Recerca Archives - Page 2 of 5 - Jordi de Nadal

Set per set: d’Amsterdam a les normes

Publicat a 25 gener, 201825 gener, 2018

1. Cinc anys després.

*Vincent Van Gogh,* El turó a Montmartre, *1886, Van Gogh Museum*

*Santiago Rusiñol,* En campanya, *1891, MNAC*

Una de les notícies del moment és que s’acaba de descobrir un nou dibuix de Van Gogh, i que la descoberta ha permés confirmar-ne l’autoria d’un altre (notícia a The Art Newspaper i a la web del Van Gogh Museum). Tots dos es daten al març de 1886. El primer d’ells, com es veu en comparar-los, mostra exactament el mateix lloc a Montmartre on, al 1891, Rusiñol va retratar el seu amic Miquel Utrillo intentant guanyar-se els favors de la difícil Suzanne Valadon (En campanya, MNAC). A pesar que els estils radiclament diferents farien pensar el contrari, els paral·lels entre aquests dos artistes a l’hora de buscar llocs allunyats del centre no es van acabar a París: si al 1888 Van Gogh va intentar, sense cap èxit, establir una col·lònia d’artistes que anomenava “estudi del sud” a Arles, Rusiñol, sobretot a partir del trasllat del seu Cau Ferrat al 1894, va reeixir a donar l’empenta definitiva per a convertir Sitges en una vila transformada per les arts (no només la pintura) i els artistes.

2. Un món necessitat d’espai.

*Foto: Österreichischen Nationalbibliothek.*

El Martin-Gropius-Bau de Berlin està exposant Juden, Christen, Muslime, sobre el discurs científic i la transmissió dels clàssics grecollatins a l’Europa i la Mediterrània d’entre el 500 i els 1500. El crític del FAZ Andreas Kilb troba que és una exposició amb un plantejament inicial i uns préstecs excel·lents (en gran part provinents de l’Österreichischen Nationalbibliothek de Viena), però limitada pel fet que aquest tema enorme necessitaria uns espais molt més generosos. Ho resumeix amb una frase afortunada:

“Manche Bücher enthalten eine Welt für sich. Um sie zu lesen, muss man sie entfalten”.

“Alguns llibres contenen tot un món per si mateixos. Per llegir-los, cal desplegar-los en tota la seva plenitud”.

Posats a pensar amb amplitud, l’exposició podria entrar la llista de preferències per al futuriblement renovat Pavelló de Victòria Eugènia a Montjuïc, on no faltarà espai.

3. Com cada any.

*Atribuït a Pere Oller,* Córrer les armes, *1417-1432, Musée du Louvre (provinent de la tomba de Ferran d’Antequera)*

Des del 2015, Coll & Cortés (=Colnaghi) patrocina una conferència dins del grupp de recerca sobre art medieval hispànic al Courtauld Institute de Londres: la d’aquest any és avui i es titula Memory and Oblivion: Ritual Lament in Images from Antiquity to El Greco, sobre ritus funeraris, i la imparteix el Dr. Felipe Pereda, catedràtic de Spanish Art a Harvard. L’hoste és Dr. Tom Nickson, professor al Courtauld que continua amb la seva feina de fomentar l’interés en aquest periode al Regne Unit – autor de Toledo Cathedral: Building Histories in Medieval Castile.

4. L’or vermell.

El Museo de Bellas Artes de Mèxic presenta fins al 4 de febrer Rojo Mexicano. La grana cochinilla en el arte sobre l’ús d’aquest luxós color, amb origen en l’humil insecte, en multitud de suports (paper, teixit, fusta), per a obres d’art tan precolonials com d’arreu del món – des del còdexs asteques fins a Van Gogh. Al 2014, la National Gallery de Londres va presentar Making Colour, sobre el mateix tema dels sorprenents orígens dels colors abans de l’imperi de la química.

5. Criptoprevisions.

Pel que entès d’ aquest primer lliurement de la guia per principiants de Tim Schneider (a arnet news), la tecnologia blockchain en la qual es basen les criptomonedes, com per exemple el cèlebre Bitcoin, funciona com un llibre-registre de totes les transaccions relacionades amb un bé (en aquest cas la criptomoneda mateixa), amb la particularitat que, un cop entrada l’anotació d’una transacció, aquest registre mai més no es pot canviar. Per tant, si usem criptomonedes en la compravenda d’una obra d’art, tindrem un registre d’allò més transparent i complet de qui i com ha intervingut al llarg de la seva cadena de propietaris (és a dir, la seva “procedència”). Aquest extraordinària transparència ha de revolucionar el sempre opac comerç de l’art, segons l’autor. Al seu blog artknows, el periodista i blogger Tom Flynn argumenta que, per contra, provocarà que les transaccions d’obres d’art realment important busquin i valorin la discreció i el secretisme amb encara més insistència.

6. Adaptar la norma.

Un dels debats més recurrents a Estats Unit i el Regne Unit és la venda per part de museus d’obres d’art de les seves col·leccions. En principi està permesa pels codis ètics de les respectives associacions de museus, sempre que els fons obtinguts es destinin a adquirir noves obres d’art o la conservació de les que ja té a la seva col·lecció. Però el fet és que aquesta norma sovint s’ignora, perquè la venda d’obres per part d’un museu moltes vegades no és altra cosa que l’últim recurs per cobrir altres despeses més urgents. Per salvar-ho, alguns comentaristes donen suport a la que s’ha anomenat Ellis Rule, pel seu proponent Adrian Ellis:

“A museum selling a work should ensure that the institution or individual to which or whom the work is sold commit in some binding form to equal or higher conservational standards and equal or higher public access to the work in question. Subject to that condition being met, the museum should be able to exercise appropriate discretion with respect to how it spends or invests the proceeds of the sale, and specifically, should not be required to use it solely for the acquisition or conservation of art”.

7. I aquí, com ho tenim?

Pel que fa als museus que formen part de l’Administració Pública, els articles 28 de les lleis tan catalana com espanyola (Llei 9/1993 del Patrimoni Cultural Català i Ley 16/1985 del Patrimonio Histórico Español) ja preveuen que: (1) una Administració Pública només pot vendre obres que formin part del patrimini històric a una altra Administració Pública (catalana o espanyola, segons el cas); (2) una institució eclesiàstica, pel que fa als béns catalogats, només pot vendre a l’Estat, a una entitat de dret públic o una altra institució eclesiàstica; (3) l’Estat pot executar permutes de béns del patrimoni històric amb altres Estats. Si a aquestes previsions hi sumem les obligacions de conservació i exhibició dels béns catalogats, els efectes són molt similars a la Ellis Rule.

I els museus privats? Doncs no hi ha cap norma que els distingueixi de qualsevol altre col·leccionista privat. Però si adopten forma de fundació, com s’acostuma, i a més les obres formen part del patrimoni d’aquesta fundació, aquestes obres queden afectades a la consecució dels fins fundacionals (conservar i exposar la col·lecció, per exemple) – atenció però: la segona condició no es dóna quan la fundació no és propietària de les obres, sino mera dipositària.

Set per set: De Lleida a Londres

Publicat a 14 desembre, 201722 desembre, 2017

1. Des de l’estranger.

Del cas de Sixena se n’han fet ressó el Frankfurter Allgemeine Zeitung, The Art Newspaper, The New York Times, The Guardian, entre altres. Com és natural, el vinculen a l’aplicació del 155 (l’excepció, ja hi ens anem acostumant, ha estat Javier Pes a artnet). Cap d’ells, però, recull el fet que una acció de salvament s’hagi acabat convertint en una acusació d’espoli. Ens queda feina per fer.

2. Amb un altre estil.

Aquesta setmana, les actives autoritats aragoneses podrien haver aprofitat altres oportunitats, menys agressives, per ampliar el patrimoni de les seves institucions. A Barcelona, L’Anuncació de Pere Garcia de Benavarri del retaule de Montanyana ha quedat per vendre, mentre que un Sant Antoni Abat del mateix artista surt aquesta tarda. A Madrid s’ha venut una interessant predel·la de procedència igualment aragonesa per 108.000 € (inclosa la comissió del 20%).

3. Juan de Sevilla.

Les obres del 400 castellà no abunden i per això les 187.500 lliures per al tríptic complet de Juan de Sevilla a Christie’s la setmana passada semblen un preu atractiu – si bé l’estat de conservació no era pas excel·lent, sobretot si el comparem amb el Retaule de Sant Joan Baptista i Santa Catalina del Prado. Al 2015, la Matthiesen Gallery de Londres oferia a Tefaf les taules del Retaule Grajal atribuïdes al mateix autor.

4. Feina feta.

La Fundació Dalí, pionera en la publicació en línia de catàlegs raonats, acaba de penjar la última part (anys 1968 a 1983) del corresponent a la pintura del Mestre. Al mateix temps, ja ha establert les Bases pel Catàleg Raonat d’Escultura i Obra tridimensional de Salvador Dalí.

5. A Maastricht, deu anys més.

L’èxit de les dues noves edicions complementàries de TEFAF, la fira de referència per a les antiguitats i l’art antic al món, a Nova York, semblava que podria posar en dubte la continuïtat de la seva seu i dates tradicionals: el març a Maastricht, Holanda. Però la promesa d’expansió dels pavellons i la millora de les connexions de l’aeroport de Maastricht – Aachen, a més de la cessió d’un edifici a la ciutat mateixa, n’han assegurat la continuïtat almenys fins al 2028 (notícia a l’Antiques Trade Gazette). Com es veu al seu anunci, la propera edició serà del 10 al 18 de març de 2018.

6. Nou catàleg del Marés.

El Museu Marés de Barcelona ha publicat en línia el seu Catàleg del Moble. Edat Mitjana, segles XIV-XV. S’hi cataloguen 32 objectes, dels quals 29 són arquetes, cofres, caixetes o contenidors catalans i castellans, estudiades per Jaume Barrachina, Félix de la Fuente i Sofia González Bernis, de manera que l’obra esdevé una referència en aquest camp. En la presentació es va esmentar la possibilitat d’anar publicant els estudis, ja completats, de la resta de la col·lecció de mobles del Museu.

7. Notícies del Courtauld.

El Courtauld Institute de Londres està embarcat en el seu projecte de renovació i expansió, tan física com digital, més gran des de la seva fundació, sota el nom de Courtauld Connects. D’altra banda, la seva iniciativa Courtauld Books Online continua endavant, ara amb una publicació sobre ivoris gòtics (Gothic Ivory Scuplture. Content and Context), com sempre descarregable gratuïtament.

Subscriviu-vos – les icones de fb, tw i rss les trobareu a dalt a la dreta.

Set per set: Aquella nit al Liceu.

Publicat a 1 desembre, 20171 desembre, 2017

De tant en tant, es dóna el cas que t’arriba una peça que és especialment agraïda a l’hora de fer-ne la recerca. És el cas de l’oli a què dedico aquesta entrada, adquirit recentment a un molt bon col·lega. Espero que les línies que segueixen trasmetin ni que sigui en en grau mínim, l’entusiasme creixent a mida que es van trobant les pistes que permeten entendre l’obra.

Josep Tapiró i Baró (Reus 1836 – Tànger 1913), *El Gran Teatre del Liceu després de l’incendi de 1861* o *Rescoldo entre las runas*. Oli sobre tela, 95 x 78,5 cm c. 1861. Firmat angle inferior esquerre: *“J. TAPIRÓ”*. Amb marc original.

Aquest oli, del qual Roger Alier en recull el títol Rescoldo entre las runas[1], és obra de Josep Tapiró i Baró (Reus 1836 – Tànger 1913), un dels artistes catalans més destacats de mitjans del s. XIX i principis del XX, de la mateixa generació que el seu amic Marià Fortuny. El tema són les runes després de l’incendi de 1861 del Teatre del Liceu de Barcelona, tractades de manera esplèndida per Tapiró.

En efecte, l’incendi del Teatre va ser un esdeveniment que va causar un gran impacte en la societat catalana i internacional del moment i els dibuixos i gravats que el registraven es van multiplicar a la premsa i en altres mitjans, fins al punt de generar una petita sèrie de souvenirs. Les imatges produïdes però eren d’una ambició limitada i un tractament molt convencional (fig. 1) – encara que una mica més refinat en un esmalt, recentment redescobert, que presenta la vista de l’edifici cremat en sentit invers a la nostra obra (fig. 2).

Tapiró, en canvi, supera fàcilment aquests convencionalismes i es capaç de crear una imatge d’una gran presència, sens dubte deutora de la seva formació en l’àmbit post-romàntic, amb mestres com Claudi Lorenzale. Sembla a més a més que es va tractar d’un exercici que va compartir amb el seu condeixeble i amic Tomàs Moragas (1837-1906): el Museu d’Arts Escèniques de l’Institut del Teatre de Barcelona conserva la vista complementària, des de l’escenari a l’amfiteatre, que executà Moragas també a l’oli (fig. 3).

Gràcies als seus mestres, tan Tapiró com Moragas van adquirir un gust per les ruïnes i els monuments del passat, els quals sovint trobava en els entorns més immediats, durant les seves campanyes de pintura à plein air a les quals també s’afegia Fortuny. Així, entre els àlbums d’apunts de Tapiró de l’època es troben diferents testimonis d’aquesta temàtica[2] (fig. 4) i va mantenir-ne l’interès al llarg de la seva carrera, com es pot observar a la seva Processó a les ruïnes de la basílica de Magenci (Roma)[3] (fig. 5) amb la qual la nostra obra es relaciona fàcilment.

L’obra és també important des d’un punt de vista documental, ja que és fruit de l’observació directa, com demostren els obrers treballant en el desenrunament, el terra encara fumejant i el detall de les corretges penjant de l’arc de l’escenari. Tapiró a més a més, reprodueix les dimensions exactes de l’edifici, i l’estat que presenta correspon perfectament al fet que l’incendi va ser tan ràpid que no va tenir temps de calcinar les parets i que l’estructura bàsica va resistir prou bé[4]. Per aquest motiu, la planta del soterrani es va poder aprofitar plenament i quan estudiem el plànol que l’arquitecte Oriol Mestres en va aixecar per al Teatre reconstruït (fig. 6), observem que coincideix punt per punt amb el que Tapiró registrà fidelment a la seva obra. Amb tot, Tapiró es permet alguna llicència: per ressaltar la monumentalitat de l’edifici empra per a les figures un cànon lleugerament disminuït; un recurs que podria haver après ben fàcilment del seu admirat David Roberts (del qual, encara al 1871, copiava models en unes Escenes Orientals)[5].

En definitiva, Tapiró tracta les restes de l’edifici com una “ruïna moderna”: ens fa veure en el Teatre danyat un autèntic monument que, fins i tot en el seu moment més crític, manté intactes la seva dignitat i la seva grandesa. Són qualitats que d’altra banda presagien els futurs dies de glòria, els quals el Teatre no tardaria a tornar a assolir, després de la seva reconstrucció.

De fet, hem de suposar que la idea de la reconstrucció ja estava plantejada i en marxa en el moment que Tapiró executà aquesta obra. En efecte, tal i com explica Bassegoda Nonell[6], l’incendi es va produir el 9 d’abril de 1861 i menys de dues setmanes després, el dia 18, la Junta de Propietaris del Liceu es reunia en sessió extraordinària per acordar-ne la reconstrucció. L’endemà, dia 19, ja es van començar les obres, sota la direcció d’Oriol Mestres i només van necessitar un any i un dia per a ser acabades i inaugurades, el 20 d’abril de 1862. El resultat va ser esplèndid i entre els artistes que hi van treballar s’hi comptaven contemporanis de Tapiró, alguns d’ells condeixebles seus a l’Escola de Llotja: Ramón Martí Alsina (1826-1894), Joan Vicens (1830-1886), Josep Mirabent (1831-1899), Antoni Caba (1838-1907) o Agustí Rigalt (1846-1898). Així, podem pensar perfectament que, si Tapiró hagués romàs a Barcelona, també hauria participat en la decoració del Teatre reconstruït.

Però encara que també ell estava cridat a un futur brillant, aquest li arribaria en una altra ciutat. Poc després de la data d’aquesta obra, al 1862, es traslladà a Roma, per reunir-se amb el seus inseparables Fortuny, que el va ajudar a fer el pas, i Moragas, que hi havia arribat al 1858. Allà compartirien taller i temàtica. Amb Fortuny, més tard, va fer el viatge a Tànger, on Tapiró finalment s’hi assentà, per esdevenir un dels grans orientalistes europeus del moment, conegut sobretot pels seus retrats dels habitants del país, executats a l’aquarel·la amb un virtuosisme excepcional. El Museu Nacional d’Art de Catalunya va adquirir-ne un fa pocs anys, el magnífic El Santó Darcawi. Tapiró va morir a Tànger el 1913.

Notes

[1] A Alier, Roger: El Gran llibre del Liceu, Barcelona 1999, p. 66, on el reprodueix en blanc i negre.
[2] Podem citar en aquest sentit diferents obres, totes elles subhastades no fa gaires anys a la sala Fernando Durán de Madrid: Claustre i arbre al verso (aquarel.la sobre paper, 15 x 22,5 cm), Claustre (aquarel·la sobre paper, 21 x 29 cm, fig. 4), Claustre (aiguada sèpia sobre paper, 9 x15 cm), Catedral de Tarragona (aquarel·la sobre paper, 22 x 27 cm), Santes Creus i al verso apunt (dibuix sobre paper, 21,5 x 28,5 cm), Cementiri al peu de la muralla; al verso dos nens (llapis sobre paper 29 x 21,5 cm). Devem aquestes referències a l’amabilitat de Jordi À. Carbonell.
[3] Reproduïda a Carbonell, Jordi À.: Josep Tapiró (Reus 1836 – Tànger 1913), Reus, 2014; p.42.
[4] Segons recull Genaro García, a García, Genaro: Liceo Barcelonés de S.M. la Reina Dª Isabel II: historia de la fundación de esta Institución y de su desarrollo hasta el año 1896, Barcelona 1897; p. 63. El mateix autor, més aviat critic amb la gestió contemporània del Teatre, afirma que l’incendi s’hagués pogut contenir ràpidament si els equips d’extinció (mangueres, conduccions d’aigua) haguéssin estant ben mantinguts i en condicions.
[5] Llapis i aquarel.la sobre paper, 29,2 x 21,2 cm, col·lecció particular, publicat a Carbonell, Jordi A.: Orientalisme. L’Al-Maghrib i els pintors del segle XIX. Reus, 2005; p.182.
[6] Bassegoda Nonell, Juan: “La Casa del Cercle del Liceu i els seus precedents”, a AA.VV., El Cercle del Liceu. Història, Art, Cultura, Barcelona, 1991; p. 78.

Figures

**Fig. 1.** A. C. i E. L., *Gran Teatro del Liceo. Ruinas causadas por el incendio en la noche 9 abril de 1861*, Litografia, 40 x 20 cm, Museu d’Història de Barcelona.

**Fig. 2.** Anònim, *Les ruïnes del Gran Teatre del Liceu 1861*, oli sobre esmalt, 5 x 3 cm., col·lecció particular.

**Fig. 3.** Tomàs Moragas, *Incendi del Gran Teatre del Liceu. 1861*, oli sobre tela, Museu d’Arts Escèniques – Institut del Teatre de Barcelona.

**Fig. 4.** Josep Tapiró, *Claustre*, aquarel·la sobre paper, 21 x 29 cm; signat amb el segell testamentari a l’angle inferior dret. Subhastat a Fernando Durán, Madrid, 28.06.2011, lot 175.

**Fig. 5.** Josep Tapiró, *Processó a les ruïnes de Magenci*, oli sobre tela, 117 x 135 cm., signat “J. Tapiró” a l’angle inferior esquerre, Reus: col·lecció privada (reproduïda a Carbonell, Jordi À.: Josep Tapiró (Reus 1836 – Tànger 1913), Reus, 2014; p.42).

**Fig. 6.** Oriol Mestres, *Gran Teatro del Liceo de S. M. la Reina Isabel II. Plano del sótano,* 1861. Reproducció digital. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Servei de Biblioteques, 2013. Reproducció de l’original propietat de la Societat del Gran Teatre del Liceu (**https://ddd.uab.cat/record/117346**).

Set per set: De Madrid a Lleida

Publicat a 24 novembre, 2017

1. Vist a Madrid: Picasso / Lautrec.

El títol semblava amenaçar amb l’enèsima reunió oportunista de dos grans noms. En canvi ens trobem amb unes de les exposicions més interesants del trimestre. Les obres de Toulouse-Lautrec ens llencen amb energia, però sempre amb una reserva d’ironia, als temes urbans dels bohemis, els baixos fons, el cabaret, el circ, les demi-mondaines i similars de que van definir per sempre la modernitat artística com un moviment de marginals i marginats. Va ser la ruta que va seguir Picasso, ja abans d’arribar a París, a partir de la seva crítica als modernistes com Casas, que a la capital francesa havien aprés a dibuixar “a la Lautrec”, si bé en desactivaren bona part de la seva crítica social. Un cop arribat a la capital mundial de l’art, amb 19 anys i un any abans que Toulouse-Lautrec morís amb 36, Picasso desfermà el seu geni per explotar aquestes temes amb una radicalitat característica, fins a transcendir el tema en si i atrevir-se a transgredir l’estructura de l’obra d’art. D’aquí n’extrauria lliçons i actituds que el van acompanyar fins al final de la seva carrera. Aquesta tesi, els contorns de la qual es veuen clarament a l’exposició gràcies als extraordinaris préstecs aconseguits, és desenvolupada de forma brillant per Paloma Alarcó en el catàleg. Val la pena el bitllet d’AVE.

2. Vist a Madrid: Fortuny.

Després de l’esplèndida antològica al MNAC de 2003 (amb un molt bon catàleg), és difícil idear-ne una altra que resulti igual d’estimulant. No és el cas de la que ara ofereix el Prado: tant la disposició de les obres, els textos de paret i fins i tot el color de fons escollits semblen conspirar per presentar un Fortuny més aviat monòton i previsible. Tot i així, alguns dels préstecs, provinents de museus americans i col·leccions particulars, son rars de veure i per tant interessants. També el plantejament de la sala dedicada a l’estudi del pintor, com a manifestació d’una voluntat d’obra total, és suggestiu i permet vincular la trajectòria del pintor, gravador i antiquari ocasional amb la del seu fill, dedicat preferentment a la moda i la decoració – aspectes que Francesc Quílez tracta en un interessant article a El País. Potser el catàleg, que encara no he pogut llegir, conté més sorpreses.

3. Grans retaules: el Políptic de Gant.

La web dedicada a la restauració de la gran obra dels germans Van Eyck està evolucionant. Ara s’acaba de renovar i la generosa quantitat de macrofotografies d’alta resolució i altra documentació generades és més fàcil de consultar. A partir del desembre, hi ha el compromís d’abocar-hi bona part de la resta d’obres de Jan van Eyck – de moment, com a aperitiu, s’ofereix el retrat de la seva dona.

4. Grans retaules: els valencians.

Unes de les sales més conegudes del Victoria & Albert Museum de Londres és la 48a, anomenada Raphael Cartoons per els monumentals pintures al tremp sobre paper, preparatoris de tapissos, que s’hi mostren, executades pel geni italià i el seu estudi. Però la sala també inclou, mig ignorat i no gaire ben il·luminat, l’enorme Retaule del Centenar de la Ploma, una de les obres mestres del patrimoni valencià. Ara sembla que finalment rebrà l’atenció que es mereix: d’una part, el museu n’ha emprés la restauració, de l’altra, l’Institut Valencià de Conservació i Restauració, ho ha aprofitat per anar a analitzar-lo fotografiar-lo a fons. La missió forma part del projecte de l’IVCR sobre el gòtic valencià internacional, el qual inclourà també les següents obres: del Museu de Belles Arts de València, el Retaule de la Santa Creu, de Miquel Alcanyís, el Retaule de Fra Bonifaci Ferrer, de Gherardo Starnina i el Retaule de Sant Miquel Arcàngel, de Jaume Mateu; del Museu Municipal de Xèrica, el Retaule de Sant Jordi, de Berenger Mateu; i del renovat Museu de la Catedral de València, Sant Tomàs incrèdul, de Marçal de Sax i el Retaule de Sant Miquel (notícia a europapress).

5. Més valencians.

Al seu blog Art i Patrimoni, que sempre val la pena llegir, Josep Lluís Cebrián proposa identificar l’autor de les dues taules ( Combat entre Cosroes i Heracli i la Restitució de la Creu per l’emperador Heracli) que, com ja vam comentar, es van subhastar recentment a Christie’s Nova York (per 27.500 dòlars). Per Cebrián serien de la mà del Mestre de Xàtiva i formarien part d’un retaule dedicat a la llegenda de la Vera Creu, del qual la taula central seria la dedicada a Constantí i Sta. Helena amb la Vera Creu publicada a la History of Spanish Painting de Post al 1936.

6. Treball de camp.

L’especialista en pintura sevillana del barroc Benito Navarrete ha obtingut un nou èxit. Enlloc de fiar-se de d’estudiosos anteriors a ell i de les males fotografies fins aleshores publicades, va decidir seguir la seva intuïció i viatjar fins al Pernhym Castle, a Gal·les, per examinar aquest retrat de Don Diego de Zúñiga. L’obra es considerava una còpia, semblant a la que conserva encara en una col·lecció privada sevillana. Però ara, tornada a examinar després de la proposta de Navarrete i incorporada a l’últim minut a la retrospectiva de retrats de Murillo a la Frick, ja s’accepta com l’original que es creia perdut – noticia a The Guardian.

7. Indigne.

Si la substitució dels Consellers de la Generalitat per part dels corresponents ministres estatals ja és de per si una brutalitat jurídica i política, el corresponent a Cultura, el políglota Méndez de Vigo sobrepuja amb la seva la indignitat a l’hora d’exercir el càrrec usurpat. Seguint una estratègia clarament contrària als interessos de la Generalitat que pretén representar, ara Méndez ha impedit la presentació d’un recurs contra l’ordre d’execució (provisional!) de la sentència que, pobrament argumentada, declarava nul·les les compravendes dels béns del Monestir de Sixena – quan encara s’ha de resoldre el recurs que, en el seu moment, hi oposà la pròpia Generalitat. En conclusió, la direct rule del 155 és una amenaça constant i ben real.

Set per set: De París a Cluny.

Publicat a 16 novembre, 201716 novembre, 2017

1. El Louvre, sempre sorprenent.

Si viatgeu a París, no us perdeu François Ier et l’Art des Pays-Bas al Louvre. La coservadora Cécile Scailliérez ha muntat una exposició sorprenent rica i generosa dels millors artistes flamencs i holandesos a la França del Renaixament, la producció dels quals havien quedat durant massa temps sota l’ombra dels seus contemporanis italians. L’excel·lent catàleg és una obra de referència en aquest camp.

2. Picasso, dia a dia.

Picasso 1937. L’anée érotique al Museu Picasso de París dóna molt més del que el seu títol enginyós sembla prometre. Es pot seguir, dia a dia, l’enorme capacitat de treball de Picasso i la seva gran habilitat de cambiar d’un estil a un altre, sempre dins d’una exploració coherent dels molts llenguatges artístics que dominava d’una manera aclaparadora.

3. La qualitat és vella, els diners són frescos.

A artnet trobareu un bon reportatge sobre la històrica venda del Salvator Mundi de Leonardo, mentre que a Christie’s han penjant el video de la batalla final. L’estratègia de la casa de subhastes d’incloure l’obra mestra en una subhsata d’art contemporani s’ha revelat brillant, donat que els dos últims licitadors estaven representats per François de Poortere, International Director and Head of the Old Master’s Department, que anva pujant a poc a poc, i per Alex Rotter, Chairman of post-war and contemporary art for the Americas, els increments del qual eren molt més atrevits. El client d’aquest és qui finalment va quedar-se’l, per 450,3 million de dòlars (comissions incloses).

4. Compreu-ho barat, doneu-ho car.

Al blog de l’ARCA, hi publiquen un article explicant una estratègia d’ ingenieria financera: es tracta de comprar una peça important, preferiblement d’arqueologia, a un preu raonable, per després deixar-la valorar a un preu molt més alt per un “expert” (proveït pel venedor), de manera que surti a compte donar-la a una institució a canvi d’interessants avantges fiscals.

5. Prometedor.

*Anònim (Anvers), Retaule de la Passió de Crist, c. 1510. Burgos, San Lesmes, Capilla de Salamanca* *(Foto: Hans Nieuwdorp Archive, Illuminare – Centre for the Study of Medieval Art | KU Leuven)*.

Brepols publicarà al gener de l’any que ve “Netherlandish Art and Luxury Goods in Renaissance Spain”, editat per D. van Heesch, R. Janssen i J. Van der Stock). Recollirà les contribucions al simposi del mateix títol a la Universitat de Lovaina, al febrer de 2016.

6. El cas Tàpies: una contribució alemanya.

En el cas de la venda de la col·lecció privada d’Antoni Tàpies a Christie’s, personalment m’hi vaig mostrar a favor, ja que no havia trobat cap article ni estudi que la relacionés de forma definitiva amb l’obra de l’artista. Bé doncs, sembla que estava equivocat: Barbara Catoir al FAZ publica un article prou convincent, on la descriu com la “typische Künstlersammlung”: mancada de cap obra realment important, però estratament vinculada al procés creatiu de Tàpies.

7. El tresor dels monjos.

A els herois de la Revolució i els emprenedors del XIX se’ls va escapar i ha quedat enterrat fins al setembre passat: al blog del CNRS podeu llegir la història de la troballa d’un tresor (“2 200 pièces d’argent, 21 dinars en or, un anneau sigillaire en or avec une intaille romaine ainsi qu’une feuille pliée et un petit objet en or” ) a l’Abadia de Cluny, per un estudiant de màster treballant en una excavació sobre paleoalimentació.

Set per set: De Nova York a Madrid.

Publicat a 10 novembre, 2017

1. Una lliçó de connaisseurship – i recerca.

La conservadora del Metropolitan Carmen C. Bambach explica al New York Times com va atribuir un nou dibuix (Nu masculí adormit amb un geni infantil) a Miquel Àngel. L’està presentant a la propera retrospectiva al mateix museu (del 13 de novembre al 12 de febrer de 2018).

2. Nou número.

El número de tardor d’enguany de la revista online Nineteenth Century Art Worlwide ja es pot consultar, gratuïtament com sempre. Aquesta vega no hi ha cap article sobre artites catalans o espanyols, però entre les bones contribucions a què ens té acostumats, hi trobareu una documentadíssima recensió de la l’exposició retrospectiva de l’escultor Medardo Rosso a al Museu de Belles Arts de Saint Louis per Susan Waller, catedràtica a la University of Missouri.

3. Un Goya val quasi 98 Fortunys.

Sota el rpograma de garantia de l’Estat, s’ha assegurat l’oli primerenc de Goya “Aníbal victoriós contempla Itàlia des dels Alps” (oli sobre tela, 87 x 131,5 cm), amb 18 milions d’euros, per cobrir l’extensió del seu dipòsit al Museo del Prado. Poques setmanes després, 98 obres de Marià Fortuny, que han arribat al mateix museu per a la retrospectiva que hi estan a punt d’inaugurar, s’han valorat dins del mateix esquema en 18.804.239,60 €.

4. I cent Picassos valen 1.200.000 €.

Sense cap mena de dubte, un dels lots més espectaculars per als amats de gravats d’aquesta temporada, és el número 317 de la venda a Ader París del proper 25 de novembre: els 100 gravats de la Suite Vollard de Picasso provinents de la coneguda col·lecció del marxant i col·leccionista Henri M. Petitet (amb una estimació de 1,2 milions d’euros). A la fitxa del lot hi trobareu un resum de l’accidentada història de la Suite.

5. Contra la “scholarship tax”.

Diverses figures prominents de la història de l’art del Regne Unit han iniciat una campanya contra el que anomenen la “scholarship tax”: els “drets d’autor” que els museus cobren per fotografies d’obres històrique respecte les quals, de fet, aquets drets ja no existeixen – ni tampoc respecte les fotografies d’elles, mancades de la necessària originalitat. Ho explica al seu blog Bendor Grosvenor, un dels impulsors més decidits.

6. Gurlitt, el resultat.

D’acord amb Marcel Brülhart, Vicepresident de la Dachstiftung des Kunstmuseums Bern, al capdavall no hi havia tantes obres amb un passat nazi a la col·lecció Gurlitt que, un cop heretada, ara estan exposant (Gurlitt: Status Report.“Degenerate Art” – confiscated and sold, fins al 4 de març de 2018, amb una exposició paral·lela a Bonn). En tot cas, afirma, la seva arribada al museu ha donat un impuls important a la recerca sobre la procedència de les obres a d’altres museus suïssos –entrevista al F.A.Z.

7. La bellesa està a l’interior.

El nou Museo de las Colecciones Reales ha anunciat que obrirà al gener del 2020. L’edifici, com és sabut, ja està acabat i premiat i vist el seu aspecte, no deixa de ser un ironia respecte a un institució que vol mostrar la monarquia com a àrbitre del bon gust al llarg dels segles. La col·lecció però, segur que no defraudarà, ni que sigui perquè inclourà, entre altres, l’esplèndida Armería Real.

Set per set: De la col·lecció Godia al retorn de la història

Publicat a 27 octubre, 201727 octubre, 2017

1. Llibres 1: Mantenir la conservadora.

Com és sabut, la Fundació Gôdia va abandonar la seva seu al carrer Diputació de Barcelona l’any passat. Malgrat tot, va mantenir la seva conservadora, Mercè Obón, que ha continuat investigant les obres de la col·lecció. Ha publicat els fruits del seu treball en un catàleg recent (La esencia de la belleza), en ocasió de l’exposició al Museo Episcopal de Málaga a l’estiu pssat – entre altres novetats, ha pogut identificar sense cap mena de dubte la família retratada en aquest gran oli de Casas.

2. Llibres 2: Una veterana de TEFAF.

Com ja vam comentar unes setmanes enrera, l’antiquari argentí Eguiguren va mostrar aquesta gran taula amb la Mare de Déu i el Nen a Tefaf Maastricht del març passat, com un anònim hispànic. Ara l’ha tornat a portar a Tefaf New York , amb l’atribució al Maestro de Belmonte i acompanya d’un catàleg firmat per Alberto Velasco (Virgin and Child with Musicina Angels. The Master of Belmonte and Late Medieval Aragonese Painting, Eguiguren 2017). La publicació de fet és un estudi molt complet sobre l’escola del XVI a Calatayud, amb abundància de dades tècniques.

3. Llibres 3: Michelangelo.

Ja podeu reservar el catàleg de la propera exposició al Metropolitan (obre el 13 de novembre), editat per Carmen C. Bambach, a yale.com per 65 dòlars.

4. Per tot arreu dones, dones, dones.

*Maruja Mallo. Kermés, 1928. Castres-Musée Goya, Musée d’art hispanique © Centre Pompidou, MNAM-CCI, Dist. RMN-Grand Palais / Jacques Faujour © Maruja Mallo, VEGAP, Málaga, 2017*

Abans d’anar a veure la retrospectiva d’Olga Sacharoff (1889-1967) al Museu d’Art de Girona (a paritr del 25 de novembre), podeu viatjar al Museo Picasso in Malaga per visitar la seva sel·lecció de 18 artistes surrealistes, amb el títol Somos plenamente libres. Las mujeres artistas y el Surrealismo (fins al 25 de gener, comentari a El Mundo). Mentrestant, Guillermo de Osma ofereix a Madrid una retrospectiva de Maruja Mallo (1902-1995) fins el 20 de novembre (catàleg aquí). L’exposició concideix amb el llençament de la campanya per al catàleg raonat d’olis de l’artista, impulsat pel mateix Guillermo de Osma, amb Juan Pérez de Ayala i Antonio Gómez Conde. Podeu enviar les fotos d’obres de Mallo a catalogorazonado@marujamallo.com (web: www.marujamallo.com)

5. Una tradició familiar.

La filla de Pau Gargallo segueix la tradició de generositat de la seva família amb una nova donació, aquesta vegada de cinc bronzes importants, al Museo Reina Sofía a Madrid (nota a Efe). És gràcies a la seva mare que el Museu Nacional d’Art de Catalunya conserva una excel·lent sel·lecció de l’obra del seu pare.

6. Weimar a Frankfurt.

la Schirn Kunsthalle de Frankfurt obra una exposició aobre art a la República de Weimar, amb un bon digitorial – Splendor and Misery in the Weimar Republic, fins al 25 de febrer de 2018.

7. Una altre repte del Set per Seet: altra vegada, trobeu les 7 diferències.

I una altra vegada, impossible. Quines ganes de repetir la història.

Set per set: De Pedro de la Romana als Jordis.

Publicat a 19 octubre, 201719 octubre, 2017

1. Pedro de la Romana, pas a pas.

L’última obra de l’exposició de la donació Gallardo al MNAC, entre el març i el juliol de 2016, era el Sant Tomàs Apòstol de l’andalús Pedro de la Romana (doc. 1488 – 1529). L’atribució ja havia estat proposada per C. R. Post al 1950 i va ser recollida per José L. Galdón, al 1991, en l’article en què va publicar dues peces més del mateix conjunt, un Sant Pere i un Sant Felip localitzats al Museu del Patriarca de València. Ara hi podem afegir en primícia aquests Sant Jaume Apòstol i Sant Pau que hem localitzat al mercat internacional: no sembla difícil veure que provenen del mateix apostolat. Igualment, en formaria part el Sant Joan que, després de passar per aquest vostre servidor, ara es conserva en una col·lecció privada. Aquí dalt teniu les fotografies de tots ells.

2. Noves respostes per a velles preguntes.

Una de les qüestions clàssiques i específiques de l’art cristià és com representar Crist, l’encarnat amb doble natura. Se n’ocupa, amb una especial èmfasi en els aspectes materials i l’evolució de la pintura sobre taula, el llibre Inkarnat und Signifikanz – Das menschliche Abbild in der Tafelmalerei von 200 bis 1250 im Mittelmeerraum (668 pàgs., 920 il·lustracions, 29,90 €, ISBN: 978-3-9815094-1-0), que el Zentralinstitut für Kunstgeschichte de Munich publica després de tres anys d’investigació. El projecte té una atractiva presentació digital a la web de Google Art Project. Mentrestant, via l’excel·lent blog Art History News, ens assabentem que la National Gallery de Londres dedica al mateix tema una sèrie de vídeos al seu canal de Youtube, titulada The Audicity of Christian Art.

3. Un 2018 barroc.

*Sir Anthony Van Dyck (1599-1641), Triple Retrat de Carles I (1600-1649), oli sobre tela, 1635-1636. Foto: The Royal Collection*.

Mentre que aquest últim trimestre del 2017 amb la doble donació Van Otterloo – Weatherbie al Museum of Fine Arts de Boston de diverses obres de fins a 66 artistes del barroc nòrdic (inclosos Rubens, Van Dyck i Rembrandt, segons els comunicat de premsa del museu) i de fons per a un centre de recerca, també el 2018 pinta bé per als amants d’aquest moviment. El 24 de gener, la Royal Academy de Londres inaugurarà Charles I: King and Collector, dedicada a l’extraordinària col·lecció d’obres mestres del malaguanyat monarca, la subhasta de la qual alimentà d’altres col·leccions reials, en especial la de Felip IV. El 10 d’abril, el Museo del Prado obrirà Rubens, pintor de bocetos, el format en que es revela el seu geni d’una manera més clara. A partir de l’estiu, serà una ciutat sencera, Anvers, la que es farà barroca amb el programa Antwerp Baroque 2018, intentant connectar amb l’art contemporani – de moment, ja hi han acollit l’Anunciació de Tintoretto que va pertànyer a la col·lecció de David Bowie. A partir del 15 de desembre, agafarà el relleu el Centraal Museum d’Utrecht (en col·laboració amb l’Alte Pinakothek de Munic), amb una exposició dedicada als caravaggistes del nord: Utrecht, Caravaggio and Europe. D’altra banda, per a finals de 2019, la mateixa Alte Pinakothek ja ha anunciat una gran retrospectiva de Van Dyck.

4. A la Brussel·les belga.

La menció als esbossos de Rubens em fa pensar en la magnífica sel·lecció que se’n pot veure al Museu Reial de Belles Arts de Bèlgica, ara rebatejat amb un Musée Oldmasters Museum tan forçadament híbrid com l’Estat que l’acull. El museu pateix el mateix grau suau de decrepitud que també es nota en les línies de trens del país, però tot queda oblidat després d’un parell d’horetes visitant la seva gran col·lecció de primitius flamencs, Bruegels (la família al complet) i pintura barroca holandesa – amb la sorpresa, que mai no falla, de trobar aquest oli conegudíssim de David en una de les seves últimes sales. A pocs metres hi ha el centre Bozar, que acostuma a oferir exposicions interessants, a més a més de la resta dels Musées Royaux.

5. Més enllà de l’Angelus.

*Jean-François Millet (1814 – 1875), Man with a Hoe (Home amb una aixada), 1860 – 1862, Oli sobre tela 81,9 × 100,3 cm, The J. Paul Getty Museum, Los Angeles.*

El Musée de Beaux Arts de Lille dedica fins al proper 22 de gener, una retrospectiva a Jean-François Millet (1814-875), autor del cèlebre Àngelus conservat a Orsay. L’exposició, segons la seva web de presentació, vol ajudar a treure-li de sobre l’etiqueta de “pintor pagès” i reivindicar l’ “univers sensible i poètic d’un pintor fora de sèrie que va marcar profundament Van Gogh, Pissarro, Seurat, Gaugin, Permeke, Dalí i, més recentment, Bansky”.

6. Una combinació perfecta.

El blog Artes ens porta l’excel·lent noticia de la beca doctoral en art hispànic al Courtauld Institute of Art, patrocinada per Centro de Estudios Europa Hispánica. És la unió de d’una gran institució i d’una gran fundació privada i segur que ajudarà a cobrir un buit històric en l’oferta de la universitat londinenca. El termini és el 10 de gener, però es recomana als interessats de contactar amb els possibles supervisors abans, a fi de discutir el tema de recerca.

7. No ens n’oblidem.

És impossible fer-se càrrec de les inacabables injustícies del món, però sempre es pot ajudar a recordar, un cop i un altre, que hi ha dos homes bons i innocents a la presó. El cartell es pot descarregar aquí.

Set per set: De Sitges al Dr. Castiñeiras

Publicat a 21 setembre, 201721 setembre, 2017

1. Sitges, com de costum.

Un any més, la Jornada de Mercat de l’Art, Col·leccionisme i Museus a Sitges marcarà, el 20 d’octubre, el primer trimestre de la temporada. Aquest any es dóna la coincidència que una de les conferenciants, Glòria Domènech, parlarà d’Antoni Tàpies com a col·leccionista, després d’uns quinze dies que a Christie’s s’hagin posat a subhasta algunes de les peces més destacades de la seva col·lecció – a les subhastes Post-War and Contemporary Art Evening Auction (6 d’octubre, Londres) i Up Close Sale (3 d’octubre, Londres); d’altres s’oferiran a les Impressionist and Modern Sales de febrer de l’any que ve.

2. Un austríac a Califòrnia: Max Hollein.

El FAZ té l’habilitat de fer bones entrevistes a directors germànics a l’estranger. Max Hollein era l’estrella emergent de la museografia europea quan era director dels Museus de Frankfurt, fins que l’any passat el van nomenar director dels de San Francisco (Legion of Honor i M. H. de Young Museum). Ara ens explica que:

“Els museus europeus estan fortament impregnats de política cultural. A Amèrica no hi ha cap política cultural estatal. Els museus s’impregnen del que el Board of Trustees argumenta, no només des del punt de vista economic”.

3. Un alemany a Itàlia: Eike Schmidt.

Pel que fa a Eike Schmidt, l’encara director dels Ufizzi, a la seva entrevista al FAZ, proclama: “La burocràcia italiana és un obstacle gegantí. L’he pogut abatre unes quantes vegades”. Com és sabut, al 2019 no renovarà el seu càrrec, ja que ha acceptat la direcció del KHM de Viena.

4. El nostre amic Leviatan.

El cas del plorant núm. 17 de la tomba de Felip l’Ardit de Borgonya (el conjunt dels quals es conserva en bona part als museus de Dijon i Cleveland) posa de manifest l’error de donar poders extraordinaris a l’Estat, en aquest cas francès. Ens mans privades des de 1813, els seus propietaris l’han cedit a totes les exposicions importants que li han demanant, Han intentat també fer-ne dació en pagament d’impostos i oferir-lo al museu de Dijon per a que l’adquirís amb una campanya de mecenatge. Quan res no ha funcionat i han decidit posar-lo a subhasta, l’Estat irromp amb la pretensió d’expropiar-los en virtut d’una norma de 1804 (quan a més més les peces van ser sostretes el 1793, en plena Revolució Francesa). Articles a La Connaissance des Arts i a Bilan.

5. Un afer de família.

Al blog de l’ARCA ens expliquen les connexions familiars darrera del robatori de la Big Leaf al Bode Museum de Berlin. D’altra banda, al Die Zeit, hi trobareu el video de tres dels detinguts, just després de la feineta, deixant-se veure per una estació del S-Bahn, solitària i vigilada per càmeres de seguretat.

6. Böhler? Pregunteu al ZI.

El ZI de Munich ja ha aconseguit els fons per a investigar el arxius Julius Böhler (1903-1949), els quals va adquirir el 2015 – si bé encara estan buscant els diners necessaris per a digitalitzar-los. La casa Böhler va ser un dels antiquaris més importants de l’Alemanya de principis de segle XX. Ocasionalment va comerciar obra hispànica – com aquest excel·lent Sant Francesc de Zurbaran ara al MFA de Boston.

7. Entre la letra y el pincel: el artista medieval. Leyenda, identidad y estatus.

El professor Manuel A. Castiñeiras continua, infatigable, la seva tasca infatigable de col·locar l’art romànic hispànic en el context interancional. El seu nou llibre recull diverses aportacions de diferents especialistes del país, així com alguns d’estrangers atrets als seus seminaris I cursos a la UAB I arreu (Manuel A. Castiñeiras, ed.: Entre la letra y el pincel: El artista medieval.: Leyenda, identidad y estatus, Círculo Rojo, 2017, 420 p.; ISBN: 978-8491603368).

Set per set: De Mònaco a Iraq.

Publicat a 14 setembre, 201714 setembre, 2017

1. Morgan, el jutge.

Als jutjats de Mònaco, en el cas que enfronta Yves Bouvier amb el seu antic client, el col·leccionista rus Dimitry Ryboliev, sobre les seves comissions com a consultor (o simplement venedor), el suís, conegut com els “Rei dels Ports Francs”, està gaudint dels avantatges de tenir un jutge, Morgan Raymond, que no dóna res per sabut i planteja al magnat rus les preguntes difícils, especialment sobre tractes similars amb altres consultors (article a Bilan, via artnet). Morgan es va fer càrrec del cas fa uns mesos, després que el primer jutge assignat sorprengués tothom demanant un trasllat a les illes Reunió (notícia a Le Temps).

2. Fred, l’historiador de l’art.

El servei de notícies de CODART informa que el Dr. Fred G. Meijer, un especialista en pintura holandesa de l’Edat d’Or, ha deixat el RKD, on era el punt de referència com a Senior Curator, i ha obert una consultoria pel seu compte, a www.fredgmeijer.com. Ofereix serveis d’atribució (sense valuació econòmica), classes magistrals, conferències, assaigs i catalogació de col·leccions.

3. Manuel, el director.

L’obertura del “Louvre de les Dunes” a Abu Dabhi ha estat finalment anunciada per al proper 11 de novembre. Il Giornale dell’Arte us ofereix una entrevista exclusiva amb el seu director, Manuel Rabaté.

4. Ens veiem a Berlín…

…per veure reunides totes les taules que han sobreviscut del Díptic de Von Melun de Jean Fouquet, acompanyades d’altres obres del mestre i dels seus contemporanis, a l’exposició que li dedica la Gemäldegalerie, fins al 7 de juny de 2018.

5. I a Florència, més endavant,…

… a la 30 Biennale de l’Antiquariato (des del 29 de setembre fins al 7 d’octubre), la primera després dels canvis introduits a legislació italiana sobre exportació de béns culturals mobles. Aquests canvis van seguir, en gran part, les conclusions del simposi organitzat per la mateixa administració de la Biennale al març d’aquest any.

6. I per què no a Nova York…

*Foto: Coberta dels Evangelis de Lindau, The Morgan Library.*

… per veure Magnificient Gems: Medieval Treasure Bindings a la Morgan Library, una petita exposició que reuneix la seva magnífica col·lecció d’enquadernacions medievals amb joies (a més a més del seu Beatus de San Salvador de Tábara). Però si no us ve de gust el viatge, cap problema, perquè la Morogan té en línia una gran part de la seva col·lecció, amb milers de fotografies i molt bons comentaris.

7. El blog de l’ARCA.

Un dels millors blogs sobre protecció del patrimoni històric i de criminologia sobre béns culturals és el que publica ARCA, (Association for Research into Crimes Against Art). La seva última entrada és sobre un arxiu de documents hebreus iraquians, que les autoritats dels Estats Units retornaran a les iraquianes el proper any. També serveix per aprendre què fer quan papers i llibres es mullen: refredar-los.