- Ja hem disculpareu, però aquesta setmana, en lloc dels habituals set flashos, penjo un d’aquells comentaris més o menys llargs que cauen per aquí de tant en tant. El que vull tractar és com presentar l’art català al món – potser no es tracta de cap tema de rabiosa actualitat, però espero que interessi almenys als lectors d’aquest bloc.
Tot ha començat amb la lectura d’una tesi de màster prou interessant, presentada per Laura M. Cales, una investigadora jove, a la University of Colorado – dins d’un programa en què combinava “19th Century Spanish and Catalan Arts” com a “major”, i “Postcolonial Theory and Criticism” com a “minor”, segons la seva pàgina al Linkedin. El seu tema d’investigació és la relació entre l’obra de Ramon Casas (1866-1932) i Santiago Rusiñol (1861-1931) amb les fonts parisines del seu estil. D’una manera pràcticament unànime, explica Cales, aquesta relació s’ha qualificat de mera dependència, de manera que Casas i Rusiñol no passarien de ser un seguidors, amb talent però tardans, de les fromes menys compromeses del Realisme i el primer Impressionisme francesos. Cales creu que aquesta visió es incorrecta i respon a un marc conceptual erroni. En paraules seves:
Si deixem de confiar en les dicotomies ideològiques de centre i perifèria / província, de modernitat i retraso, i semblants, i si rebutjem la idea d’Espanya com la tocadardana de la modernitat Europea a l’hora definir el marc conceptual que ens ha de permetre avaluar part de la seva producció artística, podrem considerar la relació de Casas i Rusiñol amb l’art de París com una activitat intercultural, plena de significat, que va donar lloc a una certa distància i a un procés d’aprenentatge, apropiació i traducció de diferents maneres de crear i promocionar l’art.
(Laura M. Cales, The Barcelona – Paris Connection: A Response to the Critical Framings of Ramon Casas and Santiago Rusiñol’s Engagement with French Art and Culture, Thesis for the degree of Master’s of Arts, University of Colorado, Boulder, Colorado, 2012; p. 106, consultada a ProQuest, at http://www.proquest.com; traducció pròpia).
Personalment, jo sí que crec que tan Espanya com Catalunya van arribar amb retard a la modernitat europea i que París va actual, durant les dècades del canvi de segle, com un centre que atreia i alimentava bona part del talent artístic marginal europeu i americà. Però aquesta crítica no desvirtua l’aportació clau de Cales: reintegrar el centre i la perifèria en una visió més àmplia i entendre que en les dinàmiques que van establir, també hi havia lloc per a la creativitat i el diàleg, en un grau sorprenement interessant.
Aquestes idees d’ “apropiació crítica i creativa” i d’ “intercanvi intercultural” també ajuden a entendre altres moments de la història de l’art català. Per posar un exemple ràpid, en aquest mateix blog hem vist com l’estudi del Dr. Castiñeiras sobre el Tapís de la Creació romànic (llana sobre llana, 358 x 450 cm, finals del s. XI – principis del s. XII, Museu de la Catedral de Girona) end of the 11th century – beginning of the 12th century, Museum of the Cathedral of Girona), ha revelat que es tracta d’un speculum principis (“mirall per al príncep”)que s’havia dissenyat per al jove comte de Barcelona Ramon Berenguer III, count of Barcelona, i que portava una mica més enllà el programa iconogràfic establert pel Mantell dels Estels, ofert unes dècades abans pel duc de Bari al kàiser germano-saxò Enric II (Manuel Castiñeiras, El tapís de la creació, Catedral de Girona, Girona, 2011; pp. 32, 93-94 i 114).
D’altra banda, resulta quasi tòpic afirmar que el concepte de transferència també funciona per a altres llocs i temps d’Europa. Per continauar amb coses que s’han vist per aquí, en un post del mes d’agost es podia comparar, una al costat de l’altra, la Madonna de Roudnice txeca (Mestre del retaule de Trebon, c. 1385 -1390, Convent de Santa Agnès de Bohèmia, Galeria Nacional d’Art a Praga) amb la Mare de Déu dels Àngels (c. 1385, MNAC, Barcelona) de Pere Serra (actiu a Barcelona entre 1357 -1408) i, així, veure-les com a “traduccions” del Gòtic Internacional nascut a les corts franceses i nord-italianes.
Anant una mica més a fons, potser podríem emprar aquests exemples per pensar sobre una determinada manera de comprendre el que és una cultura nacional. Diguem-ne una “comprensió agraïda”, per tal de poder subratllar, com a idea important, que les obres d’art mestres d’una determinada cultura nacional sempre deuen alguna cosa a les realitzacions d’una altra cultura nacional, propera o llunyana. En un món ideal, que de vegades coincideix amb el real, aquest tipus de comprensió guia els projectes de les corresponents institucions culturals nacionals, com ara el MNAC . Però sempre hi podem fer més.
En resum, gràcies a gent com Laura Cales, ara podem usar amb tota confiança termes com “intercanvi intercultural” i “apropiació creativa” quan parlem de l’art català del fin de siècle. Crec que és una bona notícia, perquè ajuden a, ni més ni menys, construir un discurs modern per tal d’explicar una història molt antiga.
