Set per set: De Pedro de la Romana als Jordis.

1. Pedro de la Romana, pas a pas.

L’última obra de l’exposició de la donació Gallardo al MNAC, entre el març i el juliol de 2016, era el Sant Tomàs Apòstol de l’andalús Pedro de la Romana (doc. 1488 – 1529). L’atribució ja havia estat proposada per C. R. Post al 1950 i va ser recollida per José L. Galdón, al 1991, en l’article en què va publicar dues peces més del mateix conjunt,  un Sant Pere i un Sant Felip localitzats al Museu del Patriarca de València. Ara hi podem afegir en primícia aquests Sant Jaume Apòstol i Sant Pau que hem localitzat al mercat internacional: no sembla difícil veure que provenen del mateix apostolat. Igualment, en formaria part el Sant Joan que, després de passar per aquest vostre servidor, ara es conserva en una col·lecció privada. Aquí dalt teniu les fotografies de tots ells.

2. Noves respostes per a velles preguntes.

Foto: ZI München

Una de les qüestions clàssiques  i específiques de l’art cristià és com representar Crist, l’encarnat amb doble natura. Se n’ocupa, amb una especial èmfasi en els aspectes materials i l’evolució de la pintura sobre taula, el llibre Inkarnat und Signifikanz – Das menschliche Abbild in der Tafelmalerei von 200 bis 1250 im Mittelmeerraum (668 pàgs., 920 il·lustracions, 29,90 €, ISBN: 978-3-9815094-1-0), que el Zentralinstitut für Kunstgeschichte de Munich publica després de tres anys d’investigació. El projecte té una atractiva presentació digital a la web de Google Art Project. Mentrestant, via l’excel·lent  blog Art History News, ens assabentem que la National Gallery de Londres dedica al mateix tema una sèrie de vídeos al seu canal de Youtube, titulada The Audicity of Christian Art.

3. Un 2018 barroc.

Sir Anthony Van Dyck (1599-1641), Triple Retrat de Carles I (1600-1649), oli sobre tela, 1635-1636. Foto: The Royal Collection.

Mentre que aquest últim trimestre del 2017  amb la doble donació Van Otterloo – Weatherbie al Museum of Fine Arts de Boston de diverses obres de fins a 66 artistes del barroc nòrdic (inclosos Rubens, Van Dyck  i Rembrandt, segons els comunicat de premsa del museu) i de fons per a un centre de recerca, també el 2018 pinta bé per als amants d’aquest moviment. El 24 de gener, la Royal Academy de Londres inaugurarà Charles I: King and Collector, dedicada a l’extraordinària col·lecció d’obres mestres del malaguanyat monarca, la subhasta de la qual alimentà d’altres col·leccions reials, en especial la de Felip IV. El 10 d’abril, el Museo del Prado obrirà Rubens, pintor de bocetos, el format en que  es revela el seu geni d’una manera més clara.  A partir de l’estiu, serà una ciutat sencera, Anvers, la que es farà barroca amb el programa Antwerp Baroque 2018, intentant connectar amb l’art contemporani – de moment, ja hi han acollit l’Anunciació de Tintoretto que va pertànyer a la col·lecció de David Bowie. A partir del 15 de desembre, agafarà el relleu el Centraal Museum d’Utrecht (en col·laboració amb l’Alte Pinakothek de Munic), amb una exposició dedicada als caravaggistes del nord: Utrecht, Caravaggio and Europe. D’altra banda, per a finals de 2019, la mateixa Alte Pinakothek ja ha anunciat una gran retrospectiva de Van Dyck.

4. A la Brussel·les belga.

La menció als esbossos de Rubens em fa pensar en la magnífica sel·lecció que se’n pot veure al Museu Reial de Belles Arts de Bèlgica, ara rebatejat amb un Musée Oldmasters Museum tan forçadament híbrid com l’Estat que l’acull. El museu pateix el mateix grau suau de decrepitud que també es nota en les línies de trens del país, però tot queda oblidat després d’un parell d’horetes visitant la seva gran col·lecció de primitius flamencs, Bruegels (la família al complet) i pintura barroca holandesa – amb la sorpresa, que mai no falla, de trobar aquest oli conegudíssim de David en una de les seves últimes sales. A pocs metres hi ha el centre Bozar, que acostuma a oferir exposicions interessants, a més a més de la resta dels Musées Royaux.

5. Més enllà de l’Angelus.

Jean-François Millet (1814 – 1875), Man with a Hoe (Home amb una aixada), 1860 – 1862, Oli sobre tela 81,9 × 100,3 cm, The J. Paul Getty Museum, Los Angeles.

El Musée de Beaux Arts de Lille dedica fins al proper 22 de gener, una retrospectiva a Jean-François Millet (1814-875), autor del cèlebre Àngelus conservat a Orsay. L’exposició, segons la seva web de presentació, vol ajudar a treure-li de sobre l’etiqueta de “pintor pagès” i reivindicar l’ “univers sensible i poètic d’un pintor fora de sèrie que va marcar profundament Van Gogh, Pissarro, Seurat, Gaugin, Permeke, Dalí i, més recentment, Bansky”.

6. Una combinació perfecta.

 

El blog Artes ens porta l’excel·lent noticia de la beca doctoral en art hispànic al Courtauld Institute of Art, patrocinada per Centro de Estudios Europa Hispánica. És la unió de d’una gran institució i d’una gran fundació privada i segur que ajudarà a cobrir un buit històric en l’oferta de la universitat londinenca. El termini és el 10 de gener, però es recomana als interessats de contactar amb els possibles supervisors abans, a fi de discutir el tema de recerca.

7. No ens n’oblidem.

És impossible fer-se càrrec de les inacabables injustícies del món, però sempre es pot ajudar a recordar, un cop i un altre, que hi ha dos homes bons i innocents a la presó. El cartell es pot descarregar aquí.

Set per set: De Londres a Barcelona.

1. Londres – New York i viceversa.

Mentre Colnaghi, és a dir Jordi Coll, Nicolás Cortés i el seu extens equip, continua la seva cursa cap a l’infinit, ara obrint galeria a Nova York (amb conservador del Metropolitan inclòs), Frieze Masters s’ha celebrat un any més a Londres. Aquest article a artnews sembla que hi fa justícia – altres obligacions m’han impedit anar-hi, però igualment n’he rebut bones notícies.

2. Llibres: el nou catàleg de pintura italiana de l’Alte Pinakothek.

L’Alte Pinakothek de Munic ha publicat el catàleg de la pintura florentina de la seva col·lecció – Annette Hojer, Annette Kranz, Andreas Schumacher (editors), Florentiner Malerei – Alte PinakothekDie Gemälde des 14. bis 16. Jahrhunderts, Deutscher Kunstverlag, en venda aquí. Per a l’ocasió, s’ha aprofitat per a restaurar la peça estrella de la col·lecció, la intensa Lamentació de Botticelli – article al F.A.Z.

3. A seguir: artes-uk.org.

La web d’ARTES. Iberian & Latin American Visual Culture Group continua la seva excel·lent tasca d’informar sobre tot allò relacionat amb l’art de la Península i del Continent: exposcions, publicacions, tesis doctorals, llocs de treball i més, amb una atenció aprticular al món anglo-saxó.

4. Petites exposicions: Pedralbes.

Potser que hi hagi qui dubti que la nostra estimada capital sigui un bon lloc per a grans exposicions internacionals, però que s’hi poden trobar petites joies està fora de tot dubte. El dia 10 (sí) es va inaugurar al Monestir de Pedralbes Les dones també seuen. Mobles i espais femenins dels segles XVI i XVII, una exquisida mostra comissariada per Mònica Piera (qui, si no?) sobre el món femení, el seus objectes i la seva posició, entre la Baixa Edat Mitjana i l’últim Barroc i entre la clausura i el món exterior, amb especial èmfasi en el món posterior a la reforma tridentina. A partir d’un objecte aparentment anodí i en realitat tan poderós com la cadira, ens endinsa en un món ple de matisos i d’encreuaments, mentre ens obliga a fer un recorregut revelador per tot el monestir. La museografia és tan encertada que mereix no només ser mirada, sinó també fotografiada.

5. Petites exposicions: el Tinell.

Dedicada a celebrar el mig mileni de les 95 Tesis de Luther  i deguda als esforços d’un altre esforçat cavaller de les arts, l’encert de l’exposició Imatges per creure. Catòlics i protestants a Europa i Barcelona, segles XVI-XVIII (Col·lecció Gelonch Viladegut) ve donat perquè en introdueix a la Reforma a partir del gravat, un dels mitjans a través del quals va expandir-se entre el seus contemporanis. Els aspectes majors de la Reforma i la Contrareforma (doctrina, personatges, cronologia, implicacions socials i poítiques, caricatura, repressió i control social, costums quotidians i fins i tot l’urbanisme) hi són tractats, insistint en el cas català i barceloní. Però, igual que les cantates de Bach que hi sonen de fons, no és difícil endevinar-hi un baix continu més enllà del tema principal: l’estatut de la imatge i més concretament, de la icona com a imatge única, que l’aparició de la imprempta posà en crisi amb la seva capacitat de reproducció il·limitada. Ho revela la segona i última part de l’exposició, amb el seu festival de gravats a partir d’obres pictòriques.

6. Petites exposicions: Ramon Pichot.

Quan una obra Ramon Pichot es veu sense mirar-se’n la firma, la primera reacció sempre és relacionar-lo amb algun altre artista de la seva època. La monogràfica que li dedica el MNAC, seguint la seva tasca de recuperació dels noms menys coneguts del nostre art de principis de segle XX, mostra d’una manera clara la raó d’aquestes confusions recurrents: Pichot, efectivament, va navegar, amablement i correcta, per l’atractiva varietat d’estils que li oferien els seus contemporanis. Només en la sèrie d’aiguaforts editats per Charles Hessèle a París hi hem sabut veure el seu caràcter, amb una força que potser amaga altres sorpreses. L’exposició s’acompanaya amb un catàleg-estudi del mateix títol, Ramon Pichot. D’els Quatre Gats a la Maison Rose, a càrrec d’Isabel Fabregat i altres (en venda aquí).

7. Novetats i temptacions.

Ja és oficial; aquest blog està literalment en un núvol, de fet, el Núvol: un cop al mes hi trobareu un top ten d’allò que s’hi hagi anat publicant. D’altra banda, a l’apartat Obres de la web d’aquest vostre segur servidor, hi he afegit algunes de noves, fins a fer la vintena. Moltes d’elles ja són en d’altres mans, però d’altres, efectivament, encara estan disponibles.

Set per set: Tenim un pla, finalment.

Foto: El País

Dediquem el Set per Set d’aquesta setmana exclusivament al nou Pla de Museus del Departament de Cultura i encara limitant-nos al període pressupostat, és a dir, el Pla d’Actuacions fins a l’exercici de 2021. Les senyals són bones, començant pel diagnòstic: reconeix que “els museus públics han perdut autonomia, sobretot pels processos de recentralització endegats en els darrers anys”, que encara queda un llarg recorregut per documentar les col·leccions (només 36,7% dels béns dels museus estan registrats i un 24,1% tenen fitxa d’inventari), que només el 41% dels museus va desenvolupar projectes de recerca durant el 2015, que el nivell de digitalització és “molt bàsic” i que el sector pateix precarietat laboral.

A l’hora de pressupostar els 61,159M€ previstos per al període 2018-2021, ens trobem amb uns benvinguts 20,36M€ per a “Donar suport tècnic i econòmic als museus per replantejar i innovar la seva missió museística, i per renovar les seves infraestructures i museografies” que sona bastant a carta blanca – una manera indirecta de reforçar l’autonomia dels museus, mentre no es preveu cap canvi legislatiu en aquest sentit. Aquesta quantitat és la partida més important de totes les accions més generals per a implementar el nou pla proposat, que aposta per un sistema que sembla més lleuger, territorialitzat i autònom.

Entre aquestes partides més generals, s’hi inclouen les promeses estrella del pla, ja destacades en premsa: 1,8M€ per a un nou Museu Nacional de Ciències Naturals, 2,55M€ per al nou Museu Nacional d’Història de Catalunya (que incorporarà el Museu d’Arqueologia de Catalunya), 3,69 M€ per a l’ampliació del MNAC al pavelló de Victòria Eugènia (el mateix que l’Ajuntament reservava per l’ICUB, encara que no tenim notícia que el conveni s’hagi firmat encara) i 2,336M€ a l’ampliació del MACBA.

Les accions generals es complementen amb partides destinades al desplegament de les xarxes de museus territorials i dels museus de suport,  estudis, suport a la internacionalització i similars, amb uns altres 17,456M€.

El capítol estricte de col·leccions rep 12,045M€, amb dues partides destacades. La primera és la compra d’obres, amb 4,4M€: la bona notícia d’un pressupost específic es compensa amb la limitació dels fons, tot i que els ingressos de noves peces també poden venir per altres vies no oneroses per als museus, com donacions i dacions. La segona, gens vistosa però necessària, són els 4,45M€ per al sistema de reserves i centres de col·leccions que, segons ens comenten, actualment es troben al límit. Per la seva part, la digitalització dels museus rebrà 1,25M €, mentre que la recerca no surt tan ben parada: es pressuposten 280.000 € i no es preveu en canvi cap acció concreta, com ara el foment de convenis individuals amb universitats.

La resta de les quantitats pressupostades es reparteixen en les accions relatives a l’impacte social i educatiu (escoles), amb 1,608M€, comunicació  amb 1,388M€ i estudis sobre la situació laboral i acords de col·laboració amb tercers 347.000 € (cap augment de sous a la vista, per tant).

En general per tant ens trobem amb un pla que ha fet un diagnòstic clar de la situació i sap a on ha de destinar els diners. La distribució del pressupost en canvi, podria ser diferent i haver dedicat més esforços als aspectes més clàssics de la gestió de museus, com ara la documentació i digitalització de les col·leccions, la recerca, i el creixement i la retribució directa de les plantilles.

Set per set: De Sitges al Dr. Castiñeiras

1. Sitges, com de costum.

Un any més, la Jornada de Mercat de l’Art, Col·leccionisme i Museus a Sitges marcarà, el 20 d’octubre, el primer trimestre de la temporada. Aquest any es dóna la coincidència que una de les conferenciants, Glòria Domènech, parlarà d’Antoni Tàpies com a col·leccionista, després d’uns quinze dies que a Christie’s s’hagin posat a subhasta algunes de les peces més destacades de la seva col·lecció – a les subhastes  Post-War and Contemporary Art Evening Auction (6 d’octubre, Londres) i Up Close Sale (3 d’octubre, Londres); d’altres s’oferiran a les Impressionist and Modern Sales de febrer de l’any que ve.

2. Un austríac a Califòrnia: Max Hollein.

Foto: Fine Arts Museums San Francisco

El FAZ té l’habilitat de fer bones entrevistes a directors germànics a l’estranger. Max Hollein era l’estrella emergent de la museografia europea quan era director dels Museus de Frankfurt, fins que l’any passat el van nomenar director dels de San Francisco (Legion of Honor i M. H. de Young Museum). Ara ens explica que:

“Els museus europeus estan fortament impregnats de política cultural. A Amèrica no hi ha cap política cultural estatal. Els museus s’impregnen del que el Board of Trustees argumenta, no només des del punt de vista economic”.

3. Un alemany a Itàlia: Eike Schmidt.

Pel que fa a Eike Schmidt, l’encara director dels Ufizzi, a la seva entrevista al FAZ, proclama: “La burocràcia italiana és un obstacle gegantí. L’he pogut abatre unes quantes vegades”. Com és sabut, al 2019 no renovarà el seu càrrec, ja que ha acceptat la direcció del KHM de Viena.

4. El nostre amic Leviatan.

Foto: Musées de Dijon

El cas del plorant núm. 17 de la tomba de Felip l’Ardit de Borgonya (el conjunt dels quals es conserva en bona part als museus de Dijon i Cleveland) posa de manifest l’error de donar poders extraordinaris a l’Estat, en aquest cas francès. Ens mans privades des de 1813, els seus propietaris l’han cedit a totes les exposicions importants que li han demanant, Han intentat també fer-ne dació en pagament d’impostos i oferir-lo al museu de Dijon per a que l’adquirís amb una campanya de mecenatge. Quan res no ha funcionat i han decidit posar-lo a subhasta, l’Estat irromp amb la pretensió d’expropiar-los en virtut d’una norma de 1804 (quan a més més les peces van ser sostretes el 1793, en plena Revolució Francesa). Articles a La Connaissance des Arts i a Bilan.

5. Un afer de família.

Foto: Die Zeit

Al blog de l’ARCA ens expliquen les connexions familiars darrera del robatori de la Big Leaf al Bode Museum de Berlin. D’altra banda, al Die Zeit, hi trobareu el video de tres dels detinguts, just després de la feineta, deixant-se veure per una estació del S-Bahn, solitària i vigilada per càmeres de seguretat.

6. Böhler? Pregunteu al ZI.

Foto: Museen Bayern

El ZI de Munich ja ha aconseguit els fons per a investigar el arxius Julius Böhler (1903-1949), els quals va adquirir el 2015 – si bé encara estan buscant els diners necessaris per a digitalitzar-los. La casa Böhler va ser un dels antiquaris més importants de l’Alemanya de principis de segle XX. Ocasionalment va comerciar obra hispànica – com aquest excel·lent Sant Francesc de Zurbaran ara al MFA de Boston.

7. Entre la letra y el pincel: el artista medieval. Leyenda, identidad y estatus.

Foto: Círculo Rojo

El professor Manuel A. Castiñeiras continua, infatigable, la seva tasca infatigable de col·locar l’art romànic hispànic en el context interancional. El seu nou llibre recull diverses aportacions de diferents especialistes del país, així com alguns d’estrangers atrets als seus seminaris I cursos a la UAB I arreu (Manuel A. Castiñeiras, ed.: Entre la letra y el pincel: El artista medieval.: Leyenda, identidad y estatus, Círculo Rojo, 2017, 420 p.; ISBN: 978-8491603368).

Set per set: De Mònaco a Iraq.

1. Morgan, el jutge.

Als jutjats de Mònaco, en el cas que enfronta Yves Bouvier amb el seu antic client, el col·leccionista rus Dimitry Ryboliev, sobre les seves comissions com a consultor (o simplement venedor), el suís, conegut com els “Rei dels Ports Francs”, està gaudint dels avantatges de tenir un jutge, Morgan Raymond, que no dóna res per sabut i planteja al magnat rus les preguntes difícils, especialment sobre tractes similars amb altres consultors (article a Bilan, via artnet). Morgan es va fer càrrec del cas fa uns mesos, després que el primer jutge assignat sorprengués tothom demanant un trasllat a les illes Reunió (notícia a Le Temps).

2. Fred, l’historiador de l’art.

Foto: www.fredgmeijer.com

El servei de notícies de CODART informa que el Dr. Fred G. Meijer, un especialista en pintura holandesa de l’Edat d’Or, ha deixat el RKD, on era el punt de referència com a Senior Curator, i ha obert una consultoria pel seu compte, a www.fredgmeijer.com. Ofereix serveis d’atribució (sense valuació econòmica), classes magistrals, conferències, assaigs i catalogació de col·leccions.

3. Manuel, el director.

Foto: Il Giornale dell’Arte.

L’obertura del “Louvre de les Dunes” a Abu Dabhi ha estat finalment anunciada per al proper 11 de novembre. Il Giornale dell’Arte us ofereix una entrevista exclusiva amb el seu director, Manuel Rabaté.

4. Ens veiem a Berlín…

Foto: Gemäldegalerie.

…per veure reunides totes les taules que han sobreviscut del Díptic de Von Melun de Jean Fouquet, acompanyades d’altres obres del mestre i dels seus contemporanis, a l’exposició que li dedica la Gemäldegalerie, fins al 7 de juny de 2018.

5. I a Florència, més endavant,…

Foto: Biennale de l’Antiquariato.

… a la 30 Biennale de l’Antiquariato (des del 29 de setembre fins al 7 d’octubre), la primera després dels canvis introduits a legislació italiana sobre exportació de béns culturals mobles. Aquests canvis van seguir, en gran part, les conclusions del simposi organitzat per la mateixa administració de la Biennale al març d’aquest any.

6. I per què no a Nova York…

Foto: Coberta dels Evangelis de Lindau, The Morgan Library.

… per veure Magnificient Gems: Medieval Treasure Bindings a la Morgan Library, una petita exposició que reuneix la seva magnífica col·lecció d’enquadernacions medievals amb joies (a més a més del seu  Beatus de San Salvador de Tábara).  Però si no us ve de gust el viatge, cap problema, perquè la Morogan té en línia una gran part de la seva col·lecció, amb milers de fotografies i molt bons comentaris.

7. El blog de l’ARCA.

Un dels millors blogs sobre protecció del patrimoni històric i de criminologia sobre béns culturals és el que publica ARCA, (Association for Research into Crimes Against Art). La seva última entrada és sobre un arxiu de documents hebreus iraquians, que les autoritats dels Estats Units retornaran a les iraquianes el proper any. També serveix per aprendre què fer quan papers i llibres es mullen: refredar-los.

Set per set: De Valldoreix als vostres clients.

1. En bones mans.

Foto: www.cataloniasacra.cat

L’últim número de RESCAT, la revista bianual del Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya, (Valldoreix) és un testimoni més del  seu treball continuat amb el patrimoni eclesiàstic. A més a més d’una entrevista a Mn. Jesús Tarragona Bay, figura clau en la recuperació del patrimoni lleidatà, hi trobareu els estudis de restauració del finestral romànic del campanari de la catedral de Solsona (que es pot veure directament, gràcies a la inspirada renovació del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona de 1983 i 1989) i les arcuacions del claustre del monestir de Bellpuig de les Avellanes, la restauració de 31 peces d’orfebreria del Museu Diocesà d’Urgelll i, sobretot, l’informe de la restauració del 2015 de la Mare de Déu del Patrocini de Cardona.

2. Grandeur.

Foto: Gallerie Kugel

Coincidint amb la Biennale de Paris (de l’11 al 17 de setembre), la galeria Kugel acostuma a oferir una exposició escollida, oberta al public a la seva seu a l’Hôtel Collot. La novetat d’aquest any és que ocuparà la nova extensió dels seus espais, ja impressionants (article a Antiques Trade Gazzette, pagant).

3. Tefaf NY.

Foto: Jaime Eguiguren

L’extensió americana de la fira TEFAF ja ha publicat la seva llista d’expositors i algunes de les obres que s’hi podran veure (i comprar). Entre elles hi ha aquesta Mare de Deú amb el Nen i àngels músics, recentment atribuïda al Mestre de Belmonte (146×121 cm) i oferta per Jaime Eguiguren. Les portes a la Park Avenue Armory deNew York s’obriran el 27 d’octubre, només durant  6 dies.

4. Més catàlegs digitals.

Foto: WPI

El Wildenstein Platter Institute segueix la tendència mundial i publicarà en línia no només el vast arxiu Wildenstein, sinó també els catàlegs raonats d’Edouard ManetBerthe MorisotClaude Monet. El WPI neix de l’associació entre el Wildenstein Institute i Hasso Platter, el co-fundador del gegant tecnològic SAP SE I i l’home darrera de, entre altres iniciatives, l’exitós Museum Barberini a Postdam. Ara que ja quasi tothom està convençut dels avantatges dels catàlegs raonats on-line, potser és bo recordar els pioners com la Fundació Dalí, que continua la feina iniciada al 2004.

5. Miró presenta Dalí a Breton.

Foto: Ajuntament de Girona

L’Ajuntament de Girona ha volcat a la xarxa el fons digitalitzat de les Galeries Dalmau, cedit pels hereus de Rafael Santos Torroella arran de l’adquisició de les seva col·lecció d’obres d’art. Entre els documents, hi trobareu aquesta carta de presentació de Salvador Dalí, escrita per Joan Miró a André Breton, el 10 de març de 1920 i el catàleg amb preus de la primera exposició en solitari de Miró, dos anys abans.

6. L’incansable.

Si sou una mica de la vella escola i, potser per això, us sentiu amb energia, no us perdeu l’entrevista a Philippe de Montebello a Artnet, aquí i aquí. Està decidit a ressuscitar la Hispanic Society of America de Nova York, que de moment ja estrena web.

7. Ja se sap.

Sonarà a  cosa sabuda per als qui estan introduïts, però en aquest article d’Artnet hi torbareu bons consells bàsics per al col·leccionista d’obra antiga, com per exemple, no fer gaire cas de qui us digui que una obra concreta pujarà tantíssim amb els anys. Només hi afegiria l’enorme plaer que suposa la descoberta  i la recerca d’una bona obra.

Set per set: De Florència a Lisboa.

1. Tan senzill.

La casa de subhastes florentina Pandolfini ha decidit encarar, d’una manera senzilla i encertada, el problema de subhastar obres catalogades i, per tant, sotmeses a tanteig, retracte i, sovint, a prohibició d’exportació: en farà una secció específica en la seva propera subhasta – amb un bell títol: Opere di Eccezionale Intresse Storico-Artistico. Així tothom sap a què juga.

2. Noves regles a Itàlia.

La iniciativa de Pandolfini s’enmarca dins de les novetats introduïdes pel nou Codice dei Beni Culturali que el senat italià acaba d’aprovar. Tal i com ens explica Il Giornale dell’ Arte a partir d’ara es permetrà automàticament l’exportació de (a) totes les obres que no tinguin més de 70 anys (abans eren 50), sempre que no hagin estat catalogades com béns rellevants del patrimoni històric i (b) les obres de més de 70 anys amb un valor de fins a 13.500 €, la declaració del qual haurà de ser ser presentada pel venedor.

3. Factor de museus.

El FAZ publica una necrològica de Martin Roth, l’antic director dels museus de Dresde i del Victoria and Albert Museum a Londres, firmada per Ulrich Raulff. Li troba un nom, “Museummacher” ( “el factor de museus”)  i subratlla que:

“Roth era un geni de a l’hora d’aconseguir fons, i no en tenia vergonya, perquè sabia molt bé quina mena de gasolina necessita el motor més important de l’èxit d’un museu. Aquest motor és la recerca”.

artnet trobareu una recensió del seu últim llibre, Widerrede, publicat pòstumament.

4. El palau de l’eco.

Foto: Ajuntament de Barcelona

En la polèmica al voltant de la l’ús del Pavelló de Victoria Eugenia a Montjuïc (que segons l’anunci de sorpresa a principis d’agost, s’acabarà de definir amb un acord que s’haurà de firmar al setembre i executar durant un any d’obres), potser seria útil que les dues parts, Ajuntament i MNAC, diguessin clarament quins plans tenen per l’espai (o haguessin tingut). En tot cas, diria que el MNAC sempre està a temps de fer de la necessitat, virtut i aprofitar el fet de poder sol·licitar l’espai tantes vegades com el necessiti, sense haver de carregar amb la seva gestió dia a dia.

5. Una proposta.

Foto: Alma Mater, Saragossa.

Us animaríeu a fer les vostres pròpies propostes d’exposició per al nou espai? La meva seria “Or per a la catedral. Orfebreria religiosa medieval a la Corona Catalano-Aragonesa”, amb préstecs dels tresors de les catedrals (Saragossa, Barcelona, Girona, València), de museus (Victoria and Albert, Musée de Cluny, Metropolintan) i col·leccions privades. La presentació podria ser tan suggerent com la del Museu Diocesà de Saragossa, que opera sota el nom de Alma Mater Museum.

6. Una altra proposta.

Els pavellons que usa la Fira.

El pla de la Muntanya dels Museus per a Montjuïc va rebre moltes crítiques, segurament justificades, pel volum d’obres que suposava. Però potser ens podríem quedar amb la idea que hi havia darrera i apostar per una Avinguda de Maria Cristina que reunís, al seu voltant,  els museus que ja hi ha, les facultats universitàries del ram (Història de l’Art i Belles Arts), la Biblioteca d’Art, algun centre de formació i recerca sobre restauració i per què no, els organismes públics encarregats de cultura (Departament, ICUB, etc) – a més del pavelló d’exposicions, és clar. De fet, aquest és el plantejament que s’acabarà de completar amb el Humboldt Forum a la Museuminsel original, a Berlín – encara que allà encara discuteixen si l’han encertat pel que fa a forma i funció, és a dir, un palau imperial prussià reconstruït i una col·lecció heretada en part del colonialisme; el director Neil McGregor intenta respondre-ho en aquesta entrevista al Zeitonline  i en aquesta al FAZ  (pagant).

7. I si no, sempre ens quedarà Lisboa.

 MNAC vs. MNAC.

 

Set per set: De Barcelona a Bilbao

1. Seguim.

Rellegeixo les notes que tenia preparades de fa algun temps per aquesta entrada, després d’una setmana en què han passat tantes i tantes coses a Barcelona i al país. Un dels objectius dels atacants era trencar la nostra manera de fer i seria ingenu pensar que res no ha canviat. Però cada vegada estic més convençut que, a pesar que el cop ha sigut fort, n’estem traient algun bé, gràcies a l’esforç constant i generós de molts i molts. Estem tancant la ferida i potser per això aquestes notes, que parlen del dia a dia, no desentonen.

2. La llista del MNAC.

Com és sabut, el 2009 el MNAC va celebrar el seu 75è aniversari amb Convidats d’Honor, que presentava obres que el museu li hagués agradat tenir. Per a moltes d’elles era un somni impossible, ja que ja formaven part d’altres col·leccions públiques. Però per algunes, encara en mans privades, hi havia esperança. I, de fet, dues d’elles hi han acabat arribant: El santó darcawi de Marràqueix, de Josep Tapiró, adquirida al 2013 i la Crucifixió de Sant Pere de Pere Serra (tremp sobre taula, c. 1400), part de la dació / donació Gallardo de 2015.

3. Fidel Aguilar (1894-1917).

Fidel Aguilar, Cap, 1916 (foto pròpia)

Una de les peces inclosa a l’exposició del MNAC era aquest Cap de Fidel Aguilar de 1916, actualment en col·lecció particular. S’ha pogut veure fins el passat dia 10, en la retrospectiva, necessàriament curta (Aguilar va morir als 22 anys) però molt completa a la Casa Pastors de Girona  – Un meteorit fugaç. Fidel Aquilar (1894-1917). El catàleg d’Eva Vàzquez i Jordi Falgàs, més aviat un estudi aprofundit sobre Aguilar, és molt recomanable. La presentació de l’exposició era irregular, ja que l’espai encara no ha rebut la reforma que demana, a crits. Un dels moments estel·lars era el recull de peces d’Aguilar i el seu contemporani Enric Casanovas en pedra a l’interior de primera torre de la muralla de la ciutat. Precisament, aquest emparellament amb Casanovas subratlla la inspiració dels dos escultors en l’escultura arcaica grega, una font que compartien Arístides Mallol (objecte de l’exposició Maillol i Grècia de l’any passat al Museu Marès).

4. Enric Casanovas (1882-1948).

Enric Casanovas, Eros, 1911 (foto pròpia)

Potser ja ha arribat el moment d’impulsar una bona retrospectiva de Casanovas: la última va ser a la Virreina, al 1984, comissariada per Teresa Camps, autora del catàleg).  Al 2008 Susanna Portell va presentar Enric Casanovas: escultor i amic, a la Fontana d’Or, també a Girona, on explorava les seves relacions amb els d’altres artistes contemporanis. Més recentment i en la mateixa línia, totes dues han editat Les cartes de l’escultor Enric Casanovas (Universitat Autònoma de Barcelona, 2015).

5. Pere Jou (1891-1964).

Foto: Viena Editors

Un altre dels contemporanis d’Aguilar i Casanovas que últimament s’ha estudiat és Pere Jou (1891-1964), del qual Ignasi Domènech en va publicar, l’any passat, la biografia i el catàleg raonat (L’escultor Pere Jou, 1981-1964. Forma i matèria, 2016, 334 pàgs) a partir de la seva tesi doctoral.

6. La reforma funciona.

Foto: Galleria Borghese

La reforma dels museus italians introduïda fa un parell d’anys, coneguda sobretot per el foment de l’autonomia dels centres i la contractació d’alguns directors estrangers, continua donant els seus fruits. El ministre Franceschini ha pogut anunciar la xifra de 50 milions de visitants per al primer semestre d’aquest any 2017, un record històric que suposa un creixement global del 7% – a Il Giornale de l’Arte es centren en el cas d’èxit de la Galleria Borghese i les innovacions en el sistema de gestió de les entrades. Franceschini a més a més, ha vist reforçada la seva posició en rebre la sentència favorable del Consell d’Estat italià, pel que fa a contractar directors no italians, en el procediment sobre l’administració del Colisseu que li va plantejar en contra l’ajuntament de Roma (article a Il Fatto Quotidiano).

7. Factor Zugaza.

Foto: Deia

Miguel Zugaza continua amb la seva línia ascendent en la seva segona vegada com a director del Museo de Bellas Artes de Bilbao. L’exposició que acaba d’inaugurar de l’excel·lent col·lecció d’Alicia Koplowitz (fins el 23 d’octubre), és una versió ampliada de la que s’ha presentat al Jacquemart-André de París. També té en ment una amplació del museu (article a El País).

 

Set per set: De Los Angeles a Vic

1. La Getty compra i com.

Foto: Sotheby’s

La fundació Getty ha anunciat la major compra de dibuixos de la seva història, un grup de 16 obres de Miquel Àngel, Andrea del Sarto, Parmigianino, Beccafumi, Rubens, Barocci, G.D. Tiepolo, Degas, entre altres. Inclou El caçador d’àligues venut a Sotheby’s el 2010 per 881.250 lliures. Tots provenen de la mateixa col·lecció britànica, de la qual la Getty encara pot obtenir-ne més peces. Articles al The New York Times, Los Angeles Times; nota de premsa, amb la llista completa d’obres, a la web de la Getty i al The Art Newspaper, imatges i una suggerència de qui pot ser el col·leccionista.

2. Colección Delgado

Las Provincias primer i l’Ars Magazine més tard, ens informen de la cessió per 5 anys de 32 obres , de la Col·lecció Delgado, moltes d’elles inèdites, al Museu de Belles Arts de València. Entre els autors inclosos, hi ha Velázquez, Cajés, Meléndez, Murillo, però també Ramsay. Ara s’en fa una exposició fins al 29 d’octubre i el catàleg està firmat per José Gómez Frechina, que ha estat instrumental per a l’acord, i David Gimillo Sanz, conservador al Museu.

3. Restauració, pas a pas.

Foto: MBA Valencia

A la web del mateix Museu de Belles Arts de València hi trobareu, per capítols de 5-10 minuts, el procés de restauració en curs del seu Retrat eqüestre de Francesc de Montcada, de Van Dyck.

4. Cara a cara a la National Portrait Gallery.

Foto: NPG

Fins al 22 d’octubre, la National Portrait Gallery de Londres mostra The Ecounter, una atractiva exposició de dibuixos de  retrats del Renaixament i del Barroc, provinents de col·leccions britàniques, amb obres de Holbein, Rembrandt, Leonardo i altres. Les critiques han estat entusiastes, com aquesta de Alistair Sooke al The Telegraph.

5. I el 2020, Morosov.

Si, a pesar d’algunes falls en la instalació, vau disfrutar de la col·lecció Txukin a la Fondation Luis Vuitton de París, esteu d’enhorabona: han anunciat que a la tardor del 2020 portaran la col·lecció dels seus contemporanis els germans Morosov. Per conèixer les relacions socials I professionals entre ells, val la pena la biografia de Natalia Semenova i André Delocque: Chtchoukine. Le patron de l’art modern, ed. La Collection Chtchoukine, Paris, 2016; 400 pàgs. The Art Newspaper ens recorda a Pierre Konowaloff, un hereu dels Morosov molt actiu.

6. La caixeta de ciment.

Foto: Musée de Cluny

Aquest és l’aspecte que tindrà l’entrada del Musée de Cluny a París una vega hagin acabat els treballs de construcció – a finals d’aquest any, si tot va com està previst. Podeu veure el projecte complert de renovació, anomenat Cluny 4 i que afecta també a l’interior i als recorreguts, a la secció que s’hi dedica a la web del museu.

7. Fins d’aquí 125 anys?

Foto: MEV

El blog Mev125 tanca.  El van obrir, fa un any, a l’excel·lent web del Museu Episcopal de Vic, per tal de celebrar el seu 125è aniversari. Des d’aquí el saludem i li donem les gràcies, perquè les seves 40 entrades han estat un exemple de com difondre coneixement i bona informació d’una manera ben planificada, clara i amena. Tots hem après sobre la història del museu, les obres que conserva i la gent que l’ha fet possible – entre ells, el Dr. Eudald Junyent (1901-1978), després de renunciar a una prometedora carrera a Roma. Els continguts quedaran disponibles en obert.