Set per set: De Pedro de la Romana als Jordis.

1. Pedro de la Romana, pas a pas.

L’última obra de l’exposició de la donació Gallardo al MNAC, entre el març i el juliol de 2016, era el Sant Tomàs Apòstol de l’andalús Pedro de la Romana (doc. 1488 – 1529). L’atribució ja havia estat proposada per C. R. Post al 1950 i va ser recollida per José L. Galdón, al 1991, en l’article en què va publicar dues peces més del mateix conjunt,  un Sant Pere i un Sant Felip localitzats al Museu del Patriarca de València. Ara hi podem afegir en primícia aquests Sant Jaume Apòstol i Sant Pau que hem localitzat al mercat internacional: no sembla difícil veure que provenen del mateix apostolat. Igualment, en formaria part el Sant Joan que, després de passar per aquest vostre servidor, ara es conserva en una col·lecció privada. Aquí dalt teniu les fotografies de tots ells.

2. Noves respostes per a velles preguntes.

Foto: ZI München

Una de les qüestions clàssiques  i específiques de l’art cristià és com representar Crist, l’encarnat amb doble natura. Se n’ocupa, amb una especial èmfasi en els aspectes materials i l’evolució de la pintura sobre taula, el llibre Inkarnat und Signifikanz – Das menschliche Abbild in der Tafelmalerei von 200 bis 1250 im Mittelmeerraum (668 pàgs., 920 il·lustracions, 29,90 €, ISBN: 978-3-9815094-1-0), que el Zentralinstitut für Kunstgeschichte de Munich publica després de tres anys d’investigació. El projecte té una atractiva presentació digital a la web de Google Art Project. Mentrestant, via l’excel·lent  blog Art History News, ens assabentem que la National Gallery de Londres dedica al mateix tema una sèrie de vídeos al seu canal de Youtube, titulada The Audicity of Christian Art.

3. Un 2018 barroc.

Sir Anthony Van Dyck (1599-1641), Triple Retrat de Carles I (1600-1649), oli sobre tela, 1635-1636. Foto: The Royal Collection.

Mentre que aquest últim trimestre del 2017  amb la doble donació Van Otterloo – Weatherbie al Museum of Fine Arts de Boston de diverses obres de fins a 66 artistes del barroc nòrdic (inclosos Rubens, Van Dyck  i Rembrandt, segons els comunicat de premsa del museu) i de fons per a un centre de recerca, també el 2018 pinta bé per als amants d’aquest moviment. El 24 de gener, la Royal Academy de Londres inaugurarà Charles I: King and Collector, dedicada a l’extraordinària col·lecció d’obres mestres del malaguanyat monarca, la subhasta de la qual alimentà d’altres col·leccions reials, en especial la de Felip IV. El 10 d’abril, el Museo del Prado obrirà Rubens, pintor de bocetos, el format en que  es revela el seu geni d’una manera més clara.  A partir de l’estiu, serà una ciutat sencera, Anvers, la que es farà barroca amb el programa Antwerp Baroque 2018, intentant connectar amb l’art contemporani – de moment, ja hi han acollit l’Anunciació de Tintoretto que va pertànyer a la col·lecció de David Bowie. A partir del 15 de desembre, agafarà el relleu el Centraal Museum d’Utrecht (en col·laboració amb l’Alte Pinakothek de Munic), amb una exposició dedicada als caravaggistes del nord: Utrecht, Caravaggio and Europe. D’altra banda, per a finals de 2019, la mateixa Alte Pinakothek ja ha anunciat una gran retrospectiva de Van Dyck.

4. A la Brussel·les belga.

La menció als esbossos de Rubens em fa pensar en la magnífica sel·lecció que se’n pot veure al Museu Reial de Belles Arts de Bèlgica, ara rebatejat amb un Musée Oldmasters Museum tan forçadament híbrid com l’Estat que l’acull. El museu pateix el mateix grau suau de decrepitud que també es nota en les línies de trens del país, però tot queda oblidat després d’un parell d’horetes visitant la seva gran col·lecció de primitius flamencs, Bruegels (la família al complet) i pintura barroca holandesa – amb la sorpresa, que mai no falla, de trobar aquest oli conegudíssim de David en una de les seves últimes sales. A pocs metres hi ha el centre Bozar, que acostuma a oferir exposicions interessants, a més a més de la resta dels Musées Royaux.

5. Més enllà de l’Angelus.

Jean-François Millet (1814 – 1875), Man with a Hoe (Home amb una aixada), 1860 – 1862, Oli sobre tela 81,9 × 100,3 cm, The J. Paul Getty Museum, Los Angeles.

El Musée de Beaux Arts de Lille dedica fins al proper 22 de gener, una retrospectiva a Jean-François Millet (1814-875), autor del cèlebre Àngelus conservat a Orsay. L’exposició, segons la seva web de presentació, vol ajudar a treure-li de sobre l’etiqueta de “pintor pagès” i reivindicar l’ “univers sensible i poètic d’un pintor fora de sèrie que va marcar profundament Van Gogh, Pissarro, Seurat, Gaugin, Permeke, Dalí i, més recentment, Bansky”.

6. Una combinació perfecta.

 

El blog Artes ens porta l’excel·lent noticia de la beca doctoral en art hispànic al Courtauld Institute of Art, patrocinada per Centro de Estudios Europa Hispánica. És la unió de d’una gran institució i d’una gran fundació privada i segur que ajudarà a cobrir un buit històric en l’oferta de la universitat londinenca. El termini és el 10 de gener, però es recomana als interessats de contactar amb els possibles supervisors abans, a fi de discutir el tema de recerca.

7. No ens n’oblidem.

És impossible fer-se càrrec de les inacabables injustícies del món, però sempre es pot ajudar a recordar, un cop i un altre, que hi ha dos homes bons i innocents a la presó. El cartell es pot descarregar aquí.

Set per set: De Londres a Barcelona.

1. Londres – New York i viceversa.

Mentre Colnaghi, és a dir Jordi Coll, Nicolás Cortés i el seu extens equip, continua la seva cursa cap a l’infinit, ara obrint galeria a Nova York (amb conservador del Metropolitan inclòs), Frieze Masters s’ha celebrat un any més a Londres. Aquest article a artnews sembla que hi fa justícia – altres obligacions m’han impedit anar-hi, però igualment n’he rebut bones notícies.

2. Llibres: el nou catàleg de pintura italiana de l’Alte Pinakothek.

L’Alte Pinakothek de Munic ha publicat el catàleg de la pintura florentina de la seva col·lecció – Annette Hojer, Annette Kranz, Andreas Schumacher (editors), Florentiner Malerei – Alte PinakothekDie Gemälde des 14. bis 16. Jahrhunderts, Deutscher Kunstverlag, en venda aquí. Per a l’ocasió, s’ha aprofitat per a restaurar la peça estrella de la col·lecció, la intensa Lamentació de Botticelli – article al F.A.Z.

3. A seguir: artes-uk.org.

La web d’ARTES. Iberian & Latin American Visual Culture Group continua la seva excel·lent tasca d’informar sobre tot allò relacionat amb l’art de la Península i del Continent: exposcions, publicacions, tesis doctorals, llocs de treball i més, amb una atenció aprticular al món anglo-saxó.

4. Petites exposicions: Pedralbes.

Potser que hi hagi qui dubti que la nostra estimada capital sigui un bon lloc per a grans exposicions internacionals, però que s’hi poden trobar petites joies està fora de tot dubte. El dia 10 (sí) es va inaugurar al Monestir de Pedralbes Les dones també seuen. Mobles i espais femenins dels segles XVI i XVII, una exquisida mostra comissariada per Mònica Piera (qui, si no?) sobre el món femení, el seus objectes i la seva posició, entre la Baixa Edat Mitjana i l’últim Barroc i entre la clausura i el món exterior, amb especial èmfasi en el món posterior a la reforma tridentina. A partir d’un objecte aparentment anodí i en realitat tan poderós com la cadira, ens endinsa en un món ple de matisos i d’encreuaments, mentre ens obliga a fer un recorregut revelador per tot el monestir. La museografia és tan encertada que mereix no només ser mirada, sinó també fotografiada.

5. Petites exposicions: el Tinell.

Dedicada a celebrar el mig mileni de les 95 Tesis de Luther  i deguda als esforços d’un altre esforçat cavaller de les arts, l’encert de l’exposició Imatges per creure. Catòlics i protestants a Europa i Barcelona, segles XVI-XVIII (Col·lecció Gelonch Viladegut) ve donat perquè en introdueix a la Reforma a partir del gravat, un dels mitjans a través del quals va expandir-se entre el seus contemporanis. Els aspectes majors de la Reforma i la Contrareforma (doctrina, personatges, cronologia, implicacions socials i poítiques, caricatura, repressió i control social, costums quotidians i fins i tot l’urbanisme) hi són tractats, insistint en el cas català i barceloní. Però, igual que les cantates de Bach que hi sonen de fons, no és difícil endevinar-hi un baix continu més enllà del tema principal: l’estatut de la imatge i més concretament, de la icona com a imatge única, que l’aparició de la imprempta posà en crisi amb la seva capacitat de reproducció il·limitada. Ho revela la segona i última part de l’exposició, amb el seu festival de gravats a partir d’obres pictòriques.

6. Petites exposicions: Ramon Pichot.

Quan una obra Ramon Pichot es veu sense mirar-se’n la firma, la primera reacció sempre és relacionar-lo amb algun altre artista de la seva època. La monogràfica que li dedica el MNAC, seguint la seva tasca de recuperació dels noms menys coneguts del nostre art de principis de segle XX, mostra d’una manera clara la raó d’aquestes confusions recurrents: Pichot, efectivament, va navegar, amablement i correcta, per l’atractiva varietat d’estils que li oferien els seus contemporanis. Només en la sèrie d’aiguaforts editats per Charles Hessèle a París hi hem sabut veure el seu caràcter, amb una força que potser amaga altres sorpreses. L’exposició s’acompanaya amb un catàleg-estudi del mateix títol, Ramon Pichot. D’els Quatre Gats a la Maison Rose, a càrrec d’Isabel Fabregat i altres (en venda aquí).

7. Novetats i temptacions.

Ja és oficial; aquest blog està literalment en un núvol, de fet, el Núvol: un cop al mes hi trobareu un top ten d’allò que s’hi hagi anat publicant. D’altra banda, a l’apartat Obres de la web d’aquest vostre segur servidor, hi he afegit algunes de noves, fins a fer la vintena. Moltes d’elles ja són en d’altres mans, però d’altres, efectivament, encara estan disponibles.

Set per set: Tenim un pla, finalment.

Foto: El País

Dediquem el Set per Set d’aquesta setmana exclusivament al nou Pla de Museus del Departament de Cultura i encara limitant-nos al període pressupostat, és a dir, el Pla d’Actuacions fins a l’exercici de 2021. Les senyals són bones, començant pel diagnòstic: reconeix que “els museus públics han perdut autonomia, sobretot pels processos de recentralització endegats en els darrers anys”, que encara queda un llarg recorregut per documentar les col·leccions (només 36,7% dels béns dels museus estan registrats i un 24,1% tenen fitxa d’inventari), que només el 41% dels museus va desenvolupar projectes de recerca durant el 2015, que el nivell de digitalització és “molt bàsic” i que el sector pateix precarietat laboral.

A l’hora de pressupostar els 61,159M€ previstos per al període 2018-2021, ens trobem amb uns benvinguts 20,36M€ per a “Donar suport tècnic i econòmic als museus per replantejar i innovar la seva missió museística, i per renovar les seves infraestructures i museografies” que sona bastant a carta blanca – una manera indirecta de reforçar l’autonomia dels museus, mentre no es preveu cap canvi legislatiu en aquest sentit. Aquesta quantitat és la partida més important de totes les accions més generals per a implementar el nou pla proposat, que aposta per un sistema que sembla més lleuger, territorialitzat i autònom.

Entre aquestes partides més generals, s’hi inclouen les promeses estrella del pla, ja destacades en premsa: 1,8M€ per a un nou Museu Nacional de Ciències Naturals, 2,55M€ per al nou Museu Nacional d’Història de Catalunya (que incorporarà el Museu d’Arqueologia de Catalunya), 3,69 M€ per a l’ampliació del MNAC al pavelló de Victòria Eugènia (el mateix que l’Ajuntament reservava per l’ICUB, encara que no tenim notícia que el conveni s’hagi firmat encara) i 2,336M€ a l’ampliació del MACBA.

Les accions generals es complementen amb partides destinades al desplegament de les xarxes de museus territorials i dels museus de suport,  estudis, suport a la internacionalització i similars, amb uns altres 17,456M€.

El capítol estricte de col·leccions rep 12,045M€, amb dues partides destacades. La primera és la compra d’obres, amb 4,4M€: la bona notícia d’un pressupost específic es compensa amb la limitació dels fons, tot i que els ingressos de noves peces també poden venir per altres vies no oneroses per als museus, com donacions i dacions. La segona, gens vistosa però necessària, són els 4,45M€ per al sistema de reserves i centres de col·leccions que, segons ens comenten, actualment es troben al límit. Per la seva part, la digitalització dels museus rebrà 1,25M €, mentre que la recerca no surt tan ben parada: es pressuposten 280.000 € i no es preveu en canvi cap acció concreta, com ara el foment de convenis individuals amb universitats.

La resta de les quantitats pressupostades es reparteixen en les accions relatives a l’impacte social i educatiu (escoles), amb 1,608M€, comunicació  amb 1,388M€ i estudis sobre la situació laboral i acords de col·laboració amb tercers 347.000 € (cap augment de sous a la vista, per tant).

En general per tant ens trobem amb un pla que ha fet un diagnòstic clar de la situació i sap a on ha de destinar els diners. La distribució del pressupost en canvi, podria ser diferent i haver dedicat més esforços als aspectes més clàssics de la gestió de museus, com ara la documentació i digitalització de les col·leccions, la recerca, i el creixement i la retribució directa de les plantilles.

Set per set: De Mònaco a Iraq.

1. Morgan, el jutge.

Als jutjats de Mònaco, en el cas que enfronta Yves Bouvier amb el seu antic client, el col·leccionista rus Dimitry Ryboliev, sobre les seves comissions com a consultor (o simplement venedor), el suís, conegut com els “Rei dels Ports Francs”, està gaudint dels avantatges de tenir un jutge, Morgan Raymond, que no dóna res per sabut i planteja al magnat rus les preguntes difícils, especialment sobre tractes similars amb altres consultors (article a Bilan, via artnet). Morgan es va fer càrrec del cas fa uns mesos, després que el primer jutge assignat sorprengués tothom demanant un trasllat a les illes Reunió (notícia a Le Temps).

2. Fred, l’historiador de l’art.

Foto: www.fredgmeijer.com

El servei de notícies de CODART informa que el Dr. Fred G. Meijer, un especialista en pintura holandesa de l’Edat d’Or, ha deixat el RKD, on era el punt de referència com a Senior Curator, i ha obert una consultoria pel seu compte, a www.fredgmeijer.com. Ofereix serveis d’atribució (sense valuació econòmica), classes magistrals, conferències, assaigs i catalogació de col·leccions.

3. Manuel, el director.

Foto: Il Giornale dell’Arte.

L’obertura del “Louvre de les Dunes” a Abu Dabhi ha estat finalment anunciada per al proper 11 de novembre. Il Giornale dell’Arte us ofereix una entrevista exclusiva amb el seu director, Manuel Rabaté.

4. Ens veiem a Berlín…

Foto: Gemäldegalerie.

…per veure reunides totes les taules que han sobreviscut del Díptic de Von Melun de Jean Fouquet, acompanyades d’altres obres del mestre i dels seus contemporanis, a l’exposició que li dedica la Gemäldegalerie, fins al 7 de juny de 2018.

5. I a Florència, més endavant,…

Foto: Biennale de l’Antiquariato.

… a la 30 Biennale de l’Antiquariato (des del 29 de setembre fins al 7 d’octubre), la primera després dels canvis introduits a legislació italiana sobre exportació de béns culturals mobles. Aquests canvis van seguir, en gran part, les conclusions del simposi organitzat per la mateixa administració de la Biennale al març d’aquest any.

6. I per què no a Nova York…

Foto: Coberta dels Evangelis de Lindau, The Morgan Library.

… per veure Magnificient Gems: Medieval Treasure Bindings a la Morgan Library, una petita exposició que reuneix la seva magnífica col·lecció d’enquadernacions medievals amb joies (a més a més del seu  Beatus de San Salvador de Tábara).  Però si no us ve de gust el viatge, cap problema, perquè la Morogan té en línia una gran part de la seva col·lecció, amb milers de fotografies i molt bons comentaris.

7. El blog de l’ARCA.

Un dels millors blogs sobre protecció del patrimoni històric i de criminologia sobre béns culturals és el que publica ARCA, (Association for Research into Crimes Against Art). La seva última entrada és sobre un arxiu de documents hebreus iraquians, que les autoritats dels Estats Units retornaran a les iraquianes el proper any. També serveix per aprendre què fer quan papers i llibres es mullen: refredar-los.

15.02.2013: Lampedusa visita el Picasso

 

Aquesta setmana m’ha sortit una nota llarga. Va sobre la posada en marxa de la Fundació del Museu Picasso.

Com és conegut, unes de les reivindicacions més reiterades del director anterior del Museu Picasso de Barcelona, Pepe Serra, era l’obtenció de personalitat jurídica.  A pesar d’un nombre de visites notable, el Museu, des del punt de vista jurídic, no era més que una marca de l’ICUB (Institut de Cultura de Barcelona, organisme depenent de l’Ajuntament), de manera que, no només més d’entregar tots els ingressos, sinó que no tenia capacitat ni per firmar un trist contracte.

Per això que es constitueixi una Fundació del Museu Picasso, amb la participació de l’Ajuntament i la Fundació Barcelona Cultura, en principi és una excel·lent notícia. Per fi el Museu tindrà la independència financera i funcional que necessita per seguir el seu propi programa i fer-se responsable tan dels seus èxits com dels seu fracassos.

Però no tothom n’ha quedat content i ja hi hagut  crítiques contra la “privatització” del Museu i contra el sotmetiment de la seva política als interessos de les grans empreses que  es presenten com a patrocinadors. Després de mirar-me els Estatuts (aquí),  haig de dir que no crec que sigui aquest el gran problema del nova Fundació. No hi ha d’haver necessàriament privatització de recursos. Ja entenc que el fet que la col·lecció i edifici continuïn sent titularitat de l’Ajuntament no és garantia suficient com per a evitar que s’utilitzin com a mers instruments de màrketing empresarial. Però també és cert que qualsevol estratègia de màrketing intel·ligent entén que si s’està patrocinant un museu, és bàsic que el museu continuï fent de museu. Està clar que els patrocinadors pressionaran per a aconseguir projectes amb un gran impacte social, però també seran conscients (o se’ls haurà de fer veure) que si es limiten a l’impacte, sense tenir en compte l’interès científic, acabaran matant la gallina dels ous d’or. Sigui com sigui, els Estatuts no entren a regular les relacions entre la direcció del museu i els patrocinadors, de manera que dependran en bona mesura del talent i la intel·ligència d’uns i altres – i cadascun tindrà les seves armes, si és que ens hem de posar en termes bèl·lics.

El que crec que és greu, en canvi, és que els Estatuts consagren un dels pitjors defectes d’altres èpoques: la partidització política.  Per això estic convençut que aquests Estatuts no pequen de maquiavel·lisme, com creuen els crítics de la privatització, sinó de lampedusianisme.

El punt clau està a l’art. 10, que estableix que tots els patrons de la Fundació seran nomenats per l’Ajuntament. I punt. No preveu ni tan sols l’exercici en terminis més llargs que els quatre anys de legislatura, ni tampoc la caducitat del càrrec. Això és tant com posar el patronat en mans del partit o partits polítics que guanyin la partida a cada moment. No és que cregui que els polítics adscrits a un partit busquin desesperadament el propi interès. El que passa és que, un cop més, no s’ha previst ni la més mínima de les cauteles per fer-los una miqueta difícil de caure en la temptació.

Aquest Patronat necessita que els seu Estatuts estableixin un mínim contrapès a l’Ajuntament, perquè mai no és bo que  una sola entitat acapari tot el poder. S’hauria d’haver previst una composició més oberta, que donés cabuda a d’altres entitats que, igual que l’Ajuntament, busquin l’interès públic i estiguin compromesos amb el bon funcionament del museu.  Estic pensant en el món acadèmic del país i de l’estranger, els col·leccionistes, els treballadors, els altres museus Picasso o d’altres institucions rellevants. Ja és de preveure que el Regidor de Cultura no s’ oblidarà de nomenar un o altre catedràtic o professor, però crec que seria més higiènic si els Estatuts establissin, expressament, que cal fer aquest nomenament o fins i tot, que cal que la proposta vingui de les pròpies universitats. No ha de ser tan difícil cedir una mínima quota de poder.

Igualment s’haurien de revisar els arts 24 i 25. El 24, sobre la Comissió Executiva del Patronat, estableix que el Patronat la nomena i li pot encomanar totes les funcions que cregui oportunes: no hi ha el perill que aquesta Comissió acabi buidant de contingut el Patronat? El 25, per la seva part, preveu la possibilitat de nomenar uns Col·laboradors retribuïts. No em sembla mala idea, però crec que tots ens sentiríem més confortables si s’hagués limitat el nombre de col·laboradors, el temps de servei (almenys s’haurien de renovar de tant en tant) i la retribució (o almenys el percentatge de pressupost que s’hi pot dedicar).

D’altra banda, s’entén que s’hagi escollit la Fundació Barcelona Cultura com a co-fundadora – actua com a punt de contacte amb l’Ajuntament d’un grup d’empreses locals que aporten un cert mecenatge cultural. Però també veig que seria un error quedar-se aquí. Justament perquè Barcelona Cultura barreja empreses molt diferents, amb interessos molt variats, pot portar a que el seu compromís sigui molt variable. El que cal és implicar patrons compromesos, que a les reunions demanin comptes clars, idees ambicioses i resultats contrastats. Recordem que durant massa temps en Millet es va torejar, entre altres, un Patronat massa difús.

I per acabar una nota d’avís. Donat que aquest és el primer museu municipal que assaja el model i que aquest ha estat aprovat per unanimitat del Ple de l’Ajuntament, no ens estranyem que li acabin trobant el gust i l’estenguin a la resta de centres. Personalment, tan greu em semblaria la Convergització com la Socialització, l’Esquerranització, la Icevització, la Pepetització, la Ciutadanització o la Cupització dels museus barcelonins, no us sembla?

09.02.2013: De Florència a Frankfurt

1. Primavera florentina

Pedro Fernández (doc. 1519 – 1521), Saint Blasi, c. 1517, oli sobre taula, 142,5 x 67 cm; prestat pel MNAC a l’exposició.
Gràcies a en Joan Yeguas, Conservador al Departament d’Art del Renaixament i el Barroc al MNAC, ens arriba la notícia de l’exposició que s’inaugurarà als Uffizi el proper 5 de març, “Norma e capriccio. Spagnoli in Italia agli esordi della ‘maniera moderna’” (fins al 26 de maig, entrades i catàleg aquí). Explorarà les connexions que va establir un grup extraordinari d’escultors i pintor sespanyols que, seguint les rutes obertes per la influència política, van viatjar cap a Florència, Nàpols i Roma per aborvir l’art de Miquel Àngel i els seus seguidors. L’exposició està comissiarada per Antonio Natali i Tomasso Mozzati, i pot tenir el mateix impacte que, respecte l’art barroc espanyoll, va produir “The Sacred Made Real, l’exposició que es va veure a la National Gallery de Londres entre l’octubre del 2009 i el gener de 2010. Segur  que els noms d’Alonso BerruguetePedro MachucaBartolomé Ordóñez Diego de Siloé esdevindran molt més familiars entre el públic internacional. Però l’exposició també mostra quin ús tan parical es pot arribar a fer de l’adjectiu “espanyol”. Tots els artistes esmentats són originaris o bé van treballar a Castella, Andalusia i Itàlia – i en part, Catalunya. València, l’altre gran focus d’introducció del Renaixament tardà a la península, ha quedat del tot oblidat.
2. Annus Mirabilis per a Coll & Cortés

 

Coll & Cortés va saber aprofitar l’exposció de 2009 a la National Gallery i, durant els mateixos dies, va presentar a la mateixa ciutat “The Mystery of Faith. Spanish Sculpture 1550 – 1750”, en col·laboració amb la Matthiesen Gallery. Va ser un pas important cap a assolir una presència internacional, que han aconseguit plenament al 2012. Al març, es van estrenar a TEFAF Maastricht amb un bon stand a la planta baixa; després, van ser una de les galeries que va inaugurar Frieze Masters a Londres; van continuar amb l’obertura d’una sucursal realment elegant al barri de Mayfair de la mateixa ciutat, (27 Albemarle Street, W1S 4HZ), durant la Old Master Weeks de juny i, per tancar l’any, van aconseguir vendre l’olide Josep de Ribera “Sant Pere Penitent” (1612-1613) al Metropolitan Museum. El 2013 també els pinta prou bé: de moment ja s’ha conegut la seva venda d’un magnífic “San Diego de Alcalá” (fusta policromada, 65 cm) de Pedro de Mena (1628-1688) al San Diego Museum.

3. Várez-Fisa, un nom a recordar

 

L’any ha començat amb l’extraodirnària notícia de la donació de dotze obres joies medievals per part del financer Várez-Fisa al Museo del Prado (aquí en teniu la presentació a la seva web). Les penjaran a finals d’any en una sala amb el nom del mecenes, en la qual ja hi ha instal·lat l’enteixinat de Santa Maria de Valencia de San Juan (s. XIV, 11 x 6 m), també cedit per Várez-Fisa. Com a part de l’acord, l’any passat el Prado va adquirir al col·leccionista una obra de Lluis Borrassà, “Sant Andreu rebutjant els ídols”  – una obra important, però no tan excepcional com algunes de les que ara ha donat, com ara el “Lavatori” del Mestre de Sant Esteve d’Andorra, fotografiat a dalt (pintura mural transferida a tela, 241,5 x 201,5 x 87 cm, 1216-1220). La col·lecció de Várez Fisa és però molt més rica i inclou obres de  by Zurbarán, Velázquez, Goya (i El Greco), tal i com  Karina Sainz Borgo recorda aquí. D’altra banda, donat que Várez-Fisa va nèixer a Barcelona, més d’un s’ha preguntat perquè la donació no ha estat a favor del MNAC, les grans col·leccions del qual haurien proporcionat un context molt més adequat. La resposta és la més senzilla i trista: en efecte, Várez-Fisa va tantejar el MNAC anys enrera, però no hi va trobar la rebuda que esperava.

4.Què en dirà Andorra?

 

Serà interessant veure quina és la reacció del Govern d’Andorra sobre l’adquisició per part del Prado del mural de Sant Esteve. Com és sabut, les col·leccions del MNAC conserven els fragments  provinents de l’absis de la mateixa església (fotografia de dalt), a més d’altres exemples provinents de diverses esglésies romàniques andorranes. El 2008, les autoritats del Principat pirinenc van incorporar-se al Consell d’Administració del museu, en un gest de bona voluntat. Però només s’hi van quedar fins al 2011, quan el van abandonar per, segons van explicar, estar en una posició més clara cara a reclamar el retorn de les pintures – gràcies a Déu, no s’han acabat de decidir mai. Però ara, que faran?

 

5. Està bé quan acaba bé

   

Com és conegut, la Generalitat gaudeix del dret de tanteig i retracte quan una obra del patrimoni cultural es subhasta. Però quan La Mare de Deú del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes (pedra policromada, 108 x 43 x 26 cm) de Bartomeu Robió (doc. 1360-1379) va sortir en el catàleg de Balclis per a la venda del maig 2010, els reponsables del govern van intentar imposar una interpretació abusiva del seu dret. Segons aquesta, els 120.000 € que s’havien establert com preu de sortida imprès al catàleg ,s’havien de considerar una oferta ferma i definitiva de venda, de manera que van intentar obligar a vendre-la, abans de la celebració de la subhasta per aquest preu manifestament baix. Naturalment no ho van aconseguir, però si que se’n van sortir de fer retirar l’obra de la venda, ja que per la seva part, la casa de subhastes no els havia avisat en els terminis previstos per la llei. L’obra, per tant es va tornar a ofeir a la subhasta del març de 2011. Però tothom era conscient de la intervenció agressiva per part de les autoritats, de manera que només va haver-hi una puja simbòlica i, finalment, la Generalitat va aocnseguir la peça per només 130.000 €. El cas va deixar alguna ferida oberta. Però ara ja deu estar tancada, sobretot després que el passat 12 de desembre, van presentar l’obra restaurada al Museu de Lleida. El Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, un ens públic que treballa amb restauradors privats, va fer un molt bon treball – molt més fi que el que la fotografia sembla mostrar. El més feliç de la festa era el conservardor Albert Velasco, que va ser qui va donar la primera pista de la venda. Encara que ell, segons ens va dir, preferia encara més la Mare de Deu de Saidí, del mateix autor, cedida per la parròquia de Sant Llorenç of Lleida per a l’ocasió i que, com es podia apreciar, necessitava una bona neteja. Per a que el final de la història sigui encara més rodó, s’acaba d’anunciar que la parròquia ha accedit a deixar que el CRMBC restauri l’obra – aquí teniu el  vídeo amb Velasco, Àngels Solé (Directora del CRBMC),  Montserrat Macià (Directora del Museu de Lleida), i l’escultura.

6. Llibres: per anar a dormir

Tracta dels artistes amb “obres que parlen de passió i mort;  amb temes com el misteri, l’inesperat, l’irracional i el fantàstic, el grotesc i el mal – retratant els marginats socials: els orats, els criminals, els captairies”. Així és com l’editorial  Gerd Hatje Cantz promociona “Dark Romanticism. From Goya to Max Ernst”, el catàleg que Felix Krämer, cap del Departament d’Art Modern del Städel Museum, ha dirigit per a “No Day Without Night”. L’exposició, que va tancar amb èxit a Frankfurt el 20 de gener, es tornarà a obrir amb el títol “The Angel of the Odd” al Musée d’Orsay el 5 de març (fins al 9 de juny) – podeu aquirir la publicació per  45 € aquí.

7. L’altra banda de les coses

Segons el tòpic, els alemanys gasten moltes energies discutint tots els temes des de tots els punts de vista possibles, fins a les més profundes de les profunditats. El Städel Museum no ho podrà negar, donat que la seva propera exposició temporar, comissiarada per la Dr. Eva Mongi-Vollmer (que té el càrrec fascinant de Conservadora per a Projectes Especials al Städel Museum) i la Dr. Maraike Bückling (Cap del Departament de Renaixament a Neoclassicisme, Liebieghaus Skulpture Sammlung), s’ocuparà d’artistes com Mengs, Canova or David, que van voler torbar un ideal estètic i moral en l’antiguitat en el mateix moment que el romanticisme, tractat en l’exposició anterior, començava a posar-lo en dubte (“Beauty and Revolution”, del 20 de febrer al 26 de maig, Städel Museum Frankfurt, entrades per 12€, catàleg a detallar).

20.12.2012: Natural i extraordinari

Per aquesta setmana, havia preparat un post amb només bones notícies del món de l’art – crec que una mica d’optimisme ens aniria bé, no? Però en realitat és la política la que ens fa somriure aquests dies. Que el partit de centre-dreta, guanayador de les eleccions, i el partit de centre-esquerra, líder de l’oposició, s’hagin posat d’acord per constituir un govern estable, enmig d’aquests temps díficils, i per donar-nos a tots plegats veu i vot en un referèndum d’independència, em sembla a la vegada natural i extraordinari. A França, estarien parlant de “Union Sacrée”; al Regne Unit, de “Great Alliance”; a Alemanya, de “Grosse Koalition”. I vist com s’ho estan prenent per Madrid, tot apunta que ens hem embarcat en una altra d’aquestes revolucions, tranquiles i democràtiques, que s’han vist a Europa des de 1989. Per mi és important subratllar-ho: la causa catalana va directe al cor de la idea europea. Si ho aconseguim, aquesta idea serà més forta i més gran – de fet, tal i com mostra Jaume I a les Corts, al s. XIII també teníem bones intuïcions per on havien o haurien d’haver anat les coses. La setmana que ve, més art!

Il.lustració: Les Corts de Jaume I (1208-1276), il·lustració de l’incunable de “Les Constitucions i altres drets de Catalunya” (1495) conservades a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, Barcelona.

25.11.2012: Un discurs per a un país

Ramon Casas (1866-1932), Madeleine. Oli sobre tela, 117 x 90 cm, 1892 (Museu de Montserrat). Foto: Museu de Montserrat.
Ja hem disculpareu, però aquesta setmana, en lloc dels habituals set flashos, penjo un d’aquells comentaris més o menys llargs que cauen per aquí de tant en tant. El que vull tractar és com presentar l’art català al món – potser no es tracta de cap tema de  rabiosa actualitat, però espero que interessi almenys als lectors d’aquest bloc.

Tot ha començat amb la lectura d’una tesi de màster prou interessant, presentada per Laura M. Cales, una investigadora jove, a la  University of Colorado – dins d’un programa en què combinava “19th Century Spanish and Catalan Arts” com a “major”, i “Postcolonial Theory and Criticism” com a “minor”, segons la seva pàgina al Linkedin. El seu tema d’investigació és la relació entre l’obra de Ramon Casas (1866-1932) i Santiago Rusiñol (1861-1931) amb les fonts parisines del seu estil. D’una manera pràcticament unànime, explica Cales, aquesta relació s’ha qualificat de mera dependència, de manera que Casas i Rusiñol no passarien de ser un seguidors, amb talent però tardans, de les fromes menys compromeses del Realisme i el primer Impressionisme francesos.  Cales creu que aquesta visió es incorrecta i respon a un marc conceptual erroni. En paraules seves:

Si deixem de confiar en les dicotomies ideològiques de centre i perifèria / província, de modernitat i retraso, i semblants, i si rebutjem la idea d’Espanya com la tocadardana de la modernitat Europea a l’hora definir el marc conceptual que ens ha de permetre avaluar part de la seva producció artística, podrem considerar la relació de Casas i Rusiñol amb l’art de París com una activitat intercultural, plena de significat, que va donar lloc a una certa distància i a un procés d’aprenentatge, apropiació i traducció de diferents maneres de crear i promocionar l’art.

(Laura M. Cales, The Barcelona – Paris Connection: A Response to the Critical Framings of Ramon Casas and Santiago Rusiñol’s Engagement with French Art and Culture, Thesis for the degree of Master’s of Arts, University of Colorado, Boulder, Colorado, 2012; p. 106, consultada a ProQuest, at http://www.proquest.com; traducció pròpia).

Personalment, jo sí que crec que tan Espanya com Catalunya van arribar amb retard a la modernitat europea i que París va actual, durant les dècades del canvi de segle, com un centre que atreia i alimentava bona part del talent artístic marginal europeu i americà. Però aquesta crítica no desvirtua l’aportació clau de Cales: reintegrar el centre i la perifèria en una visió més àmplia i entendre que en les dinàmiques que van establir, també hi havia lloc per a la creativitat i el diàleg, en un grau sorprenement interessant.

Aquestes idees d’ “apropiació crítica i creativa” i d’ “intercanvi intercultural” també ajuden a entendre altres moments de la història de l’art català. Per posar un exemple ràpid, en aquest mateix blog hem vist com l’estudi del Dr. Castiñeiras sobre el Tapís de la Creació romànic (llana sobre llana, 358 x 450 cm, finals del s. XI – principis del s. XII, Museu de la Catedral de Girona) end of the 11th century – beginning of the 12th century, Museum of the Cathedral of Girona), ha revelat que es tracta d’un speculum principis (“mirall per al príncep”)que s’havia dissenyat per al jove comte de Barcelona Ramon Berenguer III, count of Barcelona, i que portava una mica més enllà el programa iconogràfic establert pel Mantell dels Estels, ofert unes dècades abans pel duc de Bari al kàiser germano-saxò Enric II (Manuel Castiñeiras, El tapís de la creació,  Catedral de Girona, Girona, 2011; pp. 32, 93-94 i 114).

D’altra banda, resulta quasi tòpic afirmar que el concepte de transferència també funciona per a altres llocs i temps d’Europa. Per continauar amb coses que s’han vist per aquí, en un post del mes d’agost es podia comparar, una al costat de l’altra, la Madonna de Roudnice txeca (Mestre del retaule de Trebon, c. 1385 -1390, Convent de Santa Agnès de Bohèmia, Galeria Nacional d’Art a Praga) amb la Mare de Déu dels Àngels (c. 1385, MNAC, Barcelona) de  Pere Serra (actiu a Barcelona entre 1357 -1408) i, així, veure-les com a “traduccions” del Gòtic Internacional nascut a les corts franceses i nord-italianes.

Anant una mica més a fons, potser podríem emprar aquests exemples per pensar sobre una determinada manera de comprendre el que és una cultura nacional. Diguem-ne una “comprensió agraïda”, per tal de poder subratllar, com a idea important, que les obres d’art mestres d’una determinada cultura nacional sempre deuen alguna cosa a les realitzacions d’una altra cultura nacional, propera o llunyana. En un món ideal, que de vegades coincideix amb el real, aquest tipus de comprensió guia els projectes de les corresponents institucions culturals nacionals, com ara el  MNAC . Però sempre hi podem fer més.

En resum, gràcies a gent com Laura Cales, ara podem usar amb tota confiança termes com “intercanvi intercultural” i “apropiació creativa” quan parlem de l’art català del fin de siècle. Crec que és una bona notícia, perquè ajuden a, ni més ni menys, construir un discurs modern per tal d’explicar una història molt antiga.