16 agost 2012

El mestre parla.

Primer vaig intentar treure’m de sobre aquest termini enmig de les vacances amb una nota, més o menys irònica i fresca, sobre les pràctiques d’apropiació en l’art contemporani. Fins que vaig veure al mestre Robert Hughes en acció. A The New Shock of the New (2004) no deixa de llençar les seves crítiques, però en el fons, ho fa per defensar la importància dels que considera els grans artístes del moment: Ansel Kiefer, Paula Rego, Lucian Freud, David Hockney, Sean Scully – que no es dediquen precisament a l’apropiació del treball dels altres. Aquí teniu el vídeo del programa de Hughes:

The New Shock of The New. Robert Hughes, 2004

El seu èxit va donar lloc a l’edició revisada del clàssic de Hughes,  Shock of the New (McGraw Hill, 1991, a partir de 28,46$ a Amazon).

Parlant de Sean Scully, l’IVAM de València presenta Doricuna exposició seva inspirada en la Grècia Clàssica, molt recomanable (del 26 de juliol al 28 d’octubre, c. Guillem de Castro 118, entrades 2 €). D’altra banda, les seves Estacions de la Creu no tardaran molt a instal·lar-se a l’església per a la qual s’han projectat, la capella de Santa Cecília a Montserrat. D’acord amb les últimes notícies que ens han arribat, el Patronat de la Muntanya de Monterrat, l’ens públic que s’encarrega de la gestió del parc natural, està concentrat en la úlitma etapa del projecte: trobar els fons necessaris per a l’adequació de l’interior del petit temple romànic.

Així doncs, no és d’estranyar que Hughes i Scully tinguéssin en comú una altra cosa: la seva estima per Barcelona. La guia de Hughes de la ciutat encara és la millor que mai no se n’hagi escrit (Barcelona, 1993, 10,20$ a Amazon).

16 August 2012

Let the master talk.

I first tried to skip that tricky deadline, in the middle of real holidays, with a mild pun on appropriation practices in contemporary art. Until I saw Robert Hughes (1938-2012) 2004 The New Shock of the New, and his vigorous defence of some of today’s greatest artists: Ansel Kiefer, Paula Rego, Lucian Freud, David Hockney, Sean Scully – they are not on the appropriation fashion. Here you have the Youtube version of Hughes’ piece:

 

The New Shock of The New. Robert Hughes, 2004

 

It prompted a revision of Hughes classical bestseller Shock of the New (McGraw Hill, 1991, from $28.46 at Amazon).

And talking of Sean Scully, you can now visit his Classical Greece inspired Doric show at IVAM Valencia (July 26 – October 28, c. Guillem de Castro 118, Valencia, admissions €2.-). Besides, his Stations of he Cross will not have to wait for long to be hung in the church they are intended for, Santa Cecilia in Montserrat hills near Barcelona. According to the latest news I heard, the Patronat de la Muntanya de Montserrat, the public trust in charge of Montserrat’s management, is engaging itself  wih the last step of the project: pooling the funds for the works needed to accommodate Scully’s paintings in the little Romanesque temple.

Shall we therefore wonder at Hughes, like Scully, being a true lover of Barcelona? As a matter of fact, he wrote the most memorable of its guides (Barcelona, 1993, $10.20 at Amazon).

9 Agost 2012

 1. Goya resorgit.

 

A través d’Artdaily, The Telegraph i finalment Koller Auktionshaus, ens ha arribat la notícia que aquesta casa de subhastes de Zuric inclourà, a la seva propera venda del 21 de setembre, l’oli de la fotografia (lot 3034, Francisco de Goya, Lot i les seves filles, oli sobre tela, 91 x 125 cm). La premsa l’ha presetnat com un “nou” Goya, sense explicar però les araons de l’atribució. Res greu, ja que només ha calgut enviar dos emails (a Silvana Ghidoli, la responsable de premsa de Koller, i Karoline Wesser, Koller’s, la seva especialista en pintura antiga) per rebre ràpidament la fitxa de pre-catalogació de l’obra. El document recull que la bibliografia de l’obra es remunta a August L. Mayer i el  seu Goya de 1924 (precedit per una carta privada al propeitari de la pintura de 12 de novembre de 1923) i acaba amb Jose Camón Aznar i el seu Francisco José de Goya de 1982, passant perSanchez Cantón, Gudiol Ricart, Pierre Gassier i Juliet Wilson, i Rita De Angelis.  És a dir, que compta amb totes les benediccions dels especialistes de generacions anteriors – però l’acceptació dels actuals és igualment necessària. Pel que fa a la procedència, s’esmenta una col·lecció Linker de Bilbao (fins a 1930) i, més tard, una “col·lecció privada suïssa”, de manera que el període de 1933 – 1945 necessitaria un aclariment. L’estimació és de 600.000 – 800.000 CHF ( 500.000 – 666.000 €), que pot resultar atractiva, ja queL’aparició de la Mare de Déu del Pilar a Sant Jaume (oli sobre tela, 47 x 33,3 cm, c. 1780), contemporània però més petita,  es va vendre a Christie’s Londres per 453.250 GBP, fa nou anys, el 9 de juliol de 2003.

2. August Liebmann Mayer (1885 – 1944).

 

Qui era aquest especialista que va assessorar el primer propietari conegut del Goya d’abans, i  que el va publicar per primer cop? August L. Mayer era un grans entesos en pintura antiga espanyola de període d’entreguerres, l’època daurada en què abundaven les descobertes de noves obres dels grans mestres. Mayer combinava el seu càrrec (gratuït) com a conservador de l’Alte Pinakothek de Munich(1909 to 1931), amb la docència a la Universitat de la mateixa ciutat, una activitat d’investigació i publicació extensíssima (destacant els seus treballs sobre Ribera, Goya, Velázquez i el Greco) i l’assessorament a col·leccionistes i galeristes, per als quals escrivia informes pagats. Aquesta pràctica, aleshores acceptada, va ser però utilitzada com a excusa per llançar una campanya en contra seva, de 1930 en endavant, que en realitat tenia com a objectiu la satisfacció d’envejes professionals i d’odis per l’orgien jueu de Mayer: els col·legues historiadors l’acusaven falsament de donar atribucions exagerades per tal de tenir més guanys, les autoritats nazis el van multar salvatjament per no haver declarat aquests guanys. Després d’una fugida amb pocs recursos cap a França, el destí de Mayer va quedar segellat amb una ordre d’arrest, al 1941. Es va fer efectiva el 13 de febrer de 1944 a Niça, seguida per la deportació inmediata a Auschwitz. Allà el van assassinar el 12 de març de 1944, pocs dies desrpés de la seva arribada. Malgrat tot,  no ha estat fins fa pocs anys que s’ha rehabilitat el seu nom, gràcies als treballs de  Christian Fuhrmeister i Susanne Kienlechner a Alemanya (2008), i Teresa Posada Kubissa a Espanya (2010). També recentment, els seus hereus a Califòrnia han pogut recuperar algunes de les obres de la seva col·lecció personal (vegeu la nota de l’see an Alte Pinakothek al respecte, així com l’article, prou bo, de la Wikipedia). D’altra banda, podem descobrir una connexió catalana: Mayer va ser l’expert darrera les diverses atribucions (inclosos un Velázquez, i un Tintoretto) de la col·lecció Gil, dipositada al 19916 i comprada al 1944 pel MNAC de Barcelona.

Bibliografia:

-Fuhermeister, Christian i Kienlechner, Susanne: “Tatort Nizza: Kunstgeschichte zwischen Kunsthandel, Kunstraub und Verfolgung. Zur Vita von August Liebmann Mayer, mit einem Exkurs zu Bernhard Degenhart und Bemerkungen zu Erhard Göpel und Bruno Lohse.”; a Heftrig, Ruth, Peters, Olaf, i Schellewald, Barbara, eds. Kunstgeschichte im “Dritten Reich”:. Theorien, Methoden, Praktiken; Berlín: Akademie Verlag 2008; pp. 405-429.

-Posada Kubissa, Teresa: August L. Mayer y la pintura española – Ribera, Goya, El Greco, Velázquez, Madrid: CEEH, Centro de Estudios Europa Hispánica, 2010.

3. L’aventura d’un esperit independent.

 

La setmana passada, el Dr. Francesc Ruiz Quesada, un bon especialista en pintura catalana del darrer gòtic, em va enviar un email per animar-me a parlar del seu blog,  Retrotabulum. No hi trobareu el contingut lleuger de costum, sinó una sèrie de llargs articles sobre Bartolomé Bermejo (actiu entre 1468 i 1501), un dels gran noms de la pintura espanyola del segle XV. M’he pogut llegir els dos primers assajos. Si he entés bé la seva tesi, el que defensa Ruiz és que Bermejo no va ser un mer adaptador de les formes dels primitius flamencs, aleshores dominants a Europa, sinó que, igual que els seus predecessors nòridcs Jan van Eyck (1390/1400 – 1441) i Roger van der Weyden (1399/1400 – 1464), va aconseguir donar lloc a una iconografia pròpia, expressió d’una certa iconologia igualment idiosincràtica  – és a dir, que en les seves obres va adaptar els models existents no pas per pur automatisme, sinó per donar una visió pròpia dels temes que s’hi tractaven (majoritàriament religiosos i socials). Ruiz defensa la seva posició amb un vigor especial al Retrotabulum n.2, dedicat enterament a l’obra mestra de la fotografia, la Pietat Desplà (oli sobre tela, 175 x 189 cm, signada i datada al 1490), conservada, en un estat bastant compromès, al Museu de la Catedral de Barcelona. L’altre aspecte que fa especial la iniciativa de Ruiz és que l’està duent a terme de manera totalment independent, optant per l’autopublicació. Resulta remarcable, perquè la seva proposta té el potencial de donar una nova dimensió a la manera com s’estudia la recepció dels models flamencs als regnes hispans del tardogòtic. En aquest sentit, obre la porta a connexions múltiples amb les investigacions, sobre les mateixes qüestions, que s’ocupen del precedessors i contemporanis nòrdics de Bermejo.

4. Estem tots connectats.

El Retrotabulum de Ruiz Quesada també es segueix en el blog Publicaciones sobre Arte Medieval, publicat pel Dr. Joan Valero Molina, especialista en escultura gòtica catalana. Ofereix exactament el que els seu títol promet, és a dir, les notícies sobre els nous llibres (i alguns artícles) sobre art medieval, amb una visió internacional molt interessant. Un altre blog de divulgació, molt recomanable, és el quinzenal Medieval Histories, de la Dra. Karen Schousboe, una etnòloga danesa. Dedica cada número a una lloc en particular, i el segon de l’abril s’ocupava de la Crisis in Catalonia, i altres temes d’aquest còrner d’Europa – entre ells, el Tapís de la Creació de la Catedral de Girona, tan recurrent entre nosaltres.

 

5. Rafael a la polonesa.

 

El polonès no és una llengua fàcil, i per això quan  Wojciech Kowalski, el representant del Ministeri d’Exteriors de Polònia per a la restitució de béns culturals, afirma que ha estat malinterpretat, potser no estem davant d’una excusa conegudíssima. No, no va anunciar la recuperació del Retrat d’un home jove (1514-1515), un possible autorretrat de Rafael, i una de les obres perdudes després de la Segona Guerra Mundial més famoses del món. L’obra, incautada al 1939 amb destí al Führermuseum de Hitler a Linz, provenia de la col·lecció de la familia Czartoryski’s, nobles de Cracòvia  – els quals, en el museu que hi tenen obert, conserven, entre uns quants Rembrandts de primer ordre, la coneguda Dama amb una mostela o Retrat de  Cecília Galerani (oli sobre taula, 54 x 39 cm., c. 1489 -90). Però el qeu Kowalski volia dir en realitat és encara més interessant. Diu que sap que l’obra encara existeix; que l’han informat que està amagada en una caixa forta en un banc i que aquest banc està en un país les lleis del qual són favorables al retorn de l’obra als seu propietar (vegeu articles  aquí, i aquí). Un bluff d’estiu o la gran jugada d’un expert internacional en la matèria? Mentre esperem a descobrir-ho, podem tenir una primera impressió dels esforços polonesos per aconseguir la restitució dels seus tresors artístics nacionals, expoliats tant per nazis com per soviètics, en aquesta web oficial.

6. Més sobre el camí de Berlín cap a les estrelles.

 

L’atre tema de l’estiu són els plans dels administradors dels museus de Berlin, que volen traslladar les seves col·leccions de pintura antiga, de la Gemäldegalerie al Kulturforum al Bode Museum a la Museumsinsel. La seva intenció és fer espai per les col·leccions del segle XX (recentment enriquides amb la gran donació Pietzch), i dedicar cadascuna de les dues gran àrees museístiques a una epòca concreta, reunint totes les disciplines (pintura, escultura, arts gràfiques, dibuix, etc). Aquesta decisió aparentment lògica i inofensiva té un cost però. L’espai al Bode Museum és limitat, perquè ja exposa les grans col·leccions d’art bizantí i escultura i per tant la incorporació de més obres significaria que algunes de les que ara es poden veure, haurien d’anar en canvi cap als magatzems. La seva extraordinària qualitat és el que ha provocat una protesta internacional, que ara ja arribat als propis conservadors de museus alemanys (ho explica The Art Newspaper). Per la seva part, el Dr. Michael Eissenhauer, director dels Staatliche Museen zu Berlin – Preussischer Kulturbesitz, ha intentat calmar les coses amb aquesta carta (via la web de  Codart), en què anuncia la planificació d’un nou edific per a la col·lecció desplaçada. Però també hi revela la raó de fons de la decisió polèmica. Es tracta de l’aprovació per sorpresa, per part del Ministeri de Cultura alemany, d’una subvenció de 10 milions d’euros per a la renovació de la Gemäldegalerie, que “encara que desitjada, ens va arribar molt més aviat del que esperàvem, agafant-nos totalment per sorpresa”. No sempre es troba aquesta mena de franquesa, però en tot cas, Berlín necessitat planificar les coses amb més encert: el premi és convertir-se, juntament amb Londres i París, en la tercera capital europea de l’art (aquí teniu el pla general de 1999 – 2015 per a la Museuminsel; il·lustrat a dalt).

7. Un lloc sota el sol Picasso.

 

The Art Newspaper comenta el gran èxit en la venda anticipada d’entrades per a la retrospectiva de Picasso a Milà (Pablo Picasso. Capolavori dal Museo Nazionale Picasso di Parigi, comissiarada per la directora Anne Baldassari, del 20 de setembre de 2012 al 6 de gener de 2013; Palazzo Reale, entrades des de 4,50 € a 9.- €). Es tracta d’una nova parada en el tour internacional, de quatre anys de durada, que ha organitzat el  museu francès, per aconseguir auto-promoció i fons per a la renovació que està duent a terme. Està previst enllestir-la a l’estiu del 2013. El Museu Picasso  de Barcelona disposa, per tant, d’un any més per trobar el seu lloc en la constel·lació canviant de Picasso. De fet, el seu programa d’exposicions per la temporada vinent hi pot ajudar, donat que subratlla les característiques singulars de la institució – tan el fet d’haver nascut com una donació de Picasso i el seu cercle (amb Ceràmiques de Picasso: un obsequi de Jacqueline a Barcelona, comissiariada per Marilyn McCully i Michael Raeburn, del 26 d’octubre 2012 a l’1 d’abril 2013), com el fet de proposar noves línies de recerca (amb una exposició d’autoretrats molt prometedoraYo Picasso, del 28 de maig a l’1 de setembre de 2013, comissiarada pel mateix Dr. Eduard Vallès que ens va sorprendre al 2010 amb  Picasso versus Rusiñol. Estaran recolzades per un seguit de petites exposicions documentals sobre diferents aspectes del 5oè aniversari del museu. Malgrat tot, aquestes bones perspectives són les que fan més estranya l’absència d’un pla de recerca específic al document de  línies generals, presentat el 12 de juny – sobretot si pensem que el nou Centre de Coneixement i Recerca va ser inaugurat l’any passat, amb edifici propi. Esperem que la promesa d’independència administrativa per al museu, feta per l’Ajuntament, tingui més èxit.

9 August 2012

 1. Resurfacing Goya.

 

I learn via Artdaily, via The Telegraph and finally stopping at Koller Auktionshaus’s website, that this Zürich auction house will include the painting shown above in its sale on September 21, 2012 (lot 3034, Francisco de Goya, Lot and his daughters, oil on canvas, 91 x 125 cm). It was presented as a “new” Goya by the press reports, but for some reason they did not mention the logic behind this attribution. Not a problem, it has taken me just two emails (to Silvana Ghidoli, Koller’s Media Relations person, and to Karoline Wesser, Koller’s Old Masters’ specialist) to receive back a prompt, kind reply with the pre-catalogue schedule for the painting. It records a literature that goes from August L. Mayer Goya of 1924 (and a letter by him to the owner dated in November 12, 1923) to Jose Camón Aznar Francisco José de Goya of 1982, and includes Sanchez Cantón, Gudiol Ricart, Pierre Gassier with Juliet Wilson and Rita De Angelis.  In other words, the resurfaced work seems to come with blessings by the old specialists – but the nod from the current ones is always needed. Regarding to provenance, the work is listed as in a Linker collection in Bilbao in 1930, and later in a Swiss Collection – so further clarification for the 1933 – 1945 period would be useful. The estimate is CHF 600,000 – 800,000 (€ 500,000 – 666,000), which could prove attractive, since a much smaller contemporary The Appearance of the Virgen del Pilar to Saint James (oil on canvas, 47 x 33.3 cm, c. 1780) was sold by Christie’s London for GBP 453,250 on July 9, 2003.

2. August Liebmann Mayer (1885 – 1944).

 

Who was this man writing letters of authentication to the first known owner of the Goya featured above? August L. Mayer was one of the foremost specialists in Spanish Old Masters during the golden interwar years, when discoveries of works by the great masters abounded. He combined his unpaid job as curator in Alte Pinakothek in Munich from 1909 to 1931; with his teachings in the University; his wide, ground-breaking publishing in the field; and his writing of expert paid reports for private collectors. The practice, then accepted, was however used from 1930 on as the excuse for a personal hunt aimed as his Jewish birth – fellow art historians falsely accused him of giving sporious attributions for bigger gains; Nazi authorities fined him savagely for not declaring these gains. After a penniless escape to France in 1936, Mayer’s destiny was sealed by a 1941 order of arrest. It was made effective in Nice in February 1944, 13,  followed by immediate deportation to Auschwitz. Mayer was killed there on March 12, 1944, few days after his arrival. However, it is only recently he found his name reinstated, thanks to the works of Christian Fuhrmeister and Susanne Kienlechner in Germany (2008), and Teresa Posada Kubissa in Spain (2010). Also quite recently, some paintings from his private collection have been returned to his heir in California (see an Alte Pinakothek note in this respect, and also the Wikipedia corresponding article). Last, but not least, we can also reveal a Catalan connection: Mayer was the expert behind the many attributions (including a Velázquez, and a Tintoretto) in the Gil Collection, loaned in 1916, and purchased in 1944 by the MNAC in Barcelona.

Further reading:

-Fuhermeister, Christian and Kienlechner, Susanne: “Tatort Nizza: Kunstgeschichte zwischen Kunsthandel, Kunstraub und Verfolgung. Zur Vita von August Liebmann Mayer, mit einem Exkurs zu Bernhard Degenhart und Bemerkungen zu Erhard Göpel und Bruno Lohse.” in, Heftrig, Ruth, Peters, Olaf, and Schellewald, Barbara, eds. Kunstgeschichte im “Dritten Reich”:. Theorien, Methoden, Praktiken; Berlin: Akademie Verlag 2008 pp. 405-429.

-Posada Kubissa, Teresa: August L. Mayer y la pintura española – Ribera, Goya, El Greco, Velázquez, Madrid: CEEH, Centro de Estudios Europa Hispánica, 2010.

3. The adventure of an independent mind.

 

Last week I received an email from Dr. Francesc Ruiz Quesada, a respected independent scholar on Late Medieval Catalan painting, inviting me to spread the word about his blog, called Retrotabulum. Do not expect the usual casual stuff, but a series of long articles on Bartolomé Bermejo (active between 1468 and 1501), one of the key painters in 15th century Spain. I went through the first two essays. If I understood Ruiz properly, his thesis is that Bermejo was not a mere follower of models imported from the then innovative and dominant Early Netherlandish masters, but a genius artist that, like his Northern forerunners Jan van Eyck (1390/1400 – 1441) and Roger van der Weyden (1399/1400 – 1464), succeed in shaping an iconography – conveying a certain iconology – of his own.  He puts his case forcefully in Retrotabulum n.2, entirely devoted to the masterpiece pictured above (Bartolomé Bermejo, Pietà of Canon Desplà, oil on canvas, 175 x 189 cm, signed and dated 1490), now conserved in a compromised  condition in Barcelona’s Cathedral Museum. The other aspect making Ruiz’s endeavour special is that he carries it independently, through self-publishing. This is especially remarkable, since his proposal has the potential to add a new dimension of our understanding of Northern Renaissance’s reception in Spain. For the same reason, it could open the door to fruitful connections with the investigations on similar issues in Bermejo’s Northern predecessors, and contemporaries.

4. We are all connected.

Ruiz Quesada’s Retrotabulum is also featured in a blog called Publicaciones sobre Arte Medieval, written by Dr. Joan Valero Molina, a specialist in Catalan Gothic sculpture. He delivers exactly what its title promises – news about many books and some articles on Medieval Art, with an interesting international approach. Another very readable blog on Medieval matters is the fortnightly Medieval Histories, by Dr. Karen Schousboe, a Danish Ethnologist. She devotes every issue to a particular place, and April’s second half issue dealt with Crisis in Catalonia, and further subjects regarding this corner of Europe – among them, the Creation Tapestry in Girona, so cited in this blog.

 

5. Raphael in Polish fashion.

 

Polish is a challenging language, and the claim by Wojciech Kowalski, Poland’s Foreign Office representative for the restitution of cultural goods, that he has been misinterpreted is not perhaps just a worn-out excuse. No, he did not announce the recovery of Portrait as a young man (1514-1515), a presumed self-portrait by Raphael, and one the most famous missing art works since the end of WWII, after being looted for Hitler’s projected Führermuseum in Linz in 1939, from Czartoryski’s family collection in Crackow  – in whose museum you can see, among some exquisite Rembrandts, Leonardo’s Portrait of Cecilia Galerani or Lady with an Ermine (oil on panel, 54 x 39 cm, c. 1489 -90). But what Kowalski really meant is even more intriguing: that he knows the work still exists; that he has been informed that it is hidden away in a bank vault; and that the affected bank is placed in a country whose laws are in favour of a restitution of the painting to its former owners (see reports here, and here). A summer flop or the canniest of tactics by an international expert in the field? While we wait to find out, let’s have a look at Poland’s continued efforts for the restitution of its national art treasures from both Nazi and Soviet plunderings – in this official website.

Addition: Not exactly a Nazi looting victim, but Lucas Cranach’s wonderful early work Madonna Under the Fir Tree, (1510) has been restituted to the Wrocalw Cathedral last July 27, The Art Newspaper reports. 

6. More on Berlin’s road to stardom.

 

The other summer talk is Berlin’s Museums administrators’ plans to relocate its Old Masters painting collections, now at the Gemäldegarie in the Kulturforum, into the Bode Museum in the Museumsinsel. They want to make room for his 20th century art collections (recently enriched by the great Pietzch donation), and give every museum area a special focus, in which all kinds of art forms are included. This logical, apparently inoffensive move comes, however, with a cost, since space is limited at the already filled up Bode (house of the notable Byzantine and Sculpture collections), and therefore asks for the downsizing of the exhibits. Giving their extraordinary quality, an international uproar, now reaching the German conservators themselves (reports The Art Newspaper), followed the official notice. Pr. Michael Eissenhauer, director of the Staatliche Museen zu Berlin – Preussischer Kulturbesitz, tried to calm everyone down with this letter (via Codart’s website), in which he announces the planning of a new building for the displaced collection. But he also reveals the reason behind the controversial decision, that is, the surprising approval by Germany’s Ministry of Culture of a €10 million grant for the refurbishment of the Gemäldegalerie, which, “although hoped for, was made much sooner than anticipated, and caught us off guard”. Let us praise him for his candid admission – but Berlin really needs better planning, since at stake are its chances to join London and Paris as Europe’s third art capital (see here the 1999 – 2015 Masterplan for the Museumsinsel; pictured above).

7. A place under Picasso’s sun.

 

The Art Newspaper reports a huge pre-booking success for Picasso’s retrospective in Milan (Pablo Picasso: Masterpieces from the Musée National Picasso in Paris, curated by Director Anne Baldassari, September 20th, 2012 – January 6th, 2013; Palazzo Reale, admissions from € 4.50 to € 9.-). It is another stop of the four-year-long international tour set up by the French museum, as a tool for self-promotion and revenue towards its current renovation and extension works, scheduled for summer 2013. Barcelona’s Museu Picasso has therefore one year to establish itself in Picasso’s changing constellation. Its current exhibition programme could help, since it underlines the museum’s characteristic origins as a donation by the artist and his related ones (Picasso Ceramics: a present from Jacqueline to Barcelona, curated by Marilyn McCully and Michael Raeburn, from October 26th, 2012, to April 1st, 2013); and its potential as a centre for alternative research – with a very promising exhibition on self-portraits, titled I, Picasso and curated by Dr. Eduard Vallès (from May, 28 2013 to September 1, 2013), who has already delighted us with his Picasso versus Rusiñol (May 28th – September 5th, 2010). They will be side-supported by some short, document-based exhibitions around the Museum’s 50 anniversary. That all makes more striking the absence of a clear research plan in the new guidelines (in Catalan), presented on June 12th –especially when a brand new Centre for Knowledge and Research was added last year, complete with a purpose-renovated annex. We hope City Council’s promise of administrative independence for the Museu does not go overlooked too.

26 juliol 2012

1. Quin és de qui?

 

Només fins al proper 7 d’octubre, el Museo de Bellas Artes de Bilbao exposarà aquests dos retrats d’Isabel de Valois (1546 – 1568), tercera dona de Felip II  (1527-1598). Tots dos provenen de la coneguda col·lecció madrilenya Várez-Fisa. El primer d’ells (oli sobre tela, 104,5 x 84 cm, c. 1560), d’Antonio Moro (1516/1520 – 1575/1576) és un exemple clàssic del seu estil sobri, rigorosament geomètic i detallat amb què fa assentar els fonaments del retrat de cort dels Habsburgs. El segon, una còpia lleugerament augmentada (113 x 94,5 cm) és d’Antonio Sánchez Coello (1531/32 – 1588),més relaxada i menys curosa en els detalls – probablment per influència de Ticià, tal i com explica Miguel Falomir a la web del museu. Quin és de qui? Endevineu-ho! D’altra banda, el mateix museu ha publicat el seu 6è Boletín anual, amb diversos articles sobre les obres de les seves col·leccions – en Jordi Camps escriu sobre la magnífica Majestat catalana que conserven).

2. Donar en aquests temps (6).

Com més comentaris m’arriben sobre la jubilació de David Balsells (Lleida, 1947), més ganes tinc que continui durant molt de temps com a Conservador en Cap de Fotografia al MNAC. La seva darrera gesta ha estar aconseguir els arxius complets de Joan Colom (Barcelona, 1921), amb més de 9.000 fotografies d’autor i tota la documentació corresponent. Hauria estat impossible sense l’excel·lent relació i la gran dedicació de Balsells a aquesta figura clau de la fotografia de casa nostra, que tots indentifiquem amb les escenes vives dels barris durs de la Barcelona del desarrollismo, però que també té coses més recents a ensenyar (de moment, i pel que fa als seus classics, es pot consultar la web de la Fundació Foto Collectania). El president i el director del museu han donat un cop demà a l’hora de tancar el tracte, pel qual Colom rebra una pensió a canvi de la seva generosa donació, que a més a més ha volgut que fos incondicionada. Tot amb tot, una altra marca per a Balsells que, durants els seus  16 anys al càrrec, ha atret altres donacions i dipòsits importants, tan d’artistes com de col·leccionistes. Esperem que trobi el temps i les ganes d’instruir el seu successor, si arriba el cas.

3. La màgia de les paraules.

En un article recent, Katherine York afirma que els museus són “empreses socials” i així, subratlla i celebrales diferents vies per les quals ja estan generant ingressos, a diferència  d’altres organitzacions no lucratives (“Museums are already social enterprises”, the guardian on facebook, 23 de juliol  de 2012). Però el que ens port a ressaltar la seva nota és la seva afirmació que el visitant o usuari del museu no espera, a canvi de la seva despesa, un retorn econòmic, sinó de caire espiritual. Aquest és el paràgraf clau:

“Museums are places where people find quality and a depth of experience, where they are encouraged, respected and challenged. The museum experience is one of well-being and calm enrichment. It is unique, improving and heart warming. It offers value for money”.

(Traducció lliure: “Els museus són llocs on la gent obté una experiència profunda i de qualitat, on és encoratjada, respectada i desafiada. L’experiència del museu és una experiència de benestar i d’enriquiment calmat. És una experiència única: millora i alhora dóna escalf. És així com és rentable”).

Resulta irrestible aquesta barreja de llenguatge d’empresa i llenguatge quasi-religiós, combinada amb aquesta visió que situa el visitant al centre del museu –  en la qual només la parauala “desafiament” deixa un petit espai per l'”admiració al passat” que tradicionament s’atribuïa al museu. Però en tot cas, s’ha d’acceptar que resumeix perfectament una línia de defensa que els museus poden adoptar ara, quan s’ha de lluitar per tantes coses. D’altra banda, també reforça la tesi segons la qual el museu està ocupant el lloc d’altres institucions de reforç social, com les eslgésies – les quals també esl agradaria encoratjar, respectar i desafiar, mentre proporcionen un cert grau de confort.

4. La Llegenda del Fosc Romàntic.

Què s’amaga darrera l’atracció d’artistes importants del Romanticisme, el Surrealisme i l’expressionisme cap al “regne de l’infable, del misteriós i del mal”?  Com es va desenvolupar aquest Romanticisme Negre en les arts visuals? es va tratar d’un autèntic moviment, o només seguia els passos de part del romanticisme literari, com a mera il·lustració de les seves idees? Aquestes són les preguntes que respondrà  Schwarze Romantik . Von Goya bis Max Ernst, l’exposició que acaba d’anunciar el Städel Musem de Frankfurt per al setembre– fins al 20 de gener del 2013. Reunirà més de 200 obres de  Goya, Fuseli, Blake, Friederich, Blechen, Géricault, Delacroix, Hugo, Moreau, Redon, Böcklin, Stuck, Klinger, Munch, Magritte, Bellmer, Dalí and Ernst, de manera que es concentrarà en l’art d’alguns països d’Europa occidental – la resta del continent, incloent Rússia, continuarà guardant els seus secrets sobre la matèria.

 

5. Lllibres: un triomf de Louis Antoine Prat.

Tots els artistes francesos que acabem de citar s’examinen, pel que fa al dibuix, a l’obra de Louis Antoine Prat Le Dessin Français au XIX siècle, que acaba d’arribar a la biblioteca del MNAC (Loure Éditions, Musée du Quai d’Orsay, Somogy, 2011; 661 pàgs., 195 € a la web de l’editor). Prat és un especialista i col·leccionista reconegut (al 2007, les seves peces més importants es van exposar al Caixaforum de Barcelona). En aquesta obra panòramica, que segueix les seves lliçons d’entre 2007-2010 com a Catdràtic d’Història del Dibuix a l’École du Louvre, oofereix sorpreses al neòfit – des de les múltiples cares del geni de Delacroix fins a la imaginació incendària de Victor Hugo.

6. Doneu-nos els privilegis de l’Estat.

 

Igual que a França o Itàlia, el dret de tempteig i retracte en subhasta és un dels privilegis que, tan per la legislació catalana com espanyola, s’atorga a l’Administració per a la protecció del patrimoni històric. Gràcies a ella, les entitats públiques poden adjudicar-se una peça interessant sense haver participat a la puja, simplement fent un signe al subhastador i acceptant la puja més alta. Però en aquests temps de pressupostos reduits, ens estranyaria que els represetants oficials fessin gaire ús d’aquest mecanisme que, al capdavall només afecta al comprador fustrat. Més aviat, els veuriem temptats d’utilitzar eines més contundents, com ara la delcaració de bé cultural o la denegació pura i dura del permís d’exportació – sense intenció d’adquiri el lot. Tan l’una com l’altra són molt perjucials: la primera comporta una pèrdua econòmica inesperada (a més d’altres càrregues) i la segona deixa la trasnsacció als llimbs, especialment si el comprador és estranger. Potser es podria salvar la situació, en alguns casos, si l’Administració pogués transferir el seu dret de tanteig i retracte a un particular (nacional o estranger) que s’anvingués a (a) donar l’obra a una institució pública, a canvi d’una generosa deducció fiscal; (b) dipositar l’obra a llarg termini, també en una institució pública i canvi d’una bona deducció; (c) quedar-se l’obra i manternir-la en el seu àmbit privat, però sempre nacional – a canvi d’una deducció merament simbòlica.

7. Camí a Russia.

 

Un amic que sap que un dia vull fer el viatge a Rússia, em proposa com a introducció “L’arca russa” (2002), el tour de force d’ Andrei Sokurov’s  (1951) rodat a l’Hermitage, i l’ Andrei Rubliev (1966) d’Andrei Tarkovsky (1932-1966). Si bé un cop a Moscou em uc torbar enmig d’una reforma urbanística faraònica, en la qual Ricardo Bofill també vol prendre-hi part – segons aquest article a Le Figaro:  Béatrice de Rouchebouet, Le grand pari de Moscoulefigaro.com, July 22, 2012. En qualsevol cas, qualsevol suggerència de bones pel·lícules russes sobre art, serà benvinguda!

26 July 2012

1. Which is by whom?

 

Only until October 7th, the Museo de Bellas Artes in Bilbao exhibits this pair or portraits of Isabella of Valois (1546 – 1568), third wife of the Phillip II of Spain (1527-1598). Both come from the noted Madrid private collection Várez-Fisa. The first of them (oil on canvas, 104,5 x 84 cm, c.1560) by Antonio Moro (1516/1520 – 1575/1576) is a classic example of his restrained, rigorously geometrical and achingly detailed style, by which the Dutch laid the foundations of the Spanish Habsburg portraiture. The second one, a slightly enlarged copy (113 x 94,5 cm) by the Spanish Antonio Sánchez Coello (1531/32 – 1588), less careful in the particulars and a somehow more relaxed – most probably because of his learnings from Titian, as the note by Miguel Falomir in the MBB website argues. Which is by whom? Your guess! On the other hand, the museum has recently published its 6th annual Bulletin, featuring articles by specialists on some of the works in the collection (including a piece by Jordi Camps on their magnificent Catalan Romanesque Majesty).

2. Giving these days (6).

The more I hear rumours about David Balsells’ (Lleida, 1947) retirement, the more I long for him to keep his current position as Chief Curator for Photography at the MNAC – the star museum of this blog. His last coup was winning Joan Colom’s (Barcelona, 1921) complete archive, including the collection of 9,000 author’s prints and corresponding documents. Colom is a key figure in Catalan photography, thanks to his trademark punchy snaps of street life in Barcelona’s hard boroughs (see here some examples from the collections of Fundació Foto Collectania). The President and the Director of the MNAC have given a helping hand in closing the deal, securing Colom a pension in exchange of his generous, unrestricted donation. All in all it is another achievement by Balsells, who in his 16-year tenure has been able to attract other important gifts from authors and collectors alike. Let’s hope he will find the time and the will to train his successor.

 

3. The magic of words.

In a recent piece, Katherine York claims museums are “social enterprises”, and puts the focus and the praise on the many ways they already generate income (“Museums are already social enterprises”, the guardian on facebook, July 23, 2012). But what makes her article noteworthy is her point, that the return expected by museum-goers is not one of financial nature, but of spiritual nature. This is the key paragraph: 

“Museums are places where people find quality and a depth of experience, where they are encouraged, respected and challenged. The museum experience is one of well-being and calm enrichment. It is unique, improving and heart warming. It offers value for money”.

I feel lured by her mixing of management and near-religious language, and also for her visitor-centred approach – in which only the will to “challenge” may offer some very little room for the old “awe for the past” that museums were supposed to foster. But I must agree she brilliantly captures a line of defence museums should marshal in these difficult times. Besides, she provides further evidence of the argument that museums are taking the place of other social-gluing institutions, like churches – they also would like to encourage, respect and challenge, providing some solace in the process.

  

4. The Legend of the Black Romantic.

 How did Dark Romanticism unfold in visual arts? What is the reason behind Romanticism, Surrealism and Expressionism’s key artists being drawn to “the realm of the unfathomable, mysterious and evil”? Was it a proper visual arts movement, or just a deluxe illustration for ideas coming from literature? These are the questions to be answered by Dark Romanticism. From Goya to Max Ernst, a major exhibition just announced by the Städel Musem in Frankfurt for this September – running until January 20, 2013. Featuring more than 200 works by, among others, Goya, Fuseli, Blake, Friederich, Blechen, Géricault, Delacroix, Hugo, Moreau, Redon, Böcklin, Stuck, Klinger, Munch, Magritte, Bellmer, Dalí and Ernst, it will focus on some Western Europe countries. We wonder about its weight in the rest of the continent, including Russia.

 

5. Books: a triumph by Louis Antoine Prat.

All the French names cited above are also featured in Louis Antoine Prat’s relatively new book Le Dessin Français au XIX siècle (Loure Éditions, Musée du Quai d’Orsay, Somogy, 2011; 661 pages, €195 on the publisher’s website). Prat is a noted drawing’s scholar and collector (the Caixaforum in Barcelona showed his collections’ highlights in 2007), and in this very generous review, which follows his teaching as Professor for History of Drawings in the École du Louvre from 2007 to 2010, he offers surprising findings to the non specialist – e.g. the many facets of Delacroix’s genius or the firing imagination of Victor Hugo’s mind.

 

6. Transferring the State’s privileges.

 

Like in France or Italy, pre-emption at auction is one of the privileges bestowed to public bodies by both Catalan and Spanish heritage regulations. Thanks to it, a public representative can purchase a lot for the latest bid, even if he has not entered the bidding, by just giving a proper sign to the auctioneer.  In these times of shrinking public funds, I guess public officials will not fancy this relatively reasonable device, which harms the buyer but not the seller (at least in theory). Instead, they can be tempted to turn to more damaging practices: plainly denying the export license for the artwork, or declaring it a “national treasure”, with no intent of purchasing it, therefore placing the whole transaction in an embittering limbo or leading it to a certain loss.  Perhaps a little change in the law might soothe some cases, if the pre-emption right could be transferred to a buyer (national or foreigner) that agrees to either (a) donate the work of art to a public institution, in exchange for a generous tax-exemption; or (b) to loan the work for a long term, again to a public institution – with a quite decent tax-exemption; or (c) keep it privately, but always within national soil, receiving just a gentle tax cut.

7. Road to Russia.

 

Knowing about my wish to travel to Russia one day, a friend suggested to me by way of introduction Andrei Sokurov’s  (1951) tour de force at the Hermitage, “Russian Ark”  (2002), and Andrei Tarkovsky (1932-1966)  Andrei Rubliev (1966). But it could be that once I got in Moscow, I found myself in the middle of a pharaonic overhaul, in which also Barcelona’s architect Ricardo Bofill wishes to take part, according to a piece in Le Figaro  (Béatrice de Rouchebouet, Le grand pari de Moscou, lefigaro.com, July 22, 2012). Anyway, other tips on Russian films on art welcomed!