1. Més enllà de Picasso, Miró, Dalí.
Els noms de Zuloaga, Anglada-Camarasa, Mir, Pinazo, Rusiñol, Echevarría, Sunyer o Solana no són gens coneguts a l’estranger, si bé consitueixen, amb d’altres, el nucli de les escoles catalana i espanyola de finals del XIX i principis del XX. Ara una exposició al Musée de l’Orangerie a París (“L’Espagne entre deux siècles. De Zuloaga à Picasso, 1890 – 1920”, del 7 d’octubre de 2011 al 9 de gener de 2012) busca rescatar-los d’aquest oblit internacional.
2. La restitució no és per a tothom.
El sr. Pierre Konowaloff ha perdut el seu cas. Reclamava el “Retrat Madame Cézanne” de Paul Cézanne (1891, Metropolitan Museum of Art), expropiat pels sòviets al seu avi Ivan Morozov i més tard venut a una galeria de Berlín o directament al col·leccionista americà Stephen C. Clark – el qual el donà al Met. La decisió judicial es basa en la doctrina de l’“act of state” . En un altre procés, també està reclamant el “Cafè Nocturn” de Vincent Van Gogh’s (1888, Yale University Art Gallery). No és la primera vegada que Konowaloff veu furstades les seves pretensions. Durant la preparació de la l’exposició “From Russia” (2007) a la Royal Academy’s, va anunciar una reclamació similar respecte a algunes de les obres prestades pels museus russos. Aquella vegada no va ser una sentència, sinó una llei del parlament britànic la que va mantenir-lo allunyat dels quadres.
3. Tardor romànica.
Seguint la reobertura de les seves sales de Romànic, el Museu Nacional d’Art de Catalunya ha programat una “Tardor Romànica”. Entre les diferents activitats, s’inclou una sèrie de conferències (els dimecres, començat el 19 d’octubre) i taules rodones (els dilluns, començant el 7 de novembre) per part de personal del Museu i d’altres investigadors.
4. El millor de Jonathan Jones.
Us recomanem dos articles de Jonathan Jones al seu blog a la web del Guardian’s website. El primer, titulat “Johannes Vermeer goes beyond photography into emotion capture”, (“Johannes Vermeer va més enllà de la fotografia, fins a captar l’emoció”) neix de l’exposició “Vermeer’s Women: Secrets and Silence” (“Les dones en Vermeer: secrets i silenci”) al Fitzwilliam Museum. Jones defensa que “allò que ens atrapa del seu art és el seu silenci, ple de sentiment”. El segon article té un títol ben eloqüent: “We need critics to define truly great art”, (“Necessitem els crítics per definir l’autèntic gran art”). Una de les seves afirmacions més notables és aquesta: “Cada cop més, els museus ens estan animant a suspendre el nostre judici i a entregar-nos a una alegre barreja d’artistes, disciplines, tècniques i estils”. L’atac es dirigeix contra la galeria d’escultura al Victoria and Albert Museum i és totalment acceptable. Malgrat tot, és precisament gràcies a aquest aire brocanter que resulta tan estimulant entrar a les seves grans galeries, i descobrir, com un rar tresor, objectes com la creu processional de la fotografia – un exemple magnífic de l’orfebreria barcelonina del XV.
5. I aquí tenim el crític.
A Souren Melikian no s’ha deixat convèncer per l’enfoc, limitat, que hi ha darrera de l’expoosició “Degas and the Ballet: Picturing Mouvement” a la Royal Academy. La seva dura crítica a The New York Times fins i tot denuncia les foses pòstumes dels seus bronzes (de gran valor econòmic) com “obres derivades, mancades del toc original del seu creador”.
6. Il·luminador.
“Les Enluminures”, un dels antiquaris capdavanters en el camp dels manuscrits medievals il·luminats, dirigit per la Dr. Sandra Hindmann, no només munta stands interessants a les fires de Londres, París, Florència i Maastricht, sinó que també fa el seu papaer d’educar el públic online. La seva darrera incorporació és una magnífica web dedicada als Llibres d’Hores.
7. Descobert a les estanteries (virtuals) de la llibreria: “Imago Dei” de Jaroslav Pelikan
Princenton acaba de publicar una nova edició de la Andrew W. Mellon’s Lecture de 1987, pronunciada per Jaroslav Pelikan. El tema és l’Apologia de les Icones (“Imago Dei, The Byzantine Apologia for Icons”, USD 35.00 at publisher’s website), un dels més difícils per a qualsevol que s’hgai educat en la història de l’art occidental. Pelikan n’era una autoritat. Podeu conèixer-lo millor a través de les seves pròpies notes autobiogràfiques: “A personal memoir: fragments of a scholar’s autobiography”.
