L’exposició que acaba d’inaugurar el MNAC vol cobrir un període de l’art d’aquest país, el de la segona post-guerra, encara massa oblidat. A la presentació en roda de premsa Pepe Serra, director del MNAC, va voler deixar tres idees clares. Primera, que aquesta és una exposició estratègica pel Museu, ja que vol ser una prefiguració de l’ampliació de les seves col·leccions cap a l’art d’aquest període – sense oblidar-se de reclamar, un cop més, els espais que li fan falta al Museu. Segona, que es tractava d’un triple reconeixement: als comissaris i responsables dels museus locals que, des de fa anys, s’estan ocupant d’aquest període en petites exposicions; a les galeries que en aquella època van actuar com a substituts de les institucions públiques; i a les famílies d’artistes i el propi MACBA que han conservat l’obra. Tercera, que aquesta no era una exposició de discurs tancat, sinó que buscava evidenciar la complexitat del període.
En el mateix sentit, Juanjo Lahuerta, un dels comissaris, va explicar que el títol “Del segon origen”, pedrolià, volia subratllar que l’art d’aquell moment va intentar una refundació de les avantguardes més que no pas en una recuperació de les dels anys 20 i 30. Respecte al muntatge i la selecció de les peces va explicar que, més que una il·lustració d’una determinada tesi, s’havia optat per deixar suggerir les diferents tesis possibles, amb unes obres que en alguns moments presenten una certa afinitat, d’altres una gran divergència.
D’altra banda, va explicar que enlloc d’un catàleg de les obres exposades, s’ofereix una publicació en tres volums que consisteix en una cronologia del període, il·lustrada amb una antologia de catàlegs i invitacions del moment, seguida d’una bibliografia que intenta recollir totes les publicacions referides a l’art contemporani del període – en aquest sentit va més enllà del tema de la refundació que destaca l’exposició (de fet, el seu títol és simplement Arts a Catalunya 1950-1977).
Per la seva part, Valentín Roma, l’altre comissari, va explicar que la cronologia escollida (1950 – 1977) buscava ser una alternativa més àmplia i comprensiva que la que, fins ara, deia, ha dominat l’estudi d’aquest període: 1948 per Dau al Set i 1975 per la mort de Franco i l’activitat del Grup de Treball.
En resum doncs, el MNAC ens ofereix una publicació amb vocació de ser una eina de treball útil per a l’estudi del període, mentre que l’exposició funciona com un aparador de les possibilitats que ofereix el període. Està plena d’obres realment difícils de veure, com per exemple les escenografies d’Antoni Clavé. Però d’altra banda, la decisió de no reproduir-les i documentar-les en un catàleg pot jugar en contra de la voluntat del projecte, ja que s’ha perdut una bona oportunitat de registrar i difondre una obra que és poc coneguda. No és una exposició fàcil de digerir per als que no som coneixedors de l’època, però la diversitat de formats i obres és estimulant.
L’exposició com la publicació aconsegueixen sinó guiar-nos, almenys obrir-nos els ulls respecte un temps prou ric: el mateix Lahuerta ens comentava l’interès de l’informalisme dels artistes catalans en relació amb el francès i l’americà. La bona notícia és doncs que el MNAC té amb ganes d’explotar aquestes possibilitats i que ha donat el primer pas buscant el suport del MACBA i de les col·leccions dels artistes i de les seves famílies pel que fa a les obres, i de la seva pròpia Biblioteca pel que fa a la documentació – Lahuerta recordava que és on s’hi guarda ni més ni menys que el 90% de la documentació que ara s’exposa. Esperem que aquesta primera exposició també serveixi per animar els col·leccionistes privats, de manera que les properes exploracions en el terreny incloguin les obres i la documentació que conserven.
Del segon origen. Arts a Catalunya 1950-1977. MNAC, fins al 25 d’octubre.
