Set per set: Tot torna, tot continua.

64 anys després.

Si hem de fer cas al comunicat de l’Oficina de Comunicación de la Iglesia de Aragón (difós per europapress), la història d’aquesta obra no podria ser més difícil de creure: a l’any 1954 es va encarregar la restauració del retaule de l’església parroquial de Santa Maria de Bulbuente (Saragossa), obra del flamenc hispanitzat Enrique de Estencop, a Josep Bardolet Soler, més conegut com a antiquari que no pas com a restaurador. Aquest l’hauria subsituit per una còpia a l’hora de retornar-la i hauria venut l’original. Recentment, el seu propietari actual ha demanat el permís d’exportació per l’obra, especificant-ne l’atribució. Aquesta pista va encendre les alarmes de les autoritats encarregades de donar el permís, donat que Estencop és una artista amb poquíssima obra, i van acabant descobrint el fet de la substitució més de mig segle després. Ara l’obra està intervinguda i dipositada al Alma Mater Museum de Saragossa (l’antic Museu Diocesà). D’altres cròniques, com la que publica el Heraldo de Aragón, assenyalen que ja al 1969 hi havia dubtes sobre la peça retornada a l’església, la qual es considerava com a màxim un exemple pèssim de restauració. Fins i tot recull la possiblitat, probablement molt remota, que esitguem davant de dos originals. En tot cas, com que el propietari afirma haver-la comprat en subhasta al 1980, és a dir, fa més de 30 anys, no està gens clar que necessàriament n’hagi de perdre la propietat. Seguirem el cas.

Per saber més sobre Bardolet, podeu consultar online l’article de Meritxell Cano Ció: “Josep Bardolet (1891-1982), un agent intermediari dins el comerç d’antiguitats a Catalunya”, AUSA n. 175 (2015) p. 163-190.

Sobre Enrique de Estencop, hi ha aquest article: Ainaga Andrés, Mª T. i Criado Mainar, J. «Enrique de Estencop (1387-1400) y el tránsito al estilo internacional en la pintura gótica aragonesa: el retablo de Nuestra Señora de los Ángeles de Longares (Zaragoza) », El Ruejo, nº 4 (1998), pp. 107-140.

I ara les arts decoratives.

La combinació de la feina incessant dels nous porpietaris de Colnaghi, el projecte de Auckland Castle i el suport de la Centro de Estudios Europa Hispánica a programes acadèmics rleacionats amb l’art hispànic (sobretot al Courtauld Institute), està provocant un renaixament del seu interès al Regne Unit. Ara arriba l’hora de les arts decortatives, amb dues jornades al Victoria and Albert Museum, amb els millors especialistes, a la qual s’hi poden presentar propostes de ponències: Collecting Spain, 8 i 9 de juny.

Una basca a París.

Aquí teniu la primera entrevista llarga a Miren Arzalluz, la nova directora del Palais Galliera de París. Després d’un màster a la London School of Economics i un altre sobre història moda al Courtauld Insitute, va passar a ser conservadora al Museo Balenciaga de Getaria. Després va ser nomenada directora del Instituto Vasco Etxepare, organisme dedicat a la difusió internaciona de la llengua i la cultures basques. Finalment, es va consagrar amb una gran retrospectiva sobre Balenciaga al Victoria and Albert Museum, que li va obrir les portes de la institució parisenca.

Set per set: De Maastricht a Lovaina

La gran setmana.

Resultat d'imatges de tefaf

Aquesta setmana és la gran setmana, la inmensa setmana perquè és la setmana de TEFAF, la fira més important d’art antic i cada cop més modern del món. Aquests són els links a alguns dels articles publicats a la premsa internacional: FAZ, SZFinancial Times, ADLe Monde, Le Figaro, La Tribune de l’Art, Il Giornale dell’Arte  – amb una entrevista al chairman de la fundació de la fira, Nanne Dekking, on s’esmenta la novetat presentada al simposi dels primers dies: la base de dades Artory  que, basada en la tecnologia blockchain, busca aportar transparència al mercat de l’art, sobretot pel que fa a la procedència de les obres. Per part meva, la intenció era destacar algunes peces d’interès personal i ho aniré fent a mesura que els antiquaris corresponents em vagin enviant les fotografies demanades. De moment puc parlar d’aquestes dues que veieu a continuació – però com que no són gaires, ho arrodoneixo amb les notes d’unes hores a Lovaina.

Creu de Barcelona.

Aquesta atractiva creu reliquiari, d’ànima de fusta i plaques d’argent daurat, té punxó de Barcelona. Pel que sembla inèdita, prové de la col·lecció Seligmann i la presenta ara Brimo de Larousilhe. Està datada a finals del s. XIV i presenta un perfil flordelisat, amb els florons en forma de fulles de roure. Els esmalts estan treballats en talla baixa. Al revers, la placa central presenta Crist amb majestat i les laterals que la rodejen, els símbols els quatre evangelistes al revers. A l’anvers, a la part central trobem el reliqquiari amb una coberta de cristall de roca,  rodejat d’ un àngel a sobre, dos plaques en blau amb perles d’esmals (cels estrellats?) als braços i Adam al peu, totes quatre amb foradets per a incorporar-hi una figura de Crist.

Anchieta.

Lullo Pampoulides són uns antiquaris joves que han entrat amb força des de la seva obertura a Londres fa poc més de 3 anys. A TEFAF han fet el pas directament de la secció de promeses Tefaf Showcase on van exposar l’any passat, a la secció general on exposen ara. El seu stand tenia una de les descobertes de la fira, un Sant Pere acabat d’atribuir a Simon Vouet. També tenien aquest baix relleu monumental (165 x 128 cm amb el marc), inèdit, tallat pel navarrès Juan de Anchieta (1531-1588) cap a 1575-1580, amb la policromia atribuïda a Juan i Antonio Elexalde. Representa La Decapitació de Sant Joan Baptista amb aquell romanisme robust que degué consolidar durant la seva estada a Valladolid. La peça és una mostrari esplèndit del seu domini de les diferents tècniques de talla, des l’arquitectura esgrafiada fins al cap pràcticament extempt del sant, inclinat cap a fora com per facilitar la feina al botxí. L’estat de conservació de la policromia és excel·lent i s’ha recuperat després d’una curosa restauració.

Vist a Lovaina.

Entre Maastricht i Brussel.les queda Lovaina a menys de 30 minuts de tren i la visita és totalment recomanable. Hi ha un bitllet turístic que per 16 euros et dóna accés, primer, al tresor l’església de Sant Pere. L’edifici és una meravella gòtica, incabada, i al tresor, instal·lat al deambulatori, hi trobareu dos Dieric Bouts (el més conegut un elegant Sant Sopar a la capella de la Fraternitat del Sant Sacrament que l’encarregà), la còpia més antiga del Descendiment de la Creu de Rogier van der Weyden (l’original, comandat pel gremi de ballesters de la ciutat i ara al Prado, havia tingut un èxit esclatant) i altres sorpreses que una magnífica audioguia us anirà descobrint. El segon lloc on podreu entrar és el conegut Ajuntament, amb visita guida en neerlandès i francès inclosa: el més destacable és la riquíssima façana, parlant gràcies a un programa d’escultura (completat al segle XIX per la insistència de Victor Hugo) que exalça les virtuts cíviques i subratlla el paper central de la corporació en la vida ciutadana. L’interior, molt reformat també al XIX, és interessant per fer-se una idea de les dimensions dels espais i per descobrir la sala de deliberacions, que era l’empleçament original de la Justícia d’Otto III, altre cop de Dieric Bouts i conservat al Museu de Belles Arts de Brussel·les. També té una façana amb ganes d’explicar coses el tercer edifici a visitar, la Biblioteca de la Universitat, aixecada al 1921 per substituir la que les tropes alemanyes cremaren al 1914 i dissenyada per l’americà  Whitney Warren com un monument a la victòria aliada (al 1940 es va haver de tornar a reconstruir, aquesta vegada per culpa de les bombes). L’exterior és  un dels últims xemples de l’estil neorenaixentista flamenc (la primera gran manifestació del qual havia estat el Rijksmuseum d’Amsterdam); a l’interior trobareu una impressionant sala de lectura déco amb grans finestrals que no us podeu perdre. Sí que podeu prescindir en canvi  de l’èpica pujada a la torre dels 300 esgraons: des de l’aire la ciutat no té gaire d’especial, potser perquè va ser bombardejada amb ganes. El quart i últim edifici és el M Museum, el museu de la ciutat, que per als amants de la museografia més rabiosament moderna suposo que deu ser el paradís. En efecte, aconsegueix ensenyar obres d’art sense parlar d’història de l’art, sinó de tot una altra sèrie de temes que segur que deuen ser interessantíssims (com funciona la visió de l’ull humà, quina olor feien els perfums que guardaven els pots de la co·lecció, i així anar fent). Per sort, algunes de les obres que hi ha, com l’increïble Tríptic dels Set Sacraments de Rogier van der Weyden  (restaurat al 2009) o algunes peces de la col·lecció d’escultura de la mateixa regió de Brabant, són unes obres mestres absolutes que s’eleven molt per sobre del discurs pobre amb que es pretenen presentar. Si encara us queden ganes, podeu tancar la visita amb un passeig que, passant per l’Oude Markt, us portarà al Groot Begijnhof, una meravella replegada en si mateixa, plena de racons inesperats. Si podeu, aneu-hi en bicicleta i així no us caldrà la marxa a pas lleuger per agafar el tren que us convé per arribar a l’últim vol a Barcelona.

Set per Set: de Florència a Ais de Provença.

Un petit canvi.

Per petició popular, introdueixo un petit canvi en aquest blog: enlloc de 7 notícies cada setmana (més o menys), publicaré 3 o 4 notícies curtes o un comentari més llarg dos cops a la setmana, normalment els dilluns i els dijous.

Més enllà de Florència.

A. Dürer, Retrat de jove veneciana, Kunsthistorisches Museum, Viena. Foto: KHM Wien.

Seguint amb la revisió actual del concepte de Renaixement, al Palazzo Reale de Milà s’hi mostra fins al 24 de juny Dürer e il Rinascimento tra Germania e Italia. Reuneix fins a dotze pintures del mestre alemany i el seu comissari, Bernard Aikema, proposa “leggere il Rinascimento con uno sguardo inedito, non come un fenomeno nato a Firenze e in Toscana, e di lì irradiato nel resto d’Europa, ma come una realtà che scaturisce da una nuova ‘geografia dell’arte’, fatta di rapporti e di scambi, culturali e commerciali, fitti e continui fra il Sud della Germania e la Pianura Padana, che erano allora le due regioni più avanzate d’Europa sul piano culturale ed economico” (article al Giornale dell’Arte).

Pluja de Leonardos.

Leonardo da Vinci (1452-1519), Diluvi,  c. 1517-18, tinta sobre paper, 16,2 x 20,3 cm. Foto: Royal Collectin Trust.

L’any que ve se celebrarn 500 anys de la mort de Leonardo da Vinci i les exposicions es multiplicaran. Una de les que mostrarà obres bastant rares de veure és la Leonardo da Vinci: A Life in Drawing, amb més de 200 obres sobre paper de les col·leccions reials angleses. Començarà a diferents llocs del Regne Unit al febrer i que, a partir del 24 de maig, es concentrarà a la Queen’s Gallery del Palau de Buckingham.

Pluja de Picassos, però firmaríeu?

Resultat d'imatges de couvent de precheurs aix en provence
Convent de Predicadors, Ais de Provença. Foto: Ville d’Aix.

Álex Vicente a El País ha anat més enllà de les notícies en la premsa internacional sobre el gran museu Picasso que ha aconseguit Aix-en-Provence, basat en el dipòsit de més de 2000 obres de la major col·lecció privada de les seves obres, la de la seva fillastra Catherine Hutin-Blay. A la premsa regional (recomano l’article a Les Nouvelles Publications) ha trobat els detalls del tracte. El fet és que el municipi s’ha compromés a vendre Hutin l’antic Convent dels Predicadors, l’edifici on s’exposarà la col·lecció per 11,5 M€, un preu el 9% inferior al taxat per France Domaine, a canvi del compromís de mantenir-hi la col·lecció durant 15 anys (si la retira aleshores, es desfà la compra pel mateix preu) i de fer-se càrrec de les despesesde restauració. L’acord definitu amb Hutin encara s’ha de firmar i de fet, ella ha declarat que si hi ha massa oposició, es faria enrera. De moment, el ple va aprovar l’acord el passat 13 de desembre, si bé quatre regidors van votar en contra –  jo hagués votat a favor, i vosaltres?

Set per set: De Madrid a Lleida

1. Vist a Madrid: Picasso / Lautrec.

Foto: Museo Thyssen-Bornemizsa

El títol semblava amenaçar amb l’enèsima reunió oportunista de dos grans noms. En canvi ens trobem amb unes de les exposicions més interesants del trimestre. Les obres de Toulouse-Lautrec ens llencen amb energia, però sempre amb una reserva d’ironia, als temes urbans dels bohemis, els baixos fons, el cabaret, el circ,  les demi-mondaines i similars de que van definir per sempre la modernitat artística com un moviment de marginals i marginats. Va ser la ruta que va seguir Picasso, ja abans d’arribar a París, a partir de la seva crítica als modernistes com Casas, que a la capital francesa havien aprés a dibuixar “a la Lautrec”, si bé en desactivaren bona part de la seva crítica social. Un cop arribat a la capital mundial de l’art, amb 19 anys i un any abans que Toulouse-Lautrec morís amb 36, Picasso desfermà el seu geni per explotar aquestes temes amb una radicalitat característica, fins a transcendir el tema en si i atrevir-se a transgredir l’estructura de l’obra d’art. D’aquí n’extrauria lliçons i actituds que el van acompanyar fins al final de la seva carrera. Aquesta tesi, els contorns de la qual es veuen clarament a l’exposició gràcies als extraordinaris préstecs aconseguits, és desenvolupada de forma brillant per Paloma Alarcó en el catàleg. Val la pena el bitllet d’AVE.

2. Vist a Madrid: Fortuny.

Foto: Museo del Prado

Després de l’esplèndida antològica al MNAC de 2003 (amb un molt bon catàleg), és difícil idear-ne una altra que resulti igual d’estimulant. No és el cas de la que ara ofereix el Prado: tant la disposició de les obres, els textos de paret i fins i tot el color de fons escollits semblen conspirar per presentar un Fortuny més aviat monòton i previsible. Tot i així, alguns dels préstecs, provinents de museus americans i col·leccions particulars, son rars de veure i per tant interessants. També el plantejament de la sala dedicada a l’estudi del pintor, com a manifestació d’una voluntat d’obra total, és suggestiu i permet vincular la trajectòria del pintor, gravador i antiquari ocasional amb la del seu fill, dedicat preferentment a la moda i la decoració – aspectes que Francesc Quílez tracta en un interessant article a El País. Potser el catàleg, que encara no he pogut llegir, conté més sorpreses.

3. Grans retaules: el Políptic de Gant.

La web dedicada a la restauració de la gran obra dels germans Van Eyck està evolucionant. Ara s’acaba de renovar i la generosa quantitat de macrofotografies d’alta resolució i altra documentació generades és més fàcil de consultar. A partir del desembre, hi ha el compromís d’abocar-hi bona part de la resta d’obres de Jan van Eyck – de moment, com a aperitiu, s’ofereix el retrat de la seva dona. 

4. Grans retaules: els valencians.

Foto: Victoria & Albert

Unes de les sales més conegudes del Victoria & Albert Museum de Londres és la  48a, anomenada Raphael Cartoons per els monumentals pintures al tremp sobre paper, preparatoris de tapissos, que s’hi mostren, executades pel geni italià i el seu estudi. Però la sala també inclou, mig ignorat i no gaire ben il·luminat, l’enorme Retaule del Centenar de la Ploma, una de les obres mestres del patrimoni valencià. Ara sembla que finalment rebrà l’atenció que es mereix: d’una part, el museu n’ha emprés la restauració, de l’altra, l’Institut Valencià de Conservació i Restauració, ho ha aprofitat per anar a analitzar-lo  fotografiar-lo a fons. La missió forma part del projecte de l’IVCR sobre el gòtic valencià internacional, el qual inclourà també les següents obres: del Museu de Belles Arts de València, el Retaule de la Santa Creu, de Miquel Alcanyís, el Retaule de Fra Bonifaci Ferrer, de Gherardo Starnina i el Retaule de Sant Miquel Arcàngel, de Jaume Mateu; del Museu Municipal de Xèrica, el Retaule de Sant Jordi, de Berenger Mateu; i del renovat Museu de la Catedral de València, Sant Tomàs incrèdul, de Marçal de Sax i el Retaule de Sant Miquel (notícia a europapress).

5. Més valencians. 

Foto: Art i Patrimoni

Al seu blog Art i Patrimoni, que sempre val la pena llegir, Josep Lluís Cebrián proposa identificar l’autor de les dues taules ( Combat entre Cosroes i Heracli i la Restitució de la Creu per l’emperador Heracli)  que, com ja vam comentar, es van subhastar recentment a Christie’s Nova York (per 27.500 dòlars). Per Cebrián serien de la mà del Mestre de Xàtiva i formarien part d’un retaule dedicat a la llegenda de la Vera Creu, del qual la taula central seria la dedicada a Constantí i Sta. Helena amb la Vera Creu publicada a la History of Spanish Painting de Post al 1936.

6. Treball de camp.

Foto: Pernhym Castle, National Trust

L’especialista en pintura sevillana del barroc Benito Navarrete ha obtingut un nou èxit. Enlloc de fiar-se de d’estudiosos anteriors a ell i de les males fotografies fins aleshores publicades, va decidir seguir la seva intuïció i viatjar fins al Pernhym Castle, a Gal·les, per examinar aquest retrat de Don Diego de Zúñiga. L’obra es considerava una còpia, semblant  a la que conserva encara en una col·lecció privada sevillana. Però ara, tornada a examinar després de la proposta de Navarrete i incorporada a l’últim minut a la retrospectiva de retrats de Murillo a la Frick, ja s’accepta com l’original que es creia perdut – noticia a The Guardian.

7. Indigne. 

Si la substitució dels Consellers de la Generalitat per part dels corresponents ministres estatals ja és de per si una brutalitat jurídica i política, el corresponent a Cultura, el políglota Méndez de Vigo sobrepuja amb la seva la indignitat a l’hora d’exercir el càrrec usurpat. Seguint una estratègia clarament contrària als interessos de la Generalitat que pretén representar, ara Méndez ha impedit la presentació d’un recurs contra l’ordre d’execució (provisional!) de la sentència que, pobrament argumentada, declarava nul·les les compravendes dels béns del Monestir de Sixena – quan encara s’ha de resoldre el recurs que, en el seu moment, hi oposà la pròpia Generalitat. En conclusió, la direct rule del 155 és una amenaça constant i ben real.

 

 

 

Set per set: De Londres a Barcelona.

1. Londres – New York i viceversa.

Mentre Colnaghi, és a dir Jordi Coll, Nicolás Cortés i el seu extens equip, continua la seva cursa cap a l’infinit, ara obrint galeria a Nova York (amb conservador del Metropolitan inclòs), Frieze Masters s’ha celebrat un any més a Londres. Aquest article a artnews sembla que hi fa justícia – altres obligacions m’han impedit anar-hi, però igualment n’he rebut bones notícies.

2. Llibres: el nou catàleg de pintura italiana de l’Alte Pinakothek.

L’Alte Pinakothek de Munic ha publicat el catàleg de la pintura florentina de la seva col·lecció – Annette Hojer, Annette Kranz, Andreas Schumacher (editors), Florentiner Malerei – Alte PinakothekDie Gemälde des 14. bis 16. Jahrhunderts, Deutscher Kunstverlag, en venda aquí. Per a l’ocasió, s’ha aprofitat per a restaurar la peça estrella de la col·lecció, la intensa Lamentació de Botticelli – article al F.A.Z.

3. A seguir: artes-uk.org.

La web d’ARTES. Iberian & Latin American Visual Culture Group continua la seva excel·lent tasca d’informar sobre tot allò relacionat amb l’art de la Península i del Continent: exposcions, publicacions, tesis doctorals, llocs de treball i més, amb una atenció aprticular al món anglo-saxó.

4. Petites exposicions: Pedralbes.

Potser que hi hagi qui dubti que la nostra estimada capital sigui un bon lloc per a grans exposicions internacionals, però que s’hi poden trobar petites joies està fora de tot dubte. El dia 10 (sí) es va inaugurar al Monestir de Pedralbes Les dones també seuen. Mobles i espais femenins dels segles XVI i XVII, una exquisida mostra comissariada per Mònica Piera (qui, si no?) sobre el món femení, el seus objectes i la seva posició, entre la Baixa Edat Mitjana i l’últim Barroc i entre la clausura i el món exterior, amb especial èmfasi en el món posterior a la reforma tridentina. A partir d’un objecte aparentment anodí i en realitat tan poderós com la cadira, ens endinsa en un món ple de matisos i d’encreuaments, mentre ens obliga a fer un recorregut revelador per tot el monestir. La museografia és tan encertada que mereix no només ser mirada, sinó també fotografiada.

5. Petites exposicions: el Tinell.

Dedicada a celebrar el mig mileni de les 95 Tesis de Luther  i deguda als esforços d’un altre esforçat cavaller de les arts, l’encert de l’exposició Imatges per creure. Catòlics i protestants a Europa i Barcelona, segles XVI-XVIII (Col·lecció Gelonch Viladegut) ve donat perquè en introdueix a la Reforma a partir del gravat, un dels mitjans a través del quals va expandir-se entre el seus contemporanis. Els aspectes majors de la Reforma i la Contrareforma (doctrina, personatges, cronologia, implicacions socials i poítiques, caricatura, repressió i control social, costums quotidians i fins i tot l’urbanisme) hi són tractats, insistint en el cas català i barceloní. Però, igual que les cantates de Bach que hi sonen de fons, no és difícil endevinar-hi un baix continu més enllà del tema principal: l’estatut de la imatge i més concretament, de la icona com a imatge única, que l’aparició de la imprempta posà en crisi amb la seva capacitat de reproducció il·limitada. Ho revela la segona i última part de l’exposició, amb el seu festival de gravats a partir d’obres pictòriques.

6. Petites exposicions: Ramon Pichot.

Quan una obra Ramon Pichot es veu sense mirar-se’n la firma, la primera reacció sempre és relacionar-lo amb algun altre artista de la seva època. La monogràfica que li dedica el MNAC, seguint la seva tasca de recuperació dels noms menys coneguts del nostre art de principis de segle XX, mostra d’una manera clara la raó d’aquestes confusions recurrents: Pichot, efectivament, va navegar, amablement i correcta, per l’atractiva varietat d’estils que li oferien els seus contemporanis. Només en la sèrie d’aiguaforts editats per Charles Hessèle a París hi hem sabut veure el seu caràcter, amb una força que potser amaga altres sorpreses. L’exposició s’acompanaya amb un catàleg-estudi del mateix títol, Ramon Pichot. D’els Quatre Gats a la Maison Rose, a càrrec d’Isabel Fabregat i altres (en venda aquí).

7. Novetats i temptacions.

Ja és oficial; aquest blog està literalment en un núvol, de fet, el Núvol: un cop al mes hi trobareu un top ten d’allò que s’hi hagi anat publicant. D’altra banda, a l’apartat Obres de la web d’aquest vostre segur servidor, hi he afegit algunes de noves, fins a fer la vintena. Moltes d’elles ja són en d’altres mans, però d’altres, efectivament, encara estan disponibles.

Set per set: De Sitges al Dr. Castiñeiras

1. Sitges, com de costum.

Un any més, la Jornada de Mercat de l’Art, Col·leccionisme i Museus a Sitges marcarà, el 20 d’octubre, el primer trimestre de la temporada. Aquest any es dóna la coincidència que una de les conferenciants, Glòria Domènech, parlarà d’Antoni Tàpies com a col·leccionista, després d’uns quinze dies que a Christie’s s’hagin posat a subhasta algunes de les peces més destacades de la seva col·lecció – a les subhastes  Post-War and Contemporary Art Evening Auction (6 d’octubre, Londres) i Up Close Sale (3 d’octubre, Londres); d’altres s’oferiran a les Impressionist and Modern Sales de febrer de l’any que ve.

2. Un austríac a Califòrnia: Max Hollein.

Foto: Fine Arts Museums San Francisco

El FAZ té l’habilitat de fer bones entrevistes a directors germànics a l’estranger. Max Hollein era l’estrella emergent de la museografia europea quan era director dels Museus de Frankfurt, fins que l’any passat el van nomenar director dels de San Francisco (Legion of Honor i M. H. de Young Museum). Ara ens explica que:

“Els museus europeus estan fortament impregnats de política cultural. A Amèrica no hi ha cap política cultural estatal. Els museus s’impregnen del que el Board of Trustees argumenta, no només des del punt de vista economic”.

3. Un alemany a Itàlia: Eike Schmidt.

Pel que fa a Eike Schmidt, l’encara director dels Ufizzi, a la seva entrevista al FAZ, proclama: “La burocràcia italiana és un obstacle gegantí. L’he pogut abatre unes quantes vegades”. Com és sabut, al 2019 no renovarà el seu càrrec, ja que ha acceptat la direcció del KHM de Viena.

4. El nostre amic Leviatan.

Foto: Musées de Dijon

El cas del plorant núm. 17 de la tomba de Felip l’Ardit de Borgonya (el conjunt dels quals es conserva en bona part als museus de Dijon i Cleveland) posa de manifest l’error de donar poders extraordinaris a l’Estat, en aquest cas francès. Ens mans privades des de 1813, els seus propietaris l’han cedit a totes les exposicions importants que li han demanant, Han intentat també fer-ne dació en pagament d’impostos i oferir-lo al museu de Dijon per a que l’adquirís amb una campanya de mecenatge. Quan res no ha funcionat i han decidit posar-lo a subhasta, l’Estat irromp amb la pretensió d’expropiar-los en virtut d’una norma de 1804 (quan a més més les peces van ser sostretes el 1793, en plena Revolució Francesa). Articles a La Connaissance des Arts i a Bilan.

5. Un afer de família.

Foto: Die Zeit

Al blog de l’ARCA ens expliquen les connexions familiars darrera del robatori de la Big Leaf al Bode Museum de Berlin. D’altra banda, al Die Zeit, hi trobareu el video de tres dels detinguts, just després de la feineta, deixant-se veure per una estació del S-Bahn, solitària i vigilada per càmeres de seguretat.

6. Böhler? Pregunteu al ZI.

Foto: Museen Bayern

El ZI de Munich ja ha aconseguit els fons per a investigar el arxius Julius Böhler (1903-1949), els quals va adquirir el 2015 – si bé encara estan buscant els diners necessaris per a digitalitzar-los. La casa Böhler va ser un dels antiquaris més importants de l’Alemanya de principis de segle XX. Ocasionalment va comerciar obra hispànica – com aquest excel·lent Sant Francesc de Zurbaran ara al MFA de Boston.

7. Entre la letra y el pincel: el artista medieval. Leyenda, identidad y estatus.

Foto: Círculo Rojo

El professor Manuel A. Castiñeiras continua, infatigable, la seva tasca infatigable de col·locar l’art romànic hispànic en el context interancional. El seu nou llibre recull diverses aportacions de diferents especialistes del país, així com alguns d’estrangers atrets als seus seminaris I cursos a la UAB I arreu (Manuel A. Castiñeiras, ed.: Entre la letra y el pincel: El artista medieval.: Leyenda, identidad y estatus, Círculo Rojo, 2017, 420 p.; ISBN: 978-8491603368).

Set per set: De Valldoreix als vostres clients.

1. En bones mans.

Foto: www.cataloniasacra.cat

L’últim número de RESCAT, la revista bianual del Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya, (Valldoreix) és un testimoni més del  seu treball continuat amb el patrimoni eclesiàstic. A més a més d’una entrevista a Mn. Jesús Tarragona Bay, figura clau en la recuperació del patrimoni lleidatà, hi trobareu els estudis de restauració del finestral romànic del campanari de la catedral de Solsona (que es pot veure directament, gràcies a la inspirada renovació del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona de 1983 i 1989) i les arcuacions del claustre del monestir de Bellpuig de les Avellanes, la restauració de 31 peces d’orfebreria del Museu Diocesà d’Urgelll i, sobretot, l’informe de la restauració del 2015 de la Mare de Déu del Patrocini de Cardona.

2. Grandeur.

Foto: Gallerie Kugel

Coincidint amb la Biennale de Paris (de l’11 al 17 de setembre), la galeria Kugel acostuma a oferir una exposició escollida, oberta al public a la seva seu a l’Hôtel Collot. La novetat d’aquest any és que ocuparà la nova extensió dels seus espais, ja impressionants (article a Antiques Trade Gazzette, pagant).

3. Tefaf NY.

Foto: Jaime Eguiguren

L’extensió americana de la fira TEFAF ja ha publicat la seva llista d’expositors i algunes de les obres que s’hi podran veure (i comprar). Entre elles hi ha aquesta Mare de Deú amb el Nen i àngels músics, recentment atribuïda al Mestre de Belmonte (146×121 cm) i oferta per Jaime Eguiguren. Les portes a la Park Avenue Armory deNew York s’obriran el 27 d’octubre, només durant  6 dies.

4. Més catàlegs digitals.

Foto: WPI

El Wildenstein Platter Institute segueix la tendència mundial i publicarà en línia no només el vast arxiu Wildenstein, sinó també els catàlegs raonats d’Edouard ManetBerthe MorisotClaude Monet. El WPI neix de l’associació entre el Wildenstein Institute i Hasso Platter, el co-fundador del gegant tecnològic SAP SE I i l’home darrera de, entre altres iniciatives, l’exitós Museum Barberini a Postdam. Ara que ja quasi tothom està convençut dels avantatges dels catàlegs raonats on-line, potser és bo recordar els pioners com la Fundació Dalí, que continua la feina iniciada al 2004.

5. Miró presenta Dalí a Breton.

Foto: Ajuntament de Girona

L’Ajuntament de Girona ha volcat a la xarxa el fons digitalitzat de les Galeries Dalmau, cedit pels hereus de Rafael Santos Torroella arran de l’adquisició de les seva col·lecció d’obres d’art. Entre els documents, hi trobareu aquesta carta de presentació de Salvador Dalí, escrita per Joan Miró a André Breton, el 10 de març de 1920 i el catàleg amb preus de la primera exposició en solitari de Miró, dos anys abans.

6. L’incansable.

Si sou una mica de la vella escola i, potser per això, us sentiu amb energia, no us perdeu l’entrevista a Philippe de Montebello a Artnet, aquí i aquí. Està decidit a ressuscitar la Hispanic Society of America de Nova York, que de moment ja estrena web.

7. Ja se sap.

Sonarà a  cosa sabuda per als qui estan introduïts, però en aquest article d’Artnet hi torbareu bons consells bàsics per al col·leccionista d’obra antiga, com per exemple, no fer gaire cas de qui us digui que una obra concreta pujarà tantíssim amb els anys. Només hi afegiria l’enorme plaer que suposa la descoberta  i la recerca d’una bona obra.

Set per set: De Los Angeles a Vic

1. La Getty compra i com.

Foto: Sotheby’s

La fundació Getty ha anunciat la major compra de dibuixos de la seva història, un grup de 16 obres de Miquel Àngel, Andrea del Sarto, Parmigianino, Beccafumi, Rubens, Barocci, G.D. Tiepolo, Degas, entre altres. Inclou El caçador d’àligues venut a Sotheby’s el 2010 per 881.250 lliures. Tots provenen de la mateixa col·lecció britànica, de la qual la Getty encara pot obtenir-ne més peces. Articles al The New York Times, Los Angeles Times; nota de premsa, amb la llista completa d’obres, a la web de la Getty i al The Art Newspaper, imatges i una suggerència de qui pot ser el col·leccionista.

2. Colección Delgado

Las Provincias primer i l’Ars Magazine més tard, ens informen de la cessió per 5 anys de 32 obres , de la Col·lecció Delgado, moltes d’elles inèdites, al Museu de Belles Arts de València. Entre els autors inclosos, hi ha Velázquez, Cajés, Meléndez, Murillo, però també Ramsay. Ara s’en fa una exposició fins al 29 d’octubre i el catàleg està firmat per José Gómez Frechina, que ha estat instrumental per a l’acord, i David Gimillo Sanz, conservador al Museu.

3. Restauració, pas a pas.

Foto: MBA Valencia

A la web del mateix Museu de Belles Arts de València hi trobareu, per capítols de 5-10 minuts, el procés de restauració en curs del seu Retrat eqüestre de Francesc de Montcada, de Van Dyck.

4. Cara a cara a la National Portrait Gallery.

Foto: NPG

Fins al 22 d’octubre, la National Portrait Gallery de Londres mostra The Ecounter, una atractiva exposició de dibuixos de  retrats del Renaixament i del Barroc, provinents de col·leccions britàniques, amb obres de Holbein, Rembrandt, Leonardo i altres. Les critiques han estat entusiastes, com aquesta de Alistair Sooke al The Telegraph.

5. I el 2020, Morosov.

Si, a pesar d’algunes falls en la instalació, vau disfrutar de la col·lecció Txukin a la Fondation Luis Vuitton de París, esteu d’enhorabona: han anunciat que a la tardor del 2020 portaran la col·lecció dels seus contemporanis els germans Morosov. Per conèixer les relacions socials I professionals entre ells, val la pena la biografia de Natalia Semenova i André Delocque: Chtchoukine. Le patron de l’art modern, ed. La Collection Chtchoukine, Paris, 2016; 400 pàgs. The Art Newspaper ens recorda a Pierre Konowaloff, un hereu dels Morosov molt actiu.

6. La caixeta de ciment.

Foto: Musée de Cluny

Aquest és l’aspecte que tindrà l’entrada del Musée de Cluny a París una vega hagin acabat els treballs de construcció – a finals d’aquest any, si tot va com està previst. Podeu veure el projecte complert de renovació, anomenat Cluny 4 i que afecta també a l’interior i als recorreguts, a la secció que s’hi dedica a la web del museu.

7. Fins d’aquí 125 anys?

Foto: MEV

El blog Mev125 tanca.  El van obrir, fa un any, a l’excel·lent web del Museu Episcopal de Vic, per tal de celebrar el seu 125è aniversari. Des d’aquí el saludem i li donem les gràcies, perquè les seves 40 entrades han estat un exemple de com difondre coneixement i bona informació d’una manera ben planificada, clara i amena. Tots hem après sobre la història del museu, les obres que conserva i la gent que l’ha fet possible – entre ells, el Dr. Eudald Junyent (1901-1978), després de renunciar a una prometedora carrera a Roma. Els continguts quedaran disponibles en obert.

Set per set: De París a Petrella Tifernina.

1. Més enllà de les pròpies parets.

Foto: Musée Picasso, Paris

La newsletter de juliol del Musée Picasso, París, en el marc del projecte Picasso-Mediterranée, trenca esquemes en informar no només de les activitats del propi museu, sinó també de les d’altres museus implicats en el projecte. D’una certa envergadura i liderat pel museu parisenc, preveu fins a 45 exposicions des d’ara fins al desembre del 2019, amb participació dels tres museus Picasso a París, Barcelona i Màlaga, el Reina Sofia, la Scuderia a Roma, el Capodimonte a Nàpols, el Rigaud a Perpinyà (on ja es pot veure Picasso Perpignan. Le cercle de l’ntime 1953-1955, fins al 5 de novembre), el Fabre a Montpeller i molts d’altres.

2. Michel Hilaire.

Foto: Wikipedia

A la Tribune de l’Art trobareu una bona entrevista a Michel Hilaire, director del Musée Fabre de Montpellier – un dels més interessants del nostres veïns.

3. Dos-cents, i en plena forma.

El programa de celebracions per al seu bicentenari anunciat pel Prado, per al 2019, afegeix algunes actuacions especfíques de l’aniversari (com dues exposicions sobre la història del museu) a un Plan de Actuación  2017-2020 que, quan es va presentar, ja es revelava  ambiciós: tres catàlegs específics sobre les obres a la seva col·lecció de Velázquez, Giordano i Teniers, exposicions amb noms estel·lars (altre cop Velázquez, Rembrandt, Goya, Fra Angelico, Brueghel el Vell), bolcatge de tot el fons documental a la web i altres projectes. Una autèntica operació d’Estat per a la qual ja s’ha constituit la corresponent Comisión Nacional, amb un pressupost de 7 milions d’euros.

4. Les raons de l’advocada.

L’advocada Leila Amineddoleh explica a artnet news oerquè les autoritats dels Estats Units van ser encertades a tractor el cas Hooby Looby, de saqueig arqueològic, com un cas civil i no penal. En tot cas, a la banda israeliana del cas, sí que hi hagut detencions, segons ens explica la npr.

5. Massa barat?

Foto: Wikimedia

En aquesta nota de Reuters i aquesta altra d’Art Law and More, finalment he trobat la raó perquè un jutge d’apel·lació de Califòrnia ha reobert un cas que semblava del tot tancat: el fet que tan el baró Thyssen primer, com l’Estat espanyol després compressin el Pissarro  (Rue Saint-Honoré, Après-midi, Effet de Pluie, 1897) per un preu per sota del preu de mercat permet, ara, dubtar de la seva bona fe. Encara que, potser, caldria diferenciar entre la primera compra, individual, i la de l’Estat, que va ser en bloc de quasi tota la col·lecció, per un preu general? Ho veurem.

6. Deures per setembre.

Foto: Wikipedia

Harvey Miller publicarà al setembre Cut in Alabaster: a Material of Sculpture (320 pàgs, 125 €),  en què de Kim Woods estudia, entre altres obres,  el Doncel de Sigüenza i alguns retaules hispànics.

7. No tots són un Ecce Homo.

 

Foto: AnsaLa serp estiuenca sobre restauracions populars sembla que aquest any està a Itàlia, i és d’una espècie ben diferent al Ecce Homo de Borja del 2012. Al Giornale dell’Arte hi trobareu una bella història sobre un Crist restaurat, gràcies a les aportacions porta a porta del poble que el guarda, Petrella Tifernina (Campobasso, Molise):  el que semblava un pastix popular amagava una fina figura del XV-XVI. Més informació a ANSA.

Set per set: De Torroella al Courtauld Institute.

1. Després d’un dia de platja.

La Fundació Mascort de Torroella de Montgrí mostra les Peces escollides de la col·lecció del seu fundador fins al 15 d’octubre. La idea era presentar-les com si fóssin la decoració domèstica habitual de la seu, la Casa Galibern, i ho han aconseguit. Hi podreu veure, entre altres, una esplèndida creu barcelonina del XV, atribuïda Pere Barnès. Pel gelat, Gelats Angelo (a la Bohème  o El Cruixent).

2. Un català a Texas.

Appollo Magazine  ens informa que el Meadows Museum ha comprat una taula amb Sant Benet i Sant Onofre atribuïda a Pere Vall. Datada c. 1410 és només la tercera obra d’abans de 1450. El feliç venedor és Sam Fogg, de Londres.

3. Ara que ja és públic.

José Ángel Montañés comenta a El País la llista d’obres adquirides per la Generaliltat durant el 2016 (“Más patrimonio para todos”, 1.05.2017). Inclou aquest Sant Jaume Apòstol del gironí Ramon Solà II, localitzat pel vostre segur servidor i destinat ara al Museu d’Art de Girona.

4. Espectacular.

El canvi de la gran Pietat Desplà de Bermejo després de la seva recent restauració (finançada per la Fundació Banc Sabadell) és simplement espectacular. Recomano molt la visita museu del claustre de la Catedral. D’altra banda, a l’octubre de 2018 el Prado inaugurarà una antològica molt completa de Bermejo (el comissari serà Joan Molina, explica la nota de la UDG).

5. El tresor de Ripoll.

Aquest és el vídeo que el Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat ha publicat sobre l’esplèndida restauració de la portalada de Sta. Maria de Ripoll –  amb la col·laboració de l’empresa Arcovaleno. Aquí us podeu baixar un resum executiu de la intervenció.

6. Leonardo torna a brillar.

Als Uffizi ja hi torna a penjar l’Adoració dels Reis Mags de Leonardo, després de cinc anys i mig de restauració, precedits d’un any d’anàlisis diagnòstiques i reflexió (“Firenze, l’Adorazione dei Magi restaurata debutta ai Uffizzi, La Reppublica, 27.03.2017). L’especialista Frank Zöllner la celebra com una brillant resolució de l’etern dilema de la restauració: retornar a l’estat original de l’obra o conservar les marques que hi ha deixat la seva història (Ist Mückenschiss keine wahrhafte Geschichtsspur?”, F.A.Z., 26.04.2017).

7. Ivoris medievals, ara menys rars.

Buscant arquetes del XIV i el XV d’ivori, he descobert el Gothic Ivories Project mantingut pel Courtauld Institute: més de 5100 objectes en ivori de més de 400 museus i arxius. Impressionant.