29 June 2012

Erik the Belgian has an appointment.

Fakes, thefts, weird schemes – the dark side of the art world’s art is a most fascinating subject for the public imagination, but one less featured in this blog. Quite simply, the cases I have read about do not normally offer any serious interest beyond the spectacular signatures and amounts of money involved –in some cases even, the real fun lies in guessing why it is so difficult to get them right.

The case of Erik the Belgian however seems to offer some interesting nuances. Mainly because of his own insistence in exposing himself.  René Alphonse van den Berghe, as he was christened, is now 86 years old and determined to leave his mark before he leaves this world. After some TV appearances and interviews, he has finally published his memoirs.

Selective memory, he has. Not a word about this corner of Europe called Catalonia, although  in a recent interview he stated that he has “worked” in the Cathedral at Tarragona, and some lesser-known museums. He has also forgotten about his most notorious case, which involved the 9th century Chair of Saint Raymond, from the monastery Roda d’Isàbena in Aragon, a keystone of Romanesque decorative arts. Not something that will touch Erik’s heart: in December 1979, it was the target of one his last attacks. Mimicking Mafia’s style, he ordered the precious masterwork to be cut in pieces, and sent the bits one to one partly to buyers, partly to the police in order to force a good deal in exchange for his “retirement”. You can see the outcome in the picture above.

As a matter of fact, one might picture Erik’s life as a fake in itself. In his book, he tries to advance a moral argument for his activities. He therefore deserves an answer, on the grounds of morality and honour – and good humour,  if I can manage it.

Erik’s line of defence is this: the artworks he “worked” with, laid in a despairing state in forgotten museums, churches and religious buildings – the hopeless victims of an appealing lack of proper care. He rescued them, sometimes even in a near-legal way – that is how he sees paying for them to the defaulted caretaker, be he poor, ignorant or his peer in the Most Old Order of the Knaves. Once the hit piece was in his hands, he crowned his efforts by securing a good place for it, that is, the loving collector who usually had been kind enough to suggest to him to do the job.

The dream of an antique dealer is to find a previously hidden masterpiece; acquire it for a good price if possible, and always in the dark (that is, not completely sure that it was the real thing); find out that he has hit the jackpot; and sell it with a clear conscience to a respectable collector or institution, with some nice profit and with a fair expectation it will be treated as it deserves.  Put it however you like: perhaps the dealer will go as far as mounting an exhibition and editing a catalogue, perhaps he loves discretion, but at the end of the day, the business is always the same.

As you have already suspected, the difficulty lies in doing it in a good way. True, the devil lies in many of the details of the process. But there are also opportunities for little or large sacrifices, of money and time, for the sake of a good settlement. Erik’s self-assuring explanation of his own course of action is, I hope you agree, the ultimate parody of the dealer’s dream. He falls into one of lair’s oldest traps: calling nasty things with fancy names. In his case, “lifesaving” instead of “destruction”.

But this is not the only side of Erik the Belgian.

First there is the fact of his fastidious call for public attention. Then, there is this statement, given in the same interview mentioned before:

“I have never sleep alone in my life. You know, sleeping alone is horrible, and sleeping with someone you don’t love even worst. Life is a sin, a vice, a pleasure”.

The first part of the statement shows a bombastic personality. But the second part of the statement betrays something very different: a degree of fear. It could be that I have read Chesterton and Guareschi with too much optimism, but for me the cynical fellow that seeks justification, and still keeps some remnants of good humour and fear, is not the same desperate one that wishes the world to be burned down, by the fire he is going to one day set.

Erik can be ironic about himself, Erik can understand how far he is from being a decent man.

Erik therefore might be able to render a last service: to write down, as appendix to his book, a complete list of the works he has stolen and forged, the places where he has found them, and  their current whereabouts. He could go as far as giving names – although nobody can be urged to ask for his silver bullet. In short, Mr van den Berghen has an appointment with his honour.

29 juny 2012

Erik el Belga té una cita.

 

Falsificacions, robatoris, operacions sospitoses amb guanys fabulosos – el costat fosc del món de l’art resulta irresistible per a bona part del públic. Però en aquest blog més aviat escasseja. La raó és senzilla: la majoria dels casos que ens arriben no ofereixen cap gran interès, més enllà de les firmes i les xifres espectaculars.

Però el cas d’Erik el Belga sembla presentar alguns aspectes atractius. Ni que sigui per la insistència del propi protagonista a exposar-se. En efecte, René Alphonse van den Berghe ja ha arribat als 86 anys i tot fa pensar que vol deixar la seva marca en aquest món, just abans d’abandonar-lo. Després d’algunes aparicions a la televisió, finalment ha publicat les seves memòries.

Unes memòries més aviat selectives. D’entre els 6.000 robatoris que se li atribueixen, no n’explica cap de relacionat amb aquest córner d’Europa anomenat Catalunya, encara que en una entrevista recent reconeixia, amb un cert orgull professional, que havia “treballat” a la Catedral de Tarragona i en alguns museus menors. Tampoc sembla recordar el seu cas més famós, el de la Cadira de San Ramon del Monestir de Roda d’Isàvena a la Franja. Es tracta d’una peça clau de les arts decoratives romàniques, datada al segle IX. Res d’això va commoure l’Erik. El desembre de 1979, en un dels seus darrers atacs, va decidir-se per un estil proper a la Màfia i, després de robar la cadira, va ordenar esquarterar-la i enviar-ne les peces a alguns particulars i a la policia, com a mesura de pressió per aconseguir un bon tracte a canvi de “retirar-se”. El resultat el podeu veure a la fotografia de dalt.

Fet i fet, pot ben ser que la vida de l’Erik sigui ella mateixa una gran falsificació. En el llibre intenta sostenir les seves activitats amb un argument moral. Per això es mereix una resposta que tracti igualment de la moral i de l’honor – i del bon humor, si ens en sortim.

L’Erik es defensa afirmant que les obres d’art amb les quals va “treballar” es trobaven abandonades en museus, esglésies i altres edificis religiosos, víctimes injustes de la falta de cura de les autoritats responsables. L’Erik ens vol convèncer que les va salvar, alguna vegada fins i tot de manera quasi legal – almenys així és com veu ell el fet de pagar una suma a qui tenia la peça sota la seva responsabilitat, encara que aquest fos pobre, ignorant o el seu soci en el Club dels Cínics. L’Erik també afirma que coronava els seus nobles esforços quan finalment deixava la peça en bones mans, normalment les del col·leccionista privat que tan amablement li havia suggerit el “treball”.

El somni secret d’un antiquari es trobar una obra mestra, fins aleshores amagada per la història; adquirir-la per un bon preu, si és possible, encara que sempre a cegues (és a dir, sense poder estar completament segur que es tracta d’una obra autèntica); descobrir que efectivament la seva intuïció no li ha fallat; i vendre-la, amb la consciència neta, a algun bon col·leccionista, obtenint tan el profit com l’esperança que l’obra serà ben cuidada. Hi ha moltes maneres de fer-ho: potser l’antiquari s’animarà a fer una exposició i publicar un catàleg, potser li voldrà moure’s amb més discreció, però en el fons, la història és sempre la mateixa.

Està clar que la dificultat és fer-ho honestament. Naturalment que hi ha més d’una temptació a cada pas del procés. Però igualment hi ha oportunitats per a petits o grans sacrificis, de temps i diners, cara a una bona resolució. La justificació de l’Erik sobre la seva manera d’actuar no és més que una paròdia del somni de l’antiquari. De fet, cau en una de les trampes més velles de la mentida: donar noms prestigiosos a actes dubtosos – en el seu cas “salvament” enlloc de “destrucció”.

Però aquesta no és la única faceta d’Erik el Belga.

Per començar, ja hem vist la seva necessitat de cridar l’atenció repetidament. Després, hi ha aquestes declaracions, a la mateixa entrevista que citàvem:

“Mai no he dormit sol. Dormir sol és horrible, i encara pitjor fer-ho amb algú que no estimes. La vida és un pecat, un vici, un plaer”.

A la primera frase, Erik ensenya el seu ego explosiu. Però a les altres dues, s’hi endevina una cosa totalment diferents: una certa por. Potser és que he llegit Chesterton i Guareschi amb massa optimisme, però per mi el cínic que malgrat tot, encara busca justificació i mostra les restes d’un cert humor barrejat amb un cert temor, no és el mateix que aquell desesperat que voldria destruir-ho tot.

L’Erik al capdavall, pot ser irònic amb ell mateix. L’Erik pot entendre a quina distància està de ser un home presentable.

L’Erik per tant pot ser capaç d’oferir-nos un últim servei: escriure, com a apèndix al seu llibre, la llista completa de les obres d’art que ha robat i ha falsificat, els llocs on les ha trobat, i els llocs on les podem trobar. Pot fins i tot començar a donar noms – si bé ningú no hauria d’estar obligat a demanar la seva pròpia bala de plata. En poques paraules, el sr. Van Den Berghen té una cita: amb el seu honor.