19 July 2012

1. Shaken, not stirred.

It is already half a year that the new director of the Museu Nacional d’Art de Catalunya, Josep “Pepe” Serra, has been sitting in his new chair. Not exactly sitting, since the dynamic forty-something has been actively seeking public awareness and consent with his ideas and plans. If I grasped them during an open, candid speech last week, then his goal is to uncover the talent hiding in the Museum’s vaults, and open its doors to all kind of interesting proposals. It is difficult to say if he is following a very detailed plan for it. In his own words, he is still “shaking the house”, and identifying who among the personnel is open to embrace the challenge. His boost goes well beyond simple rehanging, but a fittingly sense of trial already pervades some of the new rooms – from the exquisite, yet diminutive Isidre Nonell (1872-1911) / Lluís Claramunt (1951 – 2000) drawings confrontation, to the exaggerated, stand-alone homage to Antoni Tàpies (1923-2012). Anyway, the time for inking the details in black and white is not that far off: Mr Serra announced that he will deliver an executive plan in October for 2013-2018.

2. A Phoenix on your wall.

Bought by the Museum in 1952 without a clear attribution, deposited in an office of Barcelona’s City Council, smoke-damaged there by a fire in April 1985, stored in the MNAC reserves, and finally rediscovered two years ago, The Conversion of Saint Paul (oil on canvas, 243 x 257 cm, c. 1614) by Juan Bautista Maíno (1581-1649) shines again with some of its past glory, after a thorough restoration. The man behind the move, conservator Francesc Quílez, suspected Maíno’s hand when he first spotted the work in 1996 – but he did not find the time to pursue his guesswork. It was only in 2009, when he chanced upon the 44.5 x 32.2 “modellino” for the work in Maino’s great retrospective catalogue in the Prado, that he had no doubt that a real masterpiece was hiding behind the darkened canvas. Now they are showing both the sketch and the final work, complete with some introductory texts, videos, and radiographies, in one of the MNAC’s upper rooms. Except for final ones, you can forget about the rest, and go directly to Mr Quilez’s essay on the website (only in Catalan, sorry), in which he convincingly argues this work confirms Maíno as something more than just the brilliant pioneer of  “caravaggism” in Spain. He was in fact an inquisitive spirit, ready to absorb many contrasting influences, even if that could lead to mixed (but really interesting) results, as shown in this “new” work – the bulk of his output is held in the Prado.

3. The Italian holidays of two British Tizianos.

If your chosen destination for the summer hiatus is Veneto’s jewel called Padova, you could complete Giotto’s must-see Capella dei Scrovegni (on-line bookings here) with a visit to the Musei Civici agli Erimitani next door. There you will be among the first to enjoy two recently rediscovered works by Tiziano, confirmed by specialists Andrea Donati and Lionello Puppi, which travel from two different British collections for the current exhibition Tiziano e Paolo III. Il pittore e il suo modello (from 7 July to 30 September 2012, admissions €10.-, no sign of a catalogue, but at least a fine review in La Repubblica). The smallest of them is a fresh self-portrait painted during his advanced years (oil on cardboard, 40 x 27.7 cm), the other a portrait of Pope Paul III (oil on canvas, 128 x 98 cm) that, according to this press note by the Italian Culture Department, should show him humble enough to win Emperor’s Charles V support. In other words, both works bear out Tiziano’s powers in giving elegant, but subtly incisive renderings of powerful, yet human, beings – for more about this point, have a look at the three portraits of Paul III at Capodimonte Museum in Naples.

4. Lessons from the art market.

In my annual trip to the centre of the world (that is London, for us Old Master freaks), I attended the first hour of Sotheby’s Old Master Evening auction, devoted to Dutch and other Northern European artists. Oud Holland art is not really my field, but even for the newcomer it was clear that dealers and collectors were not taking Sotheby’s name-based catalogue very seriously. They were focused solely on the works, and the quality they showed. Therefore, some of the star lots sporting resounding names only just reached the low estimate or even failed to sell; while other low-key artists with attractive works had their day – my preferred one was Hendrik van Steenwijck the Younger (1580-1649) Saint Jerome in his study (lot 17, oil on oak panel, 40 x 56.2 cm, estimate GBP 100,000 – 150,000, final price without premium GBP 280,000), in which, if I am not too presumptive, the painter had revisited an old ecclesiastical subject and set it in the clean-cut, unpretentious atmosphere fostered by the Reformation. A final reconciliation, however, was reached with the last lot in the section, The surrender of the Royal Prince during The Four Day’s Battle, 1st-4th June 1666 (lot 24, oil on canvas, 75.5 x 106 cm), a true masterpiece by the renowned sea-battle painter Willem van de Velde the Younger (1633 – 1707). The GBP 1,500,000 – 2,500,000 estimate was dwarfed when a new bidder, attended to on the phone by a young dealer standing next to me, joined the fight at 2 million, duelled against a sole opponent for several electric minutes, and eventually won it for a nearly record-setting GBP 4,700,000 (GBP 5,305,250 with premium) – the ultimate record was achieved by rival house Christie’s last 6th December, when it sold Dutch men-o-war and other shipping in a calm, (oil on canvas, 86.3 cm x 119.3 cm, sold) for GBP 5,921,250 (including premium).

5. The Prussian teenager is growing up.

Berlin is growing up to become the next international hotspot for art from all ages. Already nurturing an extremely live contemporary scene (which you can follow at the excellent berlinartjournal blog and its spin-off sugarhigh), the city has seen very long queues in the final months of 2011 for the Renaissance Faces exhibition. True that since 1990 the city has lived under the never-ending resettling of its pre-1945 fabulous collections, but you can read the latest quarrel on the matter as a kind of adolescent turmoil. Following the very generous donation of some 150 important Surrealist and Expressionist works (Miró, Dalí, Pollock and all the rest involved) by Ulla and Heiner Pietzch (a czar of the plastic trade), the city planers have decided to clean out the Gemäldegalerie of its collection of Old Masters (including the famous 18 Rembrandts), and, while waiting for a new building, show them in a shorter version in the Bode Museum, already house of the Byzantine and Medieval collections – the world largest in sculpture from this period. The petition against the move (which I signed) cannot mask the fact that, as Isabelle Spicer writes in this report for the French Journal of Arts, with better planning, this could be the last step before the Museuminsel turns up as the new Louvre.

6. Setting the day.

Summertime is a hard time to fill the newspapers’ cultural pages with real news, and that is one reason why they are not ashamed to make good use of old stories. Irene Hernández Velasco writes in the Spanish El Mundo this interesting piece on paying a visit to the origins of the Gregorian calendar. If you ever wonder why the Russians, following the old and unstable Julian calendar, celebrate Christmas 15 days after you, here you will find the definitive proof that made Pope Gregory XIII (1502 – 1585) proclaim the bull “Inter Gravissimas”, by which 4th October 1582 became 15th October that year. It consisted of drawing a meridian on the floor of the “Torre dei Venti” (“Tower of Winds”, where the Vatican Archives are now kept), and opening a little hole in one of Il Pomarancio’s (Nicolò Circignani, c.1517 – after 1596) frescos on the wall – matching the open mouth of an angel blowing. On 21st March 1581 the Pope was shown how the sunbeam that, entering through the hole, should have touched the meridian at the point marked by springtime equinox, in fact deflected some 60 cm beyond – because the equinox had taken place ten days before. The changes introduced by the new calendar of counting leap years (once every fourth year, except in the years ending in 00) explain the additional days of discrepancy within Old Caesar’s calendar.

7. She keeps her smile…

… despinte huge cuts in public funding for culture.

19 juliol 2012

1. Sacsejat, no agitat.

Han passat sis mesos i mig des que el nou director del Museu d’Art de Catalunya, Pepe Serra, va assumir el càrrec. Durant aquest temps, no ha parat ni un minut per tal de d’explicar les seves idees i generar el consens necessari. De fet, si les vaig les vaig saber captar durant una xerrada, oberta i franca, que va fer la setmana passada, el seu objectiu és alliberar tot el talent que s’amaga dins del museu, a més d’obrir les seves portes a tota proposta interessant que se li presenti. No es pot dir que per aconseguir-ho estigui seguint un pla detallat. En paraules seves, encara està “sacsejant la casa” i identificant qui, entre e personal, està disposat a assumir el repte. Està clar que el seu imuls va més enllà de la reordenació de  les sales, però en algunes d’elles ja s’hi nota un cert aire d’experimentació – des de l’exquisita, si bé reduïda, confrontació entre els dibuixos d’Isidre Nonell (1872-1911) i Lluís Claramunt (1951 – 2000), fins a l’homenatge en solitari, a Antoni Tàpies (1923-2012). En qualsevol temps, el moment de passar les idees en net, ja està arribant: Serra va anunciar per aquest octubre un pla executiu per 2013-2018.

 

2. Un fènix a la paret.

El va comprar el museu al 1952, sense una atribució clara, després es va dispositar en una oficina de l’Ajuntament de Barcelona, allà el va ennegir i deformar un incendi a l’abril de 1985, seguidament va ingressar a les reserves del MNAC, finalment es va redescobrir fa dos anys i ara, La conversió de Sant Pau (oli sobre tela, 243 x 257 cm, c. 1614) de Juan Bautista Maíno (1581-1649) torna a mostrar bona part de la seva glòria passada, gràcies a una restauració a fons finançada per BNP Paribas i la seva fundació amb una subvenció de 30.000 €. Darrere aquest canvi hi ha el conservador Francesc Quílez, que ja va endevinar la mà de Maíno quan va veure l’obra per primera vegada, al 1996 – però aleshores no va trobar el temps per seguir les seves investigacions. No va ser fins al 2009, quan va caure davant l’esbós (44,5 x 32,2 cm) de l’obra al catàleg de la gran retrospectiva del Prado, que quedar convençut que darrera aquella tela fosca hi havia una obra important. Ara l’exposen amb l’esbós, acompanyats per alguns textos introductoris, vídeos i radiografies, en una de les sales al pis superior del MNAC. Però si voleu conèixer-la a fons, us recomano l’assaig del propi Quílez a la web del museu, en qual defensa Maíno com alguna cosa més que l’introductor brillant del caravaggisme a Espanya. De fet, es tractava d’una ment oberta, preparada per assumir influències constrastades, fins i tot si el resultat resultava tan variat i interessant com ho demostra aquesta obra – la col·lecció més important està al Prado.

 

3. Les vacances italianes de dos Tizianos britànics.

Si heu escollit Pàdua com a part de les vostres vacances, no seria mala idea completar la visita obligada a la Capella dei Scrovegni (reserves online aquí) de Giotto amb el Musei Civici agli Erimitani del qual forma part. Sereu dels primers a veure-hi dues noves obres, recentment atribuïdes a Tiziano pels especialistes Andrea Donati i Lionello Puppi, provinents de col·leccions britàniques per a l’exposició Tiziano e Paolo III. Il pittore e il suo modello (del 7 de juliol al 30 de setembre de 2012, entrades a 10 €, sembla que no hi catàleg, però almenys es pot llegir una bona ressenya a La Repubblica). El més petit és un autoretrat, de factura fresca, a una edat avançada (oli sobre cartró, 40 x 27,7 cm); l’altre és un retrat oficial del Papa Pau III (oli sobre tela, 128 x 98 cm) que, segons les declaracions en aquesta nota de premsa del Ministeri de Cultura italà, havia de mostrar el retratat suficientment humil com per guanyar-se el recolzament de l’emperador Carles V. Axí, tan una obra com l’altra, mostren el geni de Tiziano en donar una imatge elegant, però també subtilment incisiva de persones certament poderoses, però també humanes – per confirmar-ho, hi ha els tres retrats de Pau III al Museu de Capodimonte a Nàpols.

 

4. Lessons from the art market.

Durant la meva escapada anual al centre del món (és a dir Londres, per als bojos de la pintura antiga), vaig poder quedar-me a la primera hora de la subhasta a Sotehby’s d’Old Masters, dedicada a la pintura holandesa i del nord d’Europa. L’art de  l’Oud Holland no és realment el meu camp, però fins i tot per als nouvinguts va ser ben clar que els antiquaris i col·leccionistes no estaven disposats a seguir la ruta que havia marcat la casa de subhastes, basada més en les firmes que en les obres mateixes. Estaven concentrats en la qualitat de les obres. Per això, alguns dels lots estrella van aconseguir a penes l’estimació més baixa, i alguns fins i tot van quedar sense vendre. En canvi, altres artites menys coneguts, però amb obres atractives, van tenir el seu dia – la meva preferida va ser la de Hendrik van Steenwijck el Jove (1580-1649), un Sant Jeroni en el seu estudi (lot 17, oli sobre taula de roure,  40 x 56.2 cm, amb una estimació de 100.000 – 150.000 lliures i un preu final, sense comissions, de 280.000 lliures), en la qual, si no sóc massa especulatiu, diria que l’artista reprèn un tema tradicional per enquadrar-lo en l’ atmosfera austera i neta propiciada per la Reforma. En tot cas, va haver-hi un acte de reconciliació amb l’últim lot de la secció, La rendició del Royal Prince durant la Batalla dels Quatre Dies, 1 -4 juny 1666 (lot 24, oli sobre tela, 75,5 x 106 cm), una autèntica obra mestre  de Willem van de Velde el Jove (1633 – 1707). L’estimació de 1.500.000 – 2.500.000 lliures va ser àmpliament superada quan un nou comprador, que intervenia a través del telèfon d’un intermediari, va entrar a la batalla pel lot quan aquesta estava en els 2 milions, fins que, després d’uns minuts elèctrics, va guanyar l’obra per un preu, quasi rècord, de  4.700.000 lliures (5.305.250 lliures amb les comissions) – el màxim per al pintor el va aconseguir Christie’s el 6 de desembre passat, quan va vendre Gent de de la marina holandesa navegant durant la calma, (oli sobre tela, 86,3 cm x 119,3 cm) per  5.921.250 (comissions incloses).

 

5. L’adolescent prussià es fa gran.

Berlin està creixent i pot convertir-se en un centre internacional de l’art de totes les èpoques de primer ordre. Actualment ja alimenta una escena contemporània vivíssima (la podeu seguir a través de dos bons blogs: berlinartjournal i sugarhigh), i da’ltra banda, durant els darrers mesos de 2011, s’hi van veure llargues cues per a l’exposició Retrats del Renaixament. És cert que des de 1990, la ciutat ha viscut els trasllat continu de les seves col·leccions d’art anteriors a 1945, però la última polèmica en aquesta matèria es pot veure com una crisi d’adolescència. Després de la generosa donació d’unes 150 obres surrealistes i expressionistes importants (Miró, Dalí, Pollock i d’altres) per Ulla i Heiner Pietzch (aquest era un dels reis del plàstic), les autoritats locals van decidir que el millor era buidar la Gemäldegalerie de la seva col·lecció d’antics mestres (que incloïa els seus famosos 18 Rembrandts), i, mentre esperessin un nou museus, presentar-ne una versió reduïda al  Bode Museum, on ja s’hi exposen les col·leccions bizantines i medievals (amb la secció d’escultura més rica dle món). El manifest contra aquest canvi (que he signat) no pot amagar el fet que, tal i com  Isabelle Spicer escriu en aquest article per al Journal des Arts francès, amb una millor planificació, aquest pot ser l’últim pas abans de convertir la Museuminsel en un nou Louvre.

 

6. Marcant la data.

A l’estiu no és fàcil trobar novetats per omplir les pàgines culturals i es per axiò que alguns diaris recuperen velles històries. Irene Hernández Velasco escriu a El Mundo aquesta nota sobre la seva visita als orígens del calendari gregorià. Si mai us heu preguntat perquè els ortodoxos, seguint l’antic i inestable calendari julià, celebren el dia de Nadal uns 15 després, aquí torbareu explicada la prova definitiva que va portar Gregori XIII (1502 – 1585) a proclamar la Butlla “Inter Gravissimas”, per la qual el 4 d’octubre de 1582 va passar a ser el 15 d’octubre del mateix any. Va consistir en dibuixar un meridià al terra d’una de les estances de la Torre dei Venti (on ara es guarden els Arxiu Vaticans) i obrir un petit forat en un dels frescos de la paret, obra del Pomarancio (Nicolò Circignani, c.1517 – after 1596) f – que casaulament coincidia amb la boca oberta d’un dels àngels bufadors. El 21 de març de 1581, el Papa va ser conduit a la sal i va poder veure com el raig que entrava pel forat, enlloc d’incidir en el punt corresponent a l’equinnoci de primavera, es desviava uns 60 cms. – perquè de fet l’equinocci s’havia donat deu dies abans.  On 21st March 1581 the Pope was shown how the sunbeam that, entering through the hole, should have touched the meridian at the point marked by springtime equinox, in fact deflected some 60 cm beyond – because the equinox had taken place ten days before. The changes introduced by the new calendar of counting leap years (once every fourth year, except in the years ending in 00) explain the additional days of discrepancy within Old Caesar’s calendar.

 

7. Però ella continua somrient.