30 August 2012

Nothing to be spared.

Luis E. Meléndez (1716 – 1780), Still life (apples, grapes, melon, bread, a jar and a bottle), oil on canvas , 52,5 x 75 cm, c. 1771; MNAC, Barcelona.

Apparently my last post with some ideas about the MNAC was well received, so I am closing these longer summer pieces (instead of the customary seven short news items) with some lines about the star museum of this blog. For those who want it in one sentence: the point I am making today is that MNAC must deal with all aspects of Catalan art, including the less brilliant ones.

Last week we said MNAC may profit from engaging itself in a cultural dialogue with a European accent. Romanesque, Gothic and fin de siècle Art Nouveau (know here as “Modernism”) were the times when this corner of the Mediterranean produced its best art. Therefore, the corresponding collections at the MNAC would provide it with the works most suited for the international layout we advance.

However, something would be lost were the museum not moving beyond these three movements. It is true that the Renaissance collections are near to non-existent, and that the best pieces in the Baroque and Neoclassicism sections are Spanish and Italian. That’s why the museum has tended to manage these collections as a mute custodian, just keeping them, and lending them to third parties only when asked. Even when this was its only role, the Museum could be more active in attracting the outside projects, and making them also be shown in Barcelona.

But it can do more. First, it can foster a more thorough research of its own collections – which include these four wonderful still-lifes by the misfortunate Madrid court painter Luís Meléndez (1716 – 1780). They also feature some Catalan works – among them, the paintings of Antoni Viladomat (1678-1755), which can deepen our understanding of the moment. Another suitable subject could be the history of these collections, and its relation with the MNAC as a museum. Since they were not seen as obviously Catalan, why were they incorporated? When? How well did they fit into the general discourse of the museum?

But perhaps more interesting, they could be used for a kind of broader research. Given the lack of outstanding works, the MNAC could focus itself on some other questions, e.g.: can the absence of great masters from Catalonia be explained just on economic grounds? Since the Catalan artists were not serving a growing, self-centred Madrid court, what other clients did they cater to, and what roles did their art play? Why did their works follow certain models, and why did they ignore others? In which moment was the decision made, to start something of their own? Which parallels can we find in Europe?

Sure, an exhibition on these subjects will not become the season’s continental blockbuster. But dealing with them is a job the MNAC can do, and can give the lead to more general patterns across Europe. And that could be welcomed by someone else – at the end of the day, we did not lose the the train of post Medieval Europe, but like some other Europeans we were not travelling in first class.

 

30 agost 2012

Aquí no hi sobra res.

Luis Egidio Meléndez 1716 – 1780), Natura morta amb pomes, raïm, melons, pa, gerra i ampolla, oli sobre tela, 52,5 x 75 cm, c. 1771; MNAC.

Sembla  que l’anterior post amb algunes idees sobre el MNAC no ha desagradat, de manera que tancarem aquests notes llargues d’agost (enlloc de les habituals 7 notícies curtes) amb una altra, dedicada també al museu estrella d’aquest blog. Per qui vulgui el missatge ràpid, el resumeixo una frase: el MNAC no ha de renunciar a cap dels moments de l’art català.

La setmana passada proposàvem que el MNAC participés en un “diàleg internacional” d’arrel europea. Romànic, Gòtic i Modernisme són els tres primers moviments que ens vénen al cap a l’hora de pensar com podria ser l’aportació del MNAC en aquest diàleg. Tots sabem que aquestes són considerades les millors col·leccions del Museu – entre elles, l’estrella del museu.

Malgrat tot, crec que ens quedaríem curts si ens restringíssim a aquestes tres èpoques. És veritat que el Renaixement hi és pràcticament absent, i que en el Barroc i primer Neoclassicisme tenen molta més importància les obres d’origen castellà i italià. Respecte aquestes peces, el MNAC, ha tendit a  actuar com un simple custodi mut, amb la única tasca de conservar les peces i prestar-les a iniciatives d’altres amb més col·leccions més importants sobre el moment.

Ni que es continués limitant a aquest paper, el Museu tindria a més una altra feina: intentar captar aquests projectes en que hi participaria lateralment, de manera que també es poguessin veure a Barcelona. Però en realitat hauria d’anar més enllà, en dos sentits.

En un primer sentit, el de promoure una recerca aprofundida dels seus fons. Per començar, sobre les peces en si mateixes – els quatre bodegons de Luís Meléndez (1716 – 1780) no són gens menyspreables. Entre elles, també hi ha algunes obres catalanes (entre elles les de l’inevitable Antoni Viladomat, 1678-1755) que ens pot donar algunes claus per entendre el moment. D’altra banda, un altre tema que es podria estudiar la història d’aquestes col·leccions en concret i la seva relació amb el museu. Donat que no tenen una relació directa amb l’art català, per què van entrar a les col·leccions? Quan? D’on venien? Com van encaixar en el discurs general del museu?

Però, potser més interessant encara, es podrien fer servir per un altre tipus d’investigació. En efecte, donada la impossibilitat de presentar obres catalanes de primer nivell, per inexistents, el MNAC podria impulsar reflexions alternatives. Per exemple, l’absència de grans mestres barrocs catalans té una explicació merament econòmica o és més complexa? Si els artistes catalans no havien de servir a una cort cada cop més centralitzada, quins altres clients i quines altres funcions van acomplir? Per què les seves obres seguien uns determinats models i no pas uns altres? A partir de quin moment es va decidir seguir un camí propi i per quins motius? Hi ha altres paral·lelismes a Europa?

Segur que una exposició sobre aquests temes no provocarà cues quilomètriques a l’entrada del museu. Però en tot cas, és una aportació que podem fer i que pot donar la pista per definir uns models més amplis, d’abast europeu. Això pot interessar a algú altre de fora, ja que no vam ser els únics europeus que, encara no vam arribar a perdre el tren de l’època moderna, tampoc hi hem viatjat en primera.