Recerca Archives - Page 3 of 5 - Jordi de Nadal

Set per set: De Valldoreix als vostres clients.

Publicat a 7 setembre, 201714 setembre, 2017

1. En bones mans.

L’últim número de RESCAT, la revista bianual del Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya, (Valldoreix) és un testimoni més del seu treball continuat amb el patrimoni eclesiàstic. A més a més d’una entrevista a Mn. Jesús Tarragona Bay, figura clau en la recuperació del patrimoni lleidatà, hi trobareu els estudis de restauració del finestral romànic del campanari de la catedral de Solsona (que es pot veure directament, gràcies a la inspirada renovació del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona de 1983 i 1989) i les arcuacions del claustre del monestir de Bellpuig de les Avellanes, la restauració de 31 peces d’orfebreria del Museu Diocesà d’Urgelll i, sobretot, l’informe de la restauració del 2015 de la Mare de Déu del Patrocini de Cardona.

2. Grandeur.

Coincidint amb la Biennale de Paris (de l’11 al 17 de setembre), la galeria Kugel acostuma a oferir una exposició escollida, oberta al public a la seva seu a l’Hôtel Collot. La novetat d’aquest any és que ocuparà la nova extensió dels seus espais, ja impressionants (article a Antiques Trade Gazzette, pagant).

3. Tefaf NY.

L’extensió americana de la fira TEFAF ja ha publicat la seva llista d’expositors i algunes de les obres que s’hi podran veure (i comprar). Entre elles hi ha aquesta Mare de Deú amb el Nen i àngels músics, recentment atribuïda al Mestre de Belmonte (146×121 cm) i oferta per Jaime Eguiguren. Les portes a la Park Avenue Armory deNew York s’obriran el 27 d’octubre, només durant 6 dies.

4. Més catàlegs digitals.

El Wildenstein Platter Institute segueix la tendència mundial i publicarà en línia no només el vast arxiu Wildenstein, sinó també els catàlegs raonats d’Edouard Manet, Berthe Morisot i Claude Monet. El WPI neix de l’associació entre el Wildenstein Institute i Hasso Platter, el co-fundador del gegant tecnològic SAP SE I i l’home darrera de, entre altres iniciatives, l’exitós Museum Barberini a Postdam. Ara que ja quasi tothom està convençut dels avantatges dels catàlegs raonats on-line, potser és bo recordar els pioners com la Fundació Dalí, que continua la feina iniciada al 2004.

5. Miró presenta Dalí a Breton.

L’Ajuntament de Girona ha volcat a la xarxa el fons digitalitzat de les Galeries Dalmau, cedit pels hereus de Rafael Santos Torroella arran de l’adquisició de les seva col·lecció d’obres d’art. Entre els documents, hi trobareu aquesta carta de presentació de Salvador Dalí, escrita per Joan Miró a André Breton, el 10 de març de 1920 i el catàleg amb preus de la primera exposició en solitari de Miró, dos anys abans.

6. L’incansable.

Si sou una mica de la vella escola i, potser per això, us sentiu amb energia, no us perdeu l’entrevista a Philippe de Montebello a Artnet, aquí i aquí. Està decidit a ressuscitar la Hispanic Society of America de Nova York, que de moment ja estrena web.

7. Ja se sap.

Sonarà a cosa sabuda per als qui estan introduïts, però en aquest article d’Artnet hi torbareu bons consells bàsics per al col·leccionista d’obra antiga, com per exemple, no fer gaire cas de qui us digui que una obra concreta pujarà tantíssim amb els anys. Només hi afegiria l’enorme plaer que suposa la descoberta i la recerca d’una bona obra.

Set per set: De Florència a Lisboa.

Publicat a 31 agost, 201714 setembre, 2017

1. Tan senzill.

La casa de subhastes florentina Pandolfini ha decidit encarar, d’una manera senzilla i encertada, el problema de subhastar obres catalogades i, per tant, sotmeses a tanteig, retracte i, sovint, a prohibició d’exportació: en farà una secció específica en la seva propera subhasta – amb un bell títol: Opere di Eccezionale Intresse Storico-Artistico. Així tothom sap a què juga.

2. Noves regles a Itàlia.

La iniciativa de Pandolfini s’enmarca dins de les novetats introduïdes pel nou Codice dei Beni Culturali que el senat italià acaba d’aprovar. Tal i com ens explica Il Giornale dell’ Arte a partir d’ara es permetrà automàticament l’exportació de (a) totes les obres que no tinguin més de 70 anys (abans eren 50), sempre que no hagin estat catalogades com béns rellevants del patrimoni històric i (b) les obres de més de 70 anys amb un valor de fins a 13.500 €, la declaració del qual haurà de ser ser presentada pel venedor.

3. Factor de museus.

El FAZ publica una necrològica de Martin Roth, l’antic director dels museus de Dresde i del Victoria and Albert Museum a Londres, firmada per Ulrich Raulff. Li troba un nom, “Museummacher” ( “el factor de museus”) i subratlla que:

“Roth era un geni de a l’hora d’aconseguir fons, i no en tenia vergonya, perquè sabia molt bé quina mena de gasolina necessita el motor més important de l’èxit d’un museu. Aquest motor és la recerca”.

A artnet trobareu una recensió del seu últim llibre, Widerrede, publicat pòstumament.

4. El palau de l’eco.

En la polèmica al voltant de la l’ús del Pavelló de Victoria Eugenia a Montjuïc (que segons l’anunci de sorpresa a principis d’agost, s’acabarà de definir amb un acord que s’haurà de firmar al setembre i executar durant un any d’obres), potser seria útil que les dues parts, Ajuntament i MNAC, diguessin clarament quins plans tenen per l’espai (o haguessin tingut). En tot cas, diria que el MNAC sempre està a temps de fer de la necessitat, virtut i aprofitar el fet de poder sol·licitar l’espai tantes vegades com el necessiti, sense haver de carregar amb la seva gestió dia a dia.

5. Una proposta.

Us animaríeu a fer les vostres pròpies propostes d’exposició per al nou espai? La meva seria “Or per a la catedral. Orfebreria religiosa medieval a la Corona Catalano-Aragonesa”, amb préstecs dels tresors de les catedrals (Saragossa, Barcelona, Girona, València), de museus (Victoria and Albert, Musée de Cluny, Metropolintan) i col·leccions privades. La presentació podria ser tan suggerent com la del Museu Diocesà de Saragossa, que opera sota el nom de Alma Mater Museum.

6. Una altra proposta.

El pla de la Muntanya dels Museus per a Montjuïc va rebre moltes crítiques, segurament justificades, pel volum d’obres que suposava. Però potser ens podríem quedar amb la idea que hi havia darrera i apostar per una Avinguda de Maria Cristina que reunís, al seu voltant, els museus que ja hi ha, les facultats universitàries del ram (Història de l’Art i Belles Arts), la Biblioteca d’Art, algun centre de formació i recerca sobre restauració i per què no, els organismes públics encarregats de cultura (Departament, ICUB, etc) – a més del pavelló d’exposicions, és clar. De fet, aquest és el plantejament que s’acabarà de completar amb el Humboldt Forum a la Museuminsel original, a Berlín – encara que allà encara discuteixen si l’han encertat pel que fa a forma i funció, és a dir, un palau imperial prussià reconstruït i una col·lecció heretada en part del colonialisme; el director Neil McGregor intenta respondre-ho en aquesta entrevista al Zeitonline i en aquesta al FAZ (pagant).

7. I si no, sempre ens quedarà Lisboa.

MNAC vs. MNAC.

Set per set: De Barcelona a Bilbao

Publicat a 24 agost, 201714 setembre, 2017

1. Seguim.

Rellegeixo les notes que tenia preparades de fa algun temps per aquesta entrada, després d’una setmana en què han passat tantes i tantes coses a Barcelona i al país. Un dels objectius dels atacants era trencar la nostra manera de fer i seria ingenu pensar que res no ha canviat. Però cada vegada estic més convençut que, a pesar que el cop ha sigut fort, n’estem traient algun bé, gràcies a l’esforç constant i generós de molts i molts. Estem tancant la ferida i potser per això aquestes notes, que parlen del dia a dia, no desentonen.

2. La llista del MNAC.

Com és sabut, el 2009 el MNAC va celebrar el seu 75è aniversari amb Convidats d’Honor, que presentava obres que el museu li hagués agradat tenir. Per a moltes d’elles era un somni impossible, ja que ja formaven part d’altres col·leccions públiques. Però per algunes, encara en mans privades, hi havia esperança. I, de fet, dues d’elles hi han acabat arribant: El santó darcawi de Marràqueix, de Josep Tapiró, adquirida al 2013 i la Crucifixió de Sant Pere de Pere Serra (tremp sobre taula, c. 1400), part de la dació / donació Gallardo de 2015.

3. Fidel Aguilar (1894-1917).

*Fidel Aguilar,* Cap, 1916 (foto pròpia)

Una de les peces inclosa a l’exposició del MNAC era aquest Cap de Fidel Aguilar de 1916, actualment en col·lecció particular. S’ha pogut veure fins el passat dia 10, en la retrospectiva, necessàriament curta (Aguilar va morir als 22 anys) però molt completa a la Casa Pastors de Girona – Un meteorit fugaç. Fidel Aquilar (1894-1917). El catàleg d’Eva Vàzquez i Jordi Falgàs, més aviat un estudi aprofundit sobre Aguilar, és molt recomanable. La presentació de l’exposició era irregular, ja que l’espai encara no ha rebut la reforma que demana, a crits. Un dels moments estel·lars era el recull de peces d’Aguilar i el seu contemporani Enric Casanovas en pedra a l’interior de primera torre de la muralla de la ciutat. Precisament, aquest emparellament amb Casanovas subratlla la inspiració dels dos escultors en l’escultura arcaica grega, una font que compartien Arístides Mallol (objecte de l’exposició Maillol i Grècia de l’any passat al Museu Marès).

4. Enric Casanovas (1882-1948).

*Enric Casanovas,* Eros, 1911 (foto pròpia)

Potser ja ha arribat el moment d’impulsar una bona retrospectiva de Casanovas: la última va ser a la Virreina, al 1984, comissariada per Teresa Camps, autora del catàleg). Al 2008 Susanna Portell va presentar Enric Casanovas: escultor i amic, a la Fontana d’Or, també a Girona, on explorava les seves relacions amb els d’altres artistes contemporanis. Més recentment i en la mateixa línia, totes dues han editat Les cartes de l’escultor Enric Casanovas (Universitat Autònoma de Barcelona, 2015).

5. Pere Jou (1891-1964).

Un altre dels contemporanis d’Aguilar i Casanovas que últimament s’ha estudiat és Pere Jou (1891-1964), del qual Ignasi Domènech en va publicar, l’any passat, la biografia i el catàleg raonat (L’escultor Pere Jou, 1981-1964. Forma i matèria, 2016, 334 pàgs) a partir de la seva tesi doctoral.

6. La reforma funciona.

La reforma dels museus italians introduïda fa un parell d’anys, coneguda sobretot per el foment de l’autonomia dels centres i la contractació d’alguns directors estrangers, continua donant els seus fruits. El ministre Franceschini ha pogut anunciar la xifra de 50 milions de visitants per al primer semestre d’aquest any 2017, un record històric que suposa un creixement global del 7% – a Il Giornale de l’Arte es centren en el cas d’èxit de la Galleria Borghese i les innovacions en el sistema de gestió de les entrades. Franceschini a més a més, ha vist reforçada la seva posició en rebre la sentència favorable del Consell d’Estat italià, pel que fa a contractar directors no italians, en el procediment sobre l’administració del Colisseu que li va plantejar en contra l’ajuntament de Roma (article a Il Fatto Quotidiano).

7. Factor Zugaza.

Miguel Zugaza continua amb la seva línia ascendent en la seva segona vegada com a director del Museo de Bellas Artes de Bilbao. L’exposició que acaba d’inaugurar de l’excel·lent col·lecció d’Alicia Koplowitz (fins el 23 d’octubre), és una versió ampliada de la que s’ha presentat al Jacquemart-André de París. També té en ment una amplació del museu (article a El País).

Set per set: De Sixena a Washington.

Publicat a 27 juliol, 201714 setembre, 2017

1. Itàlia, capital Sixena.

Entre les descobertes d’aquesta temporada destaca aquesta Adoració dels Reis Mags (155,5 x 130,5 cm). Va sortir com a “Escola Italiana, s. XVI” a Stuker, Berna, el passat 20 de juny i el seu preu de sortida de 5.000 francs suïssos va disparar-se fins als 130.000 francs suïssos finals. Pot adscriure’s amb prou seguretat al Mestre de Sixena i podria pertànyer al retuale major del monestir que li dóna nom – el seu Naixement per al mateix retaule, ara el Prado, medeix 171,5 x 130,5 cm i els 16 cm de diferència podrien explicar el tall brusc a la part inferior de la taula.

2. Ha arribat el temps per Venusti?

A la darrera Old Masters Day Sale de Christie’s (7 de juliol), aquest fi Davallament atribuït a Marcello Venusti (?1512/1515 – 1579) va superar amb escreix l’estimació de 20.000 lliures, fins a arribar a les 115.000 lliures del preu final (incloses les comissions). És un rècord per l’artista que, com assenyala el títol del catàleg de la seva obra que està preparant Francesca Parrilla, encara ha de sortir de l’ombra allargada del seu amic Miquel Àngel (Marcello Venusti, un pittore all’ombra di Michelangelo, ed. Campisano, Roma). A The Telegraph hi ha un bon resum dels millors resultats de les vendes d’Old Masters.

3. Ja està aquí.

Amb molta antelació respecte el dia de la inauguració, ja s’ha publicat el catàleg de l’exposció Murillo. The Self-portraits, primer a la Frick Colecction (entre el 30 d’octubre I el 2 de febrer de 2018) i després a la National Gallery de Londres (entre el 28 de febrer I el 21 de maig de 2018). El firmen Xavier F. Salomon, Chief Curator a la Frick i Letizia Treves, Curator of Later Italian, Spanish, and French 17th century Paintings a la National Gallery.

4. Rigaud reobert.

Després d’una reforma de 9 milions d’euros, el Musée Rigaud de Perpinyà va tornar a obrir les seves portes el maig passat. Didier Rikner no n’està gens convençut. En tot cas, hi continua exposat el gran Retaule de la Trinitat del Mestre de la Llotja de Mar de Perpinyà i, com a novetat, hi arriben diverses obres d’Aristídes Maillol prestades per la Fundació Dina Vierny.

5. Nonell terrible.

En aquest interessant article a la revista online Nineteenth Century Art Worldwide, la doctorant Maria A. Dorofeeva defensa que la recepció, furiosament negativa, de l’exposició de les Gitanes de Nonell a la Sala Parés de 1903, va ser deguda a dues causes complementàries. La primera seria que Nonell hi trencava el tòpic de les gitanes que les volia andaluses, exòtiques, festives i folklòriques i les presentava, al centre neuràlgic de la vida artística burgesa, com a conciutadanes que patien els rigors de la pobresa extrema i la marginació en una Barcelona i una Catalunya que es volien veure només modernes i triomfants. En aquest sentit, esdevenien molt més intolerables que els Cretins presentats anys abans amb èxit, convenientment isolats en les llunyanes valls pirinenques. La segona causa seria que Nonell assenyalava un grup social que, per causa del seu rebuig a barrejar-se amb altres grups, posava en risc la barreja racial que, segons els teòrics racials hispànics de l’època, era el tret distintiu del vigor de la població espanyola – una visió que anava radicalment en contra de la idea de puresa racial més pròpia del nord d’Europa. No tracta aspectes relacionats amb l’estil, igualment trencador i potser, igualment rebutjable als ulls dels crítics que no li perdonaven el tema. D’altra banda, potser algú s’animi a fer un segon estudi, en què es ressegueixi com aquestes obres, aleshores rebutjades, s’han acabat convertint en un signe de gust artístic i, de fet, en un dels monuments culturals del país – i només del país, per què més enllà de les nostres fronteres, encara no han estat prou reconegudes.

6. És un hospital? És la nova seu de l’OTAN? No, és un museu!

L’edifici del nou Museo de las Colecciones Reales, encara per inaugurar, ha guanyat el premi FAD d’Arquitectura 2017. No m’acaba de convèncer.

7. Alternatives

Artsy publica un article atractiu sobre nous edificis per a col·leccions d’art; entre ells, el National Museum of African American Art a Wahington de David Adjay.

04.11.2012: De la Provença a Suïssa

Publicat a 4 novembre, 20127 juliol, 2017

1. Vides paral·leles: Rico i Cézanne

Martín Rico (1833-1908), La Corniche,1881. Oli sobre tela, 42,9 x 74 cm. Minnesota, Collection of the Tweed Museum of Art, University of Minnesota, Duluth, Gift of Howard Lyon.

Paul Cézanne (1839-1906), Mont Saint-Victoire, 1881. Oli sobre tela, 72,40 x 97 cm, The Barnes Foundation, Merion.

Martín Rico (1833-1908) i Paul Cézanne (1839 – 1906) no només van ser dos contemporanis que van arribar a París, entre 1860 i 1862, com a nouvinguts, sinó dos artistes que van usar el paisatge com a tema principal. Ara, a més, es dóna la coincidència que tots dos són objecte d’una retrospectiva, Rico a Madrid (El paisajista Martín Rico, Museo del Prado, del 30 d’octubre al 10 de febrer 2013; entrades a 12€; catàleg 35€ aquí) i Cézanne a Budapest (Cézanne and the Past, Szépművészeti Múzeum, del 6 d’octubre al 17 de febrer de 2013, entrades 3.200 HUF, hi ha catàleg). Però les similituds acaben aquí, diu la història de l’art. Rico, gràcies sobretot al seu encontre amb Marià Fortuny, (1838-1874) a París al 1871, i el seu viatge plegats a Granada, va aprendre a utilitzar les lliçons que habia rebut de l’escola de Barbizon per crear vistes principalment del sud d’Espanya i de Venècia, brillants tècnicament i properes al tòpic des del punt temàtic. Va obtenir un gran èxit comercial, si bé amb el temps ho va pagar amb un cert menspreu de la crítica. Cézanne, per la seva banda, com és conegut, va conèixer el rebuig de l’estament oficial parisenc i, sense ni tan sols incloure’s entre els impressionsites, es va retirar a la seva Provença natal per iniciar la seva solitària recerca, centrada en l’estructura de la visió, que el va convertir en un pioner de la modernitat. Ara, però, l’excel·lent treball del comissari Javier Barón Thaidigsmann, capde l departament de pintrua del XIX al Prado, revela un Rico més inquisitiu i més matisat, mentre que l’exposició de Budapest busca subratllar el deute de Cézanne amb la pintura antiga. D’altra banda, una nova biografia per Alex Denchev, ressenyada aquí per Waldemar Januszczak, ens mostra un Cézanne mé vital i senzual (Alex Denchev, Cézanne: A Life, Pantheon Books, New York, 2012; 24,50$ a Amazon).

2. Adjudicat!

La 19th Century Art Sale a Christie’s New York (1 de novembre) no va ser un gran èxit – segurament no hi van ajudar ni l’ambient post-Sandy ni els talls constants en les línies de telèfon. Malgrat tot, els tres lots catalans que s’hi oferiren (n. 60 a 62) no van fer un mal paper, i com a mínim van donar el consol al subhastador James Hastie de trobar comprador. El millor d’ells, l’oli d’Eliseu Meifrèn (1859 – 1840), Nit a Cadaqués (oli sobre tela, 130 x 151 cm), que vam comentar en aquest blog el 13 d’octubre passat, va ser presentat per Hastie com un “fabulous painting” i de fet, es va vendre just a la meitat de l’estimació de 80.000 – 120.000$, per 100.000$ (122.250$ amb les comissions) a un licitador a la sala. Està clar que no es trata d’un rècord i que els grans dies de 2003-2008 tardaran a tornar, però d’altra banda també és veritat que la bona pintura catalan, si s’ofereix amb unes estimacions raonables, encara resulta atractiva, fins it tot en l’escena internacional.

3. Un saldo?

Escenes de la Tebaida (tremp sobre fusta, 27,5 x 37,5 cm, 1430 – 1435), una de les taules retallades d’una altra taula més gran de Fra Angelico (c. 1395 – 1455) i el seu estudi,s’ha venut el 27 d’octubre passat a la casa de subhastes Leclere (Marsella) per 552.000€ (comissions incloses), a un col·leccionista francès, informa Le Journal des Arts. Ho veuen com un preu relativament baix, en una subhasta realment fluixa (només el 29% dels lots van canviar de mans). Però, si tenim en compte que l’estat de conservació no era perfete, que l’obra no mostra les millors qualitats de Fra Angelico i que el Louvre ja havia declinat la seva adquisició durant el període de paralització de la llicència d’exportació, potser no ens ha d’estranyar tant. A més a més, voldrà dir que de moment, l’obra es queda a França – personalment, creia que acabaria al Philadelphia Museum of Art, on es conserva un altre fragment de la mateixa taula, amb l’escena de l’ Oferiment del Papat a Gregori el Gran, (tremp sobre fusta 27,9 x 19,7 cm) que encaixa perfectament amb el que s’oferia a Marsella.

4. Fes el teu Rijk

El Rijksmuseum ha decidit obrir les seves portes digitals molt abans que les físiques (la reobertura del museu està oficialment prevista per al 13 d’abril de 2013) i la seva nova web és realment una gran festa per als ulls. El catàleg en línia agrupa fins a 275.556 fitxes, de les quals 132.847 tenen una imatge en gran resolució de les obres- entre les qual, està clar, una de les meves favorites, l’oli de Johannes Vermeer (1632-1675) El carrer o vista de les cases de Delft (oli sobre tela 54,3 x 44 cm, 1656) que, per alguna raó descoenguda fins i tot per mi, prefereixo a la seva La lletera (oli sobre tela, 45,5 x 41 cm, 1660) que, ho admeto, és d’una qualitat superior. En el catàleg, però, encara queden algunes detallas a resoldre (aquí i allà, apareixen textos en holandès a la versió anglesa) i d’altra banda, hauria estat un encert si, a la mateixa fitxa, hi haguéssin inclòs tota la informació sobre l’obra produïda pel museu i accessible per internet – és una llàstima que a la fitxa del Retrat de Ramón Satué (oli sobre tela, 107 x 83,5 cm, 1823) de Francisco de Goya (1746-1828), no hi hagi almenys un link cap a la documentació de la recerca que, fa poc més d’un any, va descobrir que a l’obra cobria un retrat anterior d’un oficial francès del màxim rang (al blog, ho vam comentar en nota al 29 setembre de 2011). En qualsevol cas, han treballat dur per inclure una altra eina, autèntica estrella de la nova web, anomenada Rijkstudio, que anima a “Crear la vostra pròpia obra mestra”, i que permet baixar-se qualsevol imatge gratuïtament (sempre que no hi hagi drets d’autor), i usar-la per donar via lliure a les vostres habilitats creatives.

5. De Carles a Beatriu

La paraula “Rijk” a “Rijksmuseum” no és fàcil de traduir – sembla que en l’holandès actual s’usa per referir-se a la totalitat del regne (inclosos els territoris del Carib), de la mateixa manera que, en alemany, “Reich” s’havia usat per a incloure els territoris més enllà d’Alemanya (semblant potser a l’anglès “Empire”, com en la denomincació “Imperial War Museum”). Per tant, resulta natural que el Rijksmuseum, a més a més d’actuar com a museu d’art, ofereixi una idea de les diferents parts del regne i la seva història – de manera que es converteix també en un museu nacional. La nova web reflecteix aquest aspecte. Sota el títol Timeline of Dutch History, proposa una introducció general a la història dels Països Baixos, que fan començar amb la unificació sota l’emperador Carles V (1500-1558), i continuen fins a l’actual reina Beatriu. Realment dóna un context molt útil a les obres de la col·lecció, i explica una història abosrvent – lelgida des de Barcelona, és fins i tot més interessant, ni que sigui per haver compartit corona espanyola durant unes quantes dècades.

6.Llibres: Vicenç Furió, Arte y reputación. Estudios sobre el reconocimiento artístico

Com de valorats han estat els grans artistes per part de les generacions següents de crítics i especialistes? La fama i la reputació artística, queda gravada d’una vegada i per sempre? Aquestes són algunes de les preguntes que Vicenç Furió tracta de respondre en el seu nou llibre, en què reuneix i revisa sis articles anteriors. Hi he trobat la idea, molt refrescant, que en història de l’art no hi ha descobriments d’artistes, sinó en tot cas redescobriments – fet que hem d’acceptar, si creiem que es tracta d’una història construida sobre restes de memòria, ignorades, tolerades o celebrades pels nostres antecessors (Vicenç Furió, Arte y reputación. Estudios sobre el reconocimiento artístico, Memoria Artium, Barcelona, 2012; 35€ aquí).

7. Dedicats a l’art, no a la guerra.

A través del Huffington Post (ple de notícies curioses), que aquí copia un despatx de Reuters, ens arriba la notícia que el govern suís ha trobat una solució perfectament lògica a dues qüestions nacionals: la sobreocupació dels magatzems d’art del port franc de Ginebra (on es creu que ja s’hi enmagatzem un xifra important, si bé desconeguda, de milers de milions de dòlars en art) i la caiguda en desús de diferents búnquers construits als anys 40,50 i 60, arrel de la Segona Guerra Mundial i la Guerra Freda. Ara els ofereixen a qui estigui disposat a reconvertir-los en grans caixes fortes per a obres d’art – si us interessa, a la llista d’ofertes s’hi acaba d’afegir un dipòsit (buit) de municions del 1955, a prop del llac de Lucerna, per 386.000 francs suïssos.

04.11.2012: From Provence to Switzerland

Publicat a 4 novembre, 2012

1. Parallel lives: Rico and Cézanne

Martín Rico (1833-1908), La Corniche,1881. Oil on canvas, 42.9 x 74 cm. Minnesota, Collection of the Tweed Museum of Art, University of Minnesota, Duluth, Gift of Howard Lyon.

IMAGE1 CEZ — Paul Cézanne (1839-1906), Mont Saint-Victoire, 1881. Oil on canvas, 72.40 x 97 cm, The Barnes Foundation, Merion.

Martín Rico (1833-1908) and Paul Cézanne (1839 – 1906) were not only contemporaries and fellow newcomers to Paris around 1860 and 1862, but also artists that used landscape as their preferred motive. Both are receiving a major retrospective now, Rico in Madrid (Martín Rico as landscaper, Museo del Prado, October 30 to February 10, 2013; admission €12; catalogue €35 here) and Cézanne in Budapest (Cézanne and the Past, Museum of Fine Arts, from October 26, to February 17, 2013, admission 3,200 HUF, catalogue available). But the coincidences stop here, says history of art. Rico, thanks to his encounter with Marià Fortuny (1838-1874) in Paris in 1871, and his joint trip to Granada, learned how to use his natural talent and his teachings from the Barbizon school to produce brilliant, attractive and dexterous renderings of the most topical views usually of Southern Spain and Venice, which brought him huge commercial success in his time, but critical derision today. Cézanne, as we all know, responded to the Parisian establishment snubs by returning home to Aix to start his lonely, stubborn, revolutionary quest on using the paintings’ plane to reveal the structure of the image, which will establish him as the pioneer of modernity. But in the same way that the excellent work of curator Javier Barón Thaidigsmann, Head of 19th Centruy Paintings Department at the Prado, reveals a more nuanced, investigative Rico, the current blockbuster in Budapest wants to emphasize Cézanne’s debt to the Old Masters. On the other hand, a new biography by Alex Denchev, reviewed here by Waldemar Januszczak, shows a more sensual, vital Cézanne at work (Alex Denchev, Cézanne: A Life, Pantheon Books, New York, 2012; $24.50 on Amazon).

2. Sold!

In a weak 19th Century Art Sale at Christie’s New York (1st November), marred by a post-Sandy atmosphere and phone lines recurrently cut-off, the three Catalan lots (n. 60 to 62) in the catalogue gave auctioneer James Hastie the comfort of being sold, at least. The best of them, Eliseu Meifrèn’s (1859 – 1840), Night in Cadaqués (oil on canvas, 130 x 151 cm), featured in this blog on October, 13th, was introduced by Hastie as a “fabulous painting” and did quite well, selling at the middle of the $80,000 – 120,000 estimate for $100,000 ($122,250 with commissions) to a bidder in the room. It has however failed to enter the painter’s top ten. The big days of 2003-2008 are gone, but it seems that Catalan painting, when offered at reasonable estimates, remains attractive even on the international circuit.

3. A bargain?

The Thebaid (tempera on panel, 27.5 x 37.5 cm, 1430 – 1435), a fragment cut from a panel by Fra Angelico (c. 1395 – 1455) and his studio, has been sold on October 27th in Leclere (Marseille) for €552,000 (commissions included), to a French collector, informs Le Journal des Arts. They see it as a relative bargain in another weak sale (only 29% sold). But given that its condition was not pristine; that it does not show Fra Angelico at his best, and that the Louvre, who had already passed on the chance to buy it during the export deferral, I think they should be quite happy to have found a buyer for it, and indeed someone from the same country it was about to leave – my guess was that it would go to the Philadelphia Museum of Art, which holds the fragment, The Papacy offered to Gregory the Great, (tempera on panel, 27.9 x 19.7 cm) that most directly relates to the one on offer.

4. Make your own Rijk

The Rijksmuseum has decided to open its digital doors well ahead of its off-line ones (now officially planned for April 13, 2013), and its new website is certainly a feast for eyes. Its on-line catalogue lists 275,556 files, of which 132,847 come with high-resolution images – including of course one of my absolute favorites, Johannes Vermeers (1632-1675) The Street or a view of houses in Delft (oil on canvas 54.3 x 44 cm, 1656), which for some reason unknown even to me, I prefer to his even greater The Milkmaid (oil on canvas, 45.5 x 41 cm, 1660). However, there are some loose ends (here and there, a text in Dutch pops up in the English version), and it would be great if they could include, in the same file, all the information about the painting available on line, and produced by the museum – it is a bit disappointing that Francisco de Goya (1746-1828) Portrait of Ramon Satué (oil on canvas, 107 x 83.5, 1823) does not include a mere link to the research that, just a year ago, discovered a portrait of a French high-ranking military underneath (see this blog’s note on September, 29, 2011). Anyway, they worked hard to develop the star feature of this digital trove of images, called Rijkstudio, which running with the motto “Create your own Masterpiece”, is designed to allow you to download any picture for free (expect when copyrights apply), and make use of it to give free rein to your creative appropriation instinct.

5. From Charles to Beatrix

The word “Rijk” in the name “Rijksmuseum” is a tricky one – it seems that in current Dutch it is used to refer to the whole of the kingdom (including the Caribbean territories), in the same way that, in German, “Reich” was used to include territories beyond Germany (perhaps near to English “Empire”, as in “Imperial War Museum”). So it’s only natural that the Rijksmuseum, besides its role as art museum, gives some idea of the different parts of the kingdom and their history – becoming in a way both an art and a national museum. You will find some of that on the new website: under the uncompromising label Timeline Dutch History, it offers you a general introduction to the history of the Low Countries, which they like to start with the unification of many of its current territories under emperor Charles V (1500-1558), and end with the current user of the Koninklijk Paleis, Queen Beatrix. It really works as a context to the artworks from the collection, and makes for an absorbing story in its own right – and reading it from Barcelona is a plus, not only because of our shared history under the Spanish crown.

6. Books: Vicenç Furió, Arte y reputación. Estudios sobre el reconocimiento artístico

How great have great artists looked to the following generations of artists, critics, and specialists? Is fame, and artistic reputation granted once and forever more? These are questions that Vicenç Furió tries to answer in six different essays, now revised and expanded in this new book. I found in it the healthy idea that there are no such things as discoveries of unknown artists, but rediscoveries of them – which can only be true if we agree that history of art is built upon pieces of memory, either ignored, tolerated or celebrated by our ancestors (Vicenç Furió, Arte y reputación. Estudios sobre el reconocimiento artístico, Memoria Artium, Barcelona, 2012; €35.- here).

7. Make art, not war

I learned through the Huffington Post (full of curious pieces of news), which clips a Reuters dispatch, that the Swiss government has found an imaginative solution to two different national issues at the same time; namely, the overcrowding of the art-depots in Geneva’s free-port (said to already store a fabulous, yet uncertain number of billions of dollars in art), and the disuse of the bunkers they built in the 40’s, 50’s and 60’s for WWII and the Cold War. They are offering them to buyers willing to revamp them into big safes for art – last in the offerings list is a 1955 ammunition stockpile near lake Lucerne, for just 386,000 Swiss Francs.

28.10.2012: De Nàpols a Roma.

Publicat a 28 octubre, 20127 juliol, 2017

1. De vegades és massa tard.

Giovanni Battista Lusieri (c. 1755- c. 1821), La badia de Nàpols, 1791; llapis, tinta, gouache i aquarel·la, sobre sis fulls de paper; 102 x 272 cm, The J. Paul Getty Museum.

Segur que algú de vosaltres coneix l’obra de Giovanni Battista Lusieri (c. 1755 – c.1821), però personalment he tardat tres dècades i mitja, més el temps de llegir aquesta ressenya al FAZ sobre Expanding Horizons, la retrospectiva a la Scottish National Gallery, per arribar a conèixer aquest mestre absolut del paisatge. Per si el fet no fos prou trist, l’exposició tanca el avui diumenge 28, i a sobre els catàlegs s’han esgotat! L’únic consol es reservar una de les reimpressions, per a principis de desembre.

2. També tard, però encara a temps.

Una visita recent al museu de la Catedral de Barcelona (un annex no gaire gran al claustre) va acabar amb una bona descoberta. Es veu que des d’almenys el juliol de 2009, a més a més de la Pietat Desplà, (oli sobre fusta, 175 x 189 cm, signada i datada al 1490) l’obra mestra de Bartolomé Bermejo (actiu entre 1468-1561), també s’hi pot admirar la Cadira del Rei Martí, el tron amb ànima de fusta i daurat de plata que serveix de setial per a la custòdia, una de les més importants del gòtic internacional. El conjunt, espectacular (l’alçada és d’uns 140 cm), representa un dels punts més alts de l’orfebreria barcelonina del s. XV, reconeguda internacionalment.

3. Llibres: C. Currie, D. Allart, The Brug(h)el Phenomenon. Paintings by Pieter Bruegel the Elder and Pieter Brueghel the Younger with a special focus on technique and copying practice

A través de La Tribune de l’Art ens assabentem de la publicació d’aquesta obra monumental sobre les tècniques de Pieter Bruegel el Vell, els seus copistes i els seu fill i continuador Pieter Brueghel el Jove (1062 p, Brepols, 2012, 160 € a la web de l’editorial). El tema és realment interessant, L’adquisició més important d’una obra de Bruegel el vell, redescoberta durant el procés, va ser efectuada pel Ministerio de Cultura amb destí al Museo del Prado. Però el museu va condicionar la compra de El vi del dia de Sant Martí (tremp sobre sarja, 148 x 270,5 cm, c. 1556 – 1568) aleshores atribuïda al fill, al fet que la investigació reveles que, per contra, es tratava d’una obra del pare. Els propietaris van ser prou valents per a acceptar la condició i al final, atribució es va confirmar, també perquè es va trobar la signatura de l’artista (vegeu l’informe del Prado aquí).

4. Llibres: Necessiteu manuscrits otonians? Serviu-vos vosaltres mateixos.

Medieval Histories, de Karen Schousboe, és un dels millors blogs d’història de l’art que conec. Especialitzat en art medieval, com el seu nom indica. En el seu post, d’octubre, ens commina a volar cap a Munic, i presentar els nostres respectes a Practh auf Pergament, l’exposició a la Kunsthalle der Hypo-Kulturstiftung (fins el 13 de gener), una “oportunitat única a la vida” de veure la col·lecció, rara i fràgil, de manuscrits carolingis, otonians i posteriors conservats a la Biblioteca Estatal Bavaresa (entre els quals hi ha els Evangelis d’Otto III, Reichenau, c. 1000; fotografia a sobre). Però en aquests dies d¡accés digital, l’autèntica meravella sempre neix de la generositat acadèmica. A la web de l’exposició han carregat els 74 manuscrits, datats entre l’any 800 i el 1775 i quasi sempre il·luminats, per a que us els pugueu baixar, gratis i ràpid (ho he provat i funciona). Potser donaran un impuls més a l’ensenyament del primer romànic partint de l’estudi de la il·lustració dels manuscrits.

5. El Manuel treballa.

Ja haureu notat que m’agrada seguir el treball d’aquells investigadors que tinc la sort de conèixer. Aquesta vegada es tracta del Dr. Manuel Castiñeiras, que participarà en el proper Fourth Annual Anne d’Harnoncourt Symposium, dedicat a The Art of Sculpture 1100 – 1500: Sculptural Reception. L’organitzen The Philadelphia Museum of Art, Penn University i l’Institut National d’Histoire de l’Art de Paris (del 2 al 4 de novembre, al campus de la Penn University). La comunicació de Castiñeira té un títol prometedor: They Are All the Work of Artists (Jer 10, 9): the Romanesque Portal as liturgical Performance – segurament seguint el seus treballs sobre Sant Jaume de Compostela. El programa complet està aquí.

6. Un enfoc desencertat – i un error d’estratègia política.

No n’estic pas content. El programa electoral de Convergència i Unió, que ja comença a parlar de majories absolutes, és potent pel que fa al punt important, la convocatòria d’un referèndum per a la independència (finalment!). Però en canvi és fluix, molt fluix, quan toca els temes de cultura. Hi ha aquest toc de dirigisme polític tan comú durant aquests últims mesos (“El govern garantirà i governarà els equipaments bàsics”), combinat amb una visió del patrimoni cultural tancada en si mateixa, que només en veu el component d’autojustificació de la cultura catalana. Per sort, els responsables dels equipaments bàsics, practiquen un nacionalisme més modern – és a dir més obert: entenen que la cultura catalana, com qualsevol altra cultura europea, no pot explicar-se sense el concurs d’una o més de la resta de cultures europees (aquí teniu el meu intent d’explicar-ho un dia d’agost). Per contra, el programa entra en una dimensió desconeguda a la p.131:

“L’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) serà també el dipositari de la documentació de la pròpia Generalitat i de les institucions catalanes i modernes que actualment es troben en l’anomenat Arxiu de la Corona d’Aragó”.

7. Roma locuta.

La unió de la Pontifícia Comissió del Patrimoni Cultural de l’Església amb el Pontifici Consell per a la Cultura, mitjançant el Motu Propio Pulchritudinis Fidei signat per Benet XVI al juliol i fet públic recentment, pot semblar un episodi més de la màquina burocràtica vaticana. Però potser no és així. De fet, el pas pot tenir la seva importància per als incomptables edificis I obres d’art sota custòdia de l’Església Catòlica, ja que indica que la Santa Seu té la intenció de posar-los al servei del seu propòsit, renovat durant els últims anys, de diàleg amb el món no creient a través de la cultura. Esperem que aquest moviment comporti campanyes conjuntes de restauració i estudi – i una major obertura a la cultura contemporània. Per veure si se’n pot anar, de lluny, podeu llegir aquesta entrevista amb la ment pensant d’aquesta política, Card. Gianfranco Ravasi, en què comenta tan el nou pavelló del Vaticà a la propera Biennal de Venècia (1 de juny a 24 de novembre de 2013), com la mort d’Amy Winehouse.

28.10.2012: From Naples to Rome.

Publicat a 28 octubre, 2012

1. Sometimes it is just too late.

Giovanni Battista Lusieri (c. 1755- c. 1821), Bay of Naples, 1791; pen and ink, gouache, and watercolor on six sheets of paper; 102 x 272 cm, The J. Paul Getty Museum.

Sure some of you are familiar with the work of Giovanni Battista Lusieri (c. 1755 – c.1821), but it has taken me about three and a half decades, plus this review in the FAZ about Expanding Horizons, the current retrospective in the Scottish National Gallery, to come across this absolute master of landscape painting. To make things worse, the show is just closing on October 28, and even the catalogues are sold out! The only consolation is to reserve one of the reprints, planned for early December.

2. Also late, but still on time.

A recent visit to the Museum of Barcelona’s Cathedral, a small annex in the building’s cloister that also houses its chapterhouse, came with a nice surprise. It seems that since at least July 2009, you can admire here not only the Pietat Desplà, (oil on panel, 175 x 189 cm, signed and dated 1490) the key masterwork of Bartolomé Bermejo (active between 1468-1561), but also the so called Chair of King Martin, a wooden, silver-gilded portable throne that works as a seat for one of the finest monstrances from the International Gothic. The spectacular set (approximately 140 cm high) is probably the high point of the famed early 15th century Barcelona silversmiths.

3. Books: The Brueghels at work.

I learn through La Tribune de l’Art about this monumental work on Pieter Bruegel the Elder, his copyists, and his son and close follower Pieter Brueghel the Younger (C. Currie, D. Allart, The Brueg(H)el Phenomenon. Paintings by Pieter Bruegel the Elder and Pieter Brueghel the Younger with a special focus on technique and copying practice,1062 p, Brepols, 2012, €160 from the publisher’s website). It is not a light matter. The most important recent rediscovery and purchase of a work by Bruegel (the Elder) was made by the Spanish Ministry for Culture for the Museo del Prado in 2010. But the museum wanted to acquire The Wine of Saint Martin’s Day (glue-sized tempera on linen, 148 x 270.5 cm, c. 1556 – 1568) then attributed to the son, only if its own research on the painting’s technique revealed that the work was in fact by the father. The owners were brave enough to agree, and their good luck was eventually confirmed not only by the technical aspects, but also by the finding of the signature of the artist itself (see the Prado’s report here).

4. Books: Looking for Ottonian manuscripts? Please help yourself.

Medieval Histories, by Karen Schousboe, is one of the most readable, and interesting blogs on art history you can find. In the October issue, she urges us to fly to Munich, and pay our respects to Pracht auf Pergament, the exhibition in the Kunsthalle der Hypo-Kulturstiftung (until January 13th), a “once in a lifetime opportunity” to see the precious, rare and very fragile collection of Caroligean, Ottonian and Staufern manuscripts held in the Bavarian State Library (including the Gospel of Otto III, Reichenau, c. 1000; pictured above.). But in these days of digital access, the real wonders come out of true academic generosity, which is now the norm. On the exhibition’s website, they loaded up the 74 manuscripts, most of them illuminated, dated between 800 – 1175, ready to be downloaded, free and fast, directly to your computer (I tried, and it works). Perhaps steps like this can bring about a new push on teaching Early Medieval Art by starting with illuminated manuscripts?

5. Manuel works.

As you have surely noticed, I like to follow the work of those interesting academics I have the good luck to know. This time, it is Dr. Manuel Castiñeiras, who is participating in the upcoming Fourth Annual Anne d’Harnoncourt Symposium, on The Art of Sculpture 1100 – 1500: Sculptural Reception, and organised by The Philadelphia Museum of Art, Penn University and the Institut National d’Histoire de l’Art, Paris (November 2-4. Penn University Campus). The title of Castiñeira’s paper is quite suggestive: They Are All the Work of Artists (Jer. 10, 9): the Romanesque Portal as liturgical Performance, following his brilliant essays on Saint James in Compostela. You can read the rest of the programme here.

6. A wrong approach – and an error in political strategy.

I am sad to note that the electoral manifesto of Convergència i Unió (the Nationalist Catalan party that everyone expects to win the crucial elections on November 25th) is very clear about its proposal for a referendum for independence (more than happy with that), but extremely weak when it comes to cultural matters. You have a bit of illustrated democratic despotism (“The Government will guarantee, and govern the network of basic facilities”, including museums), combined with an inward vision on cultural heritage, which seems to work only as evidence of Catalan culture’s self-sufficiency. Thank God, the professionals at the fore of basic facilities tend to follow a more advanced form of nationalism – an open one, which knows you cannot explain Catalan culture, nor any other European culture, without taking into account some of the rest of European cultures (here is my humble attempt in August to explain that).

7. Roma locuta.

The union of The Pontifical Commission for the Cultural Heritage of the Church and The Pontifical Council for Culture, ordered by the Motu Propio Pulchritudinis Fidei signed by Pope Benedict XVI in July and recently made public, might sound like a very unimportant piece of Vatican bureaucracy. Not so, perhaps. In fact it could be very good news for the endless buildings and artworks under the care of the Catholic Church – because it means the Holy See is willing to make use of them for its renewed purpose of dialogue with non-believers through culture. Hopefully that will lead to joint restoration campaigns and research – and also a wider openness to contemporary art. Just to see how far this can go, read this interview with the mastermind of this policy, Card. Gianfranco Ravasi, in which he discusses the Vatican pavilion in the upcoming Venice Biennale (June 1st – November 24th, 2013), and also the tragic death of Amy Winehouse.

13.10.2012: Dels Pirineus a Sitges, passant per Roma.

Publicat a 13 octubre, 20127 juliol, 2017

1. Només fa un segle enrera.

La notícia estrella de la setmana repeteix en part una història coneguda. Al 1904, Lluís Domènech i Montaner va fer la fotografia de l’esquerra, la primera que documentava la nau de Sant Climent of Taüll. Naturalment, no només va ser l’arquitectura el que li va cridar l’atenció, sinó els murals que s’endevinaven rere el retaule gòtic – és a dir, el cicle Pantocrator del Metre de Taüll, aviat saludat com una peça mestre del Romànic europeu. Aquesta setmana, laDirection Régionale des Affaires Culturelles du Midi – Pyrenées ha revelat una història molt similar i igualment fascinant: un excel·lent conjunt de pintures murals romàniques, excepcionalment ben conservades, ha estat desocbert a l’altra banda dels Pirineus, a la parroquial d’ Ourjout (foto de la dreta), un petit poble de l’Arièja, després que els restauradors van començar a retirar les taules del retaule barroc que les amagava i protegia (notícia i fotografies aquí). Els especialistes ja estan buscan la seva relació amb la resta d’exemples pirinencs – el meu ull d’aficionat hi veu almenys dues mans i una relació més estreta amb Santa María de Boí que no pas Sant Climent.

2. Entre Van Gogh i Dalí.

Entre l’holandès i l’empordanès és on el catàleg de Christie’s per a la seva propera subhasta de 19th Century European Art (1 de novembre, Nova York) col·loca aquesta Nit de Cadaqués (lot 60, oli sobre tela, 130 x 151 cm) d’Eliseu Meifrèn (1859 – 1840). Pot ser hi ha un toc d’exageració comercial per tal de justificar l’estimació de 80.000 – 120.000 USD (60.000 – 90.000 €), però encara em sembla un bon intentent de presentar, de manera innovadora, els nostres pintors en un context internacional. Un oli de Meifrèn molt similar, si bé amb un to menys dramàtic, va sortir per 90.000 € a Balclis a l’octubre del 2006, però va quedar sense vendre’s (lot 804, també 130 x 150 cm).

3. Què, estem davant d’un Vermeer?

Bé, vosaltres mateixos podeu respondre si us animeu a d’examinar en directe aquesta Santa Pràxedis (oli sobre tela, 102 x 83 cm, 1655; de la col·lecció de la The Barbara Piasecka Johnson Foundation), els altres set olis del mestre i les quaranta-dues teles dels seus col·legues holandesos que conformen la magnífica exposició ara a la Scuderie del Quirinale a Roma (Vermeer. Il secolo di oro dell’arte olandese, fins al 20 de gener, entrades de 9,50 a 12 €). És clar que si el Ticià l’únic que us pot fer pujar a un avió, , millor que espereu a la següent gran exposició al mateix lloc, entre febrer i juny del 2013 – un complement perfecte seria la visita al Palazzo Doria Pamphilj a la Via del Corso, a deu minuts caminant.

4. Mans privades en espais públics.

Mondo Mostre és l’agència privada d’exposicions i actes culturals darrera de l’exposició de Vermeer a les Scuderie. Fundada al 1999, i espcialitzada en els intercanvis entre Rússia i Itàlia, ofereix igualment una llista impressionant de projectes internacionals que, potser, podria ajudar a superar alguns prejudicis contra aquesta mena de col·laboradors per a museus, tan privats com públics.

5. Primers passos.

La nova direcció del MNAC ha anuncia el programa d’exposicions per al 2013. Les dificultats provenine de les retallades en el pressupost i de la manca de planificació de la direcció sortint, però han aconseguit presentar unes propostes prou variades i atractives. Es comibinarà dues monogràfiques, una sobre Antoni Tàpies (nascut al 1923 i mort aquest febrer), centrada en l’obra conservada per la família, i una altra sobre Joan Colom (1921; al juliol va donar tot el seu arxiu i obra al museu); amb algunes presentacions focalitzades en obres concretes de la col·lecció permanent. És tracta sobretot d’un programa factible, en el qual els seus responsables poden brillar – personalment tinc molt d’interés en tot allò de nou que Francesc Quílez i Jordi A. Carbonell ens descobriran sobre la Batalla de Tetuan (oli sobre tela, 300 x 972 cm, Roma, 1862-1864; fotografiada a sobre) de Marià Fortuny (1838-1874), entre el març i el juny. Respecte els aspectes a revisar, però, queda d’una banda, la necessitat d’ampliar el camp de visió més enllà de l’art i els artistes de dins de les fronteres de l’Estat; així com aprofitar els préstecs internacionals per a atreure les exposicions en què participen- Feina per al 2014, per tant!

6. Descobrim el nostre costat barroc!

Qui és l’autor d’aquesta atractiva Natura morta amb peixos i marisc (oli sobre tela, 65 x 99 cm), comprada pel Prado al 2009? Un mestre holandès treballant a Itàlia? Un d’italià guanyant-se la vida a Holanda? Potser un pintor de províncies a França o bé un d’espanyol a la cort de Madrid? Ho sento, però cap d’ells. Es tracta del barceloní Antoni Viladomat i Manalt (1678-1755). Però està vist que el barroc català és un camp de la història de l’art reservat als esforçats. El catàleg raonat i complet de l’obra de Viladomat ja està enlestit, però el seu autor, Dr. Francesc Miralpeix, sap que encara haurà d’esperar per veure’l publicat. Per tant, mecenes del país, aquí teniu un bon llibre i una bona exposició a la vostra disposició.

7. Revelacions sitgetanes.

Tal i com vam anunciar al setembre, el passat divendres dia 5 es va celebrar, amb llilsta d’inscripció completa, la primera Jornada d’art, mercats i museus al palau de Maricel de Sitges. Els diferents conferenciants ens anaven descobrint un món de relacions continuades i estretes, fins que a primera hora de latarda, va arribar la que, per una debilitat personal, em va cridar més l’atenció. En la seva ràpida visió del món de l’anquariat des de la post-guerra, l’antiquari Artur Ramon va fer resorgir la figura de la parella formada pel Dr. Arnaldo Rosenstigl i la seva dona Rutta, refugiats jueus que van aportar a la ciutat les maneres de l’alt antiquariat. Però també ens va descobrir a un fugitiu alemany, relacionat amb la Gestapo, de nom Ludwig Losbichler-Gutjahr, operant entre ombres des d’una habitació del Majèstic del Pg. de Gràcia. Aquesta descoberta podria tenir conseqüències, ja que si Losbichler es va tacar les mans amb obres provinents de l’expoli nazi, aleshores s’hauria obert una porta a casos de restitució – quan tots pensàvem que Barcelona, com a ciutat neutral, no hi tindria mai un paper destacat. Per fer les coses encara més complicades, la principal font utilitzada per Ramon va ser la correspondència de 1951 a 1969 entre Losbichler i Germain Seligmann, un marxant de Nova York d’origen hebreu.

13.10.2012: From the Pyrenees to Sitges, via Rome.

Publicat a 13 octubre, 2012

1. It was just one century ago.

The stellar news of the week follow a familiar pattern. In 1904, the architect and art historian Lluís Domènech i Montaner took the picture on the left, the first to show off the nave of the shockingly fine Sant Climent of Taüll church, lost in a remote valley in the Catalan Pyrenees. However it was not only architecture that drove him there, but also these hidden wall paintings sticking out behind the Gothic altarpiece. And for good reason: he had stumbled upon the Master of Taüll’s Pantocrator, a true Romanesque masterpiece, now in the MNAC. Last week, the Direction Régionale des Affaires Culturelles du Midi – Pyrenées reported a similar story of wonder from the other side of the Pyrenees: a new group of exceptionally well preserved Romanesque wall paintings was discovered in the parish church of Ourjout, a small village in Arièja, when restorers removed some panels of the noted Baroque altarpiece placed before it (see report and pictures here). Specialists are now busy establishing its relationship with the other cycles in the Pyrenean area -my amateurish eye sees at least two hands in the Occitan examples, and a more direct link with wall paintings in Santa Maria de Boí (also in the MNAC), rather than Sant Climent.

2. Between Van Gogh and Dalí.

This is where the catalogue for Christie’s 19th Century European Art sale (November 1st, New York) places this powerful Night in Cadaqués (lot 60, oil on canvas, 130 x 151 cm) by the Eliseu Meifrèn (1859 – 1840). Perhaps there is a gentle touch of spin that justifies the $80,000 – 120,000 (€60,000 – 90,000) estimate, but still a hint about how a fresh, open approach can help present Catalan painting in an international context. A very similar one, yet slightly less dramatic example with a starting price of €90,000, went unsold in October 2006 in Balclis, an auction house in Barcelona (lot 804, also 130 x 150 cm).

3. Is this really a Vermeer?

Well, you can decide for yourself after examining the impressive reunion of eight works by his hand (including this St. Praxedis, 102 x 83 cm, 1655; from The Barbara Piasecka Johnson Foundation), plus forty-two others by contemporary Dutch Masters, currently on show at the Scuderie del Quirinale in Rome (Vermeer. The Gold Century of Dutch Art, up to January 20th, admissions from € 9.50 to 12.-). But perhaps only a Titian would put you on a plane? Then wait for the next grand show of the Venetian master in the same venue, from February to January 2013 – why not pair it with a visit to nearby Palazzo Doria Pamphilj in Via del Corso?

4. Private hands in public venues.

Mondo Mostre is the private exhibition’s agency behind Vermeer’s show in the Scuderie. Founded in 1999, and specialized in Italian – Russian exchanges, it offers a commanding international projects list that can help to brush off some of the prejudices against this kind of alternative partners for museums, both private and public.

5. First steps.

The new directors of the MNAC have announced its 2013 exhibition plans. Hampered by budget cuts, and the absence of any plans by the previous director, it offers however some degree of variety. It combines a retrospective of recent work by Antoni Tàpies (born in 1923 and deceased last February) and Joan Colom (1921; he donated his entire oeuvre and archive in July) with some in-focus presentations of certain works in the permanent collection. Above all, it is a feasible program, in which their curators have a real chance to shine – I am expecting how far and deep will go Drs. Francesc Quílez and Jordi À. Carbonell on the enormous The Battle of Tetouan (oil on canvas, 300 x 972 cm, Rome, 1862-1864) Marià Fortuny (1838-1874), on show between March and June 2013. Meanwhile, on the list of matters pending, I would put: widening a vision that for the moment does not embrace art from beyond Spain’s borders, and starting using the Museum’s loans for international projects as a way to secure the corresponding exhibition also at home.

6. Time for a Baroque rescue effort.

Whose is the hand behind this wonderful Still life with fish and seafruit (oil on canvas, 65 x 99 cm), bought by the Museo del Prado in 2009? A Dutch master in Italy? An Italian ex-pat in the Netherlands? A provincial French, or a Spanish court artist in Madrid? None of them, but the Catalan Antoni Viladomat i Manalt (1678-1755). His catalogue raisonné, already completed by Dr. Francesc Miralpeix but still unpublished, reveals a painter who, thanks to imported engravings, knew how to kept himself aware of what was happening elsewhere, and made his own interpretations of the available models. Which makes for an interesting book and its corresponding exhibition to add onto the waiting list.

7. Revelations in Sitges.

As trumpeted in this blog in September, on Friday, 5th this month a sold-out 1st Meeting for Art, Markets, and Museums took place in Sitges, near Barcelona. The different speakers made interesting contributions to this world of close relationships, but the most interesting news for me came from dealer Artur Ramon. In his rapid sketch of art dealers in post-war Barcelona, he identified a couple of Jewish émigrés, Dr. Arnaldo and Rutta Rosenstingl setting the tone for high quality dealing, but also a German fugitive, Gestapo related Ludwig Losbichler-Gutjahr working from the shadows of a room in the Majestic Hotel. If Losbichler had had his hands dirtied by Holocaust-tainted property, then a door for restitution cases has been open in a city that, belonging to neutral Spain, at first seemed irrelevant to the matter. To make thinks even more complicated, the principal source of Ramon’s findings is the 1951-1969 correspondence between Losbichler and Germain Seligmann, a dealer in New York of Jewish origin.