1. Vides paral·leles: Rico i Cézanne
Martín Rico (1833-1908) i Paul Cézanne (1839 – 1906) no només van ser dos contemporanis que van arribar a París, entre 1860 i 1862, com a nouvinguts, sinó dos artistes que van usar el paisatge com a tema principal. Ara, a més, es dóna la coincidència que tots dos són objecte d’una retrospectiva, Rico a Madrid (El paisajista Martín Rico, Museo del Prado, del 30 d’octubre al 10 de febrer 2013; entrades a 12€; catàleg 35€ aquí) i Cézanne a Budapest (Cézanne and the Past, Szépművészeti Múzeum, del 6 d’octubre al 17 de febrer de 2013, entrades 3.200 HUF, hi ha catàleg). Però les similituds acaben aquí, diu la història de l’art. Rico, gràcies sobretot al seu encontre amb Marià Fortuny, (1838-1874) a París al 1871, i el seu viatge plegats a Granada, va aprendre a utilitzar les lliçons que habia rebut de l’escola de Barbizon per crear vistes principalment del sud d’Espanya i de Venècia, brillants tècnicament i properes al tòpic des del punt temàtic. Va obtenir un gran èxit comercial, si bé amb el temps ho va pagar amb un cert menspreu de la crítica. Cézanne, per la seva banda, com és conegut, va conèixer el rebuig de l’estament oficial parisenc i, sense ni tan sols incloure’s entre els impressionsites, es va retirar a la seva Provença natal per iniciar la seva solitària recerca, centrada en l’estructura de la visió, que el va convertir en un pioner de la modernitat. Ara, però, l’excel·lent treball del comissari Javier Barón Thaidigsmann, capde l departament de pintrua del XIX al Prado, revela un Rico més inquisitiu i més matisat, mentre que l’exposició de Budapest busca subratllar el deute de Cézanne amb la pintura antiga. D’altra banda, una nova biografia per Alex Denchev, ressenyada aquí per Waldemar Januszczak, ens mostra un Cézanne mé vital i senzual (Alex Denchev, Cézanne: A Life, Pantheon Books, New York, 2012; 24,50$ a Amazon).
2. Adjudicat!
La 19th Century Art Sale a Christie’s New York (1 de novembre) no va ser un gran èxit – segurament no hi van ajudar ni l’ambient post-Sandy ni els talls constants en les línies de telèfon. Malgrat tot, els tres lots catalans que s’hi oferiren (n. 60 a 62) no van fer un mal paper, i com a mínim van donar el consol al subhastador James Hastie de trobar comprador. El millor d’ells, l’oli d’Eliseu Meifrèn (1859 – 1840), Nit a Cadaqués (oli sobre tela, 130 x 151 cm), que vam comentar en aquest blog el 13 d’octubre passat, va ser presentat per Hastie com un “fabulous painting” i de fet, es va vendre just a la meitat de l’estimació de 80.000 – 120.000$, per 100.000$ (122.250$ amb les comissions) a un licitador a la sala. Està clar que no es trata d’un rècord i que els grans dies de 2003-2008 tardaran a tornar, però d’altra banda també és veritat que la bona pintura catalan, si s’ofereix amb unes estimacions raonables, encara resulta atractiva, fins it tot en l’escena internacional.
3. Un saldo?
Escenes de la Tebaida (tremp sobre fusta, 27,5 x 37,5 cm, 1430 – 1435), una de les taules retallades d’una altra taula més gran de Fra Angelico (c. 1395 – 1455) i el seu estudi,s’ha venut el 27 d’octubre passat a la casa de subhastes Leclere (Marsella) per 552.000€ (comissions incloses), a un col·leccionista francès, informa Le Journal des Arts. Ho veuen com un preu relativament baix, en una subhasta realment fluixa (només el 29% dels lots van canviar de mans). Però, si tenim en compte que l’estat de conservació no era perfete, que l’obra no mostra les millors qualitats de Fra Angelico i que el Louvre ja havia declinat la seva adquisició durant el període de paralització de la llicència d’exportació, potser no ens ha d’estranyar tant. A més a més, voldrà dir que de moment, l’obra es queda a França – personalment, creia que acabaria al Philadelphia Museum of Art, on es conserva un altre fragment de la mateixa taula, amb l’escena de l’ Oferiment del Papat a Gregori el Gran, (tremp sobre fusta 27,9 x 19,7 cm) que encaixa perfectament amb el que s’oferia a Marsella.
4. Fes el teu Rijk
El Rijksmuseum ha decidit obrir les seves portes digitals molt abans que les físiques (la reobertura del museu està oficialment prevista per al 13 d’abril de 2013) i la seva nova web és realment una gran festa per als ulls. El catàleg en línia agrupa fins a 275.556 fitxes, de les quals 132.847 tenen una imatge en gran resolució de les obres- entre les qual, està clar, una de les meves favorites, l’oli de Johannes Vermeer (1632-1675) El carrer o vista de les cases de Delft (oli sobre tela 54,3 x 44 cm, 1656) que, per alguna raó descoenguda fins i tot per mi, prefereixo a la seva La lletera (oli sobre tela, 45,5 x 41 cm, 1660) que, ho admeto, és d’una qualitat superior. En el catàleg, però, encara queden algunes detallas a resoldre (aquí i allà, apareixen textos en holandès a la versió anglesa) i d’altra banda, hauria estat un encert si, a la mateixa fitxa, hi haguéssin inclòs tota la informació sobre l’obra produïda pel museu i accessible per internet – és una llàstima que a la fitxa del Retrat de Ramón Satué (oli sobre tela, 107 x 83,5 cm, 1823) de Francisco de Goya (1746-1828), no hi hagi almenys un link cap a la documentació de la recerca que, fa poc més d’un any, va descobrir que a l’obra cobria un retrat anterior d’un oficial francès del màxim rang (al blog, ho vam comentar en nota al 29 setembre de 2011). En qualsevol cas, han treballat dur per inclure una altra eina, autèntica estrella de la nova web, anomenada Rijkstudio, que anima a “Crear la vostra pròpia obra mestra”, i que permet baixar-se qualsevol imatge gratuïtament (sempre que no hi hagi drets d’autor), i usar-la per donar via lliure a les vostres habilitats creatives.
5. De Carles a Beatriu
La paraula “Rijk” a “Rijksmuseum” no és fàcil de traduir – sembla que en l’holandès actual s’usa per referir-se a la totalitat del regne (inclosos els territoris del Carib), de la mateixa manera que, en alemany, “Reich” s’havia usat per a incloure els territoris més enllà d’Alemanya (semblant potser a l’anglès “Empire”, com en la denomincació “Imperial War Museum”). Per tant, resulta natural que el Rijksmuseum, a més a més d’actuar com a museu d’art, ofereixi una idea de les diferents parts del regne i la seva història – de manera que es converteix també en un museu nacional. La nova web reflecteix aquest aspecte. Sota el títol Timeline of Dutch History, proposa una introducció general a la història dels Països Baixos, que fan començar amb la unificació sota l’emperador Carles V (1500-1558), i continuen fins a l’actual reina Beatriu. Realment dóna un context molt útil a les obres de la col·lecció, i explica una història abosrvent – lelgida des de Barcelona, és fins i tot més interessant, ni que sigui per haver compartit corona espanyola durant unes quantes dècades.
6.Llibres: Vicenç Furió, Arte y reputación. Estudios sobre el reconocimiento artístico
Com de valorats han estat els grans artistes per part de les generacions següents de crítics i especialistes? La fama i la reputació artística, queda gravada d’una vegada i per sempre? Aquestes són algunes de les preguntes que Vicenç Furió tracta de respondre en el seu nou llibre, en què reuneix i revisa sis articles anteriors. Hi he trobat la idea, molt refrescant, que en història de l’art no hi ha descobriments d’artistes, sinó en tot cas redescobriments – fet que hem d’acceptar, si creiem que es tracta d’una història construida sobre restes de memòria, ignorades, tolerades o celebrades pels nostres antecessors (Vicenç Furió, Arte y reputación. Estudios sobre el reconocimiento artístico, Memoria Artium, Barcelona, 2012; 35€ aquí).
7. Dedicats a l’art, no a la guerra.
A través del Huffington Post (ple de notícies curioses), que aquí copia un despatx de Reuters, ens arriba la notícia que el govern suís ha trobat una solució perfectament lògica a dues qüestions nacionals: la sobreocupació dels magatzems d’art del port franc de Ginebra (on es creu que ja s’hi enmagatzem un xifra important, si bé desconeguda, de milers de milions de dòlars en art) i la caiguda en desús de diferents búnquers construits als anys 40,50 i 60, arrel de la Segona Guerra Mundial i la Guerra Freda. Ara els ofereixen a qui estigui disposat a reconvertir-los en grans caixes fortes per a obres d’art – si us interessa, a la llista d’ofertes s’hi acaba d’afegir un dipòsit (buit) de municions del 1955, a prop del llac de Lucerna, per 386.000 francs suïssos.
