard venut a una galeria de Berlín o directament al col·leccionista americà Stephen C. Clark – el qual el donà al Met.  La decisió judicial es basa en la doctrina de l’“act of state” . En un altre procés, també està reclamant el “Cafè Nocturn” de Vincent Van Gogh’s (1888, Yale University Art Gallery). No és la primera vegada que Konowaloff veu furstades les seves pretensions. Durant la preparació de la l’exposició  “From Russia” (2007) a la Royal Academy’s, va anunciar una reclamació similar respecte a algunes de les obres prestades pels museus russos. Aquella vegada no va ser una sentència, sinó una llei del parlament britànic la que va mantenir-lo allunyat dels quadres.

 

3. Tardor romànica.

  

Seguint la reobertura de les seves sales de Romànic, el Museu Nacional d’Art de Catalunya ha programat una “Tardor Romànica”. Entre les diferents activitats, s’inclou una sèrie de conferències (els dimecres, començat el 19 d’octubre) i taules rodones (els dilluns, començant el 7 de novembre) per part de personal del Museu i d’altres investigadors.

 

4. El millor de Jonathan Jones.

Us recomanem dos articles de Jonathan Jones al seu blog a la web del Guardian’s website. El primer, titulat  “Johannes Vermeer goes beyond photography into emotion capture”,  (“Johannes Vermeer va més enllà de la fotografia, fins a captar l’emoció”) neix de l’exposició  “Vermeer’s Women: Secrets and Silence”  (“Les dones en Vermeer: secrets i silenci”) al Fitzwilliam Museum. Jones defensa que “allò que ens atrapa del seu art és el seu silenci, ple de sentiment”. El segon article té un títol ben eloqüent: “We need critics to define truly great art”, (“Necessitem els crítics per definir l’autèntic gran art”). Una de les seves afirmacions més notables és aquesta: “Cada cop més, els museus ens estan animant a suspendre el nostre judici i a entregar-nos a una alegre barreja d’artistes, disciplines, tècniques i estils”. L’atac es dirigeix contra la galeria d’escultura al Victoria and Albert Museum i és totalment acceptable. Malgrat tot, és precisament gràcies a aquest aire brocanter que resulta tan estimulant entrar a les seves grans galeries, i descobrir, com un rar tresor, objectes com la creu processional de la fotografia – un exemple magnífic de l’orfebreria barcelonina del XV.

 

5. I aquí tenim el crític.

A Souren Melikian no s’ha deixat convèncer per l’enfoc, limitat, que hi ha darrera de l’expoosició “Degas and the Ballet: Picturing Mouvement”   a la Royal Academy. La seva dura crítica a The New York Times fins i tot denuncia les foses pòstumes dels seus bronzes (de gran valor econòmic) com “obres derivades, mancades del toc original del seu creador”.

 

6. Il·luminador.

“Les Enluminures”, un dels antiquaris capdavanters en el camp dels manuscrits medievals il·luminats,  dirigit per la Dr. Sandra Hindmann, no només munta stands interessants a les fires de Londres, París, Florència i Maastricht, sinó que també fa el seu papaer d’educar el públic online. La seva darrera incorporació és una magnífica web dedicada als Llibres d’Hores.

 

7. Descobert a les estanteries (virtuals) de la llibreria: “Imago Dei” de Jaroslav Pelikan

Princenton acaba de publicar una nova edició de la Andrew W. Mellon’s Lecture de 1987, pronunciada per Jaroslav Pelikan. El tema és l’Apologia de les Icones (“Imago Dei, The Byzantine Apologia for Icons”, USD 35.00 at publisher’s website), un dels més difícils per a qualsevol que s’hgai educat en la història de l’art occidental. Pelikan n’era una autoritat. Podeu conèixer-lo millor a través de les seves pròpies notes autobiogràfiques: “A personal memoir: fragments of a scholar’s autobiography”.

1. Beyond Picasso, Miró, Dalí.

The names of Zuloaga, Anglada-Camarasa, Mir, Pinazo, Rusiñol, Echevarría, Sunyer or Solana do not ring any bell outside their homeland. Yet they are (with some others) at the core of the Spanish painting school of the end 19th – first 20th centuries. An exhibition at the Musée de l’Orangerie in Paris (“L’Espagne entre deux siècles. De Zuloaga à Picasso, 1890 – 1920”, from 7 October  2011 to 9 January 2012) seeks now to recover it from their international oblivion. This is an opportunity to see and discover a group of very interesting European masters. 

2. Restitution is not for everybody.

Mr Pierre Konowaloff has lost is case. He was claiming Paul Cézanne’s “Portrait of Madame Cézanne” (1891, Metropolitan Museum of Art), spoiled by the Soviets from his grand-father Ivan Morozov and later sold either to a Berlin gallery or directly to the American collector Stephen C. Clark– who gave them to the Met.  According to the ruling, the “act of state” doctrine bars Konowaloff from ownership. In a separated case, he is also claiming Vicent Van Gogh’s “Night Café” (1888, Yale University Art Gallery). This is not the first time Mr Konowaloff is not granted what he asks for. During the running-up of Royal Academy’s exhibition “From Russia” (2007) he made similar claims regarding to some of the prospective exhibits, which came from Russian museums. That time it was not a judge’s ruling, but an especial Act of Parliament what kept him away from the paintings.

 

3. A Medieval Autumn

  

Following the reopening of its Romanesque Rooms, the Museu Nacional d’Art de Catalunya has programmed a “Medieval Autumn”. Among its different activities, it includes a series of talks (on Wednesdays, starting 19 October) and roundtables (on Mondays, starting 7 November) given by the Museum’s curators and local researchers on the field.

 

4. Jonathan Jones at his best.

Have a look to these two recent pieces by Jonathan Jones in his blog at the Guardian’s website. First, “Johannes Vermeer goes beyond photography into emotion capture”, an article born out from the current “Vermeer’s Women: Secrets and Silence” exhibition at the Fitzwilliam Museum. Jones brilliantly argues “what grips us in his art is a silence full of feeling”. The second piece’s title is quite straight: “We need critics to define truly great art”, and this is one of its most remarkable lines: “All the time, museums are encouraging us to suspend criticism, to enjoy a jolly melange of different artists, arts, media, styles.” The blow is directed to V&A’s gallery of sculpture, and I found it perfectly right. However, it is precisely because of its “bric-à-brac” atmosphere that is actual fun to go inside its vast, packed galleries, and pick rare treasures as the processional cross pictured above, a superb example of 15th century Barcelona’s goldsmiths craftsmanship.

 

5. And here comes the critic.

Souren Melikian didn’t buy the narrow approach behind Royal’s Academy “Degas and the Ballet: Picturing Mouvement”  and his harsh criticism in The New York Times goes as far as dismissing the posthumous bronze casts, a market hit, as mere “derivative works that lack the macker’s original touch”.

 

6. Illuminating.

“Les Enluminures”, a leading dealership in Medieval illuminated manuscripts directed by Dr. Sandra Hindmann, not only sets up attractive booths in London, Paris, Florence, New York and Maastricht fairs, but also fullfil his duty in educating the public online. Its latest addition is a wonderful website devoted to Medieval books of hours.

 

7. Discovered in the (virtual) bookstore shelf: “Imago Dei” by Jaroslav Pelikan

Princenton has published a new edition of Jaroslav Pelikan’s 1987 Andrew W. Mellon’s Lecture, which deals with Iconoclasm’s counterpart, the Apology for Icons (“Imago Dei, The Byzantine Apologia for Icons”, USD 35.00 at publisher’s website). This is one of the most challenging subjects for all those who of us who have been trained in Western History of Art, and Pelikan was an authority in the field. To know more about the author, go to his autobiographical essay “A personal memoir: fragments of a scholar’s autobiography”.