Etiqueta: Fundació Foto Collectania

26 July 2012

Publicat a

1. Which is by whom?

 

Only until October 7th, the Museo de Bellas Artes in Bilbao exhibits this pair or portraits of Isabella of Valois (1546 – 1568), third wife of the Phillip II of Spain (1527-1598). Both come from the noted Madrid private collection Várez-Fisa. The first of them (oil on canvas, 104,5 x 84 cm, c.1560) by Antonio Moro (1516/1520 – 1575/1576) is a classic example of his restrained, rigorously geometrical and achingly detailed style, by which the Dutch laid the foundations of the Spanish Habsburg portraiture. The second one, a slightly enlarged copy (113 x 94,5 cm) by the Spanish Antonio Sánchez Coello (1531/32 – 1588), less careful in the particulars and a somehow more relaxed – most probably because of his learnings from Titian, as the note by Miguel Falomir in the MBB website argues. Which is by whom? Your guess! On the other hand, the museum has recently published its 6th annual Bulletin, featuring articles by specialists on some of the works in the collection (including a piece by Jordi Camps on their magnificent Catalan Romanesque Majesty).

2. Giving these days (6).

The more I hear rumours about David Balsells’ (Lleida, 1947) retirement, the more I long for him to keep his current position as Chief Curator for Photography at the MNAC – the star museum of this blog. His last coup was winning Joan Colom’s (Barcelona, 1921) complete archive, including the collection of 9,000 author’s prints and corresponding documents. Colom is a key figure in Catalan photography, thanks to his trademark punchy snaps of street life in Barcelona’s hard boroughs (see here some examples from the collections of Fundació Foto Collectania). The President and the Director of the MNAC have given a helping hand in closing the deal, securing Colom a pension in exchange of his generous, unrestricted donation. All in all it is another achievement by Balsells, who in his 16-year tenure has been able to attract other important gifts from authors and collectors alike. Let’s hope he will find the time and the will to train his successor.

 

3. The magic of words.

In a recent piece, Katherine York claims museums are “social enterprises”, and puts the focus and the praise on the many ways they already generate income (“Museums are already social enterprises”, the guardian on facebook, July 23, 2012). But what makes her article noteworthy is her point, that the return expected by museum-goers is not one of financial nature, but of spiritual nature. This is the key paragraph: 

“Museums are places where people find quality and a depth of experience, where they are encouraged, respected and challenged. The museum experience is one of well-being and calm enrichment. It is unique, improving and heart warming. It offers value for money”.

I feel lured by her mixing of management and near-religious language, and also for her visitor-centred approach – in which only the will to “challenge” may offer some very little room for the old “awe for the past” that museums were supposed to foster. But I must agree she brilliantly captures a line of defence museums should marshal in these difficult times. Besides, she provides further evidence of the argument that museums are taking the place of other social-gluing institutions, like churches – they also would like to encourage, respect and challenge, providing some solace in the process.

  

4. The Legend of the Black Romantic.

 How did Dark Romanticism unfold in visual arts? What is the reason behind Romanticism, Surrealism and Expressionism’s key artists being drawn to “the realm of the unfathomable, mysterious and evil”? Was it a proper visual arts movement, or just a deluxe illustration for ideas coming from literature? These are the questions to be answered by Dark Romanticism. From Goya to Max Ernst, a major exhibition just announced by the Städel Musem in Frankfurt for this September – running until January 20, 2013. Featuring more than 200 works by, among others, Goya, Fuseli, Blake, Friederich, Blechen, Géricault, Delacroix, Hugo, Moreau, Redon, Böcklin, Stuck, Klinger, Munch, Magritte, Bellmer, Dalí and Ernst, it will focus on some Western Europe countries. We wonder about its weight in the rest of the continent, including Russia.

 

5. Books: a triumph by Louis Antoine Prat.

All the French names cited above are also featured in Louis Antoine Prat’s relatively new book Le Dessin Français au XIX siècle (Loure Éditions, Musée du Quai d’Orsay, Somogy, 2011; 661 pages, €195 on the publisher’s website). Prat is a noted drawing’s scholar and collector (the Caixaforum in Barcelona showed his collections’ highlights in 2007), and in this very generous review, which follows his teaching as Professor for History of Drawings in the École du Louvre from 2007 to 2010, he offers surprising findings to the non specialist – e.g. the many facets of Delacroix’s genius or the firing imagination of Victor Hugo’s mind.

 

6. Transferring the State’s privileges.

 

Like in France or Italy, pre-emption at auction is one of the privileges bestowed to public bodies by both Catalan and Spanish heritage regulations. Thanks to it, a public representative can purchase a lot for the latest bid, even if he has not entered the bidding, by just giving a proper sign to the auctioneer.  In these times of shrinking public funds, I guess public officials will not fancy this relatively reasonable device, which harms the buyer but not the seller (at least in theory). Instead, they can be tempted to turn to more damaging practices: plainly denying the export license for the artwork, or declaring it a “national treasure”, with no intent of purchasing it, therefore placing the whole transaction in an embittering limbo or leading it to a certain loss.  Perhaps a little change in the law might soothe some cases, if the pre-emption right could be transferred to a buyer (national or foreigner) that agrees to either (a) donate the work of art to a public institution, in exchange for a generous tax-exemption; or (b) to loan the work for a long term, again to a public institution – with a quite decent tax-exemption; or (c) keep it privately, but always within national soil, receiving just a gentle tax cut.

7. Road to Russia.

 

Knowing about my wish to travel to Russia one day, a friend suggested to me by way of introduction Andrei Sokurov’s  (1951) tour de force at the Hermitage, “Russian Ark”  (2002), and Andrei Tarkovsky (1932-1966)  Andrei Rubliev (1966). But it could be that once I got in Moscow, I found myself in the middle of a pharaonic overhaul, in which also Barcelona’s architect Ricardo Bofill wishes to take part, according to a piece in Le Figaro  (Béatrice de Rouchebouet, Le grand pari de Moscou, lefigaro.com, July 22, 2012). Anyway, other tips on Russian films on art welcomed!

26 juliol 2012

Publicat a

1. Quin és de qui?

 

Només fins al proper 7 d’octubre, el Museo de Bellas Artes de Bilbao exposarà aquests dos retrats d’Isabel de Valois (1546 – 1568), tercera dona de Felip II  (1527-1598). Tots dos provenen de la coneguda col·lecció madrilenya Várez-Fisa. El primer d’ells (oli sobre tela, 104,5 x 84 cm, c. 1560), d’Antonio Moro (1516/1520 – 1575/1576) és un exemple clàssic del seu estil sobri, rigorosament geomètic i detallat amb què fa assentar els fonaments del retrat de cort dels Habsburgs. El segon, una còpia lleugerament augmentada (113 x 94,5 cm) és d’Antonio Sánchez Coello (1531/32 – 1588),més relaxada i menys curosa en els detalls – probablment per influència de Ticià, tal i com explica Miguel Falomir a la web del museu. Quin és de qui? Endevineu-ho! D’altra banda, el mateix museu ha publicat el seu 6è Boletín anual, amb diversos articles sobre les obres de les seves col·leccions – en Jordi Camps escriu sobre la magnífica Majestat catalana que conserven).

2. Donar en aquests temps (6).

Com més comentaris m’arriben sobre la jubilació de David Balsells (Lleida, 1947), més ganes tinc que continui durant molt de temps com a Conservador en Cap de Fotografia al MNAC. La seva darrera gesta ha estar aconseguir els arxius complets de Joan Colom (Barcelona, 1921), amb més de 9.000 fotografies d’autor i tota la documentació corresponent. Hauria estat impossible sense l’excel·lent relació i la gran dedicació de Balsells a aquesta figura clau de la fotografia de casa nostra, que tots indentifiquem amb les escenes vives dels barris durs de la Barcelona del desarrollismo, però que també té coses més recents a ensenyar (de moment, i pel que fa als seus classics, es pot consultar la web de la Fundació Foto Collectania). El president i el director del museu han donat un cop demà a l’hora de tancar el tracte, pel qual Colom rebra una pensió a canvi de la seva generosa donació, que a més a més ha volgut que fos incondicionada. Tot amb tot, una altra marca per a Balsells que, durants els seus  16 anys al càrrec, ha atret altres donacions i dipòsits importants, tan d’artistes com de col·leccionistes. Esperem que trobi el temps i les ganes d’instruir el seu successor, si arriba el cas.

3. La màgia de les paraules.

En un article recent, Katherine York afirma que els museus són “empreses socials” i així, subratlla i celebrales diferents vies per les quals ja estan generant ingressos, a diferència  d’altres organitzacions no lucratives (“Museums are already social enterprises”, the guardian on facebook, 23 de juliol  de 2012). Però el que ens port a ressaltar la seva nota és la seva afirmació que el visitant o usuari del museu no espera, a canvi de la seva despesa, un retorn econòmic, sinó de caire espiritual. Aquest és el paràgraf clau:

“Museums are places where people find quality and a depth of experience, where they are encouraged, respected and challenged. The museum experience is one of well-being and calm enrichment. It is unique, improving and heart warming. It offers value for money”.

(Traducció lliure: “Els museus són llocs on la gent obté una experiència profunda i de qualitat, on és encoratjada, respectada i desafiada. L’experiència del museu és una experiència de benestar i d’enriquiment calmat. És una experiència única: millora i alhora dóna escalf. És així com és rentable”).

Resulta irrestible aquesta barreja de llenguatge d’empresa i llenguatge quasi-religiós, combinada amb aquesta visió que situa el visitant al centre del museu –  en la qual només la parauala “desafiament” deixa un petit espai per l'”admiració al passat” que tradicionament s’atribuïa al museu. Però en tot cas, s’ha d’acceptar que resumeix perfectament una línia de defensa que els museus poden adoptar ara, quan s’ha de lluitar per tantes coses. D’altra banda, també reforça la tesi segons la qual el museu està ocupant el lloc d’altres institucions de reforç social, com les eslgésies – les quals també esl agradaria encoratjar, respectar i desafiar, mentre proporcionen un cert grau de confort.

4. La Llegenda del Fosc Romàntic.

Què s’amaga darrera l’atracció d’artistes importants del Romanticisme, el Surrealisme i l’expressionisme cap al “regne de l’infable, del misteriós i del mal”?  Com es va desenvolupar aquest Romanticisme Negre en les arts visuals? es va tratar d’un autèntic moviment, o només seguia els passos de part del romanticisme literari, com a mera il·lustració de les seves idees? Aquestes són les preguntes que respondrà  Schwarze Romantik . Von Goya bis Max Ernst, l’exposició que acaba d’anunciar el Städel Musem de Frankfurt per al setembre– fins al 20 de gener del 2013. Reunirà més de 200 obres de  Goya, Fuseli, Blake, Friederich, Blechen, Géricault, Delacroix, Hugo, Moreau, Redon, Böcklin, Stuck, Klinger, Munch, Magritte, Bellmer, Dalí and Ernst, de manera que es concentrarà en l’art d’alguns països d’Europa occidental – la resta del continent, incloent Rússia, continuarà guardant els seus secrets sobre la matèria.

 

5. Lllibres: un triomf de Louis Antoine Prat.

Tots els artistes francesos que acabem de citar s’examinen, pel que fa al dibuix, a l’obra de Louis Antoine Prat Le Dessin Français au XIX siècle, que acaba d’arribar a la biblioteca del MNAC (Loure Éditions, Musée du Quai d’Orsay, Somogy, 2011; 661 pàgs., 195 € a la web de l’editor). Prat és un especialista i col·leccionista reconegut (al 2007, les seves peces més importants es van exposar al Caixaforum de Barcelona). En aquesta obra panòramica, que segueix les seves lliçons d’entre 2007-2010 com a Catdràtic d’Història del Dibuix a l’École du Louvre, oofereix sorpreses al neòfit – des de les múltiples cares del geni de Delacroix fins a la imaginació incendària de Victor Hugo.

6. Doneu-nos els privilegis de l’Estat.

 

Igual que a França o Itàlia, el dret de tempteig i retracte en subhasta és un dels privilegis que, tan per la legislació catalana com espanyola, s’atorga a l’Administració per a la protecció del patrimoni històric. Gràcies a ella, les entitats públiques poden adjudicar-se una peça interessant sense haver participat a la puja, simplement fent un signe al subhastador i acceptant la puja més alta. Però en aquests temps de pressupostos reduits, ens estranyaria que els represetants oficials fessin gaire ús d’aquest mecanisme que, al capdavall només afecta al comprador fustrat. Més aviat, els veuriem temptats d’utilitzar eines més contundents, com ara la delcaració de bé cultural o la denegació pura i dura del permís d’exportació – sense intenció d’adquiri el lot. Tan l’una com l’altra són molt perjucials: la primera comporta una pèrdua econòmica inesperada (a més d’altres càrregues) i la segona deixa la trasnsacció als llimbs, especialment si el comprador és estranger. Potser es podria salvar la situació, en alguns casos, si l’Administració pogués transferir el seu dret de tanteig i retracte a un particular (nacional o estranger) que s’anvingués a (a) donar l’obra a una institució pública, a canvi d’una generosa deducció fiscal; (b) dipositar l’obra a llarg termini, també en una institució pública i canvi d’una bona deducció; (c) quedar-se l’obra i manternir-la en el seu àmbit privat, però sempre nacional – a canvi d’una deducció merament simbòlica.

7. Camí a Russia.

 

Un amic que sap que un dia vull fer el viatge a Rússia, em proposa com a introducció “L’arca russa” (2002), el tour de force d’ Andrei Sokurov’s  (1951) rodat a l’Hermitage, i l’ Andrei Rubliev (1966) d’Andrei Tarkovsky (1932-1966). Si bé un cop a Moscou em uc torbar enmig d’una reforma urbanística faraònica, en la qual Ricardo Bofill també vol prendre-hi part – segons aquest article a Le Figaro:  Béatrice de Rouchebouet, Le grand pari de Moscou, lefigaro.com, July 22, 2012. En qualsevol cas, qualsevol suggerència de bones pel·lícules russes sobre art, serà benvinguda!