De tant en tant, es dóna el cas que t’arriba una peça que és especialment agraïda a l’hora de fer-ne la recerca. És el cas de l’oli a què dedico aquesta entrada, adquirit recentment a un molt bon col·lega. Espero que les línies que segueixen trasmetin ni que sigui en en grau mínim, l’entusiasme creixent a mida que es van trobant les pistes que permeten entendre l’obra.
Aquest oli, del qual Roger Alier en recull el títol Rescoldo entre las runas[1], és obra de Josep Tapiró i Baró (Reus 1836 – Tànger 1913), un dels artistes catalans més destacats de mitjans del s. XIX i principis del XX, de la mateixa generació que el seu amic Marià Fortuny. El tema són les runes després de l’incendi de 1861 del Teatre del Liceu de Barcelona, tractades de manera esplèndida per Tapiró.
En efecte, l’incendi del Teatre va ser un esdeveniment que va causar un gran impacte en la societat catalana i internacional del moment i els dibuixos i gravats que el registraven es van multiplicar a la premsa i en altres mitjans, fins al punt de generar una petita sèrie de souvenirs. Les imatges produïdes però eren d’una ambició limitada i un tractament molt convencional (fig. 1) – encara que una mica més refinat en un esmalt, recentment redescobert, que presenta la vista de l’edifici cremat en sentit invers a la nostra obra (fig. 2).
Tapiró, en canvi, supera fàcilment aquests convencionalismes i es capaç de crear una imatge d’una gran presència, sens dubte deutora de la seva formació en l’àmbit post-romàntic, amb mestres com Claudi Lorenzale. Sembla a més a més que es va tractar d’un exercici que va compartir amb el seu condeixeble i amic Tomàs Moragas (1837-1906): el Museu d’Arts Escèniques de l’Institut del Teatre de Barcelona conserva la vista complementària, des de l’escenari a l’amfiteatre, que executà Moragas també a l’oli (fig. 3).
Gràcies als seus mestres, tan Tapiró com Moragas van adquirir un gust per les ruïnes i els monuments del passat, els quals sovint trobava en els entorns més immediats, durant les seves campanyes de pintura à plein air a les quals també s’afegia Fortuny. Així, entre els àlbums d’apunts de Tapiró de l’època es troben diferents testimonis d’aquesta temàtica[2] (fig. 4) i va mantenir-ne l’interès al llarg de la seva carrera, com es pot observar a la seva Processó a les ruïnes de la basílica de Magenci (Roma)[3] (fig. 5) amb la qual la nostra obra es relaciona fàcilment.
L’obra és també important des d’un punt de vista documental, ja que és fruit de l’observació directa, com demostren els obrers treballant en el desenrunament, el terra encara fumejant i el detall de les corretges penjant de l’arc de l’escenari. Tapiró a més a més, reprodueix les dimensions exactes de l’edifici, i l’estat que presenta correspon perfectament al fet que l’incendi va ser tan ràpid que no va tenir temps de calcinar les parets i que l’estructura bàsica va resistir prou bé[4]. Per aquest motiu, la planta del soterrani es va poder aprofitar plenament i quan estudiem el plànol que l’arquitecte Oriol Mestres en va aixecar per al Teatre reconstruït (fig. 6), observem que coincideix punt per punt amb el que Tapiró registrà fidelment a la seva obra. Amb tot, Tapiró es permet alguna llicència: per ressaltar la monumentalitat de l’edifici empra per a les figures un cànon lleugerament disminuït; un recurs que podria haver après ben fàcilment del seu admirat David Roberts (del qual, encara al 1871, copiava models en unes Escenes Orientals)[5].
En definitiva, Tapiró tracta les restes de l’edifici com una “ruïna moderna”: ens fa veure en el Teatre danyat un autèntic monument que, fins i tot en el seu moment més crític, manté intactes la seva dignitat i la seva grandesa. Són qualitats que d’altra banda presagien els futurs dies de glòria, els quals el Teatre no tardaria a tornar a assolir, després de la seva reconstrucció.
De fet, hem de suposar que la idea de la reconstrucció ja estava plantejada i en marxa en el moment que Tapiró executà aquesta obra. En efecte, tal i com explica Bassegoda Nonell[6], l’incendi es va produir el 9 d’abril de 1861 i menys de dues setmanes després, el dia 18, la Junta de Propietaris del Liceu es reunia en sessió extraordinària per acordar-ne la reconstrucció. L’endemà, dia 19, ja es van començar les obres, sota la direcció d’Oriol Mestres i només van necessitar un any i un dia per a ser acabades i inaugurades, el 20 d’abril de 1862. El resultat va ser esplèndid i entre els artistes que hi van treballar s’hi comptaven contemporanis de Tapiró, alguns d’ells condeixebles seus a l’Escola de Llotja: Ramón Martí Alsina (1826-1894), Joan Vicens (1830-1886), Josep Mirabent (1831-1899), Antoni Caba (1838-1907) o Agustí Rigalt (1846-1898). Així, podem pensar perfectament que, si Tapiró hagués romàs a Barcelona, també hauria participat en la decoració del Teatre reconstruït.
Però encara que també ell estava cridat a un futur brillant, aquest li arribaria en una altra ciutat. Poc després de la data d’aquesta obra, al 1862, es traslladà a Roma, per reunir-se amb el seus inseparables Fortuny, que el va ajudar a fer el pas, i Moragas, que hi havia arribat al 1858. Allà compartirien taller i temàtica. Amb Fortuny, més tard, va fer el viatge a Tànger, on Tapiró finalment s’hi assentà, per esdevenir un dels grans orientalistes europeus del moment, conegut sobretot pels seus retrats dels habitants del país, executats a l’aquarel·la amb un virtuosisme excepcional. El Museu Nacional d’Art de Catalunya va adquirir-ne un fa pocs anys, el magnífic El Santó Darcawi. Tapiró va morir a Tànger el 1913.
Notes
[1] A Alier, Roger: El Gran llibre del Liceu, Barcelona 1999, p. 66, on el reprodueix en blanc i negre.
[2] Podem citar en aquest sentit diferents obres, totes elles subhastades no fa gaires anys a la sala Fernando Durán de Madrid: Claustre i arbre al verso (aquarel.la sobre paper, 15 x 22,5 cm), Claustre (aquarel·la sobre paper, 21 x 29 cm, fig. 4), Claustre (aiguada sèpia sobre paper, 9 x15 cm), Catedral de Tarragona (aquarel·la sobre paper, 22 x 27 cm), Santes Creus i al verso apunt (dibuix sobre paper, 21,5 x 28,5 cm), Cementiri al peu de la muralla; al verso dos nens (llapis sobre paper 29 x 21,5 cm). Devem aquestes referències a l’amabilitat de Jordi À. Carbonell.
[3] Reproduïda a Carbonell, Jordi À.: Josep Tapiró (Reus 1836 – Tànger 1913), Reus, 2014; p.42.
[4] Segons recull Genaro García, a García, Genaro: Liceo Barcelonés de S.M. la Reina Dª Isabel II: historia de la fundación de esta Institución y de su desarrollo hasta el año 1896, Barcelona 1897; p. 63. El mateix autor, més aviat critic amb la gestió contemporània del Teatre, afirma que l’incendi s’hagués pogut contenir ràpidament si els equips d’extinció (mangueres, conduccions d’aigua) haguéssin estant ben mantinguts i en condicions.
[5] Llapis i aquarel.la sobre paper, 29,2 x 21,2 cm, col·lecció particular, publicat a Carbonell, Jordi A.: Orientalisme. L’Al-Maghrib i els pintors del segle XIX. Reus, 2005; p.182.
[6] Bassegoda Nonell, Juan: “La Casa del Cercle del Liceu i els seus precedents”, a AA.VV., El Cercle del Liceu. Història, Art, Cultura, Barcelona, 1991; p. 78.
Figures
