Mercat Archives - Page 3 of 5 - Jordi de Nadal

Set per set: De Nova York a Madrid.

Publicat a 10 novembre, 2017

1. Una lliçó de connaisseurship – i recerca.

La conservadora del Metropolitan Carmen C. Bambach explica al New York Times com va atribuir un nou dibuix (Nu masculí adormit amb un geni infantil) a Miquel Àngel. L’està presentant a la propera retrospectiva al mateix museu (del 13 de novembre al 12 de febrer de 2018).

2. Nou número.

El número de tardor d’enguany de la revista online Nineteenth Century Art Worlwide ja es pot consultar, gratuïtament com sempre. Aquesta vega no hi ha cap article sobre artites catalans o espanyols, però entre les bones contribucions a què ens té acostumats, hi trobareu una documentadíssima recensió de la l’exposició retrospectiva de l’escultor Medardo Rosso a al Museu de Belles Arts de Saint Louis per Susan Waller, catedràtica a la University of Missouri.

3. Un Goya val quasi 98 Fortunys.

Sota el rpograma de garantia de l’Estat, s’ha assegurat l’oli primerenc de Goya “Aníbal victoriós contempla Itàlia des dels Alps” (oli sobre tela, 87 x 131,5 cm), amb 18 milions d’euros, per cobrir l’extensió del seu dipòsit al Museo del Prado. Poques setmanes després, 98 obres de Marià Fortuny, que han arribat al mateix museu per a la retrospectiva que hi estan a punt d’inaugurar, s’han valorat dins del mateix esquema en 18.804.239,60 €.

4. I cent Picassos valen 1.200.000 €.

Sense cap mena de dubte, un dels lots més espectaculars per als amats de gravats d’aquesta temporada, és el número 317 de la venda a Ader París del proper 25 de novembre: els 100 gravats de la Suite Vollard de Picasso provinents de la coneguda col·lecció del marxant i col·leccionista Henri M. Petitet (amb una estimació de 1,2 milions d’euros). A la fitxa del lot hi trobareu un resum de l’accidentada història de la Suite.

5. Contra la “scholarship tax”.

Diverses figures prominents de la història de l’art del Regne Unit han iniciat una campanya contra el que anomenen la “scholarship tax”: els “drets d’autor” que els museus cobren per fotografies d’obres històrique respecte les quals, de fet, aquets drets ja no existeixen – ni tampoc respecte les fotografies d’elles, mancades de la necessària originalitat. Ho explica al seu blog Bendor Grosvenor, un dels impulsors més decidits.

6. Gurlitt, el resultat.

D’acord amb Marcel Brülhart, Vicepresident de la Dachstiftung des Kunstmuseums Bern, al capdavall no hi havia tantes obres amb un passat nazi a la col·lecció Gurlitt que, un cop heretada, ara estan exposant (Gurlitt: Status Report.“Degenerate Art” – confiscated and sold, fins al 4 de març de 2018, amb una exposició paral·lela a Bonn). En tot cas, afirma, la seva arribada al museu ha donat un impuls important a la recerca sobre la procedència de les obres a d’altres museus suïssos –entrevista al F.A.Z.

7. La bellesa està a l’interior.

El nou Museo de las Colecciones Reales ha anunciat que obrirà al gener del 2020. L’edifici, com és sabut, ja està acabat i premiat i vist el seu aspecte, no deixa de ser un ironia respecte a un institució que vol mostrar la monarquia com a àrbitre del bon gust al llarg dels segles. La col·lecció però, segur que no defraudarà, ni que sigui perquè inclourà, entre altres, l’esplèndida Armería Real.

Set per set: De Roma a Brussel·les.

Publicat a 2 novembre, 20173 novembre, 2017

1. A Roma per Nadal.

Si aquest any us inclineu per aquest clàssic, no us perdeu la magnífica retrospectiva de Gian Lorenzo Bernini (article al Giornale dell’Arte), oberta a la Galleria Borghese fins al 4 de febrer. L’exposició mostra el geni barroc en totes les seves facetes (escultor, dibuixant, pintor), després de les diverses monogràfiques arreu del món d’aquests darrers vint anys – els mateixos que han passat des de la reobertura de la Galleria.

2. Mentrestant a Nova York.

A la subhasta de Christie’s de dimarts passat, dos lots amb taules medievals hispàniques van superar la seva estimació inicial: aquest Bes de Judes atribuït al Mestre de Morata (dels 20.000-30.000 dòlars estimats als 45.000 dòlars finals) i aquestes dues escenes de la llegenda de la Veracreu adscrites a l’escola valenciana (dels 15.000-20.000 dòlars als 27.500 dòlars). Segur que hi haurem de tornar d’aquí a un temps, amb les atribucions i els preus correctes.

3. Project Fear: la versió local (amb altaveu internacional).

Barrejeu la baixa de visitants d’octubre de cada any al MNAC amb la vaga dels subcontractats de Ciut’art a la Fundació Miró*, afegiu-hi un pensament d’especulacions sobre les col·leccions de la Fundació Dalí, remateu-ho amb unes insinuacions suggerents sobre els préstecs del MNAC al Prado per a la propera retrospectiva de Fortuny (les invitacions de la qual ja estan arribant, tothom tranquil) i, felicitats!: ja podeu servir un article Project Fear com el de l’ UK Editor d’artnet news (What the Catalan Crisis Could Mean for Dalí, Miró, and the Prado, too), amb el detall magistral de prescindir de l’espectacular descens de finançament estatal per al museus catalans dels darrers anys.

*Ja cancel·lada (3 novembre).

4. Mapfre a Barcelona: Rodin, l’infern com a orígen.

Segur que entre els espantats pels terribles catalans no s’hi compten els excel·lents professionals de la Fundación Mapfre que, el passat 11 d’octubre, van inaugurar a la seva seu a la Casa Nogués una de les millors exposicions de la temporada: L’infern segons Rodin (fins els proper 21 de gener de 2018). No us la perdeu; podreu sentir d’una manera quasi física l’esforç de l’escultor per extreure tot un món propi i modern a partir d’un encarrec a priori limitat i arnat: unes simples portes per tot l’Infern de la Divina Comèdia.

5. Mapfre a Madrid: Zuloaga, gros entre grans.

Ignacio Zuloaga Retrato de la condesa Mathieu de Noailles, 1913. Museo de Bellas Artes de Bilbao Inv. 82/50 © Ignacio Zuloaga, VEGAP, Madrid, 2017 Foto: © Bilboko Arte Ederren Museoa-Museo de Bellas Artes de Bilbao.

Igualment recomanable és la monogràfica sobre l’etapa parisenca del basc Ignacio de Zuloaga (Eibar, 1870-Madrid, 1945) a la seva seu al Paseo de Recoletos (fins al 7 de gener de 2018). S’hi ofereix una sel·lecció àmplia de la seva obra, insitint en el context en què es va moure – fins i tot inclou un sala dedicada a la seva activitat com a antiquari. la contundència, la preciositat, la magnitud i el gran èxit internacional (encara viu) de la seves obres no amaguen el fet que alguns dels seus contemporanis, com el mateix Hermen Anglada-Camarasa, van tenir carreres paral·les a la seva amb fruits més notables – com ara el retrat de Sonia Klamery al Reina Sofia.

6. Més catàlegs digitals.

L’edició online dels catàlegs raonats d’artistes és una tendència imparable i cadascú hi aporta la seva novetat. La sempre solvent Arianne James-Sarazin i l’editorial Faton han decidit, per exemple, que la versió en línia del del nord-català Hyachinte Rigaud serveixi d’actualització de la versió en paper editada novembre de l’any passat.

7. La serp d’hivern.

Com ja era clar fa un parell de mesos enrera, un dels temes estrella de la temporada seria el destí de la col·lecció d’obres contemporànies d’Antoni Tàpies. José Montañés no podia fallar i se’n va ocupar a la seva columna el passat 22 d’octubre, recollint els esforços del Conseller de Cultura Sr. Lluís Puig per trobar la fórmula per retenir-ne les peces més importants, abans que es subhastin, el febrer que ve, a Londres. Això era previ, però, a que el Sr. Puig hagués d’exiliar-se a Brussel·les.

Set per set: De la col·lecció Godia al retorn de la història

Publicat a 27 octubre, 201727 octubre, 2017

1. Llibres 1: Mantenir la conservadora.

Com és sabut, la Fundació Gôdia va abandonar la seva seu al carrer Diputació de Barcelona l’any passat. Malgrat tot, va mantenir la seva conservadora, Mercè Obón, que ha continuat investigant les obres de la col·lecció. Ha publicat els fruits del seu treball en un catàleg recent (La esencia de la belleza), en ocasió de l’exposició al Museo Episcopal de Málaga a l’estiu pssat – entre altres novetats, ha pogut identificar sense cap mena de dubte la família retratada en aquest gran oli de Casas.

2. Llibres 2: Una veterana de TEFAF.

Com ja vam comentar unes setmanes enrera, l’antiquari argentí Eguiguren va mostrar aquesta gran taula amb la Mare de Déu i el Nen a Tefaf Maastricht del març passat, com un anònim hispànic. Ara l’ha tornat a portar a Tefaf New York , amb l’atribució al Maestro de Belmonte i acompanya d’un catàleg firmat per Alberto Velasco (Virgin and Child with Musicina Angels. The Master of Belmonte and Late Medieval Aragonese Painting, Eguiguren 2017). La publicació de fet és un estudi molt complet sobre l’escola del XVI a Calatayud, amb abundància de dades tècniques.

3. Llibres 3: Michelangelo.

Ja podeu reservar el catàleg de la propera exposició al Metropolitan (obre el 13 de novembre), editat per Carmen C. Bambach, a yale.com per 65 dòlars.

4. Per tot arreu dones, dones, dones.

*Maruja Mallo. Kermés, 1928. Castres-Musée Goya, Musée d’art hispanique © Centre Pompidou, MNAM-CCI, Dist. RMN-Grand Palais / Jacques Faujour © Maruja Mallo, VEGAP, Málaga, 2017*

Abans d’anar a veure la retrospectiva d’Olga Sacharoff (1889-1967) al Museu d’Art de Girona (a paritr del 25 de novembre), podeu viatjar al Museo Picasso in Malaga per visitar la seva sel·lecció de 18 artistes surrealistes, amb el títol Somos plenamente libres. Las mujeres artistas y el Surrealismo (fins al 25 de gener, comentari a El Mundo). Mentrestant, Guillermo de Osma ofereix a Madrid una retrospectiva de Maruja Mallo (1902-1995) fins el 20 de novembre (catàleg aquí). L’exposició concideix amb el llençament de la campanya per al catàleg raonat d’olis de l’artista, impulsat pel mateix Guillermo de Osma, amb Juan Pérez de Ayala i Antonio Gómez Conde. Podeu enviar les fotos d’obres de Mallo a catalogorazonado@marujamallo.com (web: www.marujamallo.com)

5. Una tradició familiar.

La filla de Pau Gargallo segueix la tradició de generositat de la seva família amb una nova donació, aquesta vegada de cinc bronzes importants, al Museo Reina Sofía a Madrid (nota a Efe). És gràcies a la seva mare que el Museu Nacional d’Art de Catalunya conserva una excel·lent sel·lecció de l’obra del seu pare.

6. Weimar a Frankfurt.

la Schirn Kunsthalle de Frankfurt obra una exposició aobre art a la República de Weimar, amb un bon digitorial – Splendor and Misery in the Weimar Republic, fins al 25 de febrer de 2018.

7. Una altre repte del Set per Seet: altra vegada, trobeu les 7 diferències.

I una altra vegada, impossible. Quines ganes de repetir la història.

Set per set: De Pedro de la Romana als Jordis.

Publicat a 19 octubre, 201719 octubre, 2017

1. Pedro de la Romana, pas a pas.

L’última obra de l’exposició de la donació Gallardo al MNAC, entre el març i el juliol de 2016, era el Sant Tomàs Apòstol de l’andalús Pedro de la Romana (doc. 1488 – 1529). L’atribució ja havia estat proposada per C. R. Post al 1950 i va ser recollida per José L. Galdón, al 1991, en l’article en què va publicar dues peces més del mateix conjunt, un Sant Pere i un Sant Felip localitzats al Museu del Patriarca de València. Ara hi podem afegir en primícia aquests Sant Jaume Apòstol i Sant Pau que hem localitzat al mercat internacional: no sembla difícil veure que provenen del mateix apostolat. Igualment, en formaria part el Sant Joan que, després de passar per aquest vostre servidor, ara es conserva en una col·lecció privada. Aquí dalt teniu les fotografies de tots ells.

2. Noves respostes per a velles preguntes.

Una de les qüestions clàssiques i específiques de l’art cristià és com representar Crist, l’encarnat amb doble natura. Se n’ocupa, amb una especial èmfasi en els aspectes materials i l’evolució de la pintura sobre taula, el llibre Inkarnat und Signifikanz – Das menschliche Abbild in der Tafelmalerei von 200 bis 1250 im Mittelmeerraum (668 pàgs., 920 il·lustracions, 29,90 €, ISBN: 978-3-9815094-1-0), que el Zentralinstitut für Kunstgeschichte de Munich publica després de tres anys d’investigació. El projecte té una atractiva presentació digital a la web de Google Art Project. Mentrestant, via l’excel·lent blog Art History News, ens assabentem que la National Gallery de Londres dedica al mateix tema una sèrie de vídeos al seu canal de Youtube, titulada The Audicity of Christian Art.

3. Un 2018 barroc.

*Sir Anthony Van Dyck (1599-1641), Triple Retrat de Carles I (1600-1649), oli sobre tela, 1635-1636. Foto: The Royal Collection*.

Mentre que aquest últim trimestre del 2017 amb la doble donació Van Otterloo – Weatherbie al Museum of Fine Arts de Boston de diverses obres de fins a 66 artistes del barroc nòrdic (inclosos Rubens, Van Dyck i Rembrandt, segons els comunicat de premsa del museu) i de fons per a un centre de recerca, també el 2018 pinta bé per als amants d’aquest moviment. El 24 de gener, la Royal Academy de Londres inaugurarà Charles I: King and Collector, dedicada a l’extraordinària col·lecció d’obres mestres del malaguanyat monarca, la subhasta de la qual alimentà d’altres col·leccions reials, en especial la de Felip IV. El 10 d’abril, el Museo del Prado obrirà Rubens, pintor de bocetos, el format en que es revela el seu geni d’una manera més clara. A partir de l’estiu, serà una ciutat sencera, Anvers, la que es farà barroca amb el programa Antwerp Baroque 2018, intentant connectar amb l’art contemporani – de moment, ja hi han acollit l’Anunciació de Tintoretto que va pertànyer a la col·lecció de David Bowie. A partir del 15 de desembre, agafarà el relleu el Centraal Museum d’Utrecht (en col·laboració amb l’Alte Pinakothek de Munic), amb una exposició dedicada als caravaggistes del nord: Utrecht, Caravaggio and Europe. D’altra banda, per a finals de 2019, la mateixa Alte Pinakothek ja ha anunciat una gran retrospectiva de Van Dyck.

4. A la Brussel·les belga.

La menció als esbossos de Rubens em fa pensar en la magnífica sel·lecció que se’n pot veure al Museu Reial de Belles Arts de Bèlgica, ara rebatejat amb un Musée Oldmasters Museum tan forçadament híbrid com l’Estat que l’acull. El museu pateix el mateix grau suau de decrepitud que també es nota en les línies de trens del país, però tot queda oblidat després d’un parell d’horetes visitant la seva gran col·lecció de primitius flamencs, Bruegels (la família al complet) i pintura barroca holandesa – amb la sorpresa, que mai no falla, de trobar aquest oli conegudíssim de David en una de les seves últimes sales. A pocs metres hi ha el centre Bozar, que acostuma a oferir exposicions interessants, a més a més de la resta dels Musées Royaux.

5. Més enllà de l’Angelus.

*Jean-François Millet (1814 – 1875), Man with a Hoe (Home amb una aixada), 1860 – 1862, Oli sobre tela 81,9 × 100,3 cm, The J. Paul Getty Museum, Los Angeles.*

El Musée de Beaux Arts de Lille dedica fins al proper 22 de gener, una retrospectiva a Jean-François Millet (1814-875), autor del cèlebre Àngelus conservat a Orsay. L’exposició, segons la seva web de presentació, vol ajudar a treure-li de sobre l’etiqueta de “pintor pagès” i reivindicar l’ “univers sensible i poètic d’un pintor fora de sèrie que va marcar profundament Van Gogh, Pissarro, Seurat, Gaugin, Permeke, Dalí i, més recentment, Bansky”.

6. Una combinació perfecta.

El blog Artes ens porta l’excel·lent noticia de la beca doctoral en art hispànic al Courtauld Institute of Art, patrocinada per Centro de Estudios Europa Hispánica. És la unió de d’una gran institució i d’una gran fundació privada i segur que ajudarà a cobrir un buit històric en l’oferta de la universitat londinenca. El termini és el 10 de gener, però es recomana als interessats de contactar amb els possibles supervisors abans, a fi de discutir el tema de recerca.

7. No ens n’oblidem.

És impossible fer-se càrrec de les inacabables injustícies del món, però sempre es pot ajudar a recordar, un cop i un altre, que hi ha dos homes bons i innocents a la presó. El cartell es pot descarregar aquí.

Set per set: De Londres a Barcelona.

Publicat a 12 octubre, 201712 octubre, 2017

1. Londres – New York i viceversa.

Mentre Colnaghi, és a dir Jordi Coll, Nicolás Cortés i el seu extens equip, continua la seva cursa cap a l’infinit, ara obrint galeria a Nova York (amb conservador del Metropolitan inclòs), Frieze Masters s’ha celebrat un any més a Londres. Aquest article a artnews sembla que hi fa justícia – altres obligacions m’han impedit anar-hi, però igualment n’he rebut bones notícies.

2. Llibres: el nou catàleg de pintura italiana de l’Alte Pinakothek.

L’Alte Pinakothek de Munic ha publicat el catàleg de la pintura florentina de la seva col·lecció – Annette Hojer, Annette Kranz, Andreas Schumacher (editors), Florentiner Malerei – Alte Pinakothek. Die Gemälde des 14. bis 16. Jahrhunderts, Deutscher Kunstverlag, en venda aquí. Per a l’ocasió, s’ha aprofitat per a restaurar la peça estrella de la col·lecció, la intensa Lamentació de Botticelli – article al F.A.Z.

3. A seguir: artes-uk.org.

La web d’ARTES. Iberian & Latin American Visual Culture Group continua la seva excel·lent tasca d’informar sobre tot allò relacionat amb l’art de la Península i del Continent: exposcions, publicacions, tesis doctorals, llocs de treball i més, amb una atenció aprticular al món anglo-saxó.

4. Petites exposicions: Pedralbes.

Potser que hi hagi qui dubti que la nostra estimada capital sigui un bon lloc per a grans exposicions internacionals, però que s’hi poden trobar petites joies està fora de tot dubte. El dia 10 (sí) es va inaugurar al Monestir de Pedralbes Les dones també seuen. Mobles i espais femenins dels segles XVI i XVII, una exquisida mostra comissariada per Mònica Piera (qui, si no?) sobre el món femení, el seus objectes i la seva posició, entre la Baixa Edat Mitjana i l’últim Barroc i entre la clausura i el món exterior, amb especial èmfasi en el món posterior a la reforma tridentina. A partir d’un objecte aparentment anodí i en realitat tan poderós com la cadira, ens endinsa en un món ple de matisos i d’encreuaments, mentre ens obliga a fer un recorregut revelador per tot el monestir. La museografia és tan encertada que mereix no només ser mirada, sinó també fotografiada.

5. Petites exposicions: el Tinell.

Dedicada a celebrar el mig mileni de les 95 Tesis de Luther i deguda als esforços d’un altre esforçat cavaller de les arts, l’encert de l’exposició Imatges per creure. Catòlics i protestants a Europa i Barcelona, segles XVI-XVIII (Col·lecció Gelonch Viladegut) ve donat perquè en introdueix a la Reforma a partir del gravat, un dels mitjans a través del quals va expandir-se entre el seus contemporanis. Els aspectes majors de la Reforma i la Contrareforma (doctrina, personatges, cronologia, implicacions socials i poítiques, caricatura, repressió i control social, costums quotidians i fins i tot l’urbanisme) hi són tractats, insistint en el cas català i barceloní. Però, igual que les cantates de Bach que hi sonen de fons, no és difícil endevinar-hi un baix continu més enllà del tema principal: l’estatut de la imatge i més concretament, de la icona com a imatge única, que l’aparició de la imprempta posà en crisi amb la seva capacitat de reproducció il·limitada. Ho revela la segona i última part de l’exposició, amb el seu festival de gravats a partir d’obres pictòriques.

6. Petites exposicions: Ramon Pichot.

Quan una obra Ramon Pichot es veu sense mirar-se’n la firma, la primera reacció sempre és relacionar-lo amb algun altre artista de la seva època. La monogràfica que li dedica el MNAC, seguint la seva tasca de recuperació dels noms menys coneguts del nostre art de principis de segle XX, mostra d’una manera clara la raó d’aquestes confusions recurrents: Pichot, efectivament, va navegar, amablement i correcta, per l’atractiva varietat d’estils que li oferien els seus contemporanis. Només en la sèrie d’aiguaforts editats per Charles Hessèle a París hi hem sabut veure el seu caràcter, amb una força que potser amaga altres sorpreses. L’exposició s’acompanaya amb un catàleg-estudi del mateix títol, Ramon Pichot. D’els Quatre Gats a la Maison Rose, a càrrec d’Isabel Fabregat i altres (en venda aquí).

7. Novetats i temptacions.

Ja és oficial; aquest blog està literalment en un núvol, de fet, el Núvol: un cop al mes hi trobareu un top ten d’allò que s’hi hagi anat publicant. D’altra banda, a l’apartat Obres de la web d’aquest vostre segur servidor, hi he afegit algunes de noves, fins a fer la vintena. Moltes d’elles ja són en d’altres mans, però d’altres, efectivament, encara estan disponibles.

Set per set: De Mònaco a Iraq.

Publicat a 14 setembre, 201714 setembre, 2017

1. Morgan, el jutge.

Als jutjats de Mònaco, en el cas que enfronta Yves Bouvier amb el seu antic client, el col·leccionista rus Dimitry Ryboliev, sobre les seves comissions com a consultor (o simplement venedor), el suís, conegut com els “Rei dels Ports Francs”, està gaudint dels avantatges de tenir un jutge, Morgan Raymond, que no dóna res per sabut i planteja al magnat rus les preguntes difícils, especialment sobre tractes similars amb altres consultors (article a Bilan, via artnet). Morgan es va fer càrrec del cas fa uns mesos, després que el primer jutge assignat sorprengués tothom demanant un trasllat a les illes Reunió (notícia a Le Temps).

2. Fred, l’historiador de l’art.

El servei de notícies de CODART informa que el Dr. Fred G. Meijer, un especialista en pintura holandesa de l’Edat d’Or, ha deixat el RKD, on era el punt de referència com a Senior Curator, i ha obert una consultoria pel seu compte, a www.fredgmeijer.com. Ofereix serveis d’atribució (sense valuació econòmica), classes magistrals, conferències, assaigs i catalogació de col·leccions.

3. Manuel, el director.

L’obertura del “Louvre de les Dunes” a Abu Dabhi ha estat finalment anunciada per al proper 11 de novembre. Il Giornale dell’Arte us ofereix una entrevista exclusiva amb el seu director, Manuel Rabaté.

4. Ens veiem a Berlín…

…per veure reunides totes les taules que han sobreviscut del Díptic de Von Melun de Jean Fouquet, acompanyades d’altres obres del mestre i dels seus contemporanis, a l’exposició que li dedica la Gemäldegalerie, fins al 7 de juny de 2018.

5. I a Florència, més endavant,…

… a la 30 Biennale de l’Antiquariato (des del 29 de setembre fins al 7 d’octubre), la primera després dels canvis introduits a legislació italiana sobre exportació de béns culturals mobles. Aquests canvis van seguir, en gran part, les conclusions del simposi organitzat per la mateixa administració de la Biennale al març d’aquest any.

6. I per què no a Nova York…

*Foto: Coberta dels Evangelis de Lindau, The Morgan Library.*

… per veure Magnificient Gems: Medieval Treasure Bindings a la Morgan Library, una petita exposició que reuneix la seva magnífica col·lecció d’enquadernacions medievals amb joies (a més a més del seu Beatus de San Salvador de Tábara). Però si no us ve de gust el viatge, cap problema, perquè la Morogan té en línia una gran part de la seva col·lecció, amb milers de fotografies i molt bons comentaris.

7. El blog de l’ARCA.

Un dels millors blogs sobre protecció del patrimoni històric i de criminologia sobre béns culturals és el que publica ARCA, (Association for Research into Crimes Against Art). La seva última entrada és sobre un arxiu de documents hebreus iraquians, que les autoritats dels Estats Units retornaran a les iraquianes el proper any. També serveix per aprendre què fer quan papers i llibres es mullen: refredar-los.

Set per set: De Valldoreix als vostres clients.

Publicat a 7 setembre, 201714 setembre, 2017

1. En bones mans.

L’últim número de RESCAT, la revista bianual del Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya, (Valldoreix) és un testimoni més del seu treball continuat amb el patrimoni eclesiàstic. A més a més d’una entrevista a Mn. Jesús Tarragona Bay, figura clau en la recuperació del patrimoni lleidatà, hi trobareu els estudis de restauració del finestral romànic del campanari de la catedral de Solsona (que es pot veure directament, gràcies a la inspirada renovació del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona de 1983 i 1989) i les arcuacions del claustre del monestir de Bellpuig de les Avellanes, la restauració de 31 peces d’orfebreria del Museu Diocesà d’Urgelll i, sobretot, l’informe de la restauració del 2015 de la Mare de Déu del Patrocini de Cardona.

2. Grandeur.

Coincidint amb la Biennale de Paris (de l’11 al 17 de setembre), la galeria Kugel acostuma a oferir una exposició escollida, oberta al public a la seva seu a l’Hôtel Collot. La novetat d’aquest any és que ocuparà la nova extensió dels seus espais, ja impressionants (article a Antiques Trade Gazzette, pagant).

3. Tefaf NY.

L’extensió americana de la fira TEFAF ja ha publicat la seva llista d’expositors i algunes de les obres que s’hi podran veure (i comprar). Entre elles hi ha aquesta Mare de Deú amb el Nen i àngels músics, recentment atribuïda al Mestre de Belmonte (146×121 cm) i oferta per Jaime Eguiguren. Les portes a la Park Avenue Armory deNew York s’obriran el 27 d’octubre, només durant 6 dies.

4. Més catàlegs digitals.

El Wildenstein Platter Institute segueix la tendència mundial i publicarà en línia no només el vast arxiu Wildenstein, sinó també els catàlegs raonats d’Edouard Manet, Berthe Morisot i Claude Monet. El WPI neix de l’associació entre el Wildenstein Institute i Hasso Platter, el co-fundador del gegant tecnològic SAP SE I i l’home darrera de, entre altres iniciatives, l’exitós Museum Barberini a Postdam. Ara que ja quasi tothom està convençut dels avantatges dels catàlegs raonats on-line, potser és bo recordar els pioners com la Fundació Dalí, que continua la feina iniciada al 2004.

5. Miró presenta Dalí a Breton.

L’Ajuntament de Girona ha volcat a la xarxa el fons digitalitzat de les Galeries Dalmau, cedit pels hereus de Rafael Santos Torroella arran de l’adquisició de les seva col·lecció d’obres d’art. Entre els documents, hi trobareu aquesta carta de presentació de Salvador Dalí, escrita per Joan Miró a André Breton, el 10 de març de 1920 i el catàleg amb preus de la primera exposició en solitari de Miró, dos anys abans.

6. L’incansable.

Si sou una mica de la vella escola i, potser per això, us sentiu amb energia, no us perdeu l’entrevista a Philippe de Montebello a Artnet, aquí i aquí. Està decidit a ressuscitar la Hispanic Society of America de Nova York, que de moment ja estrena web.

7. Ja se sap.

Sonarà a cosa sabuda per als qui estan introduïts, però en aquest article d’Artnet hi torbareu bons consells bàsics per al col·leccionista d’obra antiga, com per exemple, no fer gaire cas de qui us digui que una obra concreta pujarà tantíssim amb els anys. Només hi afegiria l’enorme plaer que suposa la descoberta i la recerca d’una bona obra.

Set per set: De Florència a Lisboa.

Publicat a 31 agost, 201714 setembre, 2017

1. Tan senzill.

La casa de subhastes florentina Pandolfini ha decidit encarar, d’una manera senzilla i encertada, el problema de subhastar obres catalogades i, per tant, sotmeses a tanteig, retracte i, sovint, a prohibició d’exportació: en farà una secció específica en la seva propera subhasta – amb un bell títol: Opere di Eccezionale Intresse Storico-Artistico. Així tothom sap a què juga.

2. Noves regles a Itàlia.

La iniciativa de Pandolfini s’enmarca dins de les novetats introduïdes pel nou Codice dei Beni Culturali que el senat italià acaba d’aprovar. Tal i com ens explica Il Giornale dell’ Arte a partir d’ara es permetrà automàticament l’exportació de (a) totes les obres que no tinguin més de 70 anys (abans eren 50), sempre que no hagin estat catalogades com béns rellevants del patrimoni històric i (b) les obres de més de 70 anys amb un valor de fins a 13.500 €, la declaració del qual haurà de ser ser presentada pel venedor.

3. Factor de museus.

El FAZ publica una necrològica de Martin Roth, l’antic director dels museus de Dresde i del Victoria and Albert Museum a Londres, firmada per Ulrich Raulff. Li troba un nom, “Museummacher” ( “el factor de museus”) i subratlla que:

“Roth era un geni de a l’hora d’aconseguir fons, i no en tenia vergonya, perquè sabia molt bé quina mena de gasolina necessita el motor més important de l’èxit d’un museu. Aquest motor és la recerca”.

A artnet trobareu una recensió del seu últim llibre, Widerrede, publicat pòstumament.

4. El palau de l’eco.

En la polèmica al voltant de la l’ús del Pavelló de Victoria Eugenia a Montjuïc (que segons l’anunci de sorpresa a principis d’agost, s’acabarà de definir amb un acord que s’haurà de firmar al setembre i executar durant un any d’obres), potser seria útil que les dues parts, Ajuntament i MNAC, diguessin clarament quins plans tenen per l’espai (o haguessin tingut). En tot cas, diria que el MNAC sempre està a temps de fer de la necessitat, virtut i aprofitar el fet de poder sol·licitar l’espai tantes vegades com el necessiti, sense haver de carregar amb la seva gestió dia a dia.

5. Una proposta.

Us animaríeu a fer les vostres pròpies propostes d’exposició per al nou espai? La meva seria “Or per a la catedral. Orfebreria religiosa medieval a la Corona Catalano-Aragonesa”, amb préstecs dels tresors de les catedrals (Saragossa, Barcelona, Girona, València), de museus (Victoria and Albert, Musée de Cluny, Metropolintan) i col·leccions privades. La presentació podria ser tan suggerent com la del Museu Diocesà de Saragossa, que opera sota el nom de Alma Mater Museum.

6. Una altra proposta.

El pla de la Muntanya dels Museus per a Montjuïc va rebre moltes crítiques, segurament justificades, pel volum d’obres que suposava. Però potser ens podríem quedar amb la idea que hi havia darrera i apostar per una Avinguda de Maria Cristina que reunís, al seu voltant, els museus que ja hi ha, les facultats universitàries del ram (Història de l’Art i Belles Arts), la Biblioteca d’Art, algun centre de formació i recerca sobre restauració i per què no, els organismes públics encarregats de cultura (Departament, ICUB, etc) – a més del pavelló d’exposicions, és clar. De fet, aquest és el plantejament que s’acabarà de completar amb el Humboldt Forum a la Museuminsel original, a Berlín – encara que allà encara discuteixen si l’han encertat pel que fa a forma i funció, és a dir, un palau imperial prussià reconstruït i una col·lecció heretada en part del colonialisme; el director Neil McGregor intenta respondre-ho en aquesta entrevista al Zeitonline i en aquesta al FAZ (pagant).

7. I si no, sempre ens quedarà Lisboa.

MNAC vs. MNAC.

Set per set: De Los Angeles a Vic

Publicat a 17 agost, 201714 setembre, 2017

1. La Getty compra i com.

La fundació Getty ha anunciat la major compra de dibuixos de la seva història, un grup de 16 obres de Miquel Àngel, Andrea del Sarto, Parmigianino, Beccafumi, Rubens, Barocci, G.D. Tiepolo, Degas, entre altres. Inclou El caçador d’àligues venut a Sotheby’s el 2010 per 881.250 lliures. Tots provenen de la mateixa col·lecció britànica, de la qual la Getty encara pot obtenir-ne més peces. Articles al The New York Times, Los Angeles Times; nota de premsa, amb la llista completa d’obres, a la web de la Getty i al The Art Newspaper, imatges i una suggerència de qui pot ser el col·leccionista.

2. Colección Delgado

Las Provincias primer i l’Ars Magazine més tard, ens informen de la cessió per 5 anys de 32 obres , de la Col·lecció Delgado, moltes d’elles inèdites, al Museu de Belles Arts de València. Entre els autors inclosos, hi ha Velázquez, Cajés, Meléndez, Murillo, però també Ramsay. Ara s’en fa una exposició fins al 29 d’octubre i el catàleg està firmat per José Gómez Frechina, que ha estat instrumental per a l’acord, i David Gimillo Sanz, conservador al Museu.

3. Restauració, pas a pas.

A la web del mateix Museu de Belles Arts de València hi trobareu, per capítols de 5-10 minuts, el procés de restauració en curs del seu Retrat eqüestre de Francesc de Montcada, de Van Dyck.

4. Cara a cara a la National Portrait Gallery.

Fins al 22 d’octubre, la National Portrait Gallery de Londres mostra The Ecounter, una atractiva exposició de dibuixos de retrats del Renaixament i del Barroc, provinents de col·leccions britàniques, amb obres de Holbein, Rembrandt, Leonardo i altres. Les critiques han estat entusiastes, com aquesta de Alistair Sooke al The Telegraph.

5. I el 2020, Morosov.

Si, a pesar d’algunes falls en la instalació, vau disfrutar de la col·lecció Txukin a la Fondation Luis Vuitton de París, esteu d’enhorabona: han anunciat que a la tardor del 2020 portaran la col·lecció dels seus contemporanis els germans Morosov. Per conèixer les relacions socials I professionals entre ells, val la pena la biografia de Natalia Semenova i André Delocque: Chtchoukine. Le patron de l’art modern, ed. La Collection Chtchoukine, Paris, 2016; 400 pàgs. The Art Newspaper ens recorda a Pierre Konowaloff, un hereu dels Morosov molt actiu.

6. La caixeta de ciment.

Aquest és l’aspecte que tindrà l’entrada del Musée de Cluny a París una vega hagin acabat els treballs de construcció – a finals d’aquest any, si tot va com està previst. Podeu veure el projecte complert de renovació, anomenat Cluny 4 i que afecta també a l’interior i als recorreguts, a la secció que s’hi dedica a la web del museu.

7. Fins d’aquí 125 anys?

El blog Mev125 tanca. El van obrir, fa un any, a l’excel·lent web del Museu Episcopal de Vic, per tal de celebrar el seu 125è aniversari. Des d’aquí el saludem i li donem les gràcies, perquè les seves 40 entrades han estat un exemple de com difondre coneixement i bona informació d’una manera ben planificada, clara i amena. Tots hem après sobre la història del museu, les obres que conserva i la gent que l’ha fet possible – entre ells, el Dr. Eudald Junyent (1901-1978), després de renunciar a una prometedora carrera a Roma. Els continguts quedaran disponibles en obert.

Set per set: De Bilbao a on us portin els vostres somnis.

Publicat a 3 agost, 201714 setembre, 2017

1. Paret, amb descompte.

El Museo de Bellas Artes de Bilbao ja exposa la primera compra de Miguel Zugaza com a nou director: un magnífic coure de Luis Paret y Alcázar (Madrid 1746-1799), El port de Bermeo (60 x 83,5 cm). Va quedar desert a la subhasta de la col·lecció d’on prové a Christie’s, el 7 de desembre de 2016. Allà es es va presentar amb una estimació d’entre 1.200.000 – 1.800.000 lliures i ara s’ha adquirit per 900.000 €, segons la notícia d’EFE. El museu ha penjat un comentari sobre l’obra.

2. Guanya Torí.

A més a més del conegut Museo Egizio i l’exquisida Galleria Sabauda, Torí mostrarà, a partir del gener de 2019 la llegendària i privadíssima col·lecció del difunt Francesco Cerrutti, explica Il Giornale dell’Arte i artnet news. Comprèn unes 300 pintures i escultures molt escollides, des de l’Edat Mitjana fins als nostres dies, a més de 200 llibres i unes 300 peces de mobiliari. Obrirà al Castello di Rivolo, fet que, segons la seva directora Carolyn Christov-Bakargiev, el convertirà en “el primer museu d’art contemporani a incorporar una col·lecció enciclopèdica”. Al The Art Newspaper Anna Sommers fa d’un retrat de Cerruti i anuncia d’una jornada dedicada a ell per a l’any que ve.

3. Sacharoff viatja al nord.

S’acaba d’anunciar el lloc i data de la retrospectiva d’Olga Sacharoff (1889-1967): “Olga Sacharoff. Pintura, poesia, emancipació” al Museu d’Art de Girona a partir del 25 de novembre. Està comissariada per Elina Norandi i, per la crònica de la pressentació que Maria Palau ha publicat a El Punt Avui, serà el moment de redescobrir-la, després de la retrospectiva de la Fundació de Caixa Catalunya a la Pedrera al 1994 (aquí trobareu el catàleg). És l’acte central de l’Any Sacharoff, amb activats també a Barcelona, on residí de 1940 a 1967.

4. Rosa Maria Malet, segona part?

Rosa Maria Malet es retira com a director de la Fundació Miró després de 37 anys i ha concedit entrevistes a l’Avui, El País i l’Ara. Però potser no és la última vegada que la sentim parlar en públic: “No estic fent cap proposta ni oferiment, però si m’ho preguntessin, potser podria tenir la meva opinió i pensar en certes opcions”, respon a Catalina Serra, de l’Ara, quan li pregunta si es veu donant la seva opinió sobre gestió cultural pública en una Catalunya post-referèndum. El termini per presentar candidatures al seu càrrec s’acaba el proper 21 de juliol (les bases aquí).

5. Fortuny revisitat.

Entre el 21 de novembre del 2017 i el 18 de març del 2108, el Prado exposarà una gran retrospectiva de Marià Fortuny (1838-1874). “Serà una mostra excepcional i irrepetible, donat que a més d’incloure les seves aportacions com a pintors, aquarel·lista, dibuixant i gravador, s’exhibiran exemples de l’exquisida col·lecció d’antiguitats que atresorava en el seu tallers, objectes preciosos que demostren el seu interès per l’observació atenta i expliquen el seu refinament en captar les qualitats, el color i la llum en les seves pròpies creacions artístiques”, diu l’anunci. S’hi inclourà la còpia del Sant Andreu de Ribera que vaig tenir la sort de proporcionar al museu.

6. El director francès que tots portem a dins.

Segur que sempre heu somiat de dirigir un gran museu francès. A Connaisance des Arts us proposen un test per saber quin.

7. Mentrestant…

Si els vostres somnis són però més modestos, encara sou a temps de presentar la vostra candidatura per dirigir el Palais Galliera- Musée de la Mode a París (fins el 15 de setembre), els Musées de la Ville de Béziers (fins al 31 d’agost) o el Musée de la Ville de Challon (fins el 15 de setembre). Tots els detalls de les convocatòries al blog museesemplois.worpress.com.