23 agost 2012

Quan el nom és un repte – o perquè encara és aviat per canviar el nom del MNAC.

Mestre del retaule de Trebon, Mare de Déu de Roudnice (detall), Praga, c. 1385-1390, Convent de Sta. Agnès de Bohèmia, Galeries Nacionals a Praga.
Pere Serra (actiu a Barcelona entre 1357 -1408), Mare de Déu dels Àngels (detall), c. 1385, MNAC, Barcelona.

Aquest post estiuenc (una mica més llarg que els habituals set notes amb set notícies diferents), està dedicat a noms de museus. Igual que els noms de persones, són un lligam amb la seva història i també un indici sobre el seu lloc al món. Un dels meus preferits és “British Museum”. El trobo més aviat sorprenent, donat que només una part molt petita de les seves col·leccions té un origen britànic. De fet, la majoria són una herència de l’imperi, com a resultat del pillatge i l’apropiació indeguda, segons els seus cr´tics. Però també com el resultat d’un esforç de salvament, en més d’una ocasió. En tot cas, ara proporcionen les eines per a un diàleg internacional: de fet, anomenar “British” una col·leccion tan marcadament internacional, exigeix un esforç continu d’obertura i de recerca aprofundida per part d’aquesta institució tan britànica –  i si hi renunciéssin, més valdria que retornéssin les peces, encara que quedéssin abandonades a un destí incert. No crec que això hagi de passar de moment, ja que exposicions com les recents Treasures of Heaven. Saints, relics, and devotion in Medieval Europe (23 juny – 9 d’octubre de 2011), Hajj: Journey to the heart of Islam (26 de gener – 15 d’abril de 2012) i també Shakespeare: Staging the World, (19 de juliol – 25 de novembre de 2012) demostren que els seu equip està fent el seu treball.

L’esforç, però, no sempre es duu a terme. Sense deixar Londres i el nostre camp d’interès, l’art català i espanyol (bastant) antic, podem veure el cas  Martí de Sas i Miquel Alcanyís i el seu Retaule de Sant Jordi  (660 cm x 550 cm, tremps i or sobre taula de pi, primer quart del s. XV) al Victoria and Albert Museum. L’obra havia quedat en l’oblit des del llibre de Judith Berg–Sobré sobre la història dels retaules a Espanya del 1989; fins que Matilde Miquel Juan, de la Universidad Autónoma de Madrid, va publicar un article extens a  Goya, vint-i-dos anys després (“El Gótico Internacional en la ciudad de Valencia. El retablo de san Jorge del Centenar de la Ploma”, Goya, 336, 2011, pp. 191-213). Entretant el V&A no ha inclós aquesta obra major del Gòtic Internacional ni en cap exposició ni en cap línia de recerca pròpia.

El cas del  MNAC es pot entendre d’una manera similar. Per un estranger o per algú que no hi estigui familiaritzat, segurament li és difícil endevinar que darrera les sigles hi ha el Museu Nacional d’Art de Catalunya. D’aquí la proposta del seu director de canviar-ne el nom, que, després de la previsible tempesta d’estiu que va provocar, ha quedat en una voluntat d'”estudiar” una modificació de l’acrònim, (no de la denominació oficial), amb la possibilitat d’incorporar el terme “Barcelona” en alguns casos, com a imant per a nous visitants.

Crec que ens hem de preguntar si no és massa aviat per aquest canvi, perquè podem arguir que el MNAC encara no està treballant com el museu nacional d’art de Catalunya. Té les eines per fer-ho: una bona col·lecció i gent amb talent entre el seu equip. Però només alguns dels seus projectes han tingut aquella visió internacional que el poden portar a funcionar com un autèntic representant nacional – algunes de les excepcions han estat, entre altres,  les exposicions “El Romànic i la Mediterrània. Catalunya, Tolosa i Pisa (1120 – 1180)” (29 de febrer – 18 de maig de 2008), i “Praga, París, Barcelona. Modernitat fotogràfica entre 1918 i 1948” (18 de maig – 12 de setembre de 2010).

Com podria definir-se aquest missatge internacional? El que proposo no és massa original i de fet, en vaig tenir una primera idea visitant el Convent de Sta. Agnès of Bohèmia, una de les seus de les Galeries Nacionals txeques a Praga. La seva magnífica col·lecció (sense turistes) mostra com els artistes bohemis medievals van assimilar les influències franceses, italianes, alemanyes i fins bizantines, per donar lloc a un art únic. De la mateixa manera, no hi ha cap obra d’art al MNAC sense una connexió internacional. Al capdavall, els txecs, els catalans i molts altres pobles del continent hem estat practicant l’intercanvi incessant, aquest exercici tan europeu. Aquest fet pot donar una certa base al paper del MNAC en l’escena internacional: el de mostrar com, igual que d’altres cultures tingudes per “menors” en el context europeu, la catalana ha estat capaç d’absorbir les propostes dels seus veïns, propers i llunyans, al mateix temps que oferia contribucions puntuals importants.

En altres paraules, la part difícil del nom del MNAC és “Catalunya”. És un realitat que encara pot semblar enigmàtica per als forasters. Però si utilitzem el Museu com un instrument per un diàleg internacional en profunditat, potser podrem salvar la dificultat, al mateix temps que acomplirem part de la missió que té encomanada la institució. Una vegada assolit, ja tindrem temps per pensar en un bon nom.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *