De Los Angeles a Vic

1. La Getty compra i com.

Foto: Sotheby’s

La fundació Getty ha anunciat la major compra de dibuixos de la seva història, un grup de 16 obres de Miquel Àngel, Andrea del Sarto, Parmigianino, Beccafumi, Rubens, Barocci, G.D. Tiepolo, Degas, entre altres. Inclou El caçador d’àligues venut a Sotheby’s el 2010 per 881.250 lliures. Tots provenen de la mateixa col·lecció britànica, de la qual la Getty encara pot obtenir-ne més peces. Articles al The New York Times, Los Angeles Times; nota de premsa, amb la llista completa d’obres, a la web de la Getty i al The Art Newspaper, imatges i una suggerència de qui pot ser el col·leccionista.

2. Colección Delgado

Las Provincias primer i l’Ars Magazine més tard, ens informen de la cessió per 5 anys de 32 obres , de la Col·lecció Delgado, moltes d’elles inèdites, al Museu de Belles Arts de València. Entre els autors inclosos, hi ha Velázquez, Cajés, Meléndez, Murillo, però també Ramsay. Ara s’en fa una exposició fins al 29 d’octubre i el catàleg està firmat per José Gómez Frechina, que ha estat instrumental per a l’acord, i David Gimillo Sanz, conservador al Museu.

3. Restauració, pas a pas.

Foto: MBA Valencia

A la web del mateix Museu de Belles Arts de València hi trobareu, per capítols de 5-10 minuts, el procés de restauració en curs del seu Retrat eqüestre de Francesc de Montcada, de Van Dyck.

4. Cara a cara a la National Portrait Gallery.

Foto: NPG

Fins al 22 d’octubre, la National Portrait Gallery de Londres mostra The Ecounter, una atractiva exposició de dibuixos de  retrats del Renaixament i del Barroc, provinents de col·leccions britàniques, amb obres de Holbein, Rembrandt, Leonardo i altres. Les critiques han estat entusiastes, com aquesta de Alistair Sooke al The Telegraph.

5. I el 2020, Morosov.

Si, a pesar d’algunes falls en la instalació, vau disfrutar de la col·lecció Txukin a la Fondation Luis Vuitton de París, esteu d’enhorabona: han anunciat que a la tardor del 2020 portaran la col·lecció dels seus contemporanis els germans Morosov. Per conèixer les relacions socials I professionals entre ells, val la pena la biografia de Natalia Semenova i André Delocque: Chtchoukine. Le patron de l’art modern, ed. La Collection Chtchoukine, Paris, 2016; 400 pàgs. The Art Newspaper ens recorda a Pierre Konowaloff, un hereu dels Morosov molt actiu.

6. La caixeta de ciment.

Foto: Musée de Cluny

Aquest és l’aspecte que tindrà l’entrada del Musée de Cluny a París una vega hagin acabat els treballs de construcció – a finals d’aquest any, si tot va com està previst. Podeu veure el projecte complert de renovació, anomenat Cluny 4 i que afecta també a l’interior i als recorreguts, a la secció que s’hi dedica a la web del museu.

7. Fins d’aquí 125 anys?

Foto: MEV

El blog Mev125 tanca.  El van obrir, fa un any, a l’excel·lent web del Museu Episcopal de Vic, per tal de celebrar el seu 125è aniversari. Des d’aquí el saludem i li donem les gràcies, perquè les seves 40 entrades han estat un exemple de com difondre coneixement i bona informació d’una manera ben planificada, clara i amena. Tots hem après sobre la història del museu, les obres que conserva i la gent que l’ha fet possible – entre ells, el Dr. Eudald Junyent (1901-1978), després de renunciar a una prometedora carrera a Roma. Els continguts quedaran disponibles en obert.

De París a Petrella Tifernina.

1. Més enllà de les pròpies parets.

Foto: Musée Picasso, Paris

La newsletter de juliol del Musée Picasso, París, en el marc del projecte Picasso-Mediterranée, trenca esquemes en informar no només de les activitats del propi museu, sinó també de les d’altres museus implicats en el projecte. D’una certa envergadura i liderat pel museu parisenc, preveu fins a 45 exposicions des d’ara fins al desembre del 2019, amb participació dels tres museus Picasso a París, Barcelona i Màlaga, el Reina Sofia, la Scuderia a Roma, el Capodimonte a Nàpols, el Rigaud a Perpinyà (on ja es pot veure Picasso Perpignan. Le cercle de l’ntime 1953-1955, fins al 5 de novembre), el Fabre a Montpeller i molts d’altres.

2. Michel Hilaire.

Foto: Wikipedia

A la Tribune de l’Art trobareu una bona entrevista a Michel Hilaire, director del Musée Fabre de Montpellier – un dels més interessants del nostres veïns.

3. Dos-cents, i en plena forma.

El programa de celebracions per al seu bicentenari anunciat pel Prado, per al 2019, afegeix algunes actuacions especfíques de l’aniversari (com dues exposicions sobre la història del museu) a un Plan de Actuación  2017-2020 que, quan es va presentar, ja es revelava  ambiciós: tres catàlegs específics sobre les obres a la seva col·lecció de Velázquez, Giordano i Teniers, exposicions amb noms estel·lars (altre cop Velázquez, Rembrandt, Goya, Fra Angelico, Brueghel el Vell), bolcatge de tot el fons documental a la web i altres projectes. Una autèntica operació d’Estat per a la qual ja s’ha constituit la corresponent Comisión Nacional, amb un pressupost de 7 milions d’euros.

4. Les raons de l’advocada.

L’advocada Leila Amineddoleh explica a artnet news oerquè les autoritats dels Estats Units van ser encertades a tractor el cas Hooby Looby, de saqueig arqueològic, com un cas civil i no penal. En tot cas, a la banda israeliana del cas, sí que hi hagut detencions, segons ens explica la npr.

5. Massa barat?

Foto: Wikimedia

En aquesta nota de Reuters i aquesta altra d’Art Law and More, finalment he trobat la raó perquè un jutge d’apel·lació de Califòrnia ha reobert un cas que semblava del tot tancat: el fet que tan el baró Thyssen primer, com l’Estat espanyol després compressin el Pissarro  (Rue Saint-Honoré, Après-midi, Effet de Pluie, 1897) per un preu per sota del preu de mercat permet, ara, dubtar de la seva bona fe. Encara que, potser, caldria diferenciar entre la primera compra, individual, i la de l’Estat, que va ser en bloc de quasi tota la col·lecció, per un preu general? Ho veurem.

6. Deures per setembre.

Foto: Wikipedia

Harvey Miller publicarà al setembre Cut in Alabaster: a Material of Sculpture (320 pàgs, 125 €),  en què de Kim Woods estudia, entre altres obres,  el Doncel de Sigüenza i alguns retaules hispànics.

7. No tots són un Ecce Homo.

 

Foto: AnsaLa serp estiuenca sobre restauracions populars sembla que aquest any està a Itàlia, i és d’una espècie ben diferent al Ecce Homo de Borja del 2012. Al Giornale dell’Arte hi trobareu una bella història sobre un Crist restaurat, gràcies a les aportacions porta a porta del poble que el guarda, Petrella Tifernina (Campobasso, Molise):  el que semblava un pastix popular amagava una fina figura del XV-XVI. Més informació a ANSA.

De Bilbao a on us portin els vostres somnis.

1. Paret, amb descompte.

Foto: MBA Bilbao

El Museo de Bellas Artes de Bilbao ja exposa la primera compra de Miguel Zugaza com a nou director: un magnífic coure de Luis Paret y Alcázar (Madrid 1746-1799), El port de Bermeo (60 x 83,5 cm). Va quedar desert a la subhasta de la col·lecció d’on prové a Christie’s, el 7 de desembre de 2016. Allà es es va presentar amb una estimació d’entre 1.200.000 – 1.800.000 lliures i ara s’ha adquirit per 900.000 €, segons la notícia d’EFE. El museu ha penjat un comentari sobre l’obra.

2. Guanya Torí.

Foto: Il Giornale dell’ Arte

A més a més del conegut Museo Egizio i l’exquisida Galleria Sabauda, Torí mostrarà, a partir del gener de 2019 la llegendària i privadíssima col·lecció del difunt Francesco Cerrutti, explica Il Giornale dell’Arte i artnet news. Comprèn unes 300 pintures i escultures molt escollides, des de l’Edat Mitjana fins als nostres dies, a més de 200 llibres i unes 300 peces de mobiliari. Obrirà al Castello di Rivolo, fet que, segons la seva directora Carolyn Christov-Bakargiev, el convertirà en “el primer museu d’art contemporani a incorporar una col·lecció enciclopèdica”. Al The Art Newspaper Anna Sommers fa d’un retrat de Cerruti i anuncia d’una jornada dedicada a ell per a l’any que ve.

3. Sacharoff viatja al nord.

Foto: Museu d’Art de Girona

S’acaba d’anunciar el lloc i data de la retrospectiva d’Olga Sacharoff (1889-1967): “Olga Sacharoff. Pintura, poesia, emancipació” al Museu d’Art de Girona a partir del 25 de novembre. Està comissariada per Elina Norandi i, per la crònica de la pressentació que Maria Palau ha publicat a El Punt Avui, serà el moment de redescobrir-la, després de la retrospectiva de la Fundació de Caixa Catalunya a la Pedrera al 1994 (aquí trobareu el catàleg). És l’acte central de l’Any Sacharoff, amb activats també a Barcelona, on residí de 1940 a 1967.

4. Rosa Maria Malet, segona part?

Foto: El Punt Avui

Rosa Maria Malet es retira com a director de la Fundació Miró després de 37 anys i ha concedit  entrevistes a l’Avui,  El País i  l’Ara. Però potser no és la última vegada que la sentim parlar en públic: “No estic fent cap proposta ni oferiment, però si m’ho preguntessin, potser podria tenir la meva opinió i pensar en certes opcions”, respon a Catalina Serra, de l’Ara, quan li pregunta si es veu donant la seva opinió sobre gestió cultural pública en una Catalunya post-referèndum. El termini per presentar candidatures al seu càrrec s’acaba el proper 21 de juliol (les bases aquí).

5. Fortuny revisitat.

Foto: Museo del Prado

Entre el 21 de novembre del 2017 i el 18 de març del 2108, el Prado exposarà una gran retrospectiva de Marià Fortuny (1838-1874). “Serà una mostra excepcional i irrepetible, donat que a més d’incloure les seves aportacions com a pintors, aquarel·lista, dibuixant i gravador, s’exhibiran exemples de l’exquisida col·lecció d’antiguitats que atresorava en el seu tallers, objectes preciosos que demostren el seu interès per l’observació atenta i expliquen el seu refinament en captar les qualitats, el color i la llum en les seves pròpies creacions artístiques”, diu l’anunci. S’hi inclourà la còpia del Sant Andreu de Ribera que vaig tenir la sort de proporcionar al museu.

6. El director francès que tots portem a dins.

Foto: Connaissance des Arts

Segur que sempre heu somiat de dirigir un gran museu francès. A Connaisance des Arts us proposen un test per saber quin.

7. Mentrestant…

Si els vostres somnis són però més modestos, encara sou a temps de presentar la vostra candidatura per dirigir el Palais Galliera- Musée de la Mode a París (fins el 15 de setembre), els Musées de la Ville de Béziers (fins al 31 d’agost) o el Musée de la Ville de Challon (fins el 15 de setembre). Tots els detalls de les convocatòries al blog museesemplois.worpress.com.

 

De Sixena a Washington.

1. Itàlia, capital Sixena.

Foto: Stuker

Entre les descobertes d’aquesta temporada destaca aquesta Adoració dels Reis Mags (155,5 x 130,5 cm). Va sortir com a “Escola Italiana, s. XVI” a Stuker, Berna, el passat 20 de juny i el seu preu de sortida de 5.000 francs suïssos va disparar-se fins als 130.000 francs suïssos finals. Pot adscriure’s amb prou seguretat al Mestre de Sixena i podria pertànyer al retuale major del monestir que li dóna nom – el seu Naixement per al mateix retaule, ara el Prado, medeix 171,5 x 130,5 cm i els 16 cm de diferència podrien explicar el tall brusc a la part inferior de la taula.

2. Ha arribat el temps per Venusti?

Foto: Christie’s

A la darrera Old Masters Day Sale de Christie’s (7 de juliol), aquest fi Davallament atribuït a Marcello Venusti (?1512/1515 – 1579) va superar amb escreix l’estimació de 20.000 lliures, fins a arribar a les 115.000 lliures del preu final (incloses les comissions). És un rècord per l’artista que, com assenyala el títol del catàleg de la seva obra que està preparant Francesca Parrilla, encara ha de sortir de l’ombra allargada del seu amic Miquel Àngel (Marcello Venusti, un pittore all’ombra di Michelangelo, ed. Campisano, Roma). A The Telegraph hi ha un bon resum dels millors resultats de les vendes d’Old Masters.

3. Ja està aquí.

Foto: Yale

Amb molta antelació respecte el dia de la inauguració, ja s’ha publicat el catàleg de l’exposció Murillo. The Self-portraits, primer a la Frick Colecction (entre el 30 d’octubre I el 2 de febrer de 2018) i després a la National Gallery de Londres (entre el 28 de febrer I el 21 de maig de 2018). El firmen Xavier F. Salomon, Chief Curator a la Frick i Letizia Treves, Curator of Later Italian, Spanish, and French 17th century Paintings a la National Gallery.

4. Rigaud reobert.

Foto: L’Indépendant

Després d’una reforma de 9 milions d’euros, el Musée Rigaud de Perpinyà va tornar a obrir les seves portes el maig passat. Didier Rikner no n’està gens convençut. En tot cas, hi continua exposat el gran Retaule de la  Trinitat del Mestre de la Llotja de Mar de Perpinyà  i, com a novetat,  hi arriben diverses obres d’Aristídes Maillol prestades per la Fundació Dina Vierny.

5. Nonell terrible.

Foto: NCWAW

En aquest interessant article a la revista online Nineteenth Century Art Worldwide,  la doctorant Maria A. Dorofeeva defensa que la recepció, furiosament negativa, de l’exposició de les Gitanes de Nonell a la Sala Parés de 1903, va ser deguda a dues causes complementàries. La primera seria que Nonell hi trencava el tòpic de les gitanes que les volia  andaluses, exòtiques, festives i folklòriques i les presentava, al centre neuràlgic de la vida artística burgesa, com a conciutadanes que patien els rigors de la pobresa extrema i la marginació en una Barcelona i una Catalunya que es volien veure només modernes i triomfants. En aquest sentit, esdevenien molt més intolerables que els Cretins presentats anys abans amb èxit, convenientment isolats en les llunyanes valls pirinenques. La segona causa seria que Nonell assenyalava un grup social que, per causa del seu rebuig a barrejar-se amb altres grups, posava en risc la barreja racial que, segons els teòrics racials hispànics de l’època, era el tret distintiu del vigor de la població espanyola – una visió que anava radicalment en contra de la idea de puresa racial més pròpia del nord d’Europa. No tracta aspectes relacionats amb l’estil, igualment trencador i potser, igualment rebutjable als ulls dels crítics que no li perdonaven el tema. D’altra banda, potser algú s’animi a fer un segon estudi, en què es ressegueixi com aquestes obres, aleshores rebutjades, s’han acabat convertint en un signe de gust artístic i, de fet, en un dels monuments culturals del país – i només del país, per què més enllà de les nostres fronteres, encara no han estat prou reconegudes.

6. És un hospital? És la nova seu de l’OTAN? No, és un museu!

L’edifici del nou Museo de las Colecciones Reales, encara per inaugurar, ha guanyat el premi FAD d’Arquitectura 2017. No m’acaba de convèncer.

7. Alternatives

Foto: Artsy

Artsy publica un article atractiu sobre nous edificis per a col·leccions d’art; entre ells, el National Museum of African American Art a Wahington de David Adjay.

 

De Torroella al Courtauld Institute.

1. Després d’un dia de platja.

La Fundació Mascort de Torroella de Montgrí mostra les Peces escollides de la col·lecció del seu fundador fins al 15 d’octubre. La idea era presentar-les com si fóssin la decoració domèstica habitual de la seu, la Casa Galibern, i ho han aconseguit. Hi podreu veure, entre altres, una esplèndida creu barcelonina del XV, atribuïda Pere Barnès. Pel gelat, Gelats Angelo (a la Bohème  o El Cruixent).

2. Un català a Texas.

Appollo Magazine  ens informa que el Meadows Museum ha comprat una taula amb Sant Benet i Sant Onofre atribuïda a Pere Vall. Datada c. 1410 és només la tercera obra d’abans de 1450. El feliç venedor és Sam Fogg, de Londres.

3. Ara que ja és públic.

José Ángel Montañés comenta a El País la llista d’obres adquirides per la Generaliltat durant el 2016 (“Más patrimonio para todos”, 1.05.2017). Inclou aquest Sant Jaume Apòstol del gironí Ramon Solà II, localitzat pel vostre segur servidor i destinat ara al Museu d’Art de Girona.

4. Espectacular.

El canvi de la gran Pietat Desplà de Bermejo després de la seva recent restauració (finançada per la Fundació Banc Sabadell) és simplement espectacular. Recomano molt la visita museu del claustre de la Catedral. D’altra banda, a l’octubre de 2018 el Prado inaugurarà una antològica molt completa de Bermejo (el comissari serà Joan Molina, explica la nota de la UDG).

5. El tresor de Ripoll.

Aquest és el vídeo que el Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat ha publicat sobre l’esplèndida restauració de la portalada de Sta. Maria de Ripoll –  amb la col·laboració de l’empresa Arcovaleno. Aquí us podeu baixar un resum executiu de la intervenció.

6. Leonardo torna a brillar.

Als Uffizi ja hi torna a penjar l’Adoració dels Reis Mags de Leonardo, després de cinc anys i mig de restauració, precedits d’un any d’anàlisis diagnòstiques i reflexió (“Firenze, l’Adorazione dei Magi restaurata debutta ai Uffizzi, La Reppublica, 27.03.2017). L’especialista Frank Zöllner la celebra com una brillant resolució de l’etern dilema de la restauració: retornar a l’estat original de l’obra o conservar les marques que hi ha deixat la seva història (Ist Mückenschiss keine wahrhafte Geschichtsspur?”, F.A.Z., 26.04.2017).

7. Ivoris medievals, ara menys rars.

Buscant arquetes del XIV i el XV d’ivori, he descobert el Gothic Ivories Project mantingut pel Courtauld Institute: més de 5100 objectes en ivori de més de 400 museus i arxius. Impressionant.

1.07.2015. Del segon origen. Arts a Catalunya 1950-1977.

carrussel_cat

L’exposició que acaba d’inaugurar el MNAC vol cobrir un període de l’art d’aquest país, el de la segona post-guerra, encara massa oblidat. A la presentació en roda de premsa Pepe Serra, director del MNAC, va voler deixar tres idees clares. Primera, que aquesta és una exposició estratègica pel Museu, ja que vol ser una prefiguració de l’ampliació de les seves col·leccions cap a l’art d’aquest període – sense oblidar-se de reclamar, un cop més, els espais que li fan falta al Museu. Segona, que es tractava d’un triple reconeixement: als comissaris i responsables dels museus locals que, des de fa anys, s’estan ocupant d’aquest període en petites exposicions; a les galeries que en aquella època van actuar com a substituts de les institucions públiques; i a les famílies d’artistes i el propi MACBA que han conservat l’obra. Tercera, que aquesta no era una exposició de discurs tancat, sinó que buscava evidenciar la complexitat del període.

En el mateix sentit, Juanjo Lahuerta, un dels comissaris, va explicar que el títol “Del segon origen”, pedrolià, volia subratllar que l’art d’aquell moment va intentar una refundació de les avantguardes més que no pas en una recuperació de les dels anys 20 i 30. Respecte al muntatge i la selecció de les peces va explicar que, més que una il·lustració d’una determinada tesi, s’havia optat per deixar suggerir les diferents tesis possibles, amb unes obres que en alguns moments presenten una certa afinitat, d’altres una gran divergència.

D’altra banda, va explicar que enlloc d’un catàleg de les obres exposades, s’ofereix una publicació en tres volums que consisteix en una cronologia del període, il·lustrada amb una antologia de catàlegs i invitacions del moment, seguida d’una bibliografia que intenta recollir totes les publicacions referides a l’art contemporani del període – en aquest sentit va més enllà del tema de la refundació que destaca l’exposició (de fet, el seu títol és simplement Arts a Catalunya 1950-1977).

Per la seva part, Valentín Roma, l’altre comissari, va explicar que la cronologia escollida (1950 – 1977) buscava ser una alternativa més àmplia i comprensiva que la que, fins ara, deia, ha dominat l’estudi d’aquest període: 1948 per Dau al Set i 1975 per la mort de Franco i l’activitat del Grup de Treball.

En resum doncs, el MNAC ens ofereix una publicació amb vocació de ser una eina de treball útil per a l’estudi del període, mentre que l’exposició funciona com un aparador de les possibilitats que ofereix el període. Està plena d’obres realment difícils de veure, com per exemple les escenografies d’Antoni Clavé. Però d’altra banda, la decisió de no reproduir-les i documentar-les en un catàleg pot jugar en contra de la voluntat del projecte, ja que s’ha perdut una bona oportunitat de registrar i difondre una obra que és poc coneguda. No és una exposició fàcil de digerir per als que no som coneixedors de l’època, però la diversitat de formats i obres és estimulant.

L’exposició com la publicació aconsegueixen sinó guiar-nos, almenys obrir-nos els ulls respecte un temps prou ric: el mateix Lahuerta ens comentava l’interès de l’informalisme dels artistes catalans en relació amb el francès i l’americà. La bona notícia és doncs que el MNAC té amb ganes d’explotar aquestes possibilitats i que ha donat el primer pas buscant el suport del MACBA i de les col·leccions dels artistes i de les seves famílies pel que fa a les obres, i de la seva pròpia Biblioteca pel que fa a la documentació – Lahuerta recordava que és on s’hi guarda ni més ni menys que el 90% de la documentació que ara s’exposa. Esperem que aquesta primera exposició també serveixi per animar els col·leccionistes privats, de manera que les properes exploracions en el terreny incloguin les obres i la documentació que conserven.

Del segon origen. Arts a Catalunya 1950-1977. MNAC, fins al 25 d’octubre.

 

20.06.2015. De Barcelona a Basilea

1. Amunt, amunt.

 imatge1

Aquesta Escola Espanyola – Cercle de José de Ribera es va disparar del preu de sortida de 4.000 € fins als 350.000 € de martell. Podrra ser ben bé del mestre, però tampoc s’hauria de descartar a Juan Do (Sant Jeroni, oli sobre tela, 135 x 102 cm, La Suite Subastas, Barcelona 18 de juny de 2015, lot 32).

 

2. Una Pietat naturalitzada. 

imatge2  

El que sortia a Alemanya com l’obra d’un Italinienischer Meister, al final ha resultat ser una de les poques taules atribuïdes al Maestro de la Piedad, que va treballar a Toledo cap a 1400 sota una clara influència napolitana o sud-italiana. Ara pertany a una col·lecció privada.

 

3. Un viatge amb Mr Wiseman.

 

 

 imatge3.1

El documental National Gallery de Frederick Wiseman sembla més una obra de teatre filmada que s’obre amb una discussió un pèl tòpica sobre els museus i els seus públics i s’acaba amb l’escena sublim de dos ballerins professionals actuant davant els olis de Ticià Diana i Acteon i la seva parella Mort d’Acteon, per tal de celebrar la seva reunió després de segles de separació. És un viatge des del discurs sobre l’art fins a la seva contemplació.

 

4. La ruta grega.

 

imatge4.1

imatge4.2

Fins a principis de juliol, es pot veure la magnífica Defining Beauty al British Museum. Menttrestant, al Museu Marés de Barcelona, Maillol i Grècia  explica les lliçons que l’escultor rossellonès va prendre dels kourós i els exemples arcaics grecs, confirmades durant el seu viatge entre abril i maig de 1908. La tesi que defensa el comissari Alex Susanna és que l’estil poc narratiu, restringit en les formes de Maillol (exemplificades pe la seva Mediterrània de 1905) va obrir la porta a l’abstracció en l’escultura moderna.

 

5. Picasso, després.

 

imatge5

Al MOMA, Picasso Sculpture  obre el proper 14 de setembre i serà útil per continuar explorant l’evolució de l’escultura moderrna. Segons David Ebony a Art in America, inclourà el  Cap de Fernande  de 1909 – i esperem que també la Guitarra de 1912.   

 

6. Avís legal.

 

  imatge6 

Rebecca Foden era l’advocada de Mr Thwaytes en el cas contra Sotheby’s sobre un pretès Caravaggio. Van perdre, però aquí dóna alguns bons consells sobre consignar obra a una subhasta.

 

7. El retorn del fill pròdig.

 

 imatge7 

La notícia més evident de la planta baixa de l’Art Basel d’aquest any va ser el retorn de Helly Nahmad, amb un estand espectacular (articles a Artnet i Artnews). Però no tot eren peces grans de grans noms. A mi també em va cridar l’atenció que, com si fos un museu, fos capaç de reunir aquests tres olis de Miró, tots del mateix any 1944 i tots de la mateixa sèrie. No vaig preguntar preus.

 

20.11.2014: Museus, Ecos de la Biennal i altres coses.

1. En quin moment la passió per compartir l’experiència de l’art afecta aquesta mateixa experiència?   Aquesta és la pregunta clau (no gaire ben traduïda!) d’un article interessant al The New Yorker  sobre la massificació als museus (Peter Schjedahl “Art All Over”, 7 d’agost 2014 , online). Sense caure en el mite de l’esteta solitari, diria que potser del que es tracta és que els museus donin una oportunitat raonable de gaudir de les grans obres. De vegades, això voldrà dir restringir l’accés segons un horari d’entrada o qualsevol altres criteri objectiu. Però com que no tot el gran art és art famós, de vegades això voldrà dir intentar atreure més públic. 2. Ecos de Venècia. Aquesta crítica a The New Republic de la darrera Bienal d’Arquitectura de Venècia defensa que, enlloc de la modernitat internacional uniformitzadora,  el que s’ha donat entre els anys 50 i ara és un “situated modernism”  (“modernitat arrelada”?), és a dir, una adaptació local creativa d’un llenguatge nou més o menys compartit. S’hi destaca José A. Coderch i Josep Llinàs. 3. Europa, Europa. Gràcies a Le blog de l’Apahau, sabem que la Universitat d’Artois ha convocat un seminari sobre un grup d’intel·lectuals alemanys que, durant la Primera Guerra Mundial, es van preocupar de protegir els monuments històrics als territoris que l’exèrcit del Reich anava ocupant al Nord de França, Bèlgica, Polònia, els Països Bàltics i Itàlia. 4. Primer la reina, després potser els alemanys. A Your Paintingspromoguda per la BBC i la Public Catalogue Fundation, ja les està imitant la Royal Collection amb el seu Paintings Condition Survey. Ara arthistoricum.net, una “biblioteca virtual d’història de l’art” liderada per la Sächsischen Landesbibliothek, Staats- und Universitätsbibliothek Dresden (SLUB), i la Universitätsbibliothek Heidelberg, es pregunta si no valdria pena fer un esforç similar per a fotografiar, classificar i publicar on-line tots els olis en col·leccions públiques o obertes al públic a Alemanya. 5. Clàssics de la web: Auf Deutsch. Des de 2001, ArtHist.net és un dels grans portals d’informació sobre l’actualitat en història de l’art, i un dels pocs que anuncia oportunitats laborals en museus, universitats i similars. No tè pèrdua. 6. Llarga vida al RKD! Si mai us trobeu amb un oli d’escola holandesa que us fa bona pinta, no ho dubteu: dirigiu-vos al RKD (Rijksbureau van Kunsthistorische Documentatie, www.rkd.nl). A mi m’acaben de soprendre gratament amb una atribució inesperada. 7. És culpa de l’iphone. foto escultura De tant en tant, aniré penjant fotos de les obres de les noves sales de XIX i XX del MNAC. Avui el bronze d’ Enric Casanova (1882-1948) titulat Voyou (23,4 x 13,5 x 16,5cm).

04.08.2014: Charles, Domenikos and the rest.

1. Charles’ summer.

Aachen is waiting us, Eurosceptic sinners,  with three big exhibitions on Charlemagne, who died there a merely 1200 years ago.

2. Domeniko’s last laugh.

Don’t miss the impressive El Greco and Modern Painting (up to October 5th in the Prado, Madrid). At the end of the show, you will feel as it was about El Greco and you, such is the influence of his art in our current visual culture. If you go there in September,  note you will need just a half hour  ride by high-speed train to reach Toledo, and see there El Greco: Arte y Oficio in  the Museo de Santa Cruz (September 9th – December 9th). Its curator is Leticia Ruiz.

3. Albert’s anniversary.

Among this year’s celebrations, there is the 500th anniversary of Dürer’s Melencolia I. The Met hosted a conference on the magnetic print you can see here. Susan Deckerman, curator of prints at Harvarvard Art Museum,  offered a very suggestive reading of the work by stressing the use of dividers as an instrument for both measurement and creation.

4. Francesc’ offers.

My summer readings will include the last issues of the only-online Retrotabulum. Specially n.11, which director and founder Francesc Ruiz Quesada has entrusted to fellow specialist in Medieval art Rosa Maria Manote, for a study on Our Lady of the Spider,  a masterpiece by the Catalan sculptor Pere Johan (1394/1397-1458), which went lost during the Spanish Civil War.

5. Bartolomé’s treasures.
In a remarkable effort of international cooperation, the Meadows Museum and the Centro de Estudios de Europa Hispánica have published the complete catalogue of the Spanish Old Masters drawings collection in the Hamburger Kunsthalle (Jens Hoffman-Samland, ed., The Spanish Gesture. Drawings from Murillo to Goya on the Hamburger Kunsthalle,  not cheap at $75 on Amazon) . This press release from the Meadows recalls us that a great deal of the holdings originally came from the collection of Bartolomé Murillo. The book is published to accompany the current exhibition of a selection of the works in the Meadows (until August 31st), which will then travel to the Prado (October 30th, 2014 – February 8th, 2015).

6. Olyvia’s plan.

In this candid interview in London Evening Standard, star private dealer Olyvia Kwok teaches us about using museums and academia to maximize your investments in contemporary art:

“I got the Basquiat for $4 million. It is now insured for $12 million. We are going to place the painting in a museum so it will have a better provenance, because everyone likes things with more academic value. Once placed we will talk to Basquiat experts, find out some more information, someone will write about it, and we will put it back on the market for different collectors.”

It sounds like magical thinking, until you realise Koons will have his great show at Pompidou and  possibly Louvre next January (according to TAN). But as usual, Germans got it first: in summer 2012, fellow Frankfurter Liebieghaus and Schirn Kunsthalle coordinated to celebrate Koon’s output of sculptures and paintings.

7. Albany’s promise.

State New York University at Albany and specialist insurer ARIS have teamed up to “revolutionize the global arts and collectibles industry by developing industry-accepted identification and authenticity standards”. First results in 15 months, they promise in their press release.