20.06.2015. De Barcelona a Basilea

1. Amunt, amunt.

 imatge1

Aquesta Escola Espanyola – Cercle de José de Ribera es va disparar del preu de sortida de 4.000 € fins als 350.000 € de martell. Podrra ser ben bé del mestre, però tampoc s’hauria de descartar a Juan Do (Sant Jeroni, oli sobre tela, 135 x 102 cm, La Suite Subastas, Barcelona 18 de juny de 2015, lot 32).

 

2. Una Pietat naturalitzada. 

imatge2  

El que sortia a Alemanya com l’obra d’un Italinienischer Meister, al final ha resultat ser una de les poques taules atribuïdes al Maestro de la Piedad, que va treballar a Toledo cap a 1400 sota una clara influència napolitana o sud-italiana. Ara pertany a una col·lecció privada.

 

3. Un viatge amb Mr Wiseman.

 

 

 imatge3.1

El documental National Gallery de Frederick Wiseman sembla més una obra de teatre filmada que s’obre amb una discussió un pèl tòpica sobre els museus i els seus públics i s’acaba amb l’escena sublim de dos ballerins professionals actuant davant els olis de Ticià Diana i Acteon i la seva parella Mort d’Acteon, per tal de celebrar la seva reunió després de segles de separació. És un viatge des del discurs sobre l’art fins a la seva contemplació.

 

4. La ruta grega.

 

imatge4.1

imatge4.2

Fins a principis de juliol, es pot veure la magnífica Defining Beauty al British Museum. Menttrestant, al Museu Marés de Barcelona, Maillol i Grècia  explica les lliçons que l’escultor rossellonès va prendre dels kourós i els exemples arcaics grecs, confirmades durant el seu viatge entre abril i maig de 1908. La tesi que defensa el comissari Alex Susanna és que l’estil poc narratiu, restringit en les formes de Maillol (exemplificades pe la seva Mediterrània de 1905) va obrir la porta a l’abstracció en l’escultura moderna.

 

5. Picasso, després.

 

imatge5

Al MOMA, Picasso Sculpture  obre el proper 14 de setembre i serà útil per continuar explorant l’evolució de l’escultura moderrna. Segons David Ebony a Art in America, inclourà el  Cap de Fernande  de 1909 – i esperem que també la Guitarra de 1912.   

 

6. Avís legal.

 

  imatge6 

Rebecca Foden era l’advocada de Mr Thwaytes en el cas contra Sotheby’s sobre un pretès Caravaggio. Van perdre, però aquí dóna alguns bons consells sobre consignar obra a una subhasta.

 

7. El retorn del fill pròdig.

 

 imatge7 

La notícia més evident de la planta baixa de l’Art Basel d’aquest any va ser el retorn de Helly Nahmad, amb un estand espectacular (articles a Artnet i Artnews). Però no tot eren peces grans de grans noms. A mi també em va cridar l’atenció que, com si fos un museu, fos capaç de reunir aquests tres olis de Miró, tots del mateix any 1944 i tots de la mateixa sèrie. No vaig preguntar preus.

 

27.07.2014 Museums, sales, and the telly

1. A promising newborn

I am glad to come back with some good news from this hidden jewel called Museu Marés in Barcelona. On Saturday, June 27th it joined forces with four other museums founded by private collectors (Fundaçao Calouste Gulbekian in Lisbon, The Burrell Collection in Glasgow, Museo Poldi Pozzoli  in Milan  and The Benaki Museum in Athens) to set up the first European Network of Collector’s Museums. It is the brainchild of the Marés new director, Josep Maria Trullén, and the president of its Circle, Antoni Gelonch, a former top executive with Sanofi Paris (the two gentlemen wearing a tie in the photo).  Its Secretariat will be based in Barcelona. Full disclosure: I am also member of the Circle, and I can advance that more exiting news are on the way – keep alert!

 

2. Few words to tell the truth.

Posting about this new feature in the Museu Mares’ website is also a small homage to Silvia Llonch, its former Curator for Sculpture. Thanks to her ground-braking research, we can now enjoy this candid series of photos illustrating the provenance of  a number of sculptures in the Museum collections. Longer explanations might come in a future book, should she find the time for it.

3. London, and then Vic.

 If you liked the current exhibition in the National Gallery, Making Colour, you have the perfect excuse for a summer trip to Vic, near Barcelona. Its wonderful Museu Episcopal is hosting Pintar fa mil anys. Els colors del romànic , (Painting a thousand years ago. The Romanesque colours), curated by Judit Verdaguer. A conference on September 18tth, will bring in Dr. Manuel Castiñeiras, a pioneer in using research on materials as an aiding tool to trace back routes of artistic influence in the early Middle Ages.

4. Sherlock au service de la République.

The French authorities had filed claims for no less than 1,195 works of art missing from their public inventories. They are about to upload all their details in an open website called Sherlock, which will also record the rest of the works already missed, but not claimed yet.

5. Sales to Museums

 

Works one sells to museums are always something special. So let me post here The Darcawy Holy Man from of Marrakech, by Josep Tapiró, purchased by the Museu Nacional d’Art de Catalunya, and the Saint Andrew by Marià Fortuny, wich went to the Prado.

6. Simple tastes.

Should public museums issue an Acquisition Policy note stating their areas of interest?  No, says Miguel Zugaza, Director of the Prado in this report by the Court of Auditors (p.45 of the Allegaciones’ Annex).  The general principles can be deduced from the museum’s mission statement, he argues, and there is no point in going beyond it- “the criteria would be so open that they would be  just useless”.  I think he is right. But documents like this note in the National Gallery website provides you at least with a useful template.

7. Talking about the art market….

…. on the telly, with Carmen Schjaer from Christie’s Spain and doctor Juan F. Campo, a very active collector from Girona– another way to brush up your Catalan.

18.11.2012: De París a Barcelona

1. Dos per un.

Bohèmesara al Grand Palais, París (fins al 14 de gener de 2013, entrades 13€), explora el doble sentit de la paraula del títol en francès, que l’utilitza per referir-se tan al món gitano com a la bohèmia artísticament avançada i socialment marginada del XIX, especialment a París. Per això es tracta, de fet, d’una doble exposició, amb una primera part dedicada a un repàs ràpid de la presència dels gitanos a l’art de l’Europa occidental des del Renaixament (amb alguns exemples de la pintura costumista hongaresa del XIX) i una segona part centrada en les lluites, misèries i obres d’art d’aquells artistes empobrits, però decididament lliures. L’oli de Gustave Courbet (1819-1877) Bonjour Mr Courbet (oli sobre tela, 1332 x 150,5 cm., 1854) del Musée Fabre de Montpellier actua com a punt d’unió dels dos mons: retrata a l’artista com un vagabund lliure que, malgrat tot, rep la salutació cordial i respectuosa del seu amic i client, un perfecte burgès que per alguna raó l’ha anat a trobar al mig del camí. L’exposició, d’altra banda, ens dóna la sorpresa agradable de comptar amb diverses pintures catalanes que retraten la bohèmia parisenca – finalment es poden comparar, penjades en murs oposats, la Madeleine (oli sobre tela, 117 x 90 cm, 1892, Museu de Montserrat) de Ramon Casas (1866-1932) i L’absenta (oli sobre tela, 92 x 68,5 cm, 1873, Musée du Quai d’Orsay) d’Edgar Degas (1834-1917).

2. Per què no a Barcelona?

Precisament és aquesta àmplia presència catalana a l’exposició la que fa que l’absència d’obres d’Isidre Nonell (1872-1911) costi d’entendre. Com és sabut, en la vida i l’obra de Nonell les dues bohèmes de què tracta l’exposició van convergir completament: la seva decisió de convertir el retrat honest i humà, gens tòpic, de la dona gitana en el seu tema principal, va provocar el refús oficial a la seva obra i el va encaminar a una vida del tot bohèmia a la Barcelona de principis del XX – amb alguna escapada a París. Obres com Misèria (oli sobre tela, 75 x 100 cm,  1904, MNAC) demostren que, en el seu cas, el doble sentit de bohème va ser alguna cosa més que una feliç troubaille. Donat això i donat que, com que un dels espònsors de l’exposició és la Fundación Mapfre, l’exposició viatjarà a la seva seu a Madrid el proper gener, no seria una mala idea si decidissin allargar-la una mica més i una mica a l’est, de manera que també la poguéssim veure aquí.

3. La mida no importa.

El Museu de Montserrat és un dels prestadors importants a l’exposició al Grand Palais, de manera que, un cop més, es confirma que aquet museu no pas tan petit està vivint uns anys extraordinaris sota la direcció del Pare Josep Laplana. No només continua rebent donacions – amb l’expeció d’unes poques compres inicials, la inmensa majoria de les seves obres han estat donades – , sinó que comença a tractar de tu a institucions molt més grans. El passat 13 de novembre, el Museu va rebre dos olis (La gitana de la magrana, c. 1904, oli sobre tela, 114,5 x 147,5 cm, i Retrat de Sonia de Klamery, comtessa de Pradère, 1913, oli sobre tela, 188 x 126 cm; aquí la nota de premsa) d’Hermen Anglada – Camarasa (1851-1979), com a préstec per 11 mesos del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia. A canvi, el seu oli de Salvador Dalí (1904-1989) Acadèmia Neocubista (oli sobre tela, 190 x 200 cm, 1926ha viatjat cap a París, a la retrospectiva  que el proper dimecres inaugurarà el Centre Pompidou (fins al 25 de març, entrades a 13 €), i que després es podrà veure a al MNCARS de Madrid. D’altra banda, el Museu publica El Propileu, un butlletí on-line prou interessant.

4. Tots cap a Madrid 

Si no podeu anar a París a veure Bohèmes i us toca esperar a Madrid, no us preocupeu. Des d’ara i durant els propers mesos, la capital espanyola es converteix en un de les ciutats obligades per als que ens agrada la pintura antiga i del XIX. El centre l’ocuparà el Prado, amb les exposicions El Joven Van Dyck, que s’inaugura aquest dijous (fins al 13 de març, entrades a 12 €) i Martín Rico, paisajista (ja oberta, fins al 20 de febrer, entrades a 12 €), a més de les presentacions de dues obres interessants:  El retrat d’un cavaller jove  (oli sobre tela, 68,6 x 55,2 cm, 1630-1635) de Velázquez (1599-1960), que ve del Metropolitan (fins al 23 de gener) i l’oli recentment redescobert de Ticià (c.1489 – 1576),  Sant Joan Baptista (oli sobre tela, 195 x 127,5 cm, c. 1555, recuperat pel museu del seu dipòsit a la parroquial de Nuestra Señora del Carmen a Cantoria, Almeria; fins al 10 de febrer). Afegiu-hi l’exposició Goya y el Infante Don Luís  al Palacio Real (fins al 20 de gener, entrades a 5 €), que tracta de la relació del geni aragonès amb un dels seus patrons més importants) i, per rematar-ho, l’obertura al públic, per primer cop a la història, de les col·leccions de la Casa Ducal d’Alba al seu Palacio de Liria (del de l’1 de desembre al 31 de març). Es tracta probablement de la col·lecció privada de pintura històrica més important d’Espanya – entre les 150 obres de la sel·lecció, a més dels Ticià, Goya, Rubens, Zurbarán, Renoir, i Chagall destacats per la premsa, hi trobareu també els dos únics paisatges de Ribera coneguts. Per als que tinguin un gust més modern, sempre els quedarà Gaugin y el viaje a lo exótico (fins al 13 de gener, entrades per 10 €) al Museo Thyssen – Bornemisza, amb préstecs internacionals.

5. I de Madrid, al cielo

 

Coll & Cortés, una de les galeries de pintura antiga líder a Espanya, va obrir la seva botiga a la Calle Justianano només fa uns deu anys, però cada cop està més aprop de tocar el cel amb els dits. Durant aquest 2012 ja han viscut la seva primera participació a la fira TEFAF Maastricht i a la primera edició de Frieze Masters a Londres. Ara els espera un gran Nadal, després d’haver convençut ni més ni menys que el Metropolitan de comprar-los un oli esplèndid, Sant Pere Penitent (1612-1613, desconec les mides) de José de Ribera (1591-1652; article al NYT).  Es tracta d’una obra de joventut, descoberta per Gianni Pappi, l’especialista italià que va redescobrir tota l’etapa de joventut de l’artista, en identificar-lo amb els el Mestre del Judici de Salomó, fins aleshores anònim (els resultats de la seva recerca van ser objecte de l’exposició El Joven Riberade l’abril a l’agost de 2011 al Prado). Feia quaranta anys que el Metropolitan no comprava una obra d’escola espanyola.

6. S’hi van apropant

Llegim a Le Figaro que el Musée Courbet d’Ornans es va apropant als 4 milions d’euros que demana el propietari japonès  de l’oli de Gustave Courbet (1819 – 1877) El roure de Flagey (també conegut com El roure de Vercingetòrix, oli sobre tela, 89 cm x 100 cm, 1864). Sembla que l’entusiasme que han mostrat tan les empreses privades (2,5 milions) i el públic en general (200.000 € de part de 1.000 donants) haurien d’empènyer les autoritats regionals i centrals a oferir els 1,3 milions restants. Així mostrarien el seu suport a l’empenta de Mr. Claude Jeannerot, l’enèrgic president del Consell Regional del Franche-Comté, de convertir la vila de 4.000 habitants en un centre internacional dedicat a Courbet.

7. Porticvm tira endavant.

Fa un any, vam assenyalar el llançament de Porticvm, una revista semestral sobre estudis medievals dirigda per investigadors joves, i dedicada a publicar la recerca duta a terme pels seus col·legues europeus igualment joves. Acaben de presentar el seu quart número, que té un fort sabor italià, amb tres articles provinents de la bella península. Pel que fa al producte local, destaquem un article de Lorena García Morato, en què valentment proposa reduir el catàleg del Mestre del Roselló (actiu a la primera meitat del s.XV) de vuit a quatre obres, al mateix temps que s’inclina a identificar-lo amb l’artista documentat Arnau Pintor (Lorena García Morato, El Maestro de Rosellón. Propuesta para un catálogo razonado, p. 64 – 79). El Calvari (c.1415-1425, tremp sobre taula, 114,5 x 80 cm) de l’artista que, des del Kunstmuseum  de Basilea, va viatjar a  Catalunya 1400. El Gòtic Internacional al MNAC (29 de març al 15 de juliol, 2012), va ser una de sorpreses de l’exposició.

18.11.2012: From Paris to Barcelona

1. Two for the price of one.

 

Bohèmesone of the current shows in the Grand Palais, Paris (until January 14th, 2013, admissions €13.-), plays on the double meaning of the word of the title in French, which refers both to gypsies, and to the marginal lifestyle led by advanced artists in 19th century, especially in Paris. The exhibition explores the common ground between them. It therefore offers you a double show, the first being a survey on gypsies in Western European Art (and 19th century Hungarian paintings), and the second on the struggles, miseries and works of art produced by impoverished, yet resolute free artistic spirits. Gustave Courbet’s (1819-1877) Bonjour Mr Courbet (oil on canvas, 1332 x 150.5 cm., 1854) from the Musée Fabre, Montpellier, offers the point of junction between the two worlds: the artist portrays himself as a wandering traveller, respectfully greeted on the spot by a middle-class friend and client. On the other hand, the show comes with a nice surprise for the Catalan visitor. Many of the paintings portraying the Bohemian Paris were in fact by Catalan artists living there at the time – a sense of accomplishment came from seeing Ramon Casas’ (1866-1932) Madeleine (oil on canvas, 117 x 90 cm, 1892, Museu de Montserrat) on the opposite wall from Edgar Degas’ (1834-1917) In a Coffee-Room or l’abshinte (oil on canvas, 92 x 68.5 cm, 1873, Musée du Quai d’Orsay).

 

 

 

2. Small is beautiful.

 

As noted, the Museu de Montserrat is one of the lenders to the exhibition in the Grand Palais (as a matter of fact, one of the major lenders to it). Part of the Benedictine Monastery in the hills of Montserrat, this not so little museum is living some extraordinary years under the leadership of Father Josep Laplana. It not only attracts new donations – except some very early purchases, the vast majority of the museum holdings have come in as gifts, but also dealing with major centres on an equal basis. On November 13th, it received two fine paintings  (The gipsy of pomegranate, c. 1904, oil on canvas, 114.5 x 147.5 cm, and Portrait of Sonia de Klamery, countess of Pradère, 1913, oil on canvas, 188 x 126 cm; see press note here) by Hermen Anglada – Camarasa (1851-1979), in a an 11-month loan from the Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia – in exchange for Salvador Dalí’s (1904-1989) Neocubist Academy (oil on canvas 190x 200 cm, 1926), which travelled to París for the retrospective opening in the Centre Pompidou this Wednesday (until March 25th, admissions €13.-), that will then transfer to MNCARS in Madrid. Besides, the Museu publishes El Propileu, an interesting on-line news bulletin.

 

 

 

3. See you in Barcelona?

But precisely because of  this strong Catalan presence, the absence in the exhibition of any work by Isidre Nonell (1872-1911), was somehow disconcerting. In Nonell’s life and art, the two bohèmes clearly converged: his choice of earnest, human, not a bit topical portraits of gypsy women as his main subject gained him the establishment refusal, and a life as a bohemian artist in the Barcelona of the early 20th century – with some short stays in Paris. Works like Misery (oil on canvas, 75 x 100 cm,  1904, MNAC) shows that in his case, the double meaning of bohème was more than a happy troubaille. That said, and taking into account that one of the main sponsors of the Grand Palais show is Fundación Mapfre (the cultural arm of the Spanish insurance company), and that they will bring the show to its headquarters in Madrid in January 2013, I can only hope they will make it travel a little further east, so we can also greet it in this city.

 

4. Destination Madrid

Should you cannot make it to Bohèmes in Paris, think about waiting for them in Madrid. The Spanish capital is now a must-go for fans of Old Master’s and 19th century art, and the Museo del Prado will be its centrepoint.  Young Van Dyck  is inaugurating this Thursday in the Prado (until March 13, 2013, admissions €12,.-), Martín Rico, the landscaper is already there (until February 20th, 2013, admissions €12,.-), and two interesting works had joined the party a bit earlier:  Portrait of a Young Man  (oil on canvas, 68, 6 x 55.2 cm, 1630 – 1635) by Velázquez (1599-1960), from the Metropolitan (until January 23th, 2013), and the rediscovered, and heavily restored  Titian’s (c.1489 – 1576) Saint John the Baptist (oil on canvas, 195 x 127.5 cm, c. 1555, reclaimed by the Museum from the parish church of Nuestra Señora del Carmen in Cantoria in the province of Almeria; until February 10th, 2013). Add to that Goya and the Infante Don Luís (Palacio Real, until January 20th, admissions €5.-), about the Aragonese genius and one of his most important patrons,  the opening for the first time in history of Duchy of Alba’s family collection, in their Palacio de Liria  home (from December 1st to March 31st, 2013, admissions to be announced) – arguably the most important, and historically charged Old Master’s collection in Spanish private hands. Among the 150 or so works, expect the Titian, Goya, Rubens, Zurbarán, Renoir, and Chagall highlighted by the press – and also the only two pure landscapes by Ribera known to date. But  just in case you have a more modern taste, Gaugin and the Voyage to the exotic (until January 13th, admissions for €10.-) is open for you, with its international loans, in the nearby Museo Thyssen – Bornemisza.

 

5. And from Madrid to the stars

 

Coll & Cortés, a leading Madrid Old Master dealership which opened its shop in Calle Justianano just some ten years ago, has put a new milestone in on its road to stardom. If 2012 has already  seen their first official participation in TEFAF Maastricht, and in the inaugural Frieze Masters, London, they can now head to a merry Christmas after convincing the Metropolitan Museum, New York, to buy a stupendous The Penitent Saint Peter (1612-1613, measurements not given) by  José de Ribera (1591-1652; see report in NYT) from them.  This work from the artist’s early years comes 40 years after the Met’s last  purchase of a painting from the Spanish School, and it was discovered by Gianni Pappi, the Italian researcher who established the hitherto anonymous Master of the Judgement of Salomon was hiding the artist’s entire early output (as seen in The Young Riberain the exhibition at Museo del Prado from April 5th to August 25th, 2011).

 

6. Getting closer

We read in Le Figaro that the Musée Courbet of Ornans isnearing the fabulous 4 million euros asked by the Japanese owner of Gustave Courbet’s (1819 – 1877) masterpiece The Oak at Flagey (also known as The Oak of Vercingetorix, oil on canvas, 89 cm x 100 cm, 1864). It seems that the support shown by private firms (€2.5M) and the general public (€200,000  by a thousand donors) will prompt public authorities in the region and Paris to offer the remaining €1.3M, therefore backing the bid by Mr. Claude Jeannerot, the noted president of the regional council of the Franche-Comté, of transforming the town (population 4,000) into a Courbet’s international hotspot.

 

 

7. Porticvm works.

A year ago, we noted the launch of Porticvm, a half-yearly online journal on Medieval Studies managed by a group of young Catalan researchers, and focused on publishing the studies of their colleagues around Europe. They have just released its fourth issue, with no less than three studies coming from Italy. For the local news, there is an interesting article by Lorena García Morato, in which she bravely downsizes the catalogue Master of Roussillon to just four works, and also advances Arnau Pintor as his real name (Lorena García Morato, The Master of Roussillon. A catalogue raisonné, p. 64 – 79). The Master’s or Pintor’s Calvary (c.1415-1425, tempera on panel, 114,5 x 80 cm) from the Kunstmuseum Basel was one of the interesting discoveries (for the general public) in Catalonia 1400. The International Gothic Style,  the exhibition  hanging in the MNAC in Barcelona last spring (March, 29 – July, 15, 2012).

 

 

04.11.2012: De la Provença a Suïssa

1. Vides paral·leles: Rico i Cézanne

Martín Rico (1833-1908), La Corniche,1881. Oli sobre tela, 42,9 x 74 cm. Minnesota, Collection of the Tweed Museum of Art, University of Minnesota, Duluth, Gift of Howard Lyon.
Paul Cézanne (1839-1906), Mont Saint-Victoire, 1881. Oli sobre tela, 72,40 x 97 cm, The Barnes Foundation, Merion.

Martín Rico (1833-1908) i Paul Cézanne (1839 – 1906) no només van ser dos contemporanis que van arribar a París, entre 1860 i 1862, com a nouvinguts, sinó dos artistes que van usar el paisatge com a tema principal. Ara, a més, es dóna la coincidència que tots dos són objecte d’una retrospectiva, Rico a Madrid (El paisajista Martín Rico, Museo del Prado, del 30 d’octubre al 10 de febrer 2013; entrades a 12€; catàleg 35€  aquí) i Cézanne a Budapest (Cézanne and the Past, Szépművészeti Múzeum, del 6 d’octubre al 17 de febrer de 2013, entrades 3.200 HUF, hi ha catàleg). Però les similituds acaben aquí, diu la història de l’art. Rico, gràcies sobretot al seu encontre amb Marià Fortuny, (1838-1874) a París al 1871, i el seu viatge plegats a Granada, va aprendre a utilitzar les lliçons que habia rebut de l’escola de Barbizon per crear vistes principalment del sud d’Espanya i de Venècia, brillants tècnicament i properes al tòpic des del punt temàtic. Va obtenir un gran èxit comercial,  si bé amb el temps ho va pagar amb un cert menspreu de la crítica. Cézanne, per la seva banda, com és conegut, va conèixer el rebuig de l’estament oficial parisenc i, sense ni tan sols incloure’s entre els impressionsites, es va retirar a la seva Provença natal per iniciar la seva solitària recerca, centrada en l’estructura de la visió, que el va convertir en un pioner de la modernitat. Ara, però,  l’excel·lent treball del comissari  Javier Barón Thaidigsmann, capde l departament de pintrua del XIX al Prado, revela un Rico més inquisitiu i més matisat, mentre que l’exposició de Budapest busca subratllar el deute de Cézanne amb la pintura antiga. D’altra banda, una nova biografia per Alex Denchev, ressenyada aquí per Waldemar Januszczak, ens mostra un Cézanne mé vital i senzual (Alex Denchev, Cézanne: A Life, Pantheon Books, New York, 2012; 24,50$ a Amazon).

2. Adjudicat! 

Noche en Cadaqués

La 19th Century Art Sale a Christie’s  New York (1 de novembre) no va ser un gran èxit – segurament no hi van ajudar ni l’ambient post-Sandy ni els talls constants en les línies de telèfon. Malgrat tot, els tres lots catalans que s’hi oferiren (n. 60 a 62) no van fer un mal paper, i com a mínim van donar el consol  al subhastador James Hastie de trobar comprador. El millor d’ells, l’oli d’Eliseu Meifrèn (1859 – 1840), Nit a Cadaqués (oli sobre tela, 130 x 151 cm), que vam comentar en aquest blog el 13 d’octubre passat, va ser presentat per Hastie com un “fabulous painting” i de fet, es va vendre just a la meitat de l’estimació de 80.000 – 120.000$, per 100.000$ (122.250$ amb les comissions) a un licitador a la sala. Està clar que no es trata d’un rècord i que els grans dies de 2003-2008 tardaran a tornar, però d’altra banda també és veritat que la bona pintura catalan, si s’ofereix amb unes estimacions  raonables, encara resulta atractiva, fins it tot en l’escena internacional.

3. Un saldo?

Escenes de la Tebaida (tremp sobre fusta, 27,5 x 37,5 cm, 1430 – 1435), una de les taules retallades d’una altra taula més gran de Fra Angelico (c. 1395 – 1455) i el seu estudi,s’ha venut el 27 d’octubre passat a la casa de subhastes Leclere (Marsella) per 552.000€ (comissions incloses), a un col·leccionista francès, informa  Le Journal des Arts. Ho veuen com un preu relativament baix, en una subhasta realment fluixa (només el 29% dels lots van canviar de mans). Però, si tenim en compte que l’estat de conservació no era perfete, que l’obra no mostra les millors qualitats de Fra Angelico i que el Louvre ja havia declinat la seva adquisició durant el període de paralització de la llicència d’exportació, potser no ens ha d’estranyar tant. A més a més, voldrà dir que de moment, l’obra es queda a França – personalment, creia que acabaria al Philadelphia Museum of Art, on es conserva un altre fragment de la mateixa taula, amb l’escena de l’ Oferiment del Papat a Gregori el Gran(tremp sobre fusta 27,9 x 19,7 cm) que encaixa perfectament amb el que s’oferia a Marsella.

4. Fes el teu Rijk

El Rijksmuseum ha decidit obrir les seves portes digitals molt abans que les físiques (la reobertura del museu està oficialment prevista per al 13 d’abril de 2013) i la seva nova web és realment una gran festa per als ulls. El catàleg en línia agrupa fins a 275.556 fitxes, de les quals 132.847 tenen una imatge en gran resolució  de les obres- entre les qual, està clar, una de les meves favorites, l’oli de Johannes Vermeer (1632-1675) El carrer o vista de les cases de Delft (oli sobre tela 54,3 x 44 cm, 1656) que, per alguna raó descoenguda fins i tot per mi, prefereixo a la seva  La lletera (oli sobre tela, 45,5 x 41 cm, 1660) que, ho admeto, és d’una qualitat superior.  En el catàleg, però, encara queden algunes detallas a resoldre (aquí i allà, apareixen textos en holandès a la versió anglesa) i d’altra banda, hauria estat un encert si, a la mateixa fitxa, hi haguéssin inclòs tota la informació sobre l’obra produïda pel museu i accessible per internet – és una llàstima que a la fitxa del Retrat de Ramón Satué (oli sobre tela, 107 x 83,5 cm, 1823) de Francisco de Goya (1746-1828), no hi hagi almenys un link cap a la documentació de la recerca que, fa poc més d’un any, va descobrir que a l’obra cobria un retrat anterior d’un oficial francès del màxim rang (al blog, ho vam comentar en nota al 29 setembre de 2011). En qualsevol cas, han treballat dur per inclure una altra eina, autèntica estrella  de la nova web,  anomenada Rijkstudio, que anima a “Crear la vostra pròpia obra mestra”, i que permet baixar-se qualsevol imatge gratuïtament (sempre que no hi hagi drets d’autor), i usar-la per donar via lliure a les vostres habilitats creatives.

5. De Carles a Beatriu

La paraula “Rijk” a “Rijksmuseum”  no és fàcil de traduir – sembla que en l’holandès actual s’usa per referir-se a la totalitat del regne (inclosos els territoris del Carib), de la mateixa manera que, en alemany, “Reich” s’havia usat per a incloure els territoris més enllà d’Alemanya (semblant potser a l’anglès “Empire”, com en la denomincació “Imperial War Museum”). Per tant, resulta natural que el Rijksmuseum, a més a més d’actuar com a museu d’art, ofereixi una idea de les diferents parts del regne i la seva història – de manera que es converteix també en un museu nacional. La nova web reflecteix aquest aspecte. Sota el títol Timeline of Dutch History, proposa una introducció general a la història dels Països Baixos, que fan començar amb la unificació sota l’emperador Carles V (1500-1558), i continuen fins a l’actual reina Beatriu. Realment dóna un context molt útil a les obres de la col·lecció, i explica una història abosrvent – lelgida des de Barcelona, és fins i tot més interessant, ni que sigui per haver compartit corona espanyola durant unes quantes dècades.

6.Llibres: Vicenç Furió, Arte y reputación. Estudios sobre el reconocimiento artístico

Com de valorats han estat els grans artistes per part de les generacions següents de crítics i especialistes? La fama i la reputació artística, queda gravada d’una vegada i per sempre? Aquestes són algunes de les preguntes que Vicenç Furió tracta de respondre en el seu nou llibre, en què reuneix i revisa sis articles anteriors. Hi he trobat la idea, molt refrescant, que en història de l’art no hi ha descobriments d’artistes, sinó en tot cas redescobriments – fet que hem d’acceptar, si creiem que es tracta d’una història construida sobre restes de memòria, ignorades, tolerades o celebrades pels nostres antecessors (Vicenç Furió, Arte y reputación. Estudios sobre el reconocimiento artístico, Memoria Artium, Barcelona, 2012; 35€ aquí).

7. Dedicats a l’art, no a la guerra.

A través del Huffington Post (ple de notícies curioses), que aquí copia un despatx de Reuters, ens arriba la notícia que el  govern suís ha trobat una solució perfectament lògica a dues qüestions nacionals: la sobreocupació dels magatzems d’art del port franc de Ginebra (on es creu que ja s’hi enmagatzem un xifra important, si bé desconeguda, de milers de milions de dòlars en art) i la caiguda en desús de diferents búnquers construits als anys 40,50 i 60, arrel de la Segona Guerra Mundial i la Guerra Freda. Ara els ofereixen a qui estigui disposat a reconvertir-los en grans caixes fortes per a obres d’art – si us interessa, a la llista d’ofertes s’hi acaba d’afegir un dipòsit (buit) de municions del 1955, a prop del llac de Lucerna, per 386.000 francs suïssos.

04.11.2012: From Provence to Switzerland

1. Parallel lives: Rico and Cézanne

Martín Rico (1833-1908), La Corniche,1881. Oil on canvas, 42.9 x 74 cm. Minnesota, Collection of the Tweed Museum of Art, University of Minnesota, Duluth, Gift of Howard Lyon.
Paul Cézanne (1839-1906), Mont Saint-Victoire, 1881. Oil on canvas, 72.40 x 97 cm, The Barnes Foundation, Merion.

Martín Rico (1833-1908) and Paul Cézanne (1839 – 1906) were not only contemporaries and fellow newcomers to Paris around 1860 and 1862, but also artists that used landscape as their preferred motive. Both are receiving a major retrospective now, Rico in Madrid (Martín Rico as landscaper, Museo del Prado, October 30 to February 10, 2013; admission €12; catalogue €35 here) and Cézanne in Budapest (Cézanne and the PastMuseum of Fine Arts, from October 26, to February 17, 2013, admission 3,200 HUF, catalogue available). But the coincidences stop here, says history of art. Rico, thanks to his encounter with Marià Fortuny (1838-1874) in Paris in 1871, and his joint trip to Granada, learned how to use his natural talent and his teachings from the Barbizon school to produce brilliant, attractive and dexterous renderings of the most topical views usually of Southern Spain and Venice, which brought him huge commercial success in his time, but critical derision today. Cézanne, as we all know, responded to the Parisian establishment snubs by returning home to Aix to start his lonely, stubborn, revolutionary quest on using the paintings’ plane to reveal the structure of the image, which will establish him as the pioneer of modernity. But in the same way that the excellent work of curator Javier Barón Thaidigsmann, Head of 19th Centruy Paintings Department at the Prado, reveals a more nuanced, investigative Rico, the current blockbuster in Budapest wants to emphasize Cézanne’s debt to the Old Masters. On the other hand, a new biography by Alex Denchev, reviewed here by Waldemar Januszczak, shows a more sensual, vital Cézanne at work (Alex Denchev, Cézanne: A Life, Pantheon Books, New York, 2012; $24.50 on Amazon).

2. Sold! 

Noche en Cadaqués

In a weak 19th Century Art Sale at Christie’s  New York (1st November),  marred by a post-Sandy atmosphere and phone lines recurrently cut-off, the three Catalan lots  (n. 60 to 62) in the catalogue gave auctioneer James Hastie the comfort of being sold, at least.  The best of them, Eliseu Meifrèn’s (1859 – 1840), Night in Cadaqués (oil on canvas, 130 x 151 cm), featured in this blog on October, 13th, was introduced by Hastie as a “fabulous painting” and did quite well, selling at the middle of the $80,000 – 120,000 estimate for $100,000 ($122,250 with commissions) to a bidder in the room. It has however failed to enter the painter’s top ten. The big days of 2003-2008 are gone, but it seems that Catalan painting, when offered at reasonable estimates, remains attractive even on the international circuit.

3. A bargain?

The Thebaid (tempera on panel, 27.5 x 37.5 cm, 1430 – 1435), a fragment cut from a panel by Fra Angelico (c. 1395 – 1455) and his studio, has been sold on October 27th in Leclere (Marseille) for €552,000 (commissions included), to a French collector,  informs Le Journal des Arts. They see it as a relative bargain in another weak sale (only 29% sold). But given that its condition was not pristine; that it does not show Fra Angelico at his best,  and that the Louvre, who had already passed on the chance to buy it during the export deferral, I think they should be quite happy to have found a buyer for it, and indeed someone from the same country it was about to leave – my guess was that it would go to the Philadelphia Museum of Art,  which holds the fragment, The Papacy offered to Gregory the Great(tempera on panel, 27.9 x 19.7 cm) that most directly relates to the one on offer.

4. Make your own Rijk

The Rijksmuseum has decided to open its digital doors well ahead of its off-line ones (now officially planned for April 13, 2013), and its new website is certainly a feast for eyes. Its on-line catalogue lists 275,556 files, of which 132,847 come with high-resolution images – including of course one of my absolute favorites, Johannes Vermeers  (1632-1675) The Street or a view of houses in Delft (oil on canvas 54.3 x 44 cm, 1656)which for some reason unknown even to me, I prefer to his even greater The Milkmaid (oil on canvas, 45.5 x 41 cm, 1660). However, there are some loose ends  (here and there, a text in Dutch pops up in the English version), and it would be great if they could include, in the same file, all the information about the painting available on line, and produced by the museum – it is a bit disappointing that Francisco de Goya (1746-1828) Portrait of Ramon Satué (oil on canvas, 107 x 83.5, 1823) does not include a mere link to the research that, just a year ago, discovered a portrait of a French high-ranking military underneath (see this blog’s note on September, 29, 2011). Anyway, they worked hard to develop the star feature of this digital trove of images, called Rijkstudio, which running with the motto “Create your own Masterpiece”, is designed to allow you to download any picture for free (expect when copyrights apply), and make use of it to give free rein to your creative appropriation instinct.

5. From Charles to Beatrix

The word “Rijk” in the name “Rijksmuseum” is a tricky one – it seems that in current Dutch it is used to refer to the whole of the kingdom (including the Caribbean territories), in the same way that, in German, “Reich” was used to include territories beyond Germany (perhaps near to English “Empire”, as in “Imperial War Museum”). So it’s only natural that the Rijksmuseum, besides its role as art museum, gives some idea of the different parts of the kingdom and their history – becoming in a way both an art and a national museum. You will find some of that on the new website: under the uncompromising label Timeline Dutch History, it offers you a general introduction to the history of the Low Countries, which they like to start with the unification of many of its current territories under emperor Charles V (1500-1558), and end with the current user of the Koninklijk Paleis, Queen Beatrix. It really works as a context to the artworks from the collection, and makes for an absorbing story in its own right – and reading it from Barcelona is a plus, not only because of our shared history under the Spanish crown.

6. Books: Vicenç Furió, Arte y reputación. Estudios sobre el reconocimiento artístico

How great have great artists looked to the following generations of artists, critics, and specialists? Is fame, and artistic reputation granted once and forever more? These are questions that Vicenç Furió tries to answer in six different essays, now revised and expanded in this new book. I found in it the healthy idea that there are no such things as discoveries of unknown artists, but rediscoveries of them – which can only be true if we agree that history of art is built upon pieces of memory, either ignored, tolerated or celebrated by our ancestors  (Vicenç Furió, Arte y reputación. Estudios sobre el reconocimiento artístico, Memoria Artium, Barcelona, 2012; €35.- here).

7. Make art, not war

I learned through the  Huffington Post (full of curious pieces of news), which clips a Reuters dispatch, that the Swiss government has found an imaginative solution to two different national issues at the same time; namely, the overcrowding of the art-depots in Geneva’s free-port (said to already store a fabulous, yet uncertain number of billions of dollars in art), and the disuse of the bunkers they built in the 40’s, 50’s and 60’s for WWII and the Cold War. They are offering them to buyers willing to revamp them into big safes for art – last in the offerings list is a 1955 ammunition stockpile near lake Lucerne, for just 386,000 Swiss Francs.

28.10.2012: De Nàpols a Roma.

1. De vegades és massa tard.

Giovanni Battista Lusieri (c. 1755- c. 1821), La badia de Nàpols, 1791; llapis, tinta, gouache i aquarel·la, sobre sis fulls de paper; 102 x 272 cm, The J. Paul Getty Museum.

Segur que algú de vosaltres coneix l’obra de Giovanni Battista Lusieri (c. 1755 – c.1821), però personalment he tardat tres dècades i mitja, més el temps de llegir aquesta ressenya al FAZ sobre Expanding Horizons, la retrospectiva a la Scottish National Gallery, per arribar a conèixer aquest mestre absolut del paisatge. Per si el fet no fos prou trist, l’exposició tanca el avui diumenge 28, i a sobre els catàlegs s’han esgotat! L’únic consol es reservar una de les reimpressions, per a principis de desembre.

2. També tard, però encara a temps.

 

Una visita recent al museu de la Catedral de Barcelona (un annex no gaire gran al claustre) va acabar amb una bona descoberta. Es veu que des d’almenys el juliol de 2009,  a més a més de la Pietat Desplà, (oli sobre fusta, 175 x 189 cm, signada i datada al 1490) l’obra mestra de Bartolomé Bermejo (actiu entre 1468-1561), també s’hi pot admirar la Cadira del Rei Martí, el tron amb ànima de fusta i daurat de plata que serveix de setial per a la custòdia, una de les més importants del gòtic internacional. El conjunt, espectacular (l’alçada és d’uns 140 cm), representa un dels punts més alts de l’orfebreria barcelonina del s. XV, reconeguda internacionalment.

 

3. Llibres: C. Currie, D. Allart, The Brug(h)el Phenomenon. Paintings by Pieter Bruegel the Elder and Pieter Brueghel the Younger with a special focus on technique and copying practice

 

A través de La Tribune de l’Art ens assabentem de la publicació d’aquesta obra monumental sobre les tècniques de Pieter Bruegel el Vell, els seus copistes i els seu fill i continuador Pieter Brueghel el Jove (1062 p, Brepols, 2012, 160 € a la web de l’editorial). El tema és realment interessant, L’adquisició més important d’una obra  de Bruegel el vell, redescoberta durant el procés, va ser efectuada pel Ministerio de Cultura amb destí al Museo del Prado. Però el museu va condicionar la compra de El vi del dia de Sant Martí (tremp sobre sarja, 148 x 270,5 cm, c. 1556 – 1568) aleshores atribuïda al fill, al fet que la investigació reveles que, per contra, es tratava d’una obra del pare. Els propietaris van ser prou valents per a acceptar la condició i al final, atribució es va confirmar, també perquè es va trobar la signatura de l’artista (vegeu l’informe del Prado aquí).

4. Llibres: Necessiteu manuscrits otonians? Serviu-vos vosaltres mateixos.

 

Medieval Histories, de Karen Schousboe, és un dels millors blogs d’història de l’art que conec. Especialitzat en art medieval, com el seu nom indica. En el seu post, d’octubre, ens commina a volar cap a Munic, i presentar els nostres respectes a Practh auf Pergament, l’exposició a la  Kunsthalle der Hypo-Kulturstiftung (fins el 13 de gener), una “oportunitat única a la vida” de veure la col·lecció, rara i fràgil, de manuscrits carolingis, otonians i posteriors conservats a la Biblioteca Estatal Bavaresa (entre els quals hi ha els Evangelis d’Otto III, Reichenau, c. 1000; fotografia a sobre). Però en aquests dies d¡accés digital, l’autèntica meravella sempre neix de la generositat acadèmica. A la web de l’exposició han carregat els 74 manuscrits, datats entre l’any 800 i el 1775 i quasi sempre il·luminats, per a que us els pugueu baixar, gratis i ràpid (ho he provat i funciona). Potser donaran un impuls més a l’ensenyament del primer romànic partint de l’estudi de la il·lustració dels manuscrits.

5. El Manuel treballa.

Ja haureu notat que m’agrada seguir el treball d’aquells investigadors que tinc la sort de conèixer. Aquesta vegada es tracta del Dr. Manuel Castiñeiras, que participarà en el proper Fourth Annual Anne d’Harnoncourt Symposium, dedicat a The Art of Sculpture 1100 – 1500: Sculptural Reception. L’organitzen The Philadelphia Museum of Art, Penn University i l’Institut National d’Histoire de l’Art de Paris (del 2 al 4 de novembre, al campus de la Penn University). La comunicació de Castiñeira té un títol prometedor: They Are All the Work of Artists (Jer 10, 9): the Romanesque Portal as liturgical Performance – segurament seguint el seus treballs sobre Sant Jaume de Compostela. El programa complet està aquí.

6. Un enfoc desencertat – i un error d’estratègia política.

No n’estic pas content. El programa electoral de Convergència i Unió, que ja comença a parlar de majories absolutes, és potent pel que fa al punt important, la convocatòria d’un referèndum per a la independència (finalment!). Però en canvi  és fluix, molt fluix, quan toca els temes de cultura. Hi ha aquest toc de dirigisme polític tan comú durant aquests últims mesos (“El govern garantirà i governarà els equipaments bàsics”), combinat amb una visió del patrimoni cultural tancada en si mateixa, que només en veu el component d’autojustificació de la cultura catalana. Per sort, els responsables dels equipaments bàsics, practiquen un nacionalisme més modern – és a dir més obert: entenen que la cultura catalana, com qualsevol altra cultura europea, no pot explicar-se sense el concurs d’una o més de la resta de cultures europees (aquí teniu el meu intent d’explicar-ho un dia d’agost). Per contra, el programa entra en una dimensió desconeguda a la p.131:

“L’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) serà també el dipositari de la documentació de la pròpia Generalitat i de les institucions catalanes i modernes que actualment es troben en l’anomenat Arxiu de la Corona d’Aragó”.

7. Roma locuta.

 

La unió de la Pontifícia Comissió del Patrimoni Cultural de l’Església amb el Pontifici Consell per a la Cultura, mitjançant el Motu Propio Pulchritudinis Fidei signat per Benet XVI al juliol i fet públic recentment, pot semblar un episodi més de la màquina burocràtica vaticana. Però potser no és així. De fet, el pas pot tenir la seva importància per als incomptables edificis I obres d’art sota custòdia de l’Església Catòlica, ja que indica que la Santa Seu té la intenció de posar-los al servei del seu propòsit, renovat durant els últims anys, de diàleg amb el món no creient a través de la cultura. Esperem que aquest moviment comporti campanyes conjuntes de restauració i estudi – i una major obertura a la cultura contemporània. Per veure si se’n pot anar, de lluny, podeu llegir aquesta entrevista amb la ment pensant d’aquesta política, Card. Gianfranco Ravasi, en què comenta tan el nou pavelló del Vaticà a la propera Biennal de Venècia (1 de juny a 24 de novembre de 2013), com la mort d’Amy Winehouse.

28.10.2012: From Naples to Rome.

1. Sometimes it is just too late.

Giovanni Battista Lusieri (c. 1755- c. 1821), Bay of Naples, 1791; pen and ink, gouache, and watercolor on six sheets of paper; 102 x 272 cm, The J. Paul Getty Museum.

Sure some of you are familiar with the work of Giovanni Battista Lusieri (c. 1755 – c.1821), but it has taken me about three and a half decades, plus this review in the FAZ about Expanding Horizons, the current retrospective in the Scottish National Gallery, to come across this absolute master of landscape painting. To make things worse, the show is just closing on October 28, and even the catalogues are sold out! The only consolation is to reserve one of the reprints, planned for early December.

 

2. Also late, but still on time.

A recent visit to the Museum of Barcelona’s Cathedral, a small annex in the building’s cloister that also houses its chapterhouse, came with a nice surprise. It seems that since at least July 2009, you can admire here not only the Pietat Desplà, (oil on panel, 175 x 189 cm, signed and dated 1490) the key masterwork of Bartolomé Bermejo (active between 1468-1561), but also the so called Chair of King Martin, a wooden, silver-gilded portable throne that works as a seat for one of the finest monstrances from the International Gothic. The spectacular set (approximately 140 cm high) is probably the high point of the famed early 15th century Barcelona silversmiths.

 

3. Books: The Brueghels at work.

I learn through La Tribune de l’Art about this monumental work on Pieter Bruegel the Elder, his copyists, and his son and close follower Pieter Brueghel the Younger (C. Currie, D. Allart, The Brueg(H)el Phenomenon. Paintings by Pieter Bruegel the Elder and Pieter Brueghel the Younger with a special focus on technique and copying practice,1062 p, Brepols, 2012, €160 from the publisher’s website). It is not a light matter. The most important recent rediscovery and purchase of a work by Bruegel (the Elder) was made by the Spanish Ministry for Culture for the Museo del Prado in 2010. But the museum wanted to acquire The Wine of Saint Martin’s Day (glue-sized tempera on linen, 148 x 270.5 cm, c. 1556 – 1568) then attributed to the son, only if its own research on the painting’s technique revealed that the work was in fact by the father. The owners were brave enough to agree, and their good luck was eventually confirmed not only by the technical aspects, but also by the finding of the signature of the artist itself (see the Prado’s report here).

 

4. Books: Looking for Ottonian manuscripts? Please help yourself.

Medieval Histories, by Karen Schousboe, is one of the most readable, and interesting blogs on art history you can find. In the October issue, she urges us to fly to Munich, and pay our respects to Pracht auf Pergament, the exhibition in the Kunsthalle der Hypo-Kulturstiftung (until January 13th), a “once in a lifetime opportunity” to see the precious, rare and very fragile collection of Caroligean, Ottonian and Staufern manuscripts held in the Bavarian State Library (including the Gospel of Otto III, Reichenau, c. 1000; pictured above.). But in these days of digital access, the real wonders come out of true academic generosity, which is now the norm. On the exhibition’s website, they loaded up the 74 manuscripts, most of them illuminated, dated between 800 – 1175, ready to be downloaded, free and fast, directly to your computer (I tried, and it works). Perhaps steps like this can bring about a new push on teaching Early Medieval Art by starting with illuminated manuscripts?

 

5. Manuel works.

As you have surely noticed, I like to follow the work of those interesting academics I have the good luck to know. This time, it is  Dr. Manuel Castiñeiras, who is participating in the upcoming Fourth Annual Anne d’Harnoncourt Symposium, on The Art of Sculpture 1100 – 1500: Sculptural Reception, and organised by The Philadelphia Museum of Art, Penn University and the Institut National d’Histoire de l’Art, Paris (November 2-4. Penn University Campus). The title of Castiñeira’s paper is quite suggestive: They Are All the Work of Artists (Jer. 10, 9): the Romanesque Portal as liturgical Performance, following his brilliant essays on Saint James in Compostela. You can read the rest of the programme here.

 

6. A wrong approach – and an error in political strategy.

I am sad to note that the electoral manifesto of Convergència i Unió (the Nationalist Catalan party that everyone expects to win the crucial elections on November 25th) is very clear about its proposal for a referendum for independence (more than happy with that), but extremely weak when it comes to cultural matters. You have a bit of illustrated democratic despotism (“The Government will guarantee, and govern the network of basic facilities”, including museums), combined with an inward vision on cultural heritage, which seems to work only as evidence of Catalan culture’s self-sufficiency. Thank God, the professionals at the fore of basic facilities tend to follow a more advanced form of nationalism – an open one, which knows you cannot explain Catalan culture, nor any other European culture, without taking into account some of the rest of European cultures (here is my humble attempt in August to explain that).

 

7. Roma locuta.

The union of The Pontifical Commission for the Cultural Heritage of the Church and The Pontifical Council for Culture, ordered by the Motu Propio Pulchritudinis Fidei signed by Pope Benedict  XVI in July and recently made public, might sound like a very unimportant piece of Vatican bureaucracy. Not so, perhaps. In fact it could be very good news for the endless buildings and artworks under the care of the Catholic Church – because it means the Holy See is willing to make use of them for its renewed purpose of dialogue with non-believers through culture. Hopefully that will lead to joint restoration campaigns and research – and also a wider openness to contemporary art. Just to see how far this can go, read this interview with the mastermind of this policy, Card. Gianfranco Ravasi, in which he discusses the Vatican pavilion in the upcoming Venice Biennale (June 1st – November 24th, 2013), and also the tragic death of Amy Winehouse.

13.10.2012: From the Pyrenees to Sitges, via Rome.

1. It was just one century ago.

 

The stellar news of the week follow a familiar pattern. In 1904, the architect and art historian Lluís Domènech i Montaner took the picture on the left, the first to show off the nave of the shockingly fine Sant Climent of Taüll church, lost in a remote valley in the Catalan Pyrenees. However it was not only architecture that drove him there, but also these hidden wall paintings sticking out behind the Gothic altarpiece. And for good reason: he had stumbled upon the Master of Taüll’s Pantocrator, a true Romanesque masterpiece, now in the MNAC. Last week, the Direction Régionale des Affaires Culturelles du Midi – Pyrenées reported a similar story of wonder from the other side of the Pyrenees: a new group of exceptionally well preserved Romanesque wall paintings was discovered in the parish church of Ourjout, a small village in Arièja, when restorers removed some panels of the noted Baroque altarpiece placed before it (see report and pictures here).  Specialists are now busy establishing its relationship with the other cycles in the Pyrenean area -my amateurish eye sees at least two hands in the Occitan examples, and a more direct link with wall paintings in Santa Maria de Boí (also in the MNAC), rather than Sant Climent.

2. Between Van Gogh and Dalí.

 

This is where the catalogue for Christie’s 19th Century European Art sale (November 1st, New York) places this powerful  Night in Cadaqués (lot 60, oil on canvas, 130 x 151 cm) by the Eliseu Meifrèn (1859 – 1840). Perhaps there is a gentle touch of spin that justifies the $80,000 – 120,000 (€60,000 – 90,000) estimate, but still a hint about how a fresh, open approach can help present Catalan painting in an international context. A very similar one, yet slightly less dramatic example with a starting price of €90,000, went unsold in October 2006 in Balclis, an auction house in Barcelona (lot 804, also 130 x 150 cm).

3. Is this really a Vermeer?

Well, you can decide for yourself after examining the impressive reunion of eight works by his hand (including this St. Praxedis, 102 x 83 cm, 1655; from The Barbara Piasecka Johnson Foundation), plus forty-two others by contemporary Dutch Masters, currently on show at the Scuderie del Quirinale in Rome (Vermeer. The Gold Century of Dutch Art, up to January 20th, admissions from € 9.50 to 12.-). But perhaps only a Titian would put you on a plane? Then wait for the next grand show of the Venetian master in the same venue, from February to January 2013 – why not pair it with a visit to nearby Palazzo Doria Pamphilj in Via del Corso?

4. Private hands in public venues.

 

Mondo Mostre is the private exhibition’s agency behind Vermeer’s show in the Scuderie.  Founded in 1999, and specialized in Italian – Russian exchanges, it offers a commanding international projects list that can help to brush off some of the prejudices against this kind of alternative partners for museums, both private and public.

 

5. First steps.

 

The new directors of the MNAC have announced its 2013 exhibition plans. Hampered by budget cuts, and the absence of any plans by the previous director, it offers however some degree of variety. It combines a retrospective of recent work by Antoni Tàpies (born in 1923 and deceased last February) and Joan Colom (1921; he donated his entire oeuvre and archive in July) with some in-focus presentations of certain works in the permanent collection. Above all, it is a feasible program, in which their curators have a real chance to shine – I am expecting how far and deep will go Drs. Francesc Quílez and Jordi À. Carbonell on the enormous The Battle of Tetouan (oil on canvas, 300 x 972 cm, Rome, 1862-1864) Marià Fortuny (1838-1874), on show between March and June 2013. Meanwhile, on the list of matters pending, I would put: widening a vision that for the moment does not embrace art from beyond Spain’s borders, and starting using the Museum’s loans for international projects as a way to secure the corresponding exhibition also at home.

6. Time for a Baroque rescue effort.

 

Whose is the hand behind this wonderful Still life with fish and seafruit (oil on canvas, 65 x 99 cm), bought by the Museo del Prado in 2009? A Dutch master in Italy? An Italian ex-pat in the Netherlands? A provincial French, or a Spanish court artist in Madrid? None of them, but the Catalan Antoni Viladomat i Manalt (1678-1755). His catalogue raisonné, already completed by Dr. Francesc Miralpeix but still unpublished, reveals a painter who, thanks to imported engravings, knew how to kept himself aware of what was happening elsewhere, and made his own interpretations of the available models. Which makes for an interesting book and its corresponding exhibition to add onto the waiting list.

7. Revelations in Sitges. 

As trumpeted in this blog in September, on Friday, 5th this month a sold-out 1st Meeting for Art, Markets, and Museums took place in Sitges, near Barcelona. The different speakers made interesting contributions to this world of close relationships, but the most interesting news for me came from dealer Artur Ramon. In his rapid sketch of art dealers in post-war Barcelona, he identified a couple of Jewish émigrés, Dr. Arnaldo and Rutta Rosenstingl setting the tone for high quality dealing, but also a German fugitive, Gestapo related Ludwig Losbichler-Gutjahr working from the shadows of a room in the Majestic Hotel. If Losbichler had had his hands dirtied by Holocaust-tainted property, then a door for restitution cases has been open in a city that, belonging to neutral Spain, at first seemed irrelevant to the matter. To make thinks even more complicated, the principal source of Ramon’s findings is the 1951-1969 correspondence between Losbichler and Germain Seligmann, a dealer in New York of Jewish origin.