23 August 2012

The name as a challenge – or why it is a bit too early to change MNAC’s name.

Master of the Trebon Altarpiece, Madonna from Roudnice (detail), Prague, c. 1385 -1390, Convent of Saint Agnes of Bohemia, National Galleries in Prague.
Pere Serra (active in Barcelona between 1357 -1408), Our Lady of the Angels (detail), c. 1385, MNAC, Barcelona.

This summer’s longer piece (instead of the usual seven shots post) is about museum names. Just like people’s names, they are a link to its history, and a lead to its current place in the world. One of my preferred ones is “British Museum”, which I find rather odd, since there is little in its collections coming from Albion. In fact, most of them are inherited from Empire, as a result of sheer looting, and ruthless appropriation for some. But in some cases they were brought in in an act of rescue, and most importantly, they can work now as a tool for international dialogue. In fact, calling such a worldwide collection “British” asks for an continuous effort of openness, and wide-ranging research from that very British institution – otherwise, it would be better they just return the works, even it that means abandoning them to an uncertain fate. Not something that will happen any time soon, since the recent BM exhibitions, Treasures of Heaven. Saints, relics, and devotion in Medieval Europe (June 23th – October 9th, 2011), Hajj: Journey to the heart of Islam (January 26th – April 15th, 2012) or even Shakespeare: Staging the World, (July 19th – November 25th, 2012) show its people are doing their job.

However, this effort is not always made. Without leaving London, and our field of interest, Catalan and Spanish (quite) old art, we can point to Martí de Sas and Miquel Alcanyís Saint George Altarpiece  (660 cm x 550 cm, tempera and gold on pine panel, first quarter of the 15th century) in the V&A. It was a work left in oblivion since Judith Berg–Sobré’s investigations on the history of the Spanish altarpiece in 1989, until Matilde Miquel Juan, from the Universidad Autónoma de Madrid, came forward with an extensive article in the Spanish review Goya (“El Gótico Internacional en la ciudad de Valencia. El retablo de san Jorge del Centenar de la Ploma”, Goya, 336, 2011, pp. 191-213). In between, the V&A had not featured this major Gothic International work in any exhibition or research project.

The case with MNAC in Barcelona is similar. I hope regular readers of this blog already know what these four letters stand for, but in case your have forgotten, can you make a guess? Its current director is aware this is a tricky question, and that “Museu Nacional d’Art de Catalunya” might be not the first thing to come to mind. That’s why he proposed to change its name in order to make it attractive to the non-insiders. After a summer storm followed, he modulated his words, by saying that he was refereeing to the acronym MNAC, not the whole denomination, and by suggesting inserting the international magnet word “Barcelona” just in certain cases.

In my opinion, it is too early for this move. The MNAC should not to change its name, because it is not yet working as the national museum of art of Catalonia. It has all the resources to do it: a good collection, especially strong in the Romanesque, and a talented team working within its walls. But very few of their projects have had this international approach that the museum needs to work as national representative – some of the notable exceptions were “Romanesque Art and the Mediterranean. Catalonia, Toulouse and Pisa (1120 – 1180)” (February 29th to May 18th, 2008), and “Prague, Paris, Barcelona. Photographic Modernity from 1918 to 1948(May 18th – September 12th, 2010).

How could this international message be defined? I got a first idea about it while visiting the Convent of St. Agnes of Bohemia, home of one of the Czech National Galleries in Prague. Its wonderful (and tourist-free) collection shows Bohemian medieval painting negotiating the French, Italian, German and Byzantine influences, to eventually give birth to something unique. In the same way, there is not a single work in the MNAC without a foreign connection. In the end, Czechs, Catalans, and many other peoples in the continent follow the same European pattern of incessant exchange. And this fact could give the basis for the MNAC’s place in the international stage: a case study of how one of these “minor” European cultures has been able to connect with its peers, both receiving huge influences and making some significant contributions.

In other words, the challenging bit of MNAC’s name is “Catalonia”, which might sound somehow enigmatic for foreigners. Using the museum collections as a tool for international dialogue could help filling the gap, while fulfilling part of MNAC’s mission. Once we all have achieved it, we could start thinking about exciting names.

 

23 agost 2012

Quan el nom és un repte – o perquè encara és aviat per canviar el nom del MNAC.

Mestre del retaule de Trebon, Mare de Déu de Roudnice (detall), Praga, c. 1385-1390, Convent de Sta. Agnès de Bohèmia, Galeries Nacionals a Praga.
Pere Serra (actiu a Barcelona entre 1357 -1408), Mare de Déu dels Àngels (detall), c. 1385, MNAC, Barcelona.

Aquest post estiuenc (una mica més llarg que els habituals set notes amb set notícies diferents), està dedicat a noms de museus. Igual que els noms de persones, són un lligam amb la seva història i també un indici sobre el seu lloc al món. Un dels meus preferits és “British Museum”. El trobo més aviat sorprenent, donat que només una part molt petita de les seves col·leccions té un origen britànic. De fet, la majoria són una herència de l’imperi, com a resultat del pillatge i l’apropiació indeguda, segons els seus cr´tics. Però també com el resultat d’un esforç de salvament, en més d’una ocasió. En tot cas, ara proporcionen les eines per a un diàleg internacional: de fet, anomenar “British” una col·leccion tan marcadament internacional, exigeix un esforç continu d’obertura i de recerca aprofundida per part d’aquesta institució tan britànica –  i si hi renunciéssin, més valdria que retornéssin les peces, encara que quedéssin abandonades a un destí incert. No crec que això hagi de passar de moment, ja que exposicions com les recents Treasures of Heaven. Saints, relics, and devotion in Medieval Europe (23 juny – 9 d’octubre de 2011), Hajj: Journey to the heart of Islam (26 de gener – 15 d’abril de 2012) i també Shakespeare: Staging the World, (19 de juliol – 25 de novembre de 2012) demostren que els seu equip està fent el seu treball.

L’esforç, però, no sempre es duu a terme. Sense deixar Londres i el nostre camp d’interès, l’art català i espanyol (bastant) antic, podem veure el cas  Martí de Sas i Miquel Alcanyís i el seu Retaule de Sant Jordi  (660 cm x 550 cm, tremps i or sobre taula de pi, primer quart del s. XV) al Victoria and Albert Museum. L’obra havia quedat en l’oblit des del llibre de Judith Berg–Sobré sobre la història dels retaules a Espanya del 1989; fins que Matilde Miquel Juan, de la Universidad Autónoma de Madrid, va publicar un article extens a  Goya, vint-i-dos anys després (“El Gótico Internacional en la ciudad de Valencia. El retablo de san Jorge del Centenar de la Ploma”, Goya, 336, 2011, pp. 191-213). Entretant el V&A no ha inclós aquesta obra major del Gòtic Internacional ni en cap exposició ni en cap línia de recerca pròpia.

El cas del  MNAC es pot entendre d’una manera similar. Per un estranger o per algú que no hi estigui familiaritzat, segurament li és difícil endevinar que darrera les sigles hi ha el Museu Nacional d’Art de Catalunya. D’aquí la proposta del seu director de canviar-ne el nom, que, després de la previsible tempesta d’estiu que va provocar, ha quedat en una voluntat d'”estudiar” una modificació de l’acrònim, (no de la denominació oficial), amb la possibilitat d’incorporar el terme “Barcelona” en alguns casos, com a imant per a nous visitants.

Crec que ens hem de preguntar si no és massa aviat per aquest canvi, perquè podem arguir que el MNAC encara no està treballant com el museu nacional d’art de Catalunya. Té les eines per fer-ho: una bona col·lecció i gent amb talent entre el seu equip. Però només alguns dels seus projectes han tingut aquella visió internacional que el poden portar a funcionar com un autèntic representant nacional – algunes de les excepcions han estat, entre altres,  les exposicions “El Romànic i la Mediterrània. Catalunya, Tolosa i Pisa (1120 – 1180)” (29 de febrer – 18 de maig de 2008), i “Praga, París, Barcelona. Modernitat fotogràfica entre 1918 i 1948” (18 de maig – 12 de setembre de 2010).

Com podria definir-se aquest missatge internacional? El que proposo no és massa original i de fet, en vaig tenir una primera idea visitant el Convent de Sta. Agnès of Bohèmia, una de les seus de les Galeries Nacionals txeques a Praga. La seva magnífica col·lecció (sense turistes) mostra com els artistes bohemis medievals van assimilar les influències franceses, italianes, alemanyes i fins bizantines, per donar lloc a un art únic. De la mateixa manera, no hi ha cap obra d’art al MNAC sense una connexió internacional. Al capdavall, els txecs, els catalans i molts altres pobles del continent hem estat practicant l’intercanvi incessant, aquest exercici tan europeu. Aquest fet pot donar una certa base al paper del MNAC en l’escena internacional: el de mostrar com, igual que d’altres cultures tingudes per “menors” en el context europeu, la catalana ha estat capaç d’absorbir les propostes dels seus veïns, propers i llunyans, al mateix temps que oferia contribucions puntuals importants.

En altres paraules, la part difícil del nom del MNAC és “Catalunya”. És un realitat que encara pot semblar enigmàtica per als forasters. Però si utilitzem el Museu com un instrument per un diàleg internacional en profunditat, potser podrem salvar la dificultat, al mateix temps que acomplirem part de la missió que té encomanada la institució. Una vegada assolit, ja tindrem temps per pensar en un bon nom.