Erik el Belga té una cita.
Falsificacions, robatoris, operacions sospitoses amb guanys fabulosos – el costat fosc del món de l’art resulta irresistible per a bona part del públic. Però en aquest blog més aviat escasseja. La raó és senzilla: la majoria dels casos que ens arriben no ofereixen cap gran interès, més enllà de les firmes i les xifres espectaculars.
Però el cas d’Erik el Belga sembla presentar alguns aspectes atractius. Ni que sigui per la insistència del propi protagonista a exposar-se. En efecte, René Alphonse van den Berghe ja ha arribat als 86 anys i tot fa pensar que vol deixar la seva marca en aquest món, just abans d’abandonar-lo. Després d’algunes aparicions a la televisió, finalment ha publicat les seves memòries.
Unes memòries més aviat selectives. D’entre els 6.000 robatoris que se li atribueixen, no n’explica cap de relacionat amb aquest córner d’Europa anomenat Catalunya, encara que en una entrevista recent reconeixia, amb un cert orgull professional, que havia “treballat” a la Catedral de Tarragona i en alguns museus menors. Tampoc sembla recordar el seu cas més famós, el de la Cadira de San Ramon del Monestir de Roda d’Isàvena a la Franja. Es tracta d’una peça clau de les arts decoratives romàniques, datada al segle IX. Res d’això va commoure l’Erik. El desembre de 1979, en un dels seus darrers atacs, va decidir-se per un estil proper a la Màfia i, després de robar la cadira, va ordenar esquarterar-la i enviar-ne les peces a alguns particulars i a la policia, com a mesura de pressió per aconseguir un bon tracte a canvi de “retirar-se”. El resultat el podeu veure a la fotografia de dalt.
Fet i fet, pot ben ser que la vida de l’Erik sigui ella mateixa una gran falsificació. En el llibre intenta sostenir les seves activitats amb un argument moral. Per això es mereix una resposta que tracti igualment de la moral i de l’honor – i del bon humor, si ens en sortim.
L’Erik es defensa afirmant que les obres d’art amb les quals va “treballar” es trobaven abandonades en museus, esglésies i altres edificis religiosos, víctimes injustes de la falta de cura de les autoritats responsables. L’Erik ens vol convèncer que les va salvar, alguna vegada fins i tot de manera quasi legal – almenys així és com veu ell el fet de pagar una suma a qui tenia la peça sota la seva responsabilitat, encara que aquest fos pobre, ignorant o el seu soci en el Club dels Cínics. L’Erik també afirma que coronava els seus nobles esforços quan finalment deixava la peça en bones mans, normalment les del col·leccionista privat que tan amablement li havia suggerit el “treball”.
El somni secret d’un antiquari es trobar una obra mestra, fins aleshores amagada per la història; adquirir-la per un bon preu, si és possible, encara que sempre a cegues (és a dir, sense poder estar completament segur que es tracta d’una obra autèntica); descobrir que efectivament la seva intuïció no li ha fallat; i vendre-la, amb la consciència neta, a algun bon col·leccionista, obtenint tan el profit com l’esperança que l’obra serà ben cuidada. Hi ha moltes maneres de fer-ho: potser l’antiquari s’animarà a fer una exposició i publicar un catàleg, potser li voldrà moure’s amb més discreció, però en el fons, la història és sempre la mateixa.
Està clar que la dificultat és fer-ho honestament. Naturalment que hi ha més d’una temptació a cada pas del procés. Però igualment hi ha oportunitats per a petits o grans sacrificis, de temps i diners, cara a una bona resolució. La justificació de l’Erik sobre la seva manera d’actuar no és més que una paròdia del somni de l’antiquari. De fet, cau en una de les trampes més velles de la mentida: donar noms prestigiosos a actes dubtosos – en el seu cas “salvament” enlloc de “destrucció”.
Però aquesta no és la única faceta d’Erik el Belga.
Per començar, ja hem vist la seva necessitat de cridar l’atenció repetidament. Després, hi ha aquestes declaracions, a la mateixa entrevista que citàvem:
“Mai no he dormit sol. Dormir sol és horrible, i encara pitjor fer-ho amb algú que no estimes. La vida és un pecat, un vici, un plaer”.
A la primera frase, Erik ensenya el seu ego explosiu. Però a les altres dues, s’hi endevina una cosa totalment diferents: una certa por. Potser és que he llegit Chesterton i Guareschi amb massa optimisme, però per mi el cínic que malgrat tot, encara busca justificació i mostra les restes d’un cert humor barrejat amb un cert temor, no és el mateix que aquell desesperat que voldria destruir-ho tot.
L’Erik al capdavall, pot ser irònic amb ell mateix. L’Erik pot entendre a quina distància està de ser un home presentable.
L’Erik per tant pot ser capaç d’oferir-nos un últim servei: escriure, com a apèndix al seu llibre, la llista completa de les obres d’art que ha robat i ha falsificat, els llocs on les ha trobat, i els llocs on les podem trobar. Pot fins i tot començar a donar noms – si bé ningú no hauria d’estar obligat a demanar la seva pròpia bala de plata. En poques paraules, el sr. Van Den Berghen té una cita: amb el seu honor.
