Categoria: Exposicions

20 September 2012

Publicat a

1. Planning for Van Dyck.

 

Prado’s forthcoming signature exhibition, The Young Van Dyck opens on November 20th(until March 3rd, 2013). This is how it is planned to hang – according to the General Conditions for the installation contract, published last July, accessible here. As usual, the Friends of the Prado will offer a series of four conferences by its curator, Alejandro Vergara, and its chief restorer, Maria Antonia López de Asiain. (every Monday from October 1st,  fee €145).

 

2. Books: Matías Díaz Padrón, Van Dyck en España.

Dr. Matías Diaz Padrón (1935) heavy volumes (Van Dyck en España, 2 vols, Madrid: Editorial Prensa Ibérica, September 2012; 928 pages, €250.- on the publisher’s website) are his lifetime work, and an archive for his many discoveries in different Spanish collections. It was presented  last week in the auditorium of the Museo del Prado, where he served between 1970 and 2007, first in the Conservation Department, and then as curator in the Flemish and Dutch Schools Department.  Likewise, in an article in the last issue of the Archivo Español de Arte, he argues that a version of Van Dyck’s Saint Sebastian, now in the City Council of Palma de Mallorca, is in fact the lost original from the Monterrey collection.

3. Albert works.

Readers of this blog’s post of August 2nd, might recognise this Christ in Majesty (alabaster, 24 cm. high, c.1320) by the Master of Anglesola (first half of the 14th century), a personal discovery of Albert Velasco, curator at the Museu de Lleida. He has now published a complete study on the piece  (“Un nou fragment del sepulcre de Ramon Folc VI de Cardona, del Monestir de Poblet”, Aplec de treballs. Centre d’Estudis de la Conca de Barberà, n. 29, 2011, p. 209-219).

4. A  women’s landscape.

 

Some weeks ago I went to see two exhibitions, one in Girona (The landscape in the collection of Carmen Thyssen, Caixafòrum, free admission, until January 6th, catalogue for €30 at the door) and the other in Sant Feliu de Guíxols (Landscapes of light, landscapes of dreams. Monastery of Porta Ferrada, until October 8th, admission €6.-, catalogue for €25 at the door) of Catalan and European 19th – early 20th Century landscapes from the collection of Mrs. Carmen Thyssen Bornemisza. As you can expect from a private collection, there were ups and downs. But some of the rooms were really suggestive, like number 6 in the Monastery of Porta Ferrada, which was labelled “The interior landscape” (meaning house interiors). It read also as a short review of the role of women in fin de siècle art – and society. It started with the well-off middle-class wife, sitting comfortably with her husband in their private realm (Ramon Casas, Terrace, 160,5 x 121 cm, 1898; pictured above); continued with the outdoors, independent Parisian, showing off in public parks in the day and in crowded bars at nights, in an ambiguous mixing of freedom and easy availability (Herman Anglada Camarasa, Le Paon Blanc, oil on canvas, 78.5 x 99.5 cm, 1904); and ended with the marginalized, pregnant gypsy by Isidre Nonell (Pregnant Gipsy, oil on canvas, 95 x 80 cm, 1904), whose outplacing is underlined by the blurring of all space references – as though she were sitting in a void. In other words, the signs for a bigger, international project on the subject were there. On the other hand, the exhibition in Sant Feliu was presented as a preview of the future museum in the village housing loans from the same collection. She also announced plans for a large loan to the MNAC in Barcelona – both moves may affect its current display in an annex of Museo Thysen Bornemizsa in Madrid.

 

5. When did it all start?

Pelegrí Clavé (1811-1880), Jacob receives the bloody robe of his son Joseph, oil on canvas, 99 x 136 cm, 1842.

As noted, one of the implied, and really worthy messages of both Thyssen exhibitions is the connection of 19th century Catalan artists with their European counterparts. As they show, these contacts started going mainstream when Ramon Martí Alsina (1826-1894) adopted Gustave Courbet’s (1819- 1877) realism in some of his reasonably sized works – he reserved the really big ones for dramatic history scenes (as seen in Realisms. The Mark of Courbet, April – June 2011 in the MNAC). But perhaps we can take a step back, and consider the acquaintance of Catalan Nazarenes with the original German group in Rome in the middle of the century.  The subject was explored by Dr. Matilde González in her unpublished PhD thesis, and in some recent articles (“La contribució dels puristes catalans al Romanticisme històric”, Revista de Catalunya, n. 275-276, 2011; pp. 81 – 122, and “Una mirada al retrato romántico purista: de los nazarenos alemanes a los nazarenos catalanes”, Butlletí de la Reial Acadèmia de Sant Jordi, n. 25, 2011; pp. 57-78). It is well illustrated by the parallel between German’s frescoes in Casa Barthóldy, and the work by Pelegrí Clavé pictured above, which was bought in 2010 by the Museu d’Art de Girona (see the short note in yes, Wikipedia). The same relationship, but with the British Pre-Raphaellites is now explained, once again, in Tate Britain’s current Pre-Raphaellites Victorian Avant-Garde -until January 13th, admission for £4.- (although Brian Sewell does not really like the show, as we learn via the fantastic Art History News blog by B. Grosvenor). At the end of the day, Nazarens always put the same paradox on the table: was this back-looking group the first modern European movement, showing the latter avant-garde features of social reformism through art, near or pseudo-mystical preoccupations and artist leadership (instead of patron leadership)? How far were they from the Romantics of the previous generation? We need a European answer to that.

6. Goya, Goethe.

 

Both Francisco de Goya (1746-1828) and Johan Wolfgang Goethe (1749 – 1832) can provide some answers to the question above. There is news relating to them. On the one hand, the coming Dark Romanticism. From Goya to Max Ernst in the Städel in Frankfurt (from September 26th to January 30th, 2013, admission €10, catalogue €34.90), is preceded with an article in the FAZ pointing out that the Goethehaus, also in the city, could grow from being the house of an interesting collection of works by Goethe’s contemporaries, and become the first full-fledged Romanticism museum in Germany. On the other hand, fans of the Aragonese genius would love to learn the Prado has launched Goya en el Prado, a comprehensive website with all its Goya’s holdings – from sketches, and documents to the dark, and heavily restored Black Paintings.

7. Hirst, Adrià.

 

Ferran Adrià (Hospitalet del Llobregat, 1962), and Damien Hirst (Bristol, 1965) share something more than their common status as contemporary geniuses. But what about the differences? The chef was invited in documenta Kassel (12) in 2007; the artist is breaking attendance records with his current retrospective in the Tate.

20 setembre 2012

Publicat a

1. Planning per a Van Dyck.

 

La properagran exposició del Prado, El Joven Van Dyck obre el proper 20 de novembre (finsa al 3 de març). Així és com està plantejat de penjar-la, segons els Plec de Condicions del contracte d’instal·lació, publicat al juliol – el podeu consultar aquí. Com és habitaul, la Fundación Amgios del Prado organitza una sèrie de conferències (4) del seu comissari, Alejandro Vergara, i la restauradora principal, Maria Antonia López de Asiain (cada dilluns des de l’1 d’octubre, inscripció 145 €).

 

2. Llibres: Matías Díaz Padrón, Van Dyck en España.

Els grossos volums de Dr. Matías Diaz Padrón (1935) deVan Dyck en España (2 vols, Madrid: Editorial Prensa Ibérica, setembre 2012; 928 p., 250€.- a la web de l’editorial) són l’obra de la seva vida, i l’arxiu de les seves múltiples desocbertes en diferents col·leccions espanyoles. El van presentar la setmana passada a l’audirotri del Prado, en el qual va treballar entre 1970 i 2007, primer al Departament de Restauració i després com a conservador al Departament de Pintura Flamenca i Holandesa. Igualment, en un article al l’últim número del Archivo Español de Arte, defensa que la verió del Sant Sebastià de Van Dyck a l’Ajuntament de Palma és de fet l’orginal perdut de la col·lecció del Conde de Monterrey.

 

3. L’Albert treballa.

Els lectors d’aquest blg, i en concret, del post del 2 d’agost, potser els sona aquest fragment d’un Crist en Majestat (alabastre, 24 cm., c.1320) del Mestre d’Anglesola (primera meitat del s. XIV). Va ser una descoberta personal d’Albert Velasco, conservador al Museu de Lleida, que ara en publica un estudi complet (“Un nou fragment del sepulcre de Ramon Folc VI de Cardona, del Monestir de Poblet”, Aplec de treballs. Centre d’Estudis de la Conca de Barberà, n. 29, 2011, p. 209-219) – a l’espera del seu retorn defintiu al Museu del Monestir.
4. Paisatges femenins.

 

Fa un parell de setmanes, vaig poder visitar les dues exposicions de paisatges catalans i internacionals del XIX i ppis. del XX de la col·lecció Carment Thyssen, una a Girona (El paisatge a la col·lecció de Carmen Thyssen, Caixafòrum, entrada lliure, fins al 6 de gener, catàleg per 30 € a l’entrada) i l’altra a Sant Feliu de Guíxols (Paisatges de llum, paisatges de somni, Monestir de la Porta Ferrada, fins al 8 d’octubre, entrada per 6€ i catàleg per 25 €). Com és normal en una col·lecció privada, hi havia alts i baixos. Algunes de les sales, però, eren realment suggestives. La número 6 del Monestir de la Porta Ferrada, etiquetada com a “Paisatges interiors” (referint-se a interiors domèstics) podia llegir-se, en canvi, com una visió reduïda del paper de la dona fin de siècle en l’art – i per tant en la societat. Comença amb la muller benestant, confortablement instal·lada al seu reialme privat  (Ramon Casas, Terrassa, oli sobre tela, 160,5 x 121 cm, 1898; fotografiat a dalt); continuava amb la parisina extrovertida independent, àvida de mostrar-se als parcs públics de la ciutat durant al dia i als cafès sobrepoblats de la nit, en una barreja ambigua de llibertat i d’oferiment  (Hermen Anglada Camarasa, Le Paon Blanc, oli sobre tela, 78,5 x 99,5 cm, 1904); i acabava amb la gitana embarassada i marginada d’Isidre Nonell (Gitana embarassada, oli sobre tela, 95 x 80 cm, 1904), amb el seu desplaçament clarament subratllat per l’artista en esborrar totes les referències d’espai – com si estigués posant en un buit. En definitiva, les llavors per a un projecte més gran i internacional estaven allà. D’altra banda, l’exposició era un tast del futur museum a la vila, que ha d’incorporar diferents préstecs de la Sra. Thyseen. Com és sabut, també ha anunciat la intenció de fer un gran préstec al MNAC- totes dues accions poden afectar l’expsoció actual de la col·lecció en un annex al Museo Thysen Bornemizsa de Madrid.

 

5. Com va començar tot plegat?

Pelegrí Clavé (1811-1880), Jacob rep la túnica ensagonada de Josep, oli sobre tela, 99 x 136 cm, 1842.
Un dels missatges implícits a la col·lecció Thyssen, per tant, és la connexió dels artistes del XIX català amb els seus col·legues europeus. A les exposicions, ho feien començar amb l’adopció, per part de Ramon Martí Alsina (1826-1894), del realisme de Gustave Courbet’s (1819- 1877) – un tema explorat a l’exposició Realismes. La marca de Courbet, abril – juny de 2011, MNAC). Però potser hem d’anar una mica més enrera, i considerar la implicació dels natzarens catalans amb el grup natzaré alemany original a Roma cap a mitjans de segle. El tema va estat estudiat per la Dra. Matilde González en la seva tesi doctoral, inèdita, i en alguns articles publicats recentment (“La contribució dels puristes catalans al Romanticisme històric”, Revista de Catalunya, n. 275-276, 2011, pp. 81 – 122; i “Una mirada al retrato romántico purista: de los nazarenos alemanes a los nazarenos catalanes”, Butlletí de la Reial Acadèmia de Sant Jordi, n. 25, 2011; pp. 57-78). D’altra banda, es pot il·lustrat perfectament amb el paral·lel que existeix entre els  frescos dels alemanys a Casa Barthóldy (ara traslladats a Berlin) i l’oli dePelegrí Clavé de la fotografia, adquirit al 2010 pel Museu d’Art de Girona (trobareu les fotografies a la Wikipedia). La mateixa relació, però entre els Pre-rafaelistes anglesos i els nazarens alemanys, s’exposa, aquests dies a la Tate Britain (Pre-Raphaellites Victorian Avant-Garde,  fins al 13 de gener, entrades per 4 £. Al capdavall, els nazarens plantegen sempre la mateixa paradoxa: aquest moviment, que mirava tan enrera, va ser de fet el primer moviment modern en l’art europeu, amb característiques tan pròpies de l’avantguarda com el reformisme social a través de l’art, les preocupacions pseudo- o quasi-místiques i el lideratge de l’artista enlloc del lideratge del client personal? Així, en quin grau s’apropaven o s’allunyaven dels seus precedents romàntics? Necessitem una resposta europea a aquestes qüestions – i hi hem d’aportar els artistes de casa nostra.

6. Goya, Goethe.

 

TanFrancisco de Goya (1746-1828) com Johan Wolfgang Goethe (1749 – 1832) ens poden ajudar a respondre la preugnta anterior, està clar. Mentrestant, hi ha notícies sobre ells. D’una banda, la propera exposició La cara fosca del Romanticisme. De Goya a Mx Ernst  a l’Städel de Frankfurt (del 26 de setembre al 30 de gener de 2013, entrades per 10 €, catàleg per 34,90 €) ve precedida per un article al FAZ, apuntant que hi ha discussions per convertir la casa-museu de Goethe de la mateixa ciutat, que ara acull una col·lecció interessant dels contemporanis del poeta i intel·lectual, en el primer gran museu del Romanticisme a Alemanya. De l’altra, els amants del geni aragonès els agradarà saber que el Prado a llençat Goya en el Prado, una web amb tots els document i obres conservades de l’artista – i també intel·lectual.

7. Hirst, Adrià.

 

Ferran Adrià (L’Hospitalet del Llobregat, 1962), i Damien Hirst (Bristol, 1965) comparteixen en aquestes fotografies alguna cosa més que els seu estatus de genir contemporanis. I les diferències? Bé, el cuiner va ser convidat a la documenta Kassel (12) de 2007; l’artista està trencant rècords de públic amb la seva actual retrospectiva a la Tate – la vagi poder veure ii el més interessant va ser precisament la gent que vaig trobar-hi.

30 August 2012

Publicat a

Nothing to be spared.

Luis E. Meléndez (1716 – 1780), Still life (apples, grapes, melon, bread, a jar and a bottle), oil on canvas , 52,5 x 75 cm, c. 1771; MNAC, Barcelona.

Apparently my last post with some ideas about the MNAC was well received, so I am closing these longer summer pieces (instead of the customary seven short news items) with some lines about the star museum of this blog. For those who want it in one sentence: the point I am making today is that MNAC must deal with all aspects of Catalan art, including the less brilliant ones.

Last week we said MNAC may profit from engaging itself in a cultural dialogue with a European accent. Romanesque, Gothic and fin de siècle Art Nouveau (know here as “Modernism”) were the times when this corner of the Mediterranean produced its best art. Therefore, the corresponding collections at the MNAC would provide it with the works most suited for the international layout we advance.

However, something would be lost were the museum not moving beyond these three movements. It is true that the Renaissance collections are near to non-existent, and that the best pieces in the Baroque and Neoclassicism sections are Spanish and Italian. That’s why the museum has tended to manage these collections as a mute custodian, just keeping them, and lending them to third parties only when asked. Even when this was its only role, the Museum could be more active in attracting the outside projects, and making them also be shown in Barcelona.

But it can do more. First, it can foster a more thorough research of its own collections – which include these four wonderful still-lifes by the misfortunate Madrid court painter Luís Meléndez (1716 – 1780). They also feature some Catalan works – among them, the paintings of Antoni Viladomat (1678-1755), which can deepen our understanding of the moment. Another suitable subject could be the history of these collections, and its relation with the MNAC as a museum. Since they were not seen as obviously Catalan, why were they incorporated? When? How well did they fit into the general discourse of the museum?

But perhaps more interesting, they could be used for a kind of broader research. Given the lack of outstanding works, the MNAC could focus itself on some other questions, e.g.: can the absence of great masters from Catalonia be explained just on economic grounds? Since the Catalan artists were not serving a growing, self-centred Madrid court, what other clients did they cater to, and what roles did their art play? Why did their works follow certain models, and why did they ignore others? In which moment was the decision made, to start something of their own? Which parallels can we find in Europe?

Sure, an exhibition on these subjects will not become the season’s continental blockbuster. But dealing with them is a job the MNAC can do, and can give the lead to more general patterns across Europe. And that could be welcomed by someone else – at the end of the day, we did not lose the the train of post Medieval Europe, but like some other Europeans we were not travelling in first class.

 

30 agost 2012

Publicat a

Aquí no hi sobra res.

Luis Egidio Meléndez 1716 – 1780), Natura morta amb pomes, raïm, melons, pa, gerra i ampolla, oli sobre tela, 52,5 x 75 cm, c. 1771; MNAC.

Sembla  que l’anterior post amb algunes idees sobre el MNAC no ha desagradat, de manera que tancarem aquests notes llargues d’agost (enlloc de les habituals 7 notícies curtes) amb una altra, dedicada també al museu estrella d’aquest blog. Per qui vulgui el missatge ràpid, el resumeixo una frase: el MNAC no ha de renunciar a cap dels moments de l’art català.

La setmana passada proposàvem que el MNAC participés en un “diàleg internacional” d’arrel europea. Romànic, Gòtic i Modernisme són els tres primers moviments que ens vénen al cap a l’hora de pensar com podria ser l’aportació del MNAC en aquest diàleg. Tots sabem que aquestes són considerades les millors col·leccions del Museu – entre elles, l’estrella del museu.

Malgrat tot, crec que ens quedaríem curts si ens restringíssim a aquestes tres èpoques. És veritat que el Renaixement hi és pràcticament absent, i que en el Barroc i primer Neoclassicisme tenen molta més importància les obres d’origen castellà i italià. Respecte aquestes peces, el MNAC, ha tendit a  actuar com un simple custodi mut, amb la única tasca de conservar les peces i prestar-les a iniciatives d’altres amb més col·leccions més importants sobre el moment.

Ni que es continués limitant a aquest paper, el Museu tindria a més una altra feina: intentar captar aquests projectes en que hi participaria lateralment, de manera que també es poguessin veure a Barcelona. Però en realitat hauria d’anar més enllà, en dos sentits.

En un primer sentit, el de promoure una recerca aprofundida dels seus fons. Per començar, sobre les peces en si mateixes – els quatre bodegons de Luís Meléndez (1716 – 1780) no són gens menyspreables. Entre elles, també hi ha algunes obres catalanes (entre elles les de l’inevitable Antoni Viladomat, 1678-1755) que ens pot donar algunes claus per entendre el moment. D’altra banda, un altre tema que es podria estudiar la història d’aquestes col·leccions en concret i la seva relació amb el museu. Donat que no tenen una relació directa amb l’art català, per què van entrar a les col·leccions? Quan? D’on venien? Com van encaixar en el discurs general del museu?

Però, potser més interessant encara, es podrien fer servir per un altre tipus d’investigació. En efecte, donada la impossibilitat de presentar obres catalanes de primer nivell, per inexistents, el MNAC podria impulsar reflexions alternatives. Per exemple, l’absència de grans mestres barrocs catalans té una explicació merament econòmica o és més complexa? Si els artistes catalans no havien de servir a una cort cada cop més centralitzada, quins altres clients i quines altres funcions van acomplir? Per què les seves obres seguien uns determinats models i no pas uns altres? A partir de quin moment es va decidir seguir un camí propi i per quins motius? Hi ha altres paral·lelismes a Europa?

Segur que una exposició sobre aquests temes no provocarà cues quilomètriques a l’entrada del museu. Però en tot cas, és una aportació que podem fer i que pot donar la pista per definir uns models més amplis, d’abast europeu. Això pot interessar a algú altre de fora, ja que no vam ser els únics europeus que, encara no vam arribar a perdre el tren de l’època moderna, tampoc hi hem viatjat en primera.

23 agost 2012

Publicat a

Quan el nom és un repte – o perquè encara és aviat per canviar el nom del MNAC.

Mestre del retaule de Trebon, Mare de Déu de Roudnice (detall), Praga, c. 1385-1390, Convent de Sta. Agnès de Bohèmia, Galeries Nacionals a Praga.
Pere Serra (actiu a Barcelona entre 1357 -1408), Mare de Déu dels Àngels (detall), c. 1385, MNAC, Barcelona.

Aquest post estiuenc (una mica més llarg que els habituals set notes amb set notícies diferents), està dedicat a noms de museus. Igual que els noms de persones, són un lligam amb la seva història i també un indici sobre el seu lloc al món. Un dels meus preferits és “British Museum”. El trobo més aviat sorprenent, donat que només una part molt petita de les seves col·leccions té un origen britànic. De fet, la majoria són una herència de l’imperi, com a resultat del pillatge i l’apropiació indeguda, segons els seus cr´tics. Però també com el resultat d’un esforç de salvament, en més d’una ocasió. En tot cas, ara proporcionen les eines per a un diàleg internacional: de fet, anomenar “British” una col·leccion tan marcadament internacional, exigeix un esforç continu d’obertura i de recerca aprofundida per part d’aquesta institució tan britànica –  i si hi renunciéssin, més valdria que retornéssin les peces, encara que quedéssin abandonades a un destí incert. No crec que això hagi de passar de moment, ja que exposicions com les recents Treasures of Heaven. Saints, relics, and devotion in Medieval Europe (23 juny – 9 d’octubre de 2011), Hajj: Journey to the heart of Islam (26 de gener – 15 d’abril de 2012) i també Shakespeare: Staging the World, (19 de juliol – 25 de novembre de 2012) demostren que els seu equip està fent el seu treball.

L’esforç, però, no sempre es duu a terme. Sense deixar Londres i el nostre camp d’interès, l’art català i espanyol (bastant) antic, podem veure el cas  Martí de Sas i Miquel Alcanyís i el seu Retaule de Sant Jordi  (660 cm x 550 cm, tremps i or sobre taula de pi, primer quart del s. XV) al Victoria and Albert Museum. L’obra havia quedat en l’oblit des del llibre de Judith Berg–Sobré sobre la història dels retaules a Espanya del 1989; fins que Matilde Miquel Juan, de la Universidad Autónoma de Madrid, va publicar un article extens a  Goya, vint-i-dos anys després (“El Gótico Internacional en la ciudad de Valencia. El retablo de san Jorge del Centenar de la Ploma”, Goya, 336, 2011, pp. 191-213). Entretant el V&A no ha inclós aquesta obra major del Gòtic Internacional ni en cap exposició ni en cap línia de recerca pròpia.

El cas del  MNAC es pot entendre d’una manera similar. Per un estranger o per algú que no hi estigui familiaritzat, segurament li és difícil endevinar que darrera les sigles hi ha el Museu Nacional d’Art de Catalunya. D’aquí la proposta del seu director de canviar-ne el nom, que, després de la previsible tempesta d’estiu que va provocar, ha quedat en una voluntat d'”estudiar” una modificació de l’acrònim, (no de la denominació oficial), amb la possibilitat d’incorporar el terme “Barcelona” en alguns casos, com a imant per a nous visitants.

Crec que ens hem de preguntar si no és massa aviat per aquest canvi, perquè podem arguir que el MNAC encara no està treballant com el museu nacional d’art de Catalunya. Té les eines per fer-ho: una bona col·lecció i gent amb talent entre el seu equip. Però només alguns dels seus projectes han tingut aquella visió internacional que el poden portar a funcionar com un autèntic representant nacional – algunes de les excepcions han estat, entre altres,  les exposicions “El Romànic i la Mediterrània. Catalunya, Tolosa i Pisa (1120 – 1180)” (29 de febrer – 18 de maig de 2008), i “Praga, París, Barcelona. Modernitat fotogràfica entre 1918 i 1948” (18 de maig – 12 de setembre de 2010).

Com podria definir-se aquest missatge internacional? El que proposo no és massa original i de fet, en vaig tenir una primera idea visitant el Convent de Sta. Agnès of Bohèmia, una de les seus de les Galeries Nacionals txeques a Praga. La seva magnífica col·lecció (sense turistes) mostra com els artistes bohemis medievals van assimilar les influències franceses, italianes, alemanyes i fins bizantines, per donar lloc a un art únic. De la mateixa manera, no hi ha cap obra d’art al MNAC sense una connexió internacional. Al capdavall, els txecs, els catalans i molts altres pobles del continent hem estat practicant l’intercanvi incessant, aquest exercici tan europeu. Aquest fet pot donar una certa base al paper del MNAC en l’escena internacional: el de mostrar com, igual que d’altres cultures tingudes per “menors” en el context europeu, la catalana ha estat capaç d’absorbir les propostes dels seus veïns, propers i llunyans, al mateix temps que oferia contribucions puntuals importants.

En altres paraules, la part difícil del nom del MNAC és “Catalunya”. És un realitat que encara pot semblar enigmàtica per als forasters. Però si utilitzem el Museu com un instrument per un diàleg internacional en profunditat, potser podrem salvar la dificultat, al mateix temps que acomplirem part de la missió que té encomanada la institució. Una vegada assolit, ja tindrem temps per pensar en un bon nom.

 

23 August 2012

Publicat a

The name as a challenge – or why it is a bit too early to change MNAC’s name.

Master of the Trebon Altarpiece, Madonna from Roudnice (detail), Prague, c. 1385 -1390, Convent of Saint Agnes of Bohemia, National Galleries in Prague.
Pere Serra (active in Barcelona between 1357 -1408), Our Lady of the Angels (detail), c. 1385, MNAC, Barcelona.

This summer’s longer piece (instead of the usual seven shots post) is about museum names. Just like people’s names, they are a link to its history, and a lead to its current place in the world. One of my preferred ones is “British Museum”, which I find rather odd, since there is little in its collections coming from Albion. In fact, most of them are inherited from Empire, as a result of sheer looting, and ruthless appropriation for some. But in some cases they were brought in in an act of rescue, and most importantly, they can work now as a tool for international dialogue. In fact, calling such a worldwide collection “British” asks for an continuous effort of openness, and wide-ranging research from that very British institution – otherwise, it would be better they just return the works, even it that means abandoning them to an uncertain fate. Not something that will happen any time soon, since the recent BM exhibitions, Treasures of Heaven. Saints, relics, and devotion in Medieval Europe (June 23th – October 9th, 2011), Hajj: Journey to the heart of Islam (January 26th – April 15th, 2012) or even Shakespeare: Staging the World, (July 19th – November 25th, 2012) show its people are doing their job.

However, this effort is not always made. Without leaving London, and our field of interest, Catalan and Spanish (quite) old art, we can point to Martí de Sas and Miquel Alcanyís Saint George Altarpiece  (660 cm x 550 cm, tempera and gold on pine panel, first quarter of the 15th century) in the V&A. It was a work left in oblivion since Judith Berg–Sobré’s investigations on the history of the Spanish altarpiece in 1989, until Matilde Miquel Juan, from the Universidad Autónoma de Madrid, came forward with an extensive article in the Spanish review Goya (“El Gótico Internacional en la ciudad de Valencia. El retablo de san Jorge del Centenar de la Ploma”, Goya, 336, 2011, pp. 191-213). In between, the V&A had not featured this major Gothic International work in any exhibition or research project.

The case with MNAC in Barcelona is similar. I hope regular readers of this blog already know what these four letters stand for, but in case your have forgotten, can you make a guess? Its current director is aware this is a tricky question, and that “Museu Nacional d’Art de Catalunya” might be not the first thing to come to mind. That’s why he proposed to change its name in order to make it attractive to the non-insiders. After a summer storm followed, he modulated his words, by saying that he was refereeing to the acronym MNAC, not the whole denomination, and by suggesting inserting the international magnet word “Barcelona” just in certain cases.

In my opinion, it is too early for this move. The MNAC should not to change its name, because it is not yet working as the national museum of art of Catalonia. It has all the resources to do it: a good collection, especially strong in the Romanesque, and a talented team working within its walls. But very few of their projects have had this international approach that the museum needs to work as national representative – some of the notable exceptions were “Romanesque Art and the Mediterranean. Catalonia, Toulouse and Pisa (1120 – 1180)” (February 29th to May 18th, 2008), and “Prague, Paris, Barcelona. Photographic Modernity from 1918 to 1948” (May 18th – September 12th, 2010).

How could this international message be defined? I got a first idea about it while visiting the Convent of St. Agnes of Bohemia, home of one of the Czech National Galleries in Prague. Its wonderful (and tourist-free) collection shows Bohemian medieval painting negotiating the French, Italian, German and Byzantine influences, to eventually give birth to something unique. In the same way, there is not a single work in the MNAC without a foreign connection. In the end, Czechs, Catalans, and many other peoples in the continent follow the same European pattern of incessant exchange. And this fact could give the basis for the MNAC’s place in the international stage: a case study of how one of these “minor” European cultures has been able to connect with its peers, both receiving huge influences and making some significant contributions.

In other words, the challenging bit of MNAC’s name is “Catalonia”, which might sound somehow enigmatic for foreigners. Using the museum collections as a tool for international dialogue could help filling the gap, while fulfilling part of MNAC’s mission. Once we all have achieved it, we could start thinking about exciting names.

 

9 August 2012

Publicat a

 1. Resurfacing Goya.

 

I learn via Artdaily, via The Telegraph and finally stopping at Koller Auktionshaus’s website, that this Zürich auction house will include the painting shown above in its sale on September 21, 2012 (lot 3034, Francisco de Goya, Lot and his daughters, oil on canvas, 91 x 125 cm). It was presented as a “new” Goya by the press reports, but for some reason they did not mention the logic behind this attribution. Not a problem, it has taken me just two emails (to Silvana Ghidoli, Koller’s Media Relations person, and to Karoline Wesser, Koller’s Old Masters’ specialist) to receive back a prompt, kind reply with the pre-catalogue schedule for the painting. It records a literature that goes from August L. Mayer Goya of 1924 (and a letter by him to the owner dated in November 12, 1923) to Jose Camón Aznar Francisco José de Goya of 1982, and includes Sanchez Cantón, Gudiol Ricart, Pierre Gassier with Juliet Wilson and Rita De Angelis.  In other words, the resurfaced work seems to come with blessings by the old specialists – but the nod from the current ones is always needed. Regarding to provenance, the work is listed as in a Linker collection in Bilbao in 1930, and later in a Swiss Collection – so further clarification for the 1933 – 1945 period would be useful. The estimate is CHF 600,000 – 800,000 (€ 500,000 – 666,000), which could prove attractive, since a much smaller contemporary The Appearance of the Virgen del Pilar to Saint James (oil on canvas, 47 x 33.3 cm, c. 1780) was sold by Christie’s London for GBP 453,250 on July 9, 2003.

2. August Liebmann Mayer (1885 – 1944).

 

Who was this man writing letters of authentication to the first known owner of the Goya featured above? August L. Mayer was one of the foremost specialists in Spanish Old Masters during the golden interwar years, when discoveries of works by the great masters abounded. He combined his unpaid job as curator in Alte Pinakothek in Munich from 1909 to 1931; with his teachings in the University; his wide, ground-breaking publishing in the field; and his writing of expert paid reports for private collectors. The practice, then accepted, was however used from 1930 on as the excuse for a personal hunt aimed as his Jewish birth – fellow art historians falsely accused him of giving sporious attributions for bigger gains; Nazi authorities fined him savagely for not declaring these gains. After a penniless escape to France in 1936, Mayer’s destiny was sealed by a 1941 order of arrest. It was made effective in Nice in February 1944, 13,  followed by immediate deportation to Auschwitz. Mayer was killed there on March 12, 1944, few days after his arrival. However, it is only recently he found his name reinstated, thanks to the works of Christian Fuhrmeister and Susanne Kienlechner in Germany (2008), and Teresa Posada Kubissa in Spain (2010). Also quite recently, some paintings from his private collection have been returned to his heir in California (see an Alte Pinakothek note in this respect, and also the Wikipedia corresponding article). Last, but not least, we can also reveal a Catalan connection: Mayer was the expert behind the many attributions (including a Velázquez, and a Tintoretto) in the Gil Collection, loaned in 1916, and purchased in 1944 by the MNAC in Barcelona.

Further reading:

-Fuhermeister, Christian and Kienlechner, Susanne: “Tatort Nizza: Kunstgeschichte zwischen Kunsthandel, Kunstraub und Verfolgung. Zur Vita von August Liebmann Mayer, mit einem Exkurs zu Bernhard Degenhart und Bemerkungen zu Erhard Göpel und Bruno Lohse.” in, Heftrig, Ruth, Peters, Olaf, and Schellewald, Barbara, eds. Kunstgeschichte im “Dritten Reich”:. Theorien, Methoden, Praktiken; Berlin: Akademie Verlag 2008 pp. 405-429.

-Posada Kubissa, Teresa: August L. Mayer y la pintura española – Ribera, Goya, El Greco, Velázquez, Madrid: CEEH, Centro de Estudios Europa Hispánica, 2010.

3. The adventure of an independent mind.

 

Last week I received an email from Dr. Francesc Ruiz Quesada, a respected independent scholar on Late Medieval Catalan painting, inviting me to spread the word about his blog, called Retrotabulum. Do not expect the usual casual stuff, but a series of long articles on Bartolomé Bermejo (active between 1468 and 1501), one of the key painters in 15th century Spain. I went through the first two essays. If I understood Ruiz properly, his thesis is that Bermejo was not a mere follower of models imported from the then innovative and dominant Early Netherlandish masters, but a genius artist that, like his Northern forerunners Jan van Eyck (1390/1400 – 1441) and Roger van der Weyden (1399/1400 – 1464), succeed in shaping an iconography – conveying a certain iconology – of his own.  He puts his case forcefully in Retrotabulum n.2, entirely devoted to the masterpiece pictured above (Bartolomé Bermejo, Pietà of Canon Desplà, oil on canvas, 175 x 189 cm, signed and dated 1490), now conserved in a compromised  condition in Barcelona’s Cathedral Museum. The other aspect making Ruiz’s endeavour special is that he carries it independently, through self-publishing. This is especially remarkable, since his proposal has the potential to add a new dimension of our understanding of Northern Renaissance’s reception in Spain. For the same reason, it could open the door to fruitful connections with the investigations on similar issues in Bermejo’s Northern predecessors, and contemporaries.

4. We are all connected.

Ruiz Quesada’s Retrotabulum is also featured in a blog called Publicaciones sobre Arte Medieval, written by Dr. Joan Valero Molina, a specialist in Catalan Gothic sculpture. He delivers exactly what its title promises – news about many books and some articles on Medieval Art, with an interesting international approach. Another very readable blog on Medieval matters is the fortnightly Medieval Histories, by Dr. Karen Schousboe, a Danish Ethnologist. She devotes every issue to a particular place, and April’s second half issue dealt with Crisis in Catalonia, and further subjects regarding this corner of Europe – among them, the Creation Tapestry in Girona, so cited in this blog.

 

5. Raphael in Polish fashion.

 

Polish is a challenging language, and the claim by Wojciech Kowalski, Poland’s Foreign Office representative for the restitution of cultural goods, that he has been misinterpreted is not perhaps just a worn-out excuse. No, he did not announce the recovery of Portrait as a young man (1514-1515), a presumed self-portrait by Raphael, and one the most famous missing art works since the end of WWII, after being looted for Hitler’s projected Führermuseum in Linz in 1939, from Czartoryski’s family collection in Crackow  – in whose museum you can see, among some exquisite Rembrandts, Leonardo’s Portrait of Cecilia Galerani or Lady with an Ermine (oil on panel, 54 x 39 cm, c. 1489 -90). But what Kowalski really meant is even more intriguing: that he knows the work still exists; that he has been informed that it is hidden away in a bank vault; and that the affected bank is placed in a country whose laws are in favour of a restitution of the painting to its former owners (see reports here, and here). A summer flop or the canniest of tactics by an international expert in the field? While we wait to find out, let’s have a look at Poland’s continued efforts for the restitution of its national art treasures from both Nazi and Soviet plunderings – in this official website.

Addition: Not exactly a Nazi looting victim, but Lucas Cranach’s wonderful early work Madonna Under the Fir Tree, (1510) has been restituted to the Wrocalw Cathedral last July 27, The Art Newspaper reports. 

6. More on Berlin’s road to stardom.

 

The other summer talk is Berlin’s Museums administrators’ plans to relocate its Old Masters painting collections, now at the Gemäldegarie in the Kulturforum, into the Bode Museum in the Museumsinsel. They want to make room for his 20th century art collections (recently enriched by the great Pietzch donation), and give every museum area a special focus, in which all kinds of art forms are included. This logical, apparently inoffensive move comes, however, with a cost, since space is limited at the already filled up Bode (house of the notable Byzantine and Sculpture collections), and therefore asks for the downsizing of the exhibits. Giving their extraordinary quality, an international uproar, now reaching the German conservators themselves (reports The Art Newspaper), followed the official notice. Pr. Michael Eissenhauer, director of the Staatliche Museen zu Berlin – Preussischer Kulturbesitz, tried to calm everyone down with this letter (via Codart’s website), in which he announces the planning of a new building for the displaced collection. But he also reveals the reason behind the controversial decision, that is, the surprising approval by Germany’s Ministry of Culture of a €10 million grant for the refurbishment of the Gemäldegalerie, which, “although hoped for, was made much sooner than anticipated, and caught us off guard”. Let us praise him for his candid admission – but Berlin really needs better planning, since at stake are its chances to join London and Paris as Europe’s third art capital (see here the 1999 – 2015 Masterplan for the Museumsinsel; pictured above).

7. A place under Picasso’s sun.

 

The Art Newspaper reports a huge pre-booking success for Picasso’s retrospective in Milan (Pablo Picasso: Masterpieces from the Musée National Picasso in Paris, curated by Director Anne Baldassari, September 20th, 2012 – January 6th, 2013; Palazzo Reale, admissions from € 4.50 to € 9.-). It is another stop of the four-year-long international tour set up by the French museum, as a tool for self-promotion and revenue towards its current renovation and extension works, scheduled for summer 2013. Barcelona’s Museu Picasso has therefore one year to establish itself in Picasso’s changing constellation. Its current exhibition programme could help, since it underlines the museum’s characteristic origins as a donation by the artist and his related ones (Picasso Ceramics: a present from Jacqueline to Barcelona, curated by Marilyn McCully and Michael Raeburn, from October 26th, 2012, to April 1st, 2013); and its potential as a centre for alternative research – with a very promising exhibition on self-portraits, titled I, Picasso and curated by Dr. Eduard Vallès (from May, 28 2013 to September 1, 2013), who has already delighted us with his Picasso versus Rusiñol (May 28th – September 5th, 2010). They will be side-supported by some short, document-based exhibitions around the Museum’s 50 anniversary. That all makes more striking the absence of a clear research plan in the new guidelines (in Catalan), presented on June 12th –especially when a brand new Centre for Knowledge and Research was added last year, complete with a purpose-renovated annex. We hope City Council’s promise of administrative independence for the Museu does not go overlooked too.

9 Agost 2012

Publicat a

 1. Goya resorgit.

 

A través d’Artdaily, The Telegraph i finalment Koller Auktionshaus, ens ha arribat la notícia que aquesta casa de subhastes de Zuric inclourà, a la seva propera venda del 21 de setembre, l’oli de la fotografia (lot 3034, Francisco de Goya, Lot i les seves filles, oli sobre tela, 91 x 125 cm). La premsa l’ha presetnat com un “nou” Goya, sense explicar però les araons de l’atribució. Res greu, ja que només ha calgut enviar dos emails (a Silvana Ghidoli, la responsable de premsa de Koller, i Karoline Wesser, Koller’s, la seva especialista en pintura antiga) per rebre ràpidament la fitxa de pre-catalogació de l’obra. El document recull que la bibliografia de l’obra es remunta a August L. Mayer i el  seu Goya de 1924 (precedit per una carta privada al propeitari de la pintura de 12 de novembre de 1923) i acaba amb Jose Camón Aznar i el seu Francisco José de Goya de 1982, passant perSanchez Cantón, Gudiol Ricart, Pierre Gassier i Juliet Wilson, i Rita De Angelis.  És a dir, que compta amb totes les benediccions dels especialistes de generacions anteriors – però l’acceptació dels actuals és igualment necessària. Pel que fa a la procedència, s’esmenta una col·lecció Linker de Bilbao (fins a 1930) i, més tard, una “col·lecció privada suïssa”, de manera que el període de 1933 – 1945 necessitaria un aclariment. L’estimació és de 600.000 – 800.000 CHF ( 500.000 – 666.000 €), que pot resultar atractiva, ja queL’aparició de la Mare de Déu del Pilar a Sant Jaume (oli sobre tela, 47 x 33,3 cm, c. 1780), contemporània però més petita,  es va vendre a Christie’s Londres per 453.250 GBP, fa nou anys, el 9 de juliol de 2003.

2. August Liebmann Mayer (1885 – 1944).

 

Qui era aquest especialista que va assessorar el primer propietari conegut del Goya d’abans, i  que el va publicar per primer cop? August L. Mayer era un grans entesos en pintura antiga espanyola de període d’entreguerres, l’època daurada en què abundaven les descobertes de noves obres dels grans mestres. Mayer combinava el seu càrrec (gratuït) com a conservador de l’Alte Pinakothek de Munich(1909 to 1931), amb la docència a la Universitat de la mateixa ciutat, una activitat d’investigació i publicació extensíssima (destacant els seus treballs sobre Ribera, Goya, Velázquez i el Greco) i l’assessorament a col·leccionistes i galeristes, per als quals escrivia informes pagats. Aquesta pràctica, aleshores acceptada, va ser però utilitzada com a excusa per llançar una campanya en contra seva, de 1930 en endavant, que en realitat tenia com a objectiu la satisfacció d’envejes professionals i d’odis per l’orgien jueu de Mayer: els col·legues historiadors l’acusaven falsament de donar atribucions exagerades per tal de tenir més guanys, les autoritats nazis el van multar salvatjament per no haver declarat aquests guanys. Després d’una fugida amb pocs recursos cap a França, el destí de Mayer va quedar segellat amb una ordre d’arrest, al 1941. Es va fer efectiva el 13 de febrer de 1944 a Niça, seguida per la deportació inmediata a Auschwitz. Allà el van assassinar el 12 de març de 1944, pocs dies desrpés de la seva arribada. Malgrat tot,  no ha estat fins fa pocs anys que s’ha rehabilitat el seu nom, gràcies als treballs de  Christian Fuhrmeister i Susanne Kienlechner a Alemanya (2008), i Teresa Posada Kubissa a Espanya (2010). També recentment, els seus hereus a Califòrnia han pogut recuperar algunes de les obres de la seva col·lecció personal (vegeu la nota de l’see an Alte Pinakothek al respecte, així com l’article, prou bo, de la Wikipedia). D’altra banda, podem descobrir una connexió catalana: Mayer va ser l’expert darrera les diverses atribucions (inclosos un Velázquez, i un Tintoretto) de la col·lecció Gil, dipositada al 19916 i comprada al 1944 pel MNAC de Barcelona.

Bibliografia:

-Fuhermeister, Christian i Kienlechner, Susanne: “Tatort Nizza: Kunstgeschichte zwischen Kunsthandel, Kunstraub und Verfolgung. Zur Vita von August Liebmann Mayer, mit einem Exkurs zu Bernhard Degenhart und Bemerkungen zu Erhard Göpel und Bruno Lohse.”; a Heftrig, Ruth, Peters, Olaf, i Schellewald, Barbara, eds. Kunstgeschichte im “Dritten Reich”:. Theorien, Methoden, Praktiken; Berlín: Akademie Verlag 2008; pp. 405-429.

-Posada Kubissa, Teresa: August L. Mayer y la pintura española – Ribera, Goya, El Greco, Velázquez, Madrid: CEEH, Centro de Estudios Europa Hispánica, 2010.

3. L’aventura d’un esperit independent.

 

La setmana passada, el Dr. Francesc Ruiz Quesada, un bon especialista en pintura catalana del darrer gòtic, em va enviar un email per animar-me a parlar del seu blog,  Retrotabulum. No hi trobareu el contingut lleuger de costum, sinó una sèrie de llargs articles sobre Bartolomé Bermejo (actiu entre 1468 i 1501), un dels gran noms de la pintura espanyola del segle XV. M’he pogut llegir els dos primers assajos. Si he entés bé la seva tesi, el que defensa Ruiz és que Bermejo no va ser un mer adaptador de les formes dels primitius flamencs, aleshores dominants a Europa, sinó que, igual que els seus predecessors nòridcs Jan van Eyck (1390/1400 – 1441) i Roger van der Weyden (1399/1400 – 1464), va aconseguir donar lloc a una iconografia pròpia, expressió d’una certa iconologia igualment idiosincràtica  – és a dir, que en les seves obres va adaptar els models existents no pas per pur automatisme, sinó per donar una visió pròpia dels temes que s’hi tractaven (majoritàriament religiosos i socials). Ruiz defensa la seva posició amb un vigor especial al Retrotabulum n.2, dedicat enterament a l’obra mestra de la fotografia, la Pietat Desplà (oli sobre tela, 175 x 189 cm, signada i datada al 1490), conservada, en un estat bastant compromès, al Museu de la Catedral de Barcelona. L’altre aspecte que fa especial la iniciativa de Ruiz és que l’està duent a terme de manera totalment independent, optant per l’autopublicació. Resulta remarcable, perquè la seva proposta té el potencial de donar una nova dimensió a la manera com s’estudia la recepció dels models flamencs als regnes hispans del tardogòtic. En aquest sentit, obre la porta a connexions múltiples amb les investigacions, sobre les mateixes qüestions, que s’ocupen del precedessors i contemporanis nòrdics de Bermejo.

4. Estem tots connectats.

El Retrotabulum de Ruiz Quesada també es segueix en el blog Publicaciones sobre Arte Medieval, publicat pel Dr. Joan Valero Molina, especialista en escultura gòtica catalana. Ofereix exactament el que els seu títol promet, és a dir, les notícies sobre els nous llibres (i alguns artícles) sobre art medieval, amb una visió internacional molt interessant. Un altre blog de divulgació, molt recomanable, és el quinzenal Medieval Histories, de la Dra. Karen Schousboe, una etnòloga danesa. Dedica cada número a una lloc en particular, i el segon de l’abril s’ocupava de la Crisis in Catalonia, i altres temes d’aquest còrner d’Europa – entre ells, el Tapís de la Creació de la Catedral de Girona, tan recurrent entre nosaltres.

 

5. Rafael a la polonesa.

 

El polonès no és una llengua fàcil, i per això quan  Wojciech Kowalski, el representant del Ministeri d’Exteriors de Polònia per a la restitució de béns culturals, afirma que ha estat malinterpretat, potser no estem davant d’una excusa conegudíssima. No, no va anunciar la recuperació del Retrat d’un home jove (1514-1515), un possible autorretrat de Rafael, i una de les obres perdudes després de la Segona Guerra Mundial més famoses del món. L’obra, incautada al 1939 amb destí al Führermuseum de Hitler a Linz, provenia de la col·lecció de la familia Czartoryski’s, nobles de Cracòvia  – els quals, en el museu que hi tenen obert, conserven, entre uns quants Rembrandts de primer ordre, la coneguda Dama amb una mostela o Retrat de  Cecília Galerani (oli sobre taula, 54 x 39 cm., c. 1489 -90). Però el qeu Kowalski volia dir en realitat és encara més interessant. Diu que sap que l’obra encara existeix; que l’han informat que està amagada en una caixa forta en un banc i que aquest banc està en un país les lleis del qual són favorables al retorn de l’obra als seu propietar (vegeu articles  aquí, i aquí). Un bluff d’estiu o la gran jugada d’un expert internacional en la matèria? Mentre esperem a descobrir-ho, podem tenir una primera impressió dels esforços polonesos per aconseguir la restitució dels seus tresors artístics nacionals, expoliats tant per nazis com per soviètics, en aquesta web oficial.

6. Més sobre el camí de Berlín cap a les estrelles.

 

L’atre tema de l’estiu són els plans dels administradors dels museus de Berlin, que volen traslladar les seves col·leccions de pintura antiga, de la Gemäldegalerie al Kulturforum al Bode Museum a la Museumsinsel. La seva intenció és fer espai per les col·leccions del segle XX (recentment enriquides amb la gran donació Pietzch), i dedicar cadascuna de les dues gran àrees museístiques a una epòca concreta, reunint totes les disciplines (pintura, escultura, arts gràfiques, dibuix, etc). Aquesta decisió aparentment lògica i inofensiva té un cost però. L’espai al Bode Museum és limitat, perquè ja exposa les grans col·leccions d’art bizantí i escultura i per tant la incorporació de més obres significaria que algunes de les que ara es poden veure, haurien d’anar en canvi cap als magatzems. La seva extraordinària qualitat és el que ha provocat una protesta internacional, que ara ja arribat als propis conservadors de museus alemanys (ho explica The Art Newspaper). Per la seva part, el Dr. Michael Eissenhauer, director dels Staatliche Museen zu Berlin – Preussischer Kulturbesitz, ha intentat calmar les coses amb aquesta carta (via la web de  Codart), en què anuncia la planificació d’un nou edific per a la col·lecció desplaçada. Però també hi revela la raó de fons de la decisió polèmica. Es tracta de l’aprovació per sorpresa, per part del Ministeri de Cultura alemany, d’una subvenció de 10 milions d’euros per a la renovació de la Gemäldegalerie, que “encara que desitjada, ens va arribar molt més aviat del que esperàvem, agafant-nos totalment per sorpresa”. No sempre es troba aquesta mena de franquesa, però en tot cas, Berlín necessitat planificar les coses amb més encert: el premi és convertir-se, juntament amb Londres i París, en la tercera capital europea de l’art (aquí teniu el pla general de 1999 – 2015 per a la Museuminsel; il·lustrat a dalt).

7. Un lloc sota el sol Picasso.

 

The Art Newspaper comenta el gran èxit en la venda anticipada d’entrades per a la retrospectiva de Picasso a Milà (Pablo Picasso. Capolavori dal Museo Nazionale Picasso di Parigi, comissiarada per la directora Anne Baldassari, del 20 de setembre de 2012 al 6 de gener de 2013; Palazzo Reale, entrades des de 4,50 € a 9.- €). Es tracta d’una nova parada en el tour internacional, de quatre anys de durada, que ha organitzat el  museu francès, per aconseguir auto-promoció i fons per a la renovació que està duent a terme. Està previst enllestir-la a l’estiu del 2013. El Museu Picasso  de Barcelona disposa, per tant, d’un any més per trobar el seu lloc en la constel·lació canviant de Picasso. De fet, el seu programa d’exposicions per la temporada vinent hi pot ajudar, donat que subratlla les característiques singulars de la institució – tan el fet d’haver nascut com una donació de Picasso i el seu cercle (amb Ceràmiques de Picasso: un obsequi de Jacqueline a Barcelona, comissiariada per Marilyn McCully i Michael Raeburn, del 26 d’octubre 2012 a l’1 d’abril 2013), com el fet de proposar noves línies de recerca (amb una exposició d’autoretrats molt prometedora, Yo Picasso, del 28 de maig a l’1 de setembre de 2013, comissiarada pel mateix Dr. Eduard Vallès que ens va sorprendre al 2010 amb  Picasso versus Rusiñol. Estaran recolzades per un seguit de petites exposicions documentals sobre diferents aspectes del 5oè aniversari del museu. Malgrat tot, aquestes bones perspectives són les que fan més estranya l’absència d’un pla de recerca específic al document de  línies generals, presentat el 12 de juny – sobretot si pensem que el nou Centre de Coneixement i Recerca va ser inaugurat l’any passat, amb edifici propi. Esperem que la promesa d’independència administrativa per al museu, feta per l’Ajuntament, tingui més èxit.

26 July 2012

Publicat a

1. Which is by whom?

 

Only until October 7th, the Museo de Bellas Artes in Bilbao exhibits this pair or portraits of Isabella of Valois (1546 – 1568), third wife of the Phillip II of Spain (1527-1598). Both come from the noted Madrid private collection Várez-Fisa. The first of them (oil on canvas, 104,5 x 84 cm, c.1560) by Antonio Moro (1516/1520 – 1575/1576) is a classic example of his restrained, rigorously geometrical and achingly detailed style, by which the Dutch laid the foundations of the Spanish Habsburg portraiture. The second one, a slightly enlarged copy (113 x 94,5 cm) by the Spanish Antonio Sánchez Coello (1531/32 – 1588), less careful in the particulars and a somehow more relaxed – most probably because of his learnings from Titian, as the note by Miguel Falomir in the MBB website argues. Which is by whom? Your guess! On the other hand, the museum has recently published its 6th annual Bulletin, featuring articles by specialists on some of the works in the collection (including a piece by Jordi Camps on their magnificent Catalan Romanesque Majesty).

2. Giving these days (6).

The more I hear rumours about David Balsells’ (Lleida, 1947) retirement, the more I long for him to keep his current position as Chief Curator for Photography at the MNAC – the star museum of this blog. His last coup was winning Joan Colom’s (Barcelona, 1921) complete archive, including the collection of 9,000 author’s prints and corresponding documents. Colom is a key figure in Catalan photography, thanks to his trademark punchy snaps of street life in Barcelona’s hard boroughs (see here some examples from the collections of Fundació Foto Collectania). The President and the Director of the MNAC have given a helping hand in closing the deal, securing Colom a pension in exchange of his generous, unrestricted donation. All in all it is another achievement by Balsells, who in his 16-year tenure has been able to attract other important gifts from authors and collectors alike. Let’s hope he will find the time and the will to train his successor.

 

3. The magic of words.

In a recent piece, Katherine York claims museums are “social enterprises”, and puts the focus and the praise on the many ways they already generate income (“Museums are already social enterprises”, the guardian on facebook, July 23, 2012). But what makes her article noteworthy is her point, that the return expected by museum-goers is not one of financial nature, but of spiritual nature. This is the key paragraph: 

“Museums are places where people find quality and a depth of experience, where they are encouraged, respected and challenged. The museum experience is one of well-being and calm enrichment. It is unique, improving and heart warming. It offers value for money”.

I feel lured by her mixing of management and near-religious language, and also for her visitor-centred approach – in which only the will to “challenge” may offer some very little room for the old “awe for the past” that museums were supposed to foster. But I must agree she brilliantly captures a line of defence museums should marshal in these difficult times. Besides, she provides further evidence of the argument that museums are taking the place of other social-gluing institutions, like churches – they also would like to encourage, respect and challenge, providing some solace in the process.

  

4. The Legend of the Black Romantic.

 How did Dark Romanticism unfold in visual arts? What is the reason behind Romanticism, Surrealism and Expressionism’s key artists being drawn to “the realm of the unfathomable, mysterious and evil”? Was it a proper visual arts movement, or just a deluxe illustration for ideas coming from literature? These are the questions to be answered by Dark Romanticism. From Goya to Max Ernst, a major exhibition just announced by the Städel Musem in Frankfurt for this September – running until January 20, 2013. Featuring more than 200 works by, among others, Goya, Fuseli, Blake, Friederich, Blechen, Géricault, Delacroix, Hugo, Moreau, Redon, Böcklin, Stuck, Klinger, Munch, Magritte, Bellmer, Dalí and Ernst, it will focus on some Western Europe countries. We wonder about its weight in the rest of the continent, including Russia.

 

5. Books: a triumph by Louis Antoine Prat.

All the French names cited above are also featured in Louis Antoine Prat’s relatively new book Le Dessin Français au XIX siècle (Loure Éditions, Musée du Quai d’Orsay, Somogy, 2011; 661 pages, €195 on the publisher’s website). Prat is a noted drawing’s scholar and collector (the Caixaforum in Barcelona showed his collections’ highlights in 2007), and in this very generous review, which follows his teaching as Professor for History of Drawings in the École du Louvre from 2007 to 2010, he offers surprising findings to the non specialist – e.g. the many facets of Delacroix’s genius or the firing imagination of Victor Hugo’s mind.

 

6. Transferring the State’s privileges.

 

Like in France or Italy, pre-emption at auction is one of the privileges bestowed to public bodies by both Catalan and Spanish heritage regulations. Thanks to it, a public representative can purchase a lot for the latest bid, even if he has not entered the bidding, by just giving a proper sign to the auctioneer.  In these times of shrinking public funds, I guess public officials will not fancy this relatively reasonable device, which harms the buyer but not the seller (at least in theory). Instead, they can be tempted to turn to more damaging practices: plainly denying the export license for the artwork, or declaring it a “national treasure”, with no intent of purchasing it, therefore placing the whole transaction in an embittering limbo or leading it to a certain loss.  Perhaps a little change in the law might soothe some cases, if the pre-emption right could be transferred to a buyer (national or foreigner) that agrees to either (a) donate the work of art to a public institution, in exchange for a generous tax-exemption; or (b) to loan the work for a long term, again to a public institution – with a quite decent tax-exemption; or (c) keep it privately, but always within national soil, receiving just a gentle tax cut.

7. Road to Russia.

 

Knowing about my wish to travel to Russia one day, a friend suggested to me by way of introduction Andrei Sokurov’s  (1951) tour de force at the Hermitage, “Russian Ark”  (2002), and Andrei Tarkovsky (1932-1966)  Andrei Rubliev (1966). But it could be that once I got in Moscow, I found myself in the middle of a pharaonic overhaul, in which also Barcelona’s architect Ricardo Bofill wishes to take part, according to a piece in Le Figaro  (Béatrice de Rouchebouet, Le grand pari de Moscou, lefigaro.com, July 22, 2012). Anyway, other tips on Russian films on art welcomed!

26 juliol 2012

Publicat a

1. Quin és de qui?

 

Només fins al proper 7 d’octubre, el Museo de Bellas Artes de Bilbao exposarà aquests dos retrats d’Isabel de Valois (1546 – 1568), tercera dona de Felip II  (1527-1598). Tots dos provenen de la coneguda col·lecció madrilenya Várez-Fisa. El primer d’ells (oli sobre tela, 104,5 x 84 cm, c. 1560), d’Antonio Moro (1516/1520 – 1575/1576) és un exemple clàssic del seu estil sobri, rigorosament geomètic i detallat amb què fa assentar els fonaments del retrat de cort dels Habsburgs. El segon, una còpia lleugerament augmentada (113 x 94,5 cm) és d’Antonio Sánchez Coello (1531/32 – 1588),més relaxada i menys curosa en els detalls – probablment per influència de Ticià, tal i com explica Miguel Falomir a la web del museu. Quin és de qui? Endevineu-ho! D’altra banda, el mateix museu ha publicat el seu 6è Boletín anual, amb diversos articles sobre les obres de les seves col·leccions – en Jordi Camps escriu sobre la magnífica Majestat catalana que conserven).

2. Donar en aquests temps (6).

Com més comentaris m’arriben sobre la jubilació de David Balsells (Lleida, 1947), més ganes tinc que continui durant molt de temps com a Conservador en Cap de Fotografia al MNAC. La seva darrera gesta ha estar aconseguir els arxius complets de Joan Colom (Barcelona, 1921), amb més de 9.000 fotografies d’autor i tota la documentació corresponent. Hauria estat impossible sense l’excel·lent relació i la gran dedicació de Balsells a aquesta figura clau de la fotografia de casa nostra, que tots indentifiquem amb les escenes vives dels barris durs de la Barcelona del desarrollismo, però que també té coses més recents a ensenyar (de moment, i pel que fa als seus classics, es pot consultar la web de la Fundació Foto Collectania). El president i el director del museu han donat un cop demà a l’hora de tancar el tracte, pel qual Colom rebra una pensió a canvi de la seva generosa donació, que a més a més ha volgut que fos incondicionada. Tot amb tot, una altra marca per a Balsells que, durants els seus  16 anys al càrrec, ha atret altres donacions i dipòsits importants, tan d’artistes com de col·leccionistes. Esperem que trobi el temps i les ganes d’instruir el seu successor, si arriba el cas.

3. La màgia de les paraules.

En un article recent, Katherine York afirma que els museus són “empreses socials” i així, subratlla i celebrales diferents vies per les quals ja estan generant ingressos, a diferència  d’altres organitzacions no lucratives (“Museums are already social enterprises”, the guardian on facebook, 23 de juliol  de 2012). Però el que ens port a ressaltar la seva nota és la seva afirmació que el visitant o usuari del museu no espera, a canvi de la seva despesa, un retorn econòmic, sinó de caire espiritual. Aquest és el paràgraf clau:

“Museums are places where people find quality and a depth of experience, where they are encouraged, respected and challenged. The museum experience is one of well-being and calm enrichment. It is unique, improving and heart warming. It offers value for money”.

(Traducció lliure: “Els museus són llocs on la gent obté una experiència profunda i de qualitat, on és encoratjada, respectada i desafiada. L’experiència del museu és una experiència de benestar i d’enriquiment calmat. És una experiència única: millora i alhora dóna escalf. És així com és rentable”).

Resulta irrestible aquesta barreja de llenguatge d’empresa i llenguatge quasi-religiós, combinada amb aquesta visió que situa el visitant al centre del museu –  en la qual només la parauala “desafiament” deixa un petit espai per l'”admiració al passat” que tradicionament s’atribuïa al museu. Però en tot cas, s’ha d’acceptar que resumeix perfectament una línia de defensa que els museus poden adoptar ara, quan s’ha de lluitar per tantes coses. D’altra banda, també reforça la tesi segons la qual el museu està ocupant el lloc d’altres institucions de reforç social, com les eslgésies – les quals també esl agradaria encoratjar, respectar i desafiar, mentre proporcionen un cert grau de confort.

4. La Llegenda del Fosc Romàntic.

Què s’amaga darrera l’atracció d’artistes importants del Romanticisme, el Surrealisme i l’expressionisme cap al “regne de l’infable, del misteriós i del mal”?  Com es va desenvolupar aquest Romanticisme Negre en les arts visuals? es va tratar d’un autèntic moviment, o només seguia els passos de part del romanticisme literari, com a mera il·lustració de les seves idees? Aquestes són les preguntes que respondrà  Schwarze Romantik . Von Goya bis Max Ernst, l’exposició que acaba d’anunciar el Städel Musem de Frankfurt per al setembre– fins al 20 de gener del 2013. Reunirà més de 200 obres de  Goya, Fuseli, Blake, Friederich, Blechen, Géricault, Delacroix, Hugo, Moreau, Redon, Böcklin, Stuck, Klinger, Munch, Magritte, Bellmer, Dalí and Ernst, de manera que es concentrarà en l’art d’alguns països d’Europa occidental – la resta del continent, incloent Rússia, continuarà guardant els seus secrets sobre la matèria.

 

5. Lllibres: un triomf de Louis Antoine Prat.

Tots els artistes francesos que acabem de citar s’examinen, pel que fa al dibuix, a l’obra de Louis Antoine Prat Le Dessin Français au XIX siècle, que acaba d’arribar a la biblioteca del MNAC (Loure Éditions, Musée du Quai d’Orsay, Somogy, 2011; 661 pàgs., 195 € a la web de l’editor). Prat és un especialista i col·leccionista reconegut (al 2007, les seves peces més importants es van exposar al Caixaforum de Barcelona). En aquesta obra panòramica, que segueix les seves lliçons d’entre 2007-2010 com a Catdràtic d’Història del Dibuix a l’École du Louvre, oofereix sorpreses al neòfit – des de les múltiples cares del geni de Delacroix fins a la imaginació incendària de Victor Hugo.

6. Doneu-nos els privilegis de l’Estat.

 

Igual que a França o Itàlia, el dret de tempteig i retracte en subhasta és un dels privilegis que, tan per la legislació catalana com espanyola, s’atorga a l’Administració per a la protecció del patrimoni històric. Gràcies a ella, les entitats públiques poden adjudicar-se una peça interessant sense haver participat a la puja, simplement fent un signe al subhastador i acceptant la puja més alta. Però en aquests temps de pressupostos reduits, ens estranyaria que els represetants oficials fessin gaire ús d’aquest mecanisme que, al capdavall només afecta al comprador fustrat. Més aviat, els veuriem temptats d’utilitzar eines més contundents, com ara la delcaració de bé cultural o la denegació pura i dura del permís d’exportació – sense intenció d’adquiri el lot. Tan l’una com l’altra són molt perjucials: la primera comporta una pèrdua econòmica inesperada (a més d’altres càrregues) i la segona deixa la trasnsacció als llimbs, especialment si el comprador és estranger. Potser es podria salvar la situació, en alguns casos, si l’Administració pogués transferir el seu dret de tanteig i retracte a un particular (nacional o estranger) que s’anvingués a (a) donar l’obra a una institució pública, a canvi d’una generosa deducció fiscal; (b) dipositar l’obra a llarg termini, també en una institució pública i canvi d’una bona deducció; (c) quedar-se l’obra i manternir-la en el seu àmbit privat, però sempre nacional – a canvi d’una deducció merament simbòlica.

7. Camí a Russia.

 

Un amic que sap que un dia vull fer el viatge a Rússia, em proposa com a introducció “L’arca russa” (2002), el tour de force d’ Andrei Sokurov’s  (1951) rodat a l’Hermitage, i l’ Andrei Rubliev (1966) d’Andrei Tarkovsky (1932-1966). Si bé un cop a Moscou em uc torbar enmig d’una reforma urbanística faraònica, en la qual Ricardo Bofill també vol prendre-hi part – segons aquest article a Le Figaro:  Béatrice de Rouchebouet, Le grand pari de Moscou, lefigaro.com, July 22, 2012. En qualsevol cas, qualsevol suggerència de bones pel·lícules russes sobre art, serà benvinguda!