1. Primavera florentina
- Gràcies a en Joan Yeguas, Conservador al Departament d’Art del Renaixament i el Barroc al MNAC, ens arriba la notícia de l’exposició que s’inaugurarà als Uffizi el proper 5 de març, “Norma e capriccio. Spagnoli in Italia agli esordi della ‘maniera moderna’” (fins al 26 de maig, entrades i catàleg aquí). Explorarà les connexions que va establir un grup extraordinari d’escultors i pintor sespanyols que, seguint les rutes obertes per la influència política, van viatjar cap a Florència, Nàpols i Roma per aborvir l’art de Miquel Àngel i els seus seguidors. L’exposició està comissiarada per Antonio Natali i Tomasso Mozzati, i pot tenir el mateix impacte que, respecte l’art barroc espanyoll, va produir “The Sacred Made Real”, l’exposició que es va veure a la National Gallery de Londres entre l’octubre del 2009 i el gener de 2010. Segur que els noms d’Alonso Berruguete, Pedro Machuca, Bartolomé Ordóñez i Diego de Siloé esdevindran molt més familiars entre el públic internacional. Però l’exposició també mostra quin ús tan parical es pot arribar a fer de l’adjectiu “espanyol”. Tots els artistes esmentats són originaris o bé van treballar a Castella, Andalusia i Itàlia – i en part, Catalunya. València, l’altre gran focus d’introducció del Renaixament tardà a la península, ha quedat del tot oblidat.
- 2. Annus Mirabilis per a Coll & Cortés
Coll & Cortés va saber aprofitar l’exposció de 2009 a la National Gallery i, durant els mateixos dies, va presentar a la mateixa ciutat “The Mystery of Faith. Spanish Sculpture 1550 – 1750”, en col·laboració amb la Matthiesen Gallery. Va ser un pas important cap a assolir una presència internacional, que han aconseguit plenament al 2012. Al març, es van estrenar a TEFAF Maastricht amb un bon stand a la planta baixa; després, van ser una de les galeries que va inaugurar Frieze Masters a Londres; van continuar amb l’obertura d’una sucursal realment elegant al barri de Mayfair de la mateixa ciutat, (27 Albemarle Street, W1S 4HZ), durant la Old Master Weeks de juny i, per tancar l’any, van aconseguir vendre l’olide Josep de Ribera “Sant Pere Penitent” (1612-1613) al Metropolitan Museum. El 2013 també els pinta prou bé: de moment ja s’ha conegut la seva venda d’un magnífic “San Diego de Alcalá” (fusta policromada, 65 cm) de Pedro de Mena (1628-1688) al San Diego Museum.
3. Várez-Fisa, un nom a recordar
L’any ha començat amb l’extraodirnària notícia de la donació de dotze obres joies medievals per part del financer Várez-Fisa al Museo del Prado (aquí en teniu la presentació a la seva web). Les penjaran a finals d’any en una sala amb el nom del mecenes, en la qual ja hi ha instal·lat l’enteixinat de Santa Maria de Valencia de San Juan (s. XIV, 11 x 6 m), també cedit per Várez-Fisa. Com a part de l’acord, l’any passat el Prado va adquirir al col·leccionista una obra de Lluis Borrassà, “Sant Andreu rebutjant els ídols” – una obra important, però no tan excepcional com algunes de les que ara ha donat, com ara el “Lavatori” del Mestre de Sant Esteve d’Andorra, fotografiat a dalt (pintura mural transferida a tela, 241,5 x 201,5 x 87 cm, 1216-1220). La col·lecció de Várez Fisa és però molt més rica i inclou obres de by Zurbarán, Velázquez, Goya (i El Greco), tal i com Karina Sainz Borgo recorda aquí. D’altra banda, donat que Várez-Fisa va nèixer a Barcelona, més d’un s’ha preguntat perquè la donació no ha estat a favor del MNAC, les grans col·leccions del qual haurien proporcionat un context molt més adequat. La resposta és la més senzilla i trista: en efecte, Várez-Fisa va tantejar el MNAC anys enrera, però no hi va trobar la rebuda que esperava.
4.Què en dirà Andorra?
Serà interessant veure quina és la reacció del Govern d’Andorra sobre l’adquisició per part del Prado del mural de Sant Esteve. Com és sabut, les col·leccions del MNAC conserven els fragments provinents de l’absis de la mateixa església (fotografia de dalt), a més d’altres exemples provinents de diverses esglésies romàniques andorranes. El 2008, les autoritats del Principat pirinenc van incorporar-se al Consell d’Administració del museu, en un gest de bona voluntat. Però només s’hi van quedar fins al 2011, quan el van abandonar per, segons van explicar, estar en una posició més clara cara a reclamar el retorn de les pintures – gràcies a Déu, no s’han acabat de decidir mai. Però ara, que faran?
5. Està bé quan acaba bé
Com és conegut, la Generalitat gaudeix del dret de tanteig i retracte quan una obra del patrimoni cultural es subhasta. Però quan La Mare de Deú del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes (pedra policromada, 108 x 43 x 26 cm) de Bartomeu Robió (doc. 1360-1379) va sortir en el catàleg de Balclis per a la venda del maig 2010, els reponsables del govern van intentar imposar una interpretació abusiva del seu dret. Segons aquesta, els 120.000 € que s’havien establert com preu de sortida imprès al catàleg ,s’havien de considerar una oferta ferma i definitiva de venda, de manera que van intentar obligar a vendre-la, abans de la celebració de la subhasta per aquest preu manifestament baix. Naturalment no ho van aconseguir, però si que se’n van sortir de fer retirar l’obra de la venda, ja que per la seva part, la casa de subhastes no els havia avisat en els terminis previstos per la llei. L’obra, per tant es va tornar a ofeir a la subhasta del març de 2011. Però tothom era conscient de la intervenció agressiva per part de les autoritats, de manera que només va haver-hi una puja simbòlica i, finalment, la Generalitat va aocnseguir la peça per només 130.000 €. El cas va deixar alguna ferida oberta. Però ara ja deu estar tancada, sobretot després que el passat 12 de desembre, van presentar l’obra restaurada al Museu de Lleida. El Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, un ens públic que treballa amb restauradors privats, va fer un molt bon treball – molt més fi que el que la fotografia sembla mostrar. El més feliç de la festa era el conservardor Albert Velasco, que va ser qui va donar la primera pista de la venda. Encara que ell, segons ens va dir, preferia encara més la Mare de Deu de Saidí, del mateix autor, cedida per la parròquia de Sant Llorenç of Lleida per a l’ocasió i que, com es podia apreciar, necessitava una bona neteja. Per a que el final de la història sigui encara més rodó, s’acaba d’anunciar que la parròquia ha accedit a deixar que el CRMBC restauri l’obra – aquí teniu el vídeo amb Velasco, Àngels Solé (Directora del CRBMC), Montserrat Macià (Directora del Museu de Lleida), i l’escultura.
6. Llibres: per anar a dormir
Tracta dels artistes amb “obres que parlen de passió i mort; amb temes com el misteri, l’inesperat, l’irracional i el fantàstic, el grotesc i el mal – retratant els marginats socials: els orats, els criminals, els captairies”. Així és com l’editorial Gerd Hatje Cantz promociona “Dark Romanticism. From Goya to Max Ernst”, el catàleg que Felix Krämer, cap del Departament d’Art Modern del Städel Museum, ha dirigit per a “No Day Without Night”. L’exposició, que va tancar amb èxit a Frankfurt el 20 de gener, es tornarà a obrir amb el títol “The Angel of the Odd” al Musée d’Orsay el 5 de març (fins al 9 de juny) – podeu aquirir la publicació per 45 € aquí.
7. L’altra banda de les coses
Segons el tòpic, els alemanys gasten moltes energies discutint tots els temes des de tots els punts de vista possibles, fins a les més profundes de les profunditats. El Städel Museum no ho podrà negar, donat que la seva propera exposició temporar, comissiarada per la Dr. Eva Mongi-Vollmer (que té el càrrec fascinant de Conservadora per a Projectes Especials al Städel Museum) i la Dr. Maraike Bückling (Cap del Departament de Renaixament a Neoclassicisme, Liebieghaus Skulpture Sammlung), s’ocuparà d’artistes com Mengs, Canova or David, que van voler torbar un ideal estètic i moral en l’antiguitat en el mateix moment que el romanticisme, tractat en l’exposició anterior, començava a posar-lo en dubte (“Beauty and Revolution”, del 20 de febrer al 26 de maig, Städel Museum Frankfurt, entrades per 12€, catàleg a detallar).
