La ruleta italiana.
Una de les històries d’aquest agost ha estat l’anul·lació de la llicència de l’exportació del Retrat de Camillo Borghese (c. 1810) de François Gérard, adquirit per la Frick Collection de Nova York a la galeria milanesa i londinenca Robilant + Voena. La noticia ara ha saltat als mitjans anglosaxons (a arnet hi trobareu la millor descripció del cas), però ja l’havia avançada el Corriere della Sera el 7 de juliol. Resumits, els fets publicats són aquests: al febrer del 2017 el Robilant + Voena sol.licita la llicència da la Soprintendenza de Bolonya (a Itàlia les llicències les atorguen cadascun dels 20 comitès regionals) amb i l’obté el 15 de març (mentrestant l’havia exposat a la fira Modenantiquaria, de l’11 al 19 de febrer de 2017); el 5 desembre la Frick Collection de Nova York n’anuncia l’adquisició; al 14 maig de l’any següent la Direzione Generale di Archeologia Belle Arti e Paesaggio, del Ministeri de Cultura italià, comunica al comitè bolonyès que inicia el procediment per revocar la llicència i al 16 de juny següent el conclou a favor de la revocació – entretant l’obra ja s’havia exportat als Estats Units. La Direzione es va fonamentar en el fet que la petició de llicència era incompleta perquè va descriure l’obra com un simple “Retrat masculí”, sense donar-me la identitat i això va induir a l’error a les autoritats. La galeria no ho nega, però contraargumenta que ha complert amb tots els tràmits, que es tractava d’una obra coneguda i publicada en dos catàlegs, del 1997 i el 2003, i que en tot cas descobrir la identitat era tan fàcil com fixar-se en el revers de la pintura, perquè hi ha una inscripció amb el seu nom. A la web de Robilant + Voena hi ha una entrevista del juny d’enguany, amb fotos de l’obra en qüestió entre altres, en què el copropietari Edmond di Robilant descriu així el procediment d’exportació italià: “It’s basically a roulette game (…) We have seen no consistency in why things get out or why things don’t get out.”
Renzo Piano, segons Luigi Prestinenza.
A Artribune, el crític d’arquitectura Luigi Prestinenza Puglisi escriu una peça fascinant sobre el rerefons de la proposta de Renzo Piano per a la reconstrucció del pont Morandi a Gènova. Hi analitza tan la seva concepció com la forma de presentar-la. Explica en primer lloc perquè l’arquitecte, genovès, senador vitalici i tan eminent i generós com astut respecte el seu país, va oferir a les ràpidament autoritats no pas un projecte definitiu, sinó el que ell va mateix va denominar “idea de pont” (“non-idea progettuale” segons l’ironia fina del Corriere della Sera). Explica també perquè els múltiples pilons del pont proposat, en forma de proa enorme, i les seves 43 làmpades projectant una pantalla de llum en forma de vela desplegada, en homenatge a les víctimes, són un exemple d’aquella que el crític veu com la lliçó més important del mestre: la forma segueix el concepte – en aquest cas, em permeto especular, es tractaria d’expressar la presència evanescent del record de les víctimes, el sacrifici de les quals s’honora amb un pont decididament robust. És una tesi que permet a Prestinenza anar més enllà de la definició corrent de Piano com l’arquitecte que ha humanitzat la tecnologia. L’havia explicat en un article anterior, també a Artribune, amb l’exemple entre altres del The Shard a Londres, en el qual la idea de l’ambigüitat dels edificis colossals és expressada pel rascacels altíssim i esberlat i és sintetitzada pel nom que li va donar el seu creador (“esberla”). Demostrava també com la forma de presentar-ne el projecte va ser tan estudiada i planificada com l’elegant i potent edifici que en va nèixer. D’altra banda, cal remarcar que no és la primera vegada que Piano regala una creació a la seva ciutat després d’una tragèdia: la torre de control del port genovès es va ensorrar el maig del 2013; al juny del 2015 l’arquitecte presentava el seu projecte, donat gratuïtament, de la nova Torre Pilota, definint-lo com un “sentinella per a la ciutat i per a un port segur”*. Tot plegat és una bona introducció cara a la retrospectiva que la Royal Academy de Londres dedicarà a l’arquitecte del 15 de setembre al 20 de gener del 2019.
* Sí, a Barcelona també tenim la nostra torre de control, de Josep M. Botey.
Per la vostra biblioteca.
Ja podeu comprar Late Gothic Painting in the Crown of Aragon and the Hispanic Kingdoms, dirigida per l’Alberto Velasco i Francesc Fité i editada per Brill (155 € l’e-book, 171 € en tapa dura, 640 pàgines). Es tracta de les 16 ponències, complementades amb diversos texts introductoris i traduïdes a l’anglès, de la secció d’història de l’art del primer International Meeting Lleida, de 2011, una trobada anual organitzada per la Universitat de Lleida que ja s’ha consolidat plenament (la propera serà del 25 al 28 de juny de 2019).
