Set per set: Tot torna, tot continua.

64 anys després.

Si hem de fer cas al comunicat de l’Oficina de Comunicación de la Iglesia de Aragón (difós per europapress), la història d’aquesta obra no podria ser més difícil de creure: a l’any 1954 es va encarregar la restauració del retaule de l’església parroquial de Santa Maria de Bulbuente (Saragossa), obra del flamenc hispanitzat Enrique de Estencop, a Josep Bardolet Soler, més conegut com a antiquari que no pas com a restaurador. Aquest l’hauria subsituit per una còpia a l’hora de retornar-la i hauria venut l’original. Recentment, el seu propietari actual ha demanat el permís d’exportació per l’obra, especificant-ne l’atribució. Aquesta pista va encendre les alarmes de les autoritats encarregades de donar el permís, donat que Estencop és una artista amb poquíssima obra, i van acabant descobrint el fet de la substitució més de mig segle després. Ara l’obra està intervinguda i dipositada al Alma Mater Museum de Saragossa (l’antic Museu Diocesà). D’altres cròniques, com la que publica el Heraldo de Aragón, assenyalen que ja al 1969 hi havia dubtes sobre la peça retornada a l’església, la qual es considerava com a màxim un exemple pèssim de restauració. Fins i tot recull la possiblitat, probablement molt remota, que esitguem davant de dos originals. En tot cas, com que el propietari afirma haver-la comprat en subhasta al 1980, és a dir, fa més de 30 anys, no està gens clar que necessàriament n’hagi de perdre la propietat. Seguirem el cas.

Per saber més sobre Bardolet, podeu consultar online l’article de Meritxell Cano Ció: “Josep Bardolet (1891-1982), un agent intermediari dins el comerç d’antiguitats a Catalunya”, AUSA n. 175 (2015) p. 163-190.

Sobre Enrique de Estencop, hi ha aquest article: Ainaga Andrés, Mª T. i Criado Mainar, J. «Enrique de Estencop (1387-1400) y el tránsito al estilo internacional en la pintura gótica aragonesa: el retablo de Nuestra Señora de los Ángeles de Longares (Zaragoza) », El Ruejo, nº 4 (1998), pp. 107-140.

I ara les arts decoratives.

La combinació de la feina incessant dels nous porpietaris de Colnaghi, el projecte de Auckland Castle i el suport de la Centro de Estudios Europa Hispánica a programes acadèmics rleacionats amb l’art hispànic (sobretot al Courtauld Institute), està provocant un renaixament del seu interès al Regne Unit. Ara arriba l’hora de les arts decortatives, amb dues jornades al Victoria and Albert Museum, amb els millors especialistes, a la qual s’hi poden presentar propostes de ponències: Collecting Spain, 8 i 9 de juny.

Una basca a París.

Aquí teniu la primera entrevista llarga a Miren Arzalluz, la nova directora del Palais Galliera de París. Després d’un màster a la London School of Economics i un altre sobre història moda al Courtauld Insitute, va passar a ser conservadora al Museo Balenciaga de Getaria. Després va ser nomenada directora del Instituto Vasco Etxepare, organisme dedicat a la difusió internaciona de la llengua i la cultures basques. Finalment, es va consagrar amb una gran retrospectiva sobre Balenciaga al Victoria and Albert Museum, que li va obrir les portes de la institució parisenca.

Set per Set: de la National Gallery al Metropolitan.

Només queda una setmana.

La National Gallery de Londres ofereix una Curatorial Fellow in Spanish Paintings (22 mesos, salari 26.126£ – 32.734£) per a tots aqeulls que vulguin tenir una primera exepriència professional com a conservadors, amb especial èmfasi en les col·leccions d’art hispànic del museu. El termini per a les candidatures és el proper dia 25 d’abril.

Per Sant Jordi.

Anticipaciones del Paraíso (Sans Soleil Eidiciones, Vitoria, 2017, 491 pàgs., 26,50 € aquí), la professora Rosa Alcoy estudia un tema interessantíssim de la iconografia medieval: l’Epifania del donant. Hi trobareu un  relat aprofundit de com, sobretot a la Baixa Edat Mitjana, l’aodració dels Mags es fusiona amb l’adoració particular dels donants de l’obra concreta, donant lloc a escenes on aquests apareixen juntament i pràcticament al mateix pla que els personatges bíblics. També examina altres formes de teofanies personalitzades, com l’adoració directa del donant a la Mare de Déu i el nen sense altres intercessors o la incorporació del donant en les escenes de calvari.

“In Barcelona you really must visit Museu Fred­eric Marès”

Aquestes eren les paraules de Max Hollein (Viena 1969), recentment nomenat director del Metropolitan Museum de Nova York, en un petit article a la revista de la Schrin de Frankurt al 2015, de la qual n’era director juntament amb els altres dos museus importants de la ciutat, la Liebieghaus i el Städel. El seu magnífic treball allà el va portar al 2016 capdavant dels museus de San Francisco, on a penes s’hi haurà quedat dos anys abans de fer el pas al que probablement és el càrrec de director més important del moment.

Set per set: Grans formats.

 

Carlos Vázquez Úbeda (1869-1944), Mozos de Escuadra, oli sobre tela, 199 x 247 cm, firmat i datat a l’angle inferior esquerre: “Carlos Vazquez 1906”

L’aparició del contundent quadre de Carlos Vázquez Úbeda a TEFAF, a l’stand de Jack Kilgore, m’ha fet pensar en una categoria d’obres del nostre art, les de gran format de fi de segle XIX i principis del XX,  que surten al mercat molt de tant en quant. Viuen la paradoxa de ser considerades, sovint també pels propis autors, com les seves màximes creacions, però justament per ser de mides massa ambicioses i massa representatives d’un gust o un món que es creuen superats, es troben amb dificultats serioses. El seu destí natural hauria de ser els museus, però aquests no s’hi acaben de llançar per manca d’espai o per inseguretat sobre com seran rebudes – esperem que la situació canvïi!  El cas de l’oli de Carlos Vázquez és paradigmàtic. L’obra, exposada i premiada a Madrid, París i Buenos Aires (on va ser adquirida al 1908) supera moltes de les altres de l’artista, per la força de la seva execució i pel tema,més atrevit que les seves recurrents escenenes costumistes d’interior. Però caldria un esforç pedagògic important abans que una institució gosés adquirir una representació tan clara de discriminació racial.

Antoni Fabrés i Costa (1854-1938), La pena del lladre, aquarel·la sobre paper, 137 x 73 cm, signat a l’angle inferior esquerra, “A. Fabrés/Roma 11Xbre 83″‘.

Encara és més evident el cas d’aquesta extraordinària aquarel·la d’Antoni Fabrés, monumental tenint en compte la seva tècnica, recentment subhastada a Londres per Christie’s. És l’obra que va consolidar l’artista: exposada a la nova galeria de la Sala Parés de Barcelona poc després del seu retorn de formació a Roma, l’èxit fou tal que s’hi va mostrar en diverses ocasions, de manera intermitent entre 1884 i 1886. Les mencions a la premsa es van multiplicar, fins al punt que Fabrés en va fer una rèplica pràcticament exacta (sense datar), que fou exposada i també premiada a Madrid i Munich i va ser adquirida per l’Estat espanyol. Amb tot, l’orientalisme a què respon, retratant un càstig fantasiós i exagerat, i l’humor que usa (la cartel·la sobre el condemnat diu “Mou-te lladre!”) no fan fàcil la seva entrada en una institució.

Laureà Barrau (Barcelona 1863 – Eivissa 1957), Via Crucis d’Olot o El Camí de la Creu a Catalunya, c. 1894, oli sobre tela, 182 x 198 cm, firmat a l’angle inf. esq.: “L. BARRAU”.

Exposada al Salon de la Société Nationale des Beaux-Arts de Paris a l’abril 1894 i l’any següent a la Sala Parés de Barcelona, aquest gran oli  actualment en una col·lecció privada espanyola desp´res de ser recuperada a l’Uruguai, és la culminació de la primera època de Barrau. L’obra deu molt a la influència del seu mestre Pascal Dagnan-Bouveret (1852-1929) i les seves visions de la religiositat rural bretona, però Barrau se n’escapa eliminant qualsevol anècodta, adoptant un estil més clar i directa i, fidel a un realisme sense gaires concessions, introduïnt aspectes tan suggerents com l’avorriment de la noia més jove.  L’escena retrata una processó encara viva, el Via Crucis al Montsacopa, prop d’Olot. Es pot considerar una de les obres clau del ruralisme català, sempre tendent a religiositat. Però està clar que, des del punt de vista comercial, Barrau la va encertar quan, poc després d’aquesta obra, es decidí per seguir a Sorolla i les seves escenes lluminoses mediterrànies. Hi ha un dibuix prepratori  de l’obra al Museu de Terrassa.

Arcadi Mas i Fondevila (1852-1934), Porcessó davant de l’ermita de Sant Sebastià a Sitges, oli sobre tela, 298 x 146 cm, firmada i datada al 1907.

Són abundants els olis que Mas i Fondevila va dedicar a Sitges, als seus racons i a la seva gent, però comptadíssims el que presenten una visió tan àmplia i tan completa com la d’aquesta obra. Per les seves mides, probablement es tracta d’un encàrrec. El tema i la intenció és clara: mostrar el poble reunit, net i lluminós, en totes les seves edats i classes socials (inclòs el que sembla un foraster amb canotier), atret per la processó que ha començat en un dels llocs més bells de la vila: una escena idílica que s’esqueia perfectament al paper de refugi que s’havia assignat a Sitges i altres poblacions de la costa, lluny d’una Barcelona cada cop més convulsa. La figura del sant venerat s’assembla a Sant Isidre, fet que casaria amb els matolls florits del primer terme, que s’aproximen a la ginesta. Es tracta d’una obra major de l’artista, sense sort, de moment.

Set per set: De Maastricht a Lovaina

La gran setmana.

Resultat d'imatges de tefaf

Aquesta setmana és la gran setmana, la inmensa setmana perquè és la setmana de TEFAF, la fira més important d’art antic i cada cop més modern del món. Aquests són els links a alguns dels articles publicats a la premsa internacional: FAZ, SZFinancial Times, ADLe Monde, Le Figaro, La Tribune de l’Art, Il Giornale dell’Arte  – amb una entrevista al chairman de la fundació de la fira, Nanne Dekking, on s’esmenta la novetat presentada al simposi dels primers dies: la base de dades Artory  que, basada en la tecnologia blockchain, busca aportar transparència al mercat de l’art, sobretot pel que fa a la procedència de les obres. Per part meva, la intenció era destacar algunes peces d’interès personal i ho aniré fent a mesura que els antiquaris corresponents em vagin enviant les fotografies demanades. De moment puc parlar d’aquestes dues que veieu a continuació – però com que no són gaires, ho arrodoneixo amb les notes d’unes hores a Lovaina.

Creu de Barcelona.

Aquesta atractiva creu reliquiari, d’ànima de fusta i plaques d’argent daurat, té punxó de Barcelona. Pel que sembla inèdita, prové de la col·lecció Seligmann i la presenta ara Brimo de Larousilhe. Està datada a finals del s. XIV i presenta un perfil flordelisat, amb els florons en forma de fulles de roure. Els esmalts estan treballats en talla baixa. Al revers, la placa central presenta Crist amb majestat i les laterals que la rodejen, els símbols els quatre evangelistes al revers. A l’anvers, a la part central trobem el reliqquiari amb una coberta de cristall de roca,  rodejat d’ un àngel a sobre, dos plaques en blau amb perles d’esmals (cels estrellats?) als braços i Adam al peu, totes quatre amb foradets per a incorporar-hi una figura de Crist.

Anchieta.

Lullo Pampoulides són uns antiquaris joves que han entrat amb força des de la seva obertura a Londres fa poc més de 3 anys. A TEFAF han fet el pas directament de la secció de promeses Tefaf Showcase on van exposar l’any passat, a la secció general on exposen ara. El seu stand tenia una de les descobertes de la fira, un Sant Pere acabat d’atribuir a Simon Vouet. També tenien aquest baix relleu monumental (165 x 128 cm amb el marc), inèdit, tallat pel navarrès Juan de Anchieta (1531-1588) cap a 1575-1580, amb la policromia atribuïda a Juan i Antonio Elexalde. Representa La Decapitació de Sant Joan Baptista amb aquell romanisme robust que degué consolidar durant la seva estada a Valladolid. La peça és una mostrari esplèndit del seu domini de les diferents tècniques de talla, des l’arquitectura esgrafiada fins al cap pràcticament extempt del sant, inclinat cap a fora com per facilitar la feina al botxí. L’estat de conservació de la policromia és excel·lent i s’ha recuperat després d’una curosa restauració.

Vist a Lovaina.

Entre Maastricht i Brussel.les queda Lovaina a menys de 30 minuts de tren i la visita és totalment recomanable. Hi ha un bitllet turístic que per 16 euros et dóna accés, primer, al tresor l’església de Sant Pere. L’edifici és una meravella gòtica, incabada, i al tresor, instal·lat al deambulatori, hi trobareu dos Dieric Bouts (el més conegut un elegant Sant Sopar a la capella de la Fraternitat del Sant Sacrament que l’encarregà), la còpia més antiga del Descendiment de la Creu de Rogier van der Weyden (l’original, comandat pel gremi de ballesters de la ciutat i ara al Prado, havia tingut un èxit esclatant) i altres sorpreses que una magnífica audioguia us anirà descobrint. El segon lloc on podreu entrar és el conegut Ajuntament, amb visita guida en neerlandès i francès inclosa: el més destacable és la riquíssima façana, parlant gràcies a un programa d’escultura (completat al segle XIX per la insistència de Victor Hugo) que exalça les virtuts cíviques i subratlla el paper central de la corporació en la vida ciutadana. L’interior, molt reformat també al XIX, és interessant per fer-se una idea de les dimensions dels espais i per descobrir la sala de deliberacions, que era l’empleçament original de la Justícia d’Otto III, altre cop de Dieric Bouts i conservat al Museu de Belles Arts de Brussel·les. També té una façana amb ganes d’explicar coses el tercer edifici a visitar, la Biblioteca de la Universitat, aixecada al 1921 per substituir la que les tropes alemanyes cremaren al 1914 i dissenyada per l’americà  Whitney Warren com un monument a la victòria aliada (al 1940 es va haver de tornar a reconstruir, aquesta vegada per culpa de les bombes). L’exterior és  un dels últims xemples de l’estil neorenaixentista flamenc (la primera gran manifestació del qual havia estat el Rijksmuseum d’Amsterdam); a l’interior trobareu una impressionant sala de lectura déco amb grans finestrals que no us podeu perdre. Sí que podeu prescindir en canvi  de l’èpica pujada a la torre dels 300 esgraons: des de l’aire la ciutat no té gaire d’especial, potser perquè va ser bombardejada amb ganes. El quart i últim edifici és el M Museum, el museu de la ciutat, que per als amants de la museografia més rabiosament moderna suposo que deu ser el paradís. En efecte, aconsegueix ensenyar obres d’art sense parlar d’història de l’art, sinó de tot una altra sèrie de temes que segur que deuen ser interessantíssims (com funciona la visió de l’ull humà, quina olor feien els perfums que guardaven els pots de la co·lecció, i així anar fent). Per sort, algunes de les obres que hi ha, com l’increïble Tríptic dels Set Sacraments de Rogier van der Weyden  (restaurat al 2009) o algunes peces de la col·lecció d’escultura de la mateixa regió de Brabant, són unes obres mestres absolutes que s’eleven molt per sobre del discurs pobre amb que es pretenen presentar. Si encara us queden ganes, podeu tancar la visita amb un passeig que, passant per l’Oude Markt, us portarà al Groot Begijnhof, una meravella replegada en si mateixa, plena de racons inesperats. Si podeu, aneu-hi en bicicleta i així no us caldrà la marxa a pas lleuger per agafar el tren que us convé per arribar a l’últim vol a Barcelona.

Set per Set: Per un fons a fons.  

Resultat d'imatges de folch i torres junta de museus

Una vegada i una altra es dóna la situació, tan frustrant, en què la Generalitat voldria adquirir una obra del patrimoni històric però li manquen els recursos: els pressupostos són els que són. Però no només en termes de quantitat de diners, sinó de disseny. A diferència d’altres països, els Pressupostos de la Generalitat no contemplen un fons dedicat a l’adquisició d’obres d’art històriques i les adquisicions s’acostumen a fer a càrrec d’una partida de “subministres” que es renova cada any, en quantitats molt variables i que també serveix per cobrir altres despeses.

Potser és el moment de pensar de fer les coses d’una altra manera. Una bona alternativa seria crear un fons estable i específic que superés la limitació anual i anés acumulant recursos en períodes més llargs. Aquest instrument és més adequat que la partida pressupostària anual perquè les d’obres d’art històriques, per la seva raresa, tendeixen a estar disponibles de manera esporàdica, de manera que la seva adquisició demana un esforç puntual i intensiu. A diferència de l’art contemporani, en que és necessari un suport continuat i regular per sostenir de manera sostinguda el treball dels creadors en exercici, en l’àmbit del patrimoni històric és pràcticament impossible preveure quan sortirà la peça important i quin import se’n demanarà.  Un any es pot pressupostar 100 i que no hi hagi cap obra interessant; el següent en surt una per 200 i el pressupost anual de 100 és insuficient. Si en canvi, s’hagués destinat els 100 de l’any anterior a un fons, ara es disposaria dels 200 necessaris.

La proposta del fons podria anar més enllà i es podria plantejar de dotar-lo de personalitat jurídica – pot ser en el marc d’una fundació. D’aquesta manera, es podria aconseguir dues coses. La primera, obrir-lo a obtenir recursos que ingresso públics irregulars, com ara els que provenen de jocs i apostes públics, els quals, per la seva naturalesa imprevisible, no afecten gaire a les altres partides pressupostàries ja previstes. Igualment, es podria intentar captar recursos privats, de fundacions, de llegats o fins i tot donacions, amb l’argument que, gràcies a l’especialització del fons, aquests recursos s’aprofitarien de manera més eficaç que no pas mitjançant els esforços aïllats de cadascú. La segona avantatge és que, amb personalitat jurídica pròpia, es podria convertir en una plataforma amb una estructura en què, a més de membres de l’Administració, hi participessin estudiosos, marxants i col·leccionistes, amb la idea de crear una entitat àgil, amb molta informació i amb vocació de servei públic. De fet, es tractaria de recuperar, actualitzant-la, el que havia estat la Junta de Museus a principis del segle XX, quan sobretot gràcies a l’empenta de Folch i Torres, va desplegar una intensa campanya d’adquisicions que va implicar agents més enllà de l’Administració Pública, i de la qual encara en traiem profit. 

Set per Set: de Barcelona a Basilea.

Venut a Barcelona.

De mica en mica, la fira FAMA a les Drassanes va guanyant reconeixement entre els col·leccionistes i una bona prova és que no va passar gaire temps abans que volés una de les seves joies d’enguany: aquesta taula de Pere Vall (doc. 1405-1411) amb Moisès rebent les Taules de la Llei (tremp i or sobre fusta, 87×82 cm., c. 1410), oferta per Palau Antiguitats. Es tracta amb tota probabilitat de la primera taula en un retaule català amb la imatge d’aquest episodi de l’Antic Testament i, per això, és també un dels primers exemples del recurs de la prefiguració – juntament amb el retaule del Sant Esperit que Pere Serra, un dels mestres de Vall, havia entregat a la Seu de Manresa al 1394. Igualment és molt plausible que formés part del mateix retaule de Vall del qual provenen les següents taules: Anunciació, Baptisme de Crist (ambdues al Museu de Solsona), i la Transfiguració (col·lecció privada) i la taula central amb la Pentecosta que encara es conserva a l’església de Sant Miquel de Cardona.

Per vendre a Madrid.

subasta escultura

Subastas Segre de Madrid acaba de revelat el lot estrella de la seva propera subhasta el proper 20 de març: aquesta elegant Mare de Deú de l’Esperança (oli sobre taula, 89 x 64 cm) del valencià Joan de Joanes (1510-1579). L’obra és sens dubte important i l’estimació de 100.000 €, si bé ambiciosa, no sembla exagerada (depèn, com sempre, del permís d’exportació). D’altra banda, potser és per la foto i cal veure-la en directe, però sembla que li manca una mica de l’energia i la solidesa que transmeten altres obres de l’època de maduresa de l’artista, com les taules del retaule per a Sant Esteve de València (al Prado) o el Sant Sebastià (oli sobre taula, 112 x 50 cm) venut per Sotheby’s Madrid al llunyà 1994 per 19 milions de ptes. Veurem.

Si us vau quedar amb ganes.

Félix Vallotton, L’assassinat, 1893, xilografia, 25 x 33 cm (full). Foto: Beurret-Bailly.

L’excel·lent assaig de Juan José Lahuerta al catàleg de la retrospectiva de Pere Torné-Esquius (1879-1936) l’any passat* apuntava la relació entre aquest i les obres de Felix Vallotton (Lausana, 1865 – París 1925). En tots dos casos, una imatge simplificada, d’aparença infantil, constrasta i potencia un missatge crític i incòmode. Qui tingui ganes d’adquirir alguna de les petites però potents xilografies del suís (i alguna escultura i dibuix), té una oportunitat el proper 21 de març, a la subhasta a Beurret-Bailly  de Basilea (lots 320 a 341).

*Juan José Lahuerta, “Viage al voltant de la meva cambra”, a Eduard Vallès i Elena Llorens (ed.) Pere Torné Esquius. Poètica quotidiana, Barcelona, 2017; p. 147-171 (podeu comprar el catàleg aquí).

Set per Set: De Washington a Poblet.

1. Retrospectiva de Sittow.

  

Michael Sittow, Mare de Déu amb el Nen (Gemäldegalerie, Berlin) i Retrat de Diego de Guevara (National Gallery of Art, Washington).

A través del blog  Real Clear Arts ens assabentem que la National Gallery of Art de Washington presenta una exposició que segurament tardarà a repetir-se: Michel Sittow: Estonian Painter at the Courts of Renaissance Europela primera retrospectiva de l’artista. Retratista prodigiós, està documentat entre 1469 i 1525  i fou disputat i requerit per les grans corts del moment. Aquí el coneixem sobretot per ser l’autor, amb Juan de Flandes (1460-1519), de les 47 taules del Políptic d’Isabel la Catòlica, una de les seves majors promotores. Un altre dels seus comitents hispànics destacats va ser Diego de Guevara, que posseïa també el Matrimoni Arnolfini de Jan Van Eyck, ara a la Natonal Gallery de Londres. A Sittow li havia encarregat un díptic, les dues taules del qual (la Mare de Déu amb el Nen i el retrat de Guevara en oració cap a ella) es reuneixen a l’exposició per primer cop en segles. L’exposició s’enmarca dins de les celebracions d’Estònia de la seva  proclamació com a república independent al 1918.

2. I onze que en deuen faltar.

Plat amb l’emperador Domicià, Barcelona, s. XVII, ceràmica, 38 cm. de diàmetre.
Antonio Tempesta (Florència, 1555– Roma, 1630 
L’emperador Domicià a cavall, mirant a la dreta, planxa 12 de Els Dotze Primers Emperadors de l’Antiga Roma, 1575-1630, gravat, Metropolitan Museum, NY.

Aquest esplèndit plat barceloní del s. XVII amb una representació de l’emperador Domicià es va subhastar recentment a Brussel·les i,  com ens va explicar l’antiquari que el va adquirir, es tracta d’una autèntica raresa, ja que és l’únic exemple conegut de ceràmica catalana amb una imatge basada en un gravat d’autor conegut; en concret, la imatge de l’emperador a cavall  creada per Antonio Tempesta entre 1575 i 1630. El número 12 que el plat inclou sota la figura permet pensar que tancava una sèrie dedicada als Cèsars (segons el cànon establert cap a l’any 119 per la De vita Caesarum de Suetoni), de manera que en algun moment deurien produir-se i potser encara existeixen els onze exemplars que van de Juli Cèsar  a Titus Flavi. Així, la importància de la peça es reforça perquè evoca un ambient en què la decoració domèstica integrava la presència del món clàssic, a través de les novetats italianes –  una tendència que a la ciutat ja havia tingut el precedent il·lustre de la gran casa de Miquel Mai (mort al 1546).

3. Un acord amb futur.

Una de les exposicions més interessant de l’any passat a Barcelona va ser Imatges per creure al Museu d’Història de Barcelona, basada en la col·lecció d’Antoni Gelonch i amb abundants gravats d’època moderna. Infatigable com sempre, el col·leccionista ha aconseguit tancar un acord amb la comunitat del Monestir de Poblet per a presentar una versió d’aquesta exposició al Museu del Monestir, com a primera concreció de la seva col·laboració per als propers quatre anys, durant els quals anirà promovent exposicions en aquell espai a partir de la seva àmplia col·lecció (estan pensades Joan Miró i el CosmosLa Bíblia gravada).

Set per Set: De Barcelona al ciberespai.

Només queden dos dies …

Resultat d'imatges de fama antic i modern

… per a la inauguració de FAMA, la Fira d’Art Modern i Antic de Barcelona (del 28 de febrer al 4 de març, a les Drassanes). Aquest any, amb 28 expositors, entre els quals una nova incorporació del Languedoc (Patrick Martin), la Fundació Fran Daurel i l’Associació per a l’Estudi del Moble. I, ho puc confirmar, amb més d’una i de dues novetats molt temptadores per als col·leccionistes d’art medieval. Vingueu d’hora, que després tot vola!

Té sentit?

Els seguidors d’aquest blog coneixen el meu interès especial, fins i tot obsessiu, per la regulació vigent de l’exportació de béns mobles antics i en particular, contra el poder extraordinari de l’Administració de prohibir-la, sense necessitat cap compensació econòmica. Amb aquesta mesura s’acaben creant dos mercats, l’exterior i l’interior, amb preus del tot desequilibrats; s’atribueix a l’Administració  un instrument de pressió injust a l’hora d’aquirir una obra d’art antiga i es dóna un incentiu clar a l’exportacio il·legal. Per sort, el bon sentit de tots plegats fa que la situació no sigui dramàtica. Però si avui torno al tema és perquè un dels arguments per defensar aquest sistema és que és una mesura de protecció per un mercat que té una forta tendència exportadora. Bé doncs, els resultats per a 2016 de l’Estadística de Cultura. CulturaBase de 2017  del Ministerio de Cultura (tornarem a informar quan es publiqui la d’enguany), que reproduïm, mostren exactament el contrari. Encara que no s’acaba d’entendre si en l’apartat Antigüedades y Colecciones s’inclouen les pintures, escultures i gravats de més de 100 anys o si aquests s’incorporen en els apartats corresponents a aquestes disciplines, barrejats amb les obres de menys de 100 anys, els números són igual de transparents: en tots els apartats d’Arts Plàstiques la balança comercial és positiva (en antiguitats amb un significatiu 14,5M€ contra 9,1M€), excepte sobretot en l’escultura i, en molt menor mesura, en material fotogràfic i plànols d’arquitectura. Per tant, potser és hora que reconeguem que no estem operant en un Estat paupèrrim a la mercè d’antiquaris i col·leccionistes estrangers rics i voraços, i comencem a acceptar que el nostre entorn és més equilibrat i capaç d’atreure i absorbir les obres d’art rellevants. Així, ara ja ens podríem permetre un sistema com el britànic, en què la mesura de protecció màxima consisteix en suspendre l’exportació i obrir un període de 6 mesos (ampliables a 6 més), durant el qual es llença una campanya per a animar a que sorgeixi un comprador, privat o públic i premiat amb incentius fiscals, que aquireixi el bé i es comprometi a mantenir-lo dins del Regne Unit durant un llarg període. Si no apareix, s’atorga l’exportació – per què de fet, s’haurà comprovat que l’interès nacional que justifica la mesura, no s’ha materialitzat en aquest cas concret.

Ja en són tres.

Al novembre passat, ens fèiem ressó de com Josep Lluís Cebrián Molina atribuïa dues taules (Combat entre Cosroes i Heracli i la Restitució de la Creu per l’emperador Heracli),  subhastades a Christie’s, al Mestre de Xàtiva, com a part d’un retaule dedicat a la llegenda de la Vera Creu. Ara n’incorpora una tercera, la Mort de Cosroes, rei de Pèrsia, subhastada per Fernando Duran  com a Mestre de Perea i representant St. Damià matant el seu pare – seguint l’error de Ch.R. Post quan la publicà per primer cop i que després rectificà. Com de costum, Cebrián avança la descoberta al seu blog Art i Patrimoni i l’estudia amb més detall al Cartipàs núm. 10, que publica  Academia.edu – afegint l’atribució també al Mestre de Xàtiva d’encara una altra taula, una Trinitat probablement retallada.

Clàsssics de la web: el catàleg del Prado.

El catàleg online del Museo del Prado pot convertir-se en un clàssic de la web per la seva aparent senzillesa. Són molts els intents  de construir el catàleg online perfecte per un museu. Els uns fallen perquè falten moltes peces, els altres peruqè les fotos són petites, d’altres perquè tarda molt en carregar, o bé perquè el motor de recerca és difícil d’usar i d’altres estan en un permamnt “en construcció”.  En el cas del Prado tot és fàcil i, a més a més, té el gran avantatge de posar a la teva disposició unes de les realment grans col·leccions de pintura europea occidental per al període de la Baixa Edat Mitjana fins a principis del XIX.  Imaginem que no poseu cap filtre: cap problema, a mesura que aneu baixant per la pàgina amb el cusor,  us aniran apareixent les imatges  dels milers d’obres, d’excel·lent qualitat, sense que pràcticament  us adoneu dels canvis de pàgina. És un exercici molt recomanable, perquè hi ha obres importants, algunes de mestres, de pràcticament cada dècada i a vegades, quinquenni – fins i tot per al periode tan intens i complicat de finals del XV i principis del XVI, amb els creuaments i diferències entre Flandes, Itàlia, Castella i la Corona d’Aragó, el seguiment peça a peça i any a any es fa addictiu.  Cada obra té la seva fitxa i a cada fitxa, un link a l’article sobre l’autor corresponent a l’Enciclopedia del Prado on line, amb bibliografia, exposicions i altres obres. Però tot és millorable, és clar: en aquest cas, els continguts de la Enciclopedia no estan sempre actualitzats; al motor de recerca li manca l’opció de recerca avançada (o no l’he sabut trobar) i pel que fa a les publicacions del mateix Prado, potser poden fer com el Metropolitan Museum i posar a disposició lliure on-line (amb opció d’impresssió a demanda) aquelles publicacions que ja estan descatalogades.  També falta establir el vincle amb l’altra gran iniciativa online del mateix museu, el seu Archivo, que probablement s’hauria de fer a través de l’Enciclopedia.

Set per Set: de Florència a Ais de Provença.

Un petit canvi.

Per petició popular, introdueixo un petit canvi en aquest blog: enlloc de 7 notícies cada setmana (més o menys), publicaré 3 o 4 notícies curtes o un comentari més llarg dos cops a la setmana, normalment els dilluns i els dijous.

Més enllà de Florència.

A. Dürer, Retrat de jove veneciana, Kunsthistorisches Museum, Viena. Foto: KHM Wien.

Seguint amb la revisió actual del concepte de Renaixement, al Palazzo Reale de Milà s’hi mostra fins al 24 de juny Dürer e il Rinascimento tra Germania e Italia. Reuneix fins a dotze pintures del mestre alemany i el seu comissari, Bernard Aikema, proposa “leggere il Rinascimento con uno sguardo inedito, non come un fenomeno nato a Firenze e in Toscana, e di lì irradiato nel resto d’Europa, ma come una realtà che scaturisce da una nuova ‘geografia dell’arte’, fatta di rapporti e di scambi, culturali e commerciali, fitti e continui fra il Sud della Germania e la Pianura Padana, che erano allora le due regioni più avanzate d’Europa sul piano culturale ed economico” (article al Giornale dell’Arte).

Pluja de Leonardos.

Leonardo da Vinci (1452-1519), Diluvi,  c. 1517-18, tinta sobre paper, 16,2 x 20,3 cm. Foto: Royal Collectin Trust.

L’any que ve se celebrarn 500 anys de la mort de Leonardo da Vinci i les exposicions es multiplicaran. Una de les que mostrarà obres bastant rares de veure és la Leonardo da Vinci: A Life in Drawing, amb més de 200 obres sobre paper de les col·leccions reials angleses. Començarà a diferents llocs del Regne Unit al febrer i que, a partir del 24 de maig, es concentrarà a la Queen’s Gallery del Palau de Buckingham.

Pluja de Picassos, però firmaríeu?

Resultat d'imatges de couvent de precheurs aix en provence
Convent de Predicadors, Ais de Provença. Foto: Ville d’Aix.

Álex Vicente a El País ha anat més enllà de les notícies en la premsa internacional sobre el gran museu Picasso que ha aconseguit Aix-en-Provence, basat en el dipòsit de més de 2000 obres de la major col·lecció privada de les seves obres, la de la seva fillastra Catherine Hutin-Blay. A la premsa regional (recomano l’article a Les Nouvelles Publications) ha trobat els detalls del tracte. El fet és que el municipi s’ha compromés a vendre Hutin l’antic Convent dels Predicadors, l’edifici on s’exposarà la col·lecció per 11,5 M€, un preu el 9% inferior al taxat per France Domaine, a canvi del compromís de mantenir-hi la col·lecció durant 15 anys (si la retira aleshores, es desfà la compra pel mateix preu) i de fer-se càrrec de les despesesde restauració. L’acord definitu amb Hutin encara s’ha de firmar i de fet, ella ha declarat que si hi ha massa oposició, es faria enrera. De moment, el ple va aprovar l’acord el passat 13 de desembre, si bé quatre regidors van votar en contra –  jo hagués votat a favor, i vosaltres?

Set per Set: Camins oberts.

Damià Forment (c. 1475-1540), Tres apòstols de la Dormició de la Mare de Déu per a St. Miquel de Barcelona, marbre, 1534-1537.

La nova presentació de les sales de Renaixament i barroc del MNAC ja ha rebut els primers comentaris, alguns de positius, d’altres no tant. Els meus són els d’un visitant no especialitzat.

L’arribada a les noves sales es fa a través de les sales de gòtic, estrictament ordenades per cronologia (excepte la sala dedicada a l’art funerari, on la dimensió i el pes de les peces fa més recomanable agrupar-les totes plegades). L’ordre cronològic, ara com ara, pateix un cert descrèdit, se l’acusa de tradicional i de voler imposar un sentit teleològic a les obres d’art: la història avança inexorablement i qui no s’adapta a les noves formes és un retardari. Personalment, però, trobo que és el criteri que més adapta al punt de vista de l’artista (que efectivament, es deu a un temps i un lloc) i el que menys condiciona les altres possibles lectures de l’obra.

Gustos personals apart, les primeres sales del nous espais segueixen aquest mateix criteri. En una mena d’avantsala al recorregut del Renaixament, trobem dos espais, el primer dedicat a Bartolomé Bermejo i l’altre, al Mestre de la Seu d’Urgell. Tots dos són un encert, tan pel fet d’haver aconseguit l’esplèndid dipòsit doble de l’Insitut Amatller del Crist al Paradís i de l’Ascensió de Bermejo, com pel fet que els textos explicatius s’adapten perfectament a les obres exposades – l’única observació que s’hi podria fer és que les grans sarges del Mestre de la Seu d’Urgell semblen demanar més espai. Encara la primera sala de Renaixament sembla respondre a la mateixa lògica i sota el títol de Catalunya al segle XVI, reuneix, amb brillantor, un conjunt d’obres brillant:  el gran tapís del Triomf de la Fama sobre la Mort  de Willem Dermoyen (un dels tres que guarda el Museu, encarregats per la Generalitat al 1557), el Martiri de Sant Cugat i el Sant Càndid d’Ayne Bru, les tres taules del Mestre de Castelsardo per al retaule major de Sant Vicenç de Sarrià, el Sant Blai de Pere Fernández, els marbres de Damià Forment per a la Dormició de la Verge de l’església de Sant Miquel de Barcelona i d’altres.

En canvi, l’altre text explicatiu de la sala comença a mostrar el que serà una constant en les sales que seguiran: una explicació més aviat generalista, que potser podria millorar amb alguna referència explícita a les obres exposades.

Segurament, aquesta manca d’ancoratge podria respondre a la que potser ha estat la major dificultat a l’hora de plantejar aquests espais. La situació és que el MNAC no compta amb prou obres per explicar la història de l’art del país d’aquest període i en canvi, en té d’altres amb altres procedències que seria un crim no exposar. La causa ve donada potser perquè tradicionalment s’ha considerat que el país, mancat de cort i sense una burgesia que considerés l’art com un signe d’identitat (a diferència de l’holandesa, per exemple), no hauria produït durant aquests segles obres rellevants suficients. Aquesta percepció es va superant de manera creixent, però segurament encara serveix per explicar perquè, ja des dels inicis del Museu, el buit del període s’ha cobert incorporant obres estrangeres (sobretot de la col·lecció Cambó i de la col·lecció Thyssen, les quals ara han tingut el gest de renunciar a les respectives sales exclusives) i obres hispàniques, provinents de la desamortització o de col·leccions privades  (col·lecció Gil, col·lecció Tomàs), sense explicitar la seva relació amb el moment artístic del país.

Davant d’aquesta dificultat, la solució que adopta la nova presentació és interrompre el plantejament cronològic després de la sala comentada abans i adoptar un plantejament temàtic, convertint cada àmbit en una petita exposició monogràfica sobre un tema determinat. Però la veritat és que per al visitant no especialista hi ha àmbits es resulten més accessibles que d’altres, també perquè la naturalesa del tema varia. El retrat (Biografies pintades) i el bodegó (Natura morta), per exemple, són potser els més fàcils perquè són també els formats més coneguts i perquè el tema proposat es relaciona és el tema de l’obra. D’altres, com el dedicat al Segle d’Or, ja són una mica més sorprenents, ja que el tema no és tant el que mostra l’obra, sinó un concepte propi de la historiografia. Finalment, hi ha els casos en els que costa més captar i relacionar amb les obres exposades, ja que el tema proposat sembla acostar-se a aspectes de filosofia de l’art i fins i tot a l’ontologia de l’obra d’art. De fet, en algun moment sembla que la relació entre el tema i l’obra exposada és refinadament irònica: a l’espai Finestra oberta al món, aquesta idea de la pintura d’Alberti, expressada en el seu De pictura de 1435,  les tres primeres obres que hi trobem són les Anunciacions del Greco i Paolo Veronese (parella encertada) i del Mestre de la Seu d’Urgell, és a dir, obres de segles diferents en què el tema representat, amb la presència de l’arcàngel i sobretot de l’Esperit Sant,  resulta potser especialment difícil de tractar des de la recreació del món empíric que sembla estar darrera de la proposta albertiana. Amb tot, aquests canvis sobtats de registre en els temes presentats, si bé flirtegen amb la confusió, resulten estimulants i ajuden a mantenir l’interés.

Al capdavall, l’opció temàtica adoptada és potser la que es correspon al moment actual donades les col·leccions amb què es compta. Però no em puc deixar de preguntar si els estudis sobre els col·leccionistes de l’època (com Miquel Mai, estudiat per Joan Bellsolell, tal i com ens ha explicat Maria Palau a l’Avui) i l’art del moment en el nostre país pot anar canviant la situació. Al capdavall, una de les grans virtuts de la nova presentació és haver posat sobre la taula obres que estaven amagades, descobriments importants,  més o menys recents (com La conversió de Sant Pau de Maíno), la incorporació més decidida d’altres disciplines més enllà de la pintura (i perquè no les arts decoratives?). Així, les possibilitats de nous plantejaments i sobretot, de noves exposicions i recerca queden obertes de manera prou evident.