29 de setembre de 2012
1. Llibres: Dibuixos del Bosco.
Brepols acaba d’enviar un email recordant que, el diumenge 30, expira la seva oferta de llençament per a Bosch. Die Zeichnungen, el catàleg de F. Koreny de tots els dibuixos complets del mestre (456 pàgs, 451 il. col). 100 euros enlloc de 125: irrestible? El podeu comprar ara aquí.
2. Piero, per parts.
La llista d’obres per a l’exposició que Frick Collection acaba d’anunciar, portava a fer-se una pregunta natural. Titulada Piero della Francesca in America (del 12 de febrer al 19 de maig de 2013, amb catàleg de James Banker, Machtelt Israels, Elena Squillantini i Giacommo Guazzini), presentarà la Mare de Deú amb Àngels del Sterling and Francine Clark Art Institute, així com les diferents taules del retaule de Sant Agustí, (executat pel Della Francesca per al seu Borgo de San Sepolcro natal), que es conserven als Estats Units. Però hi afegirà una altra taula d’ultramar: la de Sant Agustí del Museu Nacional de Arte Antiga de Lisboa. “Per què?” vaig preguntar a Heidi Rosenau , la cap de comunicació de la Frick. Amb menys de 24h, em contestava amb la resposta del comissari convidat Nathaniel Silver (traducció de la casa):
“El títol de l’exposició, ‘Piero della Francesca in America’, expressa el fet que aquesta és la primera exposició de la seva obra als Estats Units. Significativament, l’artista va executar totes les pintures per a la seva ciutat natal, de manera que l’exposició tracta de Piero treballant a la seva ciutat. Encara que la gran majoria de les obres a l’exposició estan en col·leccions americanes i que aquest tema obre el catàleg de l’exposició, no n’és el seu tema primari. La magnífíca taula de Lisboa, en qualsevol cas, va ser descoberta en part gràcies a l’adquisició per Miss Frick de la taula de St. Joan Evangelista. El 1947 Kenneth Clarkc va atribuir el St. Agustí de Lisboa a Della Francesca per primer cop, una descoberta catalitzada per l’adquisició de Frick, alsehores acabada de fer pública”.
Així doncs, tot pot ser que aquest sigui el primer pas per veure, un dia, totes les taules del políptic reunides en un mateix lloc – aquesta vegada, el Sant Miquel Arcàngel de la National Gallery, i el Sant Nicolau Tolentino del Museo Poldi Pezzoli, Milà, s’han quedat a casa.
3. El vostre home a Paris.
Va valer la pena per la Biennale des Antiquaires al Grand Palais, per la monogràfica de Richter al Pompidou i per les noves sales d’Art Islàmic al Louvre. Però el que més recordaré seran les sales, no pas noves, n. 18 i n.1 de l’enorme museu – és a dir, el cicle que Rubens va pintar entre 1621 i 1622 per la sala que Maria de Medici es va dedicar a si mateixa, al seu Palais du Luxembourg, i els extraordinaris marfils bizantins (Marfil Barberini, primera meitat del s. VI) i carolingis (El Paradís Terrenal, c. 870-875), que us trobeu de camí al festí barroc. El que fa grans aquests grans museus són aquestes lliçons permanents, de vegades inesparades.
4. Quan va començar tot plegat? (2).
La nota de la setmana passada sobre la relació pionera entre Pelegrí Calvé i els natzarens alemanys a Roma, cap a 1845, va donar lloc a un comentari interessant per part del Dr. Francesc Miralpeix, de la Universitat de Girona:
“La proposta de la connexió dels artistes catalans del XIX amb els seus col·legues europeus encara podria recular-se uns anys més. Jo l’aproximaria als pioners, a la generació dels Solà i Campeny, i en especial a un de molt interessant i poc treballat: Francesc Lacoma. Em sembla que són el fil conductor que porten als romàntics i als natzarens.”
Tema de tesi, per tant. Per part meva, el que em sorprèn de Clavé és la seva voluntat d’aporpiar-se i superar el model natzarè, en el seu propi terrny, així com la decisió d’emprendre una carrera internacional (a Mèxic) després dels seus anys romans. En aquest sentit, potser el prodríem considerar un precursor de la gran estrella de la generació posterior, Marià Fortuny (1838-1974) – un autèntic fenomen europeu.
5. Una bona tria.
Els processos de selecció dels directors dels museus de Barcelona continuen amb un nou encert. L’elecció de la Dra. Pilar Vélez (Barcelona 1957) per al DHUB ja va ser ben acollida, i proveir ara la seva vacant de directora del Museu Marès amb Josep Maria Trullén (Barcelona 1954), torna a ser una bona notícia. Recordem el seu bon treball en la transformació del Museu de Solsona i del Museu de Vic en centres de referència, en els quals s’hi reuneixen fins a tres administracions, més l’Església. Els seus darrers anys al Museu d’Art de Girona no han tingut el mateix èxit, però ara es demostrarà que no va ser pas per responsabilitat seva – al contrari. Qui serà el nou director a Girona? Seguiu el bloc!
6. Si la muntanya no ve a Mahoma, aneu a Itàlia.
Per si us havia passat pel cap un any sabàtic a Itàlia, aquí teniu una altra raó de pes. Aquest brillant bocetto (Sants en glòria, oli sobre tela, 92 x 136 cm) de Corrado Guiaquinto (1703-1766) no ha aconseguit el permís d’exportació, i per això el proper 22 d’octubre serà subhastat, per Antonina Roma, amb una estimació ridícula: 12.000 – 15.000 euros. Sempre es pot comprar, i així es gaudeix encara més d’una pausa llarga en aquell país de les meravelles.
7. Com treballar en un palau, al centre de Londres.
La meva alma mater busca un director de màrketing, amb despatx a Somerset House, per vendre les seves exposicions i els seus cursos d’història de l’art, de renom internacional. No us acaba d’atreure? Penseu que amb un sou de 59.715 – 66.923 lliures a l’any estareu cobrant més que el propi Rajoy, el qual, a més de girar-se-li cada cop més feina, s’haurà de conformar amb 78.000 euros anuals – d’acord amb els nous pressupostos. Els detalls de l’oferta a The Art Newspaper.
