1. Quin és de qui?
Només fins al proper 7 d’octubre, el Museo de Bellas Artes de Bilbao exposarà aquests dos retrats d’Isabel de Valois (1546 – 1568), tercera dona de Felip II (1527-1598). Tots dos provenen de la coneguda col·lecció madrilenya Várez-Fisa. El primer d’ells (oli sobre tela, 104,5 x 84 cm, c. 1560), d’Antonio Moro (1516/1520 – 1575/1576) és un exemple clàssic del seu estil sobri, rigorosament geomètic i detallat amb què fa assentar els fonaments del retrat de cort dels Habsburgs. El segon, una còpia lleugerament augmentada (113 x 94,5 cm) és d’Antonio Sánchez Coello (1531/32 – 1588),més relaxada i menys curosa en els detalls – probablment per influència de Ticià, tal i com explica Miguel Falomir a la web del museu. Quin és de qui? Endevineu-ho! D’altra banda, el mateix museu ha publicat el seu 6è Boletín anual, amb diversos articles sobre les obres de les seves col·leccions – en Jordi Camps escriu sobre la magnífica Majestat catalana que conserven).
2. Donar en aquests temps (6).
Com més comentaris m’arriben sobre la jubilació de David Balsells (Lleida, 1947), més ganes tinc que continui durant molt de temps com a Conservador en Cap de Fotografia al MNAC. La seva darrera gesta ha estar aconseguir els arxius complets de Joan Colom (Barcelona, 1921), amb més de 9.000 fotografies d’autor i tota la documentació corresponent. Hauria estat impossible sense l’excel·lent relació i la gran dedicació de Balsells a aquesta figura clau de la fotografia de casa nostra, que tots indentifiquem amb les escenes vives dels barris durs de la Barcelona del desarrollismo, però que també té coses més recents a ensenyar (de moment, i pel que fa als seus classics, es pot consultar la web de la Fundació Foto Collectania). El president i el director del museu han donat un cop demà a l’hora de tancar el tracte, pel qual Colom rebra una pensió a canvi de la seva generosa donació, que a més a més ha volgut que fos incondicionada. Tot amb tot, una altra marca per a Balsells que, durants els seus 16 anys al càrrec, ha atret altres donacions i dipòsits importants, tan d’artistes com de col·leccionistes. Esperem que trobi el temps i les ganes d’instruir el seu successor, si arriba el cas.
3. La màgia de les paraules.
En un article recent, Katherine York afirma que els museus són “empreses socials” i així, subratlla i celebrales diferents vies per les quals ja estan generant ingressos, a diferència d’altres organitzacions no lucratives (“Museums are already social enterprises”, the guardian on facebook, 23 de juliol de 2012). Però el que ens port a ressaltar la seva nota és la seva afirmació que el visitant o usuari del museu no espera, a canvi de la seva despesa, un retorn econòmic, sinó de caire espiritual. Aquest és el paràgraf clau:
“Museums are places where people find quality and a depth of experience, where they are encouraged, respected and challenged. The museum experience is one of well-being and calm enrichment. It is unique, improving and heart warming. It offers value for money”.
(Traducció lliure: “Els museus són llocs on la gent obté una experiència profunda i de qualitat, on és encoratjada, respectada i desafiada. L’experiència del museu és una experiència de benestar i d’enriquiment calmat. És una experiència única: millora i alhora dóna escalf. És així com és rentable”).
Resulta irrestible aquesta barreja de llenguatge d’empresa i llenguatge quasi-religiós, combinada amb aquesta visió que situa el visitant al centre del museu – en la qual només la parauala “desafiament” deixa un petit espai per l'”admiració al passat” que tradicionament s’atribuïa al museu. Però en tot cas, s’ha d’acceptar que resumeix perfectament una línia de defensa que els museus poden adoptar ara, quan s’ha de lluitar per tantes coses. D’altra banda, també reforça la tesi segons la qual el museu està ocupant el lloc d’altres institucions de reforç social, com les eslgésies – les quals també esl agradaria encoratjar, respectar i desafiar, mentre proporcionen un cert grau de confort.
4. La Llegenda del Fosc Romàntic.
Què s’amaga darrera l’atracció d’artistes importants del Romanticisme, el Surrealisme i l’expressionisme cap al “regne de l’infable, del misteriós i del mal”? Com es va desenvolupar aquest Romanticisme Negre en les arts visuals? es va tratar d’un autèntic moviment, o només seguia els passos de part del romanticisme literari, com a mera il·lustració de les seves idees? Aquestes són les preguntes que respondrà Schwarze Romantik . Von Goya bis Max Ernst, l’exposició que acaba d’anunciar el Städel Musem de Frankfurt per al setembre– fins al 20 de gener del 2013. Reunirà més de 200 obres de Goya, Fuseli, Blake, Friederich, Blechen, Géricault, Delacroix, Hugo, Moreau, Redon, Böcklin, Stuck, Klinger, Munch, Magritte, Bellmer, Dalí and Ernst, de manera que es concentrarà en l’art d’alguns països d’Europa occidental – la resta del continent, incloent Rússia, continuarà guardant els seus secrets sobre la matèria.
5. Lllibres: un triomf de Louis Antoine Prat.
Tots els artistes francesos que acabem de citar s’examinen, pel que fa al dibuix, a l’obra de Louis Antoine Prat Le Dessin Français au XIX siècle, que acaba d’arribar a la biblioteca del MNAC (Loure Éditions, Musée du Quai d’Orsay, Somogy, 2011; 661 pàgs., 195 € a la web de l’editor). Prat és un especialista i col·leccionista reconegut (al 2007, les seves peces més importants es van exposar al Caixaforum de Barcelona). En aquesta obra panòramica, que segueix les seves lliçons d’entre 2007-2010 com a Catdràtic d’Història del Dibuix a l’École du Louvre, oofereix sorpreses al neòfit – des de les múltiples cares del geni de Delacroix fins a la imaginació incendària de Victor Hugo.
6. Doneu-nos els privilegis de l’Estat.
Igual que a França o Itàlia, el dret de tempteig i retracte en subhasta és un dels privilegis que, tan per la legislació catalana com espanyola, s’atorga a l’Administració per a la protecció del patrimoni històric. Gràcies a ella, les entitats públiques poden adjudicar-se una peça interessant sense haver participat a la puja, simplement fent un signe al subhastador i acceptant la puja més alta. Però en aquests temps de pressupostos reduits, ens estranyaria que els represetants oficials fessin gaire ús d’aquest mecanisme que, al capdavall només afecta al comprador fustrat. Més aviat, els veuriem temptats d’utilitzar eines més contundents, com ara la delcaració de bé cultural o la denegació pura i dura del permís d’exportació – sense intenció d’adquiri el lot. Tan l’una com l’altra són molt perjucials: la primera comporta una pèrdua econòmica inesperada (a més d’altres càrregues) i la segona deixa la trasnsacció als llimbs, especialment si el comprador és estranger. Potser es podria salvar la situació, en alguns casos, si l’Administració pogués transferir el seu dret de tanteig i retracte a un particular (nacional o estranger) que s’anvingués a (a) donar l’obra a una institució pública, a canvi d’una generosa deducció fiscal; (b) dipositar l’obra a llarg termini, també en una institució pública i canvi d’una bona deducció; (c) quedar-se l’obra i manternir-la en el seu àmbit privat, però sempre nacional – a canvi d’una deducció merament simbòlica.
7. Camí a Russia.
Un amic que sap que un dia vull fer el viatge a Rússia, em proposa com a introducció “L’arca russa” (2002), el tour de force d’ Andrei Sokurov’s (1951) rodat a l’Hermitage, i l’ Andrei Rubliev (1966) d’Andrei Tarkovsky (1932-1966). Si bé un cop a Moscou em uc torbar enmig d’una reforma urbanística faraònica, en la qual Ricardo Bofill també vol prendre-hi part – segons aquest article a Le Figaro: Béatrice de Rouchebouet, Le grand pari de Moscou, lefigaro.com, July 22, 2012. En qualsevol cas, qualsevol suggerència de bones pel·lícules russes sobre art, serà benvinguda!
