Mes: setembre 2012

From Bosch to the Courtauld

Publicat a

September 29nd, 2012

1. Books: Rush for Bosch!

 

I just received an email from the publisher Brepols reminding me next September, 30, their introductory offer expires for F. Koreny Bosch. Die Zeichnungen, the 456 pages (451 colour ill.) complete catalogue of the master’s drawings. 100 Euros, instead of 125 Euros: irresistible? Then buy it here now.

 

2. Putting together Peter’s puzzles.

 

The lists of works for the exhibition the Frick Collection in New York has just announced, lead to a natural question. Named  Piero della Francesca in America (February 12th to May 19th, 2013, catalogue by James Banker, Machtelt Israels, Elena Squillantini and Giacommo Guazzini) it will present Madonna and Child attended by Angels from the Sterling and Francine Clark Art Institute, alongside with the different panels of  his Sant Agostino’ altarpiece now in New York and Washington. But it will also show an additional panel from the other side of the Atlantic: Saint Augustine from  the Museu Nacional de Arte Antiga, Lisbon. “Why?” – I asked in my email to Heidi Rosenau , Frick’s Head of Media Relations. She promptly provided me with the answer from guest curator Nathaniel Silver:

“The title of the exhibition, Piero della Francesca in America, signifies the fact that this is the first exhibition of his work in the United States. Significantly, all of the paintings were made for the artist’s native city so the exhibition is about Piero working in his hometown. While the vast majority of paintings in the exhibition are in American collections and this theme introduces the exhibition catalogue, it is not the show’s primary theme. The magnificent painting from Lisbon was, however, discovered partly as a result of Miss Frick’s acquisition of St. John the Evangelist. In 1947, Kenneth Clark attributed the Lisbon St. Augustine to Piero for the first time, a discovery catalyzed by the recently published Frick acquisition.”

Then, the exhibition will perhaps be the first step to see, one day, all the surviving panels from the altarpiece at one place – this time, the Saint Michael in the National Gallery, and Saint Nicholas Tolentino in Museo Poldi Pezzoli, Milan, stayed home.

 

3. Your man in Paris.

And there attending last night of the Biennale des Antiquaires at Grand Palais, last day of Richter’s exhibition in the Pompidou, and second public day in the new Islamic Arts wing in the Louvre.  I could write a long post on all of that, but what really caught my attention this time were the not so new salles n .18 and n. 1 of the infinite museum – that is Ruben’s 1621 – 1622 clever cycle for Maria de Medici’s self-celebratory hall in Palais du Luxembourg, and the extraordinary Byzantine (Barberini Ivory, first half of the 6th century) and Caroligian ivories (The Earthy Paradise, c. 870-875.) you find on your way to the Baroque feast. What make a great museum grand are these permanent, sometimes unexpected lessons.

 

4. When did it all start? (2).

Francesc Lacoma i Fontanet (1784-1812), Self-portrait, oil on canvas, 68.5 x 57 cm, 1805, MNAC, Barcelona.

Last week’s note dealing with the pioneering relationship between Pelegrí Clavé and German Nazarenes in Rome around 1845, prompted an interesting comment from Dr. Francesc Miralpeix, from the University of Girona. This is it:

“The connection of 19th century Catalan artists with their European colleagues can be pushed some years back. I will propose the generation of Solà, Campeny, and especially the little known, yet very interesting Francesc Lacome. I suspect they were the link with the Romantics and the Nazarenes”.

Here you have a nice subject for your thesis. Anyway, what strikes me from Pelegrí Calvé is his willingness to surpass the Nazarene model in its own field, and his decision to embark on an international career (in Mexico) after his Roman years. In this sense, I would say he was a forerunner of the great star of the following generation, Marià Fortuny (1838-1974) – a truly European phenomenon.

5. A bold choice.

 

The “guess-who’s-coming-to-dinner” way, by which top posts in Barcelona’s museums are provided, has struck gold over these last months. If Dr. Pilar Vélez (Barcelona 1957) was an excellent choice as director of DHUB (which will hold the city collections of decorative arts, dress, industrial design and graphic arts) in May, now filling her previous post as director of  Museu Marès with Josep Maria Trullén (Barcelona 1954), deliver good news again.  Mr Trullén is a good friend of mine, which is totally irrelevant, especially when taking into consideration his brilliant job of first transforming the Museu of Solsona, then the Museu of Vic into regional powerhouses that involved up to three  different public bodies, plus the Church. His years as director of the Museu d’Art de Girona was not that successful, but we can be sure he will now show this was not his fault, by no means. But who will take the crown in Girona? Stay tuned!

 

6. Another good reason for transferring to Italy.

Just in case you wonder about spending a long time in Italy, let me give you another good reason for the move. This upscale  bocetto (Glory of Saints, oil on canvas, 92 x 136 cm) by Corrado Guiaquinto (1703-1766) has been denied an export licence, so it cannot travel outside the country. It will be auctioned, therefore, by Antonina in the Italian capital on October 2nd, with the ridiculous estimate of 12,000 / 15,000 Euros. Why not buy it, and doubly enjoy your stay in the land that produces such kind of wonders?

 

7. Work in a Royal Palace, Central London.

My alma mater is looking for a marketing “s/he” – political correctness can be so creative! Working in Somerset House selling world-class exhibitions and art-history courses, might perhaps lure you? At £59,715-£66,923 pa you will better paid than the President of Spain (the increasingly busy man gets only €78,000, according to the new budget). Details in The Art Newspaper.

Del Bosco al Courtauld

Publicat a

29 de setembre de 2012

1. Llibres: Dibuixos del Bosco.

 

Brepols acaba d’enviar un email recordant que, el diumenge 30, expira la seva oferta de llençament per a  Bosch. Die Zeichnungen, el catàleg de F. Koreny de tots els dibuixos complets del mestre (456 pàgs, 451 il. col). 100 euros enlloc de 125: irrestible? El podeu comprar ara aquí.

 

2. Piero, per parts.

 

La llista d’obres per a l’exposició que Frick Collection acaba d’anunciar, portava a fer-se una pregunta natural. Titulada Piero della Francesca in America (del 12 de febrer al 19 de maig de 2013, amb catàleg de James Banker, Machtelt Israels, Elena Squillantini i Giacommo Guazzini), presentarà la  Mare de Deú amb Àngels del Sterling and Francine Clark Art Institute, així com les diferents taules del retaule de Sant Agustí, (executat pel Della Francesca per al seu Borgo de San Sepolcro natal), que es conserven als Estats Units. Però hi afegirà una altra taula d’ultramar: la de Sant Agustí del Museu Nacional de Arte Antiga de Lisboa. “Per què?” vaig preguntar a Heidi Rosenau , la cap de comunicació de la Frick. Amb menys de 24h, em contestava amb la resposta del comissari convidat Nathaniel Silver (traducció de la casa):

“El títol de l’exposició, ‘Piero della Francesca in America’, expressa el fet que aquesta és la primera exposició de la seva obra als Estats Units. Significativament, l’artista va executar totes les pintures per a la seva ciutat natal, de manera que l’exposició tracta de Piero treballant a la seva ciutat. Encara que la gran majoria de les obres a l’exposició estan en col·leccions americanes i que aquest tema obre el catàleg de l’exposició, no n’és el seu tema primari. La magnífíca taula de Lisboa, en qualsevol cas, va ser descoberta en part gràcies a l’adquisició per Miss Frick de la taula de St. Joan Evangelista. El 1947 Kenneth Clarkc va atribuir el St. Agustí de Lisboa a Della Francesca per primer cop, una descoberta catalitzada per l’adquisició de Frick, alsehores acabada de fer pública”.

Així doncs, tot pot ser que aquest sigui el primer pas per veure, un dia, totes les taules del políptic reunides en un mateix lloc – aquesta vegada, el Sant Miquel Arcàngel de la National Gallery, i el Sant Nicolau Tolentino del Museo Poldi Pezzoli, Milà, s’han quedat a casa.

3. El vostre home a Paris.

Va valer la pena per la Biennale des Antiquaires al Grand Palais, per la monogràfica de Richter al Pompidou i per les noves sales d’Art Islàmic al Louvre. Però el que més recordaré seran les sales, no pas noves, n. 18 i n.1 de l’enorme museu – és a dir, el cicle que Rubens va pintar entre 1621 i 1622 per la sala que Maria de Medici es va dedicar a si mateixa, al seu Palais du Luxembourg, i els extraordinaris marfils bizantins (Marfil Barberini, primera meitat del s. VI) i carolingis (El Paradís Terrenal, c. 870-875), que us trobeu de camí al festí barroc. El que fa grans aquests grans museus són aquestes lliçons permanents, de vegades inesparades.

4. Quan va començar tot plegat? (2).

Francesc Lacoma i Fontanet (1784-1812), Autoretrat, oli sobre tela, 68,5 x 57 cm, 1805, MNAC, Barcelona.

La nota de la setmana passada sobre la relació pionera entre Pelegrí Calvé i els natzarens alemanys a Roma, cap a 1845, va donar lloc a un comentari interessant per part del Dr. Francesc Miralpeix, de la Universitat de Girona:

“La proposta de la connexió dels artistes catalans del XIX amb els seus col·legues europeus encara podria recular-se uns anys més. Jo l’aproximaria als pioners, a la generació dels Solà i Campeny, i en especial a un de molt interessant i poc treballat: Francesc Lacoma. Em sembla que són el fil conductor que porten als romàntics i als natzarens.”

Tema de tesi, per tant. Per part meva, el que em sorprèn de Clavé és la seva voluntat d’aporpiar-se i superar el model natzarè, en el seu propi terrny, així com la decisió d’emprendre una carrera internacional (a Mèxic) després dels seus anys romans. En aquest sentit, potser el prodríem considerar un precursor de la gran estrella de la generació posterior,  Marià Fortuny (1838-1974) – un autèntic fenomen europeu.

5. Una bona tria.

 

Els processos de selecció dels directors dels museus de Barcelona continuen amb un nou encert. L’elecció de la Dra. Pilar Vélez (Barcelona 1957) per al DHUB ja va ser ben acollida, i proveir  ara la seva vacant de directora del Museu Marès amb Josep Maria Trullén (Barcelona 1954), torna a ser una bona notícia. Recordem el seu bon treball en la transformació del Museu de Solsona i del Museu de Vic en centres de referència, en els quals s’hi reuneixen fins a tres administracions, més l’Església. Els seus darrers anys al Museu d’Art de Girona no han tingut el mateix èxit, però ara es demostrarà que no va ser pas per responsabilitat seva – al contrari. Qui serà el nou director a Girona? Seguiu el bloc!

6. Si la muntanya no ve a Mahoma, aneu a Itàlia.

Per si us havia passat pel cap un any sabàtic a Itàlia, aquí teniu una altra raó de pes. Aquest brillant bocetto (Sants en glòria, oli sobre tela, 92 x 136 cm) de Corrado Guiaquinto (1703-1766) no ha aconseguit el permís d’exportació, i per això el proper 22 d’octubre serà subhastat, per Antonina Roma, amb una estimació ridícula: 12.000 – 15.000 euros. Sempre es pot comprar, i així es gaudeix encara més d’una pausa llarga en aquell país de les meravelles.

7. Com treballar en un palau, al centre de Londres.

La meva alma mater busca un director de màrketing, amb despatx a Somerset House, per vendre les seves exposicions i els seus cursos d’història de l’art, de renom internacional. No us acaba d’atreure? Penseu que amb un sou de 59.715 – 66.923 lliures a l’any estareu cobrant més que el propi Rajoy, el qual, a més de girar-se-li cada cop més feina, s’haurà de conformar amb 78.000 euros anuals – d’acord amb els nous pressupostos. Els detalls de l’oferta a The Art Newspaper.

20 September 2012

Publicat a

1. Planning for Van Dyck.

 

Prado’s forthcoming signature exhibition, The Young Van Dyck opens on November 20th(until March 3rd, 2013). This is how it is planned to hang – according to the General Conditions for the installation contract, published last July, accessible here. As usual, the Friends of the Prado will offer a series of four conferences by its curator, Alejandro Vergara, and its chief restorer, Maria Antonia López de Asiain. (every Monday from October 1st,  fee €145).

 

2. Books: Matías Díaz Padrón, Van Dyck en España.

Dr. Matías Diaz Padrón (1935) heavy volumes (Van Dyck en España, 2 vols, Madrid: Editorial Prensa Ibérica, September 2012; 928 pages, €250.- on the publisher’s website) are his lifetime work, and an archive for his many discoveries in different Spanish collections. It was presented  last week in the auditorium of the Museo del Prado, where he served between 1970 and 2007, first in the Conservation Department, and then as curator in the Flemish and Dutch Schools Department.  Likewise, in an article in the last issue of the Archivo Español de Arte, he argues that a version of Van Dyck’s Saint Sebastian, now in the City Council of Palma de Mallorca, is in fact the lost original from the Monterrey collection.

3. Albert works.

Readers of this blog’s post of August 2nd, might recognise this Christ in Majesty (alabaster, 24 cm. high, c.1320) by the Master of Anglesola (first half of the 14th century), a personal discovery of Albert Velasco, curator at the Museu de Lleida. He has now published a complete study on the piece  (“Un nou fragment del sepulcre de Ramon Folc VI de Cardona, del Monestir de Poblet”, Aplec de treballs. Centre d’Estudis de la Conca de Barberà, n. 29, 2011, p. 209-219).

4. A  women’s landscape.

 

Some weeks ago I went to see two exhibitions, one in Girona (The landscape in the collection of Carmen Thyssen, Caixafòrum, free admission, until January 6th, catalogue for €30 at the door) and the other in Sant Feliu de Guíxols (Landscapes of light, landscapes of dreams. Monastery of Porta Ferrada, until October 8th, admission €6.-, catalogue for €25 at the door) of Catalan and European 19th – early 20th Century landscapes from the collection of Mrs. Carmen Thyssen Bornemisza. As you can expect from a private collection, there were ups and downs. But some of the rooms were really suggestive, like number 6 in the Monastery of Porta Ferrada, which was labelled “The interior landscape” (meaning house interiors). It read also as a short review of the role of women in fin de siècle art – and society. It started with the well-off middle-class wife, sitting comfortably with her husband in their private realm (Ramon Casas, Terrace, 160,5 x 121 cm, 1898; pictured above); continued with the outdoors, independent Parisian, showing off in public parks in the day and in crowded bars at nights, in an ambiguous mixing of freedom and easy availability (Herman Anglada Camarasa, Le Paon Blanc, oil on canvas, 78.5 x 99.5 cm, 1904); and ended with the marginalized, pregnant gypsy by Isidre Nonell (Pregnant Gipsy, oil on canvas, 95 x 80 cm, 1904), whose outplacing is underlined by the blurring of all space references – as though she were sitting in a void. In other words, the signs for a bigger, international project on the subject were there. On the other hand, the exhibition in Sant Feliu was presented as a preview of the future museum in the village housing loans from the same collection. She also announced plans for a large loan to the MNAC in Barcelona – both moves may affect its current display in an annex of Museo Thysen Bornemizsa in Madrid.

 

5. When did it all start?

Pelegrí Clavé (1811-1880), Jacob receives the bloody robe of his son Joseph, oil on canvas, 99 x 136 cm, 1842.

As noted, one of the implied, and really worthy messages of both Thyssen exhibitions is the connection of 19th century Catalan artists with their European counterparts. As they show, these contacts started going mainstream when Ramon Martí Alsina (1826-1894) adopted Gustave Courbet’s (1819- 1877) realism in some of his reasonably sized works – he reserved the really big ones for dramatic history scenes (as seen in Realisms. The Mark of Courbet, April – June 2011 in the MNAC). But perhaps we can take a step back, and consider the acquaintance of Catalan Nazarenes with the original German group in Rome in the middle of the century.  The subject was explored by Dr. Matilde González in her unpublished PhD thesis, and in some recent articles (“La contribució dels puristes catalans al Romanticisme històric”, Revista de Catalunya, n. 275-276, 2011; pp. 81 – 122, and “Una mirada al retrato romántico purista: de los nazarenos alemanes a los nazarenos catalanes”, Butlletí de la Reial Acadèmia de Sant Jordi, n. 25, 2011; pp. 57-78). It is well illustrated by the parallel between German’s frescoes in Casa Barthóldy, and the work by Pelegrí Clavé pictured above, which was bought in 2010 by the Museu d’Art de Girona (see the short note in yes, Wikipedia). The same relationship, but with the British Pre-Raphaellites is now explained, once again, in Tate Britain’s current Pre-Raphaellites Victorian Avant-Garde -until January 13th, admission for £4.- (although Brian Sewell does not really like the show, as we learn via the fantastic Art History News blog by B. Grosvenor). At the end of the day, Nazarens always put the same paradox on the table: was this back-looking group the first modern European movement, showing the latter avant-garde features of social reformism through art, near or pseudo-mystical preoccupations and artist leadership (instead of patron leadership)? How far were they from the Romantics of the previous generation? We need a European answer to that.

6. Goya, Goethe.

 

Both Francisco de Goya (1746-1828) and Johan Wolfgang Goethe (1749 – 1832) can provide some answers to the question above. There is news relating to them. On the one hand, the coming Dark Romanticism. From Goya to Max Ernst in the Städel in Frankfurt (from September 26th to January 30th, 2013, admission €10, catalogue €34.90), is preceded with an article in the FAZ pointing out that the Goethehaus, also in the city, could grow from being the house of an interesting collection of works by Goethe’s contemporaries, and become the first full-fledged Romanticism museum in Germany. On the other hand, fans of the Aragonese genius would love to learn the Prado has launched Goya en el Prado, a comprehensive website with all its Goya’s holdings – from sketches, and documents to the dark, and heavily restored Black Paintings.

7. Hirst, Adrià.

 

Ferran Adrià (Hospitalet del Llobregat, 1962), and Damien Hirst (Bristol, 1965) share something more than their common status as contemporary geniuses. But what about the differences? The chef was invited in documenta Kassel (12) in 2007; the artist is breaking attendance records with his current retrospective in the Tate.

20 setembre 2012

Publicat a

1. Planning per a Van Dyck.

 

La properagran exposició del Prado, El Joven Van Dyck obre el proper 20 de novembre (finsa al 3 de març). Així és com està plantejat de penjar-la, segons els Plec de Condicions del contracte d’instal·lació, publicat al juliol – el podeu consultar aquí. Com és habitaul, la Fundación Amgios del Prado organitza una sèrie de conferències (4) del seu comissari, Alejandro Vergara, i la restauradora principal, Maria Antonia López de Asiain (cada dilluns des de l’1 d’octubre, inscripció 145 €).

 

2. Llibres: Matías Díaz Padrón, Van Dyck en España.

Els grossos volums de Dr. Matías Diaz Padrón (1935) deVan Dyck en España (2 vols, Madrid: Editorial Prensa Ibérica, setembre 2012; 928 p., 250€.- a la web de l’editorial) són l’obra de la seva vida, i l’arxiu de les seves múltiples desocbertes en diferents col·leccions espanyoles. El van presentar la setmana passada a l’audirotri del Prado, en el qual va treballar entre 1970 i 2007, primer al Departament de Restauració i després com a conservador al Departament de Pintura Flamenca i Holandesa. Igualment, en un article al l’últim número del Archivo Español de Arte, defensa que la verió del Sant Sebastià de Van Dyck a l’Ajuntament de Palma és de fet l’orginal perdut de la col·lecció del Conde de Monterrey.

 

3. L’Albert treballa.

Els lectors d’aquest blg, i en concret, del post del 2 d’agost, potser els sona aquest fragment d’un Crist en Majestat (alabastre, 24 cm., c.1320) del Mestre d’Anglesola (primera meitat del s. XIV). Va ser una descoberta personal d’Albert Velasco, conservador al Museu de Lleida, que ara en publica un estudi complet (“Un nou fragment del sepulcre de Ramon Folc VI de Cardona, del Monestir de Poblet”, Aplec de treballs. Centre d’Estudis de la Conca de Barberà, n. 29, 2011, p. 209-219) – a l’espera del seu retorn defintiu al Museu del Monestir.
4. Paisatges femenins.

 

Fa un parell de setmanes, vaig poder visitar les dues exposicions de paisatges catalans i internacionals del XIX i ppis. del XX de la col·lecció Carment Thyssen, una a Girona (El paisatge a la col·lecció de Carmen Thyssen, Caixafòrum, entrada lliure, fins al 6 de gener, catàleg per 30 € a l’entrada) i l’altra a Sant Feliu de Guíxols (Paisatges de llum, paisatges de somni, Monestir de la Porta Ferrada, fins al 8 d’octubre, entrada per 6€ i catàleg per 25 €). Com és normal en una col·lecció privada, hi havia alts i baixos. Algunes de les sales, però, eren realment suggestives. La número 6 del Monestir de la Porta Ferrada, etiquetada com a “Paisatges interiors” (referint-se a interiors domèstics) podia llegir-se, en canvi, com una visió reduïda del paper de la dona fin de siècle en l’art – i per tant en la societat. Comença amb la muller benestant, confortablement instal·lada al seu reialme privat  (Ramon Casas, Terrassa, oli sobre tela, 160,5 x 121 cm, 1898; fotografiat a dalt); continuava amb la parisina extrovertida independent, àvida de mostrar-se als parcs públics de la ciutat durant al dia i als cafès sobrepoblats de la nit, en una barreja ambigua de llibertat i d’oferiment  (Hermen Anglada Camarasa, Le Paon Blanc, oli sobre tela, 78,5 x 99,5 cm, 1904); i acabava amb la gitana embarassada i marginada d’Isidre Nonell (Gitana embarassada, oli sobre tela, 95 x 80 cm, 1904), amb el seu desplaçament clarament subratllat per l’artista en esborrar totes les referències d’espai – com si estigués posant en un buit. En definitiva, les llavors per a un projecte més gran i internacional estaven allà. D’altra banda, l’exposició era un tast del futur museum a la vila, que ha d’incorporar diferents préstecs de la Sra. Thyseen. Com és sabut, també ha anunciat la intenció de fer un gran préstec al MNAC- totes dues accions poden afectar l’expsoció actual de la col·lecció en un annex al Museo Thysen Bornemizsa de Madrid.

 

5. Com va començar tot plegat?

Pelegrí Clavé (1811-1880), Jacob rep la túnica ensagonada de Josep, oli sobre tela, 99 x 136 cm, 1842.
Un dels missatges implícits a la col·lecció Thyssen, per tant, és la connexió dels artistes del XIX català amb els seus col·legues europeus. A les exposicions, ho feien començar amb l’adopció, per part de Ramon Martí Alsina (1826-1894), del realisme de Gustave Courbet’s (1819- 1877) – un tema explorat a l’exposició Realismes. La marca de Courbet, abril – juny de 2011, MNAC). Però potser hem d’anar una mica més enrera, i considerar la implicació dels natzarens catalans amb el grup natzaré alemany original a Roma cap a mitjans de segle. El tema va estat estudiat per la Dra. Matilde González en la seva tesi doctoral, inèdita, i en alguns articles publicats recentment (“La contribució dels puristes catalans al Romanticisme històric”, Revista de Catalunya, n. 275-276, 2011, pp. 81 – 122; i “Una mirada al retrato romántico purista: de los nazarenos alemanes a los nazarenos catalanes”, Butlletí de la Reial Acadèmia de Sant Jordi, n. 25, 2011; pp. 57-78). D’altra banda, es pot il·lustrat perfectament amb el paral·lel que existeix entre els  frescos dels alemanys a Casa Barthóldy (ara traslladats a Berlin) i l’oli dePelegrí Clavé de la fotografia, adquirit al 2010 pel Museu d’Art de Girona (trobareu les fotografies a la Wikipedia). La mateixa relació, però entre els Pre-rafaelistes anglesos i els nazarens alemanys, s’exposa, aquests dies a la Tate Britain (Pre-Raphaellites Victorian Avant-Garde,  fins al 13 de gener, entrades per 4 £. Al capdavall, els nazarens plantegen sempre la mateixa paradoxa: aquest moviment, que mirava tan enrera, va ser de fet el primer moviment modern en l’art europeu, amb característiques tan pròpies de l’avantguarda com el reformisme social a través de l’art, les preocupacions pseudo- o quasi-místiques i el lideratge de l’artista enlloc del lideratge del client personal? Així, en quin grau s’apropaven o s’allunyaven dels seus precedents romàntics? Necessitem una resposta europea a aquestes qüestions – i hi hem d’aportar els artistes de casa nostra.

6. Goya, Goethe.

 

TanFrancisco de Goya (1746-1828) com Johan Wolfgang Goethe (1749 – 1832) ens poden ajudar a respondre la preugnta anterior, està clar. Mentrestant, hi ha notícies sobre ells. D’una banda, la propera exposició La cara fosca del Romanticisme. De Goya a Mx Ernst  a l’Städel de Frankfurt (del 26 de setembre al 30 de gener de 2013, entrades per 10 €, catàleg per 34,90 €) ve precedida per un article al FAZ, apuntant que hi ha discussions per convertir la casa-museu de Goethe de la mateixa ciutat, que ara acull una col·lecció interessant dels contemporanis del poeta i intel·lectual, en el primer gran museu del Romanticisme a Alemanya. De l’altra, els amants del geni aragonès els agradarà saber que el Prado a llençat Goya en el Prado, una web amb tots els document i obres conservades de l’artista – i també intel·lectual.

7. Hirst, Adrià.

 

Ferran Adrià (L’Hospitalet del Llobregat, 1962), i Damien Hirst (Bristol, 1965) comparteixen en aquestes fotografies alguna cosa més que els seu estatus de genir contemporanis. I les diferències? Bé, el cuiner va ser convidat a la documenta Kassel (12) de 2007; l’artista està trencant rècords de públic amb la seva actual retrospectiva a la Tate – la vagi poder veure ii el més interessant va ser precisament la gent que vaig trobar-hi.

15 September 2012

Publicat a

1.  The big picture.

Not directly related to arts (unless you consider the 1859 – 1863 Idelfons Cerdà city plan an artwork in itself), but certainly to history. Barcelona, September 11th, 2012, between 18.00 pm and 20.00 pm:  the red-brown highlighting is in fact given by a cheerful crowd of 1.5 million asking for a new star in the European flag – name it Catalonia. See the editorial in the Financial Times.

2. Bussiness with the unusual.

 

After the great day, everyone has come back to business. For antiques dealers, that means dealing with the uncommon. This week they can find exactly that in the sale by Kohn in Paris, coinciding with the Biennale des Antiquaries. They are offering a sketch by Picasso for Les Demoiselles d’Avignon (gouache on paper, 62,9 cm x 47,3 cm, €400,000 – 500,000) a newly discovered Saint Francis by young Guercino (oil on canvas, 124 x 99 cm, €100,000 – 140,000), and a a range of items from Renaissance jewllery to the skelletion of a Plestoceine wild bear. But the lot that caught my eye, because of its sheer rarity, is this 13th century baptismal  fount (marble, high 11cm, diam 65 cm, €120,000 – 150,000), which belonged to the collection of Dupont de Nermous, after being removed from the Palazzo de la Rocca Albornoz in Viterbo.

3. Fancy a Fra Angelico?

Also of great rarity, this small panel by none else but Fra Angelico (c. 1395 – 1455) and his studio will be offered by Leclere, an auction House in Marseille, in October, 27th. The work (27.5 x 37.5 cm, 1430 – 1435) shows the Thebaid, or the lives of the Fathers of the Church in the desert, and it was cut – off in the 19th century from a larger panel, of which four other fragments exists in different museums (see the reconstruction here). La Tribune de l’Art explains that the deferral of its export license expired in February, and that the Louvre showed not interest for it. It is certainly not a great composition, and its conditions is an issue, but I am quite sure the auction house has already been asked about the unpublished estimate.

4. Books: Peinture espagnole at the Musée de Beaux Arts, Lyon.

Thanks to Aficion.fr we learn that the Musée des Beaux Arts of Lyon has published a new catalogue of its small, yeat interesting Spanish Old Master paintings (Phillipe Merlo, La peinture espagnole au musée des Beaux – Arts de Lyon. Les peintures anciennes, Lyon, 2012, 130 pages, for €14,25 at Amazon). Famous for its Saint Francis  (oil on canvas, 209 x 110 cm, v. 1650-1660), by Francisco de Zurbarán, its oldest holdings include such challenging works as this large Crucifixion (145 x 174.5 cm, oil on panel) by an anonymous (probably Catalan)  master of the 15th century.

5. Meeting in Madrid.

Form 29 to 31 October, the Spanish Ministry of Culture will hold the first official meeting on illegal trade of cultural goods  (Encuentro profesional para la Lucha contra el tráfico Ilícito de Bienes Culturales; Auditorio de la Secretaría de Estado de Cultura, Plaza del Rey 1, Madrid;  free admission, but only for professionals).  It will feature top ranking officials from the same Ministery of Culture, the Ministery of Foreing Affairs, and the Ministery of Justice, alongside the State and Border Police and the director of the Archaeology Museum in Alicante. Autonomous governments, Church and Trade have been allowed three of the fourteen presentations – the trade one will be delivered by Artur Navarro, one of the dealing dealers in Barcelona.

6. A night with Michelangelo.

 

Just in case you set for a stay to Rome, Adkronos remembers us that the Vatican Museums are retaking their night openings on Friday (from 19h to 23 h, until October 26th). Even more important, visits need to be booked on line here. Then, with a little planning, there is chance of meeting the Last Judgement in the actual nightfall.

7. Poor Renoir, he was not Chinese. 

Everyone is talking about the presumed Renoir found in a flea market in Virginia, but this year’s crown for finds in the US will go further north. This Rare Blue and White Moonflask (Baoyueping), Ming Dinasty, Yongle Period (30.2 cm), lot 277 in the catalogue for Sotheby’s sale of September, 12th, doubled its low estimate of USD 600,000, selling for USD 1,314,000. Very good news for its consignors, a New York family with a house in Long Island, in which they used the precious little wine bottle, completed with a wooden stand, as a doorstop – see a report at artdaily.

15 setembre 2012

Publicat a

1.  La gran imatge.

No està directament relacionada amb l’art (com no sigui que considereu el Pla Cerdà de 1859-1863 com una obra d’art en si mateix), però crec que estarem d’acord que aquesta imatge pertany a la història. Barcelona, 11 de setembre de 2012, entre les 18.00 h i les 20.00 h: la llarga taca color sang som els 1,5 milions demanant un nou estel a la bandera europea per al nostre país. L’editorial del Financial Times no té pèrdua.

 

2. L’extraordinària feina de cada dia.

 

Seguint el costum ancestral, després del gran dia, tots hem tornat a les nostres feines quotidianes. En el cas dels antiquaris, això vol dir tractar amb el que en realitat és extraordinari. Com per exemple, les peces que s’ofereixen aquest dissabte a la subhasta de Kohn a París, coincidint amb la Biennale des Antiquaries. Hi trobareu un esbós de Picasso per a Les Demoiselles d’Avignon, (guaix sobre paper, 62,9 cm x 47,3 cm, 400.000 € – 500.000 €), un nou Sant Francesc Guercino (oli sobre tela, 124 x 99 cm, 100.000 € – 140.000 €), i moltes altres peces, des de joieria del Renaixement fins a l’esquelet d’un ós de les cavernes del Pleistocè.  Personalment m’ha cridat l’atenció, per la seva raresa, aquesta pica baptismal, datada al s. XIII (marbre, 11 cm. d’alçada i  65 cm de diàmetre, 120.000 – 150.000 €). Va pertànyer a la col·lecció Dupont de Nermous, però està documentada al Palazzo de la Rocca Albornoz a Viterbo des de poques dècades després de la seva creació.

 

3. Voldríeu un Fra Angelico?

Posats a adquirir rareses, també caldrà tenir en compte aquesta petita taula de Fra Angelico (c. 1395 – 1455) i el seu taller, que la casa de subhastes Leclere de Marsella oferirà el proper 27 d’octubre. L’obra (27,5 x 37,5 cm, 1430 – 1435) representa la Tebaida, és a dir, la vida al desert dels Pares de l’Església. Va ser retallada al s. XIX d’una taula més gran, quatre fragments de la qual es conserven en diferents museus (la casa de subhastes proposa una reconstrucció i un catàleg a la seva web). La Tribune de l’Art explica que la suspensió de la seva llicència d’exportació va caducar el febrer passat, sense que el Louvre es decidís per l’adquisició. Realment ni és una gran imatge ni es troba en el millor estat de conservació possible, però seria estrany que els subhastadors encara no haguessin rebut alguna trucada per saber el valor estimat, que de moment no s’ha fet públic.

 

4. Llibres: Peinture espagnole au Musée de Beaux Arts de Lyon.

Gràcies a Aficion.fr ens assabentem que el Musée des Beaux Arts de Lió ha publicat un nou catàleg de la seva col·lecció de pintura antiga espanyola – reduïda, però realment interessant (Phillipe Merlo, La peinture espagnole au musée des Beaux – Arts de Lyon. Les peintures anciennes, Lyon, 2012, 130 pàgs.; 14,25 € a Amazon). Coneguda sobretot pel Sant Francesc  de Zurbarán (oli sobre tela, 209 x 110 cm, c. 1650-1660), entre les seves peces més antigues es troba aquesta Crucifixió (145 x 174,5 cm, oli sobre taula), que m’atreviria a situar en l’àmbit català del s. XV – qualsevol altre suggeriment serà benvingut.

 

5. Reunió a Madrid.

Vist el ritme que portem, entre el 29 i el 31 d’octubre poden passar moltes coses, però en tot cas estem pràcticament segurs que es mantindrà la convocatòria per al primer Encuentro profesional para la Lucha contra el tráfico Ilícito de Bienes Culturales (Auditorio de la Secretaría de Estado de Cultura, Plaza del Rey 1, Madrid,  admissió lliure, però reservada a professionals).  Intervindran diferents alts funcionaris del Ministeri de Cultura, del de Justícia i d’Exteriors, a més d’oficials de la Policia Nacional i la Guardia Civil. Per als governs autonòmics, l’Església i el comerç  s’ha reservat tres de les catorze conferències, una per cadascun – la del comerç serà a càrrec de l’Artur Ramon.

 

6. Una nit amb Miquel Àngel.

 

Per si heu d’anar a Roma aquests mesos, Adkronos us recorda que els Museus Vaticans reprenen el seu horari nocturn dels divendres (de les 7 del vespre a les 11 de la nit, fins al 26 d’octubre). Per sort, cal fer reserva online (aquí). Així que, amb una mica de planificació, ara ja ens podem anar acostumant a enfrontar-nos al Judici Final a les darreres hores del dia.

 

7. Si Renoir fos xinès!

Aquests dies es parla molt d’un presumpte Renoir que una afortunada va comprar, per 7 dòlars, en una fireta a Virgínia. Però el premi a la troballa més extraordinària als Estat Units, aquest any caurà una mica més al nord. El Flascó blau i blanc (Baoyueping), Dinastia Ming, Període Yongle (30,2 cm) de la fotografia, lot 277 en el catàleg de la venda de Sotheby’s del passat 12 de setembre, va doblar la seva estimació més baixa de 600.000 dòlars i es va adjudicar per 1.314.000 dòlars. Una notícia excel·lent per als venedors, una família de Nova York que, a la seva casa de Long Island, va estar utilitzant durant dècades la petita ampolla, reforçada amb un peu de fusta, com a topall de porta – la notícia a artdaily.

September 6th, 2012

Publicat a

1. Your man in Frankfurt.

If you are not a banker, or a traveller waiting for a connection, there is just one thing that might make you stop in Frankfurt: the Städel (paintings) and the Liebieghaus (sculpture) museum – and the Schirn Kunsthalle, depending on how good the current exhibition is. The rooms of the Städel, recently renovated, are filled with those kind of masterworks you didn’t realise you would find there, from Van Eyck to Anselm Kiefer. All in all, they show a kind of alternative, yet equally rigorous, history of art, in which the Italian Renaissance does not play a big role. But I’ll leave you to judge it for yourself, along with your art history powers of intuition. At the end of this post you will find pictures of some works from the Städel collection: why you do not try to guess who the artist is?

 

2. Revealed: Jeff Koons is a Rococo artist.

 

Jeff Koons is receiving rock-star treatment these days in the Main city. The Schirn devotes a solo exhibition to his paintings, and at the Liebieghaus his sculptures are mixed with the historical collections. Praise comes from the celebrated director of Frankfurt’s three main museums, Max Hollein:

“With flawless modelling and the unblemished application of the paint as his main ingredients, he [Koons] concocts a perfection that accounts not only for the illusion of narrative in his works, but also for their aesthetic agreeability”.

Nonsense. Precisely because Koons’ objects are confrontedwith the wonderful works of Tilman Riemenschneider and Andrea della Robia, two things become quite apparent. First, that his “perfection” is the same that plastic can show side by side silk – Koon’s surfaces look so boring, and tasteless. Second, that the “narrative” Koon uses is the same easy trick with which Rococo anxiously tried to charm its clients: endless, playful, occasionally risquée irony.

 

3. Local news, global reach.

 

Wherever I travel to, I try to give a glimpse of the local press – which in Frankfurt is no less than the Frankfurter Allgemeine, as you know. In its August 31 print edition, spectacular history of art news made the front pages, filling two additional ones in its excellent Feulleiton section. Stephan Klingen, a German researcher, has unearthed the post doctoral essay that earned a 34 year old Erwin Panofsky (1892 – 1968) his chair at Hamburg University in 1926, the first step on his way to become one of the key figures of art history theory. The work, thought to be lost for a long time, ought to be a major text: its title (“Die Gestaltungsprinzipien Michelangelos, besonders in ihrem Verhältnis zu dennen Raffaels”) points to a fascinating study of Michelangelo art from the Gestaltung point of view – a formal approach that Panofsky will later abandon in favour of meaning-focused iconology, his major contribution to the discipline. The finding comes with a sad story. The half hand-written, half typed manuscript was found among the papers of Ludwig Heinrich Heydenreich (1903-1978) in a large safe in the basement of the Zentralinstituts für Kunstgeschichte in Munich. Heydenreich was a former pupil of Panofsky in Hamburg, and inherited his Jewish born master position when the later flew to Princeton in 1934. After the war, Heydenreich went on to be the founding director of the Zentralinstituts, apparently taking Panofsky’s writings with him – saying nothing to nobody. Panofsky himself was convinced his early essay had disappeared, presumably during the fire that followed Hamburg’s allied bombardments in 1943-1944. What is more, Panofsky had written much-helpful lines of recommendation for Heydenreich during the initial post-war years, and both men continued having a good relationship afterwards – up to the point that Heydenreich presided over the presentation ceremony of the “Pour le Mérite” Order to Panofsky in 1967, a kind of reconciliation with his native country fittingly held in the very ZI premises. It is only now, 35 years after Heydenreich’s death, they decided to kick down the armoured door – the key was long missing.

4. Our common enemy: autarchy.

 

In his fine review (for Fòrum de les Arts i el Patrimoni) of the current exhibition on International Gothic in the Uffizi (Bagliori Dorati. Il Gotico Internazionale a Firenze. 1375-1440, from June 19th to November 2nd, 2012), Alberto Velasco has found the key word: autarchy. He criticizes this kind of approach for the Italian show, but also warns the same error is very easily made at home. I can only agree with it, as advanced in my post of mid–August. There are so many connections to be made out there. And for Alberto, who first appeared in this blog as a curator at the Museu de Lleida, who knows what he will achieve in the future.

5. Meeting people.

The new academic term starts with two interesting local gatherings. On Friday, 5th October, the Museu Maricel in Sitges will host the first, and widely anticipated Meeting for Art, Market and Collectors in which professors, museum specialists, dealers and collectors will explore the roots and the aims of Catalan art-collecting. A few days thereafter, October 15th and 16th, French, English, Catalan and Spanish specialists will discuss Art and Gregorian Reform in France and Spain, which is expected to deal with the recurrent by-concept of “Gregorian Reform” in a systematic way, for the first time. A pair familiar to this blog, Manuel Castinñeiras and the Tapestry of the Creation, will reveal their latest secrets after the Tapestry’s restoration (see aficion.fr for details).

6. A difficult choice.

 

Paris in September or in November? A true dilemma, since opting for the Biennale des Antiquaries (September 14th – 23th, Grand Palais, admission €30) plus Gerhard Richter’s Panorama (Centre Pompidou, until September 24th,  admission €13) seems as good as deciding myself for Paris Tableau  (November 7th – 12th, Palais de la Bourse, no prices announced) and the Louvre’s version of Raphael. The Last Years (October 12th, 2012 to January 14th, 2013, admission €12). To make things even more complicated, the same Palais de la Bourse will host the Salon du Dessin in late March.

7. Prize.

Did I not mention it? I am offering a full-covered, all-you-can-see-and-eat weekend in Barcelona for the first reader to email me the correct attributions for the Städel paintings highlightedbelow, along with Jeff Koons’ private mobile number (sure he wants to have a talk with me). I am making the difficult part of the challenge very easy: click on the picture for the revealing link.

6 setembre 2012

Publicat a

1. El vostre home a Frankfurt.

Si no sou un banquer, un polític del sud europeu a la recerca de rescat o un viatger esperant una connexió, només hi ha un motiu per aturar-se a Frankfurt: els seus museus, l’Städel (pintura) i la Liebiehaus (escultura)  – i la Schrin Kunsthalle, si l’exposició que s’hi faci s’ho mereix. A les sales de l’Städel, renovades recentment, hi ha trobareu aquelles mena d’obres mestres que un no sap ben bé on eren, des de Van Eyck a Anselm Kiefer. En conjunt, ens parlen d’una història de l’art alternativa, bàsicament nòrdica, en la qual el Renaixament italià no hi té un paper tan preponderant. Però millor que ho jutgeu vosaltres mateixos. Al final del post hi trobareu detalls d’algunes dels seus tresors – a veure si endevineu de qui són!

 

2. Està clar: Jeff Koons és Rococó.

 

Aquests dies, Jeff Koons rep tractament d’estrella a la ciutat del Main. L’Schrin li dedica una monogràfica, mentre que a la Liebehaus les seves escultures es barregen amb les col·leccions històriques. Max Hollein, el conegut director dels tres grans museus de la ciutat, no es queda curt en les seves lloances:

“Amb el seu modelat impol·lut i la seva aplicació implecable del color com a ingredients característics, ell [Koons] confecciona una mena de perfecció que respon no només a una il·lusió de narració, sinó també a un gaudi estètic.”

Però no és així. Precisament per haver-se col·locat al costat d’obres majors de Tilman Riemenschneider i Andrea della Robia, l’exposició deixa clares dues coses. Primera, que la “perfecció” de Koons és la mateixa que mostra el plàstic al costat de la seda – les superfícies de Koons són més aviat avorrides i fades. Segona, que la “narració” de Koons es basa en el mateix truc fàcil amb què els artistes del Rococó intentaven, desesperadament, encantar els seus clients: una continua ironia, juganera i més o menys risquée.

 

3. Notícia local, abast global.

 

Sempre que viatjo intento consultar la premsa local – que a Frankfurt es tracta ni més ni menys que  el Frankfuter Allgemeine Zeitung, conegut entre nosaltres per explicar-nos com serà la nostra economia d’una manera més precisa que el corresponent ministre. En tot cas, a la seva edició del 31 d’agost, una exclusiva sobre història de l’art assolia la primera pàgina i un reportatge de dues pàgines al suplement Feulleiton, sempre interessant. Stephan Klingen, un investigador alemany, ha desenterrat la tesi post-docotral amb què Erwin Panofsky (1892 – 1968) va aconseguir, als 34 anys, la càtedra a la Universitat de Hamburg – el seu primer gran pas en el camí de convertir-se en una de les figures de referència en la teoria de la història de l’art. L’assaig, que es donava per perdut, promet ser un text important. El seu títol (“Die Gestaltungsprinzipien Michelangelos, besonders in ihrem Verhältnis zu dennen Raffaels”) indica un estudi fascinant sobre l’art de Miquel Àngel des del punt de vista de la Gestaltung – una aproximació de tipus formal que Panofsky abandonaria més tard, en favor de la seva gran aportació a la disciplina, la iconologia, centrada en el significat de les imatges. La descoberta però té la seva història trista. El manuscrit es va trobar entre els papers de Ludwig Heinrich Heydenreich (1903-1978), en un armari blindat al soterrani del Zentralinstituts für Kunstgeschichte de Munic. Heydenreich havia estat deixeble de Panofsky a Hamburg i va heretar la càtedra del seu mestre quan aquest, nascut jueu, va fugir a Princeton, al 1934. Després de la guerra, Heydenreich va convertir-se en el fundador i primer director del Zentralinstituts i, segons sembla, va emportar-se’n els papers de Panofsky sense dir-ne res a ningú. Panofsky mateix estava convençut que el seu assaig havia desaparegut, segurament durant l’incendi que va seguir els bombardeigs aliats de Hamburg entre 1943 i 1944. Encara més, Panofsky va escriure algunes paraules de suport, prou valuoses, per a Heydenrich els primers anys de la post-guerra. Els dos especialistes van mantenir una bona relació, fins al punt que Heydenrich va presidir la cerimònia d’entrega a Panofsky de l’Orde “Pour le Mérite”, celebrada precisament al ZI i considerada una mena de reconciliació de Panofsky amb la seva pàtria de naixement. Ha estat ara, al cap de 35 anys de la mort de Heydenrich, que s’han decidit a esbotzar la porta de l’armari – la clau feia temps que s’havia perdut.

 

4. El nostre comú enemic: l’autarquia.

 

En la seva fina crítica (per al Fòrum de les Arts i el Patrimoni) de l’exposició sobre el Gòtic internacional als Uffizi, (Bagliori Dorati. Il Gotico Internazionale a Firenze. 1375-1440, des del 19 de juny al 2 de novembre), Alberto Velasco ha trobat la paraula clau: autarquia. És el “punt fosc” que troba en l’exposició italiana, però també recorda que és un error prou comú a casa nostra. No hi podíem estar més d’acord – tal i com avançàvem en el nostre post de mitjans d’agost. De fet, hi ha tantes connexions interessants a fer! I pel que fa  l’Alberto, que en aquest bloc ha paregut com a conservador del Museu de Lleida, qui sap on el veurem arribar.

 

5. Trobar-se, i parlar.

El nou curs acadèmic comença amb dues trobades interessants. El divendres 5 d’octubre, els Museus de Sitges i la UAB organitzen al Palau Maricel la primera Jornada de Mercat de l’Art, Col·leccionisme i Museus, en què un còctel inèdit de professors, gent dels museus, galeristes i col·leccionistes exploraran les arrels del col·leccionisme a casa nostra. Uns dies després, el 15 i 16 d’octubre,  especialistes francesos, anglesos, catalans i espanyols discutiran sobre la Art et Réforme Gregoriene à France et Espagne (vegeu aficion.fr per detalls). S’espera que, per primer cop, s’examini formalment el concepte de reforma gregoriana, tan utilitzat en la literatura sobre el període – una coneguda parella de ball d’aquest blog, formada per Manuel Castiñeiras i el Tapís de la Creació de la Catedral de Girona, hi exhibiran les últimes descobertes degudes a la restauració de l’obra.

 

6. Una tria difícil.

 

París al setembre o al novembre? Un autèntic dilema, perquè tan recomanable és la Biennale des Antiquaries (del 14 al 23 de setembre al Gran palaus, entrades a 30 €) més la retrospectiva de Gerhard Richter (Panorama, al Centre Pompidou, fins al 24 de setembre, entrades per 13 €), com la fira  Paris Tableau  (del 7 al 12 de novembre,  al Palais de la Bourse, preu de les entrades a anunciar) i la versió al Louvre de Raphaël. Les dernières années (dels 12 d’octubre al 14 de juny de 2013, entrades a 12 €). Per fer-ho més complicat encara, al mateix Palais de la Bourse s’hi celebrarà el Salon du Dessin a finals de març.

 

7. Premi.

No ho havia comentat? Ofereixo plaça d’acompanyant (totes les despeses pagades) per a l’escapada a París a qui m’enviï el primer email amb dues coses:  les atribucions correctes per a quatre pintures de l’Städel trossejades aquí sota i el número privat de mòbil de Jeff Koons – podem tenir una conversa interessant. Per fer més fàcil la part difícil del repte, cliqueu a la imatge per activar el link revelador.

 

No ho havia comentat? Ofereixo plaça d’acompanyant (totes les despeses pagades) per a l’escapada a París a qui m’enviï el primer email amb dues coses:  les atribucions correctes per a quatre pintures de l’Städel trossejades aquí sota i el número privat de mòbil de Jeff Koons – podem tenir una conversa interessant. Per fer més fàcil la part difícil del repte, cliqueu a la imatge per activar el link revelador.