Categoria: Exposicions

Set per set: un nou Rembrandt i dues bones exposicions a Londres.

Publicat a

Jan Six: un segon Rembrandt en 5 mesos.

Rembrandt (?), Deixeu que els infants s’acostin a mi, durant la seva restauració, col·lecció privada. Foto: Codart.

Jan Six, el marxant i expert en Rembrant que al maig passat va presentar la seva descoberta d’un nou Rembrandt – Retrat d’un jove noble, oli sobre tela, 101 x 74,3 cm (notícia aquí) -, ara hi ha tornat. Tal i com informa Codart, Six ha identificat com obra del mestre holandès aquest oli amb el tema evangèlic Deixeu que els infants s’acostin a mi. El va caçar a Lempertz el 2014 (on es va enlairar des de la seva estimació de 15.000 € fins al seu preu final de 1,525 milions d’euros); la notícia la va donar el diari neerlandès De Volkskrant la setmana passada i ara el Museum De Lakenhal de Leiden acaba d’anunciar que l’inclourà en l’exposició sobre Rembrandt jove que presentarà del 3 de novembre de 2019 al 9 de febrer de 2020.

Ribera més enllà del shock.

Jusepe de Ribera, Martiri de Sant Bartomeu, 1644, oli sobre tela, 202 x 153 cm ©Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona, 2018. Foto: Calveras/Mérida/Sagristà.
Jusepe de Ribera,  El Tacte, 1632, oli sobre tela, 125 x 98 cm.©Museo Nacional del Prado

Dimecres 26 la Dulwich Picture Gallery de Londres inaugura Ribera: Art of Violence (fins al 27 de gener). L’exposició tracta un tema rocós: l’ús del sofriment humà com a mitjà per a l’expressió artística, religiosa i cultural per part de Ribera (c. 1591-1652). S’obre amb el Martiri de Sant Bartomeu del MNAC i es tanca amb l’espectacular Càstig d’Apol·lo a Màrsies del Museo de Capodimonte i inclourà 6  grans olis més i dibuixos i gravats fins a 45 obres, presentades en cinc espais temàtics: el martiri dels sants i la violència dels mites, la pell i els cinc sents, crim i càstig i la figura masculina subjectada. El número relativament limitat de peces no ha d’enganyar respecte la profunditat i el rigor de la proposta: Xavier Bray i Edward Payne com a comissaris en són la garantia i el tema és exigent. Un tast del nivell que presenta és la inclusió de El sentit del tacte del Prado, fet que possibilitarà un paral·lelisme amb la tela del MNAC, pintada dotze anys després, que crec fascinant. En efecte, em sembla que el cap d’Apol·lo romà que comparteixen, provinent de la col·lecció Giustiniani de Roma i avui al British Museum (present també a l’exposició) és al mateix temps un punt de connexió i un punt de divergència fonamental: mentre que a la primera tela representa l’acceptació plena, tan sensual com intel·lectual, del món clàssic, en la segona actua com a símbol del rebuig decidit del paganisme que porta el sant al suplici violent.

Mantegna i Bellini.

Aprofitant el viatge a Londres, també podeu veure Mantegna and Bellini a la National Gallery (de l’1 d’octubre al 27 de gener), produïda conjuntament amb els Staatliche Museen zu Berlin i comissariada per Caroline Campbell. Presentarà un enfoc més amable que l’anterior, ja que examina l’admiració i la influència entre aquestes figures centrals del primer Renaixament que, a més, eren cunyats: Giovanni Bellini (c. 1459–1516) i Andrea Mantegna (1430/1–1506). Amb diversos prèstecs d’arreu del món,  estarà dividida en sis sales: Beginnings, sobre els començaments de l’un a Venècia i l’altre a Pàdua; Explorations, sobre els anys de treball en paral·lel a Venècia, amb obres el mateix tema per cadascun d’ells; Pietà, sobre el seu paper en el naixement i desenvolupament d’aquest tema, aleshores innovatiu; Landascape, sobre l’aportació crucial en aquest camp de Bellini; Devotional Paintings and Portraits, centrada en el tema de la “sacra conversazione” i les possibilitats  que les imatges devocionals oferien per al retrat i, finalment, Antiquity, dedicada a l’ús per Mantegna dels models clàssics – amb un prèstec realment espectacular: tres del Triomfs de Cèsar del palau de Hampton Court.

Set per Set: Kulturgutschutzgesetz; Oliba a Vic i micromecenatge al Prado.

Publicat a

El camí del mig dels alemanys.

Segons un article a The Art Newspaper, l’entrada en vigor (a l’agost del 2016) de la nova llei federal de protecció del patrimoni alemanya (Kulturgutschutzgesetz), amb les seves restriccions a la importacions i l’adopció del sistema de permís d’exportació, ha tingut efectes molt negatius. Just abans de l’entrada en vigor de la llei, explica, va haver-hi importants trasllats d’obres fora de les fronteres; les cases de subhastes més importants del país han hagut de traslladar algunes de les seves vendes a l’estranger (a Viena i Brussel·les, sobretot) i tot fa preveure que Alemanya no ocuparà mai el lloc que li correspondria en el mercat de l’art pel volum de la seva economia. Tot i així, personalment penso que es tracta d’una llei que val la pena llegir amb calma, perquè es nota que neix de l’estudi de tots el diferents models de protecció vigents a Europa (el link de sobre condueix a una versió en anglès).  Per exemple, en un punt crucial, els efectes de la denegació del permís d’exportació (art. 10, apartats 6 a 10), la norma alemanya és una mica més oberta que la que tenim aquí. Allà almenys es preveu i regula la possibilitat que qualsevol “institució dedicada a la conservació del  patrimoni” (no necessàriament pública, per tant) pugui optar a fer una oferta per adquirir l’obra amb el permís denegat, sempre que el propietari ho hagi sol·licitat i previ informe de les administracions competents (estatals i federals) – si no s’arriba a cap acord, el propietari pot tornar a sol·licitar el permís d’exportació només al cap de 5 anys des de la denegació.

Oliba a Vic, mil anys després.

El Museu Episcopal de Vic és un dels que últimament només fa que donar bones notícies.  Ara anuncia una nova exposició que promet, centrada en la revisió de la figura de l’abat i bisbe Oliba (971-1046): Oliba episcopus (del 27 d’octubre de 2018 al 10 de febrer de 2019), coincidint amb el mil·lenari del seva investidura com a bisbe d’Osona. Inclourà préstecs internacionals, entre els quals les dues grans Bíblies impulsades per Oliba des de Ripoll: l’anomenada Bíblia de Rodes (Bibliothèque Nationale de France) i la Bíblia de Ripoll (Biblioteca Apostòlica Vaticana). Igualment, hi ha programat un congrés internacional, els dies 8, 9 i 10 de novembre, entre Barcelona i Vic, en que s’exploraran diversos aspectes de l’activitat d’Oliba, amb ponents d’univesitats estrangeres i èmfasi en la projecció d’Oliba en l’àmbit europeu.

Micromecenatge a Espanya: el següent capítol?

Simon Vouet, Retrat de nena amb colom, 1620-22, oli sobre tela, 66,5 x 49,5 cm. Foto: Museo del Prado.

La campanya de micromecenatge Súmate al Prado que el museu acaba de llençar per adquirir el Retrat de nena amb colom de Simon Vouet (provinent d’una col·lecció privada) no és ni molt menys la primera d’una institució pública per a una adquisició: a casa nostra, vam tenir al 2013 el cas del dibuix La pregària de Marià Fortuny per al MNAC. Però per la importància de la institució i de la quantitat demanada de 200.000 €, la seva coincidència amb la celebració del bicentenari del museu i el suport decidit de la seva direcció, intueixo que té el potencial per marcar un abans i un després en aquest tiups de campanyes a Espanya. Hi ha coses per polir, però: per exemple, en el vídeo que el museu acaba de publicar al seu canal de Yotube (per cert, cada cop més interessant), els arguments a favor de la campanya queden molt ben resumits, però hi manca informació bàsica com ara la quantitat que es pretén aconseguir  o la via específica per fer l’aportació (és a través d’aquesta web). També es nota a faltar una versió de la campanya en altres idiomes – anglès i, també, basc i català, ja que el museu es presenta com “de tots”. En tot cas, serà interessant seguir-ne l’evolució: si té èxit, em sembla que no serà la darrera.

Set per set: loteria, Geòrgia i blockchain.

Publicat a

Els francesos es rasquen la butxaca.

Mission Patrimonie, el rasca-rasca de les loteries franceses per a finançar projectes de restauració de patrimoni, ha començat amb molt bon peu: des del seu llençament el 3 de setembre ja s’han venut 2,5  dels 12 milions de cartonets distribuits. A 15 € cadascun suposa una recaptació de 37,5M€, dels quals s’entrega 10% a la recentment creada Fondation du Patrimonie, per a que els destini als projectes prèviament sel·leccionats (ja s’han enviat els primers xecs). Un terç dels cartrons té premi, de fins a 1,5M€ i el joc es mantindrà fins a esgotar les existències. D’altra banda, divendres 14 es va llençar Loto du Patrimonie, el segon joc de l’operació, consistent en un tiratge especial de la loteria a 3€ el bitllet, amb el 25% de la recaptació reservada a la mateixa finalitat i premis de fins a 13M€. França se suma així als casos d’èxit del Regne Unit i Holanda, de manera que no perdem l’esperança que els jocs d’apostes per a finançar projectes culturals (inclosa l’adquisició de patrimoni) creuin els Pirineus  -per si pot inspirar algú, recordem que l’EAJA (Entitat Autònoma de Jocs i Apostes), gràcies a una excel·lent progressió i malgrat la fabulosa competència de Loterías del Estado, va poder entregar a la Generalitat 7,1M€ al 2016 i 10,3M€ al 2017.

Com tractar els convidats.

Parella d’ornaments per a les temples, en forma de cavalls engalanats; or, 13 cm, s. IV a.C., Museu Nacional de Geòrgia.

El país convidat a la fira del llibre de Frankfurt d’enguany és Geòrgia. Però com aprofitar l’ocasió més enllà dels llibres? Les autoritats culturals de la ciutat han trobat una manera elegant: a través de la mitologia clàssica. La Liebieghaus, un dels millors museus d’escultura d’Europa, dedicarà entre el 5 d’octubre i el 10 de febrer de l’any que ve una gran exposició al mite de Medea, filla del rei de la Còlquida,  a l’actual Geòrgia,  i l’amor que la va fer ajudar i unir-se a Jason i els seus Argonautes. Els préstecs per a l’exposió provenen dels grans museus internacionals, i inclouen a més a més de refinades peces d’or i bronze del propi Museu Nacional de Geòrgia.

Blockchain, la paraula màgica?

A The Art Newspaper trobareu un bon article resumint l’estat de la qüestió respecte la tecnologia blockchain i el mercat de l’art. La seva  conclusió és que pot resultar útil pel que fa a registrar la procedència, l’autenticitat i la propietat d’algunes obres d’art, especialment les d’artistes contemporanis. Es mostra més escèptic pel que fa a altres desenvolupament, com ara la propietat fraccionada o les operacions fiannçades amb criptomonedes emeses per la pròpia entitat que registra l’obra d’art en la seva blockchain. Es tanca amb una llista dels principals jugadors en aquest camp.

Set per Set: Loto Patrimonie i notícies de Londres.

Publicat a

Loto Patrimonie.

La idea, que aquest blog defensa per al nostre país, de destinar una part dels beneficis dels jocs d’apostes públics a finançar projectes culturals, sobretot vinculats al patrimoni, es va estenent a d’altres països europeus. En el cas de França, al març es va anunciar un sorteig de loteria al 14 de setembre i un joc de rascar a partir del 3 de setembre (a l’entorn de les Jornades Europees del Patrimoni) específics per recollir fons per a la restauració de monuments en perill. Preveu recollir entre 15 i 20 milions d’euros, que es destinaran als 250 projectes ja presel·leccionats (entre 2.000). Trobareu la informació a la web de la RTL, amb una entrevista a Stéphane Bern,  l’apassionat promotor de la mesura.

Sleeper i Colnaghi, sinònims.

Al Telegraph trobareu l’exclusiva sobre l’últim possible sleeper caçat per Colnaghi, és a dir, Jorge Coll i Nicolás Cortés. Es tracta d’una tela amb Sant Jaume i Santa Teresa d’Àvila presentant l’escut de Castella i Lleó (145 x 103 cm) – la presència de la santa s’explica perquè principis del XVII  es va intentar promocionar com a copatrona de Castella. L’obra va sortir a Sotheby’s el passat 2 de maig, per 20.000 lliures i com anònim de l’escola de Madrid, però finalment va pujar fins a 193.750 lliures. Segurament no van ser els únics que, tal i com han declarat al diar, creien que estaven davant d’una obra de Juan Bautista Maíno (1581-1649).

Tardor a Londres.

Entre l’octubre i el desembre d’aquests any, hi ha molt bones raons per passar un dies a Londres. D’una banda, la National Gallery inaugurarà una de les exposicions de l’any, Mantegna and Bellini (de l’1 d’octubre al 27 de gener), seguida d’una latre també interessant, Lorenzo Lotto. Portraits (5 de novembre al 10 de febrer). La fira Frieze, juntament amb Frieze Masters obrirà del 4 al 7 d’octubre. A la reformada Royal Academy hi haurà un retrospectiva del gran Renzo Piaano (del 5 de setembre al 20 de gener) i hi arribaran el dibuixos de Klimt i Schiele de l’Arbertina de Viena (4 novembre al 3 de febrer) i el British Museum promet una de les seves grans presentacions: Ashurbanipal. King of Assyria, del 8 de novembre al 24 febrer (títol i dates a confirmar).

 

 

Set per Set: Notícies d’Itàlia.

Publicat a

Notícies d’Itàlia: (1) Restauracions.

Mestre de Castelsardo, Mare de Déu com a Reina dels Àngels, oli sobre taula, taula central del retaule de St. Pere de Tuili, c. 1500; després de la restauració.

Amb caràcter bianual i des del 1989, la Banca Intesa Sanpaolo convoca els ajuts del seu programa Restituzioni, un monumental esforç de restauració que ja compta amb més d’un miler d’obres intervingudes, moltes ells obres mestres prou conegudes. Cada convocatòria  culmina amb una gran exposició: enguany se celebra a Torí (La fragilità della bellezza. Tiziano, Van Dyck, Twombly e altri 200 capolavori, Reggia di Venaria – Sale delle Arti Venaria Reale, fins al 16 de setembre) i presenta fins a 212 obres, amb grans noms. En aquest link a dropbox trobareu les fitxes i les fotografies, abundants, de totes les obres restaurades; entre elles; l’extraordinària Transfiguració de Giovanni Bellini del Museo di Capodimonte (Nàpols). Més proper al nostre patrimoni, hi ha igualment el gran retaule de l’església de Sant Pere de Tuili (Sardenya) del Mestre de Castelsardo, també present a les noves sales de Renaixament i Barroc del MNAC amb les tres taules que va pintar per al retaule major de Sant Vicenç de Sarrià.

Notícies d’Itàlia: (2) Adquisicions.

Gustave Coubert (Ornans 1819-La Tour de Peilz 1877), La vague, 1871, oli sobre tela, 63 x 92, Galleria Nazionale d’Arte Moderna e Contemporanea, Roma.
Antonio Carracci (Venècia 1592 ca-1618), Santa Prassede, principis del s. XVII, oli sobre tela, 128 x 96,5 cm., Pinacoteca Nazionale, Bolonya.

En un post anterior a aquest blog, defensava la possiblitat de destinar una part dels beneficis  de les nostres loteries públiques a l’adquisició d’obres. La proposta era d’un 20% i l’import de 2,06M€. Per poder veure les grans oportunitats que s’obririen, aquí teniu el link a un article al Il Sole 24 Ore que resumeix una nota online del Ministeri de Cultura italià, en la qual es recull que entre el 2106 i el 2017 per a l’adquisició d’obres d’art van ser d’uns 4M€  -és a dir, infinitament menys que els que proposem per aquí en termes relatius a població, obres d’art o centres museístics. Amb aquest fons, es van poder adquirir fins a 151 obres (entre elles s’hi compten 100 objectes etnogràfics). Pel que a les pintures (una quarentena), s’hi incolen artistes importants com com Antonio Carracci (Santa Prassede, a la Pinacoteca Nazionale a Bolonya), Pompeo Batoni (Retrat de Abbondio Rezzonico, per a la Galleria Nazionale di Palazzo Barberini), Gustave Courbet (La vague, Galleria Nazionale d’Arte Moderna e Contemporanea), Bernardo Strozzi (dos olis, La parabola dell’invitato a nozze per a la Galleria dell’Accademia di Venezia i Allegoria della pittura a la Galleria di Palazzo Spinola a Genova) o Carlo Carrà (Allegoria del lavoro a la Pinacoteca di Brera). De fet, n’estan tan convençuts que a la llei de pressupostos de 2018 hi destinaran 4M€ més.

Notícies d’Itàlia: (3) Màfia.

El magistrat Raffaele Cantoni, president de l’ANAC, Autorità Nazionale Anticorruzione a Roma:

“Quando ero alla Direzione distrettuale antimafia scoprimmo che alcune tele seicentesche del Manierismo spagnolo, rubate da chiese napoletane, erano state utilizzate come pagamento di partite di droga acquistate proprio in Spagna”.

La resta de l’entrevista a Il Giornale dell’Arte.

Set per Set: D’Elna a Montpeller.

Publicat a

Visca l’alcalde!

El descobriment d’un 60% de falsos al Musée Terrus d’Elna ha fet la volta al món (fins al New York Times!), però és a la premsa local on podem trobar la notícia més interessant. L’Indépendant publica les delcaracions de l’alcalde, que són exemplars. Tan bon punt va rebre l’avís de l’expert Eric Forcada (vegeu la seva entrada al DHAC, Diccionari d’Historiadors de l’Art Català-Valencià-Balear), va encarregar-li la investigació que ha permés descobrir l’escàndol. Un cop descobert, l’ha fet públic amb tota transparència. Ara està decidit a anar a fons en el procediment judicial. I per acabar, declara: “On a investi plus de 300.000 euros dans ce musée pour rénover et attirer les gens sur la ville haute. Et nous continuerons à valoriser et à protéger les artistes de l’art roussillonnais”. Sembla que hi ha feina a fer, segons Forcada revela al mateix diari: “Il y a 15 ans que l’on est dans cette logique de production de faux. Les faussaires s’adaptent et fabriquent l’offre qui répond aux attentes des clients”. A veure si París hi ajuda!

Tolosa, renaixent.

Gràcies sobretot al treball pacient del seu director, Axel Hémery, el Musée des Augustins i el patrimoni històric de la seva regió va guanyant de mica en mica el seu lloc entre els museus francesos. L’exposició que acull actualment,  Tolouse Renaissance (fins al 24 de setembre i amb un complement a la Bibliothèque d’Étude et du Patrimoine fins al 16 de juny), és prometedora per diferents motius. Primer, perquè  resulta pionera  i explora un període poc conegut, però amb figures tan interessants com Antoine de Lohny (s’hi pot veure la seva Predicació de Sant Vicenç Ferrer, adquirida per l’Estat per al Musée de Cluny al 2010). Segon, perquè sorgeix d’un grup d’investigació de la universitat de la ciutat, liderat pel professor Pascal Julien (comissari de l’exposició) i amb la col·laboració d’investigadors joves. Tercer, perquè coincideix amb l’anunci de la expansió del museu per primer cop en dècades: en concret, es vol renovar l’espai d’acollida amb una sala nova. I finalment, perquè sembla que la col·laboració amb el Musée de Cluny anirà més enllà: aquest preveu presentar la tardor del 2020 Les Arts à Tolouse au XIVème siècle.

Jean Ranc: adquirir, investigar, difondre.

Un dels museus del Midi més actius és el Musée Fabre de Montpellier. La seva política d’adquisicions destaca i l’any passat va estar marcat per la compra, en subhasta a la capital, de dos grans retrats de Jean Ranc, els del matrimoni Joseph Bonnier de la Mosson  i Anne Melon (tots dos olis sobre tela de 146 x 114 cm). Sembla que el Museu seguirà amb la seva línia d’encerts i dedicarà primera retrospectiva sobre l’artista al 2019, segons avança Stéphan Perreau al seu blog. El títol serà Jean Ranc (1674-1735) . Un Montpelliérain à la cour des Rois i se celebrarà del 9 de febrer al 12 de maig de 2019. D’altra banda, el museu presenta ara Dans le Secret des Oeuvres d’Art (fins al 2 de setembre) que ens convida a estudiar els materials emprats a les obres d’art i els canvis que han sofert al llarg de la seva història – com la recordada El Museu explora. Obres d’art a examen celebrada al MNAC entre el 23 de novembre de 2012 i el 24 de febrer de 2013.

 

Set per Set: Dels drets d’avui a les promeses de demà.

Publicat a

Land of the free.

Emanuel Leutze (1816–1868), Washington creuant el Delaware, 1851, oli sobre tela, 378,5 x 647,7 cm, Metropolitan Museum of Art.

Segur que si mai heu necessitat imatges per al vostre article o llibre d’obres que estan en museus, us haureu trobat que al final heu hagut de pagar uns suposats drets de reproducció, per més que l’artista en qüestió i els seus drets d’autor faci anys que hagin expirat. Però respecte a un bon grup dels grans museus d’Estats Units la situació ha començat a canviar des de l’any passat, quan han començat a adoptar la Open Access Policy: ofereixen la possiblitat de baixar-se i usar per a qualsevol ús (fins i tot comercial!) les imatges dels seus bancs digitals, respecte les quals creguin que no existeix cap dret d’autor o hi hagin renunciat completament – la inmensa majoria en casos com la National Gallery of Art, el Metropolitan Museum, la Getty, el LACMA de Los Angeles. No és el cas encara de l’Art Insititute of Chicago.

2013 Barcelona, 2018 Giverny.

Resultat d'imatges de musee des impressionnismes giverny japonismes

Si us va agradar la pionera i excel·lent exposició Japonisme. La fascinació per l’art japonès, comissariada per Ricard Bru per als Caixafòrum de Barcelona i Madrid al 2013, ara podeu disfrutar de Japonismes / Impressionnismes al Musée des Impressionismes de Giverny (fins al 15 de juliol), centrada en la influència japonesa en l’obra de Monet i la resta d’artistes que van seguir-lo en aquest aspecte. Aquesta coincidència permet entreveure el potencial d’orientar les nostres exposicions i projectes museístics cap a una col·laboració sistemàtica amb d’altres institucions del continent.

Només en queden cinc.

Taller de Francesc Artau,  Arqueta de Sant Esteve de Banyoles, 1413-1453.

L’edició de Girona del passat 28 d’abril del Punt Avui portava l’excel·lent notícia que l’incansable advocat Carles Mascort ha recuperat dues figures més  (Santa Anna i Sant Cristòfor) de l’arqueta de Sant Esteve de Banyoles (obrada entre el 1413 i el 1453 pel taller de l’orfebre gironí Francesc Artau). Robada i desmembrada pel destraler i delirant Erik el Belga al 1980, Mascort va ser capaç d’assolir entre el 2005 i el 2010 el retorn de la  pràctica totalitat de la peça d’una col·leccionista holandesa, encara que les primeres negociacions, a càrrec del Ministeri de Cultura, havien començat amb molt mal peu (tal i com va explicar en una conferència memorable a la Fontana d’Or de Girona al 2015; resumida també al Punt Avui). Les que ara ha aconseguit provenen d’altres fonts a Brussel·les i Londres. Encara en queden cinc més de desaparegudes.

Fitxar promeses.

Normalment aquí no ens ocupem de l’art contemporani, però en aquest article a arnet, que resumeix el New York Times Art Leaders Network (Berlín, 25 i 26 d’abril passats), hi ha una idea iteressant. La distància entre les grans galeries d’art contemporani (Taddeus Ropac, Gagosian, etc) i les petites és cada cop més gran i es corre el risc que aquestes acabin sent anecdòtiques. Si això passés, es perdria una de les funcions que aquestes tenen i que és vital: promoure nous artistes tot just quan comencen la seva carrera. El problema és que un cop guanyen notorietat sovint són captades per una de les grans, sense que la seva galeria inicial pugui fer gaire res. Una de les propostes que va sorgir dels participants de la trobada va ser incorporar als contractes dels artites unes clàusules de recisió o de “transfer” semblants a les que s’inclouen en els contractes d’esportistes. Sembla suggerent.

Set per Set: Restauració, diners, exposicions.

Publicat a

Abans i després.

Sant Pere de Galligants (Girona): cercle de la rossassa durant la seva neteja amb làser. Foto: Arcovaleno Restauro SL.

Sacrifici d’Ifigènia, moisaic, 60 x 55 cm, segle I, MAC, Empúries.

La revista Rescat. del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya mai no falla a l’hora de presentar casos espectaculars de restauració. Al seu número 32 trobareu articles sobre la seva intervenció a la façana principal i la portalada de l’església de Sant Pere de Galligants i la neteja del conegut mosaic del Sacrifi d’Ifigènia, trobat a Empúries al 1848.

Grossa, per què no també per a obres d’art?

P. P. Rubens i taller, Lady Talbot-Grossa, 1620-2018, tècnica mixta, 108,3 x 79,2 x 2,2 cm., MNAC.

A l’informe de l’Entitat Autònoma de Jocs i Apostes de 2017  es recull un augment dels seus beneficis, que passen dels 7,1M€ de l’any 2016 als 10,3M€. Per al 2018, les coses poden anar encara millor: ja sabem que enguany la  Grossa de Sant Jordi ha venut un 5% més i que la Grossa de Cap d’Any  va aconseguir revertir la tendència negativa de recaptació. Tot va bé, doncs. Però el que no ha canviat és el fet que “el 100% dels beneficis de la Loteria de Catalunya van destinats al Departament de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat per al desenvolupament de programes socials que repercuteixen en els col·lectius més vulnerables de la societat catalana”, com expliquen a la seva web (imposició derivada de l’art. 9.3 de la Llei 5/1986, de 17 d’abril, de creació de l’Entitat Eutònoma de Jocs i Apostes). Sense discutir la virtut de d’administrar una injecció extra al DTASF,  ens podríem preguntar si no seria igualment interessant començar a seguir l’exemple d’altres països (com l’anglès Heritage Lottery Fund o l’holandesa BankGiro Lotterij) i derivar una part part dels beneficis (o almenys de l’augment de beneficis) al Departament de Cultura, preferentment per a l’adquisició d’obres per als nostres museus i el finançament de projectes del patrimoni històric. Si per exemple, al 2017 s’hagués fet un repartiment del 80%/20%, el DTASF hauria rebut igualment més diners que al 2016. Cultura, per la seva part, tindria a la seva disposició uns 2,06M€  suficients per convertir-lo instantàniament en un dels grans col·leccionistes del país – sobretot si els pogués gestionar com un fons acumulable plurianual i si, a l’hora de finançar les adquisicions busqués sempre el suport addicional de tercers. Aquesta preeminència li comportaria altres beneficis, com ara que molt segurament els marxants i col·leccionistes privats amb ganes de vendre tendirien a oferir-li les millors peces. S’ajudaria a més a més a resoldre un problema de finançament crònic en les adquisicions, amb una variació de la despesa que pràcticament no afecta a l’equilibri dels pressupostos. D’altra banda, està provat que l’impacte de les accions en el camp cultural és ampli i permanent. En resum, només cal canviar l’art. 9.3 de la Llei 5/1986.

Números i èxit.

El passat 26 de març  The Arts Newspaper va publicar el seu tradicional rànking d’exposicions més visitades arreu del món. El seu criteri no és el nombre total de visitants, sinó l’afluència diària. Els resultats són reveladors: cap dels grans museus tradicionals (Louvre, Metropolitan, National Gallery, Prado, Uffizzi, Ermitage, etc.) està entre els 20 primers i només dos dels “grans” més orientats a l’art contemporani (el Pompidou i el MOMA) hi entren. La resta són institucions no pas conegudes per les seves col·leccions permanents (per exemple, la relativament nova Foundation Luis Vuitton de París assoleix la segona posició, gràcies a la seva exposició de la col·lecció Shchukin), de manera que tot porta a pensar que unes de les claus d’aquest tipus d’èxit és bastant evident: que l’equip de la institució vegi l’exposició temporal com a vital per a la seva estratègia i no confïi massa en el fet que els visitants ja vindran pel que ja tenen desde sempre. El Guggenheim de Bilbao es guanya una menció especial, amb quatre exposicions, no necessàriament populars (Ken Jacobs: The Guests, Bill Viola: a Retrospective, George Bazelitz: The Heroes i Signac, Redon, Tolouse Lautrec), cap de les quals, per cert, ha arribat al nostre país.

Set per Set: De Washington a Poblet.

Publicat a

1. Retrospectiva de Sittow.

  

Michael Sittow, Mare de Déu amb el Nen (Gemäldegalerie, Berlin) i Retrat de Diego de Guevara (National Gallery of Art, Washington).

A través del blog  Real Clear Arts ens assabentem que la National Gallery of Art de Washington presenta una exposició que segurament tardarà a repetir-se: Michel Sittow: Estonian Painter at the Courts of Renaissance Europe, la primera retrospectiva de l’artista. Retratista prodigiós, està documentat entre 1469 i 1525  i fou disputat i requerit per les grans corts del moment. Aquí el coneixem sobretot per ser l’autor, amb Juan de Flandes (1460-1519), de les 47 taules del Políptic d’Isabel la Catòlica, una de les seves majors promotores. Un altre dels seus comitents hispànics destacats va ser Diego de Guevara, que posseïa també el Matrimoni Arnolfini de Jan Van Eyck, ara a la Natonal Gallery de Londres. A Sittow li havia encarregat un díptic, les dues taules del qual (la Mare de Déu amb el Nen i el retrat de Guevara en oració cap a ella) es reuneixen a l’exposició per primer cop en segles. L’exposició s’enmarca dins de les celebracions d’Estònia de la seva  proclamació com a república independent al 1918.

2. I onze que en deuen faltar.

Plat amb l’emperador Domicià, Barcelona, s. XVII, ceràmica, 38 cm. de diàmetre.
Antonio Tempesta (Florència, 1555– Roma, 1630 
L’emperador Domicià a cavall, mirant a la dreta, planxa 12 de Els Dotze Primers Emperadors de l’Antiga Roma, 1575-1630, gravat, Metropolitan Museum, NY.

Aquest esplèndit plat barceloní del s. XVII amb una representació de l’emperador Domicià es va subhastar recentment a Brussel·les i,  com ens va explicar l’antiquari que el va adquirir, es tracta d’una autèntica raresa, ja que és l’únic exemple conegut de ceràmica catalana amb una imatge basada en un gravat d’autor conegut; en concret, la imatge de l’emperador a cavall  creada per Antonio Tempesta entre 1575 i 1630. El número 12 que el plat inclou sota la figura permet pensar que tancava una sèrie dedicada als Cèsars (segons el cànon establert cap a l’any 119 per la De vita Caesarum de Suetoni), de manera que en algun moment deurien produir-se i potser encara existeixen els onze exemplars que van de Juli Cèsar  a Titus Flavi. Així, la importància de la peça es reforça perquè evoca un ambient en què la decoració domèstica integrava la presència del món clàssic, a través de les novetats italianes –  una tendència que a la ciutat ja havia tingut el precedent il·lustre de la gran casa de Miquel Mai (mort al 1546).

3. Un acord amb futur.

Una de les exposicions més interessant de l’any passat a Barcelona va ser Imatges per creure al Museu d’Història de Barcelona, basada en la col·lecció d’Antoni Gelonch i amb abundants gravats d’època moderna. Infatigable com sempre, el col·leccionista ha aconseguit tancar un acord amb la comunitat del Monestir de Poblet per a presentar una versió d’aquesta exposició al Museu del Monestir, com a primera concreció de la seva col·laboració per als propers quatre anys, durant els quals anirà promovent exposicions en aquell espai a partir de la seva àmplia col·lecció (estan pensades Joan Miró i el Cosmos i La Bíblia gravada).

Set per Set: de Florència a Ais de Provença.

Publicat a

Un petit canvi.

Per petició popular, introdueixo un petit canvi en aquest blog: enlloc de 7 notícies cada setmana (més o menys), publicaré 3 o 4 notícies curtes o un comentari més llarg dos cops a la setmana, normalment els dilluns i els dijous.

Més enllà de Florència.

A. Dürer, Retrat de jove veneciana, Kunsthistorisches Museum, Viena. Foto: KHM Wien.

Seguint amb la revisió actual del concepte de Renaixement, al Palazzo Reale de Milà s’hi mostra fins al 24 de juny Dürer e il Rinascimento tra Germania e Italia. Reuneix fins a dotze pintures del mestre alemany i el seu comissari, Bernard Aikema, proposa “leggere il Rinascimento con uno sguardo inedito, non come un fenomeno nato a Firenze e in Toscana, e di lì irradiato nel resto d’Europa, ma come una realtà che scaturisce da una nuova ‘geografia dell’arte’, fatta di rapporti e di scambi, culturali e commerciali, fitti e continui fra il Sud della Germania e la Pianura Padana, che erano allora le due regioni più avanzate d’Europa sul piano culturale ed economico” (article al Giornale dell’Arte).

Pluja de Leonardos.

Leonardo da Vinci (1452-1519), Diluvi,  c. 1517-18, tinta sobre paper, 16,2 x 20,3 cm. Foto: Royal Collectin Trust.

L’any que ve se celebrarn 500 anys de la mort de Leonardo da Vinci i les exposicions es multiplicaran. Una de les que mostrarà obres bastant rares de veure és la Leonardo da Vinci: A Life in Drawing, amb més de 200 obres sobre paper de les col·leccions reials angleses. Començarà a diferents llocs del Regne Unit al febrer i que, a partir del 24 de maig, es concentrarà a la Queen’s Gallery del Palau de Buckingham.

Pluja de Picassos, però firmaríeu?

Resultat d'imatges de couvent de precheurs aix en provence
Convent de Predicadors, Ais de Provença. Foto: Ville d’Aix.

Álex Vicente a El País ha anat més enllà de les notícies en la premsa internacional sobre el gran museu Picasso que ha aconseguit Aix-en-Provence, basat en el dipòsit de més de 2000 obres de la major col·lecció privada de les seves obres, la de la seva fillastra Catherine Hutin-Blay. A la premsa regional (recomano l’article a Les Nouvelles Publications) ha trobat els detalls del tracte. El fet és que el municipi s’ha compromés a vendre Hutin l’antic Convent dels Predicadors, l’edifici on s’exposarà la col·lecció per 11,5 M€, un preu el 9% inferior al taxat per France Domaine, a canvi del compromís de mantenir-hi la col·lecció durant 15 anys (si la retira aleshores, es desfà la compra pel mateix preu) i de fer-se càrrec de les despesesde restauració. L’acord definitu amb Hutin encara s’ha de firmar i de fet, ella ha declarat que si hi ha massa oposició, es faria enrera. De moment, el ple va aprovar l’acord el passat 13 de desembre, si bé quatre regidors van votar en contra –  jo hagués votat a favor, i vosaltres?