Set per set: De París a Petrella Tifernina.

1. Més enllà de les pròpies parets.

Foto: Musée Picasso, Paris

La newsletter de juliol del Musée Picasso, París, en el marc del projecte Picasso-Mediterranée, trenca esquemes en informar no només de les activitats del propi museu, sinó també de les d’altres museus implicats en el projecte. D’una certa envergadura i liderat pel museu parisenc, preveu fins a 45 exposicions des d’ara fins al desembre del 2019, amb participació dels tres museus Picasso a París, Barcelona i Màlaga, el Reina Sofia, la Scuderia a Roma, el Capodimonte a Nàpols, el Rigaud a Perpinyà (on ja es pot veure Picasso Perpignan. Le cercle de l’ntime 1953-1955, fins al 5 de novembre), el Fabre a Montpeller i molts d’altres.

2. Michel Hilaire.

Foto: Wikipedia

A la Tribune de l’Art trobareu una bona entrevista a Michel Hilaire, director del Musée Fabre de Montpellier – un dels més interessants del nostres veïns.

3. Dos-cents, i en plena forma.

El programa de celebracions per al seu bicentenari anunciat pel Prado, per al 2019, afegeix algunes actuacions especfíques de l’aniversari (com dues exposicions sobre la història del museu) a un Plan de Actuación  2017-2020 que, quan es va presentar, ja es revelava  ambiciós: tres catàlegs específics sobre les obres a la seva col·lecció de Velázquez, Giordano i Teniers, exposicions amb noms estel·lars (altre cop Velázquez, Rembrandt, Goya, Fra Angelico, Brueghel el Vell), bolcatge de tot el fons documental a la web i altres projectes. Una autèntica operació d’Estat per a la qual ja s’ha constituit la corresponent Comisión Nacional, amb un pressupost de 7 milions d’euros.

4. Les raons de l’advocada.

L’advocada Leila Amineddoleh explica a artnet news oerquè les autoritats dels Estats Units van ser encertades a tractor el cas Hooby Looby, de saqueig arqueològic, com un cas civil i no penal. En tot cas, a la banda israeliana del cas, sí que hi hagut detencions, segons ens explica la npr.

5. Massa barat?

Foto: Wikimedia

En aquesta nota de Reuters i aquesta altra d’Art Law and More, finalment he trobat la raó perquè un jutge d’apel·lació de Califòrnia ha reobert un cas que semblava del tot tancat: el fet que tan el baró Thyssen primer, com l’Estat espanyol després compressin el Pissarro  (Rue Saint-Honoré, Après-midi, Effet de Pluie, 1897) per un preu per sota del preu de mercat permet, ara, dubtar de la seva bona fe. Encara que, potser, caldria diferenciar entre la primera compra, individual, i la de l’Estat, que va ser en bloc de quasi tota la col·lecció, per un preu general? Ho veurem.

6. Deures per setembre.

Foto: Wikipedia

Harvey Miller publicarà al setembre Cut in Alabaster: a Material of Sculpture (320 pàgs, 125 €),  en què de Kim Woods estudia, entre altres obres,  el Doncel de Sigüenza i alguns retaules hispànics.

7. No tots són un Ecce Homo.

 

Foto: AnsaLa serp estiuenca sobre restauracions populars sembla que aquest any està a Itàlia, i és d’una espècie ben diferent al Ecce Homo de Borja del 2012. Al Giornale dell’Arte hi trobareu una bella història sobre un Crist restaurat, gràcies a les aportacions porta a porta del poble que el guarda, Petrella Tifernina (Campobasso, Molise):  el que semblava un pastix popular amagava una fina figura del XV-XVI. Més informació a ANSA.

Set per set: De Torroella al Courtauld Institute.

1. Després d’un dia de platja.

La Fundació Mascort de Torroella de Montgrí mostra les Peces escollides de la col·lecció del seu fundador fins al 15 d’octubre. La idea era presentar-les com si fóssin la decoració domèstica habitual de la seu, la Casa Galibern, i ho han aconseguit. Hi podreu veure, entre altres, una esplèndida creu barcelonina del XV, atribuïda Pere Barnès. Pel gelat, Gelats Angelo (a la Bohème  o El Cruixent).

2. Un català a Texas.

Appollo Magazine  ens informa que el Meadows Museum ha comprat una taula amb Sant Benet i Sant Onofre atribuïda a Pere Vall. Datada c. 1410 és només la tercera obra d’abans de 1450. El feliç venedor és Sam Fogg, de Londres.

3. Ara que ja és públic.

José Ángel Montañés comenta a El País la llista d’obres adquirides per la Generaliltat durant el 2016 (“Más patrimonio para todos”, 1.05.2017). Inclou aquest Sant Jaume Apòstol del gironí Ramon Solà II, localitzat pel vostre segur servidor i destinat ara al Museu d’Art de Girona.

4. Espectacular.

El canvi de la gran Pietat Desplà de Bermejo després de la seva recent restauració (finançada per la Fundació Banc Sabadell) és simplement espectacular. Recomano molt la visita museu del claustre de la Catedral. D’altra banda, a l’octubre de 2018 el Prado inaugurarà una antològica molt completa de Bermejo (el comissari serà Joan Molina, explica la nota de la UDG).

5. El tresor de Ripoll.

Aquest és el vídeo que el Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat ha publicat sobre l’esplèndida restauració de la portalada de Sta. Maria de Ripoll –  amb la col·laboració de l’empresa Arcovaleno. Aquí us podeu baixar un resum executiu de la intervenció.

6. Leonardo torna a brillar.

Als Uffizi ja hi torna a penjar l’Adoració dels Reis Mags de Leonardo, després de cinc anys i mig de restauració, precedits d’un any d’anàlisis diagnòstiques i reflexió (“Firenze, l’Adorazione dei Magi restaurata debutta ai Uffizzi, La Reppublica, 27.03.2017). L’especialista Frank Zöllner la celebra com una brillant resolució de l’etern dilema de la restauració: retornar a l’estat original de l’obra o conservar les marques que hi ha deixat la seva història (Ist Mückenschiss keine wahrhafte Geschichtsspur?”, F.A.Z., 26.04.2017).

7. Ivoris medievals, ara menys rars.

Buscant arquetes del XIV i el XV d’ivori, he descobert el Gothic Ivories Project mantingut pel Courtauld Institute: més de 5100 objectes en ivori de més de 400 museus i arxius. Impressionant.

20.06.2015. De Barcelona a Basilea

1. Amunt, amunt.

 imatge1

Aquesta Escola Espanyola – Cercle de José de Ribera es va disparar del preu de sortida de 4.000 € fins als 350.000 € de martell. Podrra ser ben bé del mestre, però tampoc s’hauria de descartar a Juan Do (Sant Jeroni, oli sobre tela, 135 x 102 cm, La Suite Subastas, Barcelona 18 de juny de 2015, lot 32).

 

2. Una Pietat naturalitzada. 

imatge2  

El que sortia a Alemanya com l’obra d’un Italinienischer Meister, al final ha resultat ser una de les poques taules atribuïdes al Maestro de la Piedad, que va treballar a Toledo cap a 1400 sota una clara influència napolitana o sud-italiana. Ara pertany a una col·lecció privada.

 

3. Un viatge amb Mr Wiseman.

 

 

 imatge3.1

El documental National Gallery de Frederick Wiseman sembla més una obra de teatre filmada que s’obre amb una discussió un pèl tòpica sobre els museus i els seus públics i s’acaba amb l’escena sublim de dos ballerins professionals actuant davant els olis de Ticià Diana i Acteon i la seva parella Mort d’Acteon, per tal de celebrar la seva reunió després de segles de separació. És un viatge des del discurs sobre l’art fins a la seva contemplació.

 

4. La ruta grega.

 

imatge4.1

imatge4.2

Fins a principis de juliol, es pot veure la magnífica Defining Beauty al British Museum. Menttrestant, al Museu Marés de Barcelona, Maillol i Grècia  explica les lliçons que l’escultor rossellonès va prendre dels kourós i els exemples arcaics grecs, confirmades durant el seu viatge entre abril i maig de 1908. La tesi que defensa el comissari Alex Susanna és que l’estil poc narratiu, restringit en les formes de Maillol (exemplificades pe la seva Mediterrània de 1905) va obrir la porta a l’abstracció en l’escultura moderna.

 

5. Picasso, després.

 

imatge5

Al MOMA, Picasso Sculpture  obre el proper 14 de setembre i serà útil per continuar explorant l’evolució de l’escultura moderrna. Segons David Ebony a Art in America, inclourà el  Cap de Fernande  de 1909 – i esperem que també la Guitarra de 1912.   

 

6. Avís legal.

 

  imatge6 

Rebecca Foden era l’advocada de Mr Thwaytes en el cas contra Sotheby’s sobre un pretès Caravaggio. Van perdre, però aquí dóna alguns bons consells sobre consignar obra a una subhasta.

 

7. El retorn del fill pròdig.

 

 imatge7 

La notícia més evident de la planta baixa de l’Art Basel d’aquest any va ser el retorn de Helly Nahmad, amb un estand espectacular (articles a Artnet i Artnews). Però no tot eren peces grans de grans noms. A mi també em va cridar l’atenció que, com si fos un museu, fos capaç de reunir aquests tres olis de Miró, tots del mateix any 1944 i tots de la mateixa sèrie. No vaig preguntar preus.

 

13.10.2012: From the Pyrenees to Sitges, via Rome.

1. It was just one century ago.

 

The stellar news of the week follow a familiar pattern. In 1904, the architect and art historian Lluís Domènech i Montaner took the picture on the left, the first to show off the nave of the shockingly fine Sant Climent of Taüll church, lost in a remote valley in the Catalan Pyrenees. However it was not only architecture that drove him there, but also these hidden wall paintings sticking out behind the Gothic altarpiece. And for good reason: he had stumbled upon the Master of Taüll’s Pantocrator, a true Romanesque masterpiece, now in the MNAC. Last week, the Direction Régionale des Affaires Culturelles du Midi – Pyrenées reported a similar story of wonder from the other side of the Pyrenees: a new group of exceptionally well preserved Romanesque wall paintings was discovered in the parish church of Ourjout, a small village in Arièja, when restorers removed some panels of the noted Baroque altarpiece placed before it (see report and pictures here).  Specialists are now busy establishing its relationship with the other cycles in the Pyrenean area -my amateurish eye sees at least two hands in the Occitan examples, and a more direct link with wall paintings in Santa Maria de Boí (also in the MNAC), rather than Sant Climent.

2. Between Van Gogh and Dalí.

 

This is where the catalogue for Christie’s 19th Century European Art sale (November 1st, New York) places this powerful  Night in Cadaqués (lot 60, oil on canvas, 130 x 151 cm) by the Eliseu Meifrèn (1859 – 1840). Perhaps there is a gentle touch of spin that justifies the $80,000 – 120,000 (€60,000 – 90,000) estimate, but still a hint about how a fresh, open approach can help present Catalan painting in an international context. A very similar one, yet slightly less dramatic example with a starting price of €90,000, went unsold in October 2006 in Balclis, an auction house in Barcelona (lot 804, also 130 x 150 cm).

3. Is this really a Vermeer?

Well, you can decide for yourself after examining the impressive reunion of eight works by his hand (including this St. Praxedis, 102 x 83 cm, 1655; from The Barbara Piasecka Johnson Foundation), plus forty-two others by contemporary Dutch Masters, currently on show at the Scuderie del Quirinale in Rome (Vermeer. The Gold Century of Dutch Art, up to January 20th, admissions from € 9.50 to 12.-). But perhaps only a Titian would put you on a plane? Then wait for the next grand show of the Venetian master in the same venue, from February to January 2013 – why not pair it with a visit to nearby Palazzo Doria Pamphilj in Via del Corso?

4. Private hands in public venues.

 

Mondo Mostre is the private exhibition’s agency behind Vermeer’s show in the Scuderie.  Founded in 1999, and specialized in Italian – Russian exchanges, it offers a commanding international projects list that can help to brush off some of the prejudices against this kind of alternative partners for museums, both private and public.

 

5. First steps.

 

The new directors of the MNAC have announced its 2013 exhibition plans. Hampered by budget cuts, and the absence of any plans by the previous director, it offers however some degree of variety. It combines a retrospective of recent work by Antoni Tàpies (born in 1923 and deceased last February) and Joan Colom (1921; he donated his entire oeuvre and archive in July) with some in-focus presentations of certain works in the permanent collection. Above all, it is a feasible program, in which their curators have a real chance to shine – I am expecting how far and deep will go Drs. Francesc Quílez and Jordi À. Carbonell on the enormous The Battle of Tetouan (oil on canvas, 300 x 972 cm, Rome, 1862-1864) Marià Fortuny (1838-1874), on show between March and June 2013. Meanwhile, on the list of matters pending, I would put: widening a vision that for the moment does not embrace art from beyond Spain’s borders, and starting using the Museum’s loans for international projects as a way to secure the corresponding exhibition also at home.

6. Time for a Baroque rescue effort.

 

Whose is the hand behind this wonderful Still life with fish and seafruit (oil on canvas, 65 x 99 cm), bought by the Museo del Prado in 2009? A Dutch master in Italy? An Italian ex-pat in the Netherlands? A provincial French, or a Spanish court artist in Madrid? None of them, but the Catalan Antoni Viladomat i Manalt (1678-1755). His catalogue raisonné, already completed by Dr. Francesc Miralpeix but still unpublished, reveals a painter who, thanks to imported engravings, knew how to kept himself aware of what was happening elsewhere, and made his own interpretations of the available models. Which makes for an interesting book and its corresponding exhibition to add onto the waiting list.

7. Revelations in Sitges. 

As trumpeted in this blog in September, on Friday, 5th this month a sold-out 1st Meeting for Art, Markets, and Museums took place in Sitges, near Barcelona. The different speakers made interesting contributions to this world of close relationships, but the most interesting news for me came from dealer Artur Ramon. In his rapid sketch of art dealers in post-war Barcelona, he identified a couple of Jewish émigrés, Dr. Arnaldo and Rutta Rosenstingl setting the tone for high quality dealing, but also a German fugitive, Gestapo related Ludwig Losbichler-Gutjahr working from the shadows of a room in the Majestic Hotel. If Losbichler had had his hands dirtied by Holocaust-tainted property, then a door for restitution cases has been open in a city that, belonging to neutral Spain, at first seemed irrelevant to the matter. To make thinks even more complicated, the principal source of Ramon’s findings is the 1951-1969 correspondence between Losbichler and Germain Seligmann, a dealer in New York of Jewish origin.

13.10.2012: Dels Pirineus a Sitges, passant per Roma.

1. Només fa un segle enrera.

 

La notícia estrella de la setmana repeteix en part una història coneguda. Al 1904, Lluís Domènech i Montaner va fer la fotografia de l’esquerra, la primera que documentava la nau de Sant Climent of Taüll. Naturalment, no només va ser l’arquitectura el que li va cridar l’atenció, sinó els murals que s’endevinaven rere el retaule gòtic – és a dir, el cicle Pantocrator del Metre de Taüll, aviat saludat com una peça mestre del Romànic europeu. Aquesta setmana, laDirection Régionale des Affaires Culturelles du Midi – Pyrenées ha revelat una història molt similar i igualment fascinant: un excel·lent conjunt de pintures murals romàniques, excepcionalment ben conservades, ha estat desocbert a l’altra banda dels Pirineus, a la parroquial d’ Ourjout (foto de la dreta), un petit poble de l’Arièja, després que els restauradors van començar a retirar les taules del retaule barroc que les amagava i protegia (notícia i fotografies aquí). Els especialistes ja estan buscan la seva relació amb la resta d’exemples pirinencs – el meu ull d’aficionat hi veu almenys dues mans i una relació més estreta amb Santa María de Boí que no pas Sant Climent.

2. Entre Van Gogh i Dalí.

 

Entre l’holandès i l’empordanès és on el catàleg de Christie’s per a la seva propera subhasta de 19th Century European Art (1 de novembre, Nova York) col·loca aquesta Nit de Cadaqués (lot 60, oli sobre tela, 130 x 151 cm) d’Eliseu Meifrèn (1859 – 1840). Pot ser hi ha un toc d’exageració comercial per tal de justificar l’estimació de 80.000 – 120.000 USD (60.000 – 90.000 €), però encara em sembla un bon intentent de presentar, de manera innovadora, els nostres pintors en un context internacional. Un oli de Meifrèn molt similar, si bé amb un to menys dramàtic, va sortir per 90.000 € a Balclis a l’octubre del 2006, però va quedar sense vendre’s (lot 804, també 130 x 150 cm).

3. Què, estem davant d’un Vermeer?

Bé, vosaltres mateixos podeu respondre si us animeu a d’examinar en directe aquesta Santa Pràxedis (oli sobre tela, 102 x 83 cm, 1655; de la col·lecció de la The Barbara Piasecka Johnson Foundation), els altres set olis del mestre i les quaranta-dues teles dels seus col·legues holandesos que conformen la magnífica exposició ara a la Scuderie del Quirinale a Roma (Vermeer. Il secolo di oro dell’arte olandese, fins al 20 de gener, entrades de 9,50 a 12 €). És clar que si el Ticià l’únic que us pot fer pujar a un avió, , millor que espereu a la següent gran exposició al mateix lloc, entre febrer i juny del 2013 – un complement perfecte seria la visita al Palazzo Doria Pamphilj a la Via del Corso, a deu minuts caminant.

4. Mans privades en espais públics.

 

Mondo Mostre és l’agència privada d’exposicions i actes culturals darrera de l’exposició de Vermeer a les Scuderie. Fundada al 1999, i espcialitzada en els intercanvis entre Rússia i Itàlia, ofereix igualment una llista impressionant de projectes internacionals que, potser, podria ajudar a superar alguns prejudicis contra aquesta mena de col·laboradors per a museus, tan privats com públics.

5. Primers passos.

 

La nova direcció del MNAC ha anuncia el programa d’exposicions per al 2013. Les dificultats provenine de les retallades en el pressupost i de la manca de planificació de la direcció sortint, però han aconseguit presentar unes propostes prou variades i atractives. Es comibinarà dues monogràfiques, una sobre Antoni Tàpies (nascut al 1923 i mort aquest febrer), centrada en l’obra conservada per la família,  i una altra sobre Joan Colom (1921; al juliol va donar tot el seu arxiu i obra al museu); amb algunes presentacions focalitzades en obres concretes de la col·lecció permanent. És tracta sobretot d’un programa factible, en el qual els seus responsables poden brillar – personalment tinc molt d’interés en tot allò de nou que Francesc Quílez i Jordi A. Carbonell ens descobriran sobre la Batalla de Tetuan (oli sobre tela, 300 x 972 cm, Roma, 1862-1864; fotografiada a sobre) de Marià Fortuny (1838-1874), entre el març i el juny. Respecte els aspectes a revisar, però, queda d’una banda, la necessitat d’ampliar el camp de visió més enllà de l’art i els artistes de dins de les fronteres de l’Estat; així com aprofitar els préstecs internacionals per a atreure les exposicions en què participen- Feina per al 2014, per tant!

6. Descobrim el nostre costat barroc!

 

Qui és l’autor d’aquesta atractiva Natura morta amb peixos i marisc (oli sobre tela, 65 x 99 cm), comprada pel Prado al 2009? Un mestre holandès treballant a Itàlia? Un d’italià guanyant-se la vida a Holanda? Potser un pintor de províncies a França o bé un d’espanyol a la cort de Madrid? Ho sento, però cap d’ells. Es tracta del barceloní Antoni Viladomat i Manalt (1678-1755). Però està vist que el barroc català és un camp de la història de l’art reservat als esforçats. El catàleg raonat i complet de l’obra de Viladomat ja està enlestit, però el seu autor,  Dr. Francesc Miralpeix, sap que encara haurà d’esperar per veure’l publicat. Per tant, mecenes del país, aquí teniu un bon llibre i una bona exposició a la vostra disposició.

7. Revelacions sitgetanes. 

Tal i com vam anunciar al setembre, el passat divendres dia 5 es va celebrar, amb llilsta d’inscripció completa, la primera Jornada d’art, mercats i museus al palau de Maricel de Sitges. Els diferents conferenciants ens anaven descobrint un món de relacions continuades i estretes, fins que a primera hora de latarda, va arribar la que, per una debilitat personal, em va cridar més l’atenció. En la seva ràpida visió del món de l’anquariat des de la post-guerra, l’antiquari Artur Ramon va fer resorgir la figura de la parella formada pel Dr. Arnaldo Rosenstigl i la seva dona Rutta, refugiats jueus que van aportar a la ciutat les maneres de l’alt antiquariat. Però també ens va descobrir a un fugitiu alemany, relacionat amb la Gestapo, de nom Ludwig Losbichler-Gutjahr, operant entre ombres des d’una habitació del Majèstic del Pg. de Gràcia. Aquesta descoberta podria tenir conseqüències, ja que si Losbichler es va tacar les mans amb obres provinents de l’expoli nazi, aleshores s’hauria obert una porta a casos de restitució – quan tots pensàvem que Barcelona, com a ciutat neutral, no hi tindria mai un paper destacat. Per fer les coses encara més complicades, la principal font utilitzada per Ramon va ser la correspondència de 1951 a 1969 entre Losbichler i Germain Seligmann, un marxant de Nova York d’origen hebreu.