Set per Set: De Washington a Poblet.

1. Retrospectiva de Sittow.

  

Michael Sittow, Mare de Déu amb el Nen (Gemäldegalerie, Berlin) i Retrat de Diego de Guevara (National Gallery of Art, Washington).

A través del blog  Real Clear Arts ens assabentem que la National Gallery of Art de Washington presenta una exposició que segurament tardarà a repetir-se: Michel Sittow: Estonian Painter at the Courts of Renaissance Europela primera retrospectiva de l’artista. Retratista prodigiós, està documentat entre 1469 i 1525  i fou disputat i requerit per les grans corts del moment. Aquí el coneixem sobretot per ser l’autor, amb Juan de Flandes (1460-1519), de les 47 taules del Políptic d’Isabel la Catòlica, una de les seves majors promotores. Un altre dels seus comitents hispànics destacats va ser Diego de Guevara, que posseïa també el Matrimoni Arnolfini de Jan Van Eyck, ara a la Natonal Gallery de Londres. A Sittow li havia encarregat un díptic, les dues taules del qual (la Mare de Déu amb el Nen i el retrat de Guevara en oració cap a ella) es reuneixen a l’exposició per primer cop en segles. L’exposició s’enmarca dins de les celebracions d’Estònia de la seva  proclamació com a república independent al 1918.

2. I onze que en deuen faltar.

Plat amb l’emperador Domicià, Barcelona, s. XVII, ceràmica, 38 cm. de diàmetre.
Antonio Tempesta (Florència, 1555– Roma, 1630 
L’emperador Domicià a cavall, mirant a la dreta, planxa 12 de Els Dotze Primers Emperadors de l’Antiga Roma, 1575-1630, gravat, Metropolitan Museum, NY.

Aquest esplèndit plat barceloní del s. XVII amb una representació de l’emperador Domicià es va subhastar recentment a Brussel·les i,  com ens va explicar l’antiquari que el va adquirir, es tracta d’una autèntica raresa, ja que és l’únic exemple conegut de ceràmica catalana amb una imatge basada en un gravat d’autor conegut; en concret, la imatge de l’emperador a cavall  creada per Antonio Tempesta entre 1575 i 1630. El número 12 que el plat inclou sota la figura permet pensar que tancava una sèrie dedicada als Cèsars (segons el cànon establert cap a l’any 119 per la De vita Caesarum de Suetoni), de manera que en algun moment deurien produir-se i potser encara existeixen els onze exemplars que van de Juli Cèsar  a Titus Flavi. Així, la importància de la peça es reforça perquè evoca un ambient en què la decoració domèstica integrava la presència del món clàssic, a través de les novetats italianes –  una tendència que a la ciutat ja havia tingut el precedent il·lustre de la gran casa de Miquel Mai (mort al 1546).

3. Un acord amb futur.

Una de les exposicions més interessant de l’any passat a Barcelona va ser Imatges per creure al Museu d’Història de Barcelona, basada en la col·lecció d’Antoni Gelonch i amb abundants gravats d’època moderna. Infatigable com sempre, el col·leccionista ha aconseguit tancar un acord amb la comunitat del Monestir de Poblet per a presentar una versió d’aquesta exposició al Museu del Monestir, com a primera concreció de la seva col·laboració per als propers quatre anys, durant els quals anirà promovent exposicions en aquell espai a partir de la seva àmplia col·lecció (estan pensades Joan Miró i el CosmosLa Bíblia gravada).

Set per Set: de Florència a Ais de Provença.

Un petit canvi.

Per petició popular, introdueixo un petit canvi en aquest blog: enlloc de 7 notícies cada setmana (més o menys), publicaré 3 o 4 notícies curtes o un comentari més llarg dos cops a la setmana, normalment els dilluns i els dijous.

Més enllà de Florència.

A. Dürer, Retrat de jove veneciana, Kunsthistorisches Museum, Viena. Foto: KHM Wien.

Seguint amb la revisió actual del concepte de Renaixement, al Palazzo Reale de Milà s’hi mostra fins al 24 de juny Dürer e il Rinascimento tra Germania e Italia. Reuneix fins a dotze pintures del mestre alemany i el seu comissari, Bernard Aikema, proposa “leggere il Rinascimento con uno sguardo inedito, non come un fenomeno nato a Firenze e in Toscana, e di lì irradiato nel resto d’Europa, ma come una realtà che scaturisce da una nuova ‘geografia dell’arte’, fatta di rapporti e di scambi, culturali e commerciali, fitti e continui fra il Sud della Germania e la Pianura Padana, che erano allora le due regioni più avanzate d’Europa sul piano culturale ed economico” (article al Giornale dell’Arte).

Pluja de Leonardos.

Leonardo da Vinci (1452-1519), Diluvi,  c. 1517-18, tinta sobre paper, 16,2 x 20,3 cm. Foto: Royal Collectin Trust.

L’any que ve se celebrarn 500 anys de la mort de Leonardo da Vinci i les exposicions es multiplicaran. Una de les que mostrarà obres bastant rares de veure és la Leonardo da Vinci: A Life in Drawing, amb més de 200 obres sobre paper de les col·leccions reials angleses. Començarà a diferents llocs del Regne Unit al febrer i que, a partir del 24 de maig, es concentrarà a la Queen’s Gallery del Palau de Buckingham.

Pluja de Picassos, però firmaríeu?

Resultat d'imatges de couvent de precheurs aix en provence
Convent de Predicadors, Ais de Provença. Foto: Ville d’Aix.

Álex Vicente a El País ha anat més enllà de les notícies en la premsa internacional sobre el gran museu Picasso que ha aconseguit Aix-en-Provence, basat en el dipòsit de més de 2000 obres de la major col·lecció privada de les seves obres, la de la seva fillastra Catherine Hutin-Blay. A la premsa regional (recomano l’article a Les Nouvelles Publications) ha trobat els detalls del tracte. El fet és que el municipi s’ha compromés a vendre Hutin l’antic Convent dels Predicadors, l’edifici on s’exposarà la col·lecció per 11,5 M€, un preu el 9% inferior al taxat per France Domaine, a canvi del compromís de mantenir-hi la col·lecció durant 15 anys (si la retira aleshores, es desfà la compra pel mateix preu) i de fer-se càrrec de les despesesde restauració. L’acord definitu amb Hutin encara s’ha de firmar i de fet, ella ha declarat que si hi ha massa oposició, es faria enrera. De moment, el ple va aprovar l’acord el passat 13 de desembre, si bé quatre regidors van votar en contra –  jo hagués votat a favor, i vosaltres?

Set per set: d’Amsterdam a les normes

1. Cinc anys després.

Vincent Van Gogh, El turó a Montmartre, 1886, Van Gogh Museum
Santiago Rusiñol, En campanya, 1891, MNAC

Una de les notícies del moment és que s’acaba de descobrir un nou dibuix de Van Gogh, i que la descoberta ha permés confirmar-ne l’autoria d’un altre (notícia a The Art Newspaper i a la web del Van Gogh Museum). Tots dos es daten al març de 1886. El primer d’ells, com es veu en comparar-los, mostra exactament el mateix lloc a Montmartre on, al 1891, Rusiñol va retratar el seu amic Miquel Utrillo intentant guanyar-se els favors de la difícil Suzanne Valadon (En campanyaMNAC). A pesar que els estils radiclament diferents farien pensar el contrari, els paral·lels entre aquests dos artistes a l’hora de buscar llocs allunyats del centre no es van acabar a París: si al 1888 Van Gogh va intentar, sense cap èxit, establir una col·lònia d’artistes que anomenava “estudi del sud” a Arles, Rusiñol, sobretot a partir del trasllat del seu Cau Ferrat  al 1894, va reeixir a donar l’empenta definitiva per a convertir Sitges en una vila transformada per les arts (no només la pintura) i els artistes.

2. Un món necessitat d’espai.

Foto: Österreichischen Nationalbibliothek.

El Martin-Gropius-Bau de Berlin està exposant Juden, Christen, Muslimesobre el discurs científic i la transmissió dels clàssics grecollatins a l’Europa i la Mediterrània d’entre el 500 i els 1500. El crític del FAZ Andreas Kilb troba que és una exposició amb un plantejament inicial i uns préstecs excel·lents (en gran part provinents de l’Österreichischen Nationalbibliothek de Viena), però limitada pel fet que aquest tema enorme necessitaria uns espais molt més generosos. Ho resumeix amb una frase afortunada:

“Manche Bücher enthalten eine Welt für sich. Um sie zu lesen, muss man sie entfalten”.

“Alguns llibres contenen tot un món per si mateixos. Per llegir-los, cal desplegar-los en tota la seva plenitud”.

Posats a pensar amb amplitud, l’exposició podria entrar la llista de preferències per al futuriblement renovat Pavelló de Victòria Eugènia a Montjuïc, on no faltarà espai.

3. Com cada any.

Atribuït a Pere Oller, Córrer les armes, 1417-1432, Musée du Louvre (provinent de la tomba de Ferran d’Antequera)

Des del 2015, Coll  & Cortés (=Colnaghi) patrocina una conferència dins del grupp de recerca sobre art medieval hispànic al Courtauld Institute de Londres: la d’aquest any és avui i es titula Memory and Oblivion: Ritual Lament in Images from Antiquity to El Greco, sobre ritus funerarisi la imparteix el  Dr. Felipe Pereda, catedràtic de Spanish Art a Harvard. L’hoste és Dr. Tom Nickson, professor al Courtauld que continua amb la seva feina de fomentar l’interés en aquest periode al Regne Unit – autor de  Toledo Cathedral: Building Histories in Medieval Castile.

4. L’or vermell.

El Museo de Bellas Artes de Mèxic presenta fins al 4 de febrer Rojo Mexicano. La grana cochinilla en el arte sobre l’ús d’aquest luxós color, amb origen en l’humil insecte, en multitud de suports (paper, teixit, fusta), per a obres d’art tan precolonials com d’arreu del món – des del còdexs asteques fins a Van Gogh. Al 2014, la National Gallery de Londres va presentar Making Colour, sobre el mateix tema dels sorprenents orígens dels colors abans de l’imperi de la química.

5. Criptoprevisions.

Pel que entès d’ aquest primer lliurement de la guia per principiants de Tim Schneider (a arnet news), la tecnologia blockchain en la qual es basen les criptomonedes, com per exemple el cèlebre Bitcoin, funciona com un llibre-registre de totes les transaccions relacionades amb un bé (en aquest cas la criptomoneda mateixa), amb la particularitat que, un cop entrada l’anotació d’una transacció, aquest registre mai més no es pot canviar. Per tant, si usem criptomonedes en la compravenda d’una obra d’art, tindrem un registre d’allò més transparent i complet de qui i com ha intervingut al llarg de la seva cadena de propietaris (és a dir, la seva “procedència”). Aquest extraordinària transparència ha de revolucionar el sempre opac comerç de l’art, segons l’autor. Al seu blog artknows, el periodista i blogger Tom Flynn argumenta que, per contra, provocarà que les transaccions d’obres d’art realment important busquin i valorin la discreció i el secretisme amb encara més insistència.

6. Adaptar la norma.

Un dels debats més recurrents a Estats Unit i el Regne Unit és la venda per part de museus d’obres d’art de les seves col·leccions. En principi està permesa pels codis ètics de les respectives associacions de museus, sempre que els fons obtinguts es destinin a adquirir noves obres d’art o la conservació de les que ja té a la seva col·lecció. Però el fet és que aquesta norma sovint s’ignora, perquè la venda d’obres per part d’un museu moltes vegades no és altra cosa que l’últim recurs per cobrir altres despeses més urgents.  Per salvar-ho,  alguns comentaristes donen suport a la que s’ha anomenat Ellis Rule, pel seu proponent Adrian Ellis:

“A museum selling a work should ensure that the institution or individual to which or whom the work is sold commit in some binding form to equal or higher conservational standards and equal or higher public access to the work in question. Subject to that condition being met, the museum should be able to exercise appropriate discretion with respect to how it spends or invests the proceeds of the sale, and specifically, should not be required to use it solely for the acquisition or conservation of art”.

7. I aquí, com ho tenim?

Pel que fa als museus que formen part de l’Administració Pública, els articles 28 de les lleis tan catalana com espanyola (Llei 9/1993 del Patrimoni Cultural Català i Ley 16/1985 del Patrimonio Histórico Español) ja preveuen que: (1) una Administració Pública només pot vendre obres que formin part del patrimini històric a una altra Administració Pública (catalana o espanyola, segons el cas); (2) una institució eclesiàstica, pel que fa als béns catalogats, només pot vendre a l’Estat, a una entitat de dret públic o una altra institució eclesiàstica; (3) l’Estat pot executar permutes de béns del patrimoni històric amb altres Estats. Si a aquestes previsions hi sumem les obligacions de conservació i exhibició dels béns catalogats, els efectes són molt similars a la Ellis Rule.

I els museus privats? Doncs no hi ha cap norma que els distingueixi de qualsevol altre col·leccionista privat.  Però si adopten forma de fundació, com s’acostuma,  i a més les obres formen part del patrimoni d’aquesta fundació, aquestes obres queden afectades a la consecució dels fins fundacionals (conservar i exposar la col·lecció, per exemple) – atenció però: la segona condició no es dóna quan la fundació no és propietària de les obres, sino mera dipositària.

Set per set: De Dallas a la llei

1. Era veritat.

La notícia ja circulava desde feia algunes setmanes, però avui el Meadows Museum de Dallas finalment ho ha anunciat: ha adquirit La Platja de Portici de Marià Frotuny, una obra mestra de la seva última etapa.  L’obra va ser redescoberta en una col·lecció privada dels Estats Units gràcies a l’equip darrere la magnífica retrospectiva de Fortuny al MNAC de 2004, a la qual es va poder incorporar a l’últim minut. Des d’aleshores, les notícies sobre la seva disponibilitat eren intermitents.

2. Zugaza en la seva línia.

Els èxits de Miguel Zugaza com a director del Museu de Belles Arts de Bilbao cointunen en tots els fronts. Va tancar el 2017 amb rècord de visitants (300.000) i ara acaba d’arribar a una acord amb la BBK per finançar en part la reforma de les sales de l’edific antic del museu, a canvi de cedir algunes de les obres més importants mentre romanguin tancades (de maig a octubre, article a El Mundo). L’arquitecte és Luis María Uriarte, que ja es va encarregar de l’ampliació i reforma de 2001 -comentada aquí.

3. Pessebre rescatat.

Un dels cossos de policia europeus més coneguts pel que fa a la protecció  és l’italià Comando Carabinieri per la Tutela del Patrimonio CulturaleL’últim anunci de cas resolt, part d’una investigació encara oberta, va amb la temporada ja que inclou la recuperació de més de 250 excel·lnts figures  pessebre napolitanes del s. XVIII, desaparegudes des del 1999 i per part de les quals en busquen els propietaris. La xarxa implicada s’extén per tot el país i se sospita que pot ser responsable de robatoris encara més importants (notícia a ANSA, amb quasi 30 fotos).

4. A l’abril.

D’aquí tres mesos, Brepols publicarà Sublime Truth and the Senses: Titian’s Poesie for King Philip II of Spainde Maria Tanner. Segons avança l’editorial, l’autora veu en  cèlebre encàrrec “a cohesive program of Hapsburg ethical views and political concerns”  dissenyat per coincidir  amb la presentació de l’hereu al tron per tots els terriotris de l’imperi. Per a executar-lo, el geni venecià, ja al final de la seva carrera,  va haver d’innovar el seu llenguatge artístic per a un dels seus clients més constants.

5. Blog: acabat de descobrir.

A Medieval Art Research de trobareu moltíssimes notícies, actuals sobre conferències, cursos, beques i llibres d’art medieval. Una feinada per als seus autors, estudiants de postgrau del Courtauld Institute of Art.

6. Aprofiteu les rebaixes!

Segur que si esteu subscrits a les alertes de qualsevol companyia aèrea, ja haureu rebut l’email de gener amb preus increïbles per a last-minute. En aquest videoarticleLe Monde us informen de quatre bones exposicions arreu d’Europa (occidental) a puunt de tancar per aprofitar-les:  Il Cinquecento a Firenze al  | Palazzo Strozzi de Florència fins el 21 de gener; Gauguin l’alchimiste al Grand Palais de Paris fins el 22 de gener; Dentro Caravaggio al Palazzo Reale de Milà fins el 28 de gener, Toulouse-Lautrec. ll mondo fuggevole al mateix lloc fins el 18 de febrer.

7. Funciona?

Llegir la frase ‘se ha pedido la declaración de Bien de Interés Cultural (BIC) “para que no salga de España” ‘ respecte una bé del patrimoni cultural (en aquest cas, l’obra del poeta Vicente Aleixandre, notícia aquí) em fa pensar fins a quin punt la prohibició d’exportació, sense compromís de compra ni cap altra compensació, és efectiva com a mesura de protecció. Evidentment funciona per al cas concret, però al mateix temps es converteix en un incentiu molt poderós per intentar exportar qualsevol altre bé abans que les autoritats puguin fer res.

 

Set per set: Regals per tots.

Dediquem aquest primer post de l’any a destacar algunes de les adquisions que han rebut durant els 2017:

1.  Finalment.

Els diferents intents del MNAC d’adquirir alguna taula medieval van reeeixir en el cas de la Decapitació de Sant Baldiri de Lluís Dalmau (oli sobre taula, 152,5 x 101,5 x 9,5 cm), gràcies a la Fundació Palarq que va pagar els 125.000 € (més comissió) assolits a la casa de subhasta Balcli’s. El Museu ja compta amb un Naixament i un Sant Joan Evangelista del mateix retaule.

2. Sant Antoni contra tots els elements.

L’adquisició d’aquest Sant Antoni Abat (tremp i daurat d’or sobre fusta, 118 x 71 cm) de Ramon de Mur (actiu 1411-1435) es va publicar al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya el passat juliol i constitueix tot un homenatge als funcionaris del Departament de Cultura que, malgrat totes les dificultats, entrebancs i intervencions indesitjables, van reeixir a completar-la. Cada cop més aprop del retorn de la normalitat, el destí de la taula, que tot apunta que no serà gaire lluny d’on l’artista va treballar, s’anunciarà aviat.

3. Val la pena tenir bons amics.

Aquesta Parella de vells (1900-1901, 30 x 30 cm), de Carles Casagemas, es va incloure primer a la retrospectiva que el MNAC va dedicar a l’artista entre el 30 d’octubre de 2016 i el 22 de febrer d’enguany. Després d’uns mesos de negociacions, els Amics del Museu l’acaben d’adquirir a la Glaeria David Cervelló per fer-ne dipòsit al Museu.

4. I mira que van començar bé.

Com tothom sap, el Museu d’Art Lleida: Diocesà i Comarcal ha acabat l’any sent notícia per exacatment el contrari, però al mes de gener anunciava l’arribada de l’extraordinària col·lecció de 22 plats i 2 pots de ceràmica de la zona, del s. XVII, obtinguda gràcies a la persistència del seu conservador en cap i els recursos posat a disposició pel l’aleshores conseller de Cultura Sr. Santi Vila.

5. Discretament.

Sense fer gaire soroll, l’Ajuntament de Barcelona ha anat distribuint el Llegat Manuel Maria Bosch Puig (1947-2015). La part més important ha anat al seu museu de preferència, el MNAC, tal i com explicava Maria Palau en aquest excel·lent article. Però altres institucions, com ara el Museu Marès també han rebut algunes peces: 28 en total i entre elles, una Maternitat en marbre de Joan Llimona.

6. S’ho van guanyar.

L’excel·lent gestió econòmica de la Fundació Dalí li va permetre adquirir, al març de l’any passat, el sòlid oli Figura de perfil de 1925, per 2.041.554 € a Bonhams. La presentació de la nova adquisició es va fer en el marc d’una exposició marca de la casa, titulada Salvador Dalí. Aprenent de pintor.

7. Està bé el que acaba bé.

Ja dins d’aquest any, el 4 de gener el periodista de El País José Ángel Montañés ens explicava en aquest article el retorn feliç i sense cap cost de la Mare de Déu de Valldossera a l’Arquebisbat de Tarragona. El resultat va ser degut a la suma de l’expertesa de Francesca Español i la intuïció i la generositat de l’antiquari Albert Martí Palau.

Set per set: De Madrid a Lleida

1. Vist a Madrid: Picasso / Lautrec.

Foto: Museo Thyssen-Bornemizsa

El títol semblava amenaçar amb l’enèsima reunió oportunista de dos grans noms. En canvi ens trobem amb unes de les exposicions més interesants del trimestre. Les obres de Toulouse-Lautrec ens llencen amb energia, però sempre amb una reserva d’ironia, als temes urbans dels bohemis, els baixos fons, el cabaret, el circ,  les demi-mondaines i similars de que van definir per sempre la modernitat artística com un moviment de marginals i marginats. Va ser la ruta que va seguir Picasso, ja abans d’arribar a París, a partir de la seva crítica als modernistes com Casas, que a la capital francesa havien aprés a dibuixar “a la Lautrec”, si bé en desactivaren bona part de la seva crítica social. Un cop arribat a la capital mundial de l’art, amb 19 anys i un any abans que Toulouse-Lautrec morís amb 36, Picasso desfermà el seu geni per explotar aquestes temes amb una radicalitat característica, fins a transcendir el tema en si i atrevir-se a transgredir l’estructura de l’obra d’art. D’aquí n’extrauria lliçons i actituds que el van acompanyar fins al final de la seva carrera. Aquesta tesi, els contorns de la qual es veuen clarament a l’exposició gràcies als extraordinaris préstecs aconseguits, és desenvolupada de forma brillant per Paloma Alarcó en el catàleg. Val la pena el bitllet d’AVE.

2. Vist a Madrid: Fortuny.

Foto: Museo del Prado

Després de l’esplèndida antològica al MNAC de 2003 (amb un molt bon catàleg), és difícil idear-ne una altra que resulti igual d’estimulant. No és el cas de la que ara ofereix el Prado: tant la disposició de les obres, els textos de paret i fins i tot el color de fons escollits semblen conspirar per presentar un Fortuny més aviat monòton i previsible. Tot i així, alguns dels préstecs, provinents de museus americans i col·leccions particulars, son rars de veure i per tant interessants. També el plantejament de la sala dedicada a l’estudi del pintor, com a manifestació d’una voluntat d’obra total, és suggestiu i permet vincular la trajectòria del pintor, gravador i antiquari ocasional amb la del seu fill, dedicat preferentment a la moda i la decoració – aspectes que Francesc Quílez tracta en un interessant article a El País. Potser el catàleg, que encara no he pogut llegir, conté més sorpreses.

3. Grans retaules: el Políptic de Gant.

La web dedicada a la restauració de la gran obra dels germans Van Eyck està evolucionant. Ara s’acaba de renovar i la generosa quantitat de macrofotografies d’alta resolució i altra documentació generades és més fàcil de consultar. A partir del desembre, hi ha el compromís d’abocar-hi bona part de la resta d’obres de Jan van Eyck – de moment, com a aperitiu, s’ofereix el retrat de la seva dona. 

4. Grans retaules: els valencians.

Foto: Victoria & Albert

Unes de les sales més conegudes del Victoria & Albert Museum de Londres és la  48a, anomenada Raphael Cartoons per els monumentals pintures al tremp sobre paper, preparatoris de tapissos, que s’hi mostren, executades pel geni italià i el seu estudi. Però la sala també inclou, mig ignorat i no gaire ben il·luminat, l’enorme Retaule del Centenar de la Ploma, una de les obres mestres del patrimoni valencià. Ara sembla que finalment rebrà l’atenció que es mereix: d’una part, el museu n’ha emprés la restauració, de l’altra, l’Institut Valencià de Conservació i Restauració, ho ha aprofitat per anar a analitzar-lo  fotografiar-lo a fons. La missió forma part del projecte de l’IVCR sobre el gòtic valencià internacional, el qual inclourà també les següents obres: del Museu de Belles Arts de València, el Retaule de la Santa Creu, de Miquel Alcanyís, el Retaule de Fra Bonifaci Ferrer, de Gherardo Starnina i el Retaule de Sant Miquel Arcàngel, de Jaume Mateu; del Museu Municipal de Xèrica, el Retaule de Sant Jordi, de Berenger Mateu; i del renovat Museu de la Catedral de València, Sant Tomàs incrèdul, de Marçal de Sax i el Retaule de Sant Miquel (notícia a europapress).

5. Més valencians. 

Foto: Art i Patrimoni

Al seu blog Art i Patrimoni, que sempre val la pena llegir, Josep Lluís Cebrián proposa identificar l’autor de les dues taules ( Combat entre Cosroes i Heracli i la Restitució de la Creu per l’emperador Heracli)  que, com ja vam comentar, es van subhastar recentment a Christie’s Nova York (per 27.500 dòlars). Per Cebrián serien de la mà del Mestre de Xàtiva i formarien part d’un retaule dedicat a la llegenda de la Vera Creu, del qual la taula central seria la dedicada a Constantí i Sta. Helena amb la Vera Creu publicada a la History of Spanish Painting de Post al 1936.

6. Treball de camp.

Foto: Pernhym Castle, National Trust

L’especialista en pintura sevillana del barroc Benito Navarrete ha obtingut un nou èxit. Enlloc de fiar-se de d’estudiosos anteriors a ell i de les males fotografies fins aleshores publicades, va decidir seguir la seva intuïció i viatjar fins al Pernhym Castle, a Gal·les, per examinar aquest retrat de Don Diego de Zúñiga. L’obra es considerava una còpia, semblant  a la que conserva encara en una col·lecció privada sevillana. Però ara, tornada a examinar després de la proposta de Navarrete i incorporada a l’últim minut a la retrospectiva de retrats de Murillo a la Frick, ja s’accepta com l’original que es creia perdut – noticia a The Guardian.

7. Indigne. 

Si la substitució dels Consellers de la Generalitat per part dels corresponents ministres estatals ja és de per si una brutalitat jurídica i política, el corresponent a Cultura, el políglota Méndez de Vigo sobrepuja amb la seva la indignitat a l’hora d’exercir el càrrec usurpat. Seguint una estratègia clarament contrària als interessos de la Generalitat que pretén representar, ara Méndez ha impedit la presentació d’un recurs contra l’ordre d’execució (provisional!) de la sentència que, pobrament argumentada, declarava nul·les les compravendes dels béns del Monestir de Sixena – quan encara s’ha de resoldre el recurs que, en el seu moment, hi oposà la pròpia Generalitat. En conclusió, la direct rule del 155 és una amenaça constant i ben real.

 

 

 

Set per set: De París a Cluny.

1. El Louvre, sempre sorprenent.

Foto: Musée du Louvre

Si viatgeu a París, no us perdeu François Ier et l’Art des Pays-Bas al Louvre. La coservadora Cécile Scailliérez ha muntat una exposició sorprenent rica i generosa dels millors artistes flamencs i holandesos a la França del Renaixament, la producció dels quals havien quedat durant massa temps sota l’ombra dels seus contemporanis italians. L’excel·lent catàleg és una obra de referència en aquest camp.

2. Picasso, dia a dia.

Foto: Musée Picasso

Picasso 1937. L’anée érotique al Museu Picasso de París dóna molt més del que el seu títol enginyós sembla prometre. Es pot seguir, dia a dia, l’enorme capacitat de treball de Picasso i la seva gran habilitat de cambiar d’un estil a un altre, sempre dins d’una exploració coherent dels molts llenguatges artístics que dominava d’una manera aclaparadora.

3. La qualitat és vella, els diners són frescos.

Foto: Christie’s

artnet trobareu un bon reportatge sobre la històrica venda del Salvator Mundi de Leonardo, mentre que a Christie’s  han penjant el video de la batalla final. L’estratègia de la casa de subhastes d’incloure l’obra mestra en una subhsata d’art contemporani s’ha revelat brillant, donat que els dos últims licitadors estaven representats per François de Poortere, International Director and Head of the Old Master’s Department, que anva pujant a poc a poc, i per  Alex Rotter, Chairman of post-war and contemporary art for the Americas, els increments del qual eren molt més atrevits. El client d’aquest és qui finalment va quedar-se’l, per 450,3 million de dòlars (comissions incloses).

4. Compreu-ho barat, doneu-ho car.

Al blog de l’ARCA, hi publiquen un  article explicant una estratègia d’ ingenieria financera: es tracta de comprar una peça important, preferiblement d’arqueologia, a un preu raonable, per després deixar-la valorar a un preu molt més alt per un “expert” (proveït pel venedor), de manera que surti a compte donar-la a una institució a canvi d’interessants avantges fiscals.

5. Prometedor.

Anònim (Anvers), Retaule de la Passió de Crist, c. 1510. Burgos, San  Lesmes, Capilla de Salamanca (Foto: Hans Nieuwdorp Archive, Illuminare – Centre for the Study of Medieval Art | KU Leuven).

Brepols publicarà al gener de l’any que ve  “Netherlandish Art and Luxury Goods in Renaissance Spain”, editat per D. van HeeschR. Janssen i  J. Van der Stock). Recollirà les contribucions al simposi del mateix títol a la Universitat de Lovaina, al febrer de 2016.

6. El cas Tàpies: una contribució alemanya.

En el cas de la venda de la col·lecció privada d’Antoni Tàpies a Christie’s, personalment m’hi vaig mostrar a favor, ja que no havia trobat cap article ni estudi que la relacionés de forma definitiva amb l’obra de l’artista. Bé doncs, sembla que estava equivocat: Barbara Catoir al FAZ publica un article prou convincent, on la descriu com la “typische Künstlersammlung”: mancada de cap obra realment important, però estratament vinculada al procés creatiu de Tàpies.

7. El tresor dels monjos.

Foto: Université Lumière Lyon 2

A els herois de la Revolució i els emprenedors del XIX se’ls va escapar i ha quedat enterrat fins al setembre passat: al blog del CNRS podeu llegir la història de la troballa d’un tresor (“2 200 pièces d’argent, 21 dinars en or, un anneau sigillaire en or avec une intaille romaine ainsi qu’une feuille pliée et un petit objet en or” ) a l’Abadia de Cluny, per un estudiant de màster treballant en una excavació sobre paleoalimentació.

Set per set: De Nova York a Madrid.

1. Una lliçó de connaisseurship – i recerca.

Foto: Städel Museum

La conservadora del Metropolitan Carmen C. Bambach explica al New York Times com va atribuir un nou dibuix (Nu masculí adormit amb un geni infantil) a Miquel Àngel. L’està presentant a la propera retrospectiva al mateix museu (del 13 de novembre al 12 de febrer de 2018).

2. Nou número.

El número de tardor d’enguany de la revista online Nineteenth Century Art Worlwide ja es pot consultar, gratuïtament com sempre. Aquesta vega no hi ha cap article sobre artites catalans o espanyols, però entre les bones contribucions a què ens té acostumats, hi trobareu una documentadíssima recensió de la l’exposició retrospectiva de l’escultor Medardo Rosso a al Museu de Belles Arts de Saint Louis per Susan Waller, catedràtica a la University of Missouri.

3. Un Goya val quasi 98 Fortunys.

Sota el rpograma de garantia de l’Estat, s’ha assegurat l’oli primerenc de Goya Aníbal victoriós contempla Itàlia des dels Alps  (oli sobre tela, 87 x 131,5 cm), amb 18 milions d’euros, per cobrir l’extensió del seu dipòsit al Museo del Prado. Poques setmanes després, 98 obres de Marià Fortuny, que han arribat al mateix museu per a la retrospectiva que hi estan a punt d’inaugurar, s’han valorat dins del mateix esquema en 18.804.239,60 €.

4. I cent Picassos valen 1.200.000 €.

Foto: Ader

Sense cap mena de dubte, un dels lots més espectaculars per als amats de gravats d’aquesta temporada, és el número 317 de la venda a Ader París del proper 25 de novembre: els 100 gravats de la Suite Vollard de Picasso provinents de la coneguda col·lecció del marxant i col·leccionista Henri M. Petitet (amb una estimació de 1,2 milions d’euros). A la fitxa del lot hi trobareu un resum de l’accidentada història de la Suite.

 5. Contra la “scholarship tax”.

Diverses figures prominents de la història de l’art del Regne Unit han iniciat una campanya contra el que anomenen la “scholarship tax”: els “drets d’autor” que els museus cobren per fotografies d’obres històrique respecte les quals, de fet, aquets drets ja no existeixen – ni tampoc respecte les fotografies d’elles, mancades de la necessària originalitat. Ho explica al seu blog Bendor Grosvenor, un dels impulsors més decidits.

6. Gurlitt, el resultat.

D’acord amb Marcel Brülhart, Vicepresident de la Dachstiftung des Kunstmuseums Bern, al capdavall no hi havia tantes obres amb un passat nazi a la col·lecció Gurlitt que, un cop heretada, ara estan exposant (Gurlitt: Status Report.“Degenerate Art” – confiscated and sold, fins al 4 de març de 2018, amb una exposició paral·lela a Bonn). En tot cas, afirma, la seva arribada al museu ha donat un impuls important a la recerca sobre la procedència de les obres a d’altres museus suïssos –entrevista al F.A.Z.

7. La bellesa està a l’interior.

Foto: Museo de las Colecciones Reales

El nou Museo de las Colecciones Reales ha anunciat que obrirà al gener del 2020. L’edifici, com és sabut, ja està acabat i premiat i vist el seu aspecte, no deixa de ser un ironia respecte a un institució que vol mostrar la monarquia com a àrbitre del bon gust al llarg dels segles. La col·lecció però, segur que no defraudarà, ni que sigui perquè inclourà, entre altres, l’esplèndida Armería Real.

Set per set: De Roma a Brussel·les.

1. A Roma per Nadal.

Si aquest any us inclineu per aquest clàssic, no us perdeu la magnífica retrospectiva de Gian Lorenzo Bernini (article al Giornale dell’Arte), oberta a la Galleria Borghese fins al 4 de febrer. L’exposició mostra el geni barroc en totes les seves facetes (escultor, dibuixant, pintor), després de les diverses monogràfiques arreu del món d’aquests darrers vint anys – els mateixos que han passat des de la reobertura de la Galleria.

2. Mentrestant a Nova York.

A la subhasta de Christie’s de dimarts passat, dos lots amb taules medievals hispàniques van superar la seva estimació inicial: aquest Bes de Judes atribuït al Mestre de Morata (dels 20.000-30.000 dòlars estimats als 45.000 dòlars finals) i aquestes dues escenes de la llegenda de la Veracreu adscrites a l’escola valenciana (dels 15.000-20.000 dòlars als 27.500 dòlars). Segur que hi haurem de tornar d’aquí a  un temps, amb les atribucions i els preus correctes.

3. Project Fear: la versió local (amb altaveu internacional).

Barrejeu la baixa de visitants d’octubre de cada any al MNAC amb la vaga dels subcontractats de Ciut’art a la Fundació Miró*, afegiu-hi un pensament d’especulacions sobre les col·leccions de la Fundació Dalí,  remateu-ho amb unes insinuacions suggerents sobre els préstecs del MNAC al Prado per a la propera retrospectiva de Fortuny (les invitacions de la qual ja estan arribant, tothom tranquil) i, felicitats!: ja  podeu servir un article Project Fear com el de l’ UK Editor d’artnet news (What the Catalan Crisis Could Mean for Dalí, Miró, and the Prado, too), amb el detall magistral de prescindir  de l’espectacular descens de finançament estatal per al museus catalans dels darrers anys.

*Ja cancel·lada (3 novembre).

4. Mapfre a Barcelona: Rodin, l’infern com a orígen.

Foto: Mapfre.

Segur que entre els espantats pels terribles catalans no s’hi compten els excel·lents professionals de la Fundación Mapfre que, el passat 11 d’octubre, van inaugurar a la seva seu a la Casa Nogués una de les millors exposicions de la temporada: L’infern segons Rodin (fins els proper 21 de gener de 2018). No us la perdeu; podreu sentir d’una manera quasi física l’esforç de l’escultor per extreure tot un món propi i modern a partir d’un encarrec a priori limitat i arnat: unes simples portes per tot l’Infern de la Divina Comèdia.

5. Mapfre a Madrid: Zuloaga, gros entre grans.

Ignacio Zuloaga Retrato de la condesa Mathieu de Noailles, 1913. Museo de Bellas Artes de Bilbao Inv. 82/50 © Ignacio Zuloaga, VEGAP, Madrid, 2017 Foto: © Bilboko Arte Ederren Museoa-Museo de Bellas Artes de Bilbao.

Igualment recomanable és la monogràfica sobre l’etapa parisenca  del basc Ignacio de Zuloaga (Eibar, 1870-Madrid, 1945) a la seva seu al Paseo de Recoletos (fins al 7 de gener de 2018). S’hi ofereix una sel·lecció àmplia de la seva obra, insitint en el context en què es va moure –  fins i tot inclou un sala dedicada a la seva activitat com a antiquari. la contundència, la preciositat,  la magnitud i el gran èxit  internacional (encara viu) de la seves obres no amaguen el fet que alguns dels seus contemporanis, com el mateix Hermen Anglada-Camarasa, van tenir carreres paral·les a la seva amb fruits més notables – com ara el retrat de Sonia Klamery al Reina Sofia.

6. Més catàlegs digitals.

Foto: Editions Faton

L’edició online dels catàlegs raonats d’artistes és una tendència imparable i cadascú hi aporta la seva novetat. La sempre solvent Arianne James-Sarazin i l’editorial Faton han decidit, per exemple, que la versió en línia del del nord-català Hyachinte Rigaud serveixi d’actualització de la versió en paper editada novembre de l’any passat.

7. La serp d’hivern.

Com ja era clar fa un parell de mesos enrera, un dels temes estrella de la temporada seria el destí de la col·lecció d’obres contemporànies d’Antoni Tàpies. José Montañés no podia fallar i se’n va ocupar a la seva columna el passat 22 d’octubre, recollint els esforços del Conseller de Cultura Sr. Lluís Puig per trobar la fórmula per retenir-ne les peces més importants, abans que es subhastin, el febrer que ve, a Londres. Això era previ, però, a que el Sr. Puig hagués d’exiliar-se a Brussel·les.

Set per set: De la col·lecció Godia al retorn de la història

1. Llibres 1: Mantenir la conservadora. 

Foto: Col·lecció Godia

Com és sabut, la Fundació Gôdia va abandonar la seva seu al carrer Diputació de Barcelona l’any passat. Malgrat tot, va  mantenir la seva conservadora, Mercè Obón, que ha continuat investigant les obres de la col·lecció. Ha publicat els fruits del seu treball en un catàleg recent (La esencia de la belleza), en ocasió de l’exposició al Museo Episcopal de Málaga  a l’estiu pssat – entre altres novetats, ha pogut identificar sense cap mena de dubte la família retratada en aquest gran oli de Casas.

2. Llibres 2: Una veterana de TEFAF.

Foto: Eguiguren

Com ja vam comentar unes setmanes enrera, l’antiquari argentí Eguiguren va mostrar aquesta gran taula amb la Mare de Déu i el Nen a Tefaf Maastricht del març passat, com un anònim hispànic. Ara l’ha tornat a portar a Tefaf New York , amb l’atribució al Maestro de Belmonte i acompanya d’un catàleg firmat per  Alberto Velasco (Virgin and Child with Musicina Angels. The Master of Belmonte and Late Medieval Aragonese Painting, Eguiguren 2017). La publicació de fet és un estudi molt complet sobre l’escola del XVI a Calatayud, amb abundància de dades tècniques.

3. Llibres 3: Michelangelo.

Foto: Yale University Press

Ja podeu reservar el catàleg de la propera exposició al Metropolitan (obre el 13 de novembre), editat per Carmen C. Bambach, a yale.com  per 65 dòlars.

 4. Per tot arreu dones, dones, dones.

Maruja Mallo. Kermés, 1928. Castres-Musée Goya, Musée d’art hispanique © Centre Pompidou, MNAM-CCI, Dist. RMN-Grand Palais / Jacques Faujour © Maruja Mallo, VEGAP, Málaga, 2017

Abans d’anar a veure la retrospectiva d’Olga Sacharoff (1889-1967) al  Museu d’Art de Girona (a paritr del 25 de novembre), podeu viatjar al Museo Picasso in Malaga per visitar la seva sel·lecció de 18 artistes surrealistes, amb el títol Somos plenamente libres. Las mujeres artistas y el Surrealismo (fins al 25 de gener, comentari a El Mundo). Mentrestant, Guillermo de Osma ofereix a Madrid una retrospectiva de Maruja Mallo (1902-1995) fins el 20 de novembre (catàleg aquí).  L’exposició concideix amb el llençament de la campanya per al catàleg raonat d’olis de l’artista, impulsat pel mateix Guillermo de Osma, amb Juan Pérez de Ayala i Antonio Gómez Conde.  Podeu enviar les fotos d’obres de Mallo a catalogorazonado@marujamallo.com (web: www.marujamallo.com)

5. Una tradició familiar.

La filla de Pau Gargallo segueix la tradició de generositat de la seva família amb una nova donació, aquesta vegada de cinc bronzes importants, al Museo Reina Sofía a Madrid (nota a Efe). És gràcies a la seva mare que el  Museu Nacional d’Art de Catalunya conserva una excel·lent sel·lecció de l’obra del seu pare.

6. Weimar a Frankfurt.

Foto: Schrin

la Schirn Kunsthalle de Frankfurt obra una exposició aobre art a la República de Weimar, amb un bon digitorial – Splendor and Misery in the Weimar Republic, fins al 25 de febrer de 2018.

7. Una altre repte del Set per Seet: altra vegada, trobeu les 7 diferències.

I una altra vegada, impossible. Quines ganes de repetir la història.