1. Vist a Madrid: Picasso / Lautrec.
El títol semblava amenaçar amb l’enèsima reunió oportunista de dos grans noms. En canvi ens trobem amb unes de les exposicions més interesants del trimestre. Les obres de Toulouse-Lautrec ens llencen amb energia, però sempre amb una reserva d’ironia, als temes urbans dels bohemis, els baixos fons, el cabaret, el circ, les demi-mondaines i similars de que van definir per sempre la modernitat artística com un moviment de marginals i marginats. Va ser la ruta que va seguir Picasso, ja abans d’arribar a París, a partir de la seva crítica als modernistes com Casas, que a la capital francesa havien aprés a dibuixar “a la Lautrec”, si bé en desactivaren bona part de la seva crítica social. Un cop arribat a la capital mundial de l’art, amb 19 anys i un any abans que Toulouse-Lautrec morís amb 36, Picasso desfermà el seu geni per explotar aquestes temes amb una radicalitat característica, fins a transcendir el tema en si i atrevir-se a transgredir l’estructura de l’obra d’art. D’aquí n’extrauria lliçons i actituds que el van acompanyar fins al final de la seva carrera. Aquesta tesi, els contorns de la qual es veuen clarament a l’exposició gràcies als extraordinaris préstecs aconseguits, és desenvolupada de forma brillant per Paloma Alarcó en el catàleg. Val la pena el bitllet d’AVE.
2. Vist a Madrid: Fortuny.
Després de l’esplèndida antològica al MNAC de 2003 (amb un molt bon catàleg), és difícil idear-ne una altra que resulti igual d’estimulant. No és el cas de la que ara ofereix el Prado: tant la disposició de les obres, els textos de paret i fins i tot el color de fons escollits semblen conspirar per presentar un Fortuny més aviat monòton i previsible. Tot i així, alguns dels préstecs, provinents de museus americans i col·leccions particulars, son rars de veure i per tant interessants. També el plantejament de la sala dedicada a l’estudi del pintor, com a manifestació d’una voluntat d’obra total, és suggestiu i permet vincular la trajectòria del pintor, gravador i antiquari ocasional amb la del seu fill, dedicat preferentment a la moda i la decoració – aspectes que Francesc Quílez tracta en un interessant article a El País. Potser el catàleg, que encara no he pogut llegir, conté més sorpreses.
3. Grans retaules: el Políptic de Gant.
La web dedicada a la restauració de la gran obra dels germans Van Eyck està evolucionant. Ara s’acaba de renovar i la generosa quantitat de macrofotografies d’alta resolució i altra documentació generades és més fàcil de consultar. A partir del desembre, hi ha el compromís d’abocar-hi bona part de la resta d’obres de Jan van Eyck – de moment, com a aperitiu, s’ofereix el retrat de la seva dona.
4. Grans retaules: els valencians.
Unes de les sales més conegudes del Victoria & Albert Museum de Londres és la 48a, anomenada Raphael Cartoons per els monumentals pintures al tremp sobre paper, preparatoris de tapissos, que s’hi mostren, executades pel geni italià i el seu estudi. Però la sala també inclou, mig ignorat i no gaire ben il·luminat, l’enorme Retaule del Centenar de la Ploma, una de les obres mestres del patrimoni valencià. Ara sembla que finalment rebrà l’atenció que es mereix: d’una part, el museu n’ha emprés la restauració, de l’altra, l’Institut Valencià de Conservació i Restauració, ho ha aprofitat per anar a analitzar-lo fotografiar-lo a fons. La missió forma part del projecte de l’IVCR sobre el gòtic valencià internacional, el qual inclourà també les següents obres: del Museu de Belles Arts de València, el Retaule de la Santa Creu, de Miquel Alcanyís, el Retaule de Fra Bonifaci Ferrer, de Gherardo Starnina i el Retaule de Sant Miquel Arcàngel, de Jaume Mateu; del Museu Municipal de Xèrica, el Retaule de Sant Jordi, de Berenger Mateu; i del renovat Museu de la Catedral de València, Sant Tomàs incrèdul, de Marçal de Sax i el Retaule de Sant Miquel (notícia a europapress).
5. Més valencians.
Al seu blog Art i Patrimoni, que sempre val la pena llegir, Josep Lluís Cebrián proposa identificar l’autor de les dues taules ( Combat entre Cosroes i Heracli i la Restitució de la Creu per l’emperador Heracli) que, com ja vam comentar, es van subhastar recentment a Christie’s Nova York (per 27.500 dòlars). Per Cebrián serien de la mà del Mestre de Xàtiva i formarien part d’un retaule dedicat a la llegenda de la Vera Creu, del qual la taula central seria la dedicada a Constantí i Sta. Helena amb la Vera Creu publicada a la History of Spanish Painting de Post al 1936.
6. Treball de camp.
L’especialista en pintura sevillana del barroc Benito Navarrete ha obtingut un nou èxit. Enlloc de fiar-se de d’estudiosos anteriors a ell i de les males fotografies fins aleshores publicades, va decidir seguir la seva intuïció i viatjar fins al Pernhym Castle, a Gal·les, per examinar aquest retrat de Don Diego de Zúñiga. L’obra es considerava una còpia, semblant a la que conserva encara en una col·lecció privada sevillana. Però ara, tornada a examinar després de la proposta de Navarrete i incorporada a l’últim minut a la retrospectiva de retrats de Murillo a la Frick, ja s’accepta com l’original que es creia perdut – noticia a The Guardian.
7. Indigne.
Si la substitució dels Consellers de la Generalitat per part dels corresponents ministres estatals ja és de per si una brutalitat jurídica i política, el corresponent a Cultura, el políglota Méndez de Vigo sobrepuja amb la seva la indignitat a l’hora d’exercir el càrrec usurpat. Seguint una estratègia clarament contrària als interessos de la Generalitat que pretén representar, ara Méndez ha impedit la presentació d’un recurs contra l’ordre d’execució (provisional!) de la sentència que, pobrament argumentada, declarava nul·les les compravendes dels béns del Monestir de Sixena – quan encara s’ha de resoldre el recurs que, en el seu moment, hi oposà la pròpia Generalitat. En conclusió, la direct rule del 155 és una amenaça constant i ben real.
