Una vegada i una altra es dóna la situació, tan frustrant, en què la Generalitat voldria adquirir una obra del patrimoni històric però li manquen els recursos: els pressupostos són els que són. Però no només en termes de quantitat de diners, sinó de disseny. A diferència d’altres països, els Pressupostos de la Generalitat no contemplen un fons dedicat a l’adquisició d’obres d’art històriques i les adquisicions s’acostumen a fer a càrrec d’una partida de “subministres” que es renova cada any, en quantitats molt variables i que també serveix per cobrir altres despeses.
Potser és el moment de pensar de fer les coses d’una altra manera. Una bona alternativa seria crear un fons estable i específic que superés la limitació anual i anés acumulant recursos en períodes més llargs. Aquest instrument és més adequat que la partida pressupostària anual perquè les d’obres d’art històriques, per la seva raresa, tendeixen a estar disponibles de manera esporàdica, de manera que la seva adquisició demana un esforç puntual i intensiu. A diferència de l’art contemporani, en que és necessari un suport continuat i regular per sostenir de manera sostinguda el treball dels creadors en exercici, en l’àmbit del patrimoni històric és pràcticament impossible preveure quan sortirà la peça important i quin import se’n demanarà. Un any es pot pressupostar 100 i que no hi hagi cap obra interessant; el següent en surt una per 200 i el pressupost anual de 100 és insuficient. Si en canvi, s’hagués destinat els 100 de l’any anterior a un fons, ara es disposaria dels 200 necessaris.
La proposta del fons podria anar més enllà i es podria plantejar de dotar-lo de personalitat jurídica – pot ser en el marc d’una fundació. D’aquesta manera, es podria aconseguir dues coses. La primera, obrir-lo a obtenir recursos que ingresso públics irregulars, com ara els que provenen de jocs i apostes públics, els quals, per la seva naturalesa imprevisible, no afecten gaire a les altres partides pressupostàries ja previstes. Igualment, es podria intentar captar recursos privats, de fundacions, de llegats o fins i tot donacions, amb l’argument que, gràcies a l’especialització del fons, aquests recursos s’aprofitarien de manera més eficaç que no pas mitjançant els esforços aïllats de cadascú. La segona avantatge és que, amb personalitat jurídica pròpia, es podria convertir en una plataforma amb una estructura en què, a més de membres de l’Administració, hi participessin estudiosos, marxants i col·leccionistes, amb la idea de crear una entitat àgil, amb molta informació i amb vocació de servei públic. De fet, es tractaria de recuperar, actualitzant-la, el que havia estat la Junta de Museus a principis del segle XX, quan sobretot gràcies a l’empenta de Folch i Torres, va desplegar una intensa campanya d’adquisicions que va implicar agents més enllà de l’Administració Pública, i de la qual encara en traiem profit.
