Categoria: Descobertes

Set per set: un nou Rembrandt i dues bones exposicions a Londres.

Publicat a

Jan Six: un segon Rembrandt en 5 mesos.

Rembrandt (?), Deixeu que els infants s’acostin a mi, durant la seva restauració, col·lecció privada. Foto: Codart.

Jan Six, el marxant i expert en Rembrant que al maig passat va presentar la seva descoberta d’un nou Rembrandt – Retrat d’un jove noble, oli sobre tela, 101 x 74,3 cm (notícia aquí) -, ara hi ha tornat. Tal i com informa Codart, Six ha identificat com obra del mestre holandès aquest oli amb el tema evangèlic Deixeu que els infants s’acostin a mi. El va caçar a Lempertz el 2014 (on es va enlairar des de la seva estimació de 15.000 € fins al seu preu final de 1,525 milions d’euros); la notícia la va donar el diari neerlandès De Volkskrant la setmana passada i ara el Museum De Lakenhal de Leiden acaba d’anunciar que l’inclourà en l’exposició sobre Rembrandt jove que presentarà del 3 de novembre de 2019 al 9 de febrer de 2020.

Ribera més enllà del shock.

Jusepe de Ribera, Martiri de Sant Bartomeu, 1644, oli sobre tela, 202 x 153 cm ©Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona, 2018. Foto: Calveras/Mérida/Sagristà.
Jusepe de Ribera,  El Tacte, 1632, oli sobre tela, 125 x 98 cm.©Museo Nacional del Prado

Dimecres 26 la Dulwich Picture Gallery de Londres inaugura Ribera: Art of Violence (fins al 27 de gener). L’exposició tracta un tema rocós: l’ús del sofriment humà com a mitjà per a l’expressió artística, religiosa i cultural per part de Ribera (c. 1591-1652). S’obre amb el Martiri de Sant Bartomeu del MNAC i es tanca amb l’espectacular Càstig d’Apol·lo a Màrsies del Museo de Capodimonte i inclourà 6  grans olis més i dibuixos i gravats fins a 45 obres, presentades en cinc espais temàtics: el martiri dels sants i la violència dels mites, la pell i els cinc sents, crim i càstig i la figura masculina subjectada. El número relativament limitat de peces no ha d’enganyar respecte la profunditat i el rigor de la proposta: Xavier Bray i Edward Payne com a comissaris en són la garantia i el tema és exigent. Un tast del nivell que presenta és la inclusió de El sentit del tacte del Prado, fet que possibilitarà un paral·lelisme amb la tela del MNAC, pintada dotze anys després, que crec fascinant. En efecte, em sembla que el cap d’Apol·lo romà que comparteixen, provinent de la col·lecció Giustiniani de Roma i avui al British Museum (present també a l’exposició) és al mateix temps un punt de connexió i un punt de divergència fonamental: mentre que a la primera tela representa l’acceptació plena, tan sensual com intel·lectual, del món clàssic, en la segona actua com a símbol del rebuig decidit del paganisme que porta el sant al suplici violent.

Mantegna i Bellini.

Aprofitant el viatge a Londres, també podeu veure Mantegna and Bellini a la National Gallery (de l’1 d’octubre al 27 de gener), produïda conjuntament amb els Staatliche Museen zu Berlin i comissariada per Caroline Campbell. Presentarà un enfoc més amable que l’anterior, ja que examina l’admiració i la influència entre aquestes figures centrals del primer Renaixament que, a més, eren cunyats: Giovanni Bellini (c. 1459–1516) i Andrea Mantegna (1430/1–1506). Amb diversos prèstecs d’arreu del món,  estarà dividida en sis sales: Beginnings, sobre els començaments de l’un a Venècia i l’altre a Pàdua; Explorations, sobre els anys de treball en paral·lel a Venècia, amb obres el mateix tema per cadascun d’ells; Pietà, sobre el seu paper en el naixement i desenvolupament d’aquest tema, aleshores innovatiu; Landascape, sobre l’aportació crucial en aquest camp de Bellini; Devotional Paintings and Portraits, centrada en el tema de la “sacra conversazione” i les possibilitats  que les imatges devocionals oferien per al retrat i, finalment, Antiquity, dedicada a l’ús per Mantegna dels models clàssics – amb un prèstec realment espectacular: tres del Triomfs de Cèsar del palau de Hampton Court.

Set per set: de Tolosa a Figueres.

Publicat a

Tout est bien qui finit bien.

Joan de Joanes (València? c. 1510 – Bocairent, 1579), Sant Blai, c. 1568-1570, oli sobre fusta, 101 x 58 cm.

Vendre a un museu és sempre un repte i aconseguir-ho, una satisfacció. Després d’uns quants mesos de negociacions, procediments i informes, finalment puc confirmar que el Sant Blai de Joan de Joanes, adquirida fa uns quants anys per qui escriu com una taula sense atribució però prometedora, finalment ha ingressat al Musée des Augustins de Toulouse. L’exclusiva, com d’habitud, la llança la Tribune de l’Art, que recalca que és una de les poques obres del mestre del Renaixament valencià en un museu francès – la base de dades Joconde només inclou una Deposició, a dues mans amb el seu pare Vicent Macip al Musée Goya de Castres i una Processó al Mont Gargano al Musée des Beaux Arts de Pau.

Lectura d’estiu.

Encara que amb un cert retard (va sortir el passat mes de març), podeu dedicar alguna tarda d’aquest agost a llegit el segon número del Colnaghi Studies Journal, editat i ofert online per la galeria Colnaghi de Londres. Hi trobareu l’estudi, cridat a ser citat una i altra vegada, de l’Albert Velasco sobre l’anomenat Mestre de Sant Jordi i la Princesa, una de les figures claus del gòtic tardà a la Corona d’Aragó. Fins ara se li havia atribuïa la coneguda taula al MNAC que li dóna el nom i dues obres més (un fragment amb el Profeta Daniel al Prado i una parella de taules, amb St. Joan Baptista i Sant Jaume al monestir de San Pedro de Siresa, Osca). Velasco amplia el seu catàleg amb quatre altres obres, fins ara atribuïdes a d’altres artistes o simplement sense atribució. En el mateix número es presenta igualment una nova atribució: un espectacular Crist crucificat mort d’Alonso Cano, defensada per José Manuel Cruz Valdovinos.

 Miracle recorrent.

Puntual com sempre, la Fundació Gala – Salvador Dalí ha presentat la seva Memòria Anual del 2017, que confirma un any més, el seu particular miracle econòmic: no només presenta beneficis, sinó que aquests pugen a 3.323.991,13 € (inferiors als 3.741.771,36 € del 2016, sobretot a causa dels 378.677,12 € destinats a provisions i sanejament).

Està clar que la Fundació gaudeix d’un privilegi reservat a pocs museus al món: els visitants venen bàsicament a veure la seva col·lecció permanent i els seu número és prou elevat (1.444.853), com per ajudar, juntament amb altres fonts d’ingressos, a que els ingressos per activitat pròpia de la Fundació s’elevin a 15.228.870,25 €. Aquesta és doncs la gallina dels ous d’or. Però el que caracteritza la gestió de la Fundació és com la cuida, amb renúncies i disciplina.

El més cridaner dels sacrificis és en el capítol d’exposicions: enlloc de portar grans exposicions a la Fundació, amb totes les despeses que comporta, la Fundació presenta una exposició anual de petit format i sobretot, participa en projectes en d’altres institucions de prestigi, aportant obra i puntualment coneixement (i potser rebent part recaptació, encara que ho desconec). Aquesta política ajuda a contenir les despeses.

Pel que fa a la disciplina, es nota sobretot en el capítol d’inversions. L’aspecte més conegut és la seva inversió en l’explotació i defensa dels drets de propietat intelectual de l’artista, en que sempre s’ha mostrat molt activa. Però aquí vull destacar una altra inversió de més recent: el Catàleg Raonat de l’obra de Dalí, ja completat pel que fa a les pintures. Gràcies una decisió innovadora en el seu moment és un projecte totalment online, obert als canvis i que, amb un cost comparativament molt més baix que el llibre físíc, situa a la Fundació com l’autoritat de referència en l’autentificació d’obra de l’artista. De fet, el seu servei d’autentificació funciona desde fa temps i és particularment exigent: de les 117 pintures proposades al 2017 (la Fundació no certifica ni escultura ni obra gràfica), només 34 finalment es van arribar a presentar físicament a la Fundació per al seu examen i d’aquestes, 15 finalment es van reconèixer com autèntiques (de la resta, 13 es van rebutjar, sobre 3 es va considerar que no hi havia prou elements per jutjar-les i les altres 3 van quedar pendents d’estudi).

També les adquisicions mereixen una menció especial: la Fundació genera titulars quasi cada any amb les seves compres, però la veritat és que mai no ha comprat l’obra més cara en oferta al mercat i els recursos que hi empra provenen d’una fons de reserves voluntàries (que s’alimenta dels resultat positius de cada exerici) que és sempre molt superior a la quantitat despresa. Al 2017 per exemple va adquirir obres i documentació per valor de 2.859.601,50 €, però el fons va crèixer fins a 74.357.349,91 €.

Set per Set: De Girona a Itàlia.

Publicat a

Presentacions (1): Girona.

     

El Dia Mundial dels Museus és un estímul per a que presentin les seves darreres adquisicions. El Museu d’Art de Girona n’ha presentat presentat tres (comunicat aquí). La primera és la taula Sant Jaume Apòstol (100 x 69,5 cm) de Ramon Solà II, (c. 1455-1502), actiu a la ciutat sobretot a partir de 1470. Però no en cantaré les excel·lències (encara que espero que siguin prou evidents) donat que un servidor va ser qui els la va proporcionar.  La segona obra és un Retrat de Rafael Santos Torroella (sanguina sobre paper, 63 x 47 cm), per la seva germana Ángeles Santos (1911 – 2013). Aquesta aduqisició està lligada a la compra al 2014, per   part de  l’Ajuntament de Girona (dirigit per un alcalde anomenat Carles Puigdemont), del fons del crític retratat. D’altra banda el Museu de l’Empordà de Figueres havia dedicat, al 2012, una bona retrospectiva a la pintora, de manera que l’adquisició ara del retrat aprofundeix en la línia de recuperació d’aquestes dues figures importants en l’art català de postguerra. La última incorporació és oli de Celso Lagar (1891-1966), Girona. Torre i absis de Sant Pere Galligants (70 x 89 cm), adquirit fa menys de dues setmanes a la casa de subhastes La Suite de Barcelona. És datat al 1915, moment en que l’artista anava provant nous estils a fi de trobar el propi: en aquesta obra, per exemple usa un cubisme tímid (més aviat un cézannisme) que coincideix molt el que emprava Joaquim Sunyer (1874-1956) aquells mateixos anys, per exemple a la seva Cala Forn de 1917. El Museu, en un exercici de transparència que s’ha de destacar, ha volgut fer públics els preus de les adquisicions, que en conjunt sumen uns 48.000 € – sí, amb aquesta quantitat es poden comprar tres obres com aquestes.

Presentacions (2): Tàrrega.

També ha aprofitat l’ocasió el Museu Comarcal de l’Urgell a Tàrrega. En aquest cas es tracta de la taula de Sant Antoni Abat, una de les poques obres atribuïdes al tarragoní Ramon de Mur, nascut a a Tarragona però documentat a la capital urgellenca des del 1412 fins el 1435. Adquirida a la fira FAMA de Barcelona del març de 2017, és la primera pintura gòtica a les col·leccions del museu. La presentació va anar a càrrec d’Albert Velasco, conservador del Museu de Lleida i va ocmptar amb la intervenció, via telemàtica, del conseller Lluís Puig.

No hi ha llei sense reglament.

Semblava que s’obria el cel amb la reforma de la llei italiana dels béns culturals (introduida per la Llei de 4 d’agost de 2017, n. 124, en vigor des del 29 d’agost del 2017), que canviava el règim l’exportació d’obres d’art del patrimoni històric. En concret, el punt més innovador era que s’introduia l’exempció de permís per les obres d’un valor inferior a un determinat límit (13.500 €), com a molts països de la UE (encara que normalment amb límits més alts). Així, tot apuntava a que ja eren cosa del passat el dies de gestions interminables i laberíntiques per a importar obres de valor poc important. A més a més, s’assentava un precedent que podria servir per obrir, ni que fos una mica, altres legislacions de països europeus que encara mantenen l’obligació del permís d’exportació sigui quin sigui el valor de l’objecte, com Espanya. La decepció va arribar-me a l’abril, amb una compra menor en una subhasta a Milà, i l’explicació definitiva, unes setmanes després, en aquest article de Il Giornale dell’ Arte: es veu que encara ara, 9 mesos i unes eleccions després de l’entrada en vigor de la llei, està pendent aprovar el reglament que regularà la manera de determinar i demostrar el valor del bé; per tant, tot continua igual.

Set per Set: De Nova York a Amsterdam.

Publicat a

El toc Rockefeller.

Les subhastes Rockefeller de Christie’s de la setmana passada han fet història, amb el seus més de 1.500 lots totalment venuts, un total de 832,6 milions de dòlars i sessions que van arribar, en alguns casos, a les més de 10 hores seguides per la multiplicació de compradors licitants. La concentració d’obres excepcionals era tal, que fins i tot algun comentarista (com Georgina Adams a The Art Newspaper) defensava que a la sobreoferta a l’inci de la primera subhasta va comportar que els últims lots de la mateixa sessió, també molt interessants, no aconseguissin la seva estimació màxima. Respecte l’art de casa nostra, cap lot va il·lustrar millor el toc Rockefeller La Conferència, un dibuix de premsa de Juan Gris, que amb una estimació de 40.000 USD – 60.000 USD, es va enfilar fins a uns estratosfèrics 336.500 USD. D’altra banda, Bloomberg News ens informa que hi ha encara una altra venda Rockefeller, per aquelles peces que no va voler Christie’s, organitzada per Nadeau.

Canvis per als conservadors.

Codart és la xarxa intenracional de conservadors d’art holandès i flamenc de referència i cada any celebra un congrés per als seus membres. El d’enguany, el 21è, tenia per títol Old Masters – Old Fashioned? i es va proposar oferir arguments, estratègies i experiències per presentar la pintura antiga d’una manera atractiva per al public actual. Aquí podreu veure quasi totes les intervencions, que, en general, van insitir en aprofitar les noves tecnologies per donar el context necessari per a disfrutar d’aquestes obres d’art. Personalment, però, trobo molt interessant la presentació de Jan Van der Stock, de la Universitat de Lovaina. D’una manera un pèl precipitada, va defensar la idea que els museus haurien de fer més ús de la recerca universitària que a més, deia, els resulta gratuïta. Em sembla que aquest plantejament estaria d’acord amb el canvi que està experimentant el paper del conservador, que està passant de ser un investigador pur a un admnistrador i divulgador de nivell.

Un Rembrandt cada dos anys.

Rembrandt Harmensz. van Rijn (1606-1669), Retrat d’un jove noble, oli sobre tela, 101 x 74,3 cm.

La troballa d’aquesta setmana és un més que probable Rembrandt, presentat a l’Hermitage d’Amsterdam 18 mesos després de la seva adquisició per 137.000 lliures (a Christie’s, amb una atribució al “Cercle de Rembrandt” i una estimació de 15.000 – 20.000 lliures) . El millor reportatge que es pot consultar és de Reuters, on s’expliquen detalls com que Jan Six, el comprador, és descedent del mateix Jan Six retratat per Rembrandt al 1654, que ja ha aconseguit l’opinió favorable dels especialistes més rellevants o que per la compra va comptar amb un soci financer.  També s’hi afirma que és la primera descoberta d’un Rembrandt en 44 anys, però la veritat és que fa un parell d’anys, la galeria Talabardon & Gautier de París va presentar la tauleta L’olfacte a la fira TEFAF.

 

Set per Set: Dels drets d’avui a les promeses de demà.

Publicat a

Land of the free.

Emanuel Leutze (1816–1868), Washington creuant el Delaware, 1851, oli sobre tela, 378,5 x 647,7 cm, Metropolitan Museum of Art.

Segur que si mai heu necessitat imatges per al vostre article o llibre d’obres que estan en museus, us haureu trobat que al final heu hagut de pagar uns suposats drets de reproducció, per més que l’artista en qüestió i els seus drets d’autor faci anys que hagin expirat. Però respecte a un bon grup dels grans museus d’Estats Units la situació ha començat a canviar des de l’any passat, quan han començat a adoptar la Open Access Policy: ofereixen la possiblitat de baixar-se i usar per a qualsevol ús (fins i tot comercial!) les imatges dels seus bancs digitals, respecte les quals creguin que no existeix cap dret d’autor o hi hagin renunciat completament – la inmensa majoria en casos com la National Gallery of Art, el Metropolitan Museum, la Getty, el LACMA de Los Angeles. No és el cas encara de l’Art Insititute of Chicago.

2013 Barcelona, 2018 Giverny.

Resultat d'imatges de musee des impressionnismes giverny japonismes

Si us va agradar la pionera i excel·lent exposició Japonisme. La fascinació per l’art japonès, comissariada per Ricard Bru per als Caixafòrum de Barcelona i Madrid al 2013, ara podeu disfrutar de Japonismes / Impressionnismes al Musée des Impressionismes de Giverny (fins al 15 de juliol), centrada en la influència japonesa en l’obra de Monet i la resta d’artistes que van seguir-lo en aquest aspecte. Aquesta coincidència permet entreveure el potencial d’orientar les nostres exposicions i projectes museístics cap a una col·laboració sistemàtica amb d’altres institucions del continent.

Només en queden cinc.

Taller de Francesc Artau,  Arqueta de Sant Esteve de Banyoles, 1413-1453.

L’edició de Girona del passat 28 d’abril del Punt Avui portava l’excel·lent notícia que l’incansable advocat Carles Mascort ha recuperat dues figures més  (Santa Anna i Sant Cristòfor) de l’arqueta de Sant Esteve de Banyoles (obrada entre el 1413 i el 1453 pel taller de l’orfebre gironí Francesc Artau). Robada i desmembrada pel destraler i delirant Erik el Belga al 1980, Mascort va ser capaç d’assolir entre el 2005 i el 2010 el retorn de la  pràctica totalitat de la peça d’una col·leccionista holandesa, encara que les primeres negociacions, a càrrec del Ministeri de Cultura, havien començat amb molt mal peu (tal i com va explicar en una conferència memorable a la Fontana d’Or de Girona al 2015; resumida també al Punt Avui). Les que ara ha aconseguit provenen d’altres fonts a Brussel·les i Londres. Encara en queden cinc més de desaparegudes.

Fitxar promeses.

Normalment aquí no ens ocupem de l’art contemporani, però en aquest article a arnet, que resumeix el New York Times Art Leaders Network (Berlín, 25 i 26 d’abril passats), hi ha una idea iteressant. La distància entre les grans galeries d’art contemporani (Taddeus Ropac, Gagosian, etc) i les petites és cada cop més gran i es corre el risc que aquestes acabin sent anecdòtiques. Si això passés, es perdria una de les funcions que aquestes tenen i que és vital: promoure nous artistes tot just quan comencen la seva carrera. El problema és que un cop guanyen notorietat sovint són captades per una de les grans, sense que la seva galeria inicial pugui fer gaire res. Una de les propostes que va sorgir dels participants de la trobada va ser incorporar als contractes dels artites unes clàusules de recisió o de “transfer” semblants a les que s’inclouen en els contractes d’esportistes. Sembla suggerent.

Set per set: Tot torna, tot continua.

Publicat a

64 anys després.

Si hem de fer cas al comunicat de l’Oficina de Comunicación de la Iglesia de Aragón (difós per europapress), la història d’aquesta obra no podria ser més difícil de creure: a l’any 1954 es va encarregar la restauració del retaule de l’església parroquial de Santa Maria de Bulbuente (Saragossa), obra del flamenc hispanitzat Enrique de Estencop, a Josep Bardolet Soler, més conegut com a antiquari que no pas com a restaurador. Aquest l’hauria subsituit per una còpia a l’hora de retornar-la i hauria venut l’original. Recentment, el seu propietari actual ha demanat el permís d’exportació per l’obra, especificant-ne l’atribució. Aquesta pista va encendre les alarmes de les autoritats encarregades de donar el permís, donat que Estencop és una artista amb poquíssima obra, i van acabant descobrint el fet de la substitució més de mig segle després. Ara l’obra està intervinguda i dipositada al Alma Mater Museum de Saragossa (l’antic Museu Diocesà). D’altres cròniques, com la que publica el Heraldo de Aragón, assenyalen que ja al 1969 hi havia dubtes sobre la peça retornada a l’església, la qual es considerava com a màxim un exemple pèssim de restauració. Fins i tot recull la possiblitat, probablement molt remota, que esitguem davant de dos originals. En tot cas, com que el propietari afirma haver-la comprat en subhasta al 1980, és a dir, fa més de 30 anys, no està gens clar que necessàriament n’hagi de perdre la propietat. Seguirem el cas.

Per saber més sobre Bardolet, podeu consultar online l’article de Meritxell Cano Ció: “Josep Bardolet (1891-1982), un agent intermediari dins el comerç d’antiguitats a Catalunya”, AUSA n. 175 (2015) p. 163-190.

Sobre Enrique de Estencop, hi ha aquest article: Ainaga Andrés, Mª T. i Criado Mainar, J. «Enrique de Estencop (1387-1400) y el tránsito al estilo internacional en la pintura gótica aragonesa: el retablo de Nuestra Señora de los Ángeles de Longares (Zaragoza) », El Ruejo, nº 4 (1998), pp. 107-140.

I ara les arts decoratives.

La combinació de la feina incessant dels nous porpietaris de Colnaghi, el projecte de Auckland Castle i el suport de la Centro de Estudios Europa Hispánica a programes acadèmics rleacionats amb l’art hispànic (sobretot al Courtauld Institute), està provocant un renaixament del seu interès al Regne Unit. Ara arriba l’hora de les arts decortatives, amb dues jornades al Victoria and Albert Museum, amb els millors especialistes, a la qual s’hi poden presentar propostes de ponències: Collecting Spain, 8 i 9 de juny.

Una basca a París.

Aquí teniu la primera entrevista llarga a Miren Arzalluz, la nova directora del Palais Galliera de París. Després d’un màster a la London School of Economics i un altre sobre història moda al Courtauld Insitute, va passar a ser conservadora al Museo Balenciaga de Getaria. Després va ser nomenada directora del Instituto Vasco Etxepare, organisme dedicat a la difusió internaciona de la llengua i la cultures basques. Finalment, es va consagrar amb una gran retrospectiva sobre Balenciaga al Victoria and Albert Museum, que li va obrir les portes de la institució parisenca.

Set per set: Grans formats.

Publicat a

 

Carlos Vázquez Úbeda (1869-1944), Mozos de Escuadra, oli sobre tela, 199 x 247 cm, firmat i datat a l’angle inferior esquerre: “Carlos Vazquez 1906”

L’aparició del contundent quadre de Carlos Vázquez Úbeda a TEFAF, a l’stand de Jack Kilgore, m’ha fet pensar en una categoria d’obres del nostre art, les de gran format de fi de segle XIX i principis del XX,  que surten al mercat molt de tant en quant. Viuen la paradoxa de ser considerades, sovint també pels propis autors, com les seves màximes creacions, però justament per ser de mides massa ambicioses i massa representatives d’un gust o un món que es creuen superats, es troben amb dificultats serioses. El seu destí natural hauria de ser els museus, però aquests no s’hi acaben de llançar per manca d’espai o per inseguretat sobre com seran rebudes – esperem que la situació canvïi!  El cas de l’oli de Carlos Vázquez és paradigmàtic. L’obra, exposada i premiada a Madrid, París i Buenos Aires (on va ser adquirida al 1908) supera moltes de les altres de l’artista, per la força de la seva execució i pel tema,més atrevit que les seves recurrents escenenes costumistes d’interior. Però caldria un esforç pedagògic important abans que una institució gosés adquirir una representació tan clara de discriminació racial.

Antoni Fabrés i Costa (1854-1938), La pena del lladre, aquarel·la sobre paper, 137 x 73 cm, signat a l’angle inferior esquerra, “A. Fabrés/Roma 11Xbre 83″‘.

Encara és més evident el cas d’aquesta extraordinària aquarel·la d’Antoni Fabrés, monumental tenint en compte la seva tècnica, recentment subhastada a Londres per Christie’s. És l’obra que va consolidar l’artista: exposada a la nova galeria de la Sala Parés de Barcelona poc després del seu retorn de formació a Roma, l’èxit fou tal que s’hi va mostrar en diverses ocasions, de manera intermitent entre 1884 i 1886. Les mencions a la premsa es van multiplicar, fins al punt que Fabrés en va fer una rèplica pràcticament exacta (sense datar), que fou exposada i també premiada a Madrid i Munich i va ser adquirida per l’Estat espanyol. Amb tot, l’orientalisme a què respon, retratant un càstig fantasiós i exagerat, i l’humor que usa (la cartel·la sobre el condemnat diu “Mou-te lladre!”) no fan fàcil la seva entrada en una institució.

Laureà Barrau (Barcelona 1863 – Eivissa 1957), Via Crucis d’Olot o El Camí de la Creu a Catalunya, c. 1894, oli sobre tela, 182 x 198 cm, firmat a l’angle inf. esq.: “L. BARRAU”.

Exposada al Salon de la Société Nationale des Beaux-Arts de Paris a l’abril 1894 i l’any següent a la Sala Parés de Barcelona, aquest gran oli  actualment en una col·lecció privada espanyola desp´res de ser recuperada a l’Uruguai, és la culminació de la primera època de Barrau. L’obra deu molt a la influència del seu mestre Pascal Dagnan-Bouveret (1852-1929) i les seves visions de la religiositat rural bretona, però Barrau se n’escapa eliminant qualsevol anècodta, adoptant un estil més clar i directa i, fidel a un realisme sense gaires concessions, introduïnt aspectes tan suggerents com l’avorriment de la noia més jove.  L’escena retrata una processó encara viva, el Via Crucis al Montsacopa, prop d’Olot. Es pot considerar una de les obres clau del ruralisme català, sempre tendent a religiositat. Però està clar que, des del punt de vista comercial, Barrau la va encertar quan, poc després d’aquesta obra, es decidí per seguir a Sorolla i les seves escenes lluminoses mediterrànies. Hi ha un dibuix prepratori  de l’obra al Museu de Terrassa.

Arcadi Mas i Fondevila (1852-1934), Porcessó davant de l’ermita de Sant Sebastià a Sitges, oli sobre tela, 298 x 146 cm, firmada i datada al 1907.

Són abundants els olis que Mas i Fondevila va dedicar a Sitges, als seus racons i a la seva gent, però comptadíssims el que presenten una visió tan àmplia i tan completa com la d’aquesta obra. Per les seves mides, probablement es tracta d’un encàrrec. El tema i la intenció és clara: mostrar el poble reunit, net i lluminós, en totes les seves edats i classes socials (inclòs el que sembla un foraster amb canotier), atret per la processó que ha començat en un dels llocs més bells de la vila: una escena idílica que s’esqueia perfectament al paper de refugi que s’havia assignat a Sitges i altres poblacions de la costa, lluny d’una Barcelona cada cop més convulsa. La figura del sant venerat s’assembla a Sant Isidre, fet que casaria amb els matolls florits del primer terme, que s’aproximen a la ginesta. Es tracta d’una obra major de l’artista, sense sort, de moment.

Set per set: De Maastricht a Lovaina

Publicat a

La gran setmana.

Resultat d'imatges de tefaf

Aquesta setmana és la gran setmana, la inmensa setmana perquè és la setmana de TEFAF, la fira més important d’art antic i cada cop més modern del món. Aquests són els links a alguns dels articles publicats a la premsa internacional: FAZ, SZ, Financial Times, AD, Le Monde, Le Figaro, La Tribune de l’Art, Il Giornale dell’Arte  – amb una entrevista al chairman de la fundació de la fira, Nanne Dekking, on s’esmenta la novetat presentada al simposi dels primers dies: la base de dades Artory  que, basada en la tecnologia blockchain, busca aportar transparència al mercat de l’art, sobretot pel que fa a la procedència de les obres. Per part meva, la intenció era destacar algunes peces d’interès personal i ho aniré fent a mesura que els antiquaris corresponents em vagin enviant les fotografies demanades. De moment puc parlar d’aquestes dues que veieu a continuació – però com que no són gaires, ho arrodoneixo amb les notes d’unes hores a Lovaina.

Creu de Barcelona.

Aquesta atractiva creu reliquiari, d’ànima de fusta i plaques d’argent daurat, té punxó de Barcelona. Pel que sembla inèdita, prové de la col·lecció Seligmann i la presenta ara Brimo de Larousilhe. Està datada a finals del s. XIV i presenta un perfil flordelisat, amb els florons en forma de fulles de roure. Els esmalts estan treballats en talla baixa. Al revers, la placa central presenta Crist amb majestat i les laterals que la rodejen, els símbols els quatre evangelistes al revers. A l’anvers, a la part central trobem el reliqquiari amb una coberta de cristall de roca,  rodejat d’ un àngel a sobre, dos plaques en blau amb perles d’esmals (cels estrellats?) als braços i Adam al peu, totes quatre amb foradets per a incorporar-hi una figura de Crist.

Anchieta.

Lullo Pampoulides són uns antiquaris joves que han entrat amb força des de la seva obertura a Londres fa poc més de 3 anys. A TEFAF han fet el pas directament de la secció de promeses Tefaf Showcase on van exposar l’any passat, a la secció general on exposen ara. El seu stand tenia una de les descobertes de la fira, un Sant Pere acabat d’atribuir a Simon Vouet. També tenien aquest baix relleu monumental (165 x 128 cm amb el marc), inèdit, tallat pel navarrès Juan de Anchieta (1531-1588) cap a 1575-1580, amb la policromia atribuïda a Juan i Antonio Elexalde. Representa La Decapitació de Sant Joan Baptista amb aquell romanisme robust que degué consolidar durant la seva estada a Valladolid. La peça és una mostrari esplèndit del seu domini de les diferents tècniques de talla, des l’arquitectura esgrafiada fins al cap pràcticament extempt del sant, inclinat cap a fora com per facilitar la feina al botxí. L’estat de conservació de la policromia és excel·lent i s’ha recuperat després d’una curosa restauració.

Vist a Lovaina.

Entre Maastricht i Brussel.les queda Lovaina a menys de 30 minuts de tren i la visita és totalment recomanable. Hi ha un bitllet turístic que per 16 euros et dóna accés, primer, al tresor l’església de Sant Pere. L’edifici és una meravella gòtica, incabada, i al tresor, instal·lat al deambulatori, hi trobareu dos Dieric Bouts (el més conegut un elegant Sant Sopar a la capella de la Fraternitat del Sant Sacrament que l’encarregà), la còpia més antiga del Descendiment de la Creu de Rogier van der Weyden (l’original, comandat pel gremi de ballesters de la ciutat i ara al Prado, havia tingut un èxit esclatant) i altres sorpreses que una magnífica audioguia us anirà descobrint. El segon lloc on podreu entrar és el conegut Ajuntament, amb visita guida en neerlandès i francès inclosa: el més destacable és la riquíssima façana, parlant gràcies a un programa d’escultura (completat al segle XIX per la insistència de Victor Hugo) que exalça les virtuts cíviques i subratlla el paper central de la corporació en la vida ciutadana. L’interior, molt reformat també al XIX, és interessant per fer-se una idea de les dimensions dels espais i per descobrir la sala de deliberacions, que era l’empleçament original de la Justícia d’Otto III, altre cop de Dieric Bouts i conservat al Museu de Belles Arts de Brussel·les. També té una façana amb ganes d’explicar coses el tercer edifici a visitar, la Biblioteca de la Universitat, aixecada al 1921 per substituir la que les tropes alemanyes cremaren al 1914 i dissenyada per l’americà  Whitney Warren com un monument a la victòria aliada (al 1940 es va haver de tornar a reconstruir, aquesta vegada per culpa de les bombes). L’exterior és  un dels últims xemples de l’estil neorenaixentista flamenc (la primera gran manifestació del qual havia estat el Rijksmuseum d’Amsterdam); a l’interior trobareu una impressionant sala de lectura déco amb grans finestrals que no us podeu perdre. Sí que podeu prescindir en canvi  de l’èpica pujada a la torre dels 300 esgraons: des de l’aire la ciutat no té gaire d’especial, potser perquè va ser bombardejada amb ganes. El quart i últim edifici és el M Museum, el museu de la ciutat, que per als amants de la museografia més rabiosament moderna suposo que deu ser el paradís. En efecte, aconsegueix ensenyar obres d’art sense parlar d’història de l’art, sinó de tot una altra sèrie de temes que segur que deuen ser interessantíssims (com funciona la visió de l’ull humà, quina olor feien els perfums que guardaven els pots de la co·lecció, i així anar fent). Per sort, algunes de les obres que hi ha, com l’increïble Tríptic dels Set Sacraments de Rogier van der Weyden  (restaurat al 2009) o algunes peces de la col·lecció d’escultura de la mateixa regió de Brabant, són unes obres mestres absolutes que s’eleven molt per sobre del discurs pobre amb que es pretenen presentar. Si encara us queden ganes, podeu tancar la visita amb un passeig que, passant per l’Oude Markt, us portarà al Groot Begijnhof, una meravella replegada en si mateixa, plena de racons inesperats. Si podeu, aneu-hi en bicicleta i així no us caldrà la marxa a pas lleuger per agafar el tren que us convé per arribar a l’últim vol a Barcelona.

Set per Set: de Barcelona a Basilea.

Publicat a

Venut a Barcelona.

De mica en mica, la fira FAMA a les Drassanes va guanyant reconeixement entre els col·leccionistes i una bona prova és que no va passar gaire temps abans que volés una de les seves joies d’enguany: aquesta taula de Pere Vall (doc. 1405-1411) amb Moisès rebent les Taules de la Llei (tremp i or sobre fusta, 87×82 cm., c. 1410), oferta per Palau Antiguitats. Es tracta amb tota probabilitat de la primera taula en un retaule català amb la imatge d’aquest episodi de l’Antic Testament i, per això, és també un dels primers exemples del recurs de la prefiguració – juntament amb el retaule del Sant Esperit que Pere Serra, un dels mestres de Vall, havia entregat a la Seu de Manresa al 1394. Igualment és molt plausible que formés part del mateix retaule de Vall del qual provenen les següents taules: Anunciació, Baptisme de Crist (ambdues al Museu de Solsona), i la Transfiguració (col·lecció privada) i la taula central amb la Pentecosta que encara es conserva a l’església de Sant Miquel de Cardona.

Per vendre a Madrid.

subasta escultura

Subastas Segre de Madrid acaba de revelat el lot estrella de la seva propera subhasta el proper 20 de març: aquesta elegant Mare de Deú de l’Esperança (oli sobre taula, 89 x 64 cm) del valencià Joan de Joanes (1510-1579). L’obra és sens dubte important i l’estimació de 100.000 €, si bé ambiciosa, no sembla exagerada (depèn, com sempre, del permís d’exportació). D’altra banda, potser és per la foto i cal veure-la en directe, però sembla que li manca una mica de l’energia i la solidesa que transmeten altres obres de l’època de maduresa de l’artista, com les taules del retaule per a Sant Esteve de València (al Prado) o el Sant Sebastià (oli sobre taula, 112 x 50 cm) venut per Sotheby’s Madrid al llunyà 1994 per 19 milions de ptes. Veurem.

Si us vau quedar amb ganes.

Félix Vallotton, L’assassinat, 1893, xilografia, 25 x 33 cm (full). Foto: Beurret-Bailly.

L’excel·lent assaig de Juan José Lahuerta al catàleg de la retrospectiva de Pere Torné-Esquius (1879-1936) l’any passat* apuntava la relació entre aquest i les obres de Felix Vallotton (Lausana, 1865 – París 1925). En tots dos casos, una imatge simplificada, d’aparença infantil, constrasta i potencia un missatge crític i incòmode. Qui tingui ganes d’adquirir alguna de les petites però potents xilografies del suís (i alguna escultura i dibuix), té una oportunitat el proper 21 de març, a la subhasta a Beurret-Bailly  de Basilea (lots 320 a 341).

*Juan José Lahuerta, “Viage al voltant de la meva cambra”, a Eduard Vallès i Elena Llorens (ed.) Pere Torné Esquius. Poètica quotidiana, Barcelona, 2017; p. 147-171 (podeu comprar el catàleg aquí).

Set per Set: De Washington a Poblet.

Publicat a

1. Retrospectiva de Sittow.

  

Michael Sittow, Mare de Déu amb el Nen (Gemäldegalerie, Berlin) i Retrat de Diego de Guevara (National Gallery of Art, Washington).

A través del blog  Real Clear Arts ens assabentem que la National Gallery of Art de Washington presenta una exposició que segurament tardarà a repetir-se: Michel Sittow: Estonian Painter at the Courts of Renaissance Europe, la primera retrospectiva de l’artista. Retratista prodigiós, està documentat entre 1469 i 1525  i fou disputat i requerit per les grans corts del moment. Aquí el coneixem sobretot per ser l’autor, amb Juan de Flandes (1460-1519), de les 47 taules del Políptic d’Isabel la Catòlica, una de les seves majors promotores. Un altre dels seus comitents hispànics destacats va ser Diego de Guevara, que posseïa també el Matrimoni Arnolfini de Jan Van Eyck, ara a la Natonal Gallery de Londres. A Sittow li havia encarregat un díptic, les dues taules del qual (la Mare de Déu amb el Nen i el retrat de Guevara en oració cap a ella) es reuneixen a l’exposició per primer cop en segles. L’exposició s’enmarca dins de les celebracions d’Estònia de la seva  proclamació com a república independent al 1918.

2. I onze que en deuen faltar.

Plat amb l’emperador Domicià, Barcelona, s. XVII, ceràmica, 38 cm. de diàmetre.
Antonio Tempesta (Florència, 1555– Roma, 1630 
L’emperador Domicià a cavall, mirant a la dreta, planxa 12 de Els Dotze Primers Emperadors de l’Antiga Roma, 1575-1630, gravat, Metropolitan Museum, NY.

Aquest esplèndit plat barceloní del s. XVII amb una representació de l’emperador Domicià es va subhastar recentment a Brussel·les i,  com ens va explicar l’antiquari que el va adquirir, es tracta d’una autèntica raresa, ja que és l’únic exemple conegut de ceràmica catalana amb una imatge basada en un gravat d’autor conegut; en concret, la imatge de l’emperador a cavall  creada per Antonio Tempesta entre 1575 i 1630. El número 12 que el plat inclou sota la figura permet pensar que tancava una sèrie dedicada als Cèsars (segons el cànon establert cap a l’any 119 per la De vita Caesarum de Suetoni), de manera que en algun moment deurien produir-se i potser encara existeixen els onze exemplars que van de Juli Cèsar  a Titus Flavi. Així, la importància de la peça es reforça perquè evoca un ambient en què la decoració domèstica integrava la presència del món clàssic, a través de les novetats italianes –  una tendència que a la ciutat ja havia tingut el precedent il·lustre de la gran casa de Miquel Mai (mort al 1546).

3. Un acord amb futur.

Una de les exposicions més interessant de l’any passat a Barcelona va ser Imatges per creure al Museu d’Història de Barcelona, basada en la col·lecció d’Antoni Gelonch i amb abundants gravats d’època moderna. Infatigable com sempre, el col·leccionista ha aconseguit tancar un acord amb la comunitat del Monestir de Poblet per a presentar una versió d’aquesta exposició al Museu del Monestir, com a primera concreció de la seva col·laboració per als propers quatre anys, durant els quals anirà promovent exposicions en aquell espai a partir de la seva àmplia col·lecció (estan pensades Joan Miró i el Cosmos i La Bíblia gravada).