De Sixena a Washington.

1. Itàlia, capital Sixena.

Foto: Stuker

Entre les descobertes d’aquesta temporada destaca aquesta Adoració dels Reis Mags (155,5 x 130,5 cm). Va sortir com a “Escola Italiana, s. XVI” a Stuker, Berna, el passat 20 de juny i el seu preu de sortida de 5.000 francs suïssos va disparar-se fins als 130.000 francs suïssos finals. Pot adscriure’s amb prou seguretat al Mestre de Sixena i podria pertànyer al retuale major del monestir que li dóna nom – el seu Naixement per al mateix retaule, ara el Prado, medeix 171,5 x 130,5 cm i els 16 cm de diferència podrien explicar el tall brusc a la part inferior de la taula.

2. Ha arribat el temps per Venusti?

Foto: Christie’s

A la darrera Old Masters Day Sale de Christie’s (7 de juliol), aquest fi Davallament atribuït a Marcello Venusti (?1512/1515 – 1579) va superar amb escreix l’estimació de 20.000 lliures, fins a arribar a les 115.000 lliures del preu final (incloses les comissions). És un rècord per l’artista que, com assenyala el títol del catàleg de la seva obra que està preparant Francesca Parrilla, encara ha de sortir de l’ombra allargada del seu amic Miquel Àngel (Marcello Venusti, un pittore all’ombra di Michelangelo, ed. Campisano, Roma). A The Telegraph hi ha un bon resum dels millors resultats de les vendes d’Old Masters.

3. Ja està aquí.

Foto: Yale

Amb molta antelació respecte el dia de la inauguració, ja s’ha publicat el catàleg de l’exposció Murillo. The Self-portraits, primer a la Frick Colecction (entre el 30 d’octubre I el 2 de febrer de 2018) i després a la National Gallery de Londres (entre el 28 de febrer I el 21 de maig de 2018). El firmen Xavier F. Salomon, Chief Curator a la Frick i Letizia Treves, Curator of Later Italian, Spanish, and French 17th century Paintings a la National Gallery.

4. Rigaud reobert.

Foto: L’Indépendant

Després d’una reforma de 9 milions d’euros, el Musée Rigaud de Perpinyà va tornar a obrir les seves portes el maig passat. Didier Rikner no n’està gens convençut. En tot cas, hi continua exposat el gran Retaule de la  Trinitat del Mestre de la Llotja de Mar de Perpinyà  i, com a novetat,  hi arriben diverses obres d’Aristídes Maillol prestades per la Fundació Dina Vierny.

5. Nonell terrible.

Foto: NCWAW

En aquest interessant article a la revista online Nineteenth Century Art Worldwide,  la doctorant Maria A. Dorofeeva defensa que la recepció, furiosament negativa, de l’exposició de les Gitanes de Nonell a la Sala Parés de 1903, va ser deguda a dues causes complementàries. La primera seria que Nonell hi trencava el tòpic de les gitanes que les volia  andaluses, exòtiques, festives i folklòriques i les presentava, al centre neuràlgic de la vida artística burgesa, com a conciutadanes que patien els rigors de la pobresa extrema i la marginació en una Barcelona i una Catalunya que es volien veure només modernes i triomfants. En aquest sentit, esdevenien molt més intolerables que els Cretins presentats anys abans amb èxit, convenientment isolats en les llunyanes valls pirinenques. La segona causa seria que Nonell assenyalava un grup social que, per causa del seu rebuig a barrejar-se amb altres grups, posava en risc la barreja racial que, segons els teòrics racials hispànics de l’època, era el tret distintiu del vigor de la població espanyola – una visió que anava radicalment en contra de la idea de puresa racial més pròpia del nord d’Europa. No tracta aspectes relacionats amb l’estil, igualment trencador i potser, igualment rebutjable als ulls dels crítics que no li perdonaven el tema. D’altra banda, potser algú s’animi a fer un segon estudi, en què es ressegueixi com aquestes obres, aleshores rebutjades, s’han acabat convertint en un signe de gust artístic i, de fet, en un dels monuments culturals del país – i només del país, per què més enllà de les nostres fronteres, encara no han estat prou reconegudes.

6. És un hospital? És la nova seu de l’OTAN? No, és un museu!

L’edifici del nou Museo de las Colecciones Reales, encara per inaugurar, ha guanyat el premi FAD d’Arquitectura 2017. No m’acaba de convèncer.

7. Alternatives

Foto: Artsy

Artsy publica un article atractiu sobre nous edificis per a col·leccions d’art; entre ells, el National Museum of African American Art a Wahington de David Adjay.

 

De Torroella al Courtauld Institute.

1. Després d’un dia de platja.

La Fundació Mascort de Torroella de Montgrí mostra les Peces escollides de la col·lecció del seu fundador fins al 15 d’octubre. La idea era presentar-les com si fóssin la decoració domèstica habitual de la seu, la Casa Galibern, i ho han aconseguit. Hi podreu veure, entre altres, una esplèndida creu barcelonina del XV, atribuïda Pere Barnès. Pel gelat, Gelats Angelo (a la Bohème  o El Cruixent).

2. Un català a Texas.

Appollo Magazine  ens informa que el Meadows Museum ha comprat una taula amb Sant Benet i Sant Onofre atribuïda a Pere Vall. Datada c. 1410 és només la tercera obra d’abans de 1450. El feliç venedor és Sam Fogg, de Londres.

3. Ara que ja és públic.

José Ángel Montañés comenta a El País la llista d’obres adquirides per la Generaliltat durant el 2016 (“Más patrimonio para todos”, 1.05.2017). Inclou aquest Sant Jaume Apòstol del gironí Ramon Solà II, localitzat pel vostre segur servidor i destinat ara al Museu d’Art de Girona.

4. Espectacular.

El canvi de la gran Pietat Desplà de Bermejo després de la seva recent restauració (finançada per la Fundació Banc Sabadell) és simplement espectacular. Recomano molt la visita museu del claustre de la Catedral. D’altra banda, a l’octubre de 2018 el Prado inaugurarà una antològica molt completa de Bermejo (el comissari serà Joan Molina, explica la nota de la UDG).

5. El tresor de Ripoll.

Aquest és el vídeo que el Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat ha publicat sobre l’esplèndida restauració de la portalada de Sta. Maria de Ripoll –  amb la col·laboració de l’empresa Arcovaleno. Aquí us podeu baixar un resum executiu de la intervenció.

6. Leonardo torna a brillar.

Als Uffizi ja hi torna a penjar l’Adoració dels Reis Mags de Leonardo, després de cinc anys i mig de restauració, precedits d’un any d’anàlisis diagnòstiques i reflexió (“Firenze, l’Adorazione dei Magi restaurata debutta ai Uffizzi, La Reppublica, 27.03.2017). L’especialista Frank Zöllner la celebra com una brillant resolució de l’etern dilema de la restauració: retornar a l’estat original de l’obra o conservar les marques que hi ha deixat la seva història (Ist Mückenschiss keine wahrhafte Geschichtsspur?”, F.A.Z., 26.04.2017).

7. Ivoris medievals, ara menys rars.

Buscant arquetes del XIV i el XV d’ivori, he descobert el Gothic Ivories Project mantingut pel Courtauld Institute: més de 5100 objectes en ivori de més de 400 museus i arxius. Impressionant.

1.07.2015. Del segon origen. Arts a Catalunya 1950-1977.

carrussel_cat

L’exposició que acaba d’inaugurar el MNAC vol cobrir un període de l’art d’aquest país, el de la segona post-guerra, encara massa oblidat. A la presentació en roda de premsa Pepe Serra, director del MNAC, va voler deixar tres idees clares. Primera, que aquesta és una exposició estratègica pel Museu, ja que vol ser una prefiguració de l’ampliació de les seves col·leccions cap a l’art d’aquest període – sense oblidar-se de reclamar, un cop més, els espais que li fan falta al Museu. Segona, que es tractava d’un triple reconeixement: als comissaris i responsables dels museus locals que, des de fa anys, s’estan ocupant d’aquest període en petites exposicions; a les galeries que en aquella època van actuar com a substituts de les institucions públiques; i a les famílies d’artistes i el propi MACBA que han conservat l’obra. Tercera, que aquesta no era una exposició de discurs tancat, sinó que buscava evidenciar la complexitat del període.

En el mateix sentit, Juanjo Lahuerta, un dels comissaris, va explicar que el títol “Del segon origen”, pedrolià, volia subratllar que l’art d’aquell moment va intentar una refundació de les avantguardes més que no pas en una recuperació de les dels anys 20 i 30. Respecte al muntatge i la selecció de les peces va explicar que, més que una il·lustració d’una determinada tesi, s’havia optat per deixar suggerir les diferents tesis possibles, amb unes obres que en alguns moments presenten una certa afinitat, d’altres una gran divergència.

D’altra banda, va explicar que enlloc d’un catàleg de les obres exposades, s’ofereix una publicació en tres volums que consisteix en una cronologia del període, il·lustrada amb una antologia de catàlegs i invitacions del moment, seguida d’una bibliografia que intenta recollir totes les publicacions referides a l’art contemporani del període – en aquest sentit va més enllà del tema de la refundació que destaca l’exposició (de fet, el seu títol és simplement Arts a Catalunya 1950-1977).

Per la seva part, Valentín Roma, l’altre comissari, va explicar que la cronologia escollida (1950 – 1977) buscava ser una alternativa més àmplia i comprensiva que la que, fins ara, deia, ha dominat l’estudi d’aquest període: 1948 per Dau al Set i 1975 per la mort de Franco i l’activitat del Grup de Treball.

En resum doncs, el MNAC ens ofereix una publicació amb vocació de ser una eina de treball útil per a l’estudi del període, mentre que l’exposició funciona com un aparador de les possibilitats que ofereix el període. Està plena d’obres realment difícils de veure, com per exemple les escenografies d’Antoni Clavé. Però d’altra banda, la decisió de no reproduir-les i documentar-les en un catàleg pot jugar en contra de la voluntat del projecte, ja que s’ha perdut una bona oportunitat de registrar i difondre una obra que és poc coneguda. No és una exposició fàcil de digerir per als que no som coneixedors de l’època, però la diversitat de formats i obres és estimulant.

L’exposició com la publicació aconsegueixen sinó guiar-nos, almenys obrir-nos els ulls respecte un temps prou ric: el mateix Lahuerta ens comentava l’interès de l’informalisme dels artistes catalans en relació amb el francès i l’americà. La bona notícia és doncs que el MNAC té amb ganes d’explotar aquestes possibilitats i que ha donat el primer pas buscant el suport del MACBA i de les col·leccions dels artistes i de les seves famílies pel que fa a les obres, i de la seva pròpia Biblioteca pel que fa a la documentació – Lahuerta recordava que és on s’hi guarda ni més ni menys que el 90% de la documentació que ara s’exposa. Esperem que aquesta primera exposició també serveixi per animar els col·leccionistes privats, de manera que les properes exploracions en el terreny incloguin les obres i la documentació que conserven.

Del segon origen. Arts a Catalunya 1950-1977. MNAC, fins al 25 d’octubre.

 

20.06.2015. De Barcelona a Basilea

1. Amunt, amunt.

 imatge1

Aquesta Escola Espanyola – Cercle de José de Ribera es va disparar del preu de sortida de 4.000 € fins als 350.000 € de martell. Podrra ser ben bé del mestre, però tampoc s’hauria de descartar a Juan Do (Sant Jeroni, oli sobre tela, 135 x 102 cm, La Suite Subastas, Barcelona 18 de juny de 2015, lot 32).

 

2. Una Pietat naturalitzada. 

imatge2  

El que sortia a Alemanya com l’obra d’un Italinienischer Meister, al final ha resultat ser una de les poques taules atribuïdes al Maestro de la Piedad, que va treballar a Toledo cap a 1400 sota una clara influència napolitana o sud-italiana. Ara pertany a una col·lecció privada.

 

3. Un viatge amb Mr Wiseman.

 

 

 imatge3.1

El documental National Gallery de Frederick Wiseman sembla més una obra de teatre filmada que s’obre amb una discussió un pèl tòpica sobre els museus i els seus públics i s’acaba amb l’escena sublim de dos ballerins professionals actuant davant els olis de Ticià Diana i Acteon i la seva parella Mort d’Acteon, per tal de celebrar la seva reunió després de segles de separació. És un viatge des del discurs sobre l’art fins a la seva contemplació.

 

4. La ruta grega.

 

imatge4.1

imatge4.2

Fins a principis de juliol, es pot veure la magnífica Defining Beauty al British Museum. Menttrestant, al Museu Marés de Barcelona, Maillol i Grècia  explica les lliçons que l’escultor rossellonès va prendre dels kourós i els exemples arcaics grecs, confirmades durant el seu viatge entre abril i maig de 1908. La tesi que defensa el comissari Alex Susanna és que l’estil poc narratiu, restringit en les formes de Maillol (exemplificades pe la seva Mediterrània de 1905) va obrir la porta a l’abstracció en l’escultura moderna.

 

5. Picasso, després.

 

imatge5

Al MOMA, Picasso Sculpture  obre el proper 14 de setembre i serà útil per continuar explorant l’evolució de l’escultura moderrna. Segons David Ebony a Art in America, inclourà el  Cap de Fernande  de 1909 – i esperem que també la Guitarra de 1912.   

 

6. Avís legal.

 

  imatge6 

Rebecca Foden era l’advocada de Mr Thwaytes en el cas contra Sotheby’s sobre un pretès Caravaggio. Van perdre, però aquí dóna alguns bons consells sobre consignar obra a una subhasta.

 

7. El retorn del fill pròdig.

 

 imatge7 

La notícia més evident de la planta baixa de l’Art Basel d’aquest any va ser el retorn de Helly Nahmad, amb un estand espectacular (articles a Artnet i Artnews). Però no tot eren peces grans de grans noms. A mi també em va cridar l’atenció que, com si fos un museu, fos capaç de reunir aquests tres olis de Miró, tots del mateix any 1944 i tots de la mateixa sèrie. No vaig preguntar preus.

 

20.11.2014: Museus, Ecos de la Biennal i altres coses.

1. En quin moment la passió per compartir l’experiència de l’art afecta aquesta mateixa experiència?   Aquesta és la pregunta clau (no gaire ben traduïda!) d’un article interessant al The New Yorker  sobre la massificació als museus (Peter Schjedahl “Art All Over”, 7 d’agost 2014 , online). Sense caure en el mite de l’esteta solitari, diria que potser del que es tracta és que els museus donin una oportunitat raonable de gaudir de les grans obres. De vegades, això voldrà dir restringir l’accés segons un horari d’entrada o qualsevol altres criteri objectiu. Però com que no tot el gran art és art famós, de vegades això voldrà dir intentar atreure més públic. 2. Ecos de Venècia. Aquesta crítica a The New Republic de la darrera Bienal d’Arquitectura de Venècia defensa que, enlloc de la modernitat internacional uniformitzadora,  el que s’ha donat entre els anys 50 i ara és un “situated modernism”  (“modernitat arrelada”?), és a dir, una adaptació local creativa d’un llenguatge nou més o menys compartit. S’hi destaca José A. Coderch i Josep Llinàs. 3. Europa, Europa. Gràcies a Le blog de l’Apahau, sabem que la Universitat d’Artois ha convocat un seminari sobre un grup d’intel·lectuals alemanys que, durant la Primera Guerra Mundial, es van preocupar de protegir els monuments històrics als territoris que l’exèrcit del Reich anava ocupant al Nord de França, Bèlgica, Polònia, els Països Bàltics i Itàlia. 4. Primer la reina, després potser els alemanys. A Your Paintingspromoguda per la BBC i la Public Catalogue Fundation, ja les està imitant la Royal Collection amb el seu Paintings Condition Survey. Ara arthistoricum.net, una “biblioteca virtual d’història de l’art” liderada per la Sächsischen Landesbibliothek, Staats- und Universitätsbibliothek Dresden (SLUB), i la Universitätsbibliothek Heidelberg, es pregunta si no valdria pena fer un esforç similar per a fotografiar, classificar i publicar on-line tots els olis en col·leccions públiques o obertes al públic a Alemanya. 5. Clàssics de la web: Auf Deutsch. Des de 2001, ArtHist.net és un dels grans portals d’informació sobre l’actualitat en història de l’art, i un dels pocs que anuncia oportunitats laborals en museus, universitats i similars. No tè pèrdua. 6. Llarga vida al RKD! Si mai us trobeu amb un oli d’escola holandesa que us fa bona pinta, no ho dubteu: dirigiu-vos al RKD (Rijksbureau van Kunsthistorische Documentatie, www.rkd.nl). A mi m’acaben de soprendre gratament amb una atribució inesperada. 7. És culpa de l’iphone. foto escultura De tant en tant, aniré penjant fotos de les obres de les noves sales de XIX i XX del MNAC. Avui el bronze d’ Enric Casanova (1882-1948) titulat Voyou (23,4 x 13,5 x 16,5cm).

04.08.2014: Charles, Domenikos and the rest.

1. Charles’ summer.

Aachen is waiting us, Eurosceptic sinners,  with three big exhibitions on Charlemagne, who died there a merely 1200 years ago.

2. Domeniko’s last laugh.

Don’t miss the impressive El Greco and Modern Painting (up to October 5th in the Prado, Madrid). At the end of the show, you will feel as it was about El Greco and you, such is the influence of his art in our current visual culture. If you go there in September,  note you will need just a half hour  ride by high-speed train to reach Toledo, and see there El Greco: Arte y Oficio in  the Museo de Santa Cruz (September 9th – December 9th). Its curator is Leticia Ruiz.

3. Albert’s anniversary.

Among this year’s celebrations, there is the 500th anniversary of Dürer’s Melencolia I. The Met hosted a conference on the magnetic print you can see here. Susan Deckerman, curator of prints at Harvarvard Art Museum,  offered a very suggestive reading of the work by stressing the use of dividers as an instrument for both measurement and creation.

4. Francesc’ offers.

My summer readings will include the last issues of the only-online Retrotabulum. Specially n.11, which director and founder Francesc Ruiz Quesada has entrusted to fellow specialist in Medieval art Rosa Maria Manote, for a study on Our Lady of the Spider,  a masterpiece by the Catalan sculptor Pere Johan (1394/1397-1458), which went lost during the Spanish Civil War.

5. Bartolomé’s treasures.
In a remarkable effort of international cooperation, the Meadows Museum and the Centro de Estudios de Europa Hispánica have published the complete catalogue of the Spanish Old Masters drawings collection in the Hamburger Kunsthalle (Jens Hoffman-Samland, ed., The Spanish Gesture. Drawings from Murillo to Goya on the Hamburger Kunsthalle,  not cheap at $75 on Amazon) . This press release from the Meadows recalls us that a great deal of the holdings originally came from the collection of Bartolomé Murillo. The book is published to accompany the current exhibition of a selection of the works in the Meadows (until August 31st), which will then travel to the Prado (October 30th, 2014 – February 8th, 2015).

6. Olyvia’s plan.

In this candid interview in London Evening Standard, star private dealer Olyvia Kwok teaches us about using museums and academia to maximize your investments in contemporary art:

“I got the Basquiat for $4 million. It is now insured for $12 million. We are going to place the painting in a museum so it will have a better provenance, because everyone likes things with more academic value. Once placed we will talk to Basquiat experts, find out some more information, someone will write about it, and we will put it back on the market for different collectors.”

It sounds like magical thinking, until you realise Koons will have his great show at Pompidou and  possibly Louvre next January (according to TAN). But as usual, Germans got it first: in summer 2012, fellow Frankfurter Liebieghaus and Schirn Kunsthalle coordinated to celebrate Koon’s output of sculptures and paintings.

7. Albany’s promise.

State New York University at Albany and specialist insurer ARIS have teamed up to “revolutionize the global arts and collectibles industry by developing industry-accepted identification and authenticity standards”. First results in 15 months, they promise in their press release.

27.07.2014 Museums, sales, and the telly

1. A promising newborn

I am glad to come back with some good news from this hidden jewel called Museu Marés in Barcelona. On Saturday, June 27th it joined forces with four other museums founded by private collectors (Fundaçao Calouste Gulbekian in Lisbon, The Burrell Collection in Glasgow, Museo Poldi Pozzoli  in Milan  and The Benaki Museum in Athens) to set up the first European Network of Collector’s Museums. It is the brainchild of the Marés new director, Josep Maria Trullén, and the president of its Circle, Antoni Gelonch, a former top executive with Sanofi Paris (the two gentlemen wearing a tie in the photo).  Its Secretariat will be based in Barcelona. Full disclosure: I am also member of the Circle, and I can advance that more exiting news are on the way – keep alert!

 

2. Few words to tell the truth.

Posting about this new feature in the Museu Mares’ website is also a small homage to Silvia Llonch, its former Curator for Sculpture. Thanks to her ground-braking research, we can now enjoy this candid series of photos illustrating the provenance of  a number of sculptures in the Museum collections. Longer explanations might come in a future book, should she find the time for it.

3. London, and then Vic.

 If you liked the current exhibition in the National Gallery, Making Colour, you have the perfect excuse for a summer trip to Vic, near Barcelona. Its wonderful Museu Episcopal is hosting Pintar fa mil anys. Els colors del romànic , (Painting a thousand years ago. The Romanesque colours), curated by Judit Verdaguer. A conference on September 18tth, will bring in Dr. Manuel Castiñeiras, a pioneer in using research on materials as an aiding tool to trace back routes of artistic influence in the early Middle Ages.

4. Sherlock au service de la République.

The French authorities had filed claims for no less than 1,195 works of art missing from their public inventories. They are about to upload all their details in an open website called Sherlock, which will also record the rest of the works already missed, but not claimed yet.

5. Sales to Museums

 

Works one sells to museums are always something special. So let me post here The Darcawy Holy Man from of Marrakech, by Josep Tapiró, purchased by the Museu Nacional d’Art de Catalunya, and the Saint Andrew by Marià Fortuny, wich went to the Prado.

6. Simple tastes.

Should public museums issue an Acquisition Policy note stating their areas of interest?  No, says Miguel Zugaza, Director of the Prado in this report by the Court of Auditors (p.45 of the Allegaciones’ Annex).  The general principles can be deduced from the museum’s mission statement, he argues, and there is no point in going beyond it- “the criteria would be so open that they would be  just useless”.  I think he is right. But documents like this note in the National Gallery website provides you at least with a useful template.

7. Talking about the art market….

…. on the telly, with Carmen Schjaer from Christie’s Spain and doctor Juan F. Campo, a very active collector from Girona– another way to brush up your Catalan.

16.02.2013: Lampedusa’s visit to Museu Picasso

A note to the English readers: this week’s post is about a rather local issue, the legal status of the Museu Picasso de Barcelona. I am not sure it is of the utmost interest for the readers from abroad, so I am not translating it in full. Anyway, the basic facts are the following.

Until recently, the Museu Picasso was not an incorporated body, but just another department of Barcelona’s City Council. That meant, among other things, the Museum had to funnel all the revenue it generated to the City Council, and that their employees were not hired by the Museum itself, but by the City Council. Now the Council has finally decided to change that, and it has established a public Foundation to run the Museum, in partnership with a group of private sponsors.

I think this was the right thing to do. But I would also like to point out that, according to section 10 of the Articles of the Foundation, all the members of the new Foundation’s  Board will be appointed by the City Council – without  any provision regarding from where the Council will pick up the new appointees, nor about their respective qualities, qualifications or terms of service. I argue that this is a door that is open to unrestrained control of the Foundation by the ruling political party controlling of the City Council  – one of the old mistakes that the new Foundation was supposed to avoid. The text in Catalan develops this point, and some others of lesser importance.