1. Retrospectiva de Sittow.
Michael Sittow, Mare de Déu amb el Nen (Gemäldegalerie, Berlin) i Retrat de Diego de Guevara (National Gallery of Art, Washington).
A través del blog Real Clear Arts ens assabentem que la National Gallery of Art de Washington presenta una exposició que segurament tardarà a repetir-se: Michel Sittow: Estonian Painter at the Courts of Renaissance Europe, la primera retrospectiva de l’artista. Retratista prodigiós, està documentat entre 1469 i 1525 i fou disputat i requerit per les grans corts del moment. Aquí el coneixem sobretot per ser l’autor, amb Juan de Flandes (1460-1519), de les 47 taules del Políptic d’Isabel la Catòlica, una de les seves majors promotores. Un altre dels seus comitents hispànics destacats va ser Diego de Guevara, que posseïa també el Matrimoni Arnolfini de Jan Van Eyck, ara a la Natonal Gallery de Londres. A Sittow li havia encarregat un díptic, les dues taules del qual (la Mare de Déu amb el Nen i el retrat de Guevara en oració cap a ella) es reuneixen a l’exposició per primer cop en segles. L’exposició s’enmarca dins de les celebracions d’Estònia de la seva proclamació com a república independent al 1918.
2. I onze que en deuen faltar.
L’emperador Domicià a cavall, mirant a la dreta, planxa 12 de Els Dotze Primers Emperadors de l’Antiga Roma, 1575-1630, gravat, Metropolitan Museum, NY.
Aquest esplèndit plat barceloní del s. XVII amb una representació de l’emperador Domicià es va subhastar recentment a Brussel·les i, com ens va explicar l’antiquari que el va adquirir, es tracta d’una autèntica raresa, ja que és l’únic exemple conegut de ceràmica catalana amb una imatge basada en un gravat d’autor conegut; en concret, la imatge de l’emperador a cavall creada per Antonio Tempesta entre 1575 i 1630. El número 12 que el plat inclou sota la figura permet pensar que tancava una sèrie dedicada als Cèsars (segons el cànon establert cap a l’any 119 per la De vita Caesarum de Suetoni), de manera que en algun moment deurien produir-se i potser encara existeixen els onze exemplars que van de Juli Cèsar a Titus Flavi. Així, la importància de la peça es reforça perquè evoca un ambient en què la decoració domèstica integrava la presència del món clàssic, a través de les novetats italianes – una tendència que a la ciutat ja havia tingut el precedent il·lustre de la gran casa de Miquel Mai (mort al 1546).
3. Un acord amb futur.
Una de les exposicions més interessant de l’any passat a Barcelona va ser Imatges per creure al Museu d’Història de Barcelona, basada en la col·lecció d’Antoni Gelonch i amb abundants gravats d’època moderna. Infatigable com sempre, el col·leccionista ha aconseguit tancar un acord amb la comunitat del Monestir de Poblet per a presentar una versió d’aquesta exposició al Museu del Monestir, com a primera concreció de la seva col·laboració per als propers quatre anys, durant els quals anirà promovent exposicions en aquell espai a partir de la seva àmplia col·lecció (estan pensades Joan Miró i el Cosmos i La Bíblia gravada).
Moltes gràcies per aquesta amable indicació. Sempre junts pels camins de l’art
I llarguíssim que serà! Gràcies