Set per set: De Dallas a la llei

1. Era veritat.

La notícia ja circulava desde feia algunes setmanes, però avui el Meadows Museum de Dallas finalment ho ha anunciat: ha adquirit La Platja de Portici de Marià Frotuny, una obra mestra de la seva última etapa.  L’obra va ser redescoberta en una col·lecció privada dels Estats Units gràcies a l’equip darrere la magnífica retrospectiva de Fortuny al MNAC de 2004, a la qual es va poder incorporar a l’últim minut. Des d’aleshores, les notícies sobre la seva disponibilitat eren intermitents.

2. Zugaza en la seva línia.

Els èxits de Miguel Zugaza com a director del Museu de Belles Arts de Bilbao cointunen en tots els fronts. Va tancar el 2017 amb rècord de visitants (300.000) i ara acaba d’arribar a una acord amb la BBK per finançar en part la reforma de les sales de l’edific antic del museu, a canvi de cedir algunes de les obres més importants mentre romanguin tancades (de maig a octubre, article a El Mundo). L’arquitecte és Luis María Uriarte, que ja es va encarregar de l’ampliació i reforma de 2001 -comentada aquí.

3. Pessebre rescatat.

Un dels cossos de policia europeus més coneguts pel que fa a la protecció  és l’italià Comando Carabinieri per la Tutela del Patrimonio CulturaleL’últim anunci de cas resolt, part d’una investigació encara oberta, va amb la temporada ja que inclou la recuperació de més de 250 excel·lnts figures  pessebre napolitanes del s. XVIII, desaparegudes des del 1999 i per part de les quals en busquen els propietaris. La xarxa implicada s’extén per tot el país i se sospita que pot ser responsable de robatoris encara més importants (notícia a ANSA, amb quasi 30 fotos).

4. A l’abril.

D’aquí tres mesos, Brepols publicarà Sublime Truth and the Senses: Titian’s Poesie for King Philip II of Spainde Maria Tanner. Segons avança l’editorial, l’autora veu en  cèlebre encàrrec “a cohesive program of Hapsburg ethical views and political concerns”  dissenyat per coincidir  amb la presentació de l’hereu al tron per tots els terriotris de l’imperi. Per a executar-lo, el geni venecià, ja al final de la seva carrera,  va haver d’innovar el seu llenguatge artístic per a un dels seus clients més constants.

5. Blog: acabat de descobrir.

A Medieval Art Research de trobareu moltíssimes notícies, actuals sobre conferències, cursos, beques i llibres d’art medieval. Una feinada per als seus autors, estudiants de postgrau del Courtauld Institute of Art.

6. Aprofiteu les rebaixes!

Segur que si esteu subscrits a les alertes de qualsevol companyia aèrea, ja haureu rebut l’email de gener amb preus increïbles per a last-minute. En aquest videoarticleLe Monde us informen de quatre bones exposicions arreu d’Europa (occidental) a puunt de tancar per aprofitar-les:  Il Cinquecento a Firenze al  | Palazzo Strozzi de Florència fins el 21 de gener; Gauguin l’alchimiste al Grand Palais de Paris fins el 22 de gener; Dentro Caravaggio al Palazzo Reale de Milà fins el 28 de gener, Toulouse-Lautrec. ll mondo fuggevole al mateix lloc fins el 18 de febrer.

7. Funciona?

Llegir la frase ‘se ha pedido la declaración de Bien de Interés Cultural (BIC) “para que no salga de España” ‘ respecte una bé del patrimoni cultural (en aquest cas, l’obra del poeta Vicente Aleixandre, notícia aquí) em fa pensar fins a quin punt la prohibició d’exportació, sense compromís de compra ni cap altra compensació, és efectiva com a mesura de protecció. Evidentment funciona per al cas concret, però al mateix temps es converteix en un incentiu molt poderós per intentar exportar qualsevol altre bé abans que les autoritats puguin fer res.

 

Set per set: Regals per tots.

Dediquem aquest primer post de l’any a destacar algunes de les adquisions que han rebut durant els 2017:

1.  Finalment.

Els diferents intents del MNAC d’adquirir alguna taula medieval van reeeixir en el cas de la Decapitació de Sant Baldiri de Lluís Dalmau (oli sobre taula, 152,5 x 101,5 x 9,5 cm), gràcies a la Fundació Palarq que va pagar els 125.000 € (més comissió) assolits a la casa de subhasta Balcli’s. El Museu ja compta amb un Naixament i un Sant Joan Evangelista del mateix retaule.

2. Sant Antoni contra tots els elements.

L’adquisició d’aquest Sant Antoni Abat (tremp i daurat d’or sobre fusta, 118 x 71 cm) de Ramon de Mur (actiu 1411-1435) es va publicar al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya el passat juliol i constitueix tot un homenatge als funcionaris del Departament de Cultura que, malgrat totes les dificultats, entrebancs i intervencions indesitjables, van reeixir a completar-la. Cada cop més aprop del retorn de la normalitat, el destí de la taula, que tot apunta que no serà gaire lluny d’on l’artista va treballar, s’anunciarà aviat.

3. Val la pena tenir bons amics.

Aquesta Parella de vells (1900-1901, 30 x 30 cm), de Carles Casagemas, es va incloure primer a la retrospectiva que el MNAC va dedicar a l’artista entre el 30 d’octubre de 2016 i el 22 de febrer d’enguany. Després d’uns mesos de negociacions, els Amics del Museu l’acaben d’adquirir a la Glaeria David Cervelló per fer-ne dipòsit al Museu.

4. I mira que van començar bé.

Com tothom sap, el Museu d’Art Lleida: Diocesà i Comarcal ha acabat l’any sent notícia per exacatment el contrari, però al mes de gener anunciava l’arribada de l’extraordinària col·lecció de 22 plats i 2 pots de ceràmica de la zona, del s. XVII, obtinguda gràcies a la persistència del seu conservador en cap i els recursos posat a disposició pel l’aleshores conseller de Cultura Sr. Santi Vila.

5. Discretament.

Sense fer gaire soroll, l’Ajuntament de Barcelona ha anat distribuint el Llegat Manuel Maria Bosch Puig (1947-2015). La part més important ha anat al seu museu de preferència, el MNAC, tal i com explicava Maria Palau en aquest excel·lent article. Però altres institucions, com ara el Museu Marès també han rebut algunes peces: 28 en total i entre elles, una Maternitat en marbre de Joan Llimona.

6. S’ho van guanyar.

L’excel·lent gestió econòmica de la Fundació Dalí li va permetre adquirir, al març de l’any passat, el sòlid oli Figura de perfil de 1925, per 2.041.554 € a Bonhams. La presentació de la nova adquisició es va fer en el marc d’una exposició marca de la casa, titulada Salvador Dalí. Aprenent de pintor.

7. Està bé el que acaba bé.

Ja dins d’aquest any, el 4 de gener el periodista de El País José Ángel Montañés ens explicava en aquest article el retorn feliç i sense cap cost de la Mare de Déu de Valldossera a l’Arquebisbat de Tarragona. El resultat va ser degut a la suma de l’expertesa de Francesca Español i la intuïció i la generositat de l’antiquari Albert Martí Palau.

Set per set: De Lleida a Londres

1. Des de l’estranger.

Del cas de Sixena se n’han fet ressó el Frankfurter Allgemeine Zeitung, The Art Newspaper, The New York Times, The Guardian, entre altres. Com és natural, el vinculen a l’aplicació del 155 (l’excepció, ja hi ens anem acostumant, ha estat Javier Pes a artnet). Cap d’ells, però, recull el fet que una acció de salvament s’hagi acabat convertint en una acusació d’espoli. Ens queda feina per fer.

 2. Amb un altre estil.

Aquesta setmana, les actives autoritats aragoneses podrien haver aprofitat altres oportunitats, menys agressives, per ampliar el patrimoni de les seves institucions. A Barcelona, L’Anuncació  de Pere Garcia de Benavarri del retaule de Montanyana ha quedat per vendre, mentre que un Sant Antoni Abat del mateix artista surt aquesta tarda. A Madrid s’ha venut una interessant predel·la de procedència igualment aragonesa per 108.000 € (inclosa la comissió del 20%).

 3. Juan de Sevilla.

Les obres del 400 castellà no abunden i per això les 187.500 lliures per al tríptic complet de Juan de Sevilla a Christie’s la setmana passada semblen un preu atractiu – si bé l’estat de conservació no era pas excel·lent, sobretot si el comparem amb el Retaule de Sant Joan Baptista i Santa Catalina del Prado. Al 2015, la Matthiesen Gallery de Londres oferia a Tefaf les taules del Retaule Grajal atribuïdes al mateix autor.

4. Feina feta.

La Fundació Dalí, pionera en la publicació en línia de catàlegs raonats, acaba de penjar la última part (anys 1968 a 1983) del corresponent a la pintura del Mestre. Al mateix temps, ja ha establert les Bases pel Catàleg Raonat d’Escultura i Obra tridimensional de Salvador Dalí.

5. A Maastricht, deu anys més.

L’èxit de les dues noves edicions complementàries de TEFAF, la fira de referència per a les antiguitats i l’art antic al món, a Nova York, semblava que podria posar en dubte la continuïtat de la seva seu i dates tradicionals: el març a Maastricht, Holanda. Però la promesa d’expansió dels pavellons i la millora de les connexions de l’aeroport de Maastricht – Aachen, a més de la cessió d’un edifici a la ciutat mateixa, n’han assegurat la continuïtat almenys fins al 2028 (notícia a l’Antiques Trade Gazette). Com es veu al seu anunci, la propera edició serà del 10 al 18 de març de 2018.

6. Nou catàleg del Marés.

El Museu Marés de Barcelona ha publicat en línia el seu Catàleg del Moble. Edat Mitjana, segles XIV-XV. S’hi cataloguen 32 objectes, dels quals 29 són arquetes, cofres, caixetes o contenidors catalans i castellans, estudiades per Jaume Barrachina, Félix de la Fuente i Sofia González Bernis, de manera que l’obra esdevé una referència en aquest camp. En la presentació es va esmentar la possibilitat d’anar publicant els estudis, ja completats, de la resta de la col·lecció de mobles del Museu.

 7. Notícies del Courtauld.

El Courtauld Institute de Londres està embarcat en el seu projecte de renovació i expansió, tan física com digital,  més gran des de la seva fundació, sota el nom de Courtauld Connects. D’altra banda, la seva iniciativa Courtauld Books Online continua endavant, ara amb una publicació sobre ivoris gòtics (Gothic Ivory Scuplture. Content and Context), com sempre descarregable gratuïtament.

Subscriviu-vos – les icones de fb, tw i rss les trobareu a dalt a la dreta.

Set per set: Aquella nit al Liceu.

De tant en tant, es dóna el cas que t’arriba una peça que és especialment agraïda a l’hora de fer-ne la recerca. És el cas de l’oli a què dedico aquesta entrada, adquirit recentment a un molt bon col·lega. Espero que les línies que segueixen trasmetin ni que sigui en en grau mínim, l’entusiasme creixent a mida que es van trobant les pistes que permeten entendre l’obra.

 

Josep Tapiró i Baró (Reus 1836 – Tànger 1913), El Gran Teatre del Liceu després de l’incendi de 1861 o Rescoldo entre las runas. Oli sobre tela, 95 x 78,5 cm c. 1861. Firmat angle inferior esquerre: “J. TAPIRÓ”. Amb marc original.

Aquest oli, del qual Roger Alier en recull el títol Rescoldo entre las runas[1], és obra de Josep Tapiró i Baró (Reus 1836 – Tànger 1913), un dels artistes catalans més destacats de mitjans del s. XIX i principis del XX, de la mateixa generació que el seu amic Marià Fortuny. El tema són les runes després de l’incendi de 1861 del Teatre del Liceu de Barcelona, tractades de manera esplèndida per Tapiró.

En efecte, l’incendi del Teatre va ser un esdeveniment que va causar un gran impacte en la societat catalana i internacional del moment i els dibuixos i gravats que el registraven es van multiplicar a la premsa i en altres mitjans, fins al punt de generar una petita sèrie de souvenirs. Les imatges produïdes però eren d’una ambició limitada i un tractament molt convencional (fig. 1) – encara que una mica més refinat en un esmalt, recentment redescobert, que presenta la vista de l’edifici cremat en sentit invers a la nostra obra (fig. 2).

Tapiró, en canvi, supera fàcilment aquests convencionalismes i es capaç de crear una imatge d’una gran presència, sens dubte deutora de la seva formació en l’àmbit post-romàntic, amb mestres com Claudi Lorenzale. Sembla a més a més que es va tractar d’un exercici que va compartir amb el seu condeixeble i amic Tomàs Moragas (1837-1906): el Museu d’Arts Escèniques de l’Institut del Teatre de Barcelona conserva la vista complementària, des de l’escenari a l’amfiteatre, que executà Moragas també a l’oli (fig. 3).

Gràcies als seus mestres, tan Tapiró com Moragas van adquirir un gust per les ruïnes i els monuments del passat, els quals sovint trobava en els entorns més immediats, durant les seves campanyes de pintura à plein air a les quals també s’afegia Fortuny. Així, entre els àlbums d’apunts de Tapiró de l’època es troben diferents testimonis d’aquesta temàtica[2]  (fig. 4) i va mantenir-ne l’interès al llarg de la seva carrera, com es pot observar a la seva Processó a les ruïnes de la basílica de Magenci (Roma)[3]  (fig. 5) amb la qual la nostra obra es relaciona fàcilment.

L’obra és també important des d’un punt de vista documental, ja que és fruit de l’observació directa, com demostren els obrers treballant en el desenrunament, el terra encara fumejant i el detall de les corretges penjant de l’arc de l’escenari. Tapiró a més a més, reprodueix les dimensions exactes de l’edifici, i l’estat que presenta correspon perfectament al fet que l’incendi va ser tan ràpid que no va tenir temps de calcinar les parets i que l’estructura bàsica va resistir prou bé[4].  Per aquest motiu, la planta del soterrani es va poder aprofitar plenament i quan estudiem el plànol que l’arquitecte Oriol Mestres en va aixecar  per al Teatre reconstruït (fig. 6), observem que coincideix punt per punt amb el que Tapiró registrà fidelment a la seva obra. Amb tot, Tapiró es permet alguna llicència: per ressaltar la monumentalitat de l’edifici empra per a les figures un cànon lleugerament disminuït; un recurs que podria haver après ben fàcilment del seu admirat David Roberts (del qual, encara al 1871, copiava models en unes Escenes Orientals)[5].

En definitiva, Tapiró tracta les restes de l’edifici com una “ruïna moderna”: ens fa veure en el Teatre danyat un autèntic monument que, fins i tot en el seu moment més crític, manté intactes la seva dignitat i la seva grandesa. Són qualitats que d’altra banda presagien els futurs dies de glòria, els quals el Teatre no tardaria a tornar a assolir, després de la seva reconstrucció.

De fet, hem de suposar que la idea de la reconstrucció ja estava plantejada  i en marxa en el moment que Tapiró executà aquesta obra. En efecte, tal i com explica Bassegoda Nonell[6], l’incendi es va produir el 9 d’abril de 1861 i menys de dues setmanes després, el dia 18, la Junta de Propietaris del Liceu es reunia en sessió extraordinària per acordar-ne la reconstrucció. L’endemà, dia 19, ja es van començar les obres, sota la direcció d’Oriol Mestres i només van necessitar un any i un dia per a ser acabades i inaugurades, el 20 d’abril de 1862. El resultat va ser esplèndid i entre els artistes que hi van treballar s’hi comptaven contemporanis de Tapiró, alguns d’ells condeixebles seus a l’Escola de Llotja: Ramón Martí Alsina (1826-1894), Joan Vicens (1830-1886), Josep Mirabent (1831-1899), Antoni Caba (1838-1907) o Agustí Rigalt (1846-1898). Així, podem pensar perfectament que, si Tapiró hagués romàs a Barcelona, també hauria participat en la decoració del Teatre reconstruït.

Però encara que també ell estava cridat a un futur brillant, aquest li arribaria en una altra ciutat. Poc després de la data d’aquesta obra, al 1862, es traslladà a Roma, per reunir-se amb el seus inseparables Fortuny, que el va ajudar a fer el pas, i Moragas, que hi havia arribat al 1858. Allà compartirien taller i temàtica. Amb Fortuny, més tard, va fer el viatge a Tànger, on Tapiró finalment s’hi assentà, per esdevenir un dels grans orientalistes europeus del moment, conegut sobretot pels seus retrats dels habitants del país, executats a l’aquarel·la amb un virtuosisme excepcional. El Museu Nacional d’Art de Catalunya va adquirir-ne un fa pocs anys, el magnífic El Santó Darcawi. Tapiró va morir a Tànger el 1913.

Notes

[1] A Alier, Roger:  El Gran llibre del Liceu, Barcelona 1999, p. 66, on el reprodueix en blanc i negre.
[2] Podem citar en aquest sentit diferents obres, totes elles subhastades no fa gaires anys a la sala Fernando Durán de Madrid: Claustre i arbre al verso (aquarel.la sobre paper, 15 x 22,5 cm), Claustre (aquarel·la sobre paper, 21 x 29 cm, fig. 4), Claustre (aiguada sèpia sobre paper, 9 x15 cm), Catedral de Tarragona (aquarel·la sobre paper, 22 x 27 cm), Santes Creus i al verso apunt (dibuix sobre paper, 21,5 x 28,5 cm),  Cementiri al peu de la muralla; al verso dos nens (llapis sobre paper 29 x 21,5 cm). Devem aquestes referències a l’amabilitat de Jordi À. Carbonell.
[3] Reproduïda a Carbonell, Jordi À.: Josep Tapiró (Reus 1836 – Tànger 1913), Reus, 2014; p.42.
[4] Segons recull Genaro García, a García, Genaro: Liceo Barcelonés de S.M. la Reina Dª Isabel II: historia de la fundación de esta Institución y de su desarrollo hasta el año 1896, Barcelona 1897; p. 63. El mateix autor, més aviat critic amb la gestió contemporània del Teatre, afirma que l’incendi s’hagués pogut contenir ràpidament si els equips d’extinció (mangueres, conduccions d’aigua) haguéssin estant ben mantinguts i en condicions.
[5] Llapis i aquarel.la sobre paper, 29,2 x 21,2 cm, col·lecció particular, publicat a Carbonell, Jordi A.: Orientalisme. L’Al-Maghrib i els pintors del segle XIX. Reus, 2005; p.182.
[6] Bassegoda Nonell, Juan: “La Casa del Cercle del Liceu i els seus precedents”, a AA.VV., El Cercle del Liceu. Història, Art, Cultura, Barcelona, 1991; p. 78.

Figures

Fig. 1. A. C. i E. L., Gran Teatro del Liceo. Ruinas causadas por el incendio en la noche 9 abril de 1861, Litografia, 40 x 20 cm, Museu d’Història de Barcelona.

 

Fig. 2. Anònim, Les ruïnes del Gran Teatre del Liceu 1861, oli sobre esmalt, 5 x 3 cm., col·lecció particular.

 

Fig. 3. Tomàs Moragas, Incendi del Gran Teatre del Liceu. 1861, oli sobre tela, Museu d’Arts Escèniques – Institut del Teatre de Barcelona.

 

Fig. 4. Josep Tapiró, Claustre, aquarel·la sobre paper, 21 x 29 cm; signat amb el segell testamentari a l’angle inferior dret. Subhastat a Fernando Durán, Madrid, 28.06.2011, lot 175.

 

Fig. 5. Josep Tapiró, Processó a les ruïnes de Magenci, oli sobre tela, 117 x 135 cm., signat “J. Tapiró” a l’angle inferior esquerre, Reus: col·lecció privada (reproduïda a Carbonell, Jordi À.: Josep Tapiró (Reus 1836 – Tànger 1913), Reus, 2014; p.42).

 

Fig. 6. Oriol Mestres, Gran Teatro del Liceo de S. M. la Reina Isabel II. Plano del sótano, 1861. Reproducció digital. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Servei de Biblioteques, 2013. Reproducció de l’original propietat de la Societat del Gran Teatre del Liceu (https://ddd.uab.cat/record/117346).

Set per set: De París a Cluny.

1. El Louvre, sempre sorprenent.

Foto: Musée du Louvre

Si viatgeu a París, no us perdeu François Ier et l’Art des Pays-Bas al Louvre. La coservadora Cécile Scailliérez ha muntat una exposició sorprenent rica i generosa dels millors artistes flamencs i holandesos a la França del Renaixament, la producció dels quals havien quedat durant massa temps sota l’ombra dels seus contemporanis italians. L’excel·lent catàleg és una obra de referència en aquest camp.

2. Picasso, dia a dia.

Foto: Musée Picasso

Picasso 1937. L’anée érotique al Museu Picasso de París dóna molt més del que el seu títol enginyós sembla prometre. Es pot seguir, dia a dia, l’enorme capacitat de treball de Picasso i la seva gran habilitat de cambiar d’un estil a un altre, sempre dins d’una exploració coherent dels molts llenguatges artístics que dominava d’una manera aclaparadora.

3. La qualitat és vella, els diners són frescos.

Foto: Christie’s

artnet trobareu un bon reportatge sobre la històrica venda del Salvator Mundi de Leonardo, mentre que a Christie’s  han penjant el video de la batalla final. L’estratègia de la casa de subhastes d’incloure l’obra mestra en una subhsata d’art contemporani s’ha revelat brillant, donat que els dos últims licitadors estaven representats per François de Poortere, International Director and Head of the Old Master’s Department, que anva pujant a poc a poc, i per  Alex Rotter, Chairman of post-war and contemporary art for the Americas, els increments del qual eren molt més atrevits. El client d’aquest és qui finalment va quedar-se’l, per 450,3 million de dòlars (comissions incloses).

4. Compreu-ho barat, doneu-ho car.

Al blog de l’ARCA, hi publiquen un  article explicant una estratègia d’ ingenieria financera: es tracta de comprar una peça important, preferiblement d’arqueologia, a un preu raonable, per després deixar-la valorar a un preu molt més alt per un “expert” (proveït pel venedor), de manera que surti a compte donar-la a una institució a canvi d’interessants avantges fiscals.

5. Prometedor.

Anònim (Anvers), Retaule de la Passió de Crist, c. 1510. Burgos, San  Lesmes, Capilla de Salamanca (Foto: Hans Nieuwdorp Archive, Illuminare – Centre for the Study of Medieval Art | KU Leuven).

Brepols publicarà al gener de l’any que ve  “Netherlandish Art and Luxury Goods in Renaissance Spain”, editat per D. van HeeschR. Janssen i  J. Van der Stock). Recollirà les contribucions al simposi del mateix títol a la Universitat de Lovaina, al febrer de 2016.

6. El cas Tàpies: una contribució alemanya.

En el cas de la venda de la col·lecció privada d’Antoni Tàpies a Christie’s, personalment m’hi vaig mostrar a favor, ja que no havia trobat cap article ni estudi que la relacionés de forma definitiva amb l’obra de l’artista. Bé doncs, sembla que estava equivocat: Barbara Catoir al FAZ publica un article prou convincent, on la descriu com la “typische Künstlersammlung”: mancada de cap obra realment important, però estratament vinculada al procés creatiu de Tàpies.

7. El tresor dels monjos.

Foto: Université Lumière Lyon 2

A els herois de la Revolució i els emprenedors del XIX se’ls va escapar i ha quedat enterrat fins al setembre passat: al blog del CNRS podeu llegir la història de la troballa d’un tresor (“2 200 pièces d’argent, 21 dinars en or, un anneau sigillaire en or avec une intaille romaine ainsi qu’une feuille pliée et un petit objet en or” ) a l’Abadia de Cluny, per un estudiant de màster treballant en una excavació sobre paleoalimentació.

Set per set: De Roma a Brussel·les.

1. A Roma per Nadal.

Si aquest any us inclineu per aquest clàssic, no us perdeu la magnífica retrospectiva de Gian Lorenzo Bernini (article al Giornale dell’Arte), oberta a la Galleria Borghese fins al 4 de febrer. L’exposició mostra el geni barroc en totes les seves facetes (escultor, dibuixant, pintor), després de les diverses monogràfiques arreu del món d’aquests darrers vint anys – els mateixos que han passat des de la reobertura de la Galleria.

2. Mentrestant a Nova York.

A la subhasta de Christie’s de dimarts passat, dos lots amb taules medievals hispàniques van superar la seva estimació inicial: aquest Bes de Judes atribuït al Mestre de Morata (dels 20.000-30.000 dòlars estimats als 45.000 dòlars finals) i aquestes dues escenes de la llegenda de la Veracreu adscrites a l’escola valenciana (dels 15.000-20.000 dòlars als 27.500 dòlars). Segur que hi haurem de tornar d’aquí a  un temps, amb les atribucions i els preus correctes.

3. Project Fear: la versió local (amb altaveu internacional).

Barrejeu la baixa de visitants d’octubre de cada any al MNAC amb la vaga dels subcontractats de Ciut’art a la Fundació Miró*, afegiu-hi un pensament d’especulacions sobre les col·leccions de la Fundació Dalí,  remateu-ho amb unes insinuacions suggerents sobre els préstecs del MNAC al Prado per a la propera retrospectiva de Fortuny (les invitacions de la qual ja estan arribant, tothom tranquil) i, felicitats!: ja  podeu servir un article Project Fear com el de l’ UK Editor d’artnet news (What the Catalan Crisis Could Mean for Dalí, Miró, and the Prado, too), amb el detall magistral de prescindir  de l’espectacular descens de finançament estatal per al museus catalans dels darrers anys.

*Ja cancel·lada (3 novembre).

4. Mapfre a Barcelona: Rodin, l’infern com a orígen.

Foto: Mapfre.

Segur que entre els espantats pels terribles catalans no s’hi compten els excel·lents professionals de la Fundación Mapfre que, el passat 11 d’octubre, van inaugurar a la seva seu a la Casa Nogués una de les millors exposicions de la temporada: L’infern segons Rodin (fins els proper 21 de gener de 2018). No us la perdeu; podreu sentir d’una manera quasi física l’esforç de l’escultor per extreure tot un món propi i modern a partir d’un encarrec a priori limitat i arnat: unes simples portes per tot l’Infern de la Divina Comèdia.

5. Mapfre a Madrid: Zuloaga, gros entre grans.

Ignacio Zuloaga Retrato de la condesa Mathieu de Noailles, 1913. Museo de Bellas Artes de Bilbao Inv. 82/50 © Ignacio Zuloaga, VEGAP, Madrid, 2017 Foto: © Bilboko Arte Ederren Museoa-Museo de Bellas Artes de Bilbao.

Igualment recomanable és la monogràfica sobre l’etapa parisenca  del basc Ignacio de Zuloaga (Eibar, 1870-Madrid, 1945) a la seva seu al Paseo de Recoletos (fins al 7 de gener de 2018). S’hi ofereix una sel·lecció àmplia de la seva obra, insitint en el context en què es va moure –  fins i tot inclou un sala dedicada a la seva activitat com a antiquari. la contundència, la preciositat,  la magnitud i el gran èxit  internacional (encara viu) de la seves obres no amaguen el fet que alguns dels seus contemporanis, com el mateix Hermen Anglada-Camarasa, van tenir carreres paral·les a la seva amb fruits més notables – com ara el retrat de Sonia Klamery al Reina Sofia.

6. Més catàlegs digitals.

Foto: Editions Faton

L’edició online dels catàlegs raonats d’artistes és una tendència imparable i cadascú hi aporta la seva novetat. La sempre solvent Arianne James-Sarazin i l’editorial Faton han decidit, per exemple, que la versió en línia del del nord-català Hyachinte Rigaud serveixi d’actualització de la versió en paper editada novembre de l’any passat.

7. La serp d’hivern.

Com ja era clar fa un parell de mesos enrera, un dels temes estrella de la temporada seria el destí de la col·lecció d’obres contemporànies d’Antoni Tàpies. José Montañés no podia fallar i se’n va ocupar a la seva columna el passat 22 d’octubre, recollint els esforços del Conseller de Cultura Sr. Lluís Puig per trobar la fórmula per retenir-ne les peces més importants, abans que es subhastin, el febrer que ve, a Londres. Això era previ, però, a que el Sr. Puig hagués d’exiliar-se a Brussel·les.

Set per set: De Pedro de la Romana als Jordis.

1. Pedro de la Romana, pas a pas.

L’última obra de l’exposició de la donació Gallardo al MNAC, entre el març i el juliol de 2016, era el Sant Tomàs Apòstol de l’andalús Pedro de la Romana (doc. 1488 – 1529). L’atribució ja havia estat proposada per C. R. Post al 1950 i va ser recollida per José L. Galdón, al 1991, en l’article en què va publicar dues peces més del mateix conjunt,  un Sant Pere i un Sant Felip localitzats al Museu del Patriarca de València. Ara hi podem afegir en primícia aquests Sant Jaume Apòstol i Sant Pau que hem localitzat al mercat internacional: no sembla difícil veure que provenen del mateix apostolat. Igualment, en formaria part el Sant Joan que, després de passar per aquest vostre servidor, ara es conserva en una col·lecció privada. Aquí dalt teniu les fotografies de tots ells.

2. Noves respostes per a velles preguntes.

Foto: ZI München

Una de les qüestions clàssiques  i específiques de l’art cristià és com representar Crist, l’encarnat amb doble natura. Se n’ocupa, amb una especial èmfasi en els aspectes materials i l’evolució de la pintura sobre taula, el llibre Inkarnat und Signifikanz – Das menschliche Abbild in der Tafelmalerei von 200 bis 1250 im Mittelmeerraum (668 pàgs., 920 il·lustracions, 29,90 €, ISBN: 978-3-9815094-1-0), que el Zentralinstitut für Kunstgeschichte de Munich publica després de tres anys d’investigació. El projecte té una atractiva presentació digital a la web de Google Art Project. Mentrestant, via l’excel·lent  blog Art History News, ens assabentem que la National Gallery de Londres dedica al mateix tema una sèrie de vídeos al seu canal de Youtube, titulada The Audicity of Christian Art.

3. Un 2018 barroc.

Sir Anthony Van Dyck (1599-1641), Triple Retrat de Carles I (1600-1649), oli sobre tela, 1635-1636. Foto: The Royal Collection.

Mentre que aquest últim trimestre del 2017  amb la doble donació Van Otterloo – Weatherbie al Museum of Fine Arts de Boston de diverses obres de fins a 66 artistes del barroc nòrdic (inclosos Rubens, Van Dyck  i Rembrandt, segons els comunicat de premsa del museu) i de fons per a un centre de recerca, també el 2018 pinta bé per als amants d’aquest moviment. El 24 de gener, la Royal Academy de Londres inaugurarà Charles I: King and Collector, dedicada a l’extraordinària col·lecció d’obres mestres del malaguanyat monarca, la subhasta de la qual alimentà d’altres col·leccions reials, en especial la de Felip IV. El 10 d’abril, el Museo del Prado obrirà Rubens, pintor de bocetos, el format en que  es revela el seu geni d’una manera més clara.  A partir de l’estiu, serà una ciutat sencera, Anvers, la que es farà barroca amb el programa Antwerp Baroque 2018, intentant connectar amb l’art contemporani – de moment, ja hi han acollit l’Anunciació de Tintoretto que va pertànyer a la col·lecció de David Bowie. A partir del 15 de desembre, agafarà el relleu el Centraal Museum d’Utrecht (en col·laboració amb l’Alte Pinakothek de Munic), amb una exposició dedicada als caravaggistes del nord: Utrecht, Caravaggio and Europe. D’altra banda, per a finals de 2019, la mateixa Alte Pinakothek ja ha anunciat una gran retrospectiva de Van Dyck.

4. A la Brussel·les belga.

La menció als esbossos de Rubens em fa pensar en la magnífica sel·lecció que se’n pot veure al Museu Reial de Belles Arts de Bèlgica, ara rebatejat amb un Musée Oldmasters Museum tan forçadament híbrid com l’Estat que l’acull. El museu pateix el mateix grau suau de decrepitud que també es nota en les línies de trens del país, però tot queda oblidat després d’un parell d’horetes visitant la seva gran col·lecció de primitius flamencs, Bruegels (la família al complet) i pintura barroca holandesa – amb la sorpresa, que mai no falla, de trobar aquest oli conegudíssim de David en una de les seves últimes sales. A pocs metres hi ha el centre Bozar, que acostuma a oferir exposicions interessants, a més a més de la resta dels Musées Royaux.

5. Més enllà de l’Angelus.

Jean-François Millet (1814 – 1875), Man with a Hoe (Home amb una aixada), 1860 – 1862, Oli sobre tela 81,9 × 100,3 cm, The J. Paul Getty Museum, Los Angeles.

El Musée de Beaux Arts de Lille dedica fins al proper 22 de gener, una retrospectiva a Jean-François Millet (1814-875), autor del cèlebre Àngelus conservat a Orsay. L’exposició, segons la seva web de presentació, vol ajudar a treure-li de sobre l’etiqueta de “pintor pagès” i reivindicar l’ “univers sensible i poètic d’un pintor fora de sèrie que va marcar profundament Van Gogh, Pissarro, Seurat, Gaugin, Permeke, Dalí i, més recentment, Bansky”.

6. Una combinació perfecta.

 

El blog Artes ens porta l’excel·lent noticia de la beca doctoral en art hispànic al Courtauld Institute of Art, patrocinada per Centro de Estudios Europa Hispánica. És la unió de d’una gran institució i d’una gran fundació privada i segur que ajudarà a cobrir un buit històric en l’oferta de la universitat londinenca. El termini és el 10 de gener, però es recomana als interessats de contactar amb els possibles supervisors abans, a fi de discutir el tema de recerca.

7. No ens n’oblidem.

És impossible fer-se càrrec de les inacabables injustícies del món, però sempre es pot ajudar a recordar, un cop i un altre, que hi ha dos homes bons i innocents a la presó. El cartell es pot descarregar aquí.

Set per set: De Londres a Barcelona.

1. Londres – New York i viceversa.

Mentre Colnaghi, és a dir Jordi Coll, Nicolás Cortés i el seu extens equip, continua la seva cursa cap a l’infinit, ara obrint galeria a Nova York (amb conservador del Metropolitan inclòs), Frieze Masters s’ha celebrat un any més a Londres. Aquest article a artnews sembla que hi fa justícia – altres obligacions m’han impedit anar-hi, però igualment n’he rebut bones notícies.

2. Llibres: el nou catàleg de pintura italiana de l’Alte Pinakothek.

L’Alte Pinakothek de Munic ha publicat el catàleg de la pintura florentina de la seva col·lecció – Annette Hojer, Annette Kranz, Andreas Schumacher (editors), Florentiner Malerei – Alte PinakothekDie Gemälde des 14. bis 16. Jahrhunderts, Deutscher Kunstverlag, en venda aquí. Per a l’ocasió, s’ha aprofitat per a restaurar la peça estrella de la col·lecció, la intensa Lamentació de Botticelli – article al F.A.Z.

3. A seguir: artes-uk.org.

La web d’ARTES. Iberian & Latin American Visual Culture Group continua la seva excel·lent tasca d’informar sobre tot allò relacionat amb l’art de la Península i del Continent: exposcions, publicacions, tesis doctorals, llocs de treball i més, amb una atenció aprticular al món anglo-saxó.

4. Petites exposicions: Pedralbes.

Potser que hi hagi qui dubti que la nostra estimada capital sigui un bon lloc per a grans exposicions internacionals, però que s’hi poden trobar petites joies està fora de tot dubte. El dia 10 (sí) es va inaugurar al Monestir de Pedralbes Les dones també seuen. Mobles i espais femenins dels segles XVI i XVII, una exquisida mostra comissariada per Mònica Piera (qui, si no?) sobre el món femení, el seus objectes i la seva posició, entre la Baixa Edat Mitjana i l’últim Barroc i entre la clausura i el món exterior, amb especial èmfasi en el món posterior a la reforma tridentina. A partir d’un objecte aparentment anodí i en realitat tan poderós com la cadira, ens endinsa en un món ple de matisos i d’encreuaments, mentre ens obliga a fer un recorregut revelador per tot el monestir. La museografia és tan encertada que mereix no només ser mirada, sinó també fotografiada.

5. Petites exposicions: el Tinell.

Dedicada a celebrar el mig mileni de les 95 Tesis de Luther  i deguda als esforços d’un altre esforçat cavaller de les arts, l’encert de l’exposició Imatges per creure. Catòlics i protestants a Europa i Barcelona, segles XVI-XVIII (Col·lecció Gelonch Viladegut) ve donat perquè en introdueix a la Reforma a partir del gravat, un dels mitjans a través del quals va expandir-se entre el seus contemporanis. Els aspectes majors de la Reforma i la Contrareforma (doctrina, personatges, cronologia, implicacions socials i poítiques, caricatura, repressió i control social, costums quotidians i fins i tot l’urbanisme) hi són tractats, insistint en el cas català i barceloní. Però, igual que les cantates de Bach que hi sonen de fons, no és difícil endevinar-hi un baix continu més enllà del tema principal: l’estatut de la imatge i més concretament, de la icona com a imatge única, que l’aparició de la imprempta posà en crisi amb la seva capacitat de reproducció il·limitada. Ho revela la segona i última part de l’exposició, amb el seu festival de gravats a partir d’obres pictòriques.

6. Petites exposicions: Ramon Pichot.

Quan una obra Ramon Pichot es veu sense mirar-se’n la firma, la primera reacció sempre és relacionar-lo amb algun altre artista de la seva època. La monogràfica que li dedica el MNAC, seguint la seva tasca de recuperació dels noms menys coneguts del nostre art de principis de segle XX, mostra d’una manera clara la raó d’aquestes confusions recurrents: Pichot, efectivament, va navegar, amablement i correcta, per l’atractiva varietat d’estils que li oferien els seus contemporanis. Només en la sèrie d’aiguaforts editats per Charles Hessèle a París hi hem sabut veure el seu caràcter, amb una força que potser amaga altres sorpreses. L’exposició s’acompanaya amb un catàleg-estudi del mateix títol, Ramon Pichot. D’els Quatre Gats a la Maison Rose, a càrrec d’Isabel Fabregat i altres (en venda aquí).

7. Novetats i temptacions.

Ja és oficial; aquest blog està literalment en un núvol, de fet, el Núvol: un cop al mes hi trobareu un top ten d’allò que s’hi hagi anat publicant. D’altra banda, a l’apartat Obres de la web d’aquest vostre segur servidor, hi he afegit algunes de noves, fins a fer la vintena. Moltes d’elles ja són en d’altres mans, però d’altres, efectivament, encara estan disponibles.

Set per set: Tenim un pla, finalment.

Foto: El País

Dediquem el Set per Set d’aquesta setmana exclusivament al nou Pla de Museus del Departament de Cultura i encara limitant-nos al període pressupostat, és a dir, el Pla d’Actuacions fins a l’exercici de 2021. Les senyals són bones, començant pel diagnòstic: reconeix que “els museus públics han perdut autonomia, sobretot pels processos de recentralització endegats en els darrers anys”, que encara queda un llarg recorregut per documentar les col·leccions (només 36,7% dels béns dels museus estan registrats i un 24,1% tenen fitxa d’inventari), que només el 41% dels museus va desenvolupar projectes de recerca durant el 2015, que el nivell de digitalització és “molt bàsic” i que el sector pateix precarietat laboral.

A l’hora de pressupostar els 61,159M€ previstos per al període 2018-2021, ens trobem amb uns benvinguts 20,36M€ per a “Donar suport tècnic i econòmic als museus per replantejar i innovar la seva missió museística, i per renovar les seves infraestructures i museografies” que sona bastant a carta blanca – una manera indirecta de reforçar l’autonomia dels museus, mentre no es preveu cap canvi legislatiu en aquest sentit. Aquesta quantitat és la partida més important de totes les accions més generals per a implementar el nou pla proposat, que aposta per un sistema que sembla més lleuger, territorialitzat i autònom.

Entre aquestes partides més generals, s’hi inclouen les promeses estrella del pla, ja destacades en premsa: 1,8M€ per a un nou Museu Nacional de Ciències Naturals, 2,55M€ per al nou Museu Nacional d’Història de Catalunya (que incorporarà el Museu d’Arqueologia de Catalunya), 3,69 M€ per a l’ampliació del MNAC al pavelló de Victòria Eugènia (el mateix que l’Ajuntament reservava per l’ICUB, encara que no tenim notícia que el conveni s’hagi firmat encara) i 2,336M€ a l’ampliació del MACBA.

Les accions generals es complementen amb partides destinades al desplegament de les xarxes de museus territorials i dels museus de suport,  estudis, suport a la internacionalització i similars, amb uns altres 17,456M€.

El capítol estricte de col·leccions rep 12,045M€, amb dues partides destacades. La primera és la compra d’obres, amb 4,4M€: la bona notícia d’un pressupost específic es compensa amb la limitació dels fons, tot i que els ingressos de noves peces també poden venir per altres vies no oneroses per als museus, com donacions i dacions. La segona, gens vistosa però necessària, són els 4,45M€ per al sistema de reserves i centres de col·leccions que, segons ens comenten, actualment es troben al límit. Per la seva part, la digitalització dels museus rebrà 1,25M €, mentre que la recerca no surt tan ben parada: es pressuposten 280.000 € i no es preveu en canvi cap acció concreta, com ara el foment de convenis individuals amb universitats.

La resta de les quantitats pressupostades es reparteixen en les accions relatives a l’impacte social i educatiu (escoles), amb 1,608M€, comunicació  amb 1,388M€ i estudis sobre la situació laboral i acords de col·laboració amb tercers 347.000 € (cap augment de sous a la vista, per tant).

En general per tant ens trobem amb un pla que ha fet un diagnòstic clar de la situació i sap a on ha de destinar els diners. La distribució del pressupost en canvi, podria ser diferent i haver dedicat més esforços als aspectes més clàssics de la gestió de museus, com ara la documentació i digitalització de les col·leccions, la recerca, i el creixement i la retribució directa de les plantilles.