1. Seguim.
Rellegeixo les notes que tenia preparades de fa algun temps per aquesta entrada, després d’una setmana en què han passat tantes i tantes coses a Barcelona i al país. Un dels objectius dels atacants era trencar la nostra manera de fer i seria ingenu pensar que res no ha canviat. Però cada vegada estic més convençut que, a pesar que el cop ha sigut fort, n’estem traient algun bé, gràcies a l’esforç constant i generós de molts i molts. Estem tancant la ferida i potser per això aquestes notes, que parlen del dia a dia, no desentonen.
2. La llista del MNAC.
Com és sabut, el 2009 el MNAC va celebrar el seu 75è aniversari amb Convidats d’Honor, que presentava obres que el museu li hagués agradat tenir. Per a moltes d’elles era un somni impossible, ja que ja formaven part d’altres col·leccions públiques. Però per algunes, encara en mans privades, hi havia esperança. I, de fet, dues d’elles hi han acabat arribant: El santó darcawi de Marràqueix, de Josep Tapiró, adquirida al 2013 i la Crucifixió de Sant Pere de Pere Serra (tremp sobre taula, c. 1400), part de la dació / donació Gallardo de 2015.
3. Fidel Aguilar (1894-1917).
Una de les peces inclosa a l’exposició del MNAC era aquest Cap de Fidel Aguilar de 1916, actualment en col·lecció particular. S’ha pogut veure fins el passat dia 10, en la retrospectiva, necessàriament curta (Aguilar va morir als 22 anys) però molt completa a la Casa Pastors de Girona – Un meteorit fugaç. Fidel Aquilar (1894-1917). El catàleg d’Eva Vàzquez i Jordi Falgàs, més aviat un estudi aprofundit sobre Aguilar, és molt recomanable. La presentació de l’exposició era irregular, ja que l’espai encara no ha rebut la reforma que demana, a crits. Un dels moments estel·lars era el recull de peces d’Aguilar i el seu contemporani Enric Casanovas en pedra a l’interior de primera torre de la muralla de la ciutat. Precisament, aquest emparellament amb Casanovas subratlla la inspiració dels dos escultors en l’escultura arcaica grega, una font que compartien Arístides Mallol (objecte de l’exposició Maillol i Grècia de l’any passat al Museu Marès).
4. Enric Casanovas (1882-1948).
Potser ja ha arribat el moment d’impulsar una bona retrospectiva de Casanovas: la última va ser a la Virreina, al 1984, comissariada per Teresa Camps, autora del catàleg). Al 2008 Susanna Portell va presentar Enric Casanovas: escultor i amic, a la Fontana d’Or, també a Girona, on explorava les seves relacions amb els d’altres artistes contemporanis. Més recentment i en la mateixa línia, totes dues han editat Les cartes de l’escultor Enric Casanovas (Universitat Autònoma de Barcelona, 2015).
5. Pere Jou (1891-1964).
Un altre dels contemporanis d’Aguilar i Casanovas que últimament s’ha estudiat és Pere Jou (1891-1964), del qual Ignasi Domènech en va publicar, l’any passat, la biografia i el catàleg raonat (L’escultor Pere Jou, 1981-1964. Forma i matèria, 2016, 334 pàgs) a partir de la seva tesi doctoral.
6. La reforma funciona.
La reforma dels museus italians introduïda fa un parell d’anys, coneguda sobretot per el foment de l’autonomia dels centres i la contractació d’alguns directors estrangers, continua donant els seus fruits. El ministre Franceschini ha pogut anunciar la xifra de 50 milions de visitants per al primer semestre d’aquest any 2017, un record històric que suposa un creixement global del 7% – a Il Giornale de l’Arte es centren en el cas d’èxit de la Galleria Borghese i les innovacions en el sistema de gestió de les entrades. Franceschini a més a més, ha vist reforçada la seva posició en rebre la sentència favorable del Consell d’Estat italià, pel que fa a contractar directors no italians, en el procediment sobre l’administració del Colisseu que li va plantejar en contra l’ajuntament de Roma (article a Il Fatto Quotidiano).
7. Factor Zugaza.
Miguel Zugaza continua amb la seva línia ascendent en la seva segona vegada com a director del Museo de Bellas Artes de Bilbao. L’exposició que acaba d’inaugurar de l’excel·lent col·lecció d’Alicia Koplowitz (fins el 23 d’octubre), és una versió ampliada de la que s’ha presentat al Jacquemart-André de París. També té en ment una amplació del museu (article a El País).
