Categoria: Sense Categoria

1. Adjudicat!

El “nou” Goya amb unallarga literatura a les espatlles (lot 334, Lot i les seves filles, oli sobre tela, 91 x 125 cm), del qual vam donar  notícia a prinicipis d’agost, finalment es va vendre. Ja s’esperava que superés la seva estimació de 800.000 francs suïssos, però la seva ascenció fins al 2.665.ooo francs (equivalents a 2,204.000 euros, comissions incloses) va demostrat que la mida i el bon estat de conservació són crucials. La nota de premsa de la casa de subhastes informa que el nou propietari estava pujant des d’Holanda.

2. La Gran Bretanya desembarca.

 

Rachel Escott, una bona amiga i supporter d’aquest blog, em recorda que a la Fundación March de Madrid acabn d’inaugurar Treasure Island. British art from Holbein to Hocney (fins al 20 de gener de 2013, entrada lliure, c. Castellón 77; hi ha catàleg). És una sel·lecció de 180 obres amb què el seu comissari convidat, Richard Humphrey, vol reivindicar mig mil·leni de producció artísitca d’una illa més coneguda per ser una excellent col·leccionista d’art d’altres llocs. Podreum veure l’exposició a Barcelona? No ho sabem, encara que a La Pedrera hi tindria tot el sentit. Corria el 1996 quan s’hi va mostrar la pionera From London: Bacon, Freud, Kossoff, Andrews, Auerbach, Kitaj, en col·laboració amb el British Institute i la Scottish National Gallery of Modern Art (podeu torbar un catàleg de segona mà per 85,92 euros a Amazon).

 

3. El dibuix antic espanyol està de moda entre els museus anglo-americans.

 

L’actual Reinassance to Goya: Prints and Drawings from Spain al British Museum (fins al 6 de gener de 2013; entrada lliure a la sala n.90; catàleg per només 25 lliures en tapa tova o 45 lliures en tapa dura) és el resultat d’un projecte de recerca liderat pel comissari Mark McDonald i finançat per l’AHRC, la J. Paul Getty Trust i el més desconegut, si bé prou efectiu Centro de Estudios Europa Hispánica. Segueix una tendència clara entre diferents museus de Nova York i Londres. Entre octubre de 2012 i gener de 2011, l’organització germana del CEEH anomenada Center for Spain in America va cobrir les despeses del catàleg per a l’exposició The Spanish Manner: Drawings from Ribera to Goya a la Frick Collection, la primera exposició a Nova York sobre aquest tema (comissiarada per Jonathan Brown i Susan Grace Galassi; catàleg 65 dòlars o 40 dòlars a la botiga online de la Frick). Un any després, entre octubre de 2011 i gener de 2012, el Courtauld Insitute va presentar The Spanish Line: Drawings from Ribera to Picasso, la qual acompanyava el seu  Spanish Drawings at the Courtauld Gallery: A Complete Catalogue, de la Dra. Zahira Véliz (80 lliures a la web de l’editorial).

4. Sorpreses de Goya.

No sorprèn que el terreny encara força desonegut del dibuix antic espanyol inciti l’atenció dels investigadors foranis. Fins i tot entre les col·leccions llargament guardades al Prado, hi ha encara sorpreses. Mentre restauraven un grup de 17 dibuixos de Goya, van descobrir una Vista del Reial Observatori Astronòmic de Madrid al revers de la ja coneguda Vista d’un carrer (11,6 x 19,4 cm). La instal·lació temporal de les obres restaurades, malgrat tot, serà recordada per haver tornat al seu estat original els  “Caprichos amarillos”,  uns dibuixos preparatoris per a la sèrie de gravats que es van guanyar aquest nom per culpa d’una capa d’almidó que, a més de protegir-los, els havia acabat groguejant.

 

5. Sorpreses de Martínez.

 

A PradoMedia,la pagina per a videos i audio online del Museo del Prado, acaben de penjar una molt bona presentació d’una de les adquisicions recents més interessants, l’oli de Gregorio Martínez (1576 – 1636) Prometeu encadenat (173 x 233 cm, c. 1590 – 1596). Aquesta gran composició mitològica de Martinez, fruit d’un encàrrec privat a Valladolid, és una alternativa important a la visió de la pintura del XVI espanyol com a religiosa i en qualsevol cas, centrada en la cort o l’Església de la capital. Va ser adquirida l’any passat a Coll & Cortés, l’estrella ascendent de l’antiquariat espanyol.

 

6. En Francesc treballa.

 

Francesc Ruiz Quesada ens ha enviat el link cap al seu nou Retrotabulum. Aquesta cinquena entrega s’ocupa de  Gonçal Peris (1380-1451) i aporta una nova documentació que ajuda a esclarir els seus anys aragonensos, a més de donar la procedència exacta del gran  Retaule amb escenes de la vida de la Mare de Déu (1420-1430, tremp i or sobre fusta, 396 x 288 cm), conservat al The Nelson – Atkins Art Museum, Kansas.

 

7. Tu riu, que paguen els altres.

  

Fa un any, Wolfgang Beltracchi va ser condemnat a sis any de presó per falsificació. Era el cap d’una banda familiar que, segons s’havia pogut provar, havia guanyat 16 milions d’euros amb només 14 falsos – encara que més endavant Beltracchi va admetre haver executat un total de 50 falisificacions. La sentència, relativament suau (podien caure-li fins a 10 anys), va arribar entre notícies de l’encant del personatge i un cert aire d’admiració per la seva habilitat d’enganyar el món de l’art, pretesament sofisticat.  Malgrat tot, algú havia de pagar la factura. Aquest octubre, ens explica  Le Journal des Arts, els jutges del Land de Renània – Westfàlia del Nord, han trobat qui ho havia de fer: no pas el venedor, ni el comprador, sinó l’intermediari. Així doncs, han sentenciat a la casa de subhastes Lempertz de Colònia a pagar 2,9 milions d’euros al comprador d’una falsificació de Beltracchi d’una obra de Heinrich Campendock. La quantitat és el resultat de sumar els 800.000 euros del preu, els 100.000 euros d’interessos i uns altíssims 2 milions d’euros per danys i perjudicis justificats per la manca de diligència professional (els jutges entenen que amb unes investigacions prèvies relativament asequibles, s’hagués pogut descobrir l’engany). Però la mateixa falta es pot imputar tan al venedor com al comprador, sobretot tenint en compte que aquest últim era un fons que no invertia en art per primera vegada.

 

1.  La gran imatge.

No està directament relacionada amb l’art (com no sigui que considereu el Pla Cerdà de 1859-1863 com una obra d’art en si mateix), però crec que estarem d’acord que aquesta imatge pertany a la història. Barcelona, 11 de setembre de 2012, entre les 18.00 h i les 20.00 h: la llarga taca color sang som els 1,5 milions demanant un nou estel a la bandera europea per al nostre país. L’editorial del Financial Times no té pèrdua.

 

2. L’extraordinària feina de cada dia.

 

Seguint el costum ancestral, després del gran dia, tots hem tornat a les nostres feines quotidianes. En el cas dels antiquaris, això vol dir tractar amb el que en realitat és extraordinari. Com per exemple, les peces que s’ofereixen aquest dissabte a la subhasta de Kohn a París, coincidint amb la Biennale des Antiquaries. Hi trobareu un esbós de Picasso per a Les Demoiselles d’Avignon, (guaix sobre paper, 62,9 cm x 47,3 cm, 400.000 € – 500.000 €), un nou Sant Francesc Guercino (oli sobre tela, 124 x 99 cm, 100.000 € – 140.000 €), i moltes altres peces, des de joieria del Renaixement fins a l’esquelet d’un ós de les cavernes del Pleistocè.  Personalment m’ha cridat l’atenció, per la seva raresa, aquesta pica baptismal, datada al s. XIII (marbre, 11 cm. d’alçada i  65 cm de diàmetre, 120.000 – 150.000 €). Va pertànyer a la col·lecció Dupont de Nermous, però està documentada al Palazzo de la Rocca Albornoz a Viterbo des de poques dècades després de la seva creació.

 

3. Voldríeu un Fra Angelico?

Posats a adquirir rareses, també caldrà tenir en compte aquesta petita taula de Fra Angelico (c. 1395 – 1455) i el seu taller, que la casa de subhastes Leclere de Marsella oferirà el proper 27 d’octubre. L’obra (27,5 x 37,5 cm, 1430 – 1435) representa la Tebaida, és a dir, la vida al desert dels Pares de l’Església. Va ser retallada al s. XIX d’una taula més gran, quatre fragments de la qual es conserven en diferents museus (la casa de subhastes proposa una reconstrucció i un catàleg a la seva web). La Tribune de l’Art explica que la suspensió de la seva llicència d’exportació va caducar el febrer passat, sense que el Louvre es decidís per l’adquisició. Realment ni és una gran imatge ni es troba en el millor estat de conservació possible, però seria estrany que els subhastadors encara no haguessin rebut alguna trucada per saber el valor estimat, que de moment no s’ha fet públic.

 

4. Llibres: Peinture espagnole au Musée de Beaux Arts de Lyon.

Gràcies a Aficion.fr ens assabentem que el Musée des Beaux Arts de Lió ha publicat un nou catàleg de la seva col·lecció de pintura antiga espanyola – reduïda, però realment interessant (Phillipe Merlo, La peinture espagnole au musée des Beaux – Arts de Lyon. Les peintures anciennes, Lyon, 2012, 130 pàgs.; 14,25 € a Amazon). Coneguda sobretot pel Sant Francesc  de Zurbarán (oli sobre tela, 209 x 110 cm, c. 1650-1660), entre les seves peces més antigues es troba aquesta Crucifixió (145 x 174,5 cm, oli sobre taula), que m’atreviria a situar en l’àmbit català del s. XV – qualsevol altre suggeriment serà benvingut.

 

5. Reunió a Madrid.

Vist el ritme que portem, entre el 29 i el 31 d’octubre poden passar moltes coses, però en tot cas estem pràcticament segurs que es mantindrà la convocatòria per al primer Encuentro profesional para la Lucha contra el tráfico Ilícito de Bienes Culturales (Auditorio de la Secretaría de Estado de Cultura, Plaza del Rey 1, Madrid,  admissió lliure, però reservada a professionals).  Intervindran diferents alts funcionaris del Ministeri de Cultura, del de Justícia i d’Exteriors, a més d’oficials de la Policia Nacional i la Guardia Civil. Per als governs autonòmics, l’Església i el comerç  s’ha reservat tres de les catorze conferències, una per cadascun – la del comerç serà a càrrec de l’Artur Ramon.

 

6. Una nit amb Miquel Àngel.

 

Per si heu d’anar a Roma aquests mesos, Adkronos us recorda que els Museus Vaticans reprenen el seu horari nocturn dels divendres (de les 7 del vespre a les 11 de la nit, fins al 26 d’octubre). Per sort, cal fer reserva online (aquí). Així que, amb una mica de planificació, ara ja ens podem anar acostumant a enfrontar-nos al Judici Final a les darreres hores del dia.

 

7. Si Renoir fos xinès!

Aquests dies es parla molt d’un presumpte Renoir que una afortunada va comprar, per 7 dòlars, en una fireta a Virgínia. Però el premi a la troballa més extraordinària als Estat Units, aquest any caurà una mica més al nord. El Flascó blau i blanc (Baoyueping), Dinastia Ming, Període Yongle (30,2 cm) de la fotografia, lot 277 en el catàleg de la venda de Sotheby’s del passat 12 de setembre, va doblar la seva estimació més baixa de 600.000 dòlars i es va adjudicar per 1.314.000 dòlars. Una notícia excel·lent per als venedors, una família de Nova York que, a la seva casa de Long Island, va estar utilitzant durant dècades la petita ampolla, reforçada amb un peu de fusta, com a topall de porta – la notícia a artdaily.

1. El vostre home a Frankfurt.

Si no sou un banquer, un polític del sud europeu a la recerca de rescat o un viatger esperant una connexió, només hi ha un motiu per aturar-se a Frankfurt: els seus museus, l’Städel (pintura) i la Liebiehaus (escultura)  – i la Schrin Kunsthalle, si l’exposició que s’hi faci s’ho mereix. A les sales de l’Städel, renovades recentment, hi ha trobareu aquelles mena d’obres mestres que un no sap ben bé on eren, des de Van Eyck a Anselm Kiefer. En conjunt, ens parlen d’una història de l’art alternativa, bàsicament nòrdica, en la qual el Renaixament italià no hi té un paper tan preponderant. Però millor que ho jutgeu vosaltres mateixos. Al final del post hi trobareu detalls d’algunes dels seus tresors – a veure si endevineu de qui són!

 

2. Està clar: Jeff Koons és Rococó.

 

Aquests dies, Jeff Koons rep tractament d’estrella a la ciutat del Main. L’Schrin li dedica una monogràfica, mentre que a la Liebehaus les seves escultures es barregen amb les col·leccions històriques. Max Hollein, el conegut director dels tres grans museus de la ciutat, no es queda curt en les seves lloances:

“Amb el seu modelat impol·lut i la seva aplicació implecable del color com a ingredients característics, ell [Koons] confecciona una mena de perfecció que respon no només a una il·lusió de narració, sinó també a un gaudi estètic.”

Però no és així. Precisament per haver-se col·locat al costat d’obres majors de Tilman Riemenschneider i Andrea della Robia, l’exposició deixa clares dues coses. Primera, que la “perfecció” de Koons és la mateixa que mostra el plàstic al costat de la seda – les superfícies de Koons són més aviat avorrides i fades. Segona, que la “narració” de Koons es basa en el mateix truc fàcil amb què els artistes del Rococó intentaven, desesperadament, encantar els seus clients: una continua ironia, juganera i més o menys risquée.

 

3. Notícia local, abast global.

 

Sempre que viatjo intento consultar la premsa local – que a Frankfurt es tracta ni més ni menys que  el Frankfuter Allgemeine Zeitung, conegut entre nosaltres per explicar-nos com serà la nostra economia d’una manera més precisa que el corresponent ministre. En tot cas, a la seva edició del 31 d’agost, una exclusiva sobre història de l’art assolia la primera pàgina i un reportatge de dues pàgines al suplement Feulleiton, sempre interessant. Stephan Klingen, un investigador alemany, ha desenterrat la tesi post-docotral amb què Erwin Panofsky (1892 – 1968) va aconseguir, als 34 anys, la càtedra a la Universitat de Hamburg – el seu primer gran pas en el camí de convertir-se en una de les figures de referència en la teoria de la història de l’art. L’assaig, que es donava per perdut, promet ser un text important. El seu títol (“Die Gestaltungsprinzipien Michelangelos, besonders in ihrem Verhältnis zu dennen Raffaels”) indica un estudi fascinant sobre l’art de Miquel Àngel des del punt de vista de la Gestaltung – una aproximació de tipus formal que Panofsky abandonaria més tard, en favor de la seva gran aportació a la disciplina, la iconologia, centrada en el significat de les imatges. La descoberta però té la seva història trista. El manuscrit es va trobar entre els papers de Ludwig Heinrich Heydenreich (1903-1978), en un armari blindat al soterrani del Zentralinstituts für Kunstgeschichte de Munic. Heydenreich havia estat deixeble de Panofsky a Hamburg i va heretar la càtedra del seu mestre quan aquest, nascut jueu, va fugir a Princeton, al 1934. Després de la guerra, Heydenreich va convertir-se en el fundador i primer director del Zentralinstituts i, segons sembla, va emportar-se’n els papers de Panofsky sense dir-ne res a ningú. Panofsky mateix estava convençut que el seu assaig havia desaparegut, segurament durant l’incendi que va seguir els bombardeigs aliats de Hamburg entre 1943 i 1944. Encara més, Panofsky va escriure algunes paraules de suport, prou valuoses, per a Heydenrich els primers anys de la post-guerra. Els dos especialistes van mantenir una bona relació, fins al punt que Heydenrich va presidir la cerimònia d’entrega a Panofsky de l’Orde “Pour le Mérite”, celebrada precisament al ZI i considerada una mena de reconciliació de Panofsky amb la seva pàtria de naixement. Ha estat ara, al cap de 35 anys de la mort de Heydenrich, que s’han decidit a esbotzar la porta de l’armari – la clau feia temps que s’havia perdut.

 

4. El nostre comú enemic: l’autarquia.

 

En la seva fina crítica (per al Fòrum de les Arts i el Patrimoni) de l’exposició sobre el Gòtic internacional als Uffizi, (Bagliori Dorati. Il Gotico Internazionale a Firenze. 1375-1440, des del 19 de juny al 2 de novembre), Alberto Velasco ha trobat la paraula clau: autarquia. És el “punt fosc” que troba en l’exposició italiana, però també recorda que és un error prou comú a casa nostra. No hi podíem estar més d’acord – tal i com avançàvem en el nostre post de mitjans d’agost. De fet, hi ha tantes connexions interessants a fer! I pel que fa  l’Alberto, que en aquest bloc ha paregut com a conservador del Museu de Lleida, qui sap on el veurem arribar.

 

5. Trobar-se, i parlar.

El nou curs acadèmic comença amb dues trobades interessants. El divendres 5 d’octubre, els Museus de Sitges i la UAB organitzen al Palau Maricel la primera Jornada de Mercat de l’Art, Col·leccionisme i Museus, en què un còctel inèdit de professors, gent dels museus, galeristes i col·leccionistes exploraran les arrels del col·leccionisme a casa nostra. Uns dies després, el 15 i 16 d’octubre,  especialistes francesos, anglesos, catalans i espanyols discutiran sobre la Art et Réforme Gregoriene à France et Espagne (vegeu aficion.fr per detalls). S’espera que, per primer cop, s’examini formalment el concepte de reforma gregoriana, tan utilitzat en la literatura sobre el període – una coneguda parella de ball d’aquest blog, formada per Manuel Castiñeiras i el Tapís de la Creació de la Catedral de Girona, hi exhibiran les últimes descobertes degudes a la restauració de l’obra.

 

6. Una tria difícil.

 

París al setembre o al novembre? Un autèntic dilema, perquè tan recomanable és la Biennale des Antiquaries (del 14 al 23 de setembre al Gran palaus, entrades a 30 €) més la retrospectiva de Gerhard Richter (Panorama, al Centre Pompidou, fins al 24 de setembre, entrades per 13 €), com la fira  Paris Tableau  (del 7 al 12 de novembre,  al Palais de la Bourse, preu de les entrades a anunciar) i la versió al Louvre de Raphaël. Les dernières années (dels 12 d’octubre al 14 de juny de 2013, entrades a 12 €). Per fer-ho més complicat encara, al mateix Palais de la Bourse s’hi celebrarà el Salon du Dessin a finals de març.

 

7. Premi.

No ho havia comentat? Ofereixo plaça d’acompanyant (totes les despeses pagades) per a l’escapada a París a qui m’enviï el primer email amb dues coses:  les atribucions correctes per a quatre pintures de l’Städel trossejades aquí sota i el número privat de mòbil de Jeff Koons – podem tenir una conversa interessant. Per fer més fàcil la part difícil del repte, cliqueu a la imatge per activar el link revelador.

 

No ho havia comentat? Ofereixo plaça d’acompanyant (totes les despeses pagades) per a l’escapada a París a qui m’enviï el primer email amb dues coses:  les atribucions correctes per a quatre pintures de l’Städel trossejades aquí sota i el número privat de mòbil de Jeff Koons – podem tenir una conversa interessant. Per fer més fàcil la part difícil del repte, cliqueu a la imatge per activar el link revelador.

Erik el Belga té una cita.

 

Falsificacions, robatoris, operacions sospitoses amb guanys fabulosos – el costat fosc del món de l’art resulta irresistible per a bona part del públic. Però en aquest blog més aviat escasseja. La raó és senzilla: la majoria dels casos que ens arriben no ofereixen cap gran interès, més enllà de les firmes i les xifres espectaculars.

Però el cas d’Erik el Belga sembla presentar alguns aspectes atractius. Ni que sigui per la insistència del propi protagonista a exposar-se. En efecte, René Alphonse van den Berghe ja ha arribat als 86 anys i tot fa pensar que vol deixar la seva marca en aquest món, just abans d’abandonar-lo. Després d’algunes aparicions a la televisió, finalment ha publicat les seves memòries.

Unes memòries més aviat selectives. D’entre els 6.000 robatoris que se li atribueixen, no n’explica cap de relacionat amb aquest córner d’Europa anomenat Catalunya, encara que en una entrevista recent reconeixia, amb un cert orgull professional, que havia “treballat” a la Catedral de Tarragona i en alguns museus menors. Tampoc sembla recordar el seu cas més famós, el de la Cadira de San Ramon del Monestir de Roda d’Isàvena a la Franja. Es tracta d’una peça clau de les arts decoratives romàniques, datada al segle IX. Res d’això va commoure l’Erik. El desembre de 1979, en un dels seus darrers atacs, va decidir-se per un estil proper a la Màfia i, després de robar la cadira, va ordenar esquarterar-la i enviar-ne les peces a alguns particulars i a la policia, com a mesura de pressió per aconseguir un bon tracte a canvi de “retirar-se”. El resultat el podeu veure a la fotografia de dalt.

Fet i fet, pot ben ser que la vida de l’Erik sigui ella mateixa una gran falsificació. En el llibre intenta sostenir les seves activitats amb un argument moral. Per això es mereix una resposta que tracti igualment de la moral i de l’honor – i del bon humor, si ens en sortim.

L’Erik es defensa afirmant que les obres d’art amb les quals va “treballar” es trobaven abandonades en museus, esglésies i altres edificis religiosos, víctimes injustes de la falta de cura de les autoritats responsables. L’Erik ens vol convèncer que les va salvar, alguna vegada fins i tot de manera quasi legal – almenys així és com veu ell el fet de pagar una suma a qui tenia la peça sota la seva responsabilitat, encara que aquest fos pobre, ignorant o el seu soci en el Club dels Cínics. L’Erik també afirma que coronava els seus nobles esforços quan finalment deixava la peça en bones mans, normalment les del col·leccionista privat que tan amablement li havia suggerit el “treball”.

El somni secret d’un antiquari es trobar una obra mestra, fins aleshores amagada per la història; adquirir-la per un bon preu, si és possible, encara que sempre a cegues (és a dir, sense poder estar completament segur que es tracta d’una obra autèntica); descobrir que efectivament la seva intuïció no li ha fallat; i vendre-la, amb la consciència neta, a algun bon col·leccionista, obtenint tan el profit com l’esperança que l’obra serà ben cuidada. Hi ha moltes maneres de fer-ho: potser l’antiquari s’animarà a fer una exposició i publicar un catàleg, potser li voldrà moure’s amb més discreció, però en el fons, la història és sempre la mateixa.

Està clar que la dificultat és fer-ho honestament. Naturalment que hi ha més d’una temptació a cada pas del procés. Però igualment hi ha oportunitats per a petits o grans sacrificis, de temps i diners, cara a una bona resolució. La justificació de l’Erik sobre la seva manera d’actuar no és més que una paròdia del somni de l’antiquari. De fet, cau en una de les trampes més velles de la mentida: donar noms prestigiosos a actes dubtosos – en el seu cas “salvament” enlloc de “destrucció”.

Però aquesta no és la única faceta d’Erik el Belga.

Per començar, ja hem vist la seva necessitat de cridar l’atenció repetidament. Després, hi ha aquestes declaracions, a la mateixa entrevista que citàvem:

“Mai no he dormit sol. Dormir sol és horrible, i encara pitjor fer-ho amb algú que no estimes. La vida és un pecat, un vici, un plaer”.

A la primera frase, Erik ensenya el seu ego explosiu. Però a les altres dues, s’hi endevina una cosa totalment diferents: una certa por. Potser és que he llegit Chesterton i Guareschi amb massa optimisme, però per mi el cínic que malgrat tot, encara busca justificació i mostra les restes d’un cert humor barrejat amb un cert temor, no és el mateix que aquell desesperat que voldria destruir-ho tot.

L’Erik al capdavall, pot ser irònic amb ell mateix. L’Erik pot entendre a quina distància està de ser un home presentable.

L’Erik per tant pot ser capaç d’oferir-nos un últim servei: escriure, com a apèndix al seu llibre, la llista completa de les obres d’art que ha robat i ha falsificat, els llocs on les ha trobat, i els llocs on les podem trobar. Pot fins i tot començar a donar noms – si bé ningú no hauria d’estar obligat a demanar la seva pròpia bala de plata. En poques paraules, el sr. Van Den Berghen té una cita: amb el seu honor.

Benvingut al meu blog. Sóc un assessor de col.leccionistes, especialitzat en pintura i escultura antigues catala i espanyola: em dedico a aconsellar als meus clients i a buscar-los obres d’art per a les seves col.leccions. Treballo des de Barcelona i viatjo arreu.

En aquest bloc hi torbareu dos tipus d’entrades. En el primer cas, es tractarà de donar ressó de notícies que poden interessar a col.leccionistes i amants de l’art en general. A això hi dedicaré una secció setmanal, que he titulat “Set per Set”, ja que seran set les notícies que hi trobareu. Intentaré que sigui variat i entretingut: exposicions, llibres, personatges, casos legals, resultats de subhastes i altres. Si hi ha alguna notícia que em volqueu fer saber, deixeu-me un comentari o envieu-me un email a jordi@jordidenadal.com.  Un cop al mes, més o menys, el “Set per Set” se subsituirà per un article, escrit per mi o per algun convidat, sobre algun aspecte interessant del món de l’art.

Mireu el “Set per Set” d’aquesta setmana. Espero que el disfruteu!