1. El vostre home a Frankfurt.
Si no sou un banquer, un polític del sud europeu a la recerca de rescat o un viatger esperant una connexió, només hi ha un motiu per aturar-se a Frankfurt: els seus museus, l’Städel (pintura) i la Liebiehaus (escultura) – i la Schrin Kunsthalle, si l’exposició que s’hi faci s’ho mereix. A les sales de l’Städel, renovades recentment, hi ha trobareu aquelles mena d’obres mestres que un no sap ben bé on eren, des de Van Eyck a Anselm Kiefer. En conjunt, ens parlen d’una història de l’art alternativa, bàsicament nòrdica, en la qual el Renaixament italià no hi té un paper tan preponderant. Però millor que ho jutgeu vosaltres mateixos. Al final del post hi trobareu detalls d’algunes dels seus tresors – a veure si endevineu de qui són!
2. Està clar: Jeff Koons és Rococó.
Aquests dies, Jeff Koons rep tractament d’estrella a la ciutat del Main. L’Schrin li dedica una monogràfica, mentre que a la Liebehaus les seves escultures es barregen amb les col·leccions històriques. Max Hollein, el conegut director dels tres grans museus de la ciutat, no es queda curt en les seves lloances:
“Amb el seu modelat impol·lut i la seva aplicació implecable del color com a ingredients característics, ell [Koons] confecciona una mena de perfecció que respon no només a una il·lusió de narració, sinó també a un gaudi estètic.”
Però no és així. Precisament per haver-se col·locat al costat d’obres majors de Tilman Riemenschneider i Andrea della Robia, l’exposició deixa clares dues coses. Primera, que la “perfecció” de Koons és la mateixa que mostra el plàstic al costat de la seda – les superfícies de Koons són més aviat avorrides i fades. Segona, que la “narració” de Koons es basa en el mateix truc fàcil amb què els artistes del Rococó intentaven, desesperadament, encantar els seus clients: una continua ironia, juganera i més o menys risquée.
3. Notícia local, abast global.
Sempre que viatjo intento consultar la premsa local – que a Frankfurt es tracta ni més ni menys que el Frankfuter Allgemeine Zeitung, conegut entre nosaltres per explicar-nos com serà la nostra economia d’una manera més precisa que el corresponent ministre. En tot cas, a la seva edició del 31 d’agost, una exclusiva sobre història de l’art assolia la primera pàgina i un reportatge de dues pàgines al suplement Feulleiton, sempre interessant. Stephan Klingen, un investigador alemany, ha desenterrat la tesi post-docotral amb què Erwin Panofsky (1892 – 1968) va aconseguir, als 34 anys, la càtedra a la Universitat de Hamburg – el seu primer gran pas en el camí de convertir-se en una de les figures de referència en la teoria de la història de l’art. L’assaig, que es donava per perdut, promet ser un text important. El seu títol (“Die Gestaltungsprinzipien Michelangelos, besonders in ihrem Verhältnis zu dennen Raffaels”) indica un estudi fascinant sobre l’art de Miquel Àngel des del punt de vista de la Gestaltung – una aproximació de tipus formal que Panofsky abandonaria més tard, en favor de la seva gran aportació a la disciplina, la iconologia, centrada en el significat de les imatges. La descoberta però té la seva història trista. El manuscrit es va trobar entre els papers de Ludwig Heinrich Heydenreich (1903-1978), en un armari blindat al soterrani del Zentralinstituts für Kunstgeschichte de Munic. Heydenreich havia estat deixeble de Panofsky a Hamburg i va heretar la càtedra del seu mestre quan aquest, nascut jueu, va fugir a Princeton, al 1934. Després de la guerra, Heydenreich va convertir-se en el fundador i primer director del Zentralinstituts i, segons sembla, va emportar-se’n els papers de Panofsky sense dir-ne res a ningú. Panofsky mateix estava convençut que el seu assaig havia desaparegut, segurament durant l’incendi que va seguir els bombardeigs aliats de Hamburg entre 1943 i 1944. Encara més, Panofsky va escriure algunes paraules de suport, prou valuoses, per a Heydenrich els primers anys de la post-guerra. Els dos especialistes van mantenir una bona relació, fins al punt que Heydenrich va presidir la cerimònia d’entrega a Panofsky de l’Orde “Pour le Mérite”, celebrada precisament al ZI i considerada una mena de reconciliació de Panofsky amb la seva pàtria de naixement. Ha estat ara, al cap de 35 anys de la mort de Heydenrich, que s’han decidit a esbotzar la porta de l’armari – la clau feia temps que s’havia perdut.
4. El nostre comú enemic: l’autarquia.
En la seva fina crítica (per al Fòrum de les Arts i el Patrimoni) de l’exposició sobre el Gòtic internacional als Uffizi, (Bagliori Dorati. Il Gotico Internazionale a Firenze. 1375-1440, des del 19 de juny al 2 de novembre), Alberto Velasco ha trobat la paraula clau: autarquia. És el “punt fosc” que troba en l’exposició italiana, però també recorda que és un error prou comú a casa nostra. No hi podíem estar més d’acord – tal i com avançàvem en el nostre post de mitjans d’agost. De fet, hi ha tantes connexions interessants a fer! I pel que fa l’Alberto, que en aquest bloc ha paregut com a conservador del Museu de Lleida, qui sap on el veurem arribar.
5. Trobar-se, i parlar.
El nou curs acadèmic comença amb dues trobades interessants. El divendres 5 d’octubre, els Museus de Sitges i la UAB organitzen al Palau Maricel la primera Jornada de Mercat de l’Art, Col·leccionisme i Museus, en què un còctel inèdit de professors, gent dels museus, galeristes i col·leccionistes exploraran les arrels del col·leccionisme a casa nostra. Uns dies després, el 15 i 16 d’octubre, especialistes francesos, anglesos, catalans i espanyols discutiran sobre la Art et Réforme Gregoriene à France et Espagne (vegeu aficion.fr per detalls). S’espera que, per primer cop, s’examini formalment el concepte de reforma gregoriana, tan utilitzat en la literatura sobre el període – una coneguda parella de ball d’aquest blog, formada per Manuel Castiñeiras i el Tapís de la Creació de la Catedral de Girona, hi exhibiran les últimes descobertes degudes a la restauració de l’obra.
6. Una tria difícil.
París al setembre o al novembre? Un autèntic dilema, perquè tan recomanable és la Biennale des Antiquaries (del 14 al 23 de setembre al Gran palaus, entrades a 30 €) més la retrospectiva de Gerhard Richter (Panorama, al Centre Pompidou, fins al 24 de setembre, entrades per 13 €), com la fira Paris Tableau (del 7 al 12 de novembre, al Palais de la Bourse, preu de les entrades a anunciar) i la versió al Louvre de Raphaël. Les dernières années (dels 12 d’octubre al 14 de juny de 2013, entrades a 12 €). Per fer-ho més complicat encara, al mateix Palais de la Bourse s’hi celebrarà el Salon du Dessin a finals de març.
7. Premi.
No ho havia comentat? Ofereixo plaça d’acompanyant (totes les despeses pagades) per a l’escapada a París a qui m’enviï el primer email amb dues coses: les atribucions correctes per a quatre pintures de l’Städel trossejades aquí sota i el número privat de mòbil de Jeff Koons – podem tenir una conversa interessant. Per fer més fàcil la part difícil del repte, cliqueu a la imatge per activar el link revelador.
No ho havia comentat? Ofereixo plaça d’acompanyant (totes les despeses pagades) per a l’escapada a París a qui m’enviï el primer email amb dues coses: les atribucions correctes per a quatre pintures de l’Städel trossejades aquí sota i el número privat de mòbil de Jeff Koons – podem tenir una conversa interessant. Per fer més fàcil la part difícil del repte, cliqueu a la imatge per activar el link revelador.
